Un dels aspectes que influeixen decisivament en la realització dels cops d’arc és la manera d’agafar-lo. En els intruments que s’aguanten més o menys sobre l’espatlla, com ara el violí, l’arc s’agafa amb el palmell de la mà cap avall. El polze i l’anular, just a l’altura de la part interior de la nou, fan pinça sobre la vara mentre la resta de dits ajuden a l’estabilitat del conjunt. En els instruments que s’aguanten verticalment sobre els genolls, entre les cames o amb l’ajut d’una pica que descansa sobre terra, l’arc pot agafar-se de dues maneres: amb el palmell de la mà igualment cap avall, com en el violoncel, o, contràriament, amb el palmell de la mà cap amunt (com en la viola de gamba, o, sovint, en el contrabaix), fent servir bàsicament els dits índex i polze.
Un altre aspecte important a tenir en compte és el sentit del moviment de l’arc (arcada). Antigament, i en gran part encara ara, es considerava l’arc avall com a sinònim de nota accentuada o sonoritat greu, en oposició a l’arc amunt caracteritzat per una sonoritat molt més lleugera i sense accent. Tant la forma d’agafar l’arc com els cops dpròpiament dits han anat variant molt al llarg de la història depenent de la morfologia dels instruments, dels estils de música practicats i, sobretot, de les característiques concretes de cada tipus d’arc. Els principals cops d’arc actuals, associats directament a l’arc modern (arc) sorgit dels models de la família d’arqueters francesos Tourte (1750 - 1830 apro-ximadament), són els següents:
Detaché. És el cop d’arc bàsic consistent a tocar una sola nota per arcada. Se sol efectuar en la zona central de l’arc (ampliada cap a la punta) exercint una pressió uniforme. Tot i que el terme francès signifiqui literalment "destacat", cosa que pot fer pensar en una articulació més aviat staccato, la tècnica moderna permet canviar la direcció de l’arc de tal manera que l’articulació de les notes sigui pràcticament legato. Convé, doncs, no identificar necessàriament detaché amb notes separades, destacades o staccato.
Legato. Consisteix a executar dues o més notes en una sola arcada, sigui en la mateixa corda o en cordes contigües, al llarg de tot l’arc o en un sol sector. Com que és utilitzada tant per a designarun cop d’arc com un tipus d’articulació, la paraula legato es presta fàcilment a confusió.
Martelé. S’efectua a la zona superior de l’arc (entre la meitat i la punta) i consisteix a deixar d’impulsar i de fer pressió amb l’arc immediatament després d’haver atacat la nota amb un fort i breu impuls inicial (fent molta pressió). Aquest moviment es va repetint alternativament arc amunt i arc avall a raó d’una sola nota per arcada. Dona com a resultat un seguit de notes articulades staccato clarament accentuades, com petits sforzandi.
Spiccato o soutillé. Són termes usats com a sinònims a partir del 1750 aproximadament. Fan referència a un cop d’arc que aprofita la possibilitat que aquest té de rebotre contra les cordes. S’efectua a la zona central de l’arc i s’empra en passatges ràpids de notes articulades staccato. L’arcada sol ser curta i el moviment fa que l’arc reboti lleugerament entre arcada i arcada.
Ricochet o jeté. En ser "llançat" contra la corda, el terç superior de l’arc rebota lliurement diverses vegades, normalment entre dues i sis, en la mateixa direcció de l’impuls inicial, generalment arc avall.
Louré o portato. S’executa destacant lleugerament -gràcies a canvis de pressió i velocitat de l’arc- cada una de les notes tocades en una sola arcada (sense canviar el sentit de l’arc).
Staccato. Pràcticament igual que el martelé però sense canviar el sentit de l’arc. El resultat és molt semblant: un grup de notes articulades staccato. Com que és utilitzada tant per a designar un cop d’arc com un tipus d’articulació, la paraula staccato es presta fàcilment a confusió. Costa menys de fer arc amunt que arc avall.
Ondulé. S’efectua en alternar dues cordes adjacents en una sola arcada. La trajectòria de la mà, que canvia regularment la inclinació de l’arc alhora que l’impulsa, recorda una línia ondulada.
Tremolo. Repetició obstinada i molt ràpida d’una sola nota tocada amb successives arcades molt petites, com una mena de "detaché" rapidíssim. És molt habitual en la música d’orquestra.
Entre les tècniques o recursos característics de l’arc que no són exactament cops d’arc, cal destacar: sul ponticello; sul tasto; col legno.