i Gran Teatre del Liceu | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

Gran Teatre del Liceu

Música
música mús
Teatre d’òpera de la ciutat de Barcelona, un dels més prestigiosos d’Europa, creat cap a la meitat del segle XIX al sector central de la Rambla.

Tingué el seu origen en la Societat Dramàtica d’Aficionats, fundada el 1837 per membres de la Milícia Nacional, sota la iniciativa de Manuel Gibert, al convent de Montsió del portal de l’Àngel. L’any següent fou convertida en el Liceu Filharmònico-Dramàtic d’Isabel II, institució que incorporà a les representacions teatrals i líriques la docència del cant i la música amb funcions de conservatori. La junta directiva encarregà aviat a Joaquim de Gispert i d’Anglí, desta cat membre de la burgesia barcelonina, la compra de l’antic convent dels trinitaris de la Rambla -desafectat com molts altres de la ciutat per les lleis desamortitzadores- per a acollir-ne les activitats docents i bastir-hi un nou i ambiciós teatre, digne de la importància de la ciutat de Barcelona, amb capacitat per a 3 500 espectadors. Per tal de finançar el projecte -sempre sota la iniciativa de J. de Gispert-, s’oferí al públic barceloní, per mitjà d’accions mercantils, la propietat de bona part de les llotges i butaques del futur teatre, i així sorgí la Societat del Gran Teatre del Liceu, l’anomenada Societat de Propietaris, que s’ha mantingut fins a l’actualitat. Calgué, tanmateix, vendre alguns locals dins del gran solar, que donaren lloc a institucions com el Cafè del Liceu o el Cercle del Liceu (1847), aquest darrer també en actiu fins els nostres dies.

El primer edifici, inaugurat solemnement el 4 d’abril de 1847, fou bastit segons plànols de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca, ajudat aviat per Josep Oriol Mestres, seguint el model del Teatro alla Scala de Milà, amb la sala en forma de ferradura, platea i cinc pisos i decoració sumptuosa d’acord amb el gust de l’època. La façana responia a un projecte del francès M. Viguier. La Societat de Propietaris esdevingué, des del 1855, propietària i responsable única del Gran Teatre del Liceu en separar-se jurídicament del Conservatori, que s’ha mantingut, tanmateix, en unes dependències dins de l’edifici. L’explotació del teatre estigué sempre confiada a empreses concessionàries dels espectacles, situació que perdurà fins el 1980. En aquests 134 anys s’han succeït una seixantena d’empreses, i sempre ha existit el problema de la utilització per part dels propietaris de les millors butaques i llotges, sovint compensada amb subvencions per part de la Societat.

El 14 d’abril de 1861 es declarà un incendi que destruí totalment la sala i l’escenari. La reconstrucció, sota la responsabilitat de Josep O. Mestres, seguint l’estil del primer edifici, durà només un any, i el teatre es reobrí el 20 d’abril de 1862. La funció social del Liceu, com a brillant aparador de la burgesia industrial i financera de la Barcelona de l’època, el convertí en símbol d’aquesta oligarquia i en un dels punts de mira dels moviments de revolta social del moment, liderats per l’anarquisme. Així, el 7 de novembre de 1893, en la funció inaugural de la temporada i mentre es representava el Guillem Tell de Rossini, l’anarquista Santiago Salvador llançà sobre la platea dues bombes Orsini de les quals només explotà una, que causà una vintena de morts. Aquest fet commocionà el públic i contribuí a potenciar i distorsionar la imatge classista del teatre. A l’inici de la Guerra Civil Espanyola, el Liceu fou nacionalitzat i convertit per les autoritats republicanes en Teatre Nacional de Catalunya, amb vista a la seva protecció. El 1939, però, amb l’adveniment de la dictadura franquista, retornà als antics propietaris en el mateix règim de sempre.

La crisi econòmica d’un sistema ja realment insòlit en el món dels teatres d’òpera mundials -un teatre de propietat privada que havia d’assumir uns costos cada vegada més alts del cor i l’orquestra, i també de les produccions escèniques- es feu patent el 1980 en morir el darrer empresari, Joan Antoni Pàmias, que havia exercit les seves funcions amb energia i decisió durant un llarg període (1947-80). El primer govern de la Generalitat de Catalunya, davant el perill de desaparició d’una institució de prestigi cultural internacional, creà, l’11 de desembre de 1980, el Consorci del Gran Teatre del Liceu, integrat també per l’Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu, al qual s’afegiren posteriorment la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura. La gestió directa del teatre per les administracions públiques millorà la qualitat dels cossos estables i les produccions artístiques, però alhora creà un important dèficit que feia difícil afrontar les obres de renovació escènica i de seguretat que el Liceu necessitava. El 31 de gener de 1994 es produí un nou incendi que destruí la sala i l’escenari. Aquest fet -que causà un impacte extraordinari en la societat catalana- fou el catalitzador d’una nova actitud que ha dut al renaixement del Liceu. El Consorci acordà per unanimitat la reconstrucció del teatre en el mateix indret a partir del projecte de reforma i ampliació del 1986 realitzat per Ignasi de Solà-Morales. La important inversió pública que això representava requerí un nou enfocament jurídic amb vista a la titularitat pública de la institució, i es creà la Fundació del Gran Teatre del Liceu (5 de setembre de 1994), que incloïa un Consell de Mecenatge. La Societat del Gran Teatre del Liceu feu cessió de la propietat a les administracions públiques, decisió que fou ratificada el 1997. L’equip de Solà-Morales dirigí les obres, i el nou Liceu, amb una aparença fidel a l’anterior però dotat d’una infraestructura tècnica molt avançada i ampliat amb els solars més pròxims de la Rambla, obrí de nou les portes el 7 d’octubre de 1999.

La història artística del Liceu és un bon exponent de la història de la lírica europea. Després d’una primera etapa on l’òpera no representava sinó una part relativa de l’activitat artística, al costat de les abundants representacions de teatre parlat i de concerts i números de varietats, s’anà convertint en un prestigiós teatre operístic. La primera òpera sencera representada pocs dies després de la inauguració -Anna Bolena de G. Donizetti- és ja un símptoma del gust pel bel canto i pel drama romàntic italià del moment -G. Rossini, G. Donizetti, V. Bellini, G. Verdi, etc.-, que ha perdurat en el repertori del Liceu al llarg del temps (Verdi és l’autor més representat), al costat de la grand opéra francesa -D.F.E. Auber, G. Meyerbeer, F. Halévy-, avui oblidada, i dels autors francesos posteriors -Ch. Gounod, G. Bizet, J. Massenet o C. Saint-Saëns-, que s’han anat mantenint. El 1883 marcà l’aparició de R. Wagner, un dels autors més estimats i valorats pel públic barceloní, que ha donat al teatre personalitat i prestigi. El verisme -especialment la figura de G. Puccini- ha estat una escola molt estimada, com també ho ha estat, a partir del 1915, l’òpera russa -M. Musorgskij, N. Rimskij-Korsakov o P.I. Cajkovskij-. L’empresari Joan Mestres Calvet hi aportà un alt nivell artístic potenciant les obres de W.A. Mozart, R. Strauss, M. de Falla o I. Stravinsky, com també la presentació a Barcelona dels Ballets Russos de Diaghilev. El repertori s’ha anat concentrant en els títols més habituals, i al llarg de la segona part del segle XX s’han estrenat obres de gairebé tots els altres grans autors del segle: B. Bartók, A. Honegger, G. Gershwin, A. Berg, L. Janácek, K. Weill, D. Šostakovic, S. Prokof’ev, B. Britten, A. Schönberg, P. Hindemith etc., i s’han exhumat autors barrocs i clàssics com C. Monteverdi, G.F. Händel i Ch.W. Gluck. Els compositors catalans -F. Pedrell, E. Granados, E. Morera, J. Pahissa, A. Vives, E. Toldrà, X. Montsalvatge o R. Gerhard, entre d’altres- també han vist representades les seves produccions a l’escenari del Liceu. Les millors veus de tots els temps -entre les quals han excel·lit les catalanes de Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Jaume Aragall o Josep Carreras- i els millors directors d’orquestra i de la dramatúrgia operística han passat pel teatre. L’escenografia tradicional catalana -F. Soler i Rovirosa, M. Vilomara, O. Junyent, S. Alarma, J. Mestres Cabanes- i també la d’avantguarda -L. Bakst, P. Picasso, J. Cocteau, J. Miró- hi han estat presents. Les temporades de ballet, amb les millors companyies mundials, hi han assolit igualment un gran prestigi al llarg del temps.

Bibliografia

Complement bibliogràfic

  1. Freixa, Ferran
  2. Miserachs, Xavier: Gran Teatre del Liceu, L’Avenç
  3. Consorci del Gran Tatre del Liceu de Barcelona
  4. Caixa d´Estalvis i Pensions, Barcelona 1990
  5. Alier i Aixalà, Roger: La historia del Gran Teatro del Liceo, La Vanguardia, Barcelona 1983
  6. Corona artística del Gran Teatro del Liceo para el año 1848, Imp. de Tomàs Gorchs, Barcelona 1848
  7. Artís, Josep: Primer centenario de la Sociedad del Gran Teatro del Liceo: 1847-1947, Quintilla y Cardona, Barcelona 1950
  8. Artís, Josep: El Gran Teatro del Liceo, Montaner y Simón, Barcelona 1946
  9. Bertran, Marc Jesús: El Gran Tatre del Liceu de Barcelona: 1837-1930, Institut Gràfic Oliva de Vilanova, Barcelona 1931
  10. Mestres i Calvet, Joan: El Gran Teatro del Liceo visto por su empresario, Editorial Vergara, Barcelona
  11. Gran Teatro del Liceo, en sus XX años de actividad musical, el Teatre?, Barcelona? 1961
  12. Radigales i Babí, Jaume: Els orígens del Gran Teatre del Liceu: 1837-1847: de la plaça de Santa Anna a la Rambla: història del Liceu Filharmònic d’Isabel II o Liceu Filodramàtic de Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1998
  13. Alier i Aixalà, Roger
  14. [et al.]: Òpera Liceu: una exposició en cinc actes: Museu d’Història de Catalunya, 19 de setembre de 1997/11 de gener de 1998, Barcelona, Departament de Cultura, Museu d’Història de Catalunya
  15. Proa
  16. Fundació del Gran Teatre del Liceu, Barcelona 1997
  17. Alier i Aixalà, Roger: El Gran Teatro del Liceo, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1986
  18. Alier i Aixalà, Roger
  19. Mata i Bertran, Francesc Xavier: El Gran Teatro del Liceo: historia artística, Francesc X. Mata Edicions, Barcelona 1991
  20. Alier i Aixalà, Roger: El Gran Teatro del Liceo, Francesc X. Mata Edicions, Barcelona 1994
  21. Martí, Jordi: El Liceu, Tibidabo Edicions, Barcelona 1994
  22. Miserachs, Xavier
  23. Pla i Arxé, Ramon: La companyia del Gran Teatre del Liceu en gira, Exposició Universal, Sevilla 1992, Consorci del Gran Teatre del Liceu
  24. L’Avenç, Barcelona 1992
  25. Sàbat, Antoni
  26. Editorial Escudo de Oro: Gran Teatre del Liceu, Escudo de Oro, Barcelona 1992
  27. Cien años del Liceo: libro conmemorativo de su primer centenario 1847-1947, Empresa Cataluña, Barcelona 1948
  28. Capmany i Farrés, Aureli: El Café del Liceo 1837-1939: el Teatro y sus bailes de máscaras, apuntes históricos, Librería Dalmau, Barcelona 1943
  29. Artís, Josep: El "verso" en el Liceo: contribución al centenario del Gran Teatro, Millá, Barcelona 1947
  30. Nadal i Moxó, Pau: Anuari 1947-1997 del Gran Teatre del Liceu, Associació Amics del Liceu
  31. Àmbit Serveis Editorials, Barcelona 1997
  32. Gran Teatre del Liceu: fitxes de treball per als nens de cicle mitjà, Ajuntament de Barcelona, Institut Municipal d’Educació, Barcelona 1986
  33. Iborra, Joaquim: La mirada del conserge: dietari del Gran Teatre del Liceu (1862-1981), Institut del Teatre
  34. Gran Teatre del Liceu, Barcelona 1999
  35. Batista i Viladrich, Antoni: Barcelona i el Liceu: història d’un repte, La Vanguardia, Barcelona 1994
  36. Pla i Arxé, Ramon
  37. Iborra, Joaquim
  38. [et al.]: Liceu: un espai per a l’art, Universitat Politècnica de Catalunya
  39. Fundació Gran Teatre del Liceu
  40. Lunwerg Editores, Barcelona 1999
  41. Cervelló, Marcel
  42. Nadal i Moxó, Pau
  43. Bofill, Antoni: El Gran Teatre del Liceu, Columna Edicions, Barcelona 1999
  44. Memoria histórica del Liceo Filarmónico dramático Barcelonés, Taulé, Barcelona 1859
  45. La ópera "Garín" y la prensa de Barcelona: recopilación de los artículos y sueltos publicados con motivo del estreno de la nueva obra de Bretón en el Gran Teatro del Liceo, Luis Tasso, Barcelona 1892
  46. Bravo, Isidre
  47. Gumí, Jordi
  48. Marlí, Albert
  49. Sarrà, Jordi: L’escenògraf Josep Mestres Cabanes, Consorci del Gran Teatre del Liceu, Barcelona 1989
Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...