La seva forma abreviada, mezzo, és utilitzada amb molta freqüència. Es poden distingir diferents tipus de veu de mezzosoprano: la mezzo coloratura, veu lleugera i brillant amb molta facilitat per a les agilitats en tota l’extensió de la veu (com per exemple Marcellina en Les noces de Fígaro i Sextus en La clemenza di Tito, de W.A. Mozart, i la majoria de papers rossinians, com Rosina en El barber de Sevilla i Angelina en La Cenerentola); la mezzo dramàtica, veu d’una especial força i resistència i amb un registre agut molt rotund (Amneris en Aïda i Èboli en Don Carlos, ambdues de G. Verdi, i Die Amme en Die Frau ohne Schatten, ’La dona sense ombra', de R. Strauss); la mezzocontralt, veu amb una excepcional riquesa de timbre i de volum al registre greu (Ulrica en Un ballo in maschera, de Verdi, i Dalila en Samson et Dalila, de C. Saint-Saëns), tot i ésser un terme actualment poc utilitzat. També es poden mencionar la mezzo lírica, amb un repertori com Charlotte en el Werther, de J. Massenet, i Octavian en El cavaller de la rosa, de Strauss.
La distinció entre les veus de soprano i mezzosoprano es produí a mitjan segle XVIII. Anteriorment, durant el segle XVII, la majoria de música escrita per a la veu de soprano seria actualment considerada més apropiada per a la veu de mezzosoprano (especialment si es té en compte la diferència de diapasó, que era aproximadament entre mig i un to més greu que l’actual), i no fou fins a la primera meitat del segle XVIII que els compositors començaren a escriure parts de soprano amb un registre agut més extens i d’una escriptura més florida. De fet, el terme mezzosoprano fou utilitzat per primera vegada per J.J. Quantz en referència a Faustina Bordoni (1693-1781) i al castrat Senesino per diferenciar-los dels altres cantants d’èxit de l’època, de veu més aguda. Tot i que el terme soprano continuava essent emprat nominalment en la majoria de casos, al final d’aquest segle la veu de mezzosoprano esdevingué comuna en la literatura musical. Alguns dels personatges de les òperes de W.A. Mozart són exemple d’aquest fenomen (Cherubino en Les noces de Fígaro, Dorabella en Così fan tutte i Annius en La clemenza di Tito).
Al principi del segle XIX, i coincidint amb el desenvolupament de la veu de soprano durant l’època del bel canto, un creixent nombre de cantants, que prèviament havien estat definides com a sopranos, foren definitivament classificades com a mezzosopranos. Al mateix temps, la desaparició dels castrats, generalment amb un registre molt similar al de la veu de mezzosoprano, donà encara una major projecció a aquesta categoria vocal. És per aquesta raó que molts dels papers de mezzosoprano de les primeres dècades del segle són personatges masculins i heroics, com era el cas de la majoria de personatges interpretats pels castrats (Arsace en Semiramide, Malcolm en La donna del lago i Romeo en I Capuleti e i Montecchi). A partir d’aquest moment la diferenciació fonamental entre la veu de mezzosoprano i la de soprano rau bàsicament en la seva capacitat dramàtica en els registres mitjà i greu, ja que l’extensió de la veu de mezzosoprano acaba essent molt similar a la de la veu de soprano, fins al si♭4 i fins i tot més agut en alguns casos (Preziosilla en La forza del destino).
Compositors com Verdi i Wagner utilitzaren amb molt d’encert aquestes veus més dramàtiques de mezzosoprano, especialment apreciades pel seu timbre intens i per ser capaces de sobresortir durant els passatges orquestrals de més densitat. En aquest tipus de repertori han destacat Giulietta Simionato, Ebe Stignani, Fiorenza Cossotto, Fedora Barbieri i Shirley Verrett.
Els anys trenta, la mezzosoprano catalana Concepció Supervia, interpretant La Cenerentola i L’italiana in Algeri al Covent Garden, inicià l’interès pel redescobriment de les opéras-comiques de G. Rossini. No fou, però, fins els anys seixanta, amb les cantants Marilyn Horne i Teresa Berganza, que les òperes de Rossini s’incorporaren definitivament al repertori de mezzosoprano, incloent-hi les opere serieTancredi i Semiramide. Lucia Valentini-Terrari, Agnes Baltsa, especialment aclamada per la seva interpretació de Carmen, i Frederica von Stade també han destacat en aquesta categoria vocal.
En alguns casos és realment difícil establir distincions entre la veu de soprano i la de mezzo pels nombrosos exemples de cantants que han fluctuat entre aquests dos registres. Mezzos com Christa Ludwig, Janet Baker i Ann Murray han interpretat alguns papers de soprano (Léonore en Fidelio, de Beethoven, Vitelia en La clemenza di Tito i Lucrezia Borgia, de G. Donizetti) i sopranos com Maria Callas i Victòria dels Àngels n’han interpretat de mezzo. Altres artistes han canviat de registre en diversos moments de la seva carrera, com les wagnerianes Martha Mödl, Astrid Varnay i Waltraute Meyer i, recentment, Cecilia Bartoli, que ha iniciat una carrera de soprano després d’haver triomfat com a mezzosoprano rossiniana. De la mateixa manera, per l’ambigüitat de la seva escriptura vocal o per raons extramusicals, hi ha papers de soprano que han estat interpretats ocasionalment per mezzos, com Lady Macbeth de Verdi, Santuzza en Cavalleria rusticana, de P. Mascagni, i Mélisande en Pelléas et Mélisande, de C. Debussy, i papers de mezzo que han estat especialment apreciats per les sopranos, com la Dido de H. Purcell, o Carmen de G. Bizet.
El repertori de mezzosoprano també inclou alguns dels papers antigament destinats als castrats, com Ariodante, Giulio Cesare i Xerxes, de G.F. Händel, i Orfeo en Orfeo ed Euridice, de Ch.W. Gluck; en òpera italiana, Léonore (La favorita, de G. Donizetti), Adalgisa (Norma), Fenena (Nabucco), Azucena (Il Trovatore) i Suzuki (Madama Butterfly); en òpera alemanya, Kundry (Parsifal), Fricka (especialment en La valquíria), Brangäne (Tristany i Isolda), Ortrud (Lohengrin), Herodies (Salome), Clitemnestra (Electra), el Compositor (Ariadne auf Naxos) i Hänsel i la bruixa (Hansel i Gretel, d’E. Humperdinck); en la francesa, Médée, de M.A. Charpentier, Mignon, d’A. Thomas, i Dido (Les troyens, d’H. Berlioz); en òpera russa, Marina (Boris Godunov, de M. Musorgskij), Olga (Eugeni Oneguin, de P.I. Cajkovskij) i Marfa (Khovanšcina, de M. Musorgskij). També hi ha papers importants de mezzosoprano en la producció de compositors com L. Janácek, M. de Falla, G. Gershwin, I. Stravinsky, F. Poulenc i B. Britten, entre d’altres.
Anne-Sofie von Otter, Vesselina Kasarova, Jennifer Larmore i Olga Borodina són algunes de les mezzosopranos de més projecció internacional des de la dècada del 1990.