Encara que els qui desenvoluparen aquesta teoria foren Arthur J. von Oettingen (1866) i Hugo Riemann (1873), basant-se en idees de Moritz Hauptmann (1853), en realitat el problema de la fonamentació acústica de l’acord menor, i per extensió del mode menor, ve de molt lluny. El fenomen de la ressonància natural pot servir per a explicar l’origen de l’acord major (elements 1, 3 i 5 de la sèrie dels harmònics), però difícilment es pot trobar justificació acústica per a l’acord menor. Ja ho intentaren G. Zarlino (1558) i J.Ph. Rameau (1722) basant-se en la divisió de la 5a J en la proporció aritmètica (base de la tríada major) i la proporció harmònica (que seria la inversió de la proporció aritmètica i base de la tríada menor). Rameau (1737) introduí una explicació, que esdevingué clau per als futurs dualistes, basada en la ressonància per simpatia de les cordes fa i la♭ a partir d’una corda do més aguda. Aquesta explicació, que pretén ser simètrica a la de la ressonància per simpatia de les cordes la i do a partir d’una corda fa, portà Oettingen a exposar la teoria dels harmònics inferiors i a Riemann a considerar la 5a com la fonamental de l’acord menor i, d’aquesta manera, la 5a J (ara descendent: do-fa) i la 3a M (també descendent: do-la♭) continuaven essent els intervals generatrius: en la tríada major ho eren en sentit ascendent, i en la tríada menor, en sentit descendent. La 5a J, a més, era la relació bàsica entre els graus harmònics fonamentals (tònica-dominant i tònica-subdominant). La següent reflexió d’A. Eiximeno (1774) comentant la teoria de Rameau sobre l’acord menor és encara vigent: "Ciertamente no le salió bien el fundarla en el estremecimiento de las cuerdas; pero d’Alembert queriéndolo referir todo a la resonancia de la tercera mayor, deja la mitad de la música sin fundamento."
m
Música