i chitarrone | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

chitarrone

italià*
substantiu masculím
Música
Chitarrone
© Fototeca.cat/ Idear
música mús
Instrument de corda pinçada de cos gran i fons bombat, amb mànec molt llarg i dos clavillers.

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts de mànec. Molt usat a Europa des del final del segle XVI, especialment per a l’acompanyament, forma part de la família dels llaüts renaixentistes (llaüt). Generalment està encordat amb sis ordres dobles (ordre) -en alguns instruments, ordres senzills- que passen per sobre del diapasó i s’afinen des del claviller més proper a la caixa de l’instrument. Vuit cordes més llargues, externes al diapasó, queden situades en el mateix pla però es fixen a l’altre claviller, situat a l’extrem del mànec. Totes les cordes van lligades al mateix pont, encolat sobre la tapa harmònica. L’afinació de les cordes de sobre del diapasó és com la dels llaüts i les tiorbes, encara que els dos primers ordres s’afinen una octava baixa. Una de les afinacions més usuals fou (de l’agut al greu): la2, mi2, si2, sol2, re2, la1, sol1, fa1, mi1, re1, do1, si-1, la-1, sol-1. Com és tradicional en la família dels llaüts, la tapa harmònica, de fusta resinosa (pi, avet o xiprer), té una o més obertures acústiques (o boques), decorades amb rosetes de pergamí o marqueteria. El fons bombat es construeix amb costelles molt primes, normalment de fusta, encolades entre elles amb paper o pergamí. Les cordes solien ser de tripa, tot i que en alguns casos podrien haver estat metàl·liques. La llargada de les cordes externes al diapasó permet obtenir uns sons greus (bordons) de gran qualitat i definició tímbrica amb un volum de so considerable. Aquests sons del baix, complementats amb els acords formats amb les cordes del diapasó, permeten una execució completa del baix continu amb un sol instrument. Aquest és el motiu que afavorí el desenvolupament d’aquests llaüts de grans dimensions, adaptats a les necessitats de Le Nuove Musiche, estil musical sorgit a Itàlia al final del segle XVI, amb el qual s’establiren les bases del Barroc. La primera referència que es coneix d’aquest instrument apareix en les cròniques del casament del duc de Florència l’any 1598, en què és esmentat en la interpretació d’uns intermedii. Posteriorment es troba en la instrumentació de diverses obres, entre les quals es pot destacar l’Orfeo de C. Monteverdi (1607). Existeix una certa confusió terminològica, que començà ja en aquesta època, entre el chitarrone i la tiorba, ambdós instruments llaüts de grans dimensions. Actualment s’opta per seguir els criteris descriptius de M. Praetorius (1619), que en la seva obra sobre els instruments de l’època (Syntagma Musicum) anomenà tiorbes els llaüts greus més petits i chitarroni els de grans dimensions, la llargada dels quals excedeix sovint els 200 cm, amb un cos d’uns 71 cm.

Col·laboració: 
REL

Llegir més...