còpula

f
Música

Al segle XII, resolució conclusiva consistent en la unió -sentit originari del terme llatí copula -, de les dues veus en un interval perfecte, ja sigui l’8a o l’uníson (ex.1).

Exemple 1 - Alleluia Justus ut palma; Exemple 2 - Pascha Nostrum

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

Al segle XIII, designà un estil a mig camí entre l’estil rítmicament no mesurat de l’organum melismàtic i l’estil rítmicament mesurat del discant. Fou característic d’aquest estil, descrit per primera vegada per J. de Garlandia, que la veu superior o duplum obeís la rítmica modal mentre que la veu inferior o tenor es mantenia en estil bordó (ex. 2). Les seccions de còpula acostumaren a presentar dues parts substancialment simètriques: l’antecedens i el consequens (ex. 2). Al final del segle XIII, però, tant les parts d’organum com les de discant eren mesurades. En aquest moment, la còpula passà a suposar un trencament del ritme modal i recuperà la irregularitat pròpia de l’organum no mesurat.