i Teatro alla Scala | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

Teatro alla Scala

Música
música mús
Teatre de Milà, un dels més prestigiosos escenaris d’òpera del món, bastit després de l’incendi del Teatro Ducale (1776) a l’indret de l’antiga església de Santa Regina della Scala (segle XIV), construïda per iniciativa de Beatrice R. della Scala, muller del duc Bernabò Visconti.

Es construí seguint els plànols de Giuseppe Piermarini, dins el model dels grans teatres a la italiana del moment, amb la planta en ferradura, volta acústica i pòrtic exterior per a les carrosses. La inaugu ració tingué lloc l’any 1778 amb Europa riconosciuta, obra encarregada a A. Salieri per a l’ocasió. La decoració interior es renovà el 1830 i al llarg del temps s’hi han fet diverses millores. Bombardejat el 1943, durant la Segona Guerra Mundial, fou refet i reinaugurat el 1946 amb La gazza ladra, dirigida per A. Toscanini. El 2002 es tancà provisionalment per a modernitzar la maquinària escènica i millorar-ne la seguretat. Funcionà molt temps amb el tradicional sistema de stagione -temporades encarregades a un empresari que hi portava companyies estables-, però en 1920-21, sota la iniciativa del director musical Arturo Toscanini, que hi creà una orquestra permanent de gran qualitat, esdevingué una entitat autònoma. Malgrat algunes estrenes importants -La gazza ladra (1817), Il pirata (1927), Norma (1831), Lucrezia Borgia (1833)-, fins pels volts del 1840 no adquirí la preeminència i el prestigi que ha mantingut des d’aleshores. G. Verdi hi estrenà moltes de les seves obres, com ho feren també les grans figures del verisme i, al llarg del segle XX, autors com M. de Falla (Atlàntida, 1962) o F. Poulenc (Diàlegs de Carmelites, 1957). El seu repertori, especialment al segle XX, s’ha obert a totes les escoles i tendències. La seva fama prové de les grans veus que hi han cantat, dels directors d’orquestra -alguns dels quals n’han exercit la direcció musical, com és el cas, actualment, de Riccardo Muti- i també de les luxoses posades en escena, com les d’Alexandre i Nicola Benois, Margherita Wallmann, Luchino Visconti (amb Maria Callas), Giorgio Strehler, etc. El 1955 obrí la Piccola Scala (600 places) per a les obres de dimensions més reduïdes.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...