En el teatre modern, part anterior de la platea situada sota l’escena, destinada als músics que cooperen en l’execució d’una òpera o d’un espectacle teatral. El mot prové del llatí orchestra, i aquest, del grec orkhestra (derivat d’orkhéo, ’dansar’). Per als romans era el lloc que ocupaven els senadors, la part de la platea més propera a l’escenari. Isidor de Sevilla (segle VII) la defineix com l’escenari mateix. Caiguda en desús durant molt de temps, al segle XVII, amb la reivindicació del teatre clàssic que significà el naixement de l’òpera, la paraula es recuperà per a indicar el lloc que ocupaven els instrumentistes que acompanyaven les representacions d’òpera. A la primera meitat del segle XVIII, el compositor i teòric alemany Johann Mattheson emprà el terme en francès (orchestre) per a titular alguns dels seus llibres (Das forschendre Orchestre, ’L’orquestra experimental’, 1721). En aquesta mateixa època, probablement a França, es produí el canvi lexical definitiu: d’’el lloc on es toca’ passà a designar ’el grup de persones que hi toquen’. Aquest canvi de significat, però, no fou acceptat -almenys no immediatament- per tothom, i era normal que crítics, músics, assagistes musicals (és destacable el cas de Roger North), etc., de l’època discutissin sobre la correcció de l’ús d’orquestra en el sentit aleshores més nou. Posteriorment, el seu significat derivà cap a l’actual de ’grup instrumental’ o, simplement, instrument (instrument compost de molts instruments; vegeu la segona accepció de la paraula). És interessant observar que, atès que tant orkhestra com khorós deriven de les paraules gregues que significaven dansa i dansar (segons J. Coromines), els mots orquestra i cor pertanyien originàriament al mateix camp semàntic; així ho demostra el fet que el terme antic orchesographia definís durant l’Edat Mitjana i el Renaixement el mateix que després havia de ser definit pel mot coreografia.
f
Música