1789-1840: Canvi institucional i el creixement econòmic

Introducció

Ban de la Junta Superior de Sanitat. Epidèmia de febre groga de Catalunya, 1821.

A l’acabament del segle XVIII i a l’inici del XIX la població de Catalunya, com la de la resta dels territoris peninsulars i la d’una gran part del continent europeu, presentava símptomes clars d’esgotament. Fam, epidèmies i guerra se succeïen i haurien fet creure en una immediata fractura en la trajectòria ascendent que venia mostrant la població durant cent anys.

El creixement havia estat força intens al llarg del segle —des de mig milió d’habitants fins a prop de nou-cents mil—, però diverses circumstàncies internes, complicades encara amb la incidència d’altres factors d’ordre extern, apuntaven al final de l’expansió.

Algunes collites deficitàries, en efecte, es van combinar amb distintes malalties de caràcter epidèmic i produïren un parell de xocs d’increment de la mortalitat. Actuaven alhora en la mateixa direcció, i n’augmentaven els efectes, els conflictes bèl·lics internacionals dels darrers deu anys del segle XVIII i dels primers quinze del XIX, molt particularment la guerra del Francès.

Gràfic 2.1. Saldos del moviment natural de la població, segons una mostra de 45 parròquies catalanes, 1790-1815.

L’anàlisi del creixement vegetatiu —naixements menys defuncions— d’una àmplia mostra integrada pels registres de quaranta-cinc parròquies ha permès a Jordi Nadal situar els moments febles en la trajectòria de la població catalana entre el 1787 i el 1815 (gràfic 2.1). Destaquen especialment les minves dels anys 1794 i 1795, produïdes per l’increment extraordinari de la mortalitat, i els baixos augments del 1802 i el 1803. Però l’autèntica caiguda de la població s’ha de referir als anys 1809, 1810 i 1812. “En el curs de tres anys —conclou—, el país havia estat saquejat de nord a sud i d’est a oest per l’oposició de naturals i invasors”.

La implicació de Catalunya en aquelles guerres del període revolucionari va ser molt gran. El veïnatge amb la novíssima República Francesa, d’una banda, i el caràcter essencialment obert de l’economia catalana, amb la lògica incidència dels trasbalsaments de la navegació marítima, de l’altra, expliquen a bastament la delicada conjuntura, demogràfica i econòmica, d’aquells anys del canvi de segle.

Tot i això, l’expansió demogràfica continuava i, un cop superats els problemes esmentats, resultava encara amplificada. La taxa de creixement anual de la població mantenia mig segle més, fins al 1857, un nivell molt elevat, pel damunt del 0,8 per cent. De fet, aquest increment anual era superior, bé que lleugerament, al que havia estat enregistrat durant tot el set-cents.

Assegurança marítima sobre un vaixell de Mataró amb destinació Veracruz (Mèxic), 1796.

Els resultats havien de ser molt importants. D’una vegada, i per sempre, foren ultrapassats els límits màxims de la pressió demogràfica que l’economia tradicional consentia. El nombre d’habitants del territori català s’havia situat a l’inici del segle XIX en unes xifres que mai, durant mil·lennis, no havien estat assolides.

La causa era, simplement, que l’economia catalana, per primera vegada, proporcionava recursos suficients per a assegurar-ne la supervivència. Més encara: des d’aleshores el nombre d’habitants, i el seu benestar, no pararia de créixer. Tot i que les formes de distribució de l’excedent econòmic potser no asseguraven les millores per a tothom en proporció semblant.

Els factors determinants de la continuïtat del creixement, un cop assolits els nivells màxims compatibles amb l’antic sistema sòcio-econòmic, eren tots relacionats, de manera directa o indirecta, amb la transformació del marc institucional anterior de tipus senyorial-feudal.

La clau de la modernització de l’economia catalana apareix, doncs, estretament vinculada al canvi del marc institucional.

L'era de les revolucions a Catalunya, en un marc continental

No va pas ser solament Catalunya, ni tampoc Espanya sencera, qui transitava decididament cap a les fórmules institucionals de l’economia de mercat i de la societat capitalista. Observat des de la perspectiva del llarg termini, tot el continent europeu, almenys les seves parts occidental i central, emprenien d’una vegada idèntic itinerari.

És ben clar, per tant, que es tractava d’un procés d’abast continental. I, per això mateix, en cap cas no pot ser explicat a partir únicament de factors de caràcter local, sinó que cal incloure-hi condicionaments operatius també a escala general.

Preus de la carn al mercat de Barcelona, 1808.

Propostes explicatives simplistes del trànsit a l’economia de mercat i a la societat capitalista a Catalunya i a Espanya, del tipus de les que emfasitzen les repercussions de la pèrdua de les colònies americanes, ben abundants a la historiografia tradicional espanyola, són inacceptables perquè són insuficients. Independentment que aquesta mateixa circumstància, i d’altres, contribuïssin a modular la forma en què aquell trànsit es va produir als territoris específics que hom considera.

De fet, aquesta mena de propostes d’explicació duen implícita l’afirmació que, sense la pèrdua de les colònies americanes, les transformacions que comentem no s’haurien produït. La qual cosa és ben inversemblant i, en qualsevol cas, indemostrable. És més adequat, i més convincent, acudir a esquemes complexos que incorporin al quadre explicatiu altres factors, presents també a la resta de l’àrea europea afectada. Intentarem de presentar, doncs, una seqüència causal menys primària.

Un anunci de la crisi: els “rebomboris del pa”

Rebut de contribució, Lleida 1836.

El cicle revolucionari que determinava la culminació de la transició europea, i mundial, cap a l’economia de mercat va aparèixer a Catalunya, com a França, amb una puntualitat estricta. A la darreria del mes de febrer del 1789, cinc mesos abans de la presa de la Bastilla a París, esclataren a Barcelona i a d’altres poblacions catalanes diversos avalots populars. El motiu era la protesta contra un edicte de la Reial Audiència que disposava l’augment del preu del pa, després d’una collita de blat, la de l’any 1788, molt escassa. Un cop assolida la neutralització d’aquest increment, el motí alimentari va continuar per tal d’exigir la reducció dels preus de la carn, del vi i de l’oli.

Accions violentes contra el capità general, l’edifici de la catedral, els regidors municipals o els arrendataris del proveïment de cereals a la ciutat marcaren aquells rebomboris del pa, una crisi de subsistències, o crisi de tipus “antic”, ben característica. Un cop apaivagada la protesta, els mecanismes repressius tornaren a actuar amb l’eficàcia de sempre. L’episodi va ser saldat, dos mesos després, amb l’execució, a la forca, d’una dona i cinc homes i amb altres nombroses condemnes a presidi o a galeres.

Edicte de les autoritats franceses, en castellà i francès. Ocupació per part dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, 1823.

Malgrat que la revolta havia estat mancada de tot contingut polític modern i acabà, sense cap altra conseqüència que la repressió, com tants avalots que sovintejaren a l’Europa de l’Antic Règim, podem considerar-la, en canvi, ben carregada de significació simbòlica. En aquell moment començava, de fet, la gran virada de la societat i de l’economia europees.

El declivi de la renda senyorial

Més significació real que l’episodi comentat tenia l’acceleració creixent d’una tendència històrica de declivi de les rendes senyorials-feudals. Durant els dos darrers decennis del segle XVIII i els primers anys del XIX s’enregistra una incipient revolució camperola, que va passar totalment desapercebuda sorda, a l’entorn dels pagaments als titulars dels drets senyorials.

La captura dels excedents agraris pels senyors a través de prestacions d’ordre personal i econòmic i a través de l’exercici de diversos monopolis —molins, forns, fargues, hostals, carnisseries...—, que constituïa el mecanisme central d’articulació de les relacions entre les classes socials i de redistribució de la renda interior catalana, havia començat a ser qüestionada i amb ella el sistema sòcioeconòmic sencer.

L’evolució a llarg termini de l’ingrés senyorial ha estat objecte d’un acurat estudi per part de Montserrat Duran mitjançant sèries d’arrendaments de drets des del començament del segle XVI fins a l’acabament del XVIII. Els ingressos senyorials arrendats incorporaven tant prestacions directament relacionades amb l’exercici de la senyoria jurisdiccional com d’altres produïdes pel domini del sòl.

Gràfic 2.2. Evolució de l'ingrés senyorial en termes reals, 1505-1795.

La mostra pertany a les comarques de l’Alt Urgell, el Baix Empordà i l’Alt Camp i abasta, com a perceptors, el propi Reial Patrimoni, el capítol de la catedral de la Seu d’Urgell i l’orde de Sant Joan de Jerusalem. El gràfic 2.2 representa els comportaments de les sèries analitzades.

La lectura del gràfic és ben clara: des de la segona meitat del segle XVI, i durant prop de cent anys, l’ingrés senyorial no ha parat de baixar a Catalunya. Durant un altre centenar d’anys gairebé no ha conegut millora de cap mena o ha estat molt lleugera. Si les corbes corresponents a Pals i al vescomtat de Castellbò —Castellbò, Organyà, la Seu d’Urgell i Tírvia— fossin representatives del conjunt del país, hauríem d’acceptar la conclusió que el sistema senyorial-feudal havia sofert una erosió ben espectacular.

Des de mitjan segle XVIII, en canvi, totes les sèries flexionen decididament a l’alça i es mantindran en creixement fins a les dues darreres dècades del segle en què canvia la tendència de manera clara. L’evolució de les rendes dels ducs de Medinaceli, estudiada per M. Caminal, E. Canales, A. Solà i J. Torras, confirma plenament aquesta virada pel que fa a la tendència de l’ingrés senyorial a Catalunya a l’entorn del 1780, amb l’inici del seu esfondrament final.

L’explicació del canvi de tendència de l’ingrés senyorial entre els decennis 1770-80 i 1780-90, amb la caiguda en termes reals durant el segon període, sembla relacionar-se de manera directa amb la depressió agrícola detectada per P. Vilar. Cal allunyar-se una mica de les xifres, però, per interpretar-les bé.

La trajectòria, en termes reals, de l’ingrés senyorial a Catalunya al llarg d’aquests tres segles no es diferencia gaire d’allò que és gairebé general a Europa: el seu declivi continuat. Contràriament a allò que postulen les lectures miserabilistes d’alguns historiadors tradicionals, l’evolució de la renda senyorial a llarg termini és manifestament declinant.

Encara, l’alça del període 1750/60-1780/ 85, imputable a una vigorosa recuperació agrícola i no pas a una sobtada intensificació de l’exacció dels drets senyorials sobre els camperols —segons l’estudi dels quatre historiadors suara esmentats—, hauria de ser relativitzada.

Sembla més que probable, en efecte, que aquesta alça ha estat més tardana en la flexió alcista, i menys intensa, que la de la renda nacional catalana i, fins i tot, que la de la producció final agrària. Això voldria dir, en cas que arribés a confirmar-se, que també minvava amb relació al volum total del producte agrari malgrat l’augment que s’enregistrava en xifres absolutes.

Per a fonamentar aquesta proposta, recordaré que la població total de Catalunya gairebé es va duplicar al llarg del set-cents i que la renda nacional havia d’augmentar encara més. Justament l’expansió de la renda per habitant —un ingrés individual creixent— és l’única explicació plausible del mateix creixement demogràfic.

La disminució de la part de la renda total de l’economia catalana capturada en forma d’ingrés senyorial, que inclou —tornem-ho a recordar— els ingressos nobiliaris com a propietaris de terres dels seus titulars, havia d’amplificar la part d’aquella mateixa renda retinguda pels camperols.

Una de les causes principals de l’evolució a llarg termini que comentem serà l’estratègia de diversificació dels productes conreats desenvolupada pels agricultors. I la negativa pagesa a acceptar el pagament dels drets tradicionals sobre els conreus de nova introducció. La viabilitat d’aquesta estratègia, finalment, només pot ser explicada en termes d’ampliació del paper del mercat en el conjunt de l’economia.

Quant al moviment de l’ingrés senyorial a curt termini, els gràfics 2.3. i 2.4. ens en donen una bona mostra a partir de les dades relatives a la casa de Medinaceli. Durant els dos darrers decennis del segle XVIII es fa palesa una clara caiguda en termes reals, és a dir, amb relació al producte agrari brut.

Gràfic. 2.4. Les rendes dels Medinaceli en termes reals, 1770-1835.

Després de la guerra del Francès, es comprova també la reducció en termes nominals. És a dir, una pura i simple davallada. I a més de manera ben ràpida, sense possible correspondència en el comportament de la producció. Aquí ja es feia palesa la resistència cada cop més general a uns pagaments que la pròpia crisi institucional de l’antic règim havia acabat de deslegitimar.

La caiguda comprovada de l’ingrés senyorial, en termes reals, a partir dels dos darrers decennis del XVIII ha de ser relacionada amb l’augment de la conflictivitat senyorial que s’enregistra en el mateix període. Albert Cots i Castañé ha estudiat els conflictes senyorials a Catalunya entre el 1751 i el 1808 i ha pogut traçar una primera aproximació al tema ben interessant. La seva anàlisi permet proposar algunes conclusions molt sòlides, al costat d’altres de pendents de confirmació per estudis posteriors.

Pot destacar-se, en primer lloc, que a Catalunya no es van produir un conjunt de revoltes camperoles contra el pagament dels drets senyorials, del tipus de les que hauria dirigit el mític Pep de l’Horta, durant els darrers mesos de l’any 1801, al País Valencià i que ha analitzat modèlicament Manuel Ardit.

És clar, també, que no existiren protestes generalitzades al conjunt del territori contra el règim senyorial; ni tampoc, allà on aparegueren conflictes oberts, no hi hagué hostilitat frontal de les poblacions contra els senyors. No és menys evident que les actituds dels qui lluitaven contra alguns drets senyorials es desenvoluparen a l’interior del sistema i fent ús plenament del marc jurídic i institucional tradicional. Cal remarcar, finalment, que a la majoria de pobles on esclataren conflictes senyorials no es posava en qüestió el domini senyorial íntegre sinó algun aspecte concret del mateix.

Cots identifica 345 conflictes senyorials en pobles de Catalunya i els ordena geogràficament i cronològicament amb resultats molt alliçonadors. Amb relació a l’espai, constata la concentració de la gran majoria dels conflictes a dues zones de Catalunya. La primera, i més important, correspon a les comarques occidentals de la Depressió Central i a les més properes (sobretot, la Noguera, la Segarra, l’Urgell, el Segrià, les Garrigues i la Conca de Barberà). La segona s’allarga per la franja litoral i semilitoral, entre el Baix Penedès i l’Empordà.

Conflictes sobre les institucions senyorials jurisdiccionals del 1751 al 1808.

Amb relació al temps, es comprova la tendència a l’increment dels conflictes, d’una manera gradual i continuada. També queda ben establerta l’existència de dos moments d’especial intensitat: la dècada dels vuitanta —just abans de la Revolució Francesa del 1789— i els primers anys del segle XIX.

L’estudi de Ramon Arnabat i Mata sobre la conflictivitat senyorial a les comarques de l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf a la segona meitat del segle XVIII permet establir una tipologia clara quant a la naturalesa dels conflictes més freqüents. Destaquen, per damunt de tot, les disputes sobre la propietat emfitèutica i el pagament de censos i lluïsmes, les produïdes per les pretensions senyorials d’implantar nous pagaments decimals —carnalatge i farratginal, per exemple—, els contenciosos sobre l’ús de l’aigua —per a molins fariners i paperers i forges— i, finalment, sobre béns i drets d’ús comunal.

En conjunt, els conflictes són de caràcter econòmic, de manera molt predominant, i es concentren sobre la definició dels drets de propietat de la terra i de l’aigua i a l’entorn dels delmes. Els drets jurisdiccionals i les qüestions relacionades amb l’exercici del poder local no semblen gaire rellevants.

Model de passaport, 1830. La clau de la modernització de l’economia catalana està vinculada al canvi de marc institucional anterior de tipus senyorial-feudal. Les rendes senyorials entren en un clar declivi.

Una altra constatació important consisteix en la baixa proporció que suposen els conflictes senyorials respecte del total dels processos judicials. En percentatge, assoleixen una mica més del 15 per cent dels conflictes. En nombre de famílies, haurien afectat no més del 3 per cent de totes les implicades en processos de qualsevol naturalesa. En una part molt gran, aquests processos foren produïts per contenciosos d’ordre hipotecari i també per discrepàncies a l’entorn dels contractes d’arrendament. Aquestes dades suggereixen per a la Catalunya del final del XVIII, a falta de posterior confirmació, un règim senyorial feble davant de la puixança i la conflictivitat de les disputes específicament econòmiques.

La incidència de les guerres revolucionàries

Des que, en aquell mateix any 1789, els fets ocorreguts a França commogueren profundament les estructures del país veí i les mentalitats tradicionals del continent, un nombre elevat de refugiats francesos —aristòcrates i jerarquies eclesiàstiques, burgesos i menestrals—, però també d’agents revolucionaris, s’instal·la a Catalunya i contribueix a accelerar les tendències socials i polítiques ja existents de crítica al sistema sòcio-econòmic senyorial-feudal.

L’any 1793 començava, de debò, la implicació directa de Catalunya en el cicle revolucionari. La guerra contra la Convenció Francesa —la Guerra Gran—, iniciada amb la invasió del Rosselló per les tropes del general Ricardos, havia de durar dos anys i encetava un llarg interval de conflictes a la frontera, a la mar i al propi territori català. La Guerra Gran va produir pèrdues humanes, danys a les propietats i a les collites, sobretot a les zones més properes a la frontera, i augment de la pressió fiscal a causa de les noves contribucions de defensa.

La pau acordada a Basilea l’any 1795 no va durar gaire temps. Després de la signatura del tractat de San Ildefonso l’any 1796, dues noves guerres, ara en aliança amb França i contra Anglaterra, ocuparen els períodes de 1796-1802 i de 1804-08. Aquest darrer any, finalment, començava la guerra del Francès o guerra de la Independència que no finalitzà fins l’any 1814.

Les guerres contra Anglaterra van incidir damunt l’economia catalana d’una manera molt important, sobretot a través del comerç exterior. El blocatge del tràfic marítim per part de l’armada de Sa Majestat i les accions corsàries dels vaixells britànics impedien l’arribada de les primeres matèries i dels aliments bàsics que la població catalana necessitava adquirir a l’exterior.

“Per motiu de la guerra de l’Inglès —es relata en un text de Memòries de l’època, que ens ha recordat Josep Maria Delgado—, nos trobam amb una misèria i escassés de blat que amb diners no s’en troba”. Al mateix temps, la paràlisi de l’activíssim sector exterior de l’economia catalana col·lapsava la producció artesanal i manufacturera: “la gent están aturdits, no se troban jornals, tots los oficis están parats, lo comerç es per terra, per causa que los inglesos son amos del mar; la miseria fa tremolar, los pobres que capten es horror”.

A conseqüència de l’escassetat d’aliments que produïa la interrupció dels fluxos del proveïment extern, augmentaven els preus de manera molt ràpida i també la part de la despesa familiar mitjana dels catalans dedicada a l’alimentació. Paral·lelament, havia de reduir-se, també de manera ràpida i radical —a l’inrevés d’allò que succeeix en períodes de prosperitat, com ensenya la llei d’Engel—, la despesa familiar aplicada a l’adquisició de béns manufacturats.

Així doncs, el col·lapse del sector exterior concentrava els seus efectes més negatius sobre la demanda interna de béns de consum manufacturats i generalitzava la desocupació en el sector secundari de l’economia, justament aquell que havia anat creixent decididament a Catalunya durant els decennis anteriors.

Les crisis de la manufactura catalana del període revolucionari motivades per les guerres foren abans de tot, i per damunt de tot, de caràcter intern, encara que les causes haguessin estat originades a l’exterior. Perquè el paper del mercat exterior per als manufacturats catalans mai no va ser aleshores determinant, com tampoc no ho era en qualsevol altre país. Ni podia haver estat d’una altra manera en una fase inicial del procés d’industrialització. A la demanda externa de manufacturats li correspon una contribució estrictament secundària, i complementària, durant les primeres fases de la industrialització.

Les darreres propostes, en el sentit de remarcar el paper principal del mercat intern en el desenvolupament industrial català durant les seves etapes inicials, no són pas incompatibles amb l’afirmació de la importància estratègica del mercat americà, especialment quan l’interior es debilitava de manera sobtada.

A més, en segon lloc, el col·lapse dels mercats exteriors produïa conseqüències catastròfiques per als exportadors, més que no pas per als empresaris de la indústria, i concentrava les insolvències i les fallides en els grups integrats pels comerciants. “En esta guerra —comentava un negociant barceloní al seu corresponsal a l’Havana— quien no queda manco queda tullido totalmente”. Les inversions d’aquests comerciants eren greument afectades per la interrupció del tràfic. Els vaixells i els carregaments, alhora, quedaven directament amenaçats.

Els manufacturers, en canvi, podien intentar de superar les crisis amb una senzilla estratègia defensiva: reduir al mínim els costos variables, que suposaven el gruix de la inversió industrial durant el període, i esperar temps millors. Tot plegat explica els errors d’interpretació d’aquells historiadors del comerç que magnifiquen el paper de les crisis de l’exportació damunt l’estructura productiva, a despit de l’evidència documental i de les conclusions més universalment acceptades de la teoria.

Les successives interrupcions dels intercanvis exteriors afectaven molt intensament la població urbana i els grups socials implicats en les activitats pròpies dels sectors secundari i terciari. La població agrària, però, no n’era pas totalment exempta. El sector agrari català, especialment a les comarques litorals i semilitorals, havia anat optant progressivament per una agricultura especialitzada i exportadora basada en la viticultura.

El blocatge de les exportacions haurà estat realment catastròfic, perquè aquí sí que hi havia predomini de les vendes exteriors sobre les realitzades al mercat intern. La pèrdua dels mercats exteriors, no solament americans sinó també anglesos i holandesos, haurà estat un greu factor amplificador de la crisi.

Els efectes de les guerres no foren pas tan grans en tota la geografia agrària catalana. En el cas de disposar d’excedents comercialitzables de cereals i altres aliments bàsics, els agricultors en podien resultar fins i tot notablement afavorits a causa de l’augment dels preus produït per l’escassetat. Però, indirectament, les dificultats també apareixien a causa, entre altres coses, de l’augment de les càrregues del sector públic i del finançament inflacionista dels conflictes.

La crisi de l’estat de l’antic règim

L’economia catalana havia estat seriosament perjudicada per les guerres del final del segle XVIII i principi del XIX. També l’estat resulta sempre afectat per una guerra qualsevol, en la mesura que aquesta produeix despeses extraordinàries immenses sense increments proporcionals en la tributació ordinària. Molt més, encara, quan les repercussions sobre els contribuents deprimeixen l’activitat econòmica i, per tant, motiven la caiguda de la recaudació. L’augment de la pressió tributària a penes si permet mantenir estables els ingressos. Els desequilibris es fan molt grans i l’estat ha de recórrer a l’endeutament massiu.

El període de guerres que s’inicià a Espanya l’any 1793 presenta una situació d’aquesta naturalesa, ben agreujada per la continuïtat de les implicacions bèlliques (1793-95, 1796-1801 i 1804-07). Des dels primers anys als darrers, la despesa anual de l’estat es duplicava mentre que els ingressos interiors es mantenien estables i l’augment de les transferències dels territoris americans de l’imperi no aconseguia d’assolir els equilibris perduts. La traducció més patent va ser la massiva emissió de “vales reales” —a mig camí entre diner fiduciari i títols del deute—, que es depreciaren ràpidament, i l’endeutament.

Guerra i revolució: la resistència contra els francesos i l’estructuració d’un nou estat

Assignat, paper moneda posat en circulació per la Revolució Francesa. La guerra del Francès tenia un caràcter antinapoleònic, però era també un autèntic aixecament contra la monarquia borbònica.

Entrat el segle XIX, les dificultats per al manteniment de l’ordre tradicional havien anat augmentant. El creixement de l’economia pre-industrial topava a llarg termini amb la impossibilitat d’augmentar la producció en la mateixa proporció que la població, a causa de la limitada dotació de terra fèrtil i de la baixa productivitat aconseguida amb els mitjans tècnics disponibles. Els inevitables rendiments decreixents estrangulaven, a partir d’un punt òptim d’equilibri, la continuació de l’expansió.

A aquest esgotament endogen del sistema tradicional, després d’un prolongat període d’augment, se sumava la creixent resistència pagesa a l’acceptació dels mecanismes de transferència de renda cap als sectors lligats a l’ingrés senyorial-feudal. I, encara, els efectes greument desequilibradors produïts per la implicació catalana, i espanyola, en el cicle de les guerres revolucionàries.

Un nou conflicte, ara desenvolupat íntegrament al territori peninsular, havia d’accentuar dramàticament les dificultats per a la simple supervivència de l’anterior i pluricentenari estat de coses. Des d’aquest punt de vista, l’entrada dels exèrcits francesos l’any 1808 i la guerra contra els invasors fins a la victòria final i fins al retorn del rei Ferran VII constitueixen, sens dubte, un autèntic i potent accelerador històric.

A més del caràcter antinapoleònic, la guerra del Francès contenia també implícitament, i sovint explícitament, un autèntic aixecament contra les autoritats de la monarquia borbònica i de l’administració que havien acceptat el dictat dels invasors. Va donar lloc, així mateix, a l’assumpció popular de la sobirania i a la creació de tot un estat antifrancès però, alhora, contrari al sistema imperant, ja que s’havia construït des de baix cap amunt i contra les estructures estatals establertes, contemporitzadores amb l’invasor.

Des de l’inici de l’estiu del 1808 es formaren nombroses Juntes locals antifranceses, seguint el camí iniciat per la de Lleida, i d’altres de corregimentals on es coordinaven els representants de poblacions diverses. El dia 18 de juny es constituïa la Junta Superior de Catalunya. A un altre nivell, que incorporava tots els territoris de l’estat, ben aviat es donava cos a una Junta Central i després a la Regència. Als darrers mesos de l’any 1809 es convocava reunió de Corts i des de l’any 1810 fins a l’acabament de la guerra es procedia a definir noves estructures polítiques culminades per la primera Constitució de l’estat espanyol de l’any 1812.

La guerra va tenir múltiples conseqüències en àmbits ben diversos. De moment, cal que posem l’accent en el fet que els representants de les distintes províncies reunits a Cadis procediren a donar forma, a través de les mesures legislatives corresponents, a una nova estructura institucional i social, fonamentada en els principis de llibertat individual i d’igualtat davant de la llei.

Amb tot un seguit de mesures complexes, els diputats de Cadis varen procedir a transformar la carcassa jurídica dels antics drets de naturalesa senyorial-feudal que alguns homes i entitats eclesiàstiques i laiques detentaven sobre els recursos naturals i, fins i tot, sobre altres homes. Finalment, resultaren entronitzats nous principis jurídics, basats en els drets i les garanties individuals.

Paral·lelament es configuraven noves formes de propietat d’acord amb l’element definidor bàsic de la propietat individual absoluta i, d’aquesta manera, també amb la plena mobilitat dels factors de producció i de les forces del mercat. Sobre la lletra de les disposicions legals, quedaven radicalment transformades les relacions entre els homes i els recursos naturals i també entre ells mateixos.

Els representants populars reunits a Cadis, però, no governaven pas de manera efectiva un país ocupat militarment per les tropes franceses. L’acabament de la guerra i el retorn de Ferran VII van anar acompanyats del restabliment de l’absolutisme i de l’anul·lació de gairebé tota la nova legislació revolucionària, que, a la pràctica, no havia tingut l’oportunitat de ser aplicada.

Els equilibris bàsics del sistema no podien restablir-se tan fàcilment com el seu aparell institucional i legal. Els intents de reforma fiscal per fer viable un estat arruïnat foren inútils. El precari consens social entorn del vell sistema, o almenys l’acceptació resignada per part dels plebeus, urbans o rurals, dels elements de supremacia personal i econòmica de l’aristocràcia laica i eclesiàstica, ja no podien reintroduir-se unilateralment.

Al cap de pocs anys, després del pronunciament de Riego a l’inici del 1820, tornava a obrir-se un nou període de signe liberal i es reinstaurava l’entramat constitucionalista i el marc institucional definit a Cadis. El primer autèntic assaig liberal resultà frustrat ben aviat, l’any 1823. Podria assenyalar-se, en síntesi, que no s’aconseguí de compatibilitzar la reintroducció del liberalisme amb la necessària perspectiva de creixement econòmic i de superació de les dificultats heretades dels períodes anteriors i de les guerres revolucionàries.

La segona restauració de l’absolutisme s’allargà molt més encara que no pas la primera. Finalment, des de l’any 1833 es reprenia una línia de govern molt moderadament reformista que la guerra dinàstica desfermada a la mort de Ferran VII —carlins contra isabelins— no féu sinó accelerar. A l’estiu de l’any 1835, la revolució liberal trobava la seva oportunitat decisiva i produïa el darrer tombant cap a la redefinició, per tercera vegada, del marc institucional propi d’una economia de mercat.

Durant uns quants mesos, totes les columnes bàsiques de l’antic règim, una darrera l’altra, foren desmuntades. El final de la guerra carlina, l’any 1840, pot servir de límit darrer per al cicle revolucionari al país. A partir d’aleshores, les noves condicions institucionals que havien de fer possible el desenvolupament econòmic quedaven consolidades.

El canvi institucional

Un exemplar del “Diari de Barcelona”, ara “Diario del Gobierno de Cataluña y de Barcelona”, 1810.

En conjunt, el nou model sòcio-econòmic dissenyat a Cadis a través de la Constitució i de tota la legislació revolucionària va travessar, sense modificacions profundes, el llarguíssim període de vacil·lacions i d’assaigs. Les diferències entre les opcions originals i les finalment adoptades vint-i-cinc anys després no foren insignificants, però tampoc no implicaren un canvi substancial d’orientació. En línies generals, poden agrupar-se en tres capítols, relatius, respectivament, als drets individuals, al règim de propietat de la terra i altres recursos naturals i a les condicions per a la producció de manufacturats i per a l’intercanvi de mercaderies com també per a la prestació de serveis, tot i que tots tres eren, evidentment, interrelacionats.

Els drets individuals

La traducció dels drets dels ciutadans i dels principis de sobirania nacional, enfront de la fórmula político-institucional de la monarquia absoluta, exigia l’explicitació d’una sèrie de drets individuals a través de la Constitució. Però requeria, així mateix, la modificació d’algunes de les regulacions institucionals de l’antic règim que resultaven incompatibles amb el nou sistema de llibertats.

Ja les Corts de Cadis començaren per decretar (6.8.1811) la devolució a la Corona dels drets jurisdiccionals dels senyors i la transformació dels seus drets territorials —exclusivament sobre el sòl— en plena propietat particular. En conseqüència, quedaven suprimits tots els monopolis detentats pels senyors en condició de tals. També quedaven anullats tots els drets exclusius dels senyors, del tipus de caça i pesca, aprofitament de les aigües i de les muntanyes, en benefici dels pobles.

La norma no especificava pas clarament un procediment per a distingir els senyorius de naturalesa territorial —que implicaven propietat de la terra— d’aquells altres que eren únicament definits per la naturalesa jurisdiccional. El restabliment de l’absolutisme va anar acompanyat, en aquest àmbit, de la restauració de totes les prestacions senyorials que no tinguessin origen en la jurisdicció. Així, en atenció al reforçament del poder reial, les atribucions senyorials es mantenien minvades.

Durant el Trienni una nova regulació legal (llei de 3.5.1823) declarava novament abolides les prestacions i els drets de tot ordre que fossin fonamentats en títols senyorials i feudals. La llei exigia als senyors la justificació documental de la naturalesa territorial de les percepcions que rebien per tal d’acceptar-les en condició de plena propietat privada. Un segon pas endarrere, pocs mesos després, tancava aquest breu parèntesi.

Finalment, una Reial ordre del 2 de febrer de 1837 fou l’ocasió final quant a la legislació abolicionista dels drets feudals. La confusió en la distinció entre els senyorius de naturalesa jurisdiccional i els de caràcter territorial ha permès d’arribar a la conclusió que, en molts casos, els autèntics antics propietaris quedaren convertits en simples arrendataris. El fet important, però, és la desaparició total dels rastres del vell sistema en aquesta esfera.

El segon pas en aquesta direcció correspon a l’abolició dels drets decimals que percebia principalment l’Església, tot i que també en rebia una proporció gens menyspreable la Hisenda estatal —a l’entorn del 20% de la massa decimal agregada— i alguns particulars de manera incorporada als drets senyorials —potser un 10% del total—. Ni les Corts de Cadis ni les del Trienni es decidiren a atacar aquesta immensa detracció, ja que representava al voltant del 10% del producte brut.

Una norma de l’any 1837, finalment aplicada a partir del 1841, establia l’eliminació dels pagaments decimals. Molt poc després, l’any 1844, el ministre Alejandro Mon n’explicava els motius davant les Corts: “desde el año 1789, que habían comenzado a extenderse las teorías de la Revolución Francesa, había venido a menos la contribución del diezmo; que el año 1808 había decaido bastante y que después de la Revolución del año [18]20 había llegado al más completo abandono”. Si creiem Mon, els polítics adoptaren les disposicions corresponents quan la realitat ja havia canviat pel seu compte.

No ens falten exemples a Catalunya d’aquesta anticipació a l’abolició dels delmes sobre el terreny dels fets: a Navarcles, l’ajuntament procura la incorporació a la Corona contra la senyoria del monestir de Sant Benet de Bages des del principi de segle —tal com ha explicat Elisa Badosa— i l’any 1820 promou el rebuig al pagament dels delmes, que mai no tornaran a ser pagats. És interessant recordar que el rector de Sant Fruitós de Bages i el mateix rector de Navarcles es posaren al cap de les protestes contra les percepcions del monestir.

A la parròquia de Santa Maria de Mataró, segons que demostra Josep Maria Fradera, també és des del 1820 que s’inicia la caiguda de les percepcions decimals en termes reals —és a dir, amb més intensitat que la determinada per la baixa dels preus—. Es prolonga després del 1823, sobretot per la baixa dels cereals, i ja després del 1833 serà espectacular i irreversible.

És important advertir, d’acord amb les conclusions d’una anàlisi comparativa de les rendes eclesiàstiques de l’Espanya de l’antic règim duta a terme per Antonio Domínguez Ortiz, que a Catalunya els delmes eren en bona part en mans de seglars. Disposem de les dades de dos bisbats, els de Tarragona i la Seu d’Urgell, reunides per Esteban Canales. Els delmes de tots dos, que eren percebuts per laics en un període immediatament anterior a l’inici de la revolució liberal, suposaven, respectivament, el 24,3% i el 31,6%. És a dir, gairebé una quarta part i un terç del total.

Per aquesta raó, els perjudicats per l’erosió de les percepcions decimals durant el període revolucionari no foren únicament els beneficiaris eclesiàstics sinó també, i molt, els nobles. Igualment, i pel mateix motiu, quan es procedí a indemnitzar els partícips laics del delme l’any 1846, també els nobles catalans en pogueren resultar força afavorits. Així, les províncies de Lleida i Barcelona figuren entre les quatre més importants d’Espanya per aquest concepte.

Un darrer conjunt de canvis quant a la condició jurídica i econòmica de la persona procedeix de la unificació del sistema tributari, duta a terme, ja fora del període ara considerat, mitjançant la reforma de Mon i Santillan de l’any 1845. Com la immensa majoria dels sistemes tributaris del segle XIX, aquest no era gens progressiu però disposava un règim de tributació idèntic per a tots els habitants del país, independentment de quina fos la seva condició. Implicava, per tant, l’abolició dels règims tributaris particulars vigents i l’entronització d’un model únic basat en el sistema castellà.

A la fi d’aquestes diverses modificacions del règim institucional, els nobles i els eclesiàstics havien perdut els privilegis que tradicionalment els corresponien per la seva condició. Independentment dels seus títols o del seu patrimoni, uns i altres passaven a ser ciutadans de la mateixa classe que tots els altres.

El règim de propietat

També són els parlamentaris reunits a Cadis els primers de plantejar-se, i de resoldre, el problema de la limitada disponibilitat per part dels propietaris de les terres de què eren titulars. Un decret de 8 de juny de 1813 —reintroduït el 6 de setembre de 1836— establia la plena i absoluta llibertat contractual de les parts en matèria d’arrendaments i, en conseqüència, la supressió de qualsevol possessió o presumpció possessòria que poguessin al·legar els arrendataris, encara que ho fossin de molts anys.

També sancionava el dret dels propietaris a tancar i acotar les propietats i a disposar-ne de la utilització exclusiva, evitant, per tant, tota servitud col·lectiva o qualsevol pràctica de conreu comunitari, encara que vingués des de temps immemorials. Això duia implícita la prohibició del costum de la pastura lliure del ramat de tots els veïns, un cop acabada la collita, sobre el conjunt de les terres dels pobles. Aquesta condició del tancament de les propietats s’entenia derivada de la protecció del dret de propietat consagrat per la Constitució del 1812.

La mateixa circumstància afectava la propietat vinculada, institució limitativa de la disponibilitat plena dels béns per part dels propietaris l’expressió més extrema de la qual eren els mayorazgos castellans. En aquest cas, la primera mesura desvinculadora o de supressió de majorats, fundacions, fideïcomisos i qualsevol altra forma de vinculació correspon al període del Trienni Constitucional amb la llei de 27 de setembre de 1820. Tots els béns immobles quedaven tractats com a absolutament lliures. Suprimida per la segona restauració de l’absolutisme, fou reinstaurada per un decret de l’any 1836.

La desvinculació no va tenir gaire importància a Catalunya, ja que les institucions vinculars no mantenien la prohibició d’alienar de la manera estricta com ho feien les vinculacions castellanes ni eren incompatibles amb el domini útil sobre la terra de terceres persones. Comparativament amb la resta dels territoris peninsulars, d’altra banda, la posició relativa de la noblesa a la societat catalana era francament feble.

Àngels Solà ha afirmat, en canvi, que les vinculacions nobiliàries podien tenir força importància a partir d’un argument indirecte: com que els nobles s’abocaren a vendre els patrimonis després de la desvinculació, degueren fer-ho, justament, perquè aquella disposició legal els ho permetia. En suport d’aquesta opinió, l’esmentada historiadora al·ludeix al fet que a les escriptures de venda s’esmenta expressament la llei desvinculadora.

La llei facilità la destrucció dels patrimonis, ben segur, però no n’era pas la causa. En realitat, és més plausible suposar que els nobles es venien les propietats, no pas perquè els era autoritzat, sinó perquè la seva situació econòmica havia esdevingut molt compromesa arran de l’erosió de les rendes feudals que patien des de temps enrere. L’empobriment real de la noblesa, i no cap llei ni disposició governamental, varen dur-la a alienar les propietats i a endeutar-se.

La mobilització de la terra

Gravat de la revista “El cultivador”, 1849. La propietat senyorial-feudal havia anat acomodant-se a l’estructura definitiva pel predomini del règim emfitèutic, en el qual els camperols havien esdevingut autèntics quasi-propietaris.

Així doncs, una quantitat desconeguda, però segurament important, de terres de propietat nobiliària va ser posada a la venda durant el període de la revolució liberal. La causa principal era, precisament, aquest mateix procés de canvi institucional i els seus catastròfics efectes sobre els ingressos de la noblesa. Un bon exemple, entre molts, podria ser el de Joan Baptista Queralt, comte de Santa Coloma, al qual “como muchos otros de su clase, incalculables pérdidas en sus intereses” van obligar a vendre una gran part dels drets i de les propietats durant la quarta i la cinquena dècades del segle, segons que ha pogut establir Rosa Congost.

Simultàniament, diverses mesures legals produïen la desamortització de les terres propietat de l’Església, que integraven una altra fracció important del patrimoni rústic. També en aquest punt, de tota manera, el pes de l’antic règim era feble i la propietat eclesiàstica present a Catalunya resultava inferior al seu equivalent en molts altres territoris de la resta d’Espanya.

Les diòcesis catalanes, per exemple, tenien rendes francament modestes, excepte les de Tarragona, Barcelona i Lleida. Aquestes tampoc no eren, però, segons ha comprovat Domínguez Ortiz, gens comparables a les castellanes. La seu primada de Tarragona era lluny de disposar d’ingressos proporcionats a la seva categoria. La de Barcelona tenia una posició relativa confortable, gràcies a la percepció del dret de cops sobre el blat estranger que es venia al mercat públic de la ciutat i a altres ingressos de naturalesa semblant percebuts a Mallorca, però no pas a les percepcions de rendes territorials o de fruits.

Des de l’any 1820 fins al 1823 va tenir lloc una àmplia operació de desamortització —confiscació i venda en subhasta pública— de terres de l’Església, a través de la qual una gran part dels patrimonis eclesiàstics passaren a mans de particulars. Perdudes poc després a causa del restabliment de l’absolutisme, les finques tornaren a mans dels compradors del Trienni amb la definitiva instauració del règim liberal. A més, les vendes es reprengueren després de les noves mesures desamortitzadores dictades pel ministre Mendizábal l’any 1836 i el 1837.

La transcendència global d’aquesta immensa mobilització de la riquesa rústica, que passava de les antigues “mans mortes” a les “mans vives” dels compradors particulars, amb nous criteris de gestió i noves estratègies empresarials, no pot posar-se en dubte. Però cal afegir, un cop més, que la magnitud del fenomen de la desamortització, quant als seus efectes reals sobre l’agricultura catalana, havia de ser sensiblement menor que a la major part del territori estatal a causa de la més petita entitat, en termes relatius, de la propietat eclesiàstica.

Tal com ha resumit Emili Giralt, la massa dels béns mobilitzats a Catalunya era molt reduïda amb relació al volum de la riquesa rústica total. La comparació amb la resta d’Espanya resulta molt alliçonadora en el sentit de confirmar la migrada transcendència del procés de la desamortització a Catalunya, com ho evidencien les xifres del valor atribuït als patrimonis afectats que han estat recollides al quadre 2.1. El conjunt de les terres eclesiàstiques afectades per les mesures desamortitzadores no arribava, per tant, al 5% del valor atribuït a la totalitat de les que corresponien a l’estat espanyol sencer. La massa dels béns implicats en cadascuna de les províncies de Sevilla, Toledo, Madrid i València superava el conjunt de les propietats afectades radicades a tot Catalunya. A més, unes altres cinc o sis províncies andaluses i castellanes s’acostaven també, sense ultrapassar-la, a la xifra global per al Principat.

Quadre 2.2. Valor de les vendes de béns desamortitzats, 1836-1844.

L’anàlisi de les vendes efectivament realitzades apunta a resultats diferents, i més elevats proporcionalment, excepte a la província de Lleida. El quadre 2.2 en dóna informació exhaustiva. És especialment remarcable, des d’aquest punt de vista, l’elevada proporció dels béns que resultaren alienats a la província de Barcelona i el fort increment experimentat en la cotització final, al tancament de les subhastes.

Tot i això, el percentatge de participació de Catalunya sobre Espanya per a les dues relacions —béns afectats i vendes efectives— passa d’un modestíssim 5,0% per cent a un també baix 6,6%. En definitiva, les dades compilades per Francisco Simón mostren que la desamortització eclesiàstica va contribuir, al costat de la desvinculació, a fer efectiva una àmplia mobilització de la terra i un notable desenvolupament de les relacions mercantils en l’agricultura. Però no implicà, a Catalunya, més que un nombre limitat de propietats i tampoc no contribuí a formar finques gaire grans, com en d’altres territoris espanyols.

Podem afegir-hi que, si la magnitud de les vendes fou petita quant al valor dels béns subhastats, encara havia de resultar molt més petita si atenem a l’extensió de les explotacions venudes. L’explicació resideix, simplement, en el fet que els preus havien de situar-se ben per damunt de la mitjana espanyola a causa de la limitada oferta de terres eclesiàstiques i nobiliàries, i de la forta demanda que havia d’enregistrar-se en el context d’una economia molt expansiva i d’un creixement demogràfic extraordinari.

En realitat, el principal resultat de les operacions desamortitzadores quant a la propietat eclesiàstica va ser el d’acabar de consolidar el domini dels camperols. A Catalunya, en efecte, la propietat senyorial-feudal havia anat acomodant-se, des de molt temps enrere, a l’estructura definida pel predomini del règim emfitèutic. Aquesta condició deriva del principi de la divisió de drets de propietat. El propietari directe —com l’Església mateixa— es reserva la percepció d’un cànon o cens emfitèutic i d’un lluïsme o percepció proporcional en cas de venda. El propietari útil detenta un dret real efectiu sobre la terra com a cosa pròpia, bé que subordinat al domini directe.

A través de la generalització d’aquestes fórmules des de l’edat mitjana, els camperols havien esdevingut autèntics quasi-propietaris. Les lleis liberals facilitaren als emfiteutes la plena i absoluta propietat mitjançant la redempció dels censos emfitèutics, reduïts a quantitats molt petites pel pas del temps i per la pèrdua de valor de la moneda. En d’altres modalitats de cessió de la terra, com la del contracte de rabassa morta per a la plantació de vinya, també era molt gran l’estabilitat de l’establiment agrari. En aquest darrer cas, però, les lleis del període liberal tendiren a impedir la perpetuïtat dels drets dels camperols.

La despatrimonialització de l’aigua

De la mateixa manera que resultaren profundament transformats els drets de propietat de la terra, també es modificà, alhora, el règim d’accés i utilització d’un altre recurs natural, l’aigua, essencial en un àmbit geogràfic on resulta relativament escàs. Amb una reglamentació més o menys estricta dels seus aprofitaments, les aigües tingueren sempre, a l’Europa feudal, la consideració de béns personals o patrimonials. Ja des de l’inici de l’edat mitjana apareixen com a pertinences subjectes al domini eminent del sobirà i, com a conseqüència, al dret de disposar-ne per la seva part. Com a pertinença del poder reial podien ser objecte de cessió, donació o alienació de domini, en benefici de senyors i institucions que assolien, per tant, plena capacitat de decisió sobre elles.

Cèdula reial, 1807.

La divisió de dominis pròpia del règim feudal de propietat feia possible que, per sota del dret dels senyors, quedés configurat un conjunt de drets d’utilització que li eren subordinats. Molt sovint, comunitats i pobles eren els beneficiaris d’aquests drets, tot i que de manera sempre condicionada a la propietat eminent dels senyors. Per sota dels drets comunals, els usuaris individuals de l’aigua per a diversos aprofitaments com ara la pesca, el regatge o el molí havien d’ajustar-se a distintes condicions limitatives d’aquests usos i als greus elements d’inseguretat jurídica que implicava aquella doble subordinació a senyors i al comú.

Tot aquest sistema confús de sobreposició de drets no contribuïa pas gaire a estimular els aprofitaments, sobretot aquells que exigien inversions importants com ara la construcció d’una instal·lació complexa com un molí. Un règim d’aquesta naturalesa va ser el predominant als regnes hispànics.

A Catalunya, al País Valencià i a les Illes, en canvi, gairebé totes les aigües pertanyien al Reial Patrimoni i eren a disposició de qualsevol usuari en règim emfitèutic, és a dir, amb les càrregues corresponents de censos i lluïsmes. El dret a disposar de l’aigua era total i plenament garantit però amb un cost monetari que, probablement, n’estimulava l’aprofitament efectiu.

L’abolició dels senyorius va eliminar la propietat feudal de les aigües, però no va afectar el règim emfitèutic de concessió vigent a Catalunya. Aquí l’aigua continuava essent subjecte de domini reial i els particulars, per a utilitzar-la, havien d’acceptar les condicions i els pagaments que els eren exigits pels oficials del Reial Patrimoni. Això tenia lloc, a més, en un context de gran augment de la demanda d’aigua a causa del creixement de la població i del desenvolupament de la producció manufacturera.

Efectivament, des del començament del segle XIX, la pressió creixent d’una demanda molt expansiva va permetre que el Reial Patrimoni multipliqués les causes de capbrevacions, instades per l’advocat fiscal patrimonial davant del tribunal del batlle general, per tal d’exigir el reconeixement dels drets dominicals per part dels emfiteutes.

Els agents reials procedien també a concedir establiments emfitèutics, amb els corresponents pagaments de censos i lluïsmes, no pas únicament per a construir molins o canals de regatge sobre rius o corrents d’aigua d’alguna importància, com es feia al segle XVIII, sinó també sobre corrents discontinus, fonts i aigües subterrànies. Van arribar, fins i tot, a concedir establiments sobre les aigües de pous situats en terres d’un propietari particular aliè al sol·licitant.

L’arbitrarietat i els abusos anaren incrementant-se. No és difícil entendre perquè. Els empleats del Reial Patrimoni eren beneficiaris de les dues terceres parts dels lluïsmes i del fons de capbrevacions, amb les corresponents percepcions de censos endarrerits i totes les altres obligacions de l’emfiteuta.

El malestar generalitzat contra les pràctiques dels agents del Reial Patrimoni va ser una de les causes de l’oberta insurgència de bona part dels territoris del Principat al llarg de la crisi de l’antic règim. Així, quaranta-dos membres de l’“Estamento de Procuradores” signaren un manifest sol·licitant l’abolició dels privilegis del Reial Patrimoni en aquesta matèria. Entre ells, alguns dels més coneguts membres de la burgesia com Ramon de Llano i Chàvarri, Pau Torrens i Miralda, Josep Camps i Soler, Ramon de Siscar, Josep Viñals, Honorat de Puig o Joaquim Fleix. A la seva part final, reclamava la llibertat absoluta per als aprofitaments hidràulics i la conversió dels drets dels emfiteutes en drets de propietat.

La Junta revolucionària formada a Barcelona a l’estiu de l’any 1835 condemnava en el seu principal manifest “l’abús (...) que més us ha ferit: és el més injust i ofensiu als principis de la llibertat, igualtat i equitat en què es fonamenta la veritable propietat: és el de les capbrevacions”. Aquest destacat document, redactat per l’economista i polític liberal Guillem Oliver, es referia a les causes iniciades pels senyors directes dels dominis emfitèutics per tal d’obtenir el seu reconeixement i el pagament de censos endarrerits o lluïsmes, que de vegades eren exigits fins i tot sense haver-se efectuat cap operació de compra-venda justificadora. Però també es referia, i molt particularment, a les capbrevacions fetes pels agents del Reial Patrimoni sobre els aprofitaments de les aigües.

No és gens estrany, doncs, que una de les primeres disposicions dels nous governants liberals fos la llibertat d’utilització de les aigües. Es mantenia encara una percepció residual de lluïsme, tot i que limitada a només el 2% del valor de la compra-venda. Aquest darrer pagament desapareixia finalment en ser restablerts, l’any 1837, els decrets de les Corts de Cadis contra els drets dominicals dels senyors i del rei per part del govern de José María Calatrava.

El gran impuls: l'inici del creixement econòmic modern

Durant el període que separa 1789 de 1840 l’economia internacional s’inscriu dins d’un primer cicle llarg, o moviment de llarga durada, habitualment associat al nom de l’economista rus Nicolai D. Kondratieff. En síntesi, la teoria de Kondratieff establia l’existència d’“onades” successives, d’una durada d’uns cinquanta anys cadascuna. En aquests cicles llargs els preus i els tipus d’interès evolucionaven de manera paral·lela, i intensa, amb una primera fase d’alça seguida d’una segona de baixa. Avui, però, gairebé ningú ja no admet que hagués existit una concordança estricta entre l’augment i la disminució dels preus i els moviments de la producció física de mercaderies.

La dinàmica a llarg termini de l’economia catalana durant aquest període, pel que fa als preus, coincideix plenament amb un esquema cíclic d’aquesta naturalesa. Els preus anuals del blat, que són representats al gràfic 2.7, evolucionen de manera coincident amb les tendències de l’economia internacional. El moviment dels índexs evidencia les dues fases assenyalades, amb un punt culminant situat l’any 1812.

No disposem d’un índex general que proporcioni una cobertura adequada del conjunt del període. Però és ben segur que ascendiren fins al 1812 de manera molt accelerada. La influència del cicle bèl·lic no és tampoc dubtosa. El cònsol francès a Barcelona ho feia notar al Ministre d’Afers Estrangers ja l’any 1804 i aprofitava per demanar-li la duplicació del seu sou: “la circonstance de la guerre que l’Anglaterre declare a l’Espagne et le blocus du port de Barcelone empêchent tous les arrivages par mer, et les empéchera tout cet hyver; si l’on ferme encore le passage par terre, il faut que nous mourrions de faim en Catalogne ou que les denrées dont le prix a presque doublé depuis trois ans que j’habite cette résidence soient encore doublées ou triplées de valeur”.

La fase descendent és més ben documentada. L’índex de preus a l’engròs elaborat per l’economista Joan Sardà, que comença l’any 1812, ens hi permet una excel·lent aproximació. Es tracta d’una mitjana simple de nou mercaderies, quatre de les quals són d’importació (sucre, cotó, cafè i cacau) i les altres cinc de productes agrícoles molt influïts pel blat (blat, farina de blat, ordi, arròs i oli d’oliva). El gràfic 2.5. en mostra l’evolució clarament descendent des de bon començament.

Gràfic 2.6. Variacions interanuals de l'índex de preus a l'engròs a Barcelona, 1814-1840.

Aquelles mateixes xifres el gràfic 2.6 les transforma en variacions percentuals respecte de l’any anterior. Això fa possible afinar una mica més i confirma l’existència d’un cert moviment a l’alça en el decenni dels trenta, que apareix associat a la primera guerra Carlina.

Els darrers anys del segle XVIII i els primers del XIX defineixen una situació molt inflacionista. Les causes eren directament relacionades amb el cicle bèl·lic que afectava la societat europea. A l’escassetat creixent d’aliments provocada pel desequilibri entre l’augment del producte agrari i el de la població al llarg del segle XVIII s’afegien causes monetàries.

El blocatge anglès, de bon començament, i la insurgència criolla a les colònies, després, acabaren amb el proveïment de plata de procedència americana, que havia estat la base de l’imperi espanyol i també del sistema financer. La moneda metàl·lica esdevenia més i més rara. A la disminució de l’estoc monetari se sumava, finalment, la contracció de la producció i del comerç exterior produïda per les mateixes guerres.

A mesura que la situació monetària tendia a estabilitzar-se a l’acabament de la guerra de la Independència, en gran part gràcies a la circulació de diner francès i a la producció de moneda de les noves seques, els preus començaren a baixar ràpidament. La Junta Suprema de Catalunya havia creat una Casa de Moneda el 1809 amb seu a Reus, que després traslladà a Tarragona i, finalment, a Palma. La seca catalana va encunyar quantitats de moneda d’or i de plata relativament importants. Una segona Casa de Moneda, establerta pels francesos a Barcelona, va produir-ne, en canvi, molta menys.

Contribució a pagar per un propietari de Sarrià, 1829.

La política de diner d’elevat contingut metàl·lic seguida pels governs de Ferran VII provocà la continuació de la tendència deflacionista. Des del 1823 —data de tancament de la Casa de Moneda de Barcelona, restablerta el 1821— fins al 1834, a més, les encunyacions foren escasses i en quantia del tot insuficient per a satisfer les necessitats monetàries.

Els preus continuaren minvant. Una inflació violenta era seguida, doncs, d’una deflació molt forta. Tot i l’absència de dades, sembla clar que aquesta política monetària duta a terme pels governs de la segona etapa absolutista de Ferran VII contribuí a mantenir molt feble el ritme de l’activitat econòmica.

Els anys següents, malgrat la guerra civil que patia el país, hi ha símptomes més clars de canvi en la política monetària i de creixement. L’any 1836 va ser posada de nou en funcionament, sota el patronat de la Diputació, la Casa de Moneda de Barcelona, que des de l’any següent, i fins el 1846, s’aplicava a encunyar monedes per valor igual al de totes les altres seques espanyoles juntes.

Així doncs, no es troba aquella “estreta correspondència” que pretenen alguns defensors de la teoria dels cicles entre l’alça dels preus i l’evolució de la producció. Menys encara en l’etapa següent, ja que la baixa dels preus és acompanyada pel creixement de la producció.

L’agricultura, particularment la producció especialitzada i exportadora amb base vitícola, s’expandeix de manera decidida des del segon decenni del segle. La producció manufacturera, amb un creixent lideratge del cotó, s’endinsa, lentament, en un procés de canvi tecnològic que desembocarà, ja en la dècada dels trenta, en l’inici de la industrialització.

Tot i que l’autor no comparteix el plantejament de François Simiand, per al qual existeix una evolució inversa dels preus i de la producció en els moviments econòmics de llarga durada, cal admetre que el cas català per al període 1789-1840 s’acosta més a aquesta pauta de comportament que no pas a la que es derivaria de l’aplicació mecànica de la teoria de Kondratieff.

En qualsevol cas, sembla clar que el gran impuls de la modernització econòmica de Catalunya s’inicia justament al mateix temps en què el procés de canvi institucional elimina els obstacles tradicionals al creixement. Els trets propis de l’expansió catalana del set-cents, potenciats pels canvis del marc institucional, resultaren reforçats i aprofundits en el segle XIX per la naixent indústria fabril.

Una agricultura orientada al mercat

Document d’identitat, 1839. L’agricultura catalana dels primers decennis és orientada per al mercat i no per al consum camperol.

El canvi institucional va donar condició de mercaderia a tots els elements que intervenien en el procés productiu, fins i tot al treball dels homes. Lliures dels obstacles tradicionals i de les rigideses imposades per les institucions de l’antic règim els factors de producció varen combinar-se entre si de manera molt més eficient amb efectes multiplicadors sobre la producció agrícola.

Si hem d’assenyalar el tret global més característic de l’agricultura catalana dels primers decennis del vuit-cents, i també de gran part del segle anterior, haurem d’apuntar, per damunt de tot, al seu caràcter comercial. És a dir, a la reduïda proporció de la producció final agrària destinada a l’autoconsum camperol. Això significa, doncs, un paper central per al mercat quant a les decisions dels agents econòmics i una quota superior de racionalitat des del punt de vista social.

Rebut de dret de portes, al portal de l’Àngel de Barcelona, 1830.

Al mateix temps, i de manera complementària, resulta molt remarcable el gran pes relatiu dels conreus arbustius, amb un evident protagonisme de la viticultura, i la migrada presència dels cereals panificables. Una i altra característica eren interrelacionades. Per la seva naturalesa, els conreus arbustius, i particularment la vinya, només poden ser generalitzats allí on el mercat assoleix una posició nuclear, tota vegada que les retencions practicades pel productor per a la sembradura no es produeixen i que l’autosubsistència per al viticultor especialitzat esdevé, òbviament, impracticable.

Totes dues característiques només podien ser presents en economies molt obertes i que mantinguessin intensos fluxos d’intercanvi amb l’exterior. Un corrent de productes de subsistència, la primacia dels quals corresponia al blat, havia d’obtenir-se a través del comerç amb la resta del món per tal d’assegurar l’alimentació de la població.

Però per a disposar de la necessària capacitat d’importar, calia tenir un volum notable d’exportacions. En efecte, un altre corrent de direcció contrària, amb el vi i l’aiguardent com a principals protagonistes, havia d’oferir la possibilitat d’extreure els excedents dels agricultors i proporcionar-los els guanys que els movien a especialitzar-se.

Les xifres corresponents a les collites dels principals productes agrícoles de l’any 1818, compilades per Gonzalo Anes, permeten una aproximació ben clara a l’estructura agrària catalana. Les hem recollides al quadre 2.3, juntament amb les pròpies de les regions properes d’Aragó i del País Valencià, per tal d’establir punts de comparació adequats. La lectura que hem de proposar d’aquestes xifres no proporcionarà pas gaires sorpreses. Destaca, en primer lloc, la superioritat de la producció catalana de vi sobre l’aragonesa i la valenciana. Cal remarcar, encara, per donar tota la seva importància a les xifres del Principat en aquest punt, que també l’Aragó i el País Valencià eren productors vitícoles molt importants, si referim les dades corresponents a les de les altres regions espanyoles no considerades al quadre.

Quadre 2.3. Producció agrícola de Catalunya, Aragó i el País Valencià, 1818.

En sentit contrari, la collita de blat, base principal de l’alimentació de la dieta tradicional, queda molt per sota respecte d’Aragó. Aquesta darrera tenia, en canvi, una població ben inferior. Justament, els excedents aragonesos de blat conformen un dels fluxos d’entrada d’aquest cereal cap a la Catalunya deficitària de grans. Amb això no n’hi havia prou i calia importar blat de molts altres llocs de la Península i, sobretot, de la resta del món.

La producció bladera valenciana era lleugerament inferior a la catalana. Però, les xifres relatives a la producció de moresc compensen, de llarg, aquella diferència. De fet, la collita valenciana de blat havia estat sempre superior a la catalana fins que aquell altre cereal de nova introducció proporcionà a la seva població una més àmplia base d’alimentació, molt adaptable, a més, a les condicions del sòl de determinades zones agrícoles d’horta. En canvi, la producció catalana de moresc apareix ben modesta.

És digna d’atenció, així mateix, la collita de patates, un conreu força nou a l’Espanya d’aquells anys que va permetre de reduir substancialment la participació del blat en l’alimentació dels catalans —i de tots els espanyols— de l’època i va fer menys dramàtica la dependència de les importacions d’aquest cereal.

No disposem de quadres semblants per a altres anys de la mateixa etapa històrica que analitzem. No és possible, per això, comparar aquesta estructura agrària del 1818 amb la que podia haver-hi deu o vint anys després. Però les dades esparses, que tot seguit comentarem, confirmen les característiques assenyalades. En la mesura que apunten tendències, sembla que la producció de cereals no va créixer, o ho va fer molt poc, i que va ampliar-se molt decididament la presència de conreus arbustius i, sobretot, la producció vitícola.

Un proveïment deficitari d’aliments bàsics

La producció domèstica de cereals havia estat tradicionalment deficitària a Catalunya, ho continuava essent a la darreria del segle XVIII i mantindria aquesta condició al llarg del XIX, tot amplificant-ne encara la magnitud. L’important creixement demogràfic i els progressos de la urbanització acabaren d’augmentar les necessitats insatisfetes.

Ban de l’Ajuntament de Barcelona, 1800.

Davant dels increments de la demanda derivats del creixement de la població, el conreu dels cereals bàsics per a l’alimentació augmentà a les comarques més específicament bladeres, amb la Segarra, el Segrià, l’Urgell i la Noguera al davant. Però ho féu de manera ben moderada a causa de la persistència de tècniques rudimentàries, de baixa eficiència, i dels limitats rendiments unitaris.

A més, l’especialització creixent de les comarques litorals i semilitorals en altres conreus, sobretot vitícoles, va minvar la superfície dedicada al cereal en totes elles. En conjunt, el subsector blader va quedar bàsicament estancat al llarg de tot aquest període i continuà així durant gran part del segle XIX. Les escasses dades de producció de caràcter agregat confirmen aquest balanç poc optimista.

Quadre 2.4. Producció catalana de blat a la fi del segle XVIII i a l'inici del XIX.

Les xifres del quadre 2.4, compilades per Agustín Kondo, corresponen a les collites catalanes anuals de blat dels anys que s’indiquen, en hectolitres. La comparació de les dades que consten a la columna de les mitjanes anuals, o a la dels índexs, evidencia un estancament absolut. És ben cert que es tracta de pocs anys i, a més, discontinus, la qual cosa fa que l’exercici sigui fràgil. Però també ho és que la insuficiència de la producció catalana de blat ens resulta confirmada per altres conductes.

L’any 1816, per exemple, s’afirmava que la collita pròpia només bastava per al consum intern durant sis mesos, en condicions normals, o únicament per a quatre mesos en anys dolents. Al tercer decenni del segle se’ns repetia, per part d’un observador francès, que la producció catalana suposava ben poc més de la meitat de l’oferta interior. És a dir, que la meitat del blat que consumia la població s’adquiria a l’exterior.

L’any 1831 es tornava a assenyalar que la collita de cereals “no cobria la meitat de les necessitats de la població, i [els que mancaven per al consum] venien d’altres regions espanyoles i així mateix de França, Itàlia i la mar Negra”.

La coincidència de testimonis diversos en dates distintes no deixa gaire marge al dubte. Totes les dades disponibles confirmen que aproximadament la meitat de les necessitats interiors havia de ser coberta per la via del comerç exterior. Calgué recórrer, doncs, a la importació de diverses regions espanyoles, sobretot de l’Aragó, i de l’estranger.

Altres cereals, com l’arròs, i llegums diversos també eren objecte d’importants compres fetes a ports estrangers.

Al mateix temps, però, es va anar introduint, de nord a sud, i de manera prou discreta perquè no en quedin a penes testimonis escrits, el conreu de la patata. Resten notícies aïllades d’assaigs i realitzacions quant al conreu de les “mansanas de tierra” de la darreria del segle XVIII i començament del XIX. Els anys de les guerres del període revolucionari i l’elevat preu del blat, motivat per les dificultats per a importar-lo i per l’alça del mercat internacional, segurament donaren una empenta decisiva a la seva generalització a tota la geografia catalana gràcies a la funció de substitució del pa que tingué l’oportunitat de desenvolupar en moments de greu escassetat.

Tot això implicava una autèntica, bé que modesta, revolució agrícola, ja que permetia obtenir grans quantitats d’aliments sobre terres fredes i humides, on els cereals creixien malament. Les dades del quadre 2.3. evidencien el progrés en la introducció d’aquest tubercle. També va fer possible, en incorporar-se d’una manera decidida a la dieta alimentària de la població catalana, la disminució del consum de cereals per habitant i de la dependència de les importacions.

Gràfic. 2.7. Índexs de preus del blat en diferents mercats catalans, 1800-1840.

En qualsevol cas, la base principal de l’alimentació continuà essent el pa i el preu del blat també conservà una funció destacadíssima quant a la determinació dels altres preus i dels costos de l’economia, inclosos els salaris. Cal posar-hi, doncs, una mica d’atenció. El gràfic 2.7, en el qual hem recollit les sèries de preus del blat disponibles per al període que analitzem, ens ho mostra detalladament.

Les dades corresponen als mercats de Barcelona, Girona, Figueres, Lleida i el Pallars Mitjà (pobles d’Olp, Montardit, Enviny i Estach) i han estat referides als anys 1825-29, amb base 100 per a la mitjana d’aquests anys, com a element de comparació per a obtenir índexs homogenis. Cadascuna a la seva manera, totes les sèries coincideixen, però, a marcar dues tendències, ascendent la primera i descendent la segona, amb el punt més elevat, l’any 1812.

En totes elles, els anys 1818-20 duen els preus del blat al nivell 100 o, encara, per sota, i després se’n mouran relativament poc. L’estabilitat dels preus a partir de llavors és prou digna de consideració si es vol remarcar que, per un canvi radical en el sistema aranzelari que comentarem més endavant, els blats estrangers foren gradualment substituïts per blats espanyols.

Cal afegir, encara, que la davallada dels preus dels cereals procedents de l’Espanya interior no va reduir les distàncies amb els preus d’aquests mateixos productes en el mercat mundial, ja que a l’exterior també davallaven. S’hagué de mantenir, per això mateix, un important diferencial de preus, que marcà els salaris i els costos laborals de les empreses d’una manera que suposava l’allunyament de la possibilitat d’assolir nivells de competitivitat capaços de dinamitzar les exportacions.

És interessant de remarcar, així mateix, les grans diferències en la intensitat de les variacions en els diferents mercats. Els que corresponen a l’interior, sobretot els del Pallars Mitjà i Lleida, experimenten variacions molt més intenses, tant a l’alça com a la baixa. Aquesta superior entitat de les fluctuacions procedeix de la seva dependència del curs de les pròpies collites i de la impossibilitat d’importar. Al litoral, en canvi, els preus eren més elevats però més estables gràcies al proveïment sistemàtic des de l’exterior.

Una viticultura extraordinàriament dinàmica

Des dels darrers decennis del segle XVIII, els productes que hauríem de qualificar com a bàsics de l’agricultura catalana, i encara de l’economia sencera, corresponien a la viticultura. Aquesta situació continuà durant la primera meitat del segle XIX, bé que de manera cada vegada més compartida amb els manufacturats tèxtils.

Certificat d’embarcament de vi a Cadis, per compte de comerciants catalans, destinat a Montevideo (Uruguai), 1812.

En els anys que no experimentaven grans anomalies en el tràfic de mercaderies, l’aiguardent i el vi eren els principals productes exportats, tant en direcció a les colònies americanes com cap als mercats europeus. És ben probable, tanmateix, que fossin també les compres de productes catalans més importants fetes per la resta d’Espanya durant una bona part del període.

L’especialització vitícola, i l’elevada rendibilitat de les vendes exteriors de vins i aiguardents, van ser una de les claus principals de la potència del mercat interior de béns de consum manufacturats, base estratègica de l’arrencada industrial moderna. Però, al mateix temps, foren un element de gran vulnerabilitat quan les guerres del període revolucionari, sobretot des del 1805, interromperen les habituals relacions exteriors de l’economia catalana.

Les dificultats externes i la inestabilitat produïdes pel cicle bèl·lic havien de provocar crisis puntuals i alguna sobtada interrupció de l’expansió de la viticultura i, en general, dels conreus especialitzats de l’agricultura mediterrània. La tendència a mig i a llarg termini fou, però, extraordinàriament expansiva. Ramon Garrabou i Josep Pujol atribueixen al període un gran impuls roturador i constaten que una molt gran part de les terres noves era destinada a la vinya. En arribar als decennis centrals del segle XIX, les províncies de Barcelona i Tarragona havien realitzat l’etapa més important de plantació i havien arribat gairebé al límit màxim de les extensions potencials.

Ben al contrari d’allò que s’ha sostingut fins ara mateix des de posicions tradicionalistes, el primer quart del segle no és pas una etapa de crisi agrària sinó d’un gran creixement de la producció. Totes les anàlisis a escala local i comarcal abonen aquesta conclusió. L’estudi de Josep Colomé i Ferrer sobre l’Alt Penedès proporciona un exemple molt ben contrastat i confirma que l’expansió de la superfície conreada es va dur a terme, sobretot a costa de les zones boscoses i d’erms.

Consta de forma clara que el contracte de rabassa morta —de cessió de la terra per un període molt prolongat a canvi de l’obligació de plantar-la de vinya i d’un modest cens en parts de fruits— estava en el centre del desplegament d’aquell procés. La distribució en el temps dels contractes de rabassa morta constitueix, per tant, un excel·lent indicador del ritme d’expansió de la viticultura.

El cas de l’Alt Penedès, tal com mostra el gràfic 2.8, confirma el gran dinamisme del període i el matisa, tot assenyalant la més forta intensitat del primer tram. Els màxims de contractació agrària, en efecte, s’obtenen durant el decenni que segueix l’acabament de la guerra del Francès. També en aquest punt, doncs, les teories tradicionals, que fan una presentació catastròfica del període, resulten del tot desautoritzades.

Gràfic 2.9. Índexs de preus de l'aiguardent i del vi comú, 1800-1840.

Els índexs de preus del vi de Sant Pere de Ribes i de Girona i els de l’aiguardent de Reus, recollits al gràfic 2.9, coincideixen bàsicament amb el moviment dels preus del blat analitzats més amunt. La segona dècada del segle presenta els nivells més elevats; després es precipita al final de la dècada fins per sota de l’índex 100, a l’entorn del qual fluctuà durant la resta del període. Sembla clar que els anys de preus més alts de vins i aiguardents són una mica endarrerits respecte dels del blat.

Això és ben consistent amb la continuïtat de la situació de guerra en un dels mercats tradicionalment més destacats, com ho era el conjunt dels territoris americans de l’imperi espanyol. De tota manera, fins i tot per a una part de la demanda colonial, la que resta vinculada als dominis de Cuba i Puerto Rico, aquells mateixos anys de la segona dècada del segle hauran conegut un esforç extraordinari per a definir una xarxa comercial catalana que tenia el vi, molt més que no pas l’aiguardent, com a element principal.

És ben possible que el tancament d’altres mercats del continent americà hagués concentrat els esforços dels navegants i els comerciants catalans a les dues Antilles encara espanyoles de Cuba i Puerto Rico, per a col·locar les mercaderies que havien dut des de les costes catalanes. En qualsevol cas, sembla clar que havien de constituir una destinació important de les exportacions al costat dels mercats continentals, la majoria dels quals no es van perdre mai del tot com mostrarem en un apartat proper d’aquest capítol.

L’arrencada de la industrialització

Molt més que en el segle anterior, la producció de manufacturats de cotó es convertirà al llarg del vuit-cents en la locomotora, o el sector líder, de l’economia catalana. La gran diferència respecte del passat, i també respecte del comportament dels altres sectors dinàmics de l’economia, com ara la viticultura, residí en l’increment continuat de la productivitat. Per això mateix, és específicament en aquest sector on adopta consistència el creixement econòmic modern, entès com l’augment autosostingut, no pas de les quantitats de producte generades —que també s’enregistrava, per exemple, en la viticultura durant gran part del període—, sinó de l’eficiència productiva del sistema.

La manufactura tèxtil havia experimentat una notable expansió a Catalunya al llarg del segle XVIII. La realització d’activitats productives dins del sector tèxtil, però, fins i tot a gran escala, no constituïa en ella mateixa una transformació autèntica de l’estructura de l’economia. A l’Europa pre-industrial processos d’aquesta mena havien tingut lloc en diferents escenaris del continent, com ara algunes regions flamenques, italianes o, encara, castellanes, en diverses èpoques històriques.

En aquells casos, i en d’altres, la intensificació de l’activitat manufacturera havia suposat, sens dubte, l’augment de l’eficiència global del sistema econòmic per mitjà de la substitució d’activitats productives de baixa rendibilitat per altres de més remunerades. O bé per mitjà de l’elevació de la quantitat de producte per actiu ocupat —amb un treball més regular, cobrint els buits del calendari laboral— i/o per l’augment de la proporció dels ocupats sobre el total d’habitants o taxa d’activitat de la població —a través, per exemple, de l’eliminació de l’atur encobert i de l’increment de l’ocupació femenina i infantil—.

Factura del 1848 de l’Espanya Industrial, l’empresa més important de manufacturats de cotó durant el segle XIX. La producció de manufacturats de cotó es convertirà al llarg del vuit-cents en la locomotora o el sector líder de l’economia catalana.

Però en cap d’aquests supòsits no es donava allò que havia de fonamentar el creixement econòmic modern, és a dir, la continuada elevació de la productivitat de cadascun dels actius en la realització d’un mateix procés de treball per unitat de temps. Només el progrés tècnic, amb un marcadíssim protagonisme del sector tèxtil cotoner, permetria d’assolir aquest transcendental canvi de ritme que coneixem com a revolució industrial.

La difusió de la indústria d’estampació d’indianes a Europa —resposta, en forma de substitució d’importacions, als teixits de cotó procedents de l’Índia— va ser el senyal de partida d’aquesta nova especialització productiva. D’aquesta manera, la imitació de les peces índies comercialitzades en un gran nombre al continent des de la darreria del segle XVII, constituïa una mena d’etapa preparatòria d’enorme importància per a l’èxit d’aquella mutació decisiva. Evidentment, ni la manufactura cotonera índia ni les seves imitacions europees no tenen res a veure, pròpiament, amb la revolució industrial, que és decididament posterior. Cal rebutjar aquesta freqüent i lamentable confusió.

Una manufactura d’estampació de dimensions excepcionals

Paper comercial de tres fàbriques d’estampats: Domingo Serra, 1848 (a dalt); J. Achon i Companyia 1849 (al mig) i José Lucena, 1848 (a baix).

La producció d’indianes és present a Catalunya a partir del quart decenni del set-cents, com en d’altres regions del continent europeu, i proporciona una remarcable contribució al naixement i la consolidació posterior de la indústria cotonera moderna. Els inicis són força semblants als de la manufacturació d’indianes a Anglaterra i a altres països, sota l’estímul de polítiques mercantilistes de prohibició de compra de mercaderies estrangeres i d’impuls a la substitució d’importacions.

La peça decisiva, en el cas espanyol, és un reial decret de l’any 1728 que prohibia importar indianes de qualsevol procedència. Després de diversos assaigs de petita volada, dues iniciatives sòlides fructifiquen l’any 1738: la manufactura creada pels comerciants Canals i Canet i l’artesà Serra i la formada pels mercaders Glòria, Gecseli, Gispert i Vidal amb Sala i Aranyó. Totes dues contractaren tècnics estrangers per a l’estampació, realitzada sobre teles importades però també sobre teixits elaborats a les pròpies manufactures.

Moltes altres empreses se sumaren a aquelles primeres, sobretot a Barcelona, però també a Mataró, Manresa, Olot, Manlleu, Vic, Igualada i Reus. La comparació a nivell internacional de la manufactura d’estampació barcelonina, feta per James K.J. Thomson, en mostra les dimensions excepcionals fins al punt que cap altra ciutat del continent europeu no assolia el grau de concentració comprovat a Barcelona a la fi del segle XVIII. L’any 1785, la manufactura catalana estampava aproximadament la meitat que els grans països productors, és a dir Gran Bretanya, Suïssa i França.

No obstant això, cal matisar molt aquestes conclusions enlluernadores. Si l’estampació era prou propera a la de les economies més avançades d’Europa per les dimensions, no succeïa la mateixa cosa amb un tissatge força més reduït ni, molt menys encara, amb una filatura esquifidíssima. El gruix de la producció i de l’exportació sembla haver-se basat en l’estampació de llenços de fil importats, més que no pas en la producció de peces de cotó. La indústria tèxtil moderna a penes si existia, però això no modifica per a res la importància excepcional de la manufactura d’estampació.

El progrés tecnològic, factor decisiu

Revista “El Tecnológico”, 1833. L’arrencada de la industrialització moderna es presenta a Catalunya per la introducció de noves tecnologies a la filatura de cotó i de la llana i als acabats tèxtils.

Són moltes les condicions necessàries per possibilitar l’èxit d’un procés tan complex com la industrialització. Des del dinamisme demogràfic a l’estímul d’una agricultura expansiva, passant per l’existència d’una demanda potent i una certa disponibilitat de finançament. Però hi ha un únic factor decisiu, sense el qual tot el fenomen que analitzem es bloqueja i esdevé impossible. Es tracta del progrés tecnològic, que és condició necessària i, per damunt de tot, suficient, d’aquella transformació.

Sense un flux continuat d’innovacions tecnològiques, aplicades de manera sistemàtica a l’ampliació de la producció i a l’elevació de la productivitat, no hi ha creixement econòmic. De fet, el flux del canvi tecnològic és la revolució industrial. També a la Catalunya d’aquest període que analitzem es comprova aquesta veritat universal. I, a més, de manera brillant.

Com a la Gran Bretanya, i a tots els altres països avançats d’Europa, l’arrencada de la industrialització moderna es presenta a Catalunya per la introducció de noves tecnologies a la filatura de cotó i de la llana i als acabats tèxtils. La vella manufactura de les indianes havia incorporat molt escassament el filat dins de les seves estructures. Les tècniques manuals de filar requerien un enorme volum de mà d’obra per a obtenir quantitats modestes de fil.

Una solució transitòria, i precària, fou el recurs al treball a mans o putting-out system, és a dir, el treball per consignació realitzat pels membres de les famílies camperoles a domicili. A l’acabament del segle XVIII, s’hi dedicaven gran nombre de poblacions de l’interior de Catalunya, fins a arribar, per exemple, a les comarques de muntanya del Pallars.

Aquest treball rural, mancat d’alternatives d’ocupació —amb costos d’oportunitat, per tant, gairebé nuls—, consentia remuneracions molt baixes. Però una cosa és el salari percebut pel treballador i una altra, ben diferent en aquest cas, els costos salarials de les empreses. La fórmula esmentada no hauria permès, en cap cas, un augment gaire gran de la quantitat de fil elaborat a costos acceptables.

El transport de la primera matèria fins als llocs de residència dels treballadors domèstics rurals, més i més allunyats per definició a mesura que el nombre anava incrementant-se, tendiren a reduir-ne els avantatges fins a neutralitzar-los del tot. Amb l’agreujant de la manca de control sobre el ritme de producció per part del comerciant-manufacturer i també, pel mateix motiu, de la impossibilitat de realitzar plans de fabricació gaire ajustats.

La solució a Catalunya, com a tot arreu, no fou altra que la introducció d’innovacions tècniques que permetien d’accelerar el ritme de producció i la quantitat de producte realitzat per cada treballador, amb la qual cosa es reduïen, encara, les despeses productives. Aquí també com a tot arreu, les grans innovacions tecnològiques tingueren origen britànic i francès.

També fou així en el cas dels teixits de llana. La reorientació de la manufactura llanera, i especialment la draperia de Sabadell i Terrassa, cap a les qualitats més altes i la seva destinació cap als centres amb més capacitat adquisitiva del mercat espanyol, va anar-li donant avantatges sobre les altres zones manufactureres.

La raó d’aquesta superioritat era, per damunt de tot, una clara anticipació en la incorporació d’aquelles innovacions tecnològiques que permetien guanyar graus de competitivitat en la gamma alta del mercat. Els guanys eren de dos ordres: més productivitat i més baixos costos i preus de venda, d’una banda, i millores espectaculars en la qualitat del producte final, de l’altra.

És habitual entre els historiadors reservar un paper molt destacat en tot aquest procés a la burgesia mercantil barcelonina, entre les files de la qual Vicens Vives distingia diversos grups generacionals. Aquestes grans famílies de negociants, com els Glòria, els Alegre, els Milans, els Gener, etc., havien constituït un grup dirigent amb una presència bastant espectacular en el comerç, la navegació, el crèdit, les assegurances i fins i tot la manufactura, i amb una certa capacitat de projecció i de pressió sobre el govern espanyol. Davant d’aquest, com ha explicat Ernest Lluch, assumien la representació i la defensa dels interessos col·lectius catalans.

La historiografia tradicional incorre en un clar sobredimensionament d’aquests reduïts grups de grans mercaders. Ni ells, ni tampoc el gran comerç marítim, no eren pas privatius de Catalunya. En d’altres zones d’Espanya i de la Mediterrània europea existien aquests mateixos elements, i en proporció més gran, sense que acabessin produint canvis transcendentals en l’estructura de les seves economies. N’hi ha prou de pensar en els casos de Cadis, Sevilla, Lisboa o Marsella per adonar-se de la impossibilitat d’explicar un resultat singular, com la industrialització catalana, a partir d’un raonament de caràcter general.

L’element realment diferenciador no era pas l’existència d’una àmplia o reduïda burgesia mercantil sinó la progressiva formació d’una burgesia industrial, que enfonsava les seves arrels en la indústria mateixa, en l’artesanat o en la manufactura rural. La clau no és la disponibilitat de diner —acumulació de riquesa—, sinó la possessió de saber tècnic i coneixements empresarials, l’atenció cap a les innovacions i l’assumpció de riscos —acumulació de capital—, com també l’existència de treballadors ensinistrats i creatius —capital humà—, sempre en l’esfera de la producció mateixa.

Una vegada més, el cas català confirma l’explicació, ja proposada pels clàssics i represa per Maurice Dobb, segons la qual el camí de la transformació autèntica correspon a la iniciativa i a les decisions dels productors mateixos. Fins i tot els fabricants d’indianes urbans a penes es distingien del món de la vella burgesia mercantil i del privilegi gremial, i així compartien amb les forces de l’antic règim la seva hostilitat cap a l’“espantoso número de pequeñas fábricas”, la “falta de subordinación de nuestros operarios” i l’“exceso y exhorbitancia de los jornales”. Les seves “Representaciones” al rei de l’any 1785 culminen amb una crida contra “esta absoluta libertad”, motivadora, segons ells, de tota mena d’abusos, i amb un diagnòstic exacte: “el mal procede de otro origen y éste son las fábricas pequeñas”.

Efectivament, el “mal”, és a dir, la transformació de la producció, procedia d’una gran quantitat de productors a escala molt reduïda que operaven en àrees rurals o en poblacions de dimensió mitjana i en la capital mateixa, al marge dels gremis, o en lluita amb ells, i decidits a avançar pel camí de la innovació, la qual cosa els permetia de pagar salaris més alts.

El règim de la manufactura permetia una àmplia mobilitat social i feia possible canvis de situació ràpids, com en el cas del diputat sabadellenc Jaume Salas de qui el metge Bosch i Cardellach ens explica que en 1797 era “un fabricant de paños de molt rumbo (qui 4 añs antes comensá sa fabrica, treballant, segons se diu per un botiguer de Vich, y actualment sens recordar-se en son vestit y tracte de que 5 anys antes era traginer que venia terrissa y arreplegava pedassots)”.

Els promotors del canvi tècnic

Berga i Cardona per al cotó, i Puigcerdà i Olot per a la llana; poblacions on s’han experimentat les noves tecnologies. De dalt a baix: Berga; fàbrica de “La costa”. a Cardona; Puigcerdà (totes tres, postals del principi de segle); Olot (Álbum de fotografías de Olot y su comarca).

En el camí de la industrialització, el gran punt d’estrangulament del tèxtil, tant al cotó com a la llana, va ser a Catalunya, com pertot arreu, la producció de fil. Més encara quan, amb la introducció de la llençadora volant, la productivitat dels teixidors augmentà substancialment. Les velles tècniques de la filatura amb el torn no eren en condicions de proveir-los del fil que necessitaven.

Els primers canvis en la filatura no han estat datats amb precisió. Corresponen, sens dubte, a la introducció de la spinning-jenny anglesa i van tenir lloc al voltant del 1785 per un tal Pontet. Es tractava d’un canvi modest però amb gran futur: els germans Farguell (a) Maixerins, fusters de Berga, produirien les primitives jennies angleses, tot ampliantne el nombre de fusos entre 40 i 80. La “maixerina” era encara perfectament compatible amb el treball domèstic del putting-out system i requeria una inversió mínima.

La fita decisiva és, però, una altra. Em refereixo a l’any 1791, en què els comerciants de Cardona Salvador Pallerola i Manuel Flotats contractaren el maquinista anglès Bernard Young, de Manchester, per tal que construís i instal·lés tres màquines dedicades a les diverses operacions per a l’elaboració del fil de cotó, és a dir despepitar, cardar i filar.

Tots dos comerciants van sol·licitar immediatament, i ho aconseguiren el 1793, privilegi d’exclusivitat durant sis anys per a la construcció i la venda d’aquelles màquines. Hem pogut trobar el document original, desconegut fins ara, on es confirmava la concessió atès que “la primera [la cardadora] es superior a todas las conocidas hasta ahora en Cataluña, por la equidad y perfección con que se carda en ella; y la segunda [la filadora] duplica y mejora el trabajo en comparación con otras, y no sólo es proporcionada por su coste y tamaño para que la puedan usar las Fábricas y familias pobres en sus casas, sino que se la considera susceptible de aumento, con ventajas equivalentes para los que la quieran mayor, o de más puas».

La màquina de cardar corresponia, sens dubte, al model de Lewis Paul. La màquina filadora era la contínua inventada per Richard Arkwright l’any 1768, que va començar a estendre’s força ràpidament l’any 1785 pels diversos centres tèxtils d’Europa occidental un cop cancel·lada la patent que en protegia la utilització exclusiva. Com que acabà essent adoptada de manera gairebé única a les fàbriques utilitzant energia hidràulica per a moure-la, la màquina d’Arkwright, és coneguda com water-frame. Constitueix, en tot cas, el primer pas de la indústria cotonera pròpiament considerada, ja que, finalment, podia obtenir-se un fil adequat tant per a la trama com per a l’ordissatge i, així, fabricar roba enterament de cotó.

En un moment potser posterior, i en col·laboració amb Josep Serra (a) Orri i el serraller Farriols, els Farguell donaven molta més capacitat a la vella jenny amb 120 fusos, nova versió que seria coneguda com a “berguedana”. A aquesta darrera innovació hi havia contribuït també mossèn Bernat Sala amb l’afegit d’un “bernat” o “borinot”, contrapès que feia pujar el carro tot simplificant el moviment manual del filador per a estirar la metxa.

És interessant de destacar el paper dels fusters en el procés d’innovació tecnològica. Uns fusters, els Farguell, assagen l’adaptació de la jenny a Berga. Un altre fuster, el terrassenc Santiago Ubach, construeix un artefacte per a emborrar la llana al darrer decenni del segle XVIII. També instal·la màquines d’emborrar i cardar la llana, de pròpia inventiva, a partir de les màquines d’emborrar cotó, no més tard del 1802. El mateix Ubach —segons explica Josep Maria Benaul— construïa màquines de perxar, mogudes per cavalleries en els mateixos anys.

A partir del 1803 s’enregistren les primeres temptatives d’introduir les mule-jennies de Crompton, més modernes, a Barcelona, Manresa, Sallent, Súria, Cardona, Berga, Olot, Vic, Mataró i a d’altres poblacions. Algunes d’aquestes màquines eren mogudes amb cavalleries i vogis, però s’havien d’instal·lar, fonamentalment, en poblacions de l’interior on hi havia salts d’aigua adequats.

A la recerca de motors adients, el professor de mecànica de la Junta de Comerç Francesc Sanpons construí una màquina de vapor, del tipus més primitiu de Newcomen, per elevar aigua que, mitjançant un rodet hidràulic, fes moure altres mule-jennies a la fàbrica barcelonina de Jacint Ramon l’any 1806.

Escrit de la Comissió de Fàbriques en favor de la prohibició. La difusió de la filatura a Catalunya haurà pres una gran embranzida a partir de la prohibició d’importar cotó filat de l’any 1802.

La difusió de la filatura a Catalunya prengué una gran embranzida a partir de la prohibició d’importar cotó filat de l’any 1802. En un termini força breu la importació de cotó filat era substituïda gairebé totalment per la de cotó en floca. Però la base tecnològica de la nacionalització de la filatura els dos primers decennis del segle XIX es va fer sobre la base de les contínues d’Arkwright, introduïdes per Pallerola i Flotats, i sobretot les jennies de Hargreaves perfeccionades pels Farguell i els seus socis, davant de les elevades inversions necessàries per a instal·lar grans fàbriques mogudes per energia hidràulica i l’alt preu del carbó i la baixa eficiència de les primeres màquines de vapor.

El formigueig d’iniciatives i de canvis és també ben clar en la fase de la tintoreria i de l’estampació. El cònsol francès a Barcelona tenia instruccions de vigilar atentament. És ell qui ens fa saber que l’any 1802 s’havien instal·lat dues tintoreries de cotó vermell. L’una, al Clot, ocupava obrers italians i contractà el tintorer expert Louis Audoyer, de Montpeller, fet que preocupà molt el cònsol.

L’altra, a Sants, era posada directament pels francesos Castan i Ruelen. Tots dos personatges asseguraren al cònsol que mai no donarien a conèixer els secrets de la tintoreria, cosa que no acabava la preocupació del funcionari: “mais un d’eux n’est point marié. Il peut épouser une espagnole et instruire ses enfants Espagnols”. L’aportació de tècnics francesos a la indústria catalana, amb un gran protagonisme de Montpeller i de la regió alsaciana, i l’aprenentatge de noves tecnologies en terres franceses fou un element decisiu al llarg de tot el segle.

Amb el suport de la prohibició d’importar cotó filat, la pròpia indústria química començava a fabricar àcids “dont les procédés se repandent avec une activité alarmante dans la Catalogne, au grand détriment du commerce de nos départaments méridionaux”. La preocupació del cònsol, l’any 1805, era justificada: per a la fabricació “de sel de saturne [...] il y en a 6 ou 8 atteliers à Barcelone et aux environs”. I la seva reacció ben contundent: havent sabut pel Prefecte de Montpeller que el “fabricant d’àcids” Vergille decidia instal·lar-se a Barcelona “je lui ai donné l’ordre de retourner en France et je l’ai fait partir de Barcelone avec sa famille”.

Després de la guerra del Francès i malgrat les destruccions, el cicle de les innovacions es rellança. Les primeres tondoses de la indústria llanera moderna foren introduïdes per dos ex-presoners terrassencs l’any 1815, després del seu captiveri a França. Dos fabricants de Terrassa, Joan B. Galí i Salvador Vinyals, es trobaven a França per la tardor de l’any 1814 per aprendre els procediments mecànics de la filatura de la llana. Carles Ardit, finançat per la Junta de Comerç, realitzava una llarga i espectacular estada dedicada a l’espionatge industrial a Suïssa i Alsàcia i hi copià nombrosos models de màquines i de tècniques de tintoreria, que donaria a conèixer a Barcelona el 1819. El metge Jaume Ardèvol assajava, a Reus, la “hidròpota”, adaptació de la màquina de vapor a la captura d’aigües per a la irrigació.

Els acabats tèxtils estiren la química. Eudald Comià produeix àcid sufúric a Berga des del 1814 i, després d’associar-se amb Ramon Casanovas, que havia après a França diversos procediments, en produeix a Barcelona i, finalment, a Badalona. François Cros, químic de Montpeller, probablement associat amb Marius Barthelemy, instal·la a Sants, el 1817, la fabricació d’àcid sufúric i altres productes i poc després hi munta les primeres cambres de plom de la Península. El fabricant d’indianes Joan Rull adopta el primer cilindre d’estampar l’any 1818.

Si la influència francesa directa haurà estat fonamental, indirectament també deu haver jugat un paper important. Berga i Cardona en el cotó, Puigcerdà i Olot en la llana, són poblacions del nord de Catalunya on s’han experimentat les noves tecnologies. La temptació de relacionar-ho amb la proximitat de la frontera, i amb els intensos fenòmens de migració estacional entre les dues bandes, és irresistible.

La primera aplicació de les noves màquines de filar a la llana, correspon a l’adaptació de la jenny per Francesc Montagut, de Puigcerdà, el 1794. El constructor era el francès Jean Pierre Cavaillé, contractat més tard per la Casa de Caritat barcelonina perquè hi instal·lés màquines d’aquell tipus als seus locals. Aleshores ja n’hi havia alguna més, però, a Sant Pere de Ribes i a Lleida.

El 1814 Esteve Banet, també de Puigcerdà, construí i instal·là màquines de filar de la mateixa mena a la fàbrica de Francesc Morat a Olot. A les viles llaneres del Vallès, el procés sembla que va començar l’any 1815 amb jennies grans de seixanta fusos instal·lades a les fàbriques i no pas, com les primeres del cotó, amb ginys de pocs fusos encara compatibles amb el treball domèstic.

Els canvis en la filatura exigien una nova organització del procés de treball, atès el recurs a l’energia inanimada d’origen hidràulic. I també, a causa de l’interès dels empresaris a mantenir-les permanentment actives per tal d’amortitzar-les i d’assolir l’objectiu principal de maximitzar els guanys. Potser la mostra més monumental de la nova via de la producció manufacturera a Catalunya de principi del segle XIX fou la gran planta de Pau Miralda i Cia, de Manresa.

En el tissatge els canvis han estat més lents i més tardans. Només a la quarta dècada del segle és totalment generalitzat l’ús de la llançadora volant, alhora que s’han introduït decididament els nous telers jacquards. Una part de l’explicació rau en el fet que els guanys de productivitat no eren tan decisius com a la filatura. Però, sobretot, és l’estructura encara descentralitzada i pre-industrial del tissatge que motiva la limitada receptivitat al canvi tècnic.

Quant a la llana, la difusió de la llançadora volant fou posterior a la mecanització de la filatura i, en gran part, conseqüència d’ella. També en aquest cas les innovacions procedien del nord, d’Olot. L’any 1822 hi havia tres telers d’aquest tipus a la capital de la Garrotxa mentre que a Terrassa encara era desconegut, segons Benaul.

El caràcter relativament aclaparador del flux d’innovacions que hem descrit no tenia res d’extraordinari que no s’hagués conegut ja abans a la Gran Bretanya, França, Suïssa o Bèlgica. Però situava l’economia catalana en un punt molt avançat a escala continental. En canvi, les xifres d’importació de cotó en floca, excel·lent indicador de la producció tèxtil, no augmenten a penes entre el 1820 i el 1835. Els Rull, Ardèvol, Bonaplata i tants altres innovadors, partidaris del liberalisme, hagueren d’exiliar-se a l’acabament del Trienni Constitucional. L’entorn deflacionista de l’economia i la incompetència dels governs absolutistes després del 1823 acabaren de completar el conjunt de causes que paralitzaren el dinamisme de la societat civil.

El símbol de la revolució industrial: la fàbrica Bonaplata

La modernització de l’economia catalana, afectada per la guerra del Francès i, sobretot, per la doble reacció absolutista de 1814-20 i de 1823-35 i les guerres civils, ha perdut ben bé una vintena d’anys més del compte. Només a l’acabament de la tercera dècada del segle poden trobar-se signes de rellançament. Les cuites de François Cros ens ajuden a entendre-ho: després d’haver muntat una segona fàbrica al Clot, no obté fins el 1828 (reial ordre del 21 de juliol) la confirmació del privilegi original del 1822 per a fabricar diversos productes químics.

Lentament, es tornen a formular diversos assaigs de canvi. Aquesta segona empenta, la decisiva, es materialitza a partir del 1832. En aquell any i els dos següents, segons escrivia el químic coetani Ramon de Manjarrés, “Catalunya veié canviar com per encantament l’aspecte de la seva fabricació, venint les màquines més perfectes de l’estranger”.

L’any 1829 s’introdueix la caldera de vapor a la indústria tèxtil. Foren els fabricants llaners Pau Bosch, Escuder i Companyia, de Terrassa, els qui n’adoptaren la primera tot transformant la tintoreria “para desengrasar, cardar, cepillar, suavizar y enlustrar los paños a la mayor perfección posible”. La segona caldera aplicada en la fase de la tintoreria, l’any 1832, fou instal·lada pels barcelonins Ignasi Villavecchia i Pere Traversa, amb la finalitat de “dar por medio de varios aparatos la última mano y un aderezo indestructible a los paños y otras estofas de lana y para fixar indeleblemente por el mismo procedimiento los colores de todos los texidos de seda, lana y algodón”. També és a l’inici de la quarta dècada del segle que es van introduir a Terrassa les primeres mule-jennies de la indústria llanera.

Aquesta darrera era de bon començament l’operació que volia intentar Josep Bonaplata, quan s’iniciava en la indústria, acabat de tornar de l’exili, i sol·licitava privilegi d’introducció d’“un sistema de máquinas perfeccionado para hilar el estambre cuyo se propone introducir del Estranjero” els primers dies de gener del 1829. Poc després en demana un altre, que li és concedit el 26 de novembre de 1829, per a introduir els telers mecànics, “para urdir, adovar (sic) y tejer toda clase de Ylos (sic) mecánicamente”. El bon resultat dels assaigs a Sallent, a la fàbrica de Joan Vilaregut moguda per dues grans rodes hidràuliques, el decideixen a realitzar-ho a l’engròs. I del tissatge a la filatura: el 1830 sol·licita, a través del seu soci Vilaregut, un tercer privilegi per a les noves màquines contínues de “hilar el algodón y otras materias filantes de agujas immóviles y sin alas o arañas”, que és concedit el 14 de gener de 1831.

Bonaplata s’afanya finalment a muntar a Barcelona, a partir de la societat “Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia”, una gran fàbrica de vapor, primera a fer anar mule-jennies i telers mecànics, a partir de la màquina de Boulton i Watt, tal com explica, en aquesta mateixa obra, Jordi Nadal. La societat era integrada per alguns dels més avançats empresaris del país i tenia com a director l’enginyer format en algunes de les grans fàbriques europees durant l’exili Leandre Ardèvol, fill del metge reusenc Jaume Ardèvol que experimentava amb la màquina de vapor vint anys abans.

La immensa fàbrica de Bonaplata va ser assaltada i destruïda la nit del 5 al 6 d’agost de l’any 1835. L’episodi és molt important en la història econòmica de Catalunya, ja que va completar el conjunt de causes que determinà la lentitud amb què va penetrar el maquinisme a la indústria tèxtil catalana. Constitueix, així mateix, una mostra dramàtica, però ben reveladora, d’una actitud de blocatge a la innovació tecnològica que veurem sovint adoptada al país a partir d’aleshores. Cal, doncs, dedicar la nostra atenció a l’anàlisi dels fets.

Les accions contra la fàbrica de l’estiu del 1835 han d’interpretar-se en un context més general en què adquireixen tota la seva dimensió. En aquells mesos, la indústria travessava una profunda crisi provocada en bona part per la guerra Carlina. Un anònim cronista barceloní anotava al seu diari: “la España era la burla de totas las nacions y ab estos enredos y rebolacions los francesos [i] ynglesos feyen son gran nagosi en las [A]mericas y també en entreduir generos en España que ens posaban gran miseria”.

La irritació general de la ciutat, fabricants i treballadors inclosos, es canalitzava contra l’antic règim i els seus partidaris: “tots som fieros—anotava l’autor de l’esmentat diari— contre esta canalla de frarots perque beyem que ells eran la causa de la rebolació y feccions de españa (sic)”. Efectivament, el clima social era explosiu dintre i fora de la ciutat.

L’espurna que produí l’incendi fou la mansuetud dels braus en la cursa del 25 de juliol del mateix 1835. La protesta irada dels espectadors —uns quants milers— es transformà ràpidament en manifestació al carrer. La multitud exigia llibertat alhora que arrossegava pels carrers el darrer bou. El motí acabà amb l’incendi de sis grans convents de la ciutat. Entre 70 i 80 religiosos hi foren cremats o van ser assassinats en fugir del foc. Les autoritats militars decidiren protegir amb tropes “les fàbriques, les màquines de vapor” i els carrers més importants.

El dia 5 d’agost la segona autoritat militar, el general Pere Nolasc Bassa, entrava a la ciutat decidit a castigar els culpables del motí. Això va enfurismar de nou el poble menut, al qual s’uniren els soldats. Un grup d’exaltats assaltà el Palau i donà mort a Bassa, el cadàver del qual fou arrossegat per tota la ciutat i cremat a la Rambla. També es destruí l’estàtua de Ferran VII i s’incendiaren les comissaries de policia i els burots per al cobrament dels impostos de consum.

Una gran multitud es dirigí contra “El Vapor” de Bonaplata. La protecció de dues companyies de la milícia urbana, integrades pels obrers de la fàbrica i dirigides per dos dels seus propietaris, Bonaplata i Rull, va ser inútil. Després de provocar uns quinze morts, entre els quals hi havia el majordom francès Joseph Dejean i dos constructors de màquines anglesos, la fàbrica fou incendida i destruïda. També va ser cremada la fàbrica de blanqueig de Joan Vilaregut a Gràcia, moguda amb màquina de vapor.

El mateix matí del dia 6 d’agost la milícia urbana controlava la situació i detenia nombrosos agitadors, “la mayor parte vesinos de los pueblos estremuros de la ciudad y marineros de dos goletas de guerra que [h]abia en el puerto”. El mariner Narcís Pardinas, trobat culpable de l’incendi de la fàbrica, fou afusellat el dia 7, junt amb el cap carlí de Sarrià, Marià Garrich (a) Caralleu. Tres dies més tard foren executats així mateix, també per la destrucció de la fàbrica, Aleix Brell, Josep Prats i Joan Gualdo, com també Blai Cornet, culpable del saqueig de la Duana. El 18 és mort, finalment, Miquel Arquer (a) “l’estudiant murri”, que “era dels [h]omas que [h]abia fet mes mal”. Arquer, detingut ja el 25 de gener de 1833, tenia una fama sinistra a la ciutat i “per tot ahon pasa era un gran crit dien[t] que [h]abian agafat lo llop”.

Tot apunta que la destrucció de la fàbrica Bonaplata responia al clima d’extrema hostilitat envers la maquinària moderna entre els veïns dels pobles de l’entorn de Barcelona que obtenien bona part dels ingressos familiars per mitjà del treball per consignació a domicili. Les noves tecnologies, que centralitzaven el procés de treball a les fàbriques, els deixaven fora del mercat.

No va ser exactament, doncs, una acció de tipus ludita. El fet segur és que els treballadors de l’establiment no en foren els incendiaris sinó els defensors. En qualsevol cas, la destrucció de la fàbrica Bonaplata alentia de nou el canvi tecnològic per uns quants anys més i creava una imatge d’inseguretat ben amenaçadora per al futur de la indústria.

Una economia oberta

Les transformacions iniciades a la indústria catalana, que només s’acompliren després del 1840, haurien estat impossibles en el marc d’una economia basada en les tradicionals fórmules de l’autosuficiència camperola i en un relatiu aïllament. Ben al contrari, l’economia catalana estava intensament relacionada amb l’exterior, tant amb la resta d’Espanya com amb els territoris del seu imperi colonial i, encara, amb l’estranger.

Lletra de canvi lliurada a Tolosa sobre Barcelona, 1818. L’economia catalana estava intensament relacionada amb l’exterior, tant amb la resta d’Espanya com amb els territoris del seu imperi colonial i amb l’estranger.

En efecte, una gran part dels aliments consumits al Principat s’obtenien de països molt llunyans a través del comerç d’importació i, en contrapartida, una proporció molt elevada de la producció final agrària s’encaminava cap als mercats externs. Aquests fluxos d’intercanvi feren possible l’entrada de les primeres matèries necessàries per a la manufactura i per a la nova indústria, com també la sortida dels productes del dinàmic sector secundari.

En una bona mesura, les exportacions que generava l’economia catalana determinaven les entrades decisives per a la seva pròpia especialització productiva, tant en forma d’aliments essencials com en termes d’inputs imprescindibles per al desenvolupament de la manufactura i de la resta de les activitats no agràries. La capacitat d’importació establerta per les exportacions constituïa la peça clau del conjunt del sistema. Atesa aquesta condició, caldrà remarcar, una vegada més, el paper central de les exportacions dels productes vitícoles, com també la funció de suport de les vendes exteriors dels mateixos manufacturats.

Inicialment, el gruix del comerç exterior català es basava en l’intercanvi d’aliments. D’una banda, les necessàries importacions de blat i altres aliments per a la població urbana i per a la de la resta de les comarques litorals i semilitorals. D’una altra banda, les sortides d’aiguardent, de vins i de fruits secs. Amb el pas del temps, les vendes de manufacturats, tèxtils però també paper i d’altres, arriben a adquirir un espai més i més gran fins arribar a ser majoritàries.

El comerç exterior de productes agraris

Durant el darrer terç del segle XVIII nombrosos vaixells de diversa procedència, des de Rússia fins als joves Estats Units d’Amèrica del Nord, arribaven anualment al port de Barcelona per proveir la ciutat i gran part de Catalunya d’allò que formava la base de la dieta alimentària dels seus habitants: el blat. Però no era l’únic aliment que procedia de l’exterior per via marítima. Del nord del continent, o de la costa cantàbrica, arribaven quantitats considerables de peix salat, fonamentalment bacallà, arengades i tonyina, les quals asseguraven la ingesta de proteïnes en l’alimentació popular.

Quadre 2.6. Importacions de blat estranger pel port de Barcelona, 1815-1819.

Les dades que figuren al quadre 2.5. mostren la intensitat de les compres exteriors de blat en els darrers anys del segle XVIII i primers del XIX. Durant els anys següents també arribaren a assolir totals molt importants, com evidencien les xifres recollides al quadre 2.6. relatives a les entrades de blat estranger pel port de Barcelona en 1815-19, segons Laureà Figuerola.

De tota manera, les mesures aranzelàries dictades pel govern espanyol el 6 de setembre de 1820 suposaven pràcticament la prohibició d’importar blat i obligaven, per tant, a utilitzar de manera exclusiva els cereals d’altres regions espanyoles. Els legisladors intentaven obrir mercats a la producció castellana excedentària, tot assegurant-li la reserva del mercat peninsular, completada amb la del mercat del residu colonial que fou l’illa de Cuba, després de l’emancipació de les repúbliques llatino-americanes.

Lletra de canvi lliurada a Madrid sobre Barcelona, 1805.

Les noves disposicions prohibicionistes, més que no pas proteccionistes, ben aviat canviaren el signe de l’abastament exterior d’aliments per a l’economia catalana. Així, el diputat francès Durand, representant del Departament dels Pirineus Orientals, informava al seu govern, pel febrer de l’any 1825, que “el comerç de Barcelona ha cercat de proveir les necessitats d’aquesta ciutat, i les dels habitants de la costa de Catalunya, per blats de Castella expedits per Bilbao i Santonya, però aquests grans arriben ordinàriament, a causa dels costos, a preus molt elevats; hom no podria pas donar-los ara mateix per sota de 22 pessetes la quartera, és a dir 30 francs l’hectolitre”.

Això suposava diferències de preu molt grans amb els blats tradicionalment importats de l’estranger i, per tant, un gran marge de benefici per a qualsevol operació de comerç fraudulent. Les conseqüències són fàcilment imaginables. Com que quedava “un gran marge per al frau”, resultava encoratjada “fortament la introducció il·lícita dels blats que es compren a taxes molt més moderades als dipòsits de la Mediterrània, després de la invasió dels blats de la mar Negra, i àdhuc enguany, dels Estats del Papa i del Rei de Nàpols”.

Altres testimonis coincideixen en la mateixa constatació. Segons un funcionari francès, el comte de St. Cricq, hi havia a Catalunya, al juliol de l’any 1824, un abundant contraban de cereals. El mateix Durand en donava l’explicació amb un diagnòstic molt clar de la situació: “l’Espanya en imitar França en les seves lleis que limiten la importació de grans ha dut molt més amunt els límits fixats a aquesta importació, puix que la introducció dels blats estrangers no pot portar-se a terme sinó quan el preu dels blats indígenes ha assolit la paritat de 33 francs per hectolitre”.

Aquesta llarga cita, exhumada per Nicolás Sánchez-Albornoz, ens exposa amb molta claredat els canvis que experimentà el proveïment de blat a Catalunya arran de les modificacions de la legislació frumentària: els grans de Castella, més cars, acabaren per substituir del tot aquells altres d’importació, procedents de països amb costos laborals més baixos i amb rendiments més elevats.

El mateix testimoni expressava ben clarament la freqüència del contraban d’aquells mesos. Les acusacions de pràctiques de comerç fraudulent de blat s’allarguen durant tot el període. De l’any 1839 és, per exemple, l’afirmació de la diputació provincial de les Illes, segons la qual “muchos barcos catalanes importan granos y harinas de Marsella, o de Génova, inundando con ellos al Principado”.

A la llarga, però, aquesta via no podia restar permanentment oberta i el nou model imposat per les autoritats amb l’aranzel —reserva del mercat català als cereals de l’Espanya interior— acabà per funcionar plenament. Entre altres coses, també, perquè els preus dels cereals espanyols davallaren significativament.

El comerç dels cereals fou una de les vies més importants del tràfic marítim català d’importació, però no pas l’única. Podem destacar també el comerç i la pesca de la sardina a Galícia i de la tonyina a Andalusia. A la segona meitat del XVIII es produeix el desenvolupament de la pesca, mitjançant les modernes tècniques d’arrossegament, i la gran expansió del tràfic i de les vendes de les companyies catalanes establertes al litoral gallec amb Barcelona, sobretot, però també amb la resta dels ports mediterranis espanyols i, encara, amb els bascos.

Aquesta important activitat, estudiada per Antonio Meijide i Luis Alonso, donà peu a l’il·lustrat J.A. Cornide a escriure l’any 1774 un diagnòstic ben interessant sobre la presència catalana a Galícia: “se presentan los industriosos catalanes: esos Holandeses del Mediodía, que vinculan su subsistencia en los productos de la industria: esos hombres especuladores, cuyas operaciones dirige sólo el interés”. Cornide havia captat de manera ben intel·ligent, doncs, la modernitat i la racionalitat dels horitzons empresarials catalans de l’època.

Lletra de canvi lliurada a Barcelona sobre Cartagena d’Índies, 1806.

També formava part important de l’entramat marítim i comercial català el tràfic amb Amèrica per a la importació de sucre, cacau, cafè i altres colonials. L’èxit del comerç colonial tenia lloc, així mateix, als darrers decennis del segle XVIII i, per tant, en època de freqüents interrupcions a causa de les guerres. Els retorns de la pesca salada gallega, o dels colonials, eren les exportacions catalanes d’aiguardent i, menys, d’indianes.

El tràfic d’aiguardent arribà a adquirir dimensions molt importants i actuà, de fet, com a principal instrument de modernització de l’economia catalana. La seva destinació era tant l’Europa nord-occidental, amb Holanda i Gran Bretanya com a primers i principals mercats, com les colònies americanes d’Espanya, França i Portugal i, finalment, els ports peninsulars. Les guerres marítimes del període revolucionari desestructuraren els principals fluxos d’aquest tràfic però no l’arribaren a desfer mai.

No sembla gens encertat, doncs, l’argument tradicional sobre el caràcter determinant de l’imperi espanyol en l’impuls inicial de la modernització de l’economia catalana. Segons els seus defensors, l’emancipació de les colònies espanyoles bandejà les mercaderies d’exportació catalanes del mercat americà, tot produint el col·lapse del seu comerç exterior i forçant una reestructuració molt profunda del conjunt de l’economia.

Aquesta explicació és molt simplista i mancada de fonamentació factual suficient. Si acudim a les fonts d’informació concretes queda plenament desmentida. Consta la continuïtat del tràfic amb Amèrica fins i tot en els anys dificilíssims de la guerra del Francès, tal com evidencia la documentació publicada per Joaquim Llovet. Amb la resta d’Espanya i amb els altres països europeus mai no va quedar completament interromput.

La caiguda de l’imperi espanyol no va afectar pas dramàticament el comerç exterior català. No hi ha dubte que després de l’emancipació de les antigues colònies va desaparèixer, naturalment, l’important comerç de trànsit des de Cadis, motivat pel domini colonial espanyol i pel règim comercial monopolístic que hi havia estat imposat. Les reexportacions de productes procedents d’altres ports d’Europa foren substituïdes pel comerç directe des d’aquests altres països amb les noves repúbliques independents. Però les exportacions realment espanyoles, amb els productes vitícoles catalans com a principals protagonistes, no es van interrompre mai del tot, perquè eren suficientment competitives.

Les trameses de vi i d’aiguardent catalans a la regió del Plata, a Mèxic i, molt més, lògicament, a les illes de Cuba i Puerto Rico —sota sobirania espanyola fins l’any 1898— continuaven essent molt importants. Algunes vegades de manera directa —cap a l’Havana o San Juan—. Molt sovint a través de vaixells abanderats a l’estranger, sobretot a França i als estats italians. O bé a través d’una Anglaterra molt propera: només calia fondejar a Gibraltar, en comptes de fer-ho a Cadis, per trobar la via d’Amèrica. El tràfic seguia la mateixa ruta de sempre, tot substituint el Cadis espanyol pel Gibraltar britànic.

És fàcil de trobar a la premsa de Barcelona o d’altres poblacions marítimes dels anys vint i trenta del segle XIX anuncis de vaixells italians i francesos que es dirigien a les antigues colònies. D’aquesta manera, sense constància a les duanes, les mercaderies se n’anaven cap a Amèrica, i no cap a Itàlia o cap a França.

Títol de segon pilot, vàlid per a cobrir les línies americanes, 1809.

Del costat americà, he pogut reunir suficients testimonis sobre la continuïtat del comerç del vi, que havia desplaçat ràpidament l’aiguardent. Un informe comercial privat, datat el 1826, assenyala que els vins de Catalunya tenien al mercat de Mèxic una clara preferència sobre els francesos, que no eren pas del gust dels consumidors. Això mateix succeïa amb els aiguardents. També a Colòmbia els vins de Catalunya tenien sempre, segons el mateix informador, més acceptació que els francesos.

A l’àrea del Plata, la proclamació de la independència tampoc no va bandejar els vins i els aiguardents catalans i de la resta d’Espanya, com molts altres productes de la vella metròpoli. Un informe realitzat per set comerciants britànics de Buenos Aires, del 29 de juliol de 1824, informava al seu govern detalladament que “el comerç entre Espanya i Buenos Aires des de la declaració de la independència ha estat transportat quasi exclusivament a través de Gibraltar”. Una circular de la casa comercial Lezica i Cia, del juliol del 1829, informava els clients que el proveïment de vins es feia des de Màlaga i Catalunya.

Però segurament, el factor de continuïtat més important per al comerç català amb Amèrica fou el desenvolupament de la política de dipòsits comercials a les illes de Cuba i de Puerto Rico, convertides, d’aquesta manera, en intermediaris amb la resta de l’Amèrica Llatina. Elles mateixes eren també destacades consumidores de vins i d’altres productes espanyols.

Els vins d’exportació eren generalment transportats a les Antilles en vaixells catalans i eren reexpedits cap al Río de la Plata, Brasil o d’altres àrees de comerç. De vegades el segon transport es realitzava en vaixells estrangers. Però quan les circumstàncies polítiques en les noves repúbliques, especialment quan el tracte reservat als súbdits espanyols ho feien possible, eren els mateixos vaixells catalans que s’hi adreçaven per a carregar tasajo, cuiros o cotó en floca per al retorn. A San Juan i a l’Havana, en fi, salpaven cap a Barcelona amb càrregues de colonials i, sobretot, de cotó.

Tot plegat reduïa els nolis i permetia als vins catalans d’arribar al consumidor americà sense possible competència i alhora procedir al proveïment directe, principalment des de Nova Orleans, del cotó en floca que processava la indústria tèxtil. Aquest procés va anar acompanyat i incentivat per la vigorosa formació del mercat interior —amb l’establiment de mecanismes i xarxes de distribució especialitzades— a totes dues illes.

L’instrument principal de la seva realització consistia en la instal·lació de comerciants peninsulars, la immensa majoria catalans, però també alguns bascos, santanderins i gallecs, dedicats simultàniament al comerç d’importació i al tràfic a la menuda en nombroses poblacions. En un bon nombre de casos, aquests comerciants procedien d’altres territoris americans dels quals havien emigrat a causa de les guerres d’emancipació (Santo Domingo, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, Florida...).

La majoria d’aquests nous protagonistes dels mercats antillans, en les seves primeres intervencions, es limitaven a romandre a Cuba i a Puerto Rico durant períodes curts de temps, tot esperant d’acabar de vendre el carregament que ells mateixos havien transportat des dels ports de la costa catalana i d’aconseguir mercaderies interessants per al retorn.

Amb el temps, però, els negocis començaren a assolir estabilitat i adoptaren la forma de cases comercials de caràcter permanent. Alguns comerciants catalans aconseguiren excel·lents posicions en el gran comerç de les ciutats portuàries i formaren cases molt importants.

La creixent especialització productiva de les economies de les Antilles cap a béns d’exportació, amb el sucre com a protagonista, creava, lògicament, un important dèficit d’aliments i de manufacturats. Aquestes mercaderies, sobretot els comestibles, les begudes, el vestit i el calçat, exigien un sistema de distribució especialitzat donada la regularitat de la demanda al llarg de l’any. Aquesta va ser la mena de necessitat que la diàspora comercial catalana intentava de satisfer amb la seva xarxa establerta a totes dues illes i, també, a d’altres territoris americans.

Quadre 2.7. Nombre de comerciants catalans a Cuba i relació amb altres col·lectius.

Elaborat a partir dels registres de la Matrícula de Comerciants que he pogut localitzar a l’Arxiu Nacional de l’Havana, el quadre 2.7 permet precisar molt bé les proporcions de la presència catalana en el sistema de distribució mercantil de la gran Antilla. Les dades són tan impressionants que no necessiten gaire comentari: els comerciants catalans inscrits —amb botiga oberta— eren més de dos mil i sumaven una xifra superior a la que formaven la resta d’espanyols, tots els estrangers i, encara, els mateixos cubans. Integraven una autèntica organització comercial, perfectament estructurada, que funcionà amb gran eficàcia durant molts decennis.

A partir de l’any 1807, en què les autoritats britàniques i nord-americanes dictaren la prohibició del comerç d’esclaus, una quantitat relativament gran de comerciants espanyols, i específicament catalans, s’endinsaren en els circuits del tràfic esclavista, singularment en direcció a l’illa de Cuba. És impossible determinar amb exactitud la part del total del tràfic que correspon a les expedicions organitzades per catalans. Disposem, però, d’una estimació, elaborada per Josep Maria Fradera, que permet puntualitzar-ne provisionalment la magnitud.

Quadre 2.8. Intervenció catalana en el comerç d'esclaus de Cuba, 1790-1820.

Segons el criteri del nom català del vaixell o del cognom del capità s'ha pogut construir el quadre 2.8. La informació utilitzada és incompleta i el mètode emprat sobreestima el nombre de catalans, prenent per tals gent d’aquest origen però ja arrelada, i fins i tot nascuda a Galícia, a Puerto Rico o a Cuba —entre altres possibilitats—. Podria ser que tots dos biaixos tendissin a compensar-se, de manera que serà prudent, a manca de dades més segures, de considerar prou acceptables aquelles xifres. Així doncs, s’hi comptabilitzen 146 vaixells catalans que haurien introduït una mica més de trenta mil esclaus, eln 15,1% dels que s’hi dugueren des de qualsevol procedència.

Cal remarcar que en la trata hi participaren molts altres grups de mercaders, de nombroses procedències, sense que hom hi trobi cap relació amb la industrialització de les economies de les seves zones d’origen. N’hi ha prou de pensar en l’importantíssim tràfic realitzat des d’Andalusia, Galícia, Cantàbria o Portugal. No té cap sentit, doncs, relacionar una cosa i l’altra. Això no obstant, el desenvolupament d’aquest tràfic, i els guanys que s’hi aconseguiren per un temps, sí que pogueren apuntalar i reforçar la marina catalana.

El paper del mercat en l’impuls industrial

Tal com hem assenyalat al llarg del capítol, l’autèntica industrialització catalana s’inicia ja entrat el segle XIX. Sobre un pòsit, és clar, de canvis i modestos avenços anteriors. Tota una altra cosa seria, com han volgut entendre alguns historiadors del comerç, que el mercat colonial americà hagués estat ja en el segle XVIII la clau del sector cotoner modern i de la industrialització. La tesi de Martínez Shaw i de Garcia Baquero, que emfasitza el paper determinant de la demanda colonial en l’arrencada industrial, i per tant en la modernització econòmica de Catalunya, és insostenible.

En efecte, si la tesi esmentada fos correcta implicaria la dependència de la indústria catalana respecte del mercat colonial americà. Per tant, la caiguda de l’imperi espanyol hauria produït el collapse de la indústria tèxtil moderna. Ben al contrari, però, la pèrdua de les colònies americanes va precedir en poc temps la major acceleració del seu progrés. També la teoria econòmica desautoritza aquella interpretació.

Com han demostrat S.B. Linder i C. Kindleberger, les exportacions només s’han desenvolupat, històricament, en aquella classe de productes dels quals existeix una forta demanda domèstica. Pel cantó de la demanda, el factor decisiu, que dóna una base de consistència suficient a la indústria, rau sempre en les compres interiors. Fins i tot si els guanys unitaris fossin menors que els aconseguits de les exportacions, el mercat intern proporciona una continuïtat i una cobertura, en termes de minorització del risc, absolutament insubstituïbles.

Quadre 2.9. Valor de les exportacions a colònies des del port de Barcelona en termes agregats, 1785-1796.

Més enllà de les afirmacions de la teoria, les pròpies xifres del darrer dels historiadors andalusos esmentats contradiuen els seus arguments. De fet, les exportacions de teixits de cotó domèstics no foren gaire grans en l’etapa anterior a la independència de les colònies continentals ni representaren una part fonamental de les vendes catalanes a Amèrica. En el quadre 2.9. pot comprovar-se que el percentatge corresponent a les indianes —és a dir als teixits de cotó— era en un punt indeterminat per sota de l’11,0%. En tot cas, netament inferior al dels llenços —teixits de lli i cànem estrangers reexportats des de Barcelona— i al dels teixits de seda.

Qualsevol d’aquests components, d’altra banda, tenia una importància extraordinàriament més reduïda que la dels productes vitícoles. Cal advertir, encara, que el valor atribuït a les indianes no correspon totalment a articles domèstics, ja que una bona proporció, que no podem precisar, pertany a manufacturats de lli i de cotó importats, simplement tenyits a la capital catalana i després reexpedits cap a Amèrica. Encara hi ha més: en el cas de les peces produïdes per teixidors catalans, la primera matèria era adquirida ja en filassa, la qual cosa significa que la fase més remuneradora del procés productiu es realitzava prèviament a l’exterior. Cal advertir, finalment, que una gran part de les vendes catalanes de productes vitivinícoles cap a Amèrica i cap a la resta del món no s’enregistraven a Barcelona sinó a d’altres ports mediterranis, com Salou o Màlaga. La superioritat de l’aiguardent i del vi al quadre 2.9. era, doncs, molt més gran encara en la realitat.

Les esplèndides oportunitats d’acumulació que va proporcionar a Catalunya el mercat americà en la segona meitat del segle XVIII foren, amb tota seguretat, molt més àmplies per a l’agricultura i per al comerç que no pas per a la indústria. La seva contribució a l’arrencada de la industrialització va ser, de ben segur, molt més important de manera indirecta —incrementant la renda dels consumidors domèstics, que eren decisius— que no pas directa —a través de l’adquisició dels productes de la nova indústria—.

Darrere dels consumidors domèstics, les compres dels teixits de cotó catalans, encara bastos, i de fils gruixuts i acabats de mediocre qualitat, es realitzaven sobretot a la resta d’Espanya. El mercat colonial, en canvi, era destinatari quasi exclusivament de teixits de gran qualitat d’origen estranger.

Els mercats americans, doncs, tingueren una funció complementària i de suport, marginal per a la moderna indústria. No foren, de cap manera, la causa decisiva de la modernització econòmica de Catalunya.

L’obertura de mercats per a la indústria tampoc no té tanta relació amb el món de l’elit mercantil. És fonamentalment a les fires i els mercats com també a les noves “botigues” de l’interior del territori català, en primera instància, i als de les zones més accessibles de l’escenari peninsular, després, on la nova indústria i els manufacturats de consum corrent trobaran la demanda que potencia i multiplica el seu creixement.

La penetració en altres mercats peninsulars cada cop més distants, sovint des de la plataforma comercial de la ciutat de Madrid, portarà els tèxtils catalans a l’interior de la Península. L’exemple de la casa comercial de Pere Surrà i Rull, nebot del fabricant Joan Rull, que arribarà a ministre del govern espanyol, ens ha estat explicat per l’estudi d’Àlex Sánchez. La clau d’aquests èxits no era altra que una eficiència superior, gràcies al canvi tecnològic, i la baixa dels preus dels manufacturats.

Al final del període, segons un observador tan acurat com Pasqual Madoz, en quasi totes les províncies d’Espanya s’hi trobaven “factorías y casas de catalanes ocupadas en promover el despacho de manufacturas y artefactos de estas fábricas, tomando en cambio las primeras materias y otros frutos sobrantes de su agricultura”.

Per al 1840 una enquesta oficial feia la següent descripció dels mercats abastats pels teixits de la nova indústria de Catalunya:

“Los puntos de su consumo son la misma Cataluña casi en una octava parte de lo que se fabrica; las provincias de Valencia, Murcia y Andalucía, las dos Castillas y Aragón como unas cinco octavas partes; los Reinos de León, Asturias, Galicia y Estremadura, por razón del menor consumo y enorme contrabando que se hace en aquellas costas y fronteras de Portugal, no llega a una octava parte; consumiéndose la otra octava y más que restan, muy poco en las islas Baleares, y lo demás en las de la Habana, Puerto Rico y alguno otro punto de la que fue América española, en donde han hallado ventajosa salida las mantas o cobertores de puro algodón, algunas telas de mezcla del mismo con seda o estambre, y muchísima flequería y galonería de sólo algodón».

Mitjançant el comerç de cabotatge, l’economia catalana adquiria grans quantitats de blat, llegums, oli, carns i peix, seda, llana i altres primeres matèries de la resta d’Espanya com a contrapartida dels manufacturats que els venia.