Llevat possiblement del cas de l’orgue hidràulic, l’orgue occidental només ha conegut el sistema de manxes que se serveix de l’aire per a produir el vent necessari per al so de l’instrument. Al principi, d’una manera similar a la manxa del forjador, l’aire era enviat directament al salmer sense cap dipòsit estabilitzador intermediari.
Manxa de falca de l’orgue portatiu
© Fototeca.cat/ Studi Ferrer
La manxa de falca del petit orgue portatiu, accionada pel mateix organista amb una mà i que perdurà des dels segles X-XI, és d’aquest tipus. Altres portatius disposaven de dues manxes, cosa que permetia un vent més mantingut, alliberava l’altra mà de l’organista, però necessitava ja d’un manxaire. Per als grans instruments (segle XIII) foren necessàries moltes més manxes, que primer eren mogudes amb les mans i posteriorment amb els peus. En aquest darrer cas, el manxaire donava la pressió d’aire suficient gràcies al seu pes en pujar sobre la mateixa manxa. L’orgue gòtic de Halberstadt (1361) necessitava 10 manxaires per a moure les seves 20 manxes de falca. Fou en aquest segle XIV que se substituí el pes del manxaire, massa variable, per pesos fixos de pedra o de plom, per tal d’obtenir una pressió més constant. El paper humà restà limitat a moure la manxa mitjançant una palanca. El desenvolupament dels cossos de l’orgue, sobretot el del pedal, en els grans instruments d’Alemanya i dels Països Baixos durant els segles XVI i XVII demanà una alimentació equilibrada d’aire per a cada salmer, cosa que comportà la separació de vents conforme a les necessitats de cada cos d’orgue, però la dinàmica global restà encara molt fràgil, tot i l’invent del pesavents per Christian Foerner el 1677, que permeté una lectura exacta de la pressió de l’aire als diversos salmers. Calgué esperar als segles XVIII i XIX, quan les manxes de fanal actuaren com a dipòsits intermedis reguladors capaços de donar una pressió constant i exacta, entre la manxa de tascó que seguia actuant com a bomba productora de vent i els salmers.
Manxa de fanal o dipòsit regulador
© Fototeca.cat/ Studi Ferrer
Actualment, gràcies als ventiladors elèctrics, que donen un aire constant, una caixa reguladora equipada amb una vàlvula de cortina situada després del ventilador i les manxes flotants a sota de cada salmer, ajustades a la pressió requerida, cada cos d’orgue rep l’alimentació adequada d’una manera flexible, dinàmicament equilibrada i estable.
Sistema pneumàtic actual de l’orgue
© Fototeca.cat/ Studi Ferrer