Al país predomina l’ètnia uzbeka i hi ha també russos i tadjiks. Des del punt de vista cultural, els uzbeks, islamitzats al segle XIV, tenen una notable tradició urbana que els distingeix de pobles veïns com els turcmans o kirguisos, de tradició nòmada. Als segles anteriors a l’annexió russa de l’Uzbekistan, produïda al llarg de la segona meitat del segle XIX, ciutats com Samarcanda o les corts dels kanats de Bukhara i Khiva tingueren una brillant vida musical. És per aquest motiu que l’Uzbekistan té un important llegat de música culta, resultat d’influències perses, turques i àrabs i enriquida també amb elements xinesos i mongols. A l’Uzbekistan, amb l’excepció d’alguns cants exclusius per a rituals -salmòdies de l'Alcorà-, no hi ha una línia clara que separi la música religiosa i la secular. En la música culta hi ha dues menes de repertoris principals: el chalq muzikasi (música del poble), peces de caràcter vocal per a escoltar o per a ballar, i els grans cicles compositius, el més important dels quals és el šaš maqām, sorgit al segle XVI, que es basa en l’antiga nūba arabopersa. Šaš maqām significa ’sis suites' de peces vocals i instrumentals i també ’sis modes'. Els maqāmāt consten d’una primera part introductòria merament instrumental i d’una part vocal, la més important. En el repertori de tipus clàssic intervé un solista vocal acompanyat per dos o tres instruments. Els šaš maqām són interpretats principalment per llaüts, com el tanbur, setār o dotār, i també pel tambor de marc anomenat dojra. El joc entre la melodia i els instruments acompanyants pot crear efectes de polirítmia. Aquest tipus de gènere s’interpreta encara en actes cerimonials i socials i ha esdevingut un important símbol nacional.
La música uzbeka es caracteritza per les escales de dotze intervals cromàtics, escales diatòniques i heptatòniques. El temps acostuma a ser lent, amb línies melòdiques suaus, sense grans salts i ritme mesurat. La cançó de caràcter popular és monòdica, majoritàriament estròfica, amb una melodia d’àmbit estret i construïda amb elements breus. Cal destacar-ne especialment els cants nupcials (jör-jör, kelin salom), fúnebres (jigi, sadr), de treball (maida, jezi) i de bressol (alla), així com els cants lírics (ašula) i èpics (dastan). A causa de la poca reputació dels professionals de la música en el món islàmic, molts dels músics a l’Uzbekistan pertanyien als estrats socials més baixos o bé eren de procedència jueva. Dins de l’arcaica tradició xamanista hi ha els bakhsi, bards que acompanyats del llaüt (domra, dotār) o tambor canten amb veu greu i gutural textos de tipus líric, didàctic o religiós, i guareixen mitjançant el trànsit. Els principals instruments de la tradició musical uzbeka -a més dels ja esmentats- són el sato, llaüt de tres cordes melòdiques i dotze de simpàtiques que es toca amb arc, i els aeròfons kuraj (flauta), nay (flauta travessera), košnay (doble clarinet) i surnay (oboè).
A partir de l’ocupació russa (1873) la producció musical uzbeka anà canviant gradualment i assimilà elements propis dels corrents musicals occidentals. S’establiren escoles de música per tot el país per tal d’oferir una formació acadèmica segons els cànons de la música europea. Ben aviat s’instituïren també sales de concerts i teatres d’òpera a les principals ciutats. El 1935 es creà l’Orquestra Filharmònica de l’Uzbekistan i el 1938 sorgí l’Associació de Compositors de l’Uzbekistan. Un cop assolida la independència (1991), la vida musical del país ha continuat en la línia dels corrents musicals occidentals, tot i que també s’ha revalorat la música tradicional uzbeka com a reacció al colonialisme rus.