i flauta | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

flauta

substantiu femeníf
Música
música mús
En l’orgue, cadascun dels jocs (joc) labials de talla ampla, generalment tapats o semitapats, a voltes oberts, que en conjunt abracen tot l’espectre sonor musicalment audible.

La seva síntesi sonora s’acompleix en el joc de corneta. Des del principi del segle XV les flautes s’utilitzen com a contrast tímbric dels jocs flautats (flautat). Pel fet de ser jocs formats per tubs tapats -que donen la mateixa nota base que els tubs destapats de llargària doble corresponents, però amb un timbre més suau-, permeten un considerable estalvi de material de construcció dels tubs i un enriquiment de la varietat tímbrica de l’instrument. Al llarg de les diverses èpoques i estils, les diferents escoles d’orgueneria -amb l’enginy i el talent propis de cada mestre- han explorat a bastament la sonoritat d’aquest joc en tots els àmbits audibles, cosa que ha donat lloc a una gran varietat de timbres i de formes. Això, que per si mateix és una gran riquesa, ha comportat una gran complexitat a l’hora de la seva classificació. Un mateix nom, per exemple, pot correspondre a jocs diferents dins de la mateixa família de les flautes, o, fins i tot, en altres famílies. Entre els criteris de classificació més importants es poden esmentar la forma del cos del tub (jocs cilíndrics: flauta oberta, flauta octava, etc.; cònics: flauta de fus, flauta dolça, etc.; prismàtics: bordó), la terminació del tub (jocs oberts: flauta harmònica; semitapats: flauta cònica; tapats: violó) i el fet que siguin jocs de mutació o no (mutació simple: quinta, dotzena, dissetena; mutació composta: corneta), etc.

Col·laboració: 
ROO

Llegir més...