OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

música de Bangla Desh

substantiu femeníf
Música
música mús
Música desenvolupada a Bangla Desh.

La primera referència de música bengalina apareix al Charyagiti, una col·lecció de poesia budista dels segles X-XII en què, per primera vegada, hi ha una preceptiva per a la utilització dels rāga. L’impacte de la religió islàmica a partir del segle XII i la introducció del culte a Vixnu a la primeria del segle XVI originaren noves cançons i gèneres musicals. Al final del segle XVIII la música indostànica era executada a la cort bengalina. Més tard, sota la influència del Romanticisme anglès, els poetes bengalís, que eren a la vegada compositors i cantants, escriviren belles cançons a l’estil dels rāga. El més famós fou Rabindranāth Tagore (1861-1941). A mitjan segle XX nasqué un fenomen urbà que rebé el nom d'Adhunik Gan (cançons modernes).

Anomenat pels seus habitants i poetes "el país de la música", Bangla Desh presenta les característiques musicals comunes a tota la plana de Bengala. Les músiques i les cançons han estat transmeses per tradició oral i només el text d’algunes cançons ha estat escrit. La música vocal, monòdica i executada per un solista o per un cor a vegades en forma de cant responsorial, predomina sobre la instrumental. En el corpus de cançons bengalines hi ha dos tipus d’escales que n’afecten la melodia: en el primer cas reben influències dels rāga, cosa que no passa en el segon (normalment de tipus diatònic). Especialistes com S. Ghosh i A.H. Fox Strangways afirmen l’existència de cançons de només tres notes i de melodies pentatòniques i hexatòniques. És característic l’interval de 2a aug i 4a aug en les melodies del primer tipus. En general, el ritme és relativament senzill, però varia segons la influència que han rebut les cançons. Els compassos d’amalgama (2+3+2+3 o 3+2+2) són emprats en les cançons influïdes pels rāga. L’estructura formal bengalina és determinada per la mètrica de la poesia i d’altres consideracions al voltant del text. El sistema de notació bengalí, conegut com a akarmatic svaralipi, es desenvolupà al final del segle XIX i s’indica amb caràcters de l’alfabet bengalí. Hi ha una gran abundància de gèneres vocals, identificats amb comunitats religioses o que porten els nom dels seus compositors: Kirtan, Baul, Bathali, Jarigan i Jatra, entre d’altres. Alguns instruments emprats a Bangla Desh són autòctons, d’altres provenen de l’Índia. Entre els autòctons destaquen els cordòfons ektara i esraj, el membranòfon khamak (que té la peculiaritat que es toca pinçant una corda situada a l’interior) i les flautes, que s’anomenen banshi. Els instruments indis més emprats són la tabla, el sitar i el sarod.

Col·laboració: 
MCa

Llegir més...