i música indígena de l’Amèrica Central i del Sud | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

música indígena de l’Amèrica Central i del Sud

substantiu femeníf
Música

Sumari de l’article

música mús
Música dels pobles establerts al subcontinent de l’Amèrica del Sud i a l’Amèrica Central abans de la colonització europea.

Fa uns 25 000 anys, successives onades migratòries provinents de l’Àsia començaren a travessar l’estret de Bering, i anaren ocupant el continent americà, de vegades desplaçant-se cap al sud empeses per onades de nous pobladors, de vegades foragitant altres grups en un lent i complex moviment migratori que poblà tota la geografia americana en els seus diversos medis naturals (desert, selva tropical, praderies, alta muntanya, etc.). Entre les moltes evidències que donen suport a la teoria de l’origen asiàtic dels amerindis, cal esmentar a més que la musicologia ha pogut constatar analogies en la música tradicional d’ambdós continents.

Atesa l’extensió i la diversitat de les cultures indígenes, hi hagué una gran heterogeneïtat en les tradicions musicals, tant pel que fa a tipologia com al grau de complexitat. Es pot afirmar que les cultures musicals indígenes de l’Amèrica llatina mostren un grau de sincretisme o de manlleu d’elements europeus superior al de les cultures ameríndies del subcontinent septentrional, fins al punt que moltes vegades la música d’origen europeu (amb les ulteriors reelaboracions) ha substituït completament les manifestacions de la cultura musical precolombina, o les ha reduïdes a una existència escadussera i marginal. Com en la majoria de les cultures i civilitzacions preindustrials, entre els indígenes americans la música era una activitat reservada principalment a cerimònies i rituals, en els quals la màgia i els aspectes religiosos o místics, especialment amb relació al culte als avantpassats, hi tenien un paper central. Tanmateix, la teoria que subordina gairebé indissolublement la música als rituals magicoreligiosos en les societats primitives ha estat sovint posada en dubte. Així, pel que fa a l’Amèrica llatina, un estudi etnomusicològic realitzat per Mary Key sobre els indis sirionó presenta el cas d’una música interpretada no pas per a acomplir o acompanyar una funció social específica, sinó com a element lúdic i d’esbarjo. Els sirionó no tenien instruments musicals, només unes melodies senzilles que cantaven en certs moments del dia i que narraven textos improvisats sobre esdeveniments passats i presents i que en certa manera acomplien la funció de conversa. A cada membre del grup li era assignada una melodia, que era la base de totes les cançons que cantava. Les cultures índies més desenvolupades de l’Amèrica Central i del Sud foren les dels maies, de la península de Yucatán i de l’actual Guatemala, els asteques, que habitaven sobretot l’altiplà central de Mèxic i més al sud, els inques del Perú i els txibtxa de Colòmbia. Aquests pobles tenien pràctiques musicals força desenvolupades. Interpretaven música en grup, amb tècniques responsorials, i hi ha indicis de polifonia cap a l’any 700 dC. Alguns instruments tenien caràcter diví. En la cultura asteca només era reconeguda la música religiosa, que depenia d’una casta religiosa professional.

Ha estat principalment a partir de les troballes arqueològiques d’instruments que s’ha pogut realitzar una aproximació al món sonor de les antigues civilitzacions indígenes americanes. Asteques, inques i maies han deixat un gran llegat musical, consistent en una gran varietat d’instruments que suggereixen un gran refinament i desenvolupament de la música, més avançada en molts aspectes que la d’altres cultures contemporànies d’origen europeu i asiàtic. Una de les col·leccions més importants es conserva al Museu d’Antropologia de Mèxic. Al llarg dels segles de la seva existència, els instruments utilitzats per la cultura asteca no van variar gaire. Entre els idiòfons, destaca el teponatzli, espècie de xilòfon de fusta de noguera amb una fenedura en forma de H, que produeix dos sons a interval de 3a m i es tocava com les marimbes actuals, amb unes baquetes les puntes de les quals eren cobertes d’un feltre anomenat olmaitl. S’han trobat instruments similars que daten de l’any 1000 dC. Pel que fa als membranòfons, aproximadament del mateix període són els huehuetl, mena de tambors de mides diverses, fets de troncs d'ahuehuetl als quals es fixava una membrana de pell. En la cultura musical asteca eren molt abundants i molt diversos els instruments aeròfons: trompetes fetes amb grans cargols, de fang, flautes de Pan, xiulets, gots xiuladors (d’aigua, amb quatre forats), ocarines tritòniques (que daten de l’any 500 dC aproximadament), amb vibrador, ocarines amb possibilitat de realitzar gammes extenses, flautes de bec, flautes d’os amb embocadura de tap i sis forats i que cobreixen l’àmbit d’octava amb dos tetracords disjunts, flautes de molla, flautes que produeixen gammes pentatòniques, flautes d’èmbol, flautes dobles, triples i quàdruples, flautes travesseres heptàfones. Tanmateix, era en les cultures incaiques on hi havia una varietat més gran d’instruments autòctons, i és també on encara avui són més utilitzats de manera habitual. Els més característics són les flautes de Pan, d’una o dues files, i que bàsicament reprodueixen gammes pentatòniques. La coincidència entre l’afinació de certes flautes de Pan peruanes amb altres d’Oceania ha donat suport a la hipòtesi de contactes i intercanvis entre ambdues zones en temps molt remots. També destaquen les quenas (flautes rectes de diferents mides) i els pinkullos (flautes de canya, fusta o os d’uns 30 a 120 cm de llargada i de tres a set forats), que actualment s’han adaptat per tal de poder interpretar melodies amb gammes de procedència occidental. Pel que fa a les cultures musicals més simples, actualment es poden observar en diverses ètnies sudamericanes molt diverses, entre els quals els araucans de la Patagònia -poble d’una gran simplicitat en el seu utillatge-, la utilització d’arcs musicals amb procediments molt similars als que es fan servir en tribus africanes (vegeu música popular de l’Amèrica llatina, per a l’estudi de la música indígena després del procés de colonització.

Bibliografia

  1. Martí, S.: Music before Columbus-Música precolombina, Ediciones Euroamericanas, Mèxic 1978
  2. Nettl, B.: Música folklórica y tradicional de los continentes occidentales, Alianza Editorial (AM.22), Madrid 1996
  3. Stevenson, R.:Music in Aztec and Inca Territory, University of California Press, Berkeley 1968
Col·laboració: 
MDV

Llegir més...