S’utilitza sobretot al jazz, al rock i a la majoria de músiques populars modernes. L’equipament bàsic comprèn un bombo, una caixa i un o diversos tom-toms -tots ells corresponents a la categoria dels membranòfons-, i dos plats o més suspesos i un joc de plats xarleston -pertanyents al grup dels idiòfons-.
Els bombos de les primeres bateries eren els de banda, amb un diàmetre que podia arribar a 76 cm. A partir del 1930 les mides més corrents de bombo per a bateria han estat de 56, 51 i 46 cm de diàmetre i de 41, 38 i 46 cm d’amplada. La caixa és l’instrument central de la bateria, i els models utilitzats han estat sempre derivats de les caixes de la banda o l’orquestra. Pel que fa als tom-toms, fins els anys vint s’utilitzaren els anomenats de tipus xinès, de membranes de pell gruixudes clavetejades al casc. A partir dels anys trenta, la majoria de les bateries disposaren de dos o més tom-toms amb membranes afinables. Els de mides petites o mitjanes (de 25 a 33 cm de diàmetre) es disposen sobre el bombo; els més grossos (36-40 cm) van a la dreta de l’intèrpret amb potes a terra o suspesos de suports. En les bateries primitives, un plat petit de tipus xinès, amb el seu característic so buit, es muntava sobre el bombo i, més endavant, s’utilitzaren plats de tipus turc, amb un so més definit i ressonant. Durant els anys trenta i el principi dels quaranta, el diàmetre d’aquests plats anà augmentant i s’anaren definint les funcions del plat de ritme (ride cymbal) i el plat d’accents (crash cymbal), encara vigents. Com a plat de ritme s’utilitzen plats de 51 cm o més; com a plat d’accents es fan servir plats més fins i normalment de diàmetre inferior. Aquesta assignació de funcions és sempre relativa, sobretot perquè la majoria de les bateries disposen d’un major nombre de plats. Des del principi, s’idearen diferents aparells per fer sonar dos plats pel xoc de l’un contra l’altre amb l’acció del peu, però no fou fins el 1927 que es dissenyà el pedal amb barra telescòpica que, a més, col·locava els plats a una altura on podien ser percudits amb les baquetes. Aquest artilugi, anomenat ja xarleston, es convertí en un dels instruments bàsics de la bateria. La bateria incorpora també altres idiòfons, principalment l’esquellot i la caixa xinesa (del grup anomenat percussió petita), la importància dels quals ha anat variant segons les èpoques i els estils.
La bateria es toca principalment amb baquetes similars a les de caixa. N’existeix una gran varietat segons les mides, el pes, la forma i el tipus de fusta. Un altre element percussor són les escombretes, constituïdes d’un ventall de petits filferros subjectats a un mànec semblant a la meitat d’una baqueta. Les escombretes produeixen un so més dispers i a la vegada més suau que les baquetes. A més de percudir, també es poden utilitzar per a fregar les membranes, de manera que s’aconsegueix un so continu, lligat. Ocasionalment, es toca també amb baquetes de timbala.
La bateria evolucionà als Estats Units a partir de la invenció, cap al 1850, del pedal de bombo, amb el qual una maça percudia la membrana a través d’un mecanisme accionat amb el peu, invent que permeté a l’intèrpret de caixa tocar aquesta i el bombo simultàniament. A l’últim terç del segle XIX la bateria fou present, en forma més o menys primitiva, a les bandes, orquestres i grups de moltes de les músiques que precediren el jazz. Es tocaven marxes, polques, masurques i altres danses populars a l’època, i el seu paper era bàsicament el mateix que el de la caixa, amb l’afegit del bombo. A la música de circ, els minstrel shows, els vaudevilles i més tard el cinema mut, el bateria utilitzava, a més del bombo i la caixa, diversos instruments de percussió petita, llavors anomenats traps, per a produir els efectes necessaris per a acompanyar l’acció. Cap al 1890 aparegué el ragtime, i els bateries adaptaren els patrons de percussió de marxa, accentuant-ne les síncopes. En sales petites i en grup reduït, eren tocats patrons similars a la caixa xinesa o als cércols de la caixa i el bombo, per obtenir un timbre més fi amb menys volum. Els anys vint, l’evolució de la bateria anà parella a la del jazz, llavors en ple desenvolupament i expansió als Estats Units. El bombo, que fins llavors tocava amb l’èmfasi als temps 1 i 3 del compàs de 4, passà a tocar-se als quatre temps, en sintonia amb una de les característiques que diferencià el jazz del seu predecessor, el ragtime. Dins d’aquest estil destacaren Baby Dodds i Zutty Singleton, ambdós de Nova Orleans. Al final de la dècada, s’incorporà definitivament el pedal de plats xarleston, i la pulsació constant s’anà desplaçant de la caixa cap aquests. Els anys trenta, amb l’auge de les big bands, la bateria cobrà importància com a propulsor rítmic. Chick Webb, favorit del públic, fou dels primers a gravar solos i influí la majoria de bateries de la següent generació. Més tard, Jo Jones, de l’orquestra de Count Basie, imposà un swing més legato, aconseguit mitjançant la seva particular manera de portar el ritme amb el xarleston. Els bateries de be-bop traslladaren definitivament la pulsació principal al plat ride, mentre que amb la caixa i el bombo interpretaven frases més variades. Kenny Clarke en fou el pioner i després destacaren Max Roach, Art Blakey i Roy Haynes. Aquesta acció múltiple exigia un gran nivell d’independència i coordinació entre les quatre extremitats. Amb Elvin Jones, ja els anys seixanta, entrà en escena la polimetria. La música popular es diversificà molt i la bateria tingué un paper fonamental i evolutiu en tots els estils.