Des de l’antiguitat, aquest mot designava els instruments que produeixen el so mitjançant l’aire insuflat des dels pulmons de l’intèrpret. Els músics que els tocaven rebien sovint el nom de "joglars de boca". Aquesta classificació, emprada fins al principi del segle XX, s’imposà per raons d’utilitat pràctica i per les connotacions gremials que tenia en les diferents èpoques. Fins al segle XVII, els músics de vent gaudien d’una categoria superior als de corda, situació que es capgirà en imposar-se la corda com a base sonora de l’orquestra. En aquesta classificació tradicional, emprada encara en l’orquestra i en molts altres àmbits de la pràctica instrumental, els instruments de vent es divideixen generalment en: instruments de vent-fusta, amb les subcategories d’instruments de bisell i instruments de llengüeta doble o senzilla, i instruments de vent-metall, subdividits al seu torn en trompetes, trombons i trompes. L’ampliació del panorama organològic actual, amb la incorporació dels instruments mecànics, electrònics i ètnics d’altres cultures, ha fet que la terminologia tradicional esdevingués clarament insuficient, fet que ha motivat l’adopció de sistemes més científics, especialment el de Hornbostel-Sachs (classificacióHornbostel-Sachs), atès que en l’antiga classificació alguns instruments com els orgues i molts altres de populars no quedaven correctament catalogats.
m
pl
Música