i música de la Xina | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

música de la Xina

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

música mús
Música desenvolupada a la Xina.

Introducció

La música xinesa té més de 3 000 anys d’història. Segons el musicòleg Yinliu Yang, s’hi poden distingir tres grans períodes. El primer, o antic, comprèn des del neolític fins al 246 aC. El segon rep el nom d’antic mitjà, i va del 246 aC al 907. El darrer és l’anomenat període històric, entre el 907 i el 1911. A l’inici, la música xinesa sembla haver tingut les mateixes característiques funcionals que la d’altres pobles primitius: dominar o controlar forces naturals i sobrenaturals, apaivagar els déus, etc. La seva manifestació més antiga coneguda es pot datar entre els segles XIV i XIII aC. El litòfon més antic, que es conserva gairebé complet, ha estat datat pels volts del 900 aC. Format per setze peces de pedra, correspon a una escala hemitònica de dotze tons per octava i afinada amb molta precisió segons la denominada escala pitagòrica i fa suposar que els artesans de l’època tenien grans coneixements matemàtics i acústics.

Vers la meitat de la dinastia Zhou (1027? aC-256 aC) el gran sistema filosòfic musical xinès començà a prendre forma, tot mostrant algunes similituds amb el pensament grec dels segles VI al IV aC. Es té informació documental d’aquella època que fa referència a les funcions cerimonials, rituals i socials de la música. Fou precisament en temps de Confuci (551 aC - 479 aC) que el pensament filosòfic sobre la música arribà a les proporcions d’un vast sistema cosmològic i s’establí, de manera rígida, el marc cerimonial de la música dins la societat. Durant la dinastia Han (206 aC-220 dC) es creà un ministeri específic (yue fu) amb una escola governamental per a música i dansa cerimonials. A més es fundaren quatre orquestres oficials a la capital de l’imperi amb nombrosos músics i dansaires per a executar música ritual, cerimonial, d’entreteniment cortesà i també amb funcions militars. En aquesta època es redactà el Llibre dels ritus, en el qual es codificaren les cerimònies confucianistes que havien de servir de guia a les següents dinasties. També en aquest període, l’erudit Qing Fang calculà exactament la subdivisió de l’octava en seixanta microintervals.

L’edat d’or de la cultura xinesa arribà amb les dinasties Tang (618-907) i Song (960-1279), en les quals la música assolí una gran sofisticació, especialment en algunes formes de música de cambra interpretades per petites formacions de tres a quinze instruments. En aquest temps s’incrementaren el nombre d’acadèmies musicals estatals. Les grans orquestres cerimonials podien arribar a ser compostes per 1 500 membres i empraven instruments com les cítares zheng i qin i llaüts com el pi pa, que tanta importància tingueren per a la vida musical xinesa. En aquesta època, a la capital de l’imperi residien també nombrosos grups musicals d’origen estranger, principalment de Kashgar (o Kashi), l’Índia, Cambodja, Samarcanda i Turquia, així com de les anomenades "tribus bàrbares" del nord i el sud del país, que contribuïren a l’enriquiment de la vida musical. Fou també en aquest període que sorgí la música teatral, la qual es continuà desenvolupant en les successives dinasties Yuan, Ming i Qing.

Pensament musical

Si en el pensament xinès s’ha donat tanta importància a la música és perquè, entre les diferents formes artístiques, es considerava la manifestació més directa de la força vital universal anomenada qi. Al costat de la moral, el dret i la política, constituïa un dels quatre pilars fonamentals de la societat. La música era sobretot programàtica o simbòlica. Programàtica en el sentit que evocava altres formes sensorials, i simbòlica perquè expressava idees filosòfiques i comportaments socials i rituals. La idea de música absoluta, creada i executada explícitament i només pel plaer estètic, no existia. Les principals escoles de pensament que influïren el desenvolupament de la música xinesa foren la de Laozi, la de Mozi i, sobretot, la de Confuci. Es pot dir, que, durant més de 2 000 anys, la filosofia tradicional sobre música a la Xina ha estat confucianista. La música que estimulava el plaer sensual era considerada llicenciosa i, per tant, indesitjable. La música idònia, doncs, era aquella que educava el poble, regulava la societat, enfortia el govern i coexistia de forma harmoniosa amb la natura.

Se sap que ja el 300 aC s’havia establert la pràctica d’afinar els instruments dels músics de la cort segons una alçada estàndard. Els càlculs acústics sorgiren de la necessitat de determinar les dimensions dels instruments d’afinació fixa emprats en les cerimònies d’estat, tals com flautes de Pan, litòfons i campanes de bronze. La correcció d’aquests càlculs resultava imprescindible per a l’estabilitat social i cosmològica. L’escala usada predominantment en la musica xinesa és la pentatònica anhemitònica. La primera referència als intervals de l’escala es troba en l’obra Zhou Li, rituals de la dinastia Zhou, compilada vers el 400 aC. Els noms dels cinc graus de l’escala eren kong, shang, jiao, zhi i yu, que es corresponen amb do, re, mi, sol i la de l’escala occidental. A aquests tons, se n’afegiren dos d’addicionals durant la darrera part de la dinastia Zhou, bian gong i bian ji, que es corresponen al si i al fa. Aquestes notes no eren estructurals sinó que es consideraven auxiliars, i posseïen finalitats bàsicament ornamentals. L’obra Discursos sobre l’estat, escrita cap al 400 aC, conté també referències a l’escala cromàtica de dotze tons. Precisament, un dels aspectes més importants de la teoria musical xinesa fou l’establiment -mitjançant el mètode del cicle de quintes- del sistema tonal sobre la base del càlcul dels dotze sons fonamentals en què es divideix l’octava. En termes generals, doncs, es pot dir que el sistema tonal xinès es basa generalment en l’afinació pitagòrica que subdivideix l’octava en dotze semitons.

Característiques formals

En la música xinesa predominen els metres de tipus binari, però s’evita la monotonia mètrica amb freqüents cadències sincopades, variacions contínues en les llargàries de les frases i creativitat rítmica. Es relaciona el metre binari amb el principi cosmològic de la dualitat, talment com es manifesta en el concepte yin-yang. El ritme sense estructura mètrica es troba de manera especial en seccions introductòries pròpies de l’àmbit de la música culta, però també en estils de caràcter popular. Dins de la música culta s’utilitza també el ritme asimètric, que consisteix en el desplaçament d’un temps feble a un temps fort d’una manera irregular i dins d’una estructura de metre binari. El sentit del tempo és força flexible, i en una mateixa peça pot variar considerablement segons el músic i el moment històric de la seva interpretació.

Una característica de la tradició musical xinesa és començar la peça amb un tempo lent i accelerar-lo a mesura que s’arriba al final de la composició. La música xinesa és essencialment melòdica. No es practica ni l’harmonia ni la polifonia en el sentit occidental. En canvi, sí que és força usual el tractament heterofònic, o sigui, la simultaneïtat de línies melòdiques lleugerament diferenciades. La polifonia en forma rudimentària apareix, no obstant això, en la denominada ’òpera de Pequín', concretament en els acompanyaments amb el llaüt tocat amb arc jing hu, o en els de llaüt tocat amb plectre, anomenat san xian i propi de la cançó narrativa pequinesa. A la Xina hom ha donat també molta importància al timbre, de manera que una peça és identificada no solament per la seva melodia sinó també per la seva instrumentació. Tradicionalment, en la pràctica musical xinesa era ben usual que l’intèrpret modifiqués l’obra que executava en termes no tan sols de dinàmica, tempo i ornamentació, sinó fins i tot en el mateix material temàtic. D’aquesta manera, una mateixa peça podia ser escoltada en diferents versions. Tot i que les tècniques d’emissió de veu en el cant, a la Xina, són força diferents segons les distintes regions o gèneres, la característica bàsica és l’ús de registres alts i veu nasal.

Instruments

Pel que fa a l’organologia, des de la meitat del segle III aC els xinesos classifiquen els seus instruments musicals en vuit grups, segons el material amb el qual són construïts: pedra, metall, seda (cordòfons), canya, pell (membranòfons), fusta, carabassa i argila. Cadascuna d’aquestes categories era associada a les estacions, mesos, punts cardinals i determinats aspectes metafísics. Al final de la dinastia Song, a la Xina es coneixien més de 2 000 instruments, alguns dels quals procedents de cultures veïnes. Entre els principals idiòfons cal destacar els litòfons i les campanes. El qing era un litòfon format per un conjunt de pedres en forma d’ela que, penjades en una estructura, es percudien amb un bastó. Talment com les campanes, el qing s’usava principalment dins del cerimonial confucianista. El mu yu és un idiòfon de percussió en forma de peix i construït amb fusta, que antigament era usat per a acompanyar el cant budista però que ha estat assimilat també per la música popular. Els gongs són força nombrosos i variats. El da luo és circular, d’uns trenta centímetres de diàmetre i fet de llautó. Especialment en la música ritual del nord del país, s’empren també jocs d’uns deu gongs afinats, de petites dimensions i percudits amb una o dues baquetes. Aquest instrument rep el nom de yun luo. Pel que fa als membranòfons, el més estès és el da gu, un gran tambor en forma de barril que es toca amb baquetes.

Els aeròfons més emprats són les flautes i els oboès. Entre les primeres cal destacar la xiao, flauta de bambú de set forats, així com les diverses menes de flauta travessera (di, di zi, chi). El di es caracteritza pel fet de tenir un dels seus set forats cobert per una membrana, cosa que li atorga un so especial. Els instruments tipus oboè reben diferents noms. El bili i el guan són oboès fets de bambú. El guan zi és un aeròfon de doble llengüeta i d’uns 19 cm de llargada. Altres aeròfons dignes d’esment són les trompetes fetes de bronze, així com un dels instruments xinesos més antics, el sheng, orgue de boca que a més dels usos rituals confucianistes, s’empra també en la música teatral i popular. La seva base era feta originàriament de carabassa, després es fabricà de fusta i actualment és de coure. L’instrument consta, segons la localitat, de deu a disset tubs.

El llaüt anomenat pi pa ha ocupat un lloc central en la música xinesa des que fou introduït al país durant la dinastia Wei (386-534). Té la caixa en forma de pera, quatre cordes i trasts. S’associa amb la música d’entreteniment, i es toca sol o bé formant part d’un conjunt instrumental. El san xian és un llaüt de tres cordes, sense trasts i amb la caixa de ressonància recoberta amb pell de serp. Les cítares han tingut també una gran importància en la música xinesa. Entre els principals tipus han de ser esmentades la cítara zheng, amb més de 3 000 anys d’història. De 120 cm de llargària, no té ni ponts ni trasts i habitualment es construeix amb set cordes, tot i que antigament en podia tenir de cinc a vint-i-set i era de diferents mides. Ja des dels temps de Confuci, és un dels instruments per excel·lència de la música culta i ritual.

La música cortesana i religiosa

L’antiga música de la cort es mantingué fins a la revolució del 1911, que posà fi a la dinastia Qing. Tenia molt en comú amb la música dels temples, tant pel que es refereix a l’orquestració com al repertori. El nom de ya yue (música noble, refinada), en un principi aplicat a la música confucianista, designà durant un període de 2 000 anys, a partir del segle III aC, la música ritual de la cort. Bàsicament, les orquestres hi interpretaven música ritual d’estat per a sacrificis confucianistes, música cerimonial, d’entreteniment i representacions dramàtiques. El ya yue era constituït per dos tipus diferents de pràctiques musicals: yue xuan i tang ge. El primer tipus designava un conjunt instrumental que tocava a l’exterior per acompanyar rituals i que incloïa també dos tipus de dansa, wen wu (dansa civil) i wu wu (dansa militar). Els instruments propis del yue xuan eren molt diversos, tot i que s’excloïen els cordòfons. El tang ge s’executava a l’interior de les dependències imperials i era compost per un repertori de cant acompanyat per diferents cordòfons i aeròfons.

La música litúrgica dels temples és sobretot de tipus vocal. El cant dels textos religiosos, que inclouen himnes (zan) i fórmules rituals (zhen yan), s’acompanyava sovint amb percussió i, en ocasions, amb instruments melòdics. Els instruments més usuals per als ritus budistes són els idiòfons mu yu, qing, zhong (campana) i yun qing (campaneta) i els membranòfons com els tambors. En els rituals paralitúrgics la música instrumental té un paper molt més important. Aquesta música cerimonial està sobretot relacionada amb el cicle de la vida (noces, funerals), el calendari (festes de cap d’any, de primavera) i amb altres esdeveniments ocasionals, com per exemple els rituals efectuats per evitar calamitats, demanar pluja o beneir una nova llar.

Dins l’àmbit de la música culta, la Xina té una gran tradició de música instrumental per a instruments solistes. Cal esmentar especialment els repertoris per a les cítares qin i zheng, així com per al llaüt pi pa, aquests dos darrers presents sovint en els gèneres narratius. Tots aquests instruments tenen diverses escoles d’interpretació. En els conjunts instrumentals, els oboès suo na i guan zi i també les flautes, com la di zi, són els instruments melòdics amb funcions més destacades. Altres aeròfons com la flauta xiao i el sheng (orgue de boca) tenen papers secundaris. Les orquestres d’oboès s’acompanyen generalment per tambor, címbals i gongs. Els conjunts instrumentals formats per cordòfons (tocats amb arc o de corda pinçada) tenen un paper important només al sud de la Xina. Samb diferents combinacions de percussió.

La música teatral

La música teatral constitueix un gènere molt important en la tradició xinesa. Durant la dinastia Song es desenvolupà el teatre per a titelles, i el teatre musical esdevingué popular durant el període de la dinastia Yuan (1280-1368). Els drames inclouen àries, diàlegs parlats, dansa, pantomima i acompanyament instrumental. Hi ha més de 300 formes o estils regionals de teatre musical a la Xina, i les diferents obres es coneixen no pel seu autor sinó pel lloc de procedència. Les òperes es classifiquen en wen i wu, segons que els seus temes siguin de tipus civil o militar. Els actors de les companyies ambulants eren tradicionalment homes, i en general d’un estatus social baix. A les ciutats també hi podia haver alguna companyia formada per dones, sovint prostitutes. Les companyies mixtes eren molt poc usuals abans del 1920, però esdevingueren la norma a la Xina comunista, que, per raons ideològiques, ha fomentat el teatre musical.

Hi ha quatre grans tipus de teatre musical. El gao qiang, desenvolupat a l’inici del segle XVI a la demarcació de Yiyang, a la província de Jiangxi,es basava en les cançons populars de les diferents localitats on anava arrelant. Rarament disposava de textos escrits i notació musical, i la improvisació era habitual. Hi intervenien un cor i instruments de corda i de vent. El kun qu, sorgit a Kunshan a mitjan segle XVI, era més sofisticat que l’anterior i es basava en materials literaris de caràcter culte. Fou popular fins al segle XIX. Disposava tant de llibret escrit com d’un sistema de notació musical. Els principals instruments amb els quals s’acompanyava el cant eren flautes di zi i xiao. El teatre bang zi rep el seu nom de l’idiòfon d’entretoc (bang zi), usat originàriament, que el distingia d’altres tipus de teatre. Originat al nord de la Xina, era teatre popular sorgit presumiblement durant la dinastia Ming (principi del segle XVII). S’acompanyava també de cordòfons, especialment tocats amb arc, com el er hu, i els textos eren elaborats en llenguatge col·loquial. El pi huang, teatre que assolí una gran popularitat en àmplies zones del país, es constituí arran de la combinació, al segle XVIII, de dos sistemes teatrals diferenciats, l'er huang i el xi pi, procedents, respectivament, de les províncies de Jiangxi i Shanxi. D’aquest tipus de teatre arrencà la denominada ’òpera de Pequín', que té com a punt de partida l’any 1790. Atesa la gran difusió que ha tingut, se la pot considerar gairebé com el teatre nacional de la Xina. Des del punt de vista musical, l’òpera de Pequín és formada per seccions dialogades i d’altres amb cant acompanyat per instruments. S’empren tant cordòfons de corda pinçada com tocats amb arc (pi pa, yue qin, san xian, er hu), aeròfons com la flauta travessera de bambú di zi, l’oboè suo na i diferents instruments de percussió (tambors, gongs, címbals i altres idiòfons). El règim comunista reformà l’òpera de Pequín d’acord amb l’ideari de Mao Zedong, per tal de fer propaganda per a la revolució i ajudar a convertir les masses al socialisme. La llanterna roja (1968) és una de les representacions sorgides en aquesta època segons l’ideari revolucionari i pensada per a l’orquestra tradicional de l’òpera de Pequín.

A més del teatre musical, són també dignes d’esment altres tipus de narratives musicals de caràcter popular basats en rondalles, així com el gènere baladístic anomenat gu qu (melodies de tambor), interpretat per un cantant acompanyat d’un tambor, que toca ell mateix, i d’un petit conjunt de cordòfons format per un llaüt de quatre cordes tocat amb arc anomenat si hu, el yang-qin -una cítara de taula de forma trapezoidal i percudida amb baquetes-, el san xian i el pi pa.

En l’antiga societat xinesa, la major part dels músics més apreciats no eren forçosament professionals sinó membres dels estrats cultes de la població. Si no es tractava d’una persona cultivada, el músic era considerat tan sols un artesà i poc valorat. El seu estatus era, generalment, baix. A la ruralia xinesa i les petites ciutats, la música instrumental ha estat tradicionalment -i encara ho continua essent- monopoli dels homes, que hereten molt sovint la condició de músics. A les grans ciutats, els instruments considerats més propis de les dones són cordòfons, com el llaüt pi pa i la cítara zheng, tot i que aquesta situació començà a canviar sobretot a partir del 1949, any en què s’inicià l’ensenyament als conservatoris.

Notació

Al llarg de la història xinesa s’han conegut diversos sistemes de notació musical, generalment, però, sense indicació de la durada de les notes. Hi ha tres sistemes bàsics, anomenats shou fa pu, yin fu pu i ge xian pu. El primer d’aquests, el més antic, és, de fet, un sistema de tabulatura, i s’emprava per a la música instrumental. Els símbols, més que no pas les notes en si, especifiquen procediments per a tocar. El corpus més gran i complex per a tabulatura pertany al qin. Hi ha dos tipus de shou fa pu, un d’anterior al segle X i un de posterior. El primer es caracteritza per detallades indicacions sobre la posició dels dits. En el segon tipus, aquestes indicacions foren codificades en símbols ideogràfics. S’hi expressen els sons que cal tocar, però no s’indica el ritme. El sistema yin fu pu ha estat el més popular per als gèneres vocals i instrumentals des del segle XII fins al XX, i hi ha diverses variants regionals. S’indiquen les alçades i només excepcionalment -com, per exemple, en l’estil de notació de Mingqing- apareixen també aspectes mètrics. El ge xian pu és un sistema gràfic de notació, de caràcter arcaic, que també coneix diferents variants. Tot i que no eren gaire populars, una de les més conegudes donava una idea aproximada de la melodia mitjançant la representació del seu contorn amb un disseny curvilini.

Música popular

La música popular és òbviament molt variada i abundant a la Xina, atès que la població del país és culturalment força heterogènia. La cançó tradicional rep el nom genèric de min ge. Entre els principals gèneres cal destacar les cançons de treball (hao zi), associades a les feines del camp (collita del te, sembra de l’arròs, etc.), que es presenten sovint en estil responsorial. La melodia es caracteritza per estar elaborada a partir de motius repetitius i metre binari. Les cançons muntanyenques (shan ge) es troben al sud, el centre i el sud-est del país. Els temes són predominantment de tipus líric i es canten en ritme lliure. Les cançons curtes (xiao diao) poden ser de menes molt diferents, però tenen com a característica comuna el fet que es consideren, exclusivament, un repertori de divertiment. Són acompanyades sovint per flauta (di zi) o pel llaüt de corda fregada anomenat er hu, a més d’instruments de percussió. De força importància són també les cançons narratives, en les quals els patrons tonals de la llengua parlada dominen sobre la melodia. Tot i que generalment són cançons pentatòniques, en ocasions també n’hi ha d’heptatòniques. Dins de les cançons narratives, cal destacar el gènere tan ci, de caràcter romàntic i representatiu a la part meridional del país, i el da gu, propi del nord i que presenta una gran quantitat de temes heroics. En els repertoris narratius destaca l’acompanyament dels llaüts com san xian o pi pa. Entre els instruments de la música tradicional, l’oboè (suo na o la ba) és el més difós.

La influència de la música occidental i l’arribada del comunisme

La influència de la música occidental a la Xina s’inicià durant la dinastia Qing (1644-1911), però fou al començament del segle XX que començà a penetrar amb més força. La instauració de la república el 1911 portà a un interès per la cultura occidental, canalitzat especialment per l’anomenat moviment de la nova cultura. El nou sistema educatiu s’orientà cap al model occidental i a les escoles es començà a ensenyar tant música occidental com xinesa occidentalitzada. Es crearen institucions com l’Associació per a l’Educació Musical de Xangai (1919), l’Associació Filharmònica de Pequín (1927) o el Conservatori Estatal de Música de Xangai (1927). L’any 1940 es creà la primera orquestra simfònica a Chongqing. Els anys trenta, els compositors adoptaren formes musicals occidentals: lied, sonata, concert, simfonia, etc. Entre els principals compositors cal esmentar Zhu Huang (1904 - 1938), Nie Er (1912 - 1935), Xian Xinghai (1905 - 1945) -especialment conegut per la seva cantata El Riu Groc (1939)-, Jiang Wenye (1910 - 1983) i Ma Sicong (1913 - 1987). Tan Xiaolin (1911 - 1948), deixeble de Paul Hindemith, fou un dels primers compositors xinesos que intentaren compondre música atonal per a instruments autòctons. La creació de la República Popular de la Xina el 1949 implicà importants canvis en la pràctica musical. Es donà una gran importància a la música nacional, sense deixar de banda, però, la d’origen occidental, aspecte que fou potenciat al llarg de les dècades següents, especialment mitjançant un fructífer intercanvi amb els països de l’Europa socialista. El govern s’esforçà a exercir un fort control ideològic sobre les pràctiques musicals. Alhora, procurà incentivar l’interès per la música, sobretot entre la classe treballadora, tot entenent l’art com una eina política i un vehicle d’ideologització i d’educació.

Després del període de la revolució cultural iniciat el 1966, hi hagué un important renaixement d’elements musicals tradicionals d’índole popular, i les institucions polítiques promogueren la creació d’estils sintètics amb elements d’origen xinès i occidental. Al llarg del segle XX, tot i que de manera molt tímida, també s’anà desenvolupant la recerca musicològica. Així, per exemple, Wang Guangqi (1891 - 1936), que realitzà estudis a Berlín, publicà l’any 1934 una Història de la música xinesa, i Liao Shangguo (1893 - 1959), també format a Alemanya, investigà en l’àmbit de l’estètica musical. L’any 1953 es creà l’Institut d’Investigació de Música Xinesa. Pel que fa al llegat tradicional, rebé un notable impuls mitjançant la creació d’instituts de recerca com l’Associació per a la Música Tradicional Xinesa i l’Associació per a la Investigació Musical de les Minories Nacionals Xineses, ambdues creades el 1986.

Bibliografia

  1. Jones, S.: Folk Music of China, Oxford University Press, Oxford 1999
  2. Mingyue, L.: Music of the Billion. An Introduction to Chinese Musical Culture, Heinrichshofen, Nova York 1985
  3. Que, Z.: Akkulturationsphänomene in der gegenvärtigen Musikkultur Chinas, Karl Dieter Wagner, Hamburg 1992
  4. Wong, I.: From Reaction to Synthesis: Chinese Musicology in the Twentieth Century, dins Comparative Musicology and Anthropology of Music, B. Nettl i P.V. Bohlman editors, The University of Chicago Press, Chicago 1991
  5. Xu, T. i Cheng, S.: Musique de Taiwan, Guy Trédaniel Éditeur, París 1992
Col·laboració: 
JMP

Llegir més...