OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

música de Madagascar

substantiu femeníf
Música
música mús
Música desenvolupada a Madagascar.

Els malgaixos són l’ètnia més nombrosa, si bé també hi ha minories de xinesos, indis i àrabs. Entre els nombrosos pobles malgaixos cal citar els merines i els betsileos, agricultors de cultura indonèsia que ocupen l’altiplà central de l’illa; els sakalaves, de tradicions africanes, que pesquen i pasturen els seus ramats a les zones sud i oest de l’illa; i els tanales i els betsimisarakes, que amb una cultura híbrida entre les tradicions africanes i les asiàtiques ocupen la costa est. Al segle XI, Madagascar entrà en contacte amb el món musulmà, la influència cultural del qual s’ha mantingut principalment al nord de l’illa. L’organització del territori en estats i regnes autònoms durant els segles XVIII i XIX afavorí que la música es vinculés a les corts. A la cort sakalava es crearen famosos cors de dones, els joglars betsileos cantaven cants èpics i els merines organitzaven grans vetllades musicals. La colonització francesa de la fi del segle XIX acabà amb aquestes pràctiques musicals, que passaren a ser considerades música popular, la qual cosa comportà la desaparició de diverses tipologies. El fons musical comú es caracteritza per tenir un origen basat en el cant litànic amb variacions, la presència d’una polifonia fonamentada en terceres paral·leles, uns ritmes diferenciats per a la dansa (de metre regular i divisió binària o múltiple) i d’altres per al cant (de metre irregular amb divisió principal ternària però amb freqüents grups de dos, cinc i set pulsacions, que provoquen l’esmentada irregularitat). Els merines organitzen de manera estròfica les seves cançons, que tenen una gran complexitat rítmica i mètrica, amb llargues i florides línies melòdiques; diatonitzen, en quatre modes, les seves polifonies per terceres, a les quals afegeixen una línia independent a sota; els instruments utilitzats combinen els autòctons, com la valiha (cítara de tub remotament procedent d’Indonèsia), les flautes rectes (sempre en grups de tres) o les violes (derivades del rebab àrab), amb els importats de la cultura europea, com ara els tambors, els clarinets, les trompetes, els violins i els acordions. Els betsileos, menys occidentalitzats, no tenen textos que siguin rígidament estròfics, per la qual cosa els seus cants contenen alguns melismes, si bé la mètrica -en general binària-, no és normalment complexa; el repertori s’acompanya amb fórmules litàniques instrumentals a base d’un acordió o una cítara de vara (importada des d’Etiòpia, però amb un remot origen indi), o per un grup instrumental compost per dues o tres cítares de vara, algunes violes i un carrau. També és usual acompanyar-se picant de mans, a l’estil àrab, i el cant agut en els homes sense utilitzar el falset. Els sakalaves presenten potser el repertori amb menor influència colonial. Tenen cants responsorials que s’acompanyen picant de mans (clara influència africana), cants monofònics estròfics ancestrals en l’estil propi del sud-est asiàtic, amb un perfil descendent i sense melismes, i cants per a la dansa acompanyats d’un cor onomatopeic de grunys i esbufecs. També tenen un repertori sense paral·lelismes en altres zones: cants monofònics interromputs per contínues aturades, ràpides i rítmiques, a base de cops de glotis, i una polifonia a dues parts barrejada amb un ràpid recitatiu. El ritme és bàsicament ternari i pot presentar complicades polimetries entre cant i acompanyament instrumental. Els instruments i les seves agrupacions més utilitzades són la vahila i la cítara plana tant en conjunt com en instruments solistes; violes amb un carrau, grans tambors dobles tocats per parelles, flautes de bec d’una sola nota en conjunt de set executant-se en hoquetus, el xilòfon de fustetes que recolzen sobre les cames de l’intèrpret, i l’arc musical, que és l’instrument dels griots que canten el repertori èpic.

Col·laboració: 
JDG

Llegir més...