També s’aplica a la disposició relativa entre el cordam i els martinets d’alguns instruments cordòfons amb teclat. Els objectius de l’harmonització són diversos i de gran compromís, perquè la qualitat sonora de l’instrument en dependrà molt directament. El procés afecta l’equilibri sonor dels tubs de l’orgue dins del seu propi joc, i de cada joc respecte als altres, així com l’adaptació acústica de l’instrument al lloc on restarà instal·lat. En els instruments de corda, les variables que intervenen en l’harmonització són el punt de percussió o pinçament de la corda i la proporció entre el pes de cada corda i la seva llargada. Aquesta proporció estarà fixada per la forma i posició del pont i la celleta, i està òbviament condicionada per la forma de la taula harmònica, la qual afecta la forma de l’instrument (de cua, de taula, de cordat creuat o paral·lel).
Com que aquest terme s’usa principalment en orgueneria, es considera com a definició principal l’aplicada al procés de preparació i acabat dels tubs de l’orgue. Les diferents operacions de l’harmonitzador, un cop ha sortit el tub de les mans del tuber, poden consistir a escurçar, allargar o eixamplar el tub sencer, o solament la boca o el peu, a fi de regular la quantitat d’aire admesa i la resposta acústica o tímbrica del tub. Certes escoles d’orgueneria prefereixen donar una entrada d’aire molt petita al peu, mentre l’orgue treballa amb més pressió d’aire. D’altres, en canvi, fan tot el contrari per a aconseguir una resposta més natural, anomenada ’a ple vent'. Finalment, del treball de l’harmonització dependrà el caràcter i la qualitat del so i de l’atac de cada tub, tot imprimint la seva personalitat en el timbre general de l’instrument. Les diferents èpoques i escoles d’orgueneria s’han distingit per l’adopció d’estètiques particulars respecte a l’harmonització.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Pahissa i Jo, Jaume: Armonización de bajos y cantados dados, Ricordi Americana, Buenos Aires 1951