Les vibracions sonores es produeixen, principalment, a les vores o boca de la campana. Antigament també era anomenada nola, cloca o seny. En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon de percussió directa. Generalment és de bronze, però també pot ser de ferro o d’altres metalls, per exemple d’argent, o d’altres materials com ara fusta o terra cuita. La qualitat i el gruix del metall o material del qual està feta, així com la seva forma i mides, són determinants en la seva afinació i en la producció dels sons harmònics. Bàsicament, la campana es pot fer sonar de dues maneres: balancejant-la de manera que, en moure’s, el batall la percudeixi; o bé, suspesa en posició fixa, percudint-la amb el batall (accionat manualment o mecànicament). Hi ha, a més, campanes sense batall, en les quals el so es produeix per entrexoc, és a dir, per mitjà de dues campanes iguals que es fan sonar de manera similar als cròtals o als platerets. En el seu model més comú, el batall és una peça, generalment de ferro —modernament també de bronze—, en forma de llàgrima o esfèrica, suspesa a l’interior de la cavitat de la campana. També n’hi ha, però, d’exteriors, subjectats al mànec de la mateixa campana o bé articulats com a petits martellets exteriors. Si bé el model més corrent de campana té l’obertura circular, algunes tenen l’obertura ovalada, en forma d’ametlla, o quadrangular. En aquests casos i depenent del punt on percudeixi el batall o batedor, la campana pot donar més d’un so.
La gran divulgació de què, ja des de molt antic, gaudeix aquest instrument està en relació directa amb els diferents àmbits d’ús en els quals és vigent: a) com a instrument ritual que regula la vida espiritual i litúrgica de certes cultures centrades entorn d’un esdeveniment religiós; b) com a senyal de comunicació per a regular la vida civil, militar o del treball. Aquesta diversitat funcional n’ha afavorit la creació de gran quantitat de models i mides, que poden anar des de les campanes de torre o de campanar, d’emplaçament fix, utilitzades en espais oberts o exteriors i que poden arribar a pesar unes quantes tones, fins a les petites campanes de mà —mòbils, utilitzades bàsicament en espais interiors— o les campanes de bestiar, de les quals deriven les esquelles (esquella). El so individual de la campana i també els seus diferents tocs són identificatius de determinats missatges amb destinació comunitària, i en la transmissió d’aquests missatges poden intervenir dues o més campanes. Tanmateix, utilitzades en grup (carilló, campanòleg, cimbaler), les campanes poden servir per a fer melodies o també per a crear determinades sonoritats harmòniques. Són molt característics els jocs de campanes emprats per a usos militars (parades, desfilades, etc.) o religiosos (en el ritual de la consagració en la missa). La incorporació de les campanes en la música orquestral s’ha materialitzat a través del joc de campanes tubulars o conjunt de campanes de forma cilíndrica en suspensió, també anomenat campanòleg, que són percudides des de l’exterior amb una maceta.
El procés de construcció d’una campana de fosa és llarg i delicat. En primer lloc, es construeix un motlle d’argila, massís, que correspon al que serà la cavitat interior de la campana. Per sobre d’aquest, i després d’untar-lo amb seu de vedella, es fa un altre motlle —o falsa campana— que és el que ocupa el lloc i gruix real de la futura campana, el qual després d’untar-lo amb seu es cobreix amb un tercer motlle fet també d’argila. Quan aquests tres motlles s’han anat assecant, un per un, es dipositen amb una grua en una fossa, sobre una base estable de formigó. El segon motlle es destrueix, i els altres dos es cobreixen amb sorra per tal d’immobilitzar-los. Mitjançant un tub que connecta la part superior dels motlles de la campana amb el forn i la caldera on hi ha el bronze fos, s’omple l’espai buit entre ambdós motlles amb el líquid, el qual, un cop hagi solidificat, serà la campana. De la complexitat de tot aquest procés pot deduir-se la dificultat d’obtenir, malgrat els avantatges que ofereix la tecnologia actual, un instrument que respongui a les expectatives sonores i acústiques desitjades. La construcció de campanes a Catalunya compta amb dos importants centres de foneria: la foneria d’A.C. Guixà, a Monistrol de Montserrat (Bages), i la de Ramon Castey de Can Barberí, a Riudellots de la Selva (Garrotxa).
Bibliografia
- Grahit i Grau, Josep: Les campanes de Girona, Llorens, imp., Palamós 1926
- Amades i Gelat, Joan: Les campanes, Imp. La Neotipia, Barcelona 1935
- Barrufet, Pau: Les campanes del nostre campanar, Rosa, Reus 1953
- Grahit i Grau, Josep: La campana "Eulalia" de Barcelona, Imp. Montserrat, Barcelona 1953