OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

arc

substantiu masculím
Música

Sumari de l’article

Arc de violí
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Accessori de fricció emprat per a posar en vibració les cordes de certs instruments cordòfons anomenats, precisament, instruments d’arc.

Consisteix bàsicament en una metxa de fibres vegetals o animals, generalment crins de cavall, tensades entre els extrems d’una vara prima i flexible de fusta, de manera que les fibres puguin mantenir-se lleugerament separades de la vara. En català és molt freqüent anomenar-lo també arquet.

El frec transversal de les fibres contra la corda, sovint millorat amb pols de resina, imprimeix a aquesta un desplaçament lateral seguit d’un moviment en sentit contrari, en relliscar per la mateixa tensió, que es repeteix de forma recurrent, de manera que produeix una nota estable i amb un qualitat tímbrica que dependrà de l’angle d’atac entre l’arquet i la corda (generalment d’uns 90°), del punt d’atac de l’arquet (més a prop o més lluny del pont) i de la velocitat i regularitat del seu moviment. A més de cordes, l’arc pot ser utilitzat per fer vibrar altres cossos sonors. Molts compositors del segle XX han fet servir arquets per a produir vibracions en materials diversos, com ara planxes metàl·liques i de vidre, cosa que enriqueix les possibilitats d’instrumentació.

Els arcs actuals es munten amb crins de cavall o cerres (pèls de porc o de senglar), i la vara és feta amb una varietat de fusta tropical anomenada de Pernambuco, lleugera, flexible i molt resistent. Antigament s’usava la fusta anomenada serpentina. Una peça anomenada placa fixa un extrem de les cerres al cap (extrem de la vara oposat al de la mà). La nou és la peça mòbil, generalment de banús, que en fixa l’altre extrem i pot regular-ne la tensió amb un cargol accionat des del botó. La part de l’arc més propera a la mà s’anomena taló i la més allunyada punta. Els sons i l’execució poden canviar molt segons quina sigui la zona de l’arc que fregui les cordes o segons quin sigui el sentit del moviment: arc amunt, de la punta al taló, o arc avall, en sentit contrari. La manera d’agafar l’arc, igualment important, ha anat variant al llarg de la història i segons la situació geogràfica, adaptant-se a les necessitats de cada estil de música, a les característiques pròpies de cada model d’arc i a la posició que l’instrument ocupa respecte al cos.

L’origen dels instruments d’arc, i amb aquests, és clar, el de l’arc mateix, és relativament recent. Les primeres notícies documentals procedeixen de l’Àsia central i daten dels primers segles de la nostra era. L’expansió islàmica fou una de les causes principals de la seva difusió en introduir al continent europeu el rabab, instrument àrab antecessor immediat del nostre rabec medieval. Les primeres representacions europees d’aquest instrument apareixen en un Apocalipsi mozaràbic hispànic del segle X i en aquesta mateixa època és descrit pel filòsof i músic àrab Al-Farabi de Bagdad. Els primers arquets representats en la iconografia medieval tenien la vara molt corbada (en forma convexa), com els arcs de caça.

Durant els segles XVI i XVII aquesta curvatura es feu cada vegada menor, fins que gairebé desaparegué. La vara recta feu imprescindible la introducció de certes modificacions al taló i a la punta per a separar les cerres de la vara. Subjectades a una nou fixa, aquestes podien adquirir una tensió molt precisa, amb variacions subtils produïdes per la pressió dels dits de l’intèrpret. L’arc barroc (segle XVII) podia tenir mides molt diferents: el descrit per M. Mersenne (1636), per exemple, feia 35 cm de llargada, mentre que l’anomenat arc Stradivari en tenia 72. Aquestes diferències eren motivades pel seu ús en la interpretació d’estils musicals diferents. La forma (molt més recta) i la seva lleugeresa convertiren l’arc barroc en l’element clau del desenvolupament d’una nova tècnica virtuosística fins aleshores inimaginable, basada en l’estil cantabile, la sensibilitat d’articulació i la facilitat d’execució d’acords. Aquesta tècnica es desenvolupà sobretot a partir de l’evolució de l’arc cap a un model a l’estil italià (1720), anomenat més tard arquet Corelli o arc de sonata, d’uns 60-75 cm de llargada i aguantat sense recolzar el polze a les cerres. En aquest mateix període s’introduïren també els mecanismes de cremallera per a la regulació de la tensió de les cerres.

L’arc modern és l’hereu directe del model que François Tourte (1747-1835) desenvolupà i aconseguí estandarditzar a partir dels canvis introduïts entre el 1750 i el 1770, especialment per Wilhelm Cramer, en l’arquet anomenat de transició. El disseny de Tourte es diferencia dels anteriors per la seva corba còncava, que permet un repartiment més uniforme de la pressió al llarg de tot el seu recorregut. L’arc de violí quedà fixat en 65 cm de llargada, amb un punt de balanceig a 19 cm de la nou, un pes d’uns 56 g i una vara tallada en secció octogonal i corbada al foc. La forma d’aquest arc fa que la pressió sobre les cordes modifiqui mínimament la forma horitzontal de les cerres i que tot l’esforç es transmeti d’una manera més directa sobre la corda, cosa que permet noves formes d’atac, accentuació i crescendo, impossibles d’obtenir amb els arcs barrocs. A partir del segle XVII, alguns lutiers s’especialitzaren en la construcció d’arquets. Anomenats arqueters, el seu prestigi pot situar el valor d’un arquet per damunt del valor del violí o violoncel que acompanyen (cop d’arc).

Bibliografia

  1. Boyden, D.D.: The History of Violin playing from its origins to 1761, Londres 1965
  2. Roda, J.: Bows for musical instruments of the Violin Family, Chicago 1959
  3. Woodfield, I.: The Early History of the Viol, Cambridge 1988


Complement bibliogràfic

  1. Cardús i Rosell, Conrad: El violí i l’arquet peça per peça: un coneixement bàsic de l’instrument i de l’arquet, Fundació Caixa de Barcelona, Barcelona 1990
  2. Cardús i Rosell, Conrad: Estructura y sonoridad de los instrumentos de arco: el arco y el violín, pieza por pieza, Real Musical, Villaviciosa de Adán 1996

Col·laboració: 
REL

Llegir més...