Són diverses, però, les danses que a Catalunya s’havien conegut amb el terme contrapàs, la més important de les quals és, sens dubte, l’anomenat contrapàs llarg, considerat també com a antecedent de la sardana. Se li atribueix un origen religiós i el seu nom vol dir pas fet en direcció contrària al pas anterior. Es ballava en rengle o en semicercle i els dansaires, molt sovint homes, donaven la volta a la plaça repartint els passos de tal manera que, en acabar la melodia, havien tornat al punt d’inici. Es requeria que un dels dansaires fes de cap, el qual, ajudat en ocasions també per dos més, la cua i el mitjaner, era qui dirigia les complicades evolucions de la dansa, que s’iniciava després d’una breu introducció tocada pel flabiol. La melodia del contrapàs es desenvolupa preferentment en un to major, tot i que també es coneixen exemples en escales modals. El compàs propi de la dansa és el de 6/8 amb intercalacions de ternari. Habitualment se l’acompanyava amb un petit conjunt instrumental format per instruments com ara la cornamusa, la xeremia, el flabiol i el tamborí, però la música era també interpretada vocalment pels dansaires amb un text de contingut religiós que feia referència a la Passió (divino). Es tractava de composicions poètiques de llarga extensió, raó per la qual la dansa, amb una melodia que podia excedir els 400 compassos, tenia una durada considerable. Sembla que en un principi el contrapàs es ballava a l’església. Amb el temps, però, passà a executar-se a la plaça en ocasions festives. Dins del contrapàs es poden distingir diferents variants. Les més importants, a més del contrapàs llarg, són el contrapàs curt, el cerdà i el porcigola, i es distingeixen entre elles per la diferent durada i pels motius musicals. Aquesta dansa començà a decaure al segle XIX i al principi del XX ja havia pràcticament desaparegut. El contrapàs s’havia ballat a nombrosos llocs de la Catalunya Vella, i molt especialment a les comarques septentrionals de la Selva i l’Empordà. A més, el terme contrapàs servia per a designar alguns balls amb coreografia més informal i de caràcter humorístic i paròdic, tot i que clarament derivats de la dansa homònima, com ara l’anomenat contrapàs de la bruixa, executat per Carnestoltes, i també alguns balls de caràcter molt local, no necessàriament col·lectius, com el contrapàs xinxina del Pallars, una dansa alegre i moguda que es ballava especialment en romiatges acompanyada amb la melodia de diferents cançons.
Bibliografia
- Pujol, F. i Amades, J.: Dansa dins Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors, Elzeviriana, Barcelona 1936