OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

electròfon

substantiu masculím
Música

Sumari de l’article

música mús
Dit de l’instrument en què el so és generat mitjançant dispositius elèctrics o electrònics.

Al principi, aquesta categoria no incloïa els instruments elèctrics en què el so és produït per l’amplificació electrònica d’una vibració mecànica, com la guitarra elèctrica, però més tard hi foren incorporats. Com en la majoria dels instruments tradicionals, l’estructura bàsica dels electròfons consta d’un generador de vibracions, un sistema amplificador del so i un sistema de modulació. Els generadors més freqüents solen ser de tres tipus: circuits electrònics o elèctrics oscil·lants, compostos bàsicament de reactàncies i condensadors muntats en sèrie (sintetitzadors); sensors electromagnètics excitats amb elements mecànics rotatius (orgue Hammond), i mecanismes electroestàtics formats per condensadors i tubs de buit (Theremin). Els sistemes d’amplificació són els convencionals, en què el so es projecta mitjançant altaveus. Al principi, amb els amplificadors de vàlvules, les mides dels instruments eren molt grans, i l’escalfor provocada per la incandescència de les vàlvules creava seriosos problemes de refrigeració. Amb el desenvolupament dels circuits electrònics s’han eliminat aquests dos problemes, la qual cosa ha significat un gran avenç en la construció i l’ús d’aquests instruments.

Els sistemes de modulació poden ser molt variats: teclats de selecció de sons, antenes per a variar la capacitat del circuit oscil·lador o barres de desplaçament a la manera de teclats continus que connecten, de forma ininterrompuda, els sons tradicionals amb freqüències intermèdies, tot creant efectes de glissando perpetu (ones Martenot). Una de les possibilitats principals de molts d’aquests instruments -la consecució de la qual impulsà el desenvolupament dels primers sintetitzadors els anys trenta- és la integració de sons procedents de diferents generadors, la qual cosa permet la imitació de timbres convencionals, com en els orgues electrònics primitius, o bé la creació d’altres de totalment nous, com en els sintetitzadors.

El primer musicòleg que descriví i estudià aquesta nova classe d’instruments fou l’anglès F.W. Galpin, que el 1937, en la seva obra A Textbook of musical European Instruments, els dividí, segons el seu generador, en les dues primeres categories de les tres que s’han esmentat més amunt. Tot i això, no foren incorporats a la classificació Hornbostel-Sachs fins que Mantle Hood ho feu el 1971. Aquest estudiós hi inclogué també els instruments electroacústics o amplificats, que, tot i no haver estat acceptats per tothom, han format una nova categoria principal que agrupa tots els instruments que fan ús del corrent elèctric per a la seva funció acústica.

Els primers instruments electròfons inventats foren el Telegraph Musical, desenvolupat per Elisha Grey als EUA l’any 1870, el Telharmonium de Thaddeus Cahill (EUA 1897) i el Singing Arc de William Duddel (Regne Unit 1899). A la primeria del segle XX, amb la difusió de l’aplicació domèstica de l’energia elèctrica, es fabricaren tota mena de nous models: el Choralcello de Melvin Severy (EUA 1900), l'Intonarumori de Luigi Russolo (Itàlia 1909), l'Audion Piano de Lee De Forest (EUA 1913), el Piano Optophonic de Rossiné (URSS 1915) i, finalment, el Theremin de Leon Termen (URSS 1916). Al llarg de la segona meitat de segle, les contínues descobertes de l’electrònica facilitaren el creixement vertiginós de marques, patents i nous models. Les vàlvules, els transistors, els microcomponents, els circuits integrats i els xips, han reduït la mida i el pes dels instruments fins a convertir-los en aparells domèstics o fàcilment transportables, ben diferents dels models del principi del segle XX, basats en mecanismes feixucs i amplificadors de làmpades. Per a tenir elements de referència, cal pensar que el Telharmonium pesava 200 tones i ocupava un espai d’uns 50 m2. Tan sols se’n construí un, que existí fins el 1917 i que, tot i ser admirat per compositors com F. Busoni, no fou objecte de dedicació de cap obra musical. Des del 1970, any en què es van deixar enrere els antics sintetitzadors de vàlvules, dels quals el Moog dels anys seixanta fou el principal representant, els instruments electròfons han envaït el camp de la música pop i rock, tot incorporant-se també, en menor grau, a les composicions dels creadors de música culta d’avantguarda.

Bibliografia

  1. Dodge, C. i Jerse, J.A.: Computer Music: Synthesis, Composition & Performance, Schimmer Books, Nova York 1985
  2. Dräger, H.-H.:Prinzip einer Systematik der Musikinstrumente, Bërenreiter, Kassel 1948
  3. Forster, H. von i Beauchamp, J.W., ed.: Music by Computers, John Weley & Sons inc., Nova York 1969
  4. Galpin, F. W.: Descriptive Catalogue of European Musical Instruments, Metropolitan Museum, Nova York 1902
  5. Holmes, T.B.: Electronic & Experimental Music, Charles Scribner’s Sons, Nova York 1985
  6. Jenkins, John & Smith, John: Electronic Music. A Practical manual, Indiana University Press, Bloomington 1975
  7. Manning, P.: Electronic & Computer Music, Clarendon Press, Oxford 1985
  8. Mathews, M. i Pierce, J.R., ed.: Current Directions in Computer Music Research, MIT Press, Cambridge (Mass.) 1997
  9. Tristram, C.: Illustrated Compendium of Musical Technology, Faber and Faber, Londres 1992
  10. Weidenaar, R.: Magic Music from the Telharmonium, The Scarecrow Press Inc., Metuchen, Nova Jersey i Londres 1995
Col·laboració: 
REL

Llegir més...