OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

música de l’Índia

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

música mús
Música desenvolupada a l’Índia.

L’Índia és un dels països més grans i més poblats del món, amb gairebé mil milions d’habitants. La diversitat cultural de les regions, l’estructura social -caracteritzada per la presència de les castes- i el desenvolupament econòmic han afavorit la creació de moltes pràctiques musical diferents, amb una clara separació entre les músiques tradicionals de caràcter popular i la de les elits culturals índies. Aquesta música, anomenada música clàssica índia, ha aconseguit conservar-se força separada de la música culta occidental. Coneguda i valorada fora del país, ha despertat l’interès de nombrosos estudiosos del món occidental.

Desenvolupament històric i gèneres musicals

Els quatre grans períodes en què es divideix tradicionalment la història de l’Índia han determinat les diverses pràctiques musicals del país.

Període antic (fins al segle II aC)

Al principi del II mil·lenni aC ja hi ha testimonis d’una civilització urbana a l’Índia. Cap al 1500 aC, com a resultat de la invasió de poblacions asiàtiques de llengua indoeuropea, nasqué el bramanisme, a partir del qual s’originaren l’hinduisme i el budisme. Durant el període vèdic -segles X al VI aC-, la música vocal ja estava desenvolupada: el Sāma-Veda és l’exemple de text musicat més antic.

Període clàssic (segles II aC-XIII dC)

Durant aquest període fou redactat el tractat Nāṭya Śāstra -probablement per Bhārata, filòsof i místic que visqué entre els segles II i IV dC-, amb una part dedicada a la música i notícies sobre notes, intervals, acords i modes. Al voltant del segle V dC Mataṅga Muni escriví l’obra Bṛaddeśī, on apareix la primera definició de rāga. Vuit segles més tard, Sarṅgadeva (1210-1247 dC) escriví el tractat Saṅgīta Ratnākara (1230 dC) amb la intenció de crear una teoria sobre els sistemes musicals presents a les àrees septentrionals i meridionals del país.

Període islàmic i mongol (segles XIII-XVIII)

Al final del segle X els musulmans començaren la conquesta de l’Índia, ocupació que perdurà fins al segle XVI i que fou substituïda per la dominació mongol. Durant aquest període s’introduïren gèneres i instruments musicals islàmics, sobretot a les regions del nord. L’efecte més important de la invasió islàmica fou la separació de les músiques del sud i del nord de l’Índia, que començaren a diferenciar-se fins arribar a constituir, a partir del segle XIV, els dos gèneres de música clàssica: l’estil hindustànic del nord i el carnàtic del sud. Al principi del segle XIV cal destacar l’activitat del poeta i músic persa Amir Khusraw (1296-1316) a la cort del sultà de Delhi, que introduí l’estil vocal del quavvālī i probablement el sitar -un llaüt de mànec llarg- i que formulà diversos rāga.

De l’època colonial al segle XXI

Des del segle XVI les relacions comercials afavoriren el contacte i la difusió de la cultura europea a l’Índia, i a partir del segle XVIII els britànics començaren a dominar el país. L’Índia meridional tingué una activitat musical continuada i diversa que culminà amb la figura de Purandara Dasa (1491-1564), conegut com el pare de la música carnàtica actual. Innovador en tots els aspectes, fou un compositor infatigable que marcà una època molt interessant, la qual tingué continuació en l’anomenada ’Trinitat de la música carnàtica', composta per Tyāgarāja (1767-1847) -autor dels cants devocionals kṛti- i els seus contemporanis Muttuswāmi Dīksitar (1775-1835) i Śyāma Śāstri (1763-1827), que amb les seves obres contribuïren a enriquir el desenvolupament musical de la regió.

Durant la dominació anglesa, la música clàssica índia tingué una època de relativa esplendor. Tot i que els britànics la consideraven una expressió bàrbara, el record decadent d’un passat d’or, les corts i els temples es convertiren en els mecenes de la música i de les arts com havia passat durant el període clàssic. Cal recordar que l’origen de les arts i el seu desenvolupament tingueren lloc als temples com a part del culte diví i sota el patronatge reial. El contacte i les influències europees augmentaren, però, els estudis sobre la música, i s’editaren nou tractats. Al principi del segle XIX Mohammad Reza escriví el llibre Naghmāt-i Āsafī (1813) sobre la música de l’Hindustān, en el qual considerà l’escala del rāga bilāval -molt semblant a l’escala diatònica major de la música occidental- la base del sistema musical d’aquesta regió. També es publicà el Saṅgīt-sār ('L’essència de la música', 1800), un tractat sobre teoria i pràctica musical redactat per un grup de músics i teòrics, reunits pel maharajà Pratāp Singh de Jaipur (1779-1804). A Bengala, durant la segona meitat del segle XIX, S.M. Tagore escriví un bon nombre d’obres de caràcter històric sobre la música, en les quals valorà la possibilitat d’aplicar l’harmonia i la notació occidental a la música índia. Així mateix, inicià unes pioneres tasques de recerca i documentació dels repertoris d’aquesta regió, en col·laboració amb Rabindranāth Tagore, autor d’unes cançons molt conegudes encara avui dia. A partir de la segona meitat de segle, les corts aristocràtiques i els temples hagueren de reduir el seu mecenatge forçats pels anglesos, i els músics començaren a necessitar el suport del públic per a poder continuar practicant el seu art. El 1895, a Madràs, nasqueren les primeres societats musicals creades amb l’objectiu de promoure la difusió de la música clàssica índia i afavorir la conservació i la transmissió del repertori.

Al començament del segle XX, les arts foren prohibides dins els temples i els artistes que hi vivien en foren expulsats. Es crearen les primeres escoles públiques per a l’estudi de la música índia a les principals ciutats del país, i el 1916 s’organitzà la primera All-India Music Conference. Els anys següents, l’expressió music conference començà a designar una sèrie de concerts i un dels principals esdeveniments musicals de l’Hindustān, i representà, també, un model per a la realització d’activitats semblants a les regions meridionals. El 1928 es constituí l’Acadèmia Musical de Madràs, que es proposà la recerca, l’ensenyament i el suport de la música carnàtica, a més d’organitzar congressos anuals sobre la música clàssica índia. Amb la difusió de la ràdio i l’inici dels programes dedicats a la música clàssica, augmentà el públic interessat en aquest gènere. Pel que fa a la música contemporània, augmentaren les tasques de recerca i documentació dels diversos repertoris i es constituïren els primers arxius, com el de l’All-India Radio. Després de la independència del 1947, aquesta entitat representà un suport important per als músics, alguns dels quals començaren a treballar en les orquestres de les ràdios, mentre que d’altres actuaren com a artistes convidats, contribuint d’aquesta manera a la continuació i innovació dels repertoris. La difusió d’aquest mitjà afavorí també la possibilitat d’utilitzar unes tecnologies abans desconegudes que permeteren l’enregistrament, la conservació i la posterior audició d’una música amb un alt grau d’improvisació. Aquest procés feu possible que aquest gènere es desenvolupés posteriorment tant des d’un punt de vista tècnic com teòric, ja que permeté als músics conèixer estils i formes interpretatives d’altres regions i també d’èpoques anteriors. La difusió d’aparells de reproducció discogràfica i de cassets -i, en els temps més recents, de CD- ha afavorit el creixement del nombre de persones interessades en la música clàssica índia arreu del món. Entre els arxius que han dut a terme notables tasques de conservació i de difusió d’aquesta música destaquen el de la Sangeet Natak Akademi (Nova Delhi), el National Center for Performing Arts (Bombai) i el Sangeet Research Academy (Calcuta). Un cas a part, però força important per l’esforç que ha dedicat a la recerca i catalogació de moltes pràctiques musicals índies, és el de l’Archive and Research Center for Ethnomusicology, a Delhi, que funciona com a dependència de l’American Institute of Indian Studies de Chicago. A més, cal esmentar la Indian Society of Record Collectors, a Bombai, per la tasca de coordinació de les activitats de nombrosos arxius personals. Originàriament, aquestes entitats es dedicaren als gèneres tradicionals clàssics, però més endavant començaren a interessar-se per totes les formes de música tradicional. Si bé ja s’han iniciat tímids estudis sobre determinats estils musicals dels nombrosos grups ètnics presents al país -per exemple, de les regions de Bengala, el Caixmir, Assam, Goa, Kerala, etc.-, encara falta molt per a tenir un coneixement exhaustiu d’aquests gèneres populars, atès el gran nombre d’habitants i l’extensió del territori. Aquestes formes populars són expressió de tots els aspectes de la vida social, des de les cançons de treball fins a les de casament, passant per un extens repertori de cançons socials que narren les lluites per la independència del poble indi i altres esdeveniments polítics i per una gran quantitat de cançons de caràcter religiós. Un cas a part és el paper desenvolupat per la indústria cinematogràfica, que amb gairebé mil pel·lícules l’any té la producció més gran del món. Les bandes sonores contenen cançons i danses de gran ressò popular. És un repertori constituït amb elements de la tradició índia i també de la música occidental, i representa la principal forma de divertiment de la població. Les bandes sonores també inclouen peces de música culta occidental, i per aquesta raó els principals estudis cinematogràfics disposen dels instruments que formen part d’una orquestra simfònica occidental al costat dels instruments indis.

El fet que a l’Índia la música sigui principalment de caràcter vocal no impedeix la presència d’un gran nombre d’instruments musicals -segons alguns estudiosos més de 300, amb una àmplia representació de totes les categories organològiques-, resultat de la gran diversitat de les pràctiques musicals del país. Els instruments indis més familiars per al públic occidental són els diversos tipus de cordòfons -sitar, tamburā, sarōd, vīṇā, sāraṅgī etc.-, els idiòfons -tabla, pakhāvaj, mṛdaṅgam, címbals de diverses dimensions, gong, etc.-, els instruments de vent -diversos tipus de flautes (suṣira) i d’oboè (śahnāī i nāgasvaram)- i el petit harmònium d’origen europeu, però modificat i adaptat a la música índia, amb una funció de bordó.

Música culta

Música culta de tradició europea

La música occidental culta, principalment en la variant orquestral, fou introduïda a l’Índia al principi del segle XIX per les bandes militars angleses. Durant la dècada del 1920 es realitzaren els primers concerts simfònics a càrrec d’orquestres britàniques traslladades al país, i es construïren els primers teatres per a la representació d’òpera (a Bombai i Calcuta), que avui encara funcionen dedicats a l’ensenyament. Després del 1947, en ambdues ciutats es crearen les primeres orquestres simfòniques, però la de Bombai deixà de funcionar l’any 1958. Actualment l’Índia no posseeix cap orquestra simfònica nacional, i l’única en actiu és la de la Delhi Symphony Society. El nombre de conjunts que es dediquen a la música de cambra i d’entitats dedicades a l’ensenyament també és molt reduït. La falta de suport polític i econòmic impedeix el desenvolupament de la música occidental al país, i també la creació i afirmació de músics de caràcter internacional, que resulta possible únicament amb una formació realitzada a l’estranger, com és el cas del director Zubin Mehta.

La tradició clàssica índia

La gran varietat de pràctiques musicals que caracteritzen les diverses regions, i sobretot les formes principals de la tradició clàssica, s’articulen en dos sistemes musicals: el de la música hindustànica (a la part septentrional del país) i el de la música carnàtica (a la part meridional). La música clàssica d’aquestes dues àrees ha desenvolupat uns sistemes teòrics propis i s’expressa a través de gèneres musicals monòdics que utilitzen dos conceptes base principals: la noció de mode melòdic (rāga) i la de mode rítmic (tāla). Ambdues tradicions musicals presenten unes característiques comunes, testimonis d’unes arrels úniques que començaren a manifestar diferències clares a partir del segle XIV. Aquests sistemes teòrics deriven dels tractats sànscrits de l’època clàssica, obres en les quals figuren els elements fonamentals de tota la teoria musical índia. L’octava es divideix en vint-i-dos intervals microtonals (śruti) que determinen els set graus (svara, que s’anomenen ṣaḍja, ṛṣabha, gāndhāra, madhyama, pa¯ncama, dhaivata, niṣāda), els quals formen les dues escales principals (grāma). Si es considera cada grau d’una grāma com un centre tonal independent, es produeixen escales secundàries (mūrchanā) des de les quals és possible construir -a través de la selecció de determinats graus- una sèrie d’ulteriors sistemes melòdics (jāti), que són els arquetips dels actuals rāga. Pel que fa als aspectes rítmics, s’indica que els āvarta (cicles rítmics) són el resultat de la combinació d’unitats (aṅga) que contenen, cadascuna, un grup de temps elementals (mātrā).

Aquests postulats teòrics constitueixen els fonaments de les actuals formes de rāga i tāla. El rāga és una estructura (combinació) melòdica sobre la qual es basa una composició o una improvisació. Normalment és una seqüència d’intervals que defineixen una determinada escala musical, a la vegada caracteritzada pel fet de no ser fixa: alguns graus de l’escala ascendent poden ser substituïts per altres graus clarament determinats, quan el moviment és descendent. A més, si dins una octava el nombre de graus pot ser d’entre cinc i set per a la forma ascendent (āroha), en la forma descendent (avaroha) aquesta quantitat pot canviar, generalment augmentant. Els graus principals sempre són el vādī (el ’grau principal') i el sa.mvādī (el ’grau coprincipal'), que funcionen com els centres tonals de la música occidental. A més, en alguns rāga, els diversos graus corresponen a unes determinades fórmules melòdiques que caracteritzen l’execució. Els tipus de rāga coneguts i utilitzats en les dues tradicions són gairebé uns 300, resultants de les diverses combinacions entre el tipus de sistema característic d’una escala i els diversos graus de les escales. Però aquestes combinacions no són iguals a les dues àrees, i els resultats poden ser diferents quan s’apliquen al mateix tipus d’escala. A tall d’exemple, cal recordar que a l’Hindustān, a cadascun dels deu tipus d’escala heptatònica (ṭhāṭ) correspon un rāga, mentre que a la part meridional la diversa permutació dels intervals permet la definició de setanta-dues escales heptatòniques. Normalment cada execució consisteix en el desenvolupament d’un únic rāga, o en alguns casos en la combinació de diferents rāga, que acostuma a ser una composició personal de l’artista.

Als rāga s’associen elements de caràcter extramusical que formen un conjunt força complex: són organitzats segons sistemes familiars -amb pares (rāga), mares (rāgiṇī), fills (putra) i filles (bharyā)- i corresponen a determinats rasa (emocions, estats anímics). A més, l’execució del rāga al nord de l’Índia està lligada a determinats moments del dia, a les estacions i a particulars ocasions festives. Se’ls atribueixen determinades propietats curatives i la possibilitat de generar fenòmens naturals com la pluja, el foc, etc. El rāga és concebut com a part d’un ordre còsmic, i per això en la seva execució no hi pot haver cap error, per a no provocar possibles desgràcies.

Amb el concepte de tāḷa es designa un mode rítmic organitzat en grups que es combinen entre ells i que es caracteritzen per una jerarquia d’accents, articulats d’una manera diferent a les dues àrees del país. Durant una execució, el rāga i el tāḷa -melodia i ritme- realitzen complexes improvisacions durant les quals sempre es manté com a referència l’articulació dels cicles del tāla. Per tal d’afavorir aquest control s’ha desenvolupat un sistema per a comptar els compassos basat en el moviment i el picament de mans, característic de la música del sud.

Les músiques de les dues àrees també conserven una estructura bàsica comuna amb relació a les modalitats d’execució, però amb diferències en els detalls. A més d’un bordó realitzat amb la tamburā (un tipus de llaüt que marca el to), els petits conjunts inclouen tres papers musicals separats i independents: el principal material melòdic és a càrrec d’un cantant i d’un instrument de corda o de vent, que realitza un rāga; l’acompanyament melòdic antifonal és sovint realitzat per un instrument amb arquet o un segon instrument de vent; els tambors realitzen un estrat rítmic independent, l’elaboració d’un tāḷa. De vegades, a aquestes parts rítmiques i melòdiques s’hi afegeix un ulterior nivell realitzat pels idiòfons o el picament de mans, que marquen els cicles de temps. També poden ser presents més solistes o instrumentistes. És una distinció melòdica, rítmica i mètrica comuna als dos estils clàssics indis i que sovint és present també en els altres estils més populars. Els repertoris d’ambdues tradicions són constituïts per la presència de parts d’improvisació i composició, encara que les diverses formes en què s’articulen aquests elements conserven característiques pròpies, relacionades amb els diversos gèneres musicals.

Hindust¯an

Aquesta àrea inclou les regions septentrionals de l’Índia i es caracteritza per una notable influència de la cultura musulmana. Pel que fa a la música, el repertori instrumental de la tradició clàssica es pot considerar com un repertori autònom i independent de la tradició vocal, però inclou nombrosos elements musicals propis del repertori vocal. L’execució instrumental del rāga és constituïda per tres seccions: ālāp, joṛ i gat. L'ālāp és un preludi improvisat en ritme lliure realitzat pel solista amb acompanyament de la tamburā. Consisteix en la presentació de l’estructura i dels elements principals que caracteritzen el rāga. A la part final de l'ālāp s’introdueix un ritme regular que marca també el començament de la segona secció (joṛ), durant la qual la velocitat de la peça augmenta de manera progressiva i es clausura amb una part virtuosística anomenada jhālā. Un ritme realitzat amb la tabla marca el principi de la tercera secció (gat), que també acaba amb una jhālā. En aquest moment el solista pot improvisar utilitzant com a base l’estructura melòdica del rāga que està presentant. Els principals instruments solistes són cordòfons -sitar i sarōd-, encara que de vegades s’utilitza el jalataraṇga (jala, ’aigua', i taraṇga, ’ona', instrument del sud de l’Índia format per un conjunt de bols de ceràmica plens d’aigua i tocats amb un petit bastó) i el shahnāī, un tipus d’oboè.

Les principals formes vocals de l’Hindustān són el dhrupad (el gènere més antic i avui considerat clàssic), el Khyāl (o khal, la forma més freqüent en els concerts del segle XX) i el ṭhumrī. Menys habituals són el dhamār, el dādrā i el ghazal. Tots aquests gèneres són constituïts per una breu composició integrada amb improvisacions. L’execució del dhrupad és semblant a la instrumental de la rāga: inclou les mateixes tres seccions separades i l’última secció presenta una composició mètricament definida amb un text poètic, sovint de temàtica religiosa. El dhrupad sempre és acompanyat amb el tambor pakhāvaj. El Khyāl és d’argument heroic o de devoció, mentre que els textos ṭhumrī són de caràcter amorós i eròtic. A les regions de l’Hindustān les tècniques de cant són patrimoni dels gremis de músics (garānās), constituïts en escoles, que han desenvolupat estils d’execució propis.

Carnàtic

Correspon a l’àrea de les regions peninsulars de l’Índia, on predomina l’hinduisme. La música carnàtica és principalment vocal, i molt lligada a les pràctiques religioses (la majoria dels textos tenen un caràcter de devoció), si bé el repertori instrumental és tan extens com el vocal. La improvisació sempre conserva un paper fonamental en tots els concerts, encara que les formes musicals no improvisades del rāga tenen una major rellevància social. Això es reflecteix, també, en la major importància social que tenen els músics per comparació a l’Hindustān, i que és una actitud més propera al món occidental. De fet, es coneixen un gran nombre de compositors i obres de segles passats que encara es presenten als concerts, com les de Śyāma Śāstri, Tyāgarāja i Muttuswāmi Dīksitar, tres compositors del segle XVIII.

Les principals formes vocals del sud són la kṛti i el kirtana, articulats en tres seccions: el pallavi, l'anupallavi i el caraṇam. Abans del pallavi hi ha un preludi improvisat (ālāpana), que es pot repetir en les altres seccions del kṛti. El caraṇam (la tercera part) sovint és repetit diverses vegades, i per concloure la kṛti s’afegeixen el niraval, una improvisació basada sobre un vers poètic estructurada de manera mètrica, i el śvara kalpaṇa, una improvisació rítmica que utilitza síl·labes amb una funció mnemònica associades a fórmules rítmiques.

Ulteriors formes vocals del carnàtic són el padam, el jāvaḷi, el varnam, peça fonamental de tots els concerts, i el pallavi, un gènere del mateix nom de la primera secció de la kṛti, però que és una forma diferent de cant, articulada en una lenta secció inicial improvisada (ālāpana), una secció més ràpida (tānam) i el pallavi final, constituït per la presència d’un text de temàtica religiosa i la realització d’un extens tāla. La tillana, una composició ràpida i alegre, acostuma a tancar els concerts. En aquests gèneres vocals la veu és acompanyada per un violí, un tambor afinable -el mṛdaṅgam, que de vegades és substituït per altres instruments de percussió com el ghaṭam o el ka¯njarī- i la tamburā. En la música instrumental, la veu és substituïda pel vīṇā (un llaüt de mànec llarg), una flauta travessera, el violí o el jaltarang. L’execució instrumental d’un rāga repeteix les mateixes tres seccions de la kṛti. A l’Índia del sud també existeixen conjunts instrumentals que inclouen el nāgaswaram (un oboè de grans dimensions), un clarionet (el clarinet occidental) i el tambor de dues pells, dit tavil.

La dansa

Els gèneres de dansa que es consideren representatius de la tradició clàssica són set, els quals, encara que siguin originaris de determinades regions, són força presents a tot el país: bharata-nāṭyam (Tamil Nadū), kathakaḷi, Mohiniyāṭṭam (de Kerala), Kuchipudi (d’Andhra Pradesh), oḍissi (d’Orissa), manipuri (de Manipur, al nord-est) i kathak (la plana del Ganges i Rājasthān). A més, s’hi han d’afegir totes les danses locals de caràcter popular i les que es ballen únicament en determinades comunitats ètniques. La dansa conserva un important caràcter religiós i és considerada un únic cos format de mite i llegenda amb l’objectiu de fer evident que l’art ocupa un espai important dins la societat i la religió de la població índia. Per aquesta raó són gairebé inexistents les danses clàssiques que no representin una història o un drama relacionat amb la mitologia, mentre que les danses populars i les representades en les pel·lícules sovint tenen un caràcter exclusivament secular.

Bibliografia

  1. Bhattacharya, S.: Ethnomusicology in India, Indian Publications, Calcuta 1968
  2. Bose, S.K.: Indian Classical Music: essence and emotions, Vikas Publishing House, Nova Delhi 1990
  3. Daniélou, A.: Northern Indian Music, Johnson, Londres 1949-54
  4. Deva, B.C.: The music of India: a scientific study, Munshiram Manoharlal, Delhi 1981
Col·laboració: 
GGi

Llegir més...