La música occidental ha emprat sistemes d’aquest tipus des del segle XIV, i majoritàriament estan relacionats amb la tècnica de tocar un determinat instrument. Enfront de la notació mensural de tipus convencional, els signes de la qual indiquen l’alçada i el valor d’una nota, les tabulatures fan servir uns signes que assenyalen la manera d’obtenir els sons en un instrument concret, i d’altres que serveixen per a indicar-ne el valor. Si bé avui dia s’ha imposat la notació amb pentagrama, algunes de les seves característiques principals procedeixen de les tabulatures, com per exemple l’ús de notes o silencis el valor dels quals és sempre el doble del següent més petit i, també, l’ús de punts exclusivament d’addició i el de les barres de compàs. La majoria de les tabulatures són per a instruments de tecla, sobretot l’orgue, o bé per a instruments de corda pinçada, especialment el llaüt, la viola de mà i la guitarra. Aquestes darreres s’han utilitzat ininterrompudament des del segle XVI fins a l’actualitat.
Els primers exemples de tabulatura per a tecla són els del Còdex Robertsbridge (Londres, British Library, Add. 28550), datable cap a mitjan segle XIV, que constitueixen un precedent de les tabulatures alemanyes del Renaixement. En aquestes, la veu més aguda és escrita en sistemes de sis a vuit línies en les quals es col·loquen les notes; els seus signes són semblants als de la notació mensural, amb la diferència que les alteracions s’indiquen per mitjà de cues descendents. Les altres veus s’escriuen amb lletres: una per a l’octava central, dues per a la superior i una amb un traç al damunt, substituïble per una lletra majúscula, per a la inferior; a sobre de les lletres s’hi col·loquen els signes rítmics, que assenyalen el valor dels sons. A partir del 1570 i fins a mitjan segle XVIII, la veu superior d’aquest tipus de tabulatura passà també a escriure’s amb lletres.
A la Península Ibèrica, les primeres tabulatures per a tecla són les dues que figuren en El libro llamado declaración de instrumentos musicales, de Juan Bermudo (Osuna, 1555), una d’elles impracticable i l’altra inspirada en models italians; en aquesta darrera, s’ha assignat un número de l’1 al 23 a les notes blanques, mentre que les negres s’indiquen mitjançant un sostingut que es col·loca sobre el número al qual correspongui. Un sistema numèric similar, utilitzat igualment per a l’arpa i la viola de mà, és el que apareix en el Libro de cifra nueva, de Luis Venegas de Henestrosa (Alcalá de Henares, 1557), i en les Obras de mú sica para tecla, arpa y vihuela de Antonio de Cabezón (Madrid, 1578).
Tot i que el sistema de tabulatura alemany per a llaüt sembla ser el més antic, les quatre principals tabulatures per a instruments de corda pinçada es desenvoluparen de manera gairebé conjunta durant la segona meitat del segle XV. El seu principi bàsic consisteix a guiar la mà esquerra dels intèrprets a través dels trasts i les cordes de l’instrument: com que a cada posició dels dits sobre una corda i un trast específics li correspon una nota diferent, qualsevol sistema de notació necessita poder precisar-la de manera clara i sense possibilitat d’induir a error. Si al món alemany el primer exemple imprès de tabulatura és el Musica getutscht ('Música traduïda a l’alemany', Basilea, 1511), de Sebastian Virdung, el fet que es tracti d’un repertori destinat a un instrument de cinc cordes i cinc trasts indica que devia ser en ús des d’alguns anys abans; segons Virdung, el seu inventor havia estat Conrad Paumann (~1410-1473).
Lluny de la complexitat que caracteritza el sistema alemany, el sistema italià de tabulatura per a llaüt és extraordinàriament gràfic. Cada corda de l’instrument es representa per mitjà d’una línia horitzontal, sis en total, la superior de les quals correspon a la més greu. En l’hexagrama resultant s’hi col·loquen una sèrie de nombres que corresponen als trasts. El 0 indica la corda a l’aire, l’1 el primer trast, i així successivament fins al 9; x, x’ i x'' indiquen els trasts 10 a 12 respectivament. A la part superior s’hi posen els signes rítmics, que en les fonts més tardanes coincideixen amb els de la notació mensural.
A la Península Ibèrica, el principal instrument de corda pinçada, en lloc del llaüt, fou la viola de mà. El tipus de tabulatura per a aquest instrument s’assembla a l’italià, si bé excepcionalment en el primer imprès on es troba aplicada, El Maestro, de Lluís Milà (València, 1536), el sistema de sis línies característic apareix invertit, de forma que la línia superior correspon a la corda més aguda de l’instrument. Tant el repertori per a viola de mà com el de llaüt, sigui alemany o italià, escrit en tabulatura pot anar acompanyat d’una línia vocal que o bé s’hi inscriu a la part superior, en un pentagrama de tipus convencional, o bé s’incorpora a la tabulatura, cas en què s’indica per mitjà de xifres de color vermell.
De totes les tabulatures per a llaüt, la que obtingué una acceptació més gran fou la francesa, adoptada també a Anglaterra. Utilitzava un sistema de cinc o sis línies, la superior de les quals corresponia a la corda més aguda de l’instrument, com en el cas de L. Milà. Els trasts s’indiquen mitjançant lletres en lloc de nombres, i els signes rítmics, substituïts en les fonts més tardanes pels de la notació convencional, se situen a la part superior.
Des de mitjan segle XVI fins a la meitat del XVII, el repertori per a guitarra s’escriví per mitjà de tabulatures característiques de la notació francesa, hispànica o italiana; les seves principals diferències rauen en l’afinació de les cordes i en el nombre de línies que utilitza el sistema sobre el qual s’escriu, que són cinc en lloc de sis. El primer assaig en la creació d’una tabulatura pròpia per a aquest instrument es deu a Joan Carles i Amat, el qual en el seu llibre Guitarra española y vandola, en dos maneras de guitarra castellana y catalana de cinco órdenes (Barcelona, 1596) proposà substituir els acords més freqüents per xifres, que s’articulen en un sistema elaborat.
La resta d’instruments de corda pinçada utilitzaren gairebé sempre la tabulatura francesa o la italiana per a llaüt. A Irlanda existí un tipus especial de tabulatura per a arpa que recorda la notació neumàtica de l’antiga Grècia. A la Península Ibèrica, autors com F. Correa de Arauxo, A. de Cabezón o L. Venegas de Henestrosa aplicaren la tabulatura de tecla al repertori d’arpa i viola de mà.
Per als instruments de vent, els diagrames que representen la posició dels dits sobre els forats, o, en el seu cas, les clavilles de l’oboè, el clarinet, la flauta, etc., s’utilitzen en els manuals dedicats a l’aprenentatge d’aquests instruments almenys des del segle XVI. En la seva Harmonie universelle, Marin Mersenne recull una àmplia varietat d’aquests tipus de diagrames.
Bibliografia
- Apel, W.: The Notation of Polyphonic Music 900-1600, The Mediaeval Academy of America, Cambridge, Massachusetts 1953
- King, A.H.: Four Hundred Years of Music Printing, The British Library, Londres 1979
- Rastall, R.: The Notation of Western Music, J.M. Dent, Londres, Melbourne i Toronto 1983
- Wolf, J.: Handbuch der Notationskunsde, 2 vols., Breitkopf & Härtel, Leipzig 1913-19
Complement bibliogràfic
- Leon i Royo, Jordi: Tabulatura del flabiol, Climent, Barcelona 1980