1891-1913: Creixement econòmic i diversificació productiva

Retorn al proteccionisme i liquidació de l'imperi

Etiqueta de Morell Castanys i Companyia.

El nou aranzel proteccionista de l’any 1891 inaugura el període final del segle XIX, tancat per l’inici de la Primera Guerra Mundial el 1914. El canvi de la política comercial espanyola, que segueix les de molts altres països europeus pel camí d’imposar taxes de duanes en defensa de la producció interior, vindria a ser un pas emblemàtic de l’anomenada “virada nacionalista del capitalisme espanyol”.

Els anys 1896 i 1906 l’aranzel encara fou reforçat i, en distints moments, algunes mesures de caràcter més específic arrodoniren l’aposta proteccionista, pràcticament general al nostre continent europeu. Una estratègia de desenvolupament, doncs, que inverteix la tendència d’obertura de l’etapa anterior i s’orienta al creixement “cap endins”, entestat a assegurar el mercat interior per a la producció domèstica.

Els efectes d’aquesta reorientació no semblen haver estat negatius, atesa la considerable ampliació de la producció total de béns i serveis que s’atribueix al període —com queda exposat a la secció següent—, malgrat que la debilitat de les importacions hauria pogut allunyar de tota disciplina de costos aquells sectors amb escassa competència com l’agricultura interior i la indústria bàsica.

El creixement de l’economia catalana, i espanyola, tampoc no podria ser imputat, però, a l’esquema proteccionista si no és, potser, en una part petita. Altres factors es degueren combinar amb aquest per a determinar una trajectòria prou acceptable per a una economia poc desenvolupada encara.

Alguns d’aquests factors estan relacionats amb la política econòmica dels successius governs. Altres tenen a veure amb el seguit de grans innovacions tecnològiques que es combinen durant aquests anys i que configuren una autèntica “segona revolució industrial”. Catalunya, avançada de la modernització a la península, trobarà un nou impuls industrial, potenciat per les transformacions del sistema energètic a través d’una veritable “segona transició energètica”.

Al costat del proteccionisme, des del 1891 i durant uns quants anys, també caracteritzen la primera part del període l’expansió monetària i la depreciació de la pesseta. L’augment del volum dels mitjans de pagament va permetre que els preus es mantinguessin estables, o s’incrementessin lleugerament, mentre que els preus internacionals tendien a la baixa. El finançament de les despeses extraordinàries provocades per la guerra de Cuba a partir del 1895 va augmentar el dèficit públic, l’endeutament de l’estat, l’emissió de diner fiduciari i, a conseqüència d’això, la caiguda de la cotització exterior de la pesseta.

La tienda de los Catalanes, a Manila. El tractat de París sancionava la pèrdua de Filipines, Cuba i Puerto Rico.

El tractat de París signat pels representants dels governs espanyol i nord-americà al començament del 1899 sancionava la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Uns quants mesos després, la venda al govern alemany de les illes Palaos, Marianes i Carolines acabava d’enterrar els residus del vell imperi espanyol. Amb la caiguda de l’obsoleta resta imperial, la classe política espanyola perdia algunes de les claus del control secular del poder.

Els intel·lectuals vinculats a aquesta classe política caduca s’aplicaren a llançar tota mena d’escarafalls sobre el “desastre” i a reivindicar els valors més antiquats i reaccionaris des del punt de vista econòmic. El cor de lamentacions de l’anomenada “generació del 98”, al marge del mèrit literari d’alguns d’ells que aquí no toca de discutir, suposa una èpica antiindustrialista, tronada i retrògrada. Afortunadament, el país real era lluny de respondre de la manera que ho feren uns quants escriptors castellans.

La guerra de Cuba va produir mort i destrucció. A l’illa mateixa van morir, segons càlculs molt prudents, més de 30.000 joves militars espanyols. Una xifra indeterminada addicional correspongué a mutilats i difunts per ferides de guerra després de ser repatriats. El conflicte, com tota guerra, ha de ser considerat una catàstrofe. Però no és cert que hagués produït conseqüències molt negatives sobre el conjunt de l’economia espanyola. Tot i que el finançament de les despeses que provocà va exigir alguns sacrificis, en pocs anys s’havia ja neutralitzat el seu impacte negatiu.

En efecte, a l’acabament de la guerra el govern Polavieja-Villaverde promogué un programa estabilitzador amb l’objectiu d’equilibrar el pressupost, reduir el deute i contenir la depreciació exterior de la pesseta. El dèficit fou combatut a través del control de la despesa i de l’augment de les recaptacions i s’aconseguí de fer-lo desaparèixer cada any de manera sistemàtica fins el 1909. La circulació fiduciària també fou sotmesa a control, i alguns anys a reducció, fins el 1908.

N. Gelats i Cia, un banc d’origen català a L’Havana.

Però la política deflacionista de Villaverde i dels seus successors, combinada amb la depreciació de la pesseta, no determinà efectes depressius en l’economia real en resultar fortament estimulades les remeses d’emigrants, la repatriació de capitals i les inversions estrangeres. El mateix tancament progressiu de l’economia forçava l’arribada d’inversió estrangera directa, en empreses filials, per tal de disposar d’accés al mercat o, amb evident caràcter defensiu, per a conservar-lo. Tot plegat assegurà un saldo exterior net positiu i potencià el creixement econòmic sense desequilibris importants.

Els costos de la intervenció militar al Marroc l’any 1909 i de l’ocupació d’aquell país després del tractat amb França del 1912 feren aparèixer de nou els desequilibris tradicionals, bé que una situació completament excepcional, com la de l’any 1914 i següents, havia de modificar del tot les condicions del desenvolupament català, espanyol i europeu.

Diversificació i creixement

L’etapa que comença el 1891, i que s’estén fins al començament de la Primera Guerra Mundial, és marcada pel signe de la diversificació de l’aparell productiu, sobretot als sectors secundari i terciari. Els processos de creixement per la via de la diversificació són més difícils de captar, a nivell d’agregats macroeconòmics, que no pas aquells altres que es tradueixen en l’ampliació del producte dels sectors preexistents dels quals es disposa de dades des de bon començament. Sovint —i ben paradoxalment— les magnituds generals amb què podem comptar són més properes a la realitat que no pas els indicadors específics, per sectors, a causa de les dificultats de les estimacions de les activitats emergents.

Quadre 5.1. Producte interior brut de Catalunya, entre 1890 i 1910..

Les dades disponibles fins ara per a avaluar la trajectòria de l’economia catalana corresponen al Producte Interior Brut i figuren recollides al quadre 5.1. Segons aquestes estimacions, el creixement econòmic hauria estat molt intens a la primera dècada, entre el 1890 i el 1900, fins a gairebé igualar l’increment dels decennis 1850-60 i 1870-80. A la segona dècada, entre el 1900 i el 1910, el ritme de l’expansió se situaria a una mitjana ja força menor però gens menyspreable de l’1,4% acumulatiu anual.

Per a tot el període el PIB català hauria continuat creixent a un ritme apreciablement superior al del conjunt d’Espanya. Això és ben versemblant. Ja ho és una mica menys, segons el meu criteri, la magnitud de l’increment del PIB català —i també la de l’espanyol— entre el 1890 i el 1910. L’acceptació de la xifra del PIB espanyol de Prados de la Escosura i de l’adaptació a Catalunya, suggeriria efectes positius molt remarcables, almenys a curt i a mitjà termini, de l’aranzel del 1891.

Atesa l’evolució d’altres indicadors més elaborats, m’inclino a creure que la taxa d’augment acumulatiu del PIB català de 1890-1900 podria trobar-se més a prop de la dels deu anys següents i, per tant, hi hauria una subestimació de la xifra del PIB del 1890. Les dimensions del biaix baixista de la xifra d’aquest darrer any serien superiors a un 15% i per això mateix la taxa de creixement del 1890-1900 hauria de situar-se a l’entorn del 2,5% anual, com a màxim.

La segona dècada del període que considerem hauria estat només una mica menys dinàmica que la primera i, en cap cas, de manera extraordinària. Amb les correccions necessàries, però, sembla clar que tota l’etapa 1890-1913 és moderadament expansionista per a l’economia catalana, però sense cap mena d’acceleració.

Una nova fase d’alça

Les línies generals de l’evolució del nivell dels preus són, de la mateixa manera que en l’etapa precedent de 1868-91, d’estabilitat. El gràfic 5.1. en fa una presentació exacta. Aquesta vegada els preus a l’engròs s’observen a partir de l’índex elaborat per la Comissió del patró-or, amb més cobertura que el de Joan Sardà el qual substitueix en aquesta meva presentació. Les dades originals foren recollides per la Cambra de Comerç de Barcelona. La mesura dels preus de consum, mitjançant l’Índex del Cost de la Vida, procedeix de la mateixa font de les etapes anteriors. La base 100 de les dues sèries de l’IPE i de l’ICV correspon al quinquenni 1905-09.

Gràfic 5.2. Variacions interanuals dels índexs de preus, 1890-1915.

Novament, no s’observen discrepàncies gaire grans entre els dos índexs, ja que els valors de cada any s’allunyen poc del valor mitjà de les dues sèries. Des d’aquest punt de vista, es pot remarcar un cop més la reduïda magnitud dels canvis d’un any per l’altre, tal com mostra el gràfic 5.2.

Per això mateix, no s’hi troben fluctuacions cícliques significatives, llevat del canvi de tendència, ara a l’alça, des del 1896. Ni un sol dels vint-i-quatre anys considerats enregistra una variació interanual de dos dígits, com tampoc no havia succeït abans, des del 1868. Valors anuals amb signe de creixement s’alternen amb d’altres de decrement per presentar, a mitjà i a llarg termini, una imatge fonamental de limitades variacions.

La trajectòria dels preus no és idèntica, però, en els nivells bàsics de l’engròs i al detall. L’IPE augmenta d’una manera molt notable entre el 1897 i el 1900, amb una mitjana anual de creixement del 6,3%. En certa manera aquest increment acumulat es podria considerar com un moviment de compensació respecte de la baixa de 1883-89 ja que retorna els valors als nivells anteriors. L’IPC enregistra també un breu fenomen d’inflació sostinguda, però, com acostuma a succeir, l’alça és en aquest cas més moderada i més persistent, car s’allarga des del 1897 fins al 1902 amb una mitjana anual del 2,5%.

Quadre 5.2. Mitjanes quinquennals dels preus, entre 1890 i 1913.

El quadre 5.2 ensenya molt clarament les diferències entre els dos índexs a través de les mitjanes quinquennals, amb la comprovació, una vegada més, de la superior variabilitat dels preus a l’engròs sobre els preus de consum. De tota manera, cal insistir que els darrers anys del període anterior, en la dècada del 1880, són molt baixos en la sèrie de l’IPE i que, per això mateix, l’alça del mateix IPE en els dos primers quinquennis d’aquest quadre ha de contenir elements de simple restabliment del nivell anterior.

La segona transició energètica

El període del 1891 al 1913 és marcat, a nivell de l’economia mundial, per un seguit de canvis molt intensos que es coneixen amb l’expressió convencional de “segona revolució industrial”.

Aprofitament hidroelèctric d’El Pasteral al riu Ter. La hidroelectricitat es posa a disposició dels usuaris a través del servei de fluid elèctric, mentre que la hidromecànica només permet l’aprofitament directe.

En gran part, aquests canvis procedeixen d’una sèrie de transformacions del sistema de proveïment d’energia, relacionades amb la generalització de l’electricitat i, després, amb la utilització creixent del petroli per als vehicles amb motors de combustió interna.

A Catalunya, els grans canvis del sistema energètic modern prenen forma a l’inici del període que considerem per a culminar al decenni 1910-20. Bàsicament responen a dos processos interrelacionats: el creixement de la producció d’energia hidràulica i el ràpid ascens de l’electrificació del país. La incorporació massiva dels hidrocarburs, de fet, encara havia de trigar uns quants decennis.

Les conseqüències de l’electrificació foren molt importants. Gràcies a la utilització intensiva de la força de l’aigua, va invertir-se el signe creixent de la dependència energètica externa a partir del 1895 per a minvar sistemàticament. L’extrema penúria de recursos energètics propis, que havia frenat el creixement econòmic català, començava a reduir-se. El quadre 5.3. reuneix les dades fonamentals quant a l’evolució de la producció d’energia entre el 1890 i el 1920.

Quadre 5.3. Producció catalana d'energia, entre 1890 i 1920.

La primera columna de dades del quadre mostra l’augment continuat de la producció interior d’energia hidràulica, que, a la vegada, explica l’augment de la producció total, recollit a la quarta columna, en gairebé la seva totalitat. Dins del conjunt de l’energia cinètica derivada del desplaçament i del pes de l’aigua es distingeixen dues formes finals d’utilització. És a dir, dues energies secundàries que deriven de la mateixa energia primària. La primera és la hidromecànica o energia hidràulica aprofitada de manera directa. La segona és la hidroelectricitat, que es posa a disposició dels usuaris a través del servei de fluid elèctric. Les diferències entre totes dues són molt notables, ja que la primera és utilitzable únicament com a força motriu i només de manera immediata al mateix salt d’aigua. Això suposa enormes restriccions en termes de localització i la limitació estricta als usos industrials. Les dades del quadre permeten comprovar com augmentava la utilització d’aquesta forma d’energia fins arribar al màxim històric del 1910, mai més recuperat, per a quedar estabilitzada en un punt lleugerament inferior.

Roda hidràulica d’un molí paperer a Sant Pere de Riudebitlles (Anoia).

El creixement de la hidroelectricitat va ser incomparablement més dinàmic i de conseqüències molt més transcendents. A diferència de la hidromecànica, l’electricitat pot ser objecte de transmissió a llarga distància i permet d’utilitzar-la en qualsevol punt de la geografia sense restriccions de localització.

Finalment resultava possible la posada a punt de centrals hidroelèctriques en llocs molt distants dels usuaris finals de l’energia. D’aquesta manera es feia viable l’aprofitament dels grans salts d’aigua dels Pirineus que, a causa de les difícils condicions d’accessibilitat, no podien acollir una estructura industrial diversificada i potent.

L’electricitat, a més, facilitava la utilització de l’energia inanimada a gran escala fora del sector industrial, al comerç, a la sanitat, a l’ensenyament, als espectacles i, fins i tot, a les llars de les famílies. Així va ser possible incrementar ràpidament la proporció de l’energia susceptible d’utilització existent a Catalunya que era efectivament aprofitada pel sistema econòmic. El quadre 5.4. ens ajuda a entendre l’ús de l’energia.

Quadre 5.4. Consum brut d'energia: les energies secundàries, entre 1890 i 1920.

Les dades que classifiquen la utilització final de l’energia són de lectura molt fàcil. La proporció del total de l’energia incorporada al sistema productiu que pertoca a l’electricitat augmenta a un ritme progressivament accelerat al llarg del període amb un gran salt cap amunt entre el 1910 i el 1915 (columna 6). Contràriament, el gas d’hulla (columna 4) i el carbó utilitzat de manera directa com a combustible (columna 1) redueixen les proporcions sobre el conjunt. El percentatge que correspon a la hidromecànica (columna 2) assoleix el màxim el 1910 per a iniciar després una davallada gradual.

Les conseqüències de la substitució del gas i del carbó seran molt grans, ja que l’electricitat apareix com una energia secundària molt més polivalent en la mesura que pot ser utilitzada simultàniament com a força, llum i calor. A més, es pot fer servir a qualsevol escala fins al fraccionament més extrem.

D’aquesta manera, l’energia inanimada i la mecanització es feien compatibles finalment amb la producció artesanal i la producció domèstica. La revolució industrial entrava a l’obrador del menestral i al treball a mans. Tota la vida social resultava transformada i potenciada.

La revolució de les comunicacions

Acció de la Companyia de Camins de Ferro de Barcelona a França, per Figueres, 1864. La xarxa ferroviària s’amplià amb la construcció d’una sèrie de línies de comunicació interior.

Els decennis que precedeixen l’esclat bèl·lic del 1914 suposen, a Europa i als Estats Units, una autèntica revolució dins l’àmbit de les comunicacions, tant de les persones com de la informació. També s’enregistren a Catalunya els primers passos d’aquesta gran transformació dels transports i de les comunicacions, amb algun endarreriment respecte dels països europeus més avançats i amb lleugera anticipació respecte de la resta d’Espanya.

Com a principals elements caldria esmentar el desplegament d’un seguit de línies ferroviàries de segon ordre —carrils de via estreta— i tramvies urbans, com també el desenvolupament del transport per carretera mitjançant els vehicles amb motors de combustió interna —automòbils de turisme, autobusos de línia, camions i motocicletes— i bicicletes i, finalment, l’extensió de la telefonia.

Obligació de la Companyia del Ferrocarril d’Olot a Girona, 1913.

Potser el primer aspecte que cal destacar és l’ampliació de la xarxa ferroviària amb la construcció d’una sèrie de línies de comunicació interior, tant intercomarcal com urbana, és a dir, ferrocarrils de via estreta i tramvies. Les més destacables foren les connexions entre Girona i Sant Feliu de Guíxols i entre Martorell i Igualada, totes dues inaugurades l’any 1892, entre Berga i Guardiola de Berguedà (1904), entre Mollerussa i Balaguer (1905) i entre Girona i Olot (1911).

Pel que fa al transport urbà, l’aspecte més notable va ser l’establiment de les línies de tramvies de la ciutat i de les altres poblacions del pla de Barcelona, com també l’electrificació de totes elles. L’any 1907 ja formaven, conjuntament, una xarxa de 45.400 metres d’extensió.

El 1912 es creà l’empresa Ferrocarrils de Catalunya, dins l’àmbit del grup elèctric promogut per F.S. Pearson, que incorporà el tram electrificat de Barcelona a Sarrià i començà la construcció de la línia de Barcelona a Sabadell i Terrassa, la primera secció de la qual, fins a Sant Cugat del Vallès, fou inaugurada el 1917.

El canvi més transcendental de l’època es relaciona amb els vehicles d’ús personal i molt singularment amb l’automòbil. L’inici de la seva generalització potenciava el transport personal, amb un element completament nou com era l’autonomia de moviments de l’usuari i l’enorme flexibilitat en els seus desplaçaments, a diferència de les rigideses i les insuficiències del sistema ferroviari. A més, la fabricació d’aquests vehicles acabà donant forma a un sector industrial completament nou i amb un potencial de creixement immens. Al marge del tractament específic que correspongui a la indústria, es pot assenyalar que la difusió de l’automòbil de turisme va ser lenta abans de 1920-30. A Catalunya, el parc automobilístic començava a créixer amb certa intensitat poc abans del 1910, data en què arribava a un miler llarg de vehicles i s’incrementà fins a uns 4.000 cap al 1919.

En realitat, en el període que tractem va tenir més importància la utilització d’òmnibus per al transport de viatgers per carretera, ja que va permetre la creació de connexions ràpides i regulars a tota la geografia catalana en espais fins aleshores allunyats del ferrocarril i mancats de transports moderns.

Anuari de la Companyia Peninsular de Telèfons. La Companyia Peninsular de Telèfons, de Barcelona, creà la primera i gran xarxa telefònica d’Espanya.

Una altra innovació transcendental fou la creació de les primeres xarxes telefòniques. Gairebé a l’inici mateix del període, el 1890, es constituïa la Societat General de Telèfons de Barcelona sota l’impuls de Lluís Martí Codolar, Enric Parellada i Josep Bofill i Martorell, entre altres, amb el patrocini de l’entitat financera Crèdit Espanyol. La SGT heretava el servei telefònic de la vella Societat Elèctrica Espanyola. Pocs anys després, el 1894, el mateix grup financer formava la nova Companyia Peninsular de Telèfons per tal d’agrupar altres xarxes menors, i el 1895, la Compañia Madrileña de Teléfonos.

La connexió a la xarxa per als abonats i la quota de servei eren molt cares, com a la major part de les xarxes europees de l’època, per la qual cosa el telèfon resultava accessible exclusivament a empreses, institucions i, eventualment, famílies d’ingressos molt elevats. Així continuà, amb escasses modificacions fins al segon quart del segle XX, en què un seguit d’innovacions havia de permetre la popularització del servei.

La xarxa de la ciutat de Barcelona va ser sempre la més gran d’Espanya. L’any 1897 disposava de 2.479 abonats. Al mateix temps, la Companyia Peninsular de Telèfons tenia tres petites xarxes a Sabadell, Mataró i Valls. La mateixa CPT obtenia el 1905 les concessions de Martorell i Palamós i poc després les de Tarragona i Manresa. L’any 1908 s’integrava a la xarxa de Barcelona i el 1912 incorporava la de Vilafranca del Penedès. Les connexions dels serveis locals començaven, doncs, a configurar el projecte d’una xarxa catalana integral.

En realitat, la gestió de Parellada al front de la CPT anava força més enllà, ja que havia aconseguit d’afegir-hi també algunes de ben importants a la resta d’Espanya, bàsicament les de Madrid i Bilbao. En conjunt, l’any 1909 sumava 10.202 abonats, la qual cosa representava gairebé la meitat (el 48%) de tot Espanya. A poc a poc intentava d’anar formant les bases per a la creació de les interconnexions per tal de completar una xarxa ben àmplia. Així, el 1912 absorbia la Compañía Ibérica de Redes Telefónicas que disposava de les concessions de Cadis, Xerès de la Frontera, Múrcia i Vitòria i el 1913 integrava les d’Alcoi, Algesires, Medina del Campo i Palència. Aquesta estratègia gradual de la CPT continuà després, fins que la nord-americana ITT i la seva nova filial Compañía Telefónica Nacional de España, beneficiària del monopoli concedit per Primo de Rivera, absorbiren d’un sol cop tot el grup de la CPT l’any 1925.

La decadència de la banca catalana

Xecs del Crédit Lyonnais (a dalt) i del Banc de Reus de Descomptes i Préstecs (a baix). Després del 1900 les entitats bancàries catalanes recuperaven el dinamisme perdut, però en un mercat en el qual ja s’havien implantat institucions forasteres.

Dins l’àmbit dels mercats financers, la característica més visible del període serà la debilitat creixent de la banca local, fenomen conegut ja a l’època com la decadència de la banca catalana. La dècada de 1881 a 1890 s’havia iniciat amb la gran onada especulativa de la “febre d’or” dels anys 1881-82, la immediata caiguda dels valors borsaris i, tot seguit, l’esfondrament de la nova banca catalana.

Aquella situació no feia sinó encetar una llarga fase de decadència gradual de la banca del país. Com s’ha comentat més amunt, el segon quinquenni de l’esmentada dècada vingué marcat per la crisi agrària i la sobreproducció creixent al tèxtil a causa de la minva de les compres interiors.

El mateix any 1890, la crisi de la casa Baring, de Londres, i el pànic a la City desfermaren una nova onada de dificultats que acabà amb la majoria dels supervivents del sotrac anterior, com el Banc de Catalunya, el Crèdit General de Ferrocarrils, el Banc Franco-Espanyol i el Crèdit Espanyol.

Les entitats més sòlides, com ara el Banc de Barcelona, l’Hispano-Colonial i el Crèdit Mercantil, superaven la situació sense gaires dificultats, però els efectes sobre l’activitat financera catalana es prolongaren durant tota la dècada i deixaren la imatge de les entitats bancàries ben deteriorada.

De tota manera, la decadència de la banca catalana, i el seu retrocés progressiu amb relació a la banca basca i, més endavant, madrilenya, ha de ser relacionada específicament amb la demanda local de crèdit. Aparentment, les empreses industrials catalanes optaren, davant de la situació de crisi generalitzada després del 1884 en un gran segment de consumidors espanyols, per refermar la pràctica de proporcionar facilitats de pagament als comerciants de les regions més afectades per tal de conservar posicions enfront dels competidors estrangers, que no estaven pas disposats a actuar de manera semblant.

El preu d’aquesta estratègia comercial fou el de privar-se de la possibilitat de disposar de lletres i altres efectes descomptables i haver d’actuar com a banquers per compte propi dels majoristes i els detallistes dels seus manufacturats. Més que mai, la indústria catalana acudia a l’autofinançament i en feia gairebé un senyal inexcusable de solvència, a costa de carregar l’estructura de costos dels seus productes. En conseqüència, la matèria bancable constituïda pels documents comercials susceptibles de descompte acabà essent desproporcionadament petita amb relació al volum de l’activitat mercantil, amb la debilitat imaginable d’aquesta mena d’operacions de crèdit a curt termini per a la banca comercial.

Quadre 5.5. Evolució del nombre de comerciants banquers a Catalunya entre 1889 i 1900.

Com a compensació, en part, del declivi de la banca constituïda sota la forma de societat anònima, augmentava d’una manera ben significativa el nombre de banquers particulars, o comerciants-banquers, que cobrien pel seu compte les necessitats de descompte i de finançament a curt termini d’algunes empreses de dimensions reduïdes i mitjanes, en particular en sectors molt determinats de l’economia i amb vocació exportadora. El quadre 5.5. en mostra l’evolució per al període de 1889/90 al 1900 i evidencia l’expansió d’aquesta mena d’intermediaris financers a les comarques de Barcelona i de Girona.

Després de la dècada de 1890-1900, sota l’impuls de la creixent disponibilitat de capital en l’economia espanyola, les entitats bancàries catalanes recuperaven el dinamisme perdut, però ja en un mercat en el qual institucions forasteres, sobretot les sucursals del Banc d’Espanya i del Crédit Lyonnais, s’havien implantat profundament. També començava a prendre-hi posicions la banca espanyola més sòlida.

Xec de Dorca i Companyia, Olot.

S’hi instal·laren, així mateix, sucursals del Banco di Roma, Comptoir National d’Escompte de Paris, Banco Español del Río de la Plata i el Deutsche Bank a través de la marca filial de Banc Alemany Transatlàntic. En termes relatius, la banca amb seu a Catalunya continuava retrocedint enfront de la madrilenya, la basca i l’estrangera.

La decadència de la banca catalana donà una empenta considerable a les caixes d’estalvi, que augmentaren els recursos de tercers contínuament i incrementaren ben de pressa la proporció sobre el total dels dipòsits del sistema.

L’èxit de les caixes tenia també, en certa manera, un caràcter compensador davant l’escassa inclinació de la banca catalana cap a les operacions més corrents i traduïa alguna malfiança del petit estalvi envers les entitats bancàries regionals. L’any 1913, tal com mostra el quadre 5.6., les caixes havien atrapat pràcticament els bancs privats catalans quant a la captació de passiu.

Quadre 5.7. Dipòsits d'estalvi a les caixes catalanes, 1890-1913.

També el ritme de creixement del nombre d’impositors i del volum de l’estalvi de les caixes catalanes fou notablement superior al de les altres caixes espanyoles en aquests anys. La tercera columna del quadre 5.7. expressa l’augment de la quota de mercat de les caixes catalanes, des del 17,8% del total de l’estalvi confiat a les caixes de tot Espanya l’any 1890 fins al 23,9% el 1913. Aquest expansionisme quedà reflectit en l’assumpció del liderat de les caixes espanyoles per una entitat catalana el 1915, situació que s’ha mantingut durant setanta anys fins avui.

També és d’aquest període la creació d’una nova entitat, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis (1905), que mantingué des de bon començament una estratègia de creació de sucursals en la geografia catalana absolutament desconeguda fins aleshores. Gràcies a la seva política de captació de recursos, i als errors de la competència, la Caixa de Pensions arribà a ser, en pocs anys, la primera caixa d’estalvis d’Espanya i l’entitat financera més important de Catalunya.

Els ingressos i la demanda agregada

Les dades del PIB que hem pogut veure al quadre 5.1., encara que haguessin de ser corregides, suposen un increment notable de la renda per càpita dels catalans, atesa la més baixa ampliació del nombre d’habitants. Un indicador problemàtic però utilitzable d’aquest increment de la renda, a manca de dades millors, podria ser l’evolució dels dipòsits a les llibretes de les caixes d’estalvi.

Gràfic 5.2. Caixa de Barcelona. Saldo mitjà dels dipòsits d'estalvi, 1870-1910.

L’entitat més important durant tot el segle va ser la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona: en el període que va del 1891 al 1913 acumulava tota sola entre el 65% i el 85% dels saldos de les caixes d’estalvis no bancàries de Catalunya. El gràfic 5.3. enregistra el moviment del saldo mitjà a fi d’any dels dipòsits d’estalvi d’aquesta institució.

Les dades d’aquesta naturalesa només serien un bon reflex de la renda sota la condició que la proporció de la despesa sobre els ingressos dels titulars de les llibretes fos constant i que ho fos també el nombre d’impositors. Per a l’època que considerem, l’oferta de serveis i de béns de consum duradors era encara bastant escassa, la qual cosa fa pensar que les despeses havien de ser força estables al llarg del temps i proporciona més garanties a les dades que considerem.

Secció de llibretes d’estalvi a la seu de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, 1904 (Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona, 1844 al 1904).

D'altra banda, el nombre de titulars de dipòsits d’estalvi augmentà, entre una data i l’altra, des de menys de cinquanta mil fins a gairebé cent trenta mil i això hauria pogut modificar el perfil i les característiques de la mitjana dels dipositants. Així doncs, cal interpretar les xifres que es proposen amb molta cura i com a simple aproximació.

En qualsevol cas, sembla difícil negar significació a alguns resultats. El primer és el gran contrast amb l’etapa del 1868 al 1891. En tot aquell període, el saldo mitjà dels comptes d’estalvi gairebé no havia variat. A partir del 1891, en canvi, la tendència ascendent és molt marcada.

L’augment, però, es distribueix en el temps de manera desigual. L’alça és ben intensa fins el 1897. La caiguda del 1898 és molt important, del 9,1%, i la recuperació posterior relativament lenta fins el 1905. Després el creixement fou feble, bé que continuat.

De ben segur que una part de les millores de la renda dels catalans que suggereixen les dades es dirigí a una classe mitjana que tendia a augmentar el seu espai relatiu dins del conjunt de la societat a mesura que creixia l’oferta de serveis, sobretot a les ciutats, i amb ella les oportunitats per a professionals i altres ocupats del sector terciari.

Quadre 5.8. Evolució dels salaris reals entre 1910 i 1913.

Però no és menys visible que també els treballadors en participaren d’alguna manera. El quadre 5.8. sintetitza diverses investigacions per tal de distingir el comportament dels salaris durant els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. Les dades del quadre corresponen a distintes sèries de salaris nominals que he convertit en salaris reals utilitzant, òbviament, un únic deflactor per tal de mesurar l’evolució de la seva capacitat adquisitiva. L’alça dels preus de consum es reflecteix en la baixa dels salaris reals dels primers anys, sobretot en l’agricultura penedesenca i en la indústria llanera. Els treballadors del cotó assoliren, en canvi, una ràpida ampliació de les seves remuneracions nominals, i reals, ja l’any 1902. Al marge, però, dels moviments del primer tram, allò que resulta més evident al llarg del període és l’evolució diferencial dels salaris, amb gairebé un 25% de guany al cotó i un 10% a la llana mentre que els jornalers agraris quedaven al marge del procés de millora.

L’endarreriment dels assalariats de l’agricultura seria encara més gran si ho mesuràvem en termes de salari-hora, ja que la jornada dels treballadors de la indústria començava a retallar-se significativament. En algunes branques d’activitat no sotmeses a la competència de manufacturats estrangers, com ara la construcció, el descens va ser enorme. El gran canvi, amb la generalització de la jornada de vuit hores a la indústria, trigà, però, encara uns quants anys, fins el 1919.

Quadre 5.9. Comparació entre la composició del consum de les economies domèstiques del 1868 i el 1900.

L’augment dels nivells de vida es traduí en increments també de les despeses de consum de les famílies i aquests, com ensenya la teoria, en canvis de la seva composició. Les estimacions de la distribució de les despeses de consum familiars per a l’any 1900, i la seva comparació amb les de l’any 1868, permet d’advertir alguns grans canvis de la demanda agregada. El quadre 5.9 reuneix les dades esmentades per a la ciutat de Barcelona. El significat del quadre és bastant clar, de la mateixa manera que ho són també els desplaçaments a l’estructura del consum a mesura que s’incrementa la renda. En termes relatius —que no absoluts— baixaren les despeses per a l’adquisició de vestit i calçat a causa de la disminució dels preus dels tèxtils i, encara més, del calçat fabricat mecànicament. També és menor la part dels pressupostos familiars dedicada a alimentació i habitatge a causa de l’estabilitat dels seus preus.

L’augment proporcional de la despesa associada a l’habitatge té relació amb la millora de l’equipament de la llar, gràcies a la gradual incorporació de l’electricitat i la generalització de l’aigua corrent i amb nous serveis sanitaris domèstics relacionats amb aquests fluxos. L’increment del grup de les despeses diverses es relaciona amb l’ampliació de la gamma de béns de consum i de serveis (transport urbà, telèfon, cinematògraf...) a què tingueren accés les famílies i reflecteix el fenomen de la diversificació de l’oferta.

La reestructuració del sector agrari

Quadre 5.10. Superfície conreada a Catalunya, 1900.

Després de l’expansió enregistrada en l’etapa anterior sota la pressió de la viticultura, la superfície conreada retrocedí d’una manera ben significativa. Al quadre 5.10 se’n resumeixen les dades provincials i s’afegeix la mesura de la variació acumulativa anual des de l’any 1885. Per al conjunt de Catalunya, la terra posada en conreu minvà de manera important.

En canvi, sobre l’any 1860 l’increment de la superfície conreada fou gairebé insignificant: a penes vuit mil hectàrees d’augment en prop de quaranta anys (954 milers d’hectàrees contra 962 el 1900). Els guanys assolits durant l’expansió entre el 1860 i el 1885 haurien estat, doncs, completament efímers.

Si en termes agregats la comparació de les superfícies conreades suggereix per al 1900 el retorn als nivells de partida del 1860, la desagregació per províncies ho desmenteix (per a la comparació amb les dades del 1860, vegeu el quadre 4.7). En efecte, la reculada dels conreus a les terres de Girona s’ha accelerat i queda acompanyada pel retrocés enregistrat també a les de Barcelona, mentre que Tarragona augmenta de poc i Lleida de moltíssim. Les pèrdues de l’àrea conreada de les comarques nord-orientals es compensen amb els guanys de les sud-occidentals.

Quadre 5.11. Distribució de la superfície conreada a Catalunya el 1885 i el 1900.

La distribució dels conreus sobre la superfície agrícola, resumida al quadre 5.11, confirma la responsabilitat de la viticultura en el retrocés. La caiguda de l’àrea ocupada pels conreus arbustius és tan gran que implica una baixa espectacular no ja sobre el 1885 sinó també respecte del 1860. De l’edat d’or de la viticultura es passà directament a la destrucció per la fil·loxera i a l’abandonament de bona part dels planters nous dels anys de l’eufòria.

Encara apareix bastant reduïda la proporció dedicada als conreus intensius, però és amb molta diferència el tipus de dedicació del sòl que més augmentava. Algunes de les comarques que gaudien d’un clima benigne, de possibilitats d’ampliar el regadiu i de bones condicions per al transport cap als mercats urbans de l’aglomeració barcelonina, gràcies al ferrocarril, desenvoluparen formes molt avançades d’agricultura especialitzada basada en hortalisses, verdures i fruites. En d’altres comarques l’agricultura extensiva tradicional era gradualment substituïda per prats artificials per a l’alimentació del bestiar.

L’estructura agrària catalana

Quadre 5.12. Producció agrària catalana, 1900.

La disponibilitat d’informació estadística anual a partir del 1891 permet una millor aproximació a l’estructura agrària catalana. Les dades corresponents al 1900, agrupades per províncies al quadre 5.12, situen el valor de la producció agrícola i ramadera catalana en percentatges lleugerament inferiors al 10% del total espanyol. La producció forestal se situa, en canvi, en una proporció molt petita. Per al conjunt de la producció agrària, que suma tots aquells components, la participació catalana es trobava exactament al 8,6% del total espanyol.

Les dades provincials situen les comarques de Barcelona per damunt de les altres fins al punt de superar les de Girona i Tarragona considerades conjuntament. Amb relació a les comarques de Lleida, les xifres són també superiors com a resultat de la combinació d’una ramaderia molt més desenvolupada amb una producció agrícola de valor inferior a la lleidatana en aquest any. Sobre un període de temps més llarg, les proporcions de la producció de cada província varien lleugerament. Els anys 1903-11, tal com mostra el gràfic 5.4, Barcelona i Lleida comparteixen una aportació semblant al total de la producció agrícola catalana.

Quadre 5.13. Treball agrari i productivitat, 1900.

Tal com es recull al quadre 5.13, el nombre d’actius agraris masculins classificat per províncies fa possible estimar la mitjana del valor en pessetes del producte de cada agricultor. Les dades permeten de comprovar que la productivitat agrària catalana es trobava lleugerament per sota de la de tot Espanya. Crec que aquest resultat ha de ser matisat amb l’advertència que el càlcul és fet en un moment particularment desfavorable per a l’agricultura catalana atesa la caiguda dels preus del vi.

Les terres de Lleida concentraven més de dos terços de les superfícies regades a Catalunya, gràcies al Canal d’Urgell. El canal d’Urgell al seu pas per les Borges Blanques, en una postal del començament del segle XX.

De tota manera, aquestes dades evidencien ben definitivament —per si a algú li’n quedaven dubtes— que l’agricultura catalana no era pas gens avançada respecte a la de la resta d’Espanya. Si es vol trobar la singularitat de l’economia catalana, i del seu procés de modernització, cal cercar-la, certament, fora del sector agrari.

Les diferències provincials són molt marcades a favor de les terres de Lleida, que concentraven més de dos terços de les superfícies regades de Catalunya. L’aigua del canal d’Urgell és, de ben segur, la més eficaç col·laboradora dels elevadíssims nivells lleidatans. Les destrosses de la fil·loxera i els baixos preus a què es cotitzava el vi constitueixen una altra part de l’explicació de les diferències detectades, a causa de l’elevada especialització vitícola de les províncies de Barcelona i Tarragona.

Per a aproximar-nos millor a l’estructura de la producció agrícola catalana hem elaborat el quadre 5.14, per al període de 1903-12, sobre dades oficials de la Junta Consultiva Agronòmica. La primera columna del quadre classifica, en milers de pessetes, el valor brut anual dels productes i grups més destacats. La segona trasllada a percentatges les dades de la primera i en permet observar fàcilment la composició. La tercera refereix el valor de la producció catalana, per a cada producte i per a cada grup, als respectius totals espanyols i, per tant, facilita una dada ben significativa sobre la seva importància relativa.

Quadre 5.14. Valoració aproximada de la producció mitjana anual, 1903-1912.

En el quadre, l’agrupació de productes més destacada correspon, com és lògic, als cereals, tot i que molt per sota que a la resta d’Espanya: menys del 6,5% de la producció espanyola s’obtenia a Catalunya. L’únic cas que s’escapa d’aquesta norma és l’arròs, el conreu del qual s’havia anat estenent al delta de l’Ebre. Tubercles, arrels i bulbs conformen un altre grup modest a escala espanyola.

Destaca, en canvi, la forta presència dins els conreus arbustius: vinya, olivera i fruiters. Molt remarcable és el gran predomini dels avellaners com també l’elevada proporció dels garrofers i dels ametllers. A nivell agregat, tornem a trobar el producte agrícola català situat a una proporció inferior al 10% del total espanyol, la qual cosa confirma, per tant, l’escassa singularitat de l’agricultura catalana respecte dels nivells del sector a la resta de l’estat.

Cereals i llegums

D’acord amb les tendències generals que ja han estat exposades, cereals i llegums recuperen a fi de segle la primacia quant a l’ocupació del sòl agrícola català. Però en termes absoluts tampoc no augmenta l’extensió que els és dedicada. El quadre 5.15 mostra la magnitud de la reducció produïda a la província de Girona i la caiguda molt més moderada de Barcelona. Els guanys són per a Tarragona, més que en l’etapa anterior (vegeu el quadre 4.9), i per a Lleida, on el ritme d’augment resulta més moderat que en l’etapa de 1860-85.

Quadre 5.16. Superfícies sembrades, producció i rendiments dels cereals a Catalunya, entre 1891 i 1913.

Disposem de sèries contínues de superfícies sembrades, producció i rendiments a partir del 1891. El quadre 5.16 les agrupa per quinquennis. Augmentaren tant la superfície sembrada, probablement a costa de la reducció dels guarets més que no pas per l’ampliació de la superfície conreada, com la producció. Els rendiments del sòl es mogueren consecutivament en dues direccions contràries: de forta millora fins a 1901-05 i de deteriorament fins a 1906-13. Aparentment, al començament de la Primera Guerra Mundial la producció de cereals seguia pautes idèntiques a les de vint anys abans.

Gràfic 5.5. Producció de cereals i llegums, 1903-1911.

La contribució de les distintes províncies al valor de la producció total catalana de cereals i llegums apareix representada per als anys 1903-11 al gràfic 5.5. En aquest àmbit de la producció la primacia pertoca, lògicament, a les terres de Lleida amb aportacions més modestes de Barcelona, Girona i Tarragona.

La informació estadística permet de seguir puntualment l’evolució de la producció dels cereals principals. Els gràfics 5.6 a 5.10 presenten les dades de cada any, amb base 100 per al quinquenni 1909-13, del blat, l’ordi, el sègol, la civada i el blat de moro. Totes les sèries assoleixen els seus màxims entre el 1898 i el 1904, i se situen després en xifres clarament inferiors.

A continuació, els gràfics corresponents a la producció catalana d'ordi i de blat per al període 1890-1910.

Gràfic 5.7. Producció catalana d'ordi, 1890-1910.

Igualment, es presenten a continuació els gràfics corresponents a la producció catalana civada i sègol per al període 1890-1910.

Gràfic 5.9. Producció catalana de civada, 1890-1910.

Quadre 5.10. Producció catalana de moresc, 1890-1910.

Les puntes altes de la producció de cereals d’aquells anys han de relacionar-se amb els nivells de les importacions. La depreciació de la pesseta fou un factor d’encariment del blat i de la farina estrangers des del 1898 fins al 1905 i, per això mateix, de reducció de les compres exteriors. L’apreciació de la pesseta el 1906 vingué a desmuntar aquest mecanisme de reforçament de la protecció del mercat interior. Catalunya, la gran importadora de cereals, disposà d’estímuls extraordinaris a l’increment de la producció per tal de substituir aquelles importacions sobtadament encarides. Si prescindim de l’alça dels anys intermedis, la tendència ascendent de la producció de blat i ordi és força clara i també la descendent del sègol. En qualsevol cas, la producció cobria encara una proporció molt limitada del consum interior.

Les crisis de malvenda i la depressió vitícola

Tal com es pot llegir al quadre 5.14, el valor dels productes de la vinya supera el del blat en els anys 1903-12, malgrat que es tracta d’un període de preus del vi molt baixos.

Anunci de l’empresa Torres i Companyia (Barcelona en la mano, 1895). Després de l’“edat d’or” que havia caracteritzat el període anterior, el sector vitivinícola s’endinsava en una fase de profunda depressió.

Això dóna una idea concreta de la gran importància d’aquest conreu en l’agricultura catalana. Després de l’“edat d’or”, característica del període anterior, el sector vitivinícola s’endinsava en una fase de profunda depressió.

El mercat mundial havia passat d’un seguit d’anys d’oferta insuficient, amb cotitzacions fortament ascendents, a la sobreproducció i a l’ensorrament dels preus. La destrucció de la vinya francesa havia estimulat les vendes de vins espanyols, però també l’augment de la producció en d’altres països, com Itàlia, Algèria, Argentina i Xile. La recuperació de la producció francesa, sumada a l’augment de les exportacions dels nous productors, assenyalava una situació de sobreproducció a nivell mundial.

Per un altre camí, també arribaven finalment als productes vitivinícoles la mateixa classe de problemes que havien afectat els cereals i els productes càrnics i que donen contingut a l’anomenada crisi finisecular. La pèrdua dels mercats colonials de Cuba i Puerto Rico, tradicionals destinataris de bona part de les exportacions catalanes de vi, vingué a complicar encara més un horitzó ple de dificultats.

Quadre 5.17. Exportacions catalanes de vi comú, entre el 1881 i el 1915.

El debilitament de les vendes exteriors des del 1891, un cop recuperada la producció francesa, feia caure dràsticament els preus i aquests la producció, amb el resultat de generar una crisi de malvenda molt prolongada. El quadre 5.17 en sintetitza l’evolució. Les destrosses de la fil·loxera, d’altra banda, provocaren un important retrocés de l’àrea plantada que la falta de rendibilitat convertia, en molts casos, en definitiu.

Els anys més difícils de la llarga depressió vinícola corresponen a les campanyes del 1904 al 1909, amb pèrdues molt generalitzades a les zones productores. Els efectes van ser, sobretot a les àrees més especialitzades, autènticament devastadors.

L’exemple del Priorat, als terrenys del qual la vinya constituïa un conreu gairebé únic i pràcticament insubstituïble, permet d’observar-los amb més claredat que en d’altres contrades amb una base econòmica més diversificada. Allà, tal com mostra el quadre 5.18, l’esfondrament de la producció va desfermar la caiguda contínua del nombre d’habitants a causa de l’èxode rural i també de la sobtada reducció de la natalitat.

Gràfic 5.11. Producció catalana de vi comú, 1903-1911..

Com a resultat d’aquest procés, la producció total catalana baixava gairebé un terç, des dels nivells màxims del 1891 fins a situar-se a l’entorn dels quatre milions d’hectolitres. La reducció de l’àrea vitícola no va ser uniforme, ja que adoptava proporcions molt més grans als sòls escassament aptes que només havien estat posats en conreu a causa de la rendibilitat proporcionada pels preus extraordinaris del període precedent. El gràfic 5.11 mostra fins a quin punt s’havia concentrat la producció en les comarques de Barcelona i, en menor proporció de Tarragona, per als anys 1903-11.

Anunci de J. Sariol i Coll (Barcelona en la mano, 1895).

La nova conjuntura depressiva de la viticultura va obligar els agricultors a introduir innovacions, utilitzar més adobs i perfeccionar la vinificació per tal d’intensificar els conreus, reduir costos i millorar la qualitat del producte final. En d’altres casos, la possibilitat d’aconseguir substitucions cap a conreus més rendibles estimulà les plantacions d’avellaners, ametllers i oliveres. En les circumstàncies més desafortunades, on l’expansió havia anat massa lluny i no era possible realitzar un conreu més intensiu ni substituir conreus a causa de la mediocre condició del sòl, no quedava altra solució que l’emigració.

El relleu exportador: oli, fruits secs i primeries

Quadre 5.19. Producció catalana d'oli d'oliva, entre el 1890 i el 1914.

La trajectòria de l’olivicultura fou ben diferent de la de la vinya. Malgrat la tradicional irregularitat de la producció, que un conreu més acurat començava a suavitzar, l’agrupació per quinquennis mostra prou clarament el signe de l’estabilitat per a tot el període. El quadre 5.19 indica una producció anual mitjana d’oli d’uns tres-cents mil hectolitres, sensiblement idèntica a l’inici i al final del període.

El gruix de la producció, segons ens mostren els percentatges de 1903-11 recollits al gràfic 5.12, es distribueix entre les províncies de Tarragona i Lleida. En una part petita, l’olivera augmentava a costa de la vinya. En canvi, la producció de les comarques barcelonines probablement era menor que en els decennis anteriors.

Gràfic 5.12. Producció catalana d'oli d'oliva, 1903-1911.

L’evolució de les quantitats produïdes contrasta molt amb la de les quantitats exportades. Els anys 1891-1914 formen, en efecte, una autèntica edat d’or de les vendes exteriors d’olis catalans. Les dades bàsiques, que es troben agrupades al quadre 5.20, presenten una dinàmica extraordinàriament expansiva. Les mitjanes anuals d’exportació d’oli augmentaren com no ho havien fet mai abans. L’evolució de les exportacions des dels ports catalans és encara més impressionant si es mesura amb relació a les vendes totals espanyoles. La darrera columna del quadre presenta la proporció corresponent per a cada quinquenni: de poc més de la desena part passen a gairebé la meitat. Per a interpretar correctament el quadre, cal tenir en compte les dades de producció abans analitzades: l’augment de l’exportació no procedia de l’increment de les quantitats produïdes ja que aquestes no van créixer al llarg del període. Les altres àrees productores que utilitzaven els ports catalans per a les seves exportacions, bàsicament el Baix Aragó, tampoc no ampliaren les superfícies conreades ni la producció de manera substancial. Tot plegat confirma, en definitiva, que l’explosió exportadora no tenia arrels quantitatives regionals.

Anunci de Ferran Pallarès i Fills, empresa productora d’olis de Tortosa (“El Mercurio”, 1907). La sortida de la crisi agrícola es va produir per la producció d’olis de marca per a l’alimentació.

L’explicació del dinamisme de l’exportació catalana no radica tampoc en la substitució dels ports dominants fins aleshores per Barcelona i Tarragona. Sense excloure que alguna part dels enormes augments enregistrats als ports catalans procedís de la comercialització de greixos adquirits a Andalusia, sembla ben clar que la principal explicació ha de ser una altra, car les sortides des dels ports andalusos no van minvar en aquells anys.

El rellançament de les exportacions, després de vint-i-cinc anys de lenta davallada, recolzava en la millor elaboració del producte. Els olis catalans ja competien bé en qualitat i preu amb els millors italians i francesos gràcies a la selecció de les varietats d’olives més aptes per a produir olis fins, un conreu més acurat, sistemes de fertilització més intensos i, sobretot, els perfeccionaments dels processos industrials.

Anunci de Rovira Germans, empresa productora d’olis de Barcelona (Compañía Transatlántica, Libro de información para viajeros, 1911-12).

Així, la sortida de la crisi agrícola es va produir a causa de la producció d’olis de marca per a l’alimentació, preferits pels consumidors pel seu gust, pel seu perfum i, fins i tot, pel seu color. El resultat va ser l’augment de les vendes i, també, l’alça dels preus: un 25% aproximadament entre el subperíode que segueix el 1900 i el que el precedeix.

Al costat de la vinya i l’olivera, altres plantes arbòries, com l’ametller i l’avellaner, havien estat conreades a tota la conca mediterrània com a productores d’un complement de la dieta tradicional. L’augment de la renda per habitant a l’Europa industrial va propiciar l’increment de la demanda i dels preus, especialment intens a partir de la darrera dècada del segle XIX.

Quadre 5.21. Quantitats i valors de la producció d'ametllers i avellaners a Catalunya, 1905-1909.

Els fruits secs s’exportaven sobretot a la Gran Bretanya i a d’altres països europeus. Espanya, a l’acabament del nostre període, concentrava a l’entorn d’una quarta part de la producció mundial d’ametlla i una proporció encara superior de la d’avellana. El quadre 5.21 sintetitza les dades bàsiques d’aquestes produccions a Catalunya per als anys 1905-09.

El significat autèntic de les xifres del quadre queda més clar quan es posen en relació amb les de la producció del conjunt d’Espanya. En el cas dels ametllers, la producció catalana del període era la segona més important, per darrere del País Valencià, i sumava el 22,5% del total. Per als avellaners, Catalunya sola acumulava quatre cinquenes parts, el 79,4%, de la producció espanyola total.

Gràfic 5.13. Producció catalana de fruita, 1903-1911.

En realitat, quasi tots els arbres i la producció es concentraven en algunes de les comarques de la província de Tarragona, com pot comprovar-se al gràfic 5.13. La destinació gairebé exclusiva dels fruits secs tarragonins era l’exportació. L’alta especialització agrària i les connexions amb el mercat mundial, principalment a través del centre financer i gran mercat regulador que era Reus, es reforçaren d’una manera decisiva després que la destrucció fil·loxèrica va aturar l’expansió de la vinya i va fer retrocedir fortament aquest conreu.

Entre les exportacions agrícoles cal remarcar, finalment, les “Mataró potatoes”. L’horta del Maresme, des de Badalona a Blanes, estava especialitzada sobretot en la producció de patata primerenca. Gràcies a les privilegiades comunicacions ferroviàries i marítimes, s’enviava ràpidament a París i altres mercats francesos i a la Gran Bretanya.

Cap al 1910, les quantitats exportades anualment sumaven a l’entorn d’uns 150.000 quintars mètrics, una proporció ben petita sobre els més de 21.500.000 quintars mètrics que es produïen a Catalunya. La rendibilitat del conreu era, però, molt superior, bé que sotmès a les enormes irregularitats i riscos propis d’un mercat de primeries. I, sobretot, constituïa l’inici d’una orientació de l’agricultura comarcal cap als productes exportables d’elevada rendibilitat.

Gràfic 5.15. Producció de plantes hortícoles, 1903-1911.

Però el gruix de la producció era dirigit al mercat interior i molt singularment als mercats urbans de Barcelona i del conjunt del districte industrial català. La mateixa orientació bàsica cap a la satisfacció de la demanda interna tenien els productes hortícoles. Les xifres corresponents als anys 1903-11, reunides als gràfics 5.14 i 5.15, tornen a situar la província de Barcelona en una posició preeminent, compartida amb Girona per als tubercles i les arrels i amb Lleida per a les hortalisses i les verdures.

Vi, oli, fruits secs, patates primerenques i, encara, la petita producció de cítrics concentrada en pocs municipis molt propers al País Valencià donaven a una gran part de l’agricultura catalana caràcter plenament comercial i exportador. L’autoconsum havia retrocedit a límits inusuals, fins i tot a l’Europa més avançada, i l’alimentació dels catalans depenia en una proporció elevadíssima de les compres als mercats de la resta d’Espanya i de l’exterior. En alguna altra part del territori, en canvi, sobretot a les comarques amb més dificultats de comunicació i sòls més pobres, les pràctiques de conreu i la utilització dels fruits continuaven ancorades en el passat i mantenien una rendibilitat molt baixa.

L’emigració cap a les ciutats i la plana ja era per a molts la millor oportunitat.

L'hegemonia industrial

En els decennis centrals del segle XIX, la indústria catalana havia adquirit de manera decidida una posició molt avançada dins de l’estat espanyol. Per a avaluar els nivells relatius d’industrialització a Espanya i remarcar l’espectacular anticipació catalana, he procedit a observar més amunt, als quadres 3.2 i 3.3, un indicador sintètic regional i un altre de desagregat de les principals branques industrials per al 1856. Més de quaranta anys després, la posició central de la base industrial catalana dins de la indústria espanyola s’havia consolidat.

Continuava, doncs, una elevada especialització de la producció catalana en el sector secundari. Les mateixes observacions que feia pàgines enrere per al 1856, traslladades a l’any 1900, permetran d’analitzar amb més deteniment els nivells regionals d’industrialització i els índexs assolits per cadascuna de les branques principals en relació amb la resta d’Espanya.

Quadre 5.22. Nivells regionals d'industrialització, 1900.

El quadre 5.22 reuneix, a la primera columna de dades, la càrrega fiscal global de la indústria de cada regió i a la tercera la relació entre aquesta i la població respectiva, també en tants per cent sobre el total espanyol, com a mesura directa del grau d’especialització industrial de cadascuna d’elles.

Així doncs, l’indicador per a cada regió s’expressa en relació amb el nivell mitjà d’industrialització espanyol que s’iguala a 1. Recordem, de nou, que les especificitats forals del País Basc i de Navarra determinen l’absència, importantíssima, de les dades d’aquestes dues regions en el quadre.

En qualsevol cas, les xifres són molt més espectaculars encara que les del 1856. Efectivament, entre les dues dates, 1856 i 1900, la càrrega fiscal de la indústria catalana passa de ser el 25% del total espanyol a gairebé el 40%. L’indicador sintètic salta d’un ja impressionant 2,28 de l’any 1856 fins a un abassegador 3,47, la qual cosa vol dir que el nivell d’industrialització de Catalunya és tres vegades i mitja el d’Espanya sencera.

Quadre 5.23. Nivells relatius d'industrialització, 1900.

Ara bé, aquest darrer univers inclou, naturalment, la indústria del Principat. Un simple exercici d’agrupament, exposat al quadre 5.23, ens permet d’expressar amb molta més propietat l’anàlisi comparativa entre Catalunya i la resta d’Espanya —sempre, però, sense el País Basc i Navarra—. Les dades respectives evidencien que el nivell d’industrialització de l’economia catalana era cinc vegades superior al de la resta d’Espanya considerada per separat (3,47 contra 0,69).

De fet, la relació que hem trobat és encara inferior a la real, ja que la indústria catalana era més mecanitzada i més eficient que la de la resta d’Espanya, singularment en els casos de les indústries alimentàries i tèxtils. Si en comptes de mesurar la capacitat física de producció, poguéssim fer-ho amb el valor del producte de cada any, les diferències segurament tornarien a augmentar a causa d’aquella superior qualitat dels productes.

Així, a les diferències quantitatives se n’hi haurien d’afegir, encara, d’altres de qualitatives que les dades disponibles no permeten de distingir. Podria assegurar-se, finalment, sense por d’errar, que durant els anys següents al 1900, i fins el 1913, la dinàmica de concentració industrial a Catalunya s’havia d’anar incrementant.

Quadre 5.24. Participació catalana en la indústria espanyola, 1900.

El segon conjunt de dades que aportem per a situar la posició relativa de l’economia catalana en termes de trajectòria industrial està reunit al quadre 5.24 i assenyala, per a les branques industrials concretes, la proporció que correspon a Catalunya dels impostos que graven la indústria espanyola. El primer comentari estarà dedicat a comparar els percentatges del 1900 amb els mateixos per a l’any 1856. Entre les dues dates, tots els sectors implantats a Catalunya augmenten força la seva participació en el total espanyol, només amb dues excepcions. Una és la indústria del paper, amb un retrocés relatiu gairebé insignificant. L’altra ja és més important i se situa en el sector de la fusta. La segona observació es limita a remarcar que totes les branques de la indústria catalana s’acosten, com a mínim, a un terç de la dotació total espanyola, amb les soles excepcions de l’agroalimentària i de les indústries de la construcció. Les distintes branques del tèxtil ja havien consolidat un autèntic monopoli. Alguns altres sectors nous que el registre fiscal no permet especificar, com la indústria elèctrica, la fabricació de material elèctric, vehicles automòbils o ciment artificial també havien assolit una clara superioritat a Catalunya abans del 1913.

Deixant de banda mineria, siderúrgia, construcció naval, màquina-eina i poc més, la concentració industrial catalana era, a nivell espanyol, autènticament abassegadora. Formava un districte industrial que havia esdevingut, a criteri de l’agent especial del Departament de Comerç i Treball nord-americà Ralph M. Odell, “the heart of the industrial life of Spain”. Per a ell, la raó d’això, al marge d’avantatges naturals i climàtics, era “thesuperior enterprise and energy of the Catalans”.

L’ampliació de la base industrial

La trajectòria de conjunt de la indústria catalana és sintetitzada en l’evolució de l’Índex de la Producció Industrial (IPIC). El gràfic 5.16 en presenta l’evolució dels valors anuals per al conjunt del període que considerem. Una lectura ràpida de la sèrie descobreix una tendència ascendent força moderada, sotmesa a dues interrupcions ben clares. La primera s’allarga durant els anys 1896-1902 i es relaciona directament amb la guerra d’Independència de Cuba i les seves conseqüències immediates. La segona correspon a l’interval de 1909-11 i apareix vinculada a la crisi del Marroc, la Setmana Tràgica del juliol del 1909 i el seu impacte sobre el sistema industrial català. Si es considera que la crisi de la guerra de Cuba estava separada de la llarga depressió de 1885-88 només per set anys de creixement, del 1889 al 1895, es pot proposar un balanç bastant poc engrescador dels darrers quinze anys del segle XIX. Els primers anys del XX, malgrat la recessió de 1909-11, permeten, en canvi, una valoració més positiva. La taxa de creixement anual acumulatiu de 1898-1913 gairebé duplica la de 1885-98.

Gràfic 5.17. Variacions interanuals de l'índex de la producció industrial catalana, 1895-1910.

Les variacions de l’IPIC de cada any es poden advertir millor al gràfic 5.17, on queden clarament confirmades la reactivació inicial i les recessions de 1896-98 i 1909-11. En tots dos casos, l’explicació es trobaria pel cantó de la minva del consum privat espanyol a causa dels esforços de les famílies produïts per una fiscalitat més exigent i més despeses extraordinàries.

Quadre 5.25. Distribució percentual de l'IPIC, entre 1890 i 1913.

Quant a l’evolució dels tres subíndexs de l’IPIC que hem distingit —cotonera, llanera i altres indústries— la primera constatació, que marca un contrast decidit amb els cinquanta anys anteriors, consisteix en la pèrdua de la capacitat d’arrossegament del sector cotoner. El quadre 5.25 ho palesa a bastament. L’augment de les importacions de cotó en floca al llarg del període de 1891-1913, mesurada per les mitjanes mòbils de tres anys i emprada com a indicador global del producte, és clarament inferior a l’increment de l’índex sintètic o IPIC.

Tots els altres sectors han contribuït, en termes relatius, molt més que no pas el cotó al creixement del producte industrial total durant el període. Així doncs, el liderat del cotó, en termes de contribució al creixement global, finalment s’ha acabat. Les extraordinàries dimensions que conserva el mantenen en una posició dominant dins l’estructura industrial catalana, però ara ja no la governa com ho havia fet durant tant temps.

La llana n’assumeix un cert paper de relleu, molt limitat, durant alguns subperíodes. L’agrupació de les altres indústries és la que realment incrementa la seva participació d’una manera important, especialment entre el 1900 i el 1905. Dins d’aquesta tercera agregació miscel·lània, distintes indústries estiren l’índex més que no pas les altres, bé que amb dimensions específiques força limitades i, per tant, amb una incidència baixa.

La imatge general del període, en comparació amb els precedents, suggereix una alternança més marcada i, en canvi, amb intensitat més feble tant a les alces com a les caigudes. La dependència del mercat interior i la reserva gairebé absoluta d’aquest podrien explicar l’observada manca de grans sacsejades.

La creixent ampliació de la base productiva de l’economia contribuí també, sens dubte, a suavitzar les oscil·lacions de l’índex sintètic, en quedar menys evidents els comportaments problemàtics de cada branca industrial. Des d’aquest punt de vista, cal remarcar que la proporció del cotó i de la llana, conjuntament considerats, sobre l’IPIC mai no va baixar tant com en el decenni 1895-1905 —gairebé un 4,5% del total— en benefici del component corresponent a les altres indústries.

Una part important de l’expansió de les altres indústries s’explica per l’augment de la disponibilitat d’energia, relacionat amb la segona transició energètica. Això feia néixer una indústria nova, la productora i distribuïdora d’electricitat, de caràcter absolutament estratègic, en la mesura que proporcionava a les altres indústries un input determinant per a la trajectòria del conjunt del sector secundari.

Un cop que s’aconseguí de produir l’electricitat a gran escala a partir de l’energia hidràulica, la industrialització catalana reeixia a superar, a més, un dels estrangulaments que n’havia bloquejat l’impuls definitiu durant la primera etapa: l’escassetat i la carestia del carbó mineral. La cadena de canvis tecnològics vinculada a l’electricitat, que substitueix l’era del vapor, s’identifica sovint com a “segona revolució industrial”. A Catalunya és, sens dubte, una qualificació ben justa.

El desplegament de la moderna indústria energètica

Anunci de la Societat Anglo-espanyola d’Electricitat (“Diari de Barcelona”, agost del 1884). L’experiència de Tomàs Dalmau i de la vella Societat Espanyola d’Electricitat, pionera de l’electrificació a Catalunya i a Espanya, havien obert camí des dels darrers anys de la dècada dels setanta.

L’experiència de Tomàs Dalmau i de la vella Societat Espanyola d’Electricitat (SEE), pionera de l’electrificació a Catalunya i a Espanya, havien obert camí des dels darrers anys de la dècada dels setanta. Com a proveïdora de fluid, la SEE no havia avançat gaire, abans del 1891. Però ella mateixa, i altres instal·ladors, com Xifra, Planas i Flaquer o la Companyia Anglo-Espanyola d’Electricitat —a més de diverses empreses estrangeres—, havien completat un nombre molt considerable de muntatges de dinamos i sistemes elèctrics.

Els principals clients, i per tant el sector més emprenedor quant a l’electrificació, foren una vegada més del tèxtil. És ben fàcil d’entendre-ho: aquestes empreses industrials aprofitaven els propis motors per a obtenir residualment l’enllumenat de les seves plantes. Moltes d’elles, especialment les “fàbriques de riu”, de filats i teixits de cotó, acostumaven a realitzar torns de treball nocturn i, a més, disposaven d’energia addicional sense costos. L’enllumenat elèctric, per tant, en millorava les condicions lumíniques i econòmiques.

Anunci de Successors de F. Dalmau i Faura (Guia de Barcelona, 1888).

Un gran nombre d’industrials tèxtils es convertiren en autoproductors, tot assegurant-se per ells mateixos el servei de fluid, i alguns disposaren d’excedents per a vendre a d’altres usuaris. Així, des del tèxtil algunes empreses afegiren l’especialització de distribuïdors de fluid a una petita clientela local.

Les altres empreses productores d’electricitat que proliferaren a Catalunya durant el darrer decenni del segle XIX tenen un origen no gaire diferent, molt sovint l’adaptació d’un vell molí hidràulic ja inutilitzat o dels excedents d’energia dels motors emprats per les fàbriques tèxtils.

La manca d’enllumenat per sistemes moderns que patien les poblacions petites de les comarques industrials i de la resta del país, d’una banda, i l’elevació dels preus del carbó d’importació provocada per la depreciació de la pesseta, de l’altra, feien de l’enllumenat d’origen hidroelèctric una òptima opció, tant en termes d’oportunitat com en termes de costos. Les poques que operaven amb mini-centrals tèrmiques (amb màquines de vapor), en canvi, tingueren moltes dificultats, fins i tot per a competir amb l’enllumenat de gas allà on n’hi havia.

Al costat d’aquest elevat nombre de petites empreses i autoproductors, limitats a mercats locals, sorgia ben aviat una nova iniciativa de crear un autèntic projecte d’electrificació a gran escala, seguint els passos de la vella i ja molt debilitada SEE, però amb més possibilitats de consolidació gràcies a la solidesa de l’opció tecnològica. La formació de la Companyia Barcelonesa d’Electricitat, sota la promoció de l’Allgemeine Elektrizitäts-Gesellschaft (AEG), la Société Lyonnaise des Eaux i la Banca Arnús, data del 1894.

En adquirir el patrimoni de la SEE, al final del 1894, la Barcelonesa passava a disposar d’un excel·lent punt de partida amb una xarxa de distribució i un nombre de clients relativament important a la ciutat. Des de bon començament es va procedir a la construcció d’una nova i gran central tèrmica, de 5.000 HP de potència, que entrava en servei a començament del 1898, i es va emprendre l’estratègia adequada per a ampliar el mercat.

Anunci de la Societat Espanyola d’Electricitat (Plànol de Barcelona, 1887).

L’extensió de la xarxa de distribució dins de la ciutat de Barcelona i l’oferta de fluid a millors condicions de preu col·laboraven a incrementar els abonats i el consum, tant per a l’enllumenat com, amb molta més intensitat, per a força industrial.

En efecte, els nous electromotors de petita dimensió substituïen amb economia els motors de gas i també les màquines de vapor de potència inferior a 50 HP. Al centre de Barcelona l’electrificació de l’artesanat i de la microindústria era ben avançada el 1899. L’accés de nous clients permeté d’augmentar decididament aquesta mena de mercat, sobretot a partir del 1907.

Entre el 1899 i el 1904 la Barcelonesa s’apoderava, a més, de tot el proveïment de fluid a les diverses companyies de tramvies de la ciutat, que electrificaren les xarxes íntegrament. La tracció elèctrica assegurava grans consums amb excel·lents condicions de regularitat en termes de distribució horària.

El darrer aspecte, autènticamemt transcendental, de l’operativa de la Barcelonesa va ser l’ampliació de les dimensions físiques del mercat. Ben aviat, la xarxa interna de distribució era estesa cap a les poblacions del pla incorporades a Barcelona, com Gràcia. El 1906 es construïa la línia aèria per a transportar fluid a Badalona, Sant Martí de Provençals, el Clot i el Poble Nou i es començaren les de Sant Andreu i Sants. El mateix 1906 s’arribà a un acord amb la SA El Tibidabo, mitjançant el qual aquesta seria proveïda de fluid per la Barcelonesa per tal de distribuir-lo a Sant Gervasi de Cassoles i Sarrià.

L’any 1912, ja a punt de ser absorbida pel grup empresarial encapçalat per Pearson, la Barcelonesa havia aconseguit la concessió de les línies de transport d’energia elèctrica fins a Sabadell i Terrassa. Al mateix temps adquiria la majoria de les accions de bon nombre de les petites elèctriques locals de poblacions situades entre Barcelona i Terrassa, per un cantó, i entre Barcelona i Mataró, per l’altre, on anava a estendre també les línies de manera immediata.

L’impuls del projecte de formació d’una xarxa integrada al districte industrial català recolzava, a més, en canvis molt significatius de la tarificació amb la finalitat de garantir la fidelitat dels abonats, enfront d’ofertes alternatives, i d’incentivar consums més elevats.

L’èxit de la temptativa és evident: el nombre d’abonats va més que duplicarse en cinc anys, entre el 1905 i el 1910, i el consum per a enllumenat gairebé arribà a aquest nivell, mentre que el consum de força es multiplicava quasi per dotze. Aquest creixement no féu sinó accelerar-se els anys anteriors a la guerra europea.

L’únic grup elèctric independent de la filial d’AEG amb possibilitats de futur naixia l’any 1896, en fundar-se la Central Catalana d’Electricitat per iniciativa conjunta de les dues companyies de gas barcelonines —Catalana per a l’enllumenat de gas i Gas Lebon— com a rèplica a la Barcelonesa i per no quedar-se marginades del mercat energètic de la ciutat.

L’any següent es construí una central tèrmica relativament petita amb màquines de vapor, al carrer Vilanova de Barcelona, i s’inicià la instal·lació d’una xarxa de distribució de fluid per a l’enllumenat. Producció i facturació augmentaren d’una manera bastant lenta fins a assolir, l’any 1911, les xifres de 6.500 abonats i de 3,8 gWh facturats (una tercera i una desena part, respectivament, de les de la Barcelonesa del mateix any). Disposava, doncs, d’una part menor del mercat barceloní.

Gràfic 5.18. Producció catalana d'energia elèctrica tèrmica i hidràulica a la primera dècada del segle XX.

Mentrestant, per tal de servir quantitats creixents d’energia, havia calgut incrementar la potència instal·lada a la central del carrer de Mata de la Barcelonesa, que l’any 1908 ascendia a 19.000 kW, fins a 45.000 kW el 1912, la qual cosa en feia una de les tèrmiques més grans d’Europa. L’expansió de la Barcelonesa i l’ampliació del seu mercat implicaven un continuat recurs al carbó com a font d’energia primària dins del sistema elèctric. El gràfic 5.18 ho mostra a bastament.

D’acord amb les dades representades al gràfic, la producció d’energia elèctrica va augmentar ben de pressa al llarg dels primers anys del segle XX. La producció basada en centrals tèrmiques ho feia amb molta més intensitat, de manera que l’any 1913 superava per primera vegada la producció hidroelèctrica. Era, en certa manera, un contrasentit: malgrat l’elevat preu que calia pagar pel carbó d’importació, aquest no parava d’augmentar la seva quota-part en el conjunt del sistema.

L’explosió hidroelèctrica

La primera vegada que l’electricitat d’origen tèrmic superà la de caràcter hidràulic —dèiem— va ser l’any 1913. Cal afegir, ara mateix, que va ser també la darrera. A partir del 1914, i durant la resta de la primera meitat del segle XX, la hidroelectricitat ultrapassà de molt la quantitat d’energia elèctrica obtinguda de la combustió de carbó.

De fet, sempre hi havia hagut plena consciència que, a partir dels coneixements tecnològics disponibles, l’única possibilitat de reduir sensiblement els preus de l’energia radicava en la hidroelectricitat.

Hi havia, però, grans dificultats econòmiques i tècniques per a posar-la en explotació a gran escala. De primer, calia efectuar immenses obres d’enginyeria civil per a produir hidroelectricitat allà on ho permetien les condicions naturals. En segon lloc, per a fer rendible unes inversions tan grans calia comptar amb capitals i mercats també immensos. Era obligat així mateix, finalment, superar les dificultats tècniques per al transport de fluid que generaven pèrdues excessives.

A partir del moment, ja en els primers anys del sege XX, en què començava a resultar viable transportar electricitat a llarga distància gràcies a algunes innovacions tecnològiques, apareixia la possibilitat de dur energia des dels grans salts d’aigua dels Pirineus fins a la major concentració del consum d’Espanya, la ciutat de Barcelona i la resta del districte industrial català.

De cara a aquest nou repte, però, el model d’industrialització que havia reeixit a Catalunya, amb el predomini d’empreses de petita i mitjana dimensió, sovint de caràcter familiar, i una manca absoluta d’iniciatives empresarials col·lectives de gran volada, no resultava gaire capaç de facilitar l’adopció de les decisions pertinents. La decadència de la banca catalana i la manca d’entitats financeres amb presència efectiva en el sector industrial ho acabava de dificultar.

Quan es presentava una gran demanda de finançament a curt termini les conseqüències es feren evidents: simplement no hi va haver resposta adequada. Totes les grans iniciatives empresarials, atretes per la concentració de la demanda d’energia al districte industrial, tenien caràcter foraster.

Quadre 5.26. Estadística del consum de força industrial al districte català.

El quadre 5.26 reuneix una estadística de l’any 1907 sobre la potència instal·lada de la part més significativa del districte industrial català, feta per l’enginyer Ubaldo Fuentes. Es tracta d’un informe tècnic d’extraordinari interès fins ara del tot desconegut, l’únic exemplar del qual es conserva a la Biblioteca Carandell de la Universitat Autònoma de Barcelona. El volum havia estat propietat de l’enginyer Carles Montañès, personatge clau de les grans realitzacions elèctriques del país.

La força d’atracció d’aquest mercat es manifestà obertament en el moment de l’explosió de la hidroelectricitat. Les primeres fites d’alguna importància corresponen al riu Freser. Una a càrrec de la companyia Hidràulica del Freser SA, constituïda per un grup d’empresaris bascos l’any 1901 per a proveir de fluid els mercats de Manlleu, Vic i Roda de Ter. L’altra, per compte de l’enginyer i empresari tèxtil Esteve Recolons. Totes dues empreses començaven l’any 1903 a explotar, respectivament, el salt “del sastre”, o Freser Superior, i el de Daió, aquest sense cap tipus de regulació del cabal i, per tant, amb una potència perfectament variable.

Amb molt pocs anys de diferència foren construïdes les centrals L’Electra, de Brutau, a Sant Martí de Vilallonga; la del Molí de Girona; la de Girona, de Ramon Berenguer; la del Pasteral, de Burés; i les d’Estabanell i Pahissa, sobre el Ter. També dels darrers anys del segle XIX i primers del XX daten les grans centrals d’Electroquímica de Flix, Asland i Sedó.

Els enormes recursos hidràulics dels Pirineus centrals continuaven, però, sense explotar. L’onada especulativa per a apoderar-se dels salts d’aigua més potents és del primer decenni del segle XX. Lluís Rouvière aconseguí les concessions del riu Noguera Ribagorçana, Hermenegild Gurrià les del Segre, Emili Riu les de l’alt Flamicell, Fajardo —que les traspassà més tard a Alfred Bastos— les de l’Éssera, Domènec Sert les del riu Noguera Pallaresa i Coll i Bielsa les de l’Ebre, particularment els salts de Faió i Xerta.

Sobre les dues tèrmiques barcelonines i les seves xarxes respectives i sobre aquest patrimoni hidràulic privatitzat per la via de les concessions d’àmplies demarcacions de les zones aprofitables dels rius pirinencs es formaren les grans empreses elèctriques que no havien de trigar gaire temps a controlar el mercat català.

La guerra de la hidroelectricitat: l’obra de Pearson

Frank Pearson, promotor de la Barcelona Traction.

L’any 1911 és una data clau de l’electrificació catalana. En aquell moment es posaren en marxa, gairebé simultàniament, dos grans projectes empresarials estrangers i un tercer de català: Energia Elèctrica de Catalunya, Regs i Força de l’Ebre —la “Canadenca”— i Catalana de Gas i Electricitat. Tots tres grups es llançaren a una guerra decidida per capturar les millors concessions i les majors quotes de mercat i per anticipar-se a dur fluid d’origen hidràulic a les comarques industrials.

La guerra de la hidroelectricitat entre aquestes empreses es canalitzà, sobretot, a través de les compres de petites xarxes de distribució pertanyents a productores locals i a través de la baixa extrema de les tarifes i dels contractes específics amb els grans consumidors. Tingué un vencedor indiscutible: l’empresari i enginyer nord-americà Frank Stark Pearson, promotor de la Barcelona Traction. El holding Barcelona Traction, conegut com La Canadenca, però amb capital majoritàriament nord-americà, és la major realització industrial de la història de Catalunya de tots els temps.

Acció d’Energia Elèctrica de Catalunya, 1914.

Energia Elèctrica de Catalunya (EEC) era promoguda per Emili Riu, el qual disposava de diverses concessions hidràuliques al Pallars i a la Vall d’Aran. Fets tots els treballs preparatoris i havent fracassat en la seva temptativa d’interessar la banca catalana l’any 1910, Riu aconseguia el suport de la Compagnie Générale d’Electricité i de la Société Suisse pour l’Industrie Electrique de Basilea —darrera de la qual hi havia el grup Siemens— per formar l’empresa franco-suïssa EEC.

Els plans inicials d’EEC consistien en la construcció d’una central hidroelèctrica i el corresponent salt d’aigua a Capdella i d’una central tèrmica de reserva a Sant Adrià de Besòs. Per tal de col·locar l’electricitat que es disposava a produir adquirí petites societats elèctriques locals i tancà acords estables de proveïment amb distribuïdores i grans consumidors. Però hagué de limitar-se a Manresa i a algunes poblacions de la meitat septentrional de Catalunya, perquè Pearson, amb recursos molt superiors i una audàcia il·limitada, li tancà la porta dels grans mercats.

Embassament de Sant Antoni, de Regs i Forces de l’Ebre, la primera empresa de la Barcelona Traction (Postal del començament del segle XX).

Regs i Força de l’Ebre (RFE), l’obra de Pearson, com en el cas d’EEC, també responia a una iniciativa frustrada de l’enginyer Montañès de realitzar un gran projecte hidroelèctric amb suport de la banca local. En aquesta oportunitat, l’ajut procedí del financer britànic Alfred Parrish i dels enginyers Parshall i Lucini. Parshall i Montañès connectaren amb Pearson, el qual es mostrà interessadíssim en la qüestió. Un cop es decidí a intervenir, però, Pearson alterà les condicions del projecte i operà a una escala molt més gran, tot assolint dimensions insòlites a la península i, fins i tot, al continent.

El holding Barcelona Traction, Light & Power Co. —constituït a Toronto únicament per raons fiscals i conegut, per això, com “La Canadenca”— és la realització empresarial més gran de la història de Catalunya de tots els temps. El capital no era canadenc —com s’ha escrit— sinó fonamentalment nord-americà i tenia el suport de la General Electric. Però l’empresa utilitzà les més agosarades fórmules de l’enginyeria financera i collocà quantitats massives d’obligacions al mercat català.

La principal preocupació de Pearson, des de bon començament, va ser la d’assegurar-se el control del mercat. A finals del 1913, sense estalviar despeses de cap mena, havia adquirit la propietat d’un conjunt d’empreses estratègicament implantades: Companyia Electra Igualadina, Companyia d’Electricitat Rubinenca, Companyia Electra Vilafranquesa, Cooperativa Elèctrica de Valls, Societat d’Electricitat de Terrassa, Companyia Electricista Catalana i Companyia d’Electricitat del Vendrell. També controlava les empreses Gasòmetre Tarraconense (75% de les accions) i Companyia Electra Reusenca (94% de les accions).

Pearson havia aconseguit, a més, el 99% de les accions de l’empresa líder del sector a Catalunya, la Companyia Barcelonesa d’Electricitat del grup AEG, que estava creant una àmplia xarxa de distribució al Maresme i al Vallès i dominava una part majoritària del mercat del Barcelonès. De totes aquestes adquisicions la realment transcendental fou la darrera.

Sala de turbines de la central de Cabdella (Postal del començament del segle XX).

La facilitat amb què Pearson aconseguí de comprar la Barcelonesa al gran capità d’AEG Rathenau ha produït comentaris fantasiosos i especulacions durant decennis. Aquesta operació transcendental —que li donava la seguretat de l’èxit enfront del grup franco-suís d’EEC i del més modest intent de Catalana de Gas i Electricitat—, constitueix, al meu entendre, una dada reveladora de l’estreta vinculació de Pearson amb la mateixa AEG i la seva accionista nord-americana, la General Electric.

Cal explicar, encara, que l’assessor financer i secretari de negocis de Pearson, Hubbard, era alhora director de l’agència de Londres del trust belga Société Financière de Transports et d’Entreprises Industrielles (SOFINA), societat de cartera lligada als interessos de l’AEG i gerenciada per Daniel Heineman. SOFINA, i per tant AEG i General Electric, són des del principi darrere de l’espectacular desembarcament català de Pearson. D’una manera reservada, Pearson jugava la partida decisiva amb cartes marcades.

El salt de Cabdella d’Energia Elèctrica de Catalunya (Postal del començament del segle XX).

Un acord amb la mateixa SOFINA li facilità el control de Tramvies de Barcelona, primer consumidor català de fluid elèctric, un altre avantatge estratègic. Des de l’inici del 1913, sense tenir encara la majoria, Barcelona Traction —és a dir, Pearson— n’exercí la gestió per cessió de SOFINA amb garantia del dividend i a partir del 1915 ja per la seva posició dominant. Alhora, Pearson obtingué de SOFINA el 98,6% de les accions del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià.

A més, Pearson assumí les concessions obtingudes per Montañès l’any 1909 per a la construcció i l’explotació del Ferrocarril metropolità de Vallvidrera i d’una línia de Sarrià a Les Planes i Sant Cugat, on havien de bifurcar-se dues prolongacions fins a Sabadell i Terrassa. El projecte de Pearson era prolongar aquest ferrocarril elèctric de via estreta fins a França, trencant, finalment, l’absurd aïllament ferroviari espanyol.

Per tal de servir un mercat tan immens, Pearson mobilitzà un equip tècnic i humà grandiós i començà el projecte d’enginyeria més gran de l’Europa del seu temps. La concepció tècnica de l’explotació dels recursos hidràulics partia de la consideració dels cursos dels rius Noguera Pallaresa, de Gerri de la Sal en avall, Segre i tram inferior de l’Ebre com una perfecta unitat.

En la capçalera del sistema, entre la Pobla de Segur i Tremp, l’embassament de Sant Antoni havia de servir per a regularitzar totalment el curs d’aquell primer riu per tal d’aprofitar, després, d’una manera sistemàtica, els successius desnivells i contribuir, així mateix, a regularitzar el Segre i l’Ebre. Des de la Pobla fins al mar, un seguit d’embassaments i rescloses permetria d’aprofitar, mitjançant una cadena escalonada de centrals, la força motriu de l’aigua.

Obligació de la Barcelona Traction Light & Power, 1911.

Davant de l’empenta irresistible de Pearson i després d’uns mesos de ferotge competència, el grup franco-suís d’EEC abandonà la batalla. El 13 de febrer de 1913, EEC cedia a Barcelona Traction 19.600 accions i, bé que conservant l’estructura i la direcció anteriors per tal de mantenir la màxima accessibilitat al mercat financer francès, s’integrà plenament en el grup. L’acord preveia una distribució harmoniosa del mercat i la supressió de la guerra de les tarifes.

Tot i això, el grup “La Canadenca” no aconseguí d’eliminar totalment la competència, amb el resultat de situar el preu de l’electricitat per sota de la resta d’Espanya a benefici del creixement econòmic català. La raó estava en l’existència d’un darrer i més modest, però perseverant, competidor.

En efecte, en el moment d’efervescència pel que fa a la creació de les grans empreses hidroelèctriques, l’any 1911, Catalana de Gas va tenir-hi una notable intervenció i es va disposar a competir amb els grans grups estrangers a través de la Central Catalana d’Electricitat, amb implantació a la ciutat de Barcelona, i de la creació de la Societat General de Forces Hidroelèctriques. El 1912 comprà la participació de Lebon a totes dues, tot quedant-se el negoci elèctric en exclusiva, i llançà una gran emissió d’obligacions per tal de finançar la construcció de les centrals que havien d’explotar els salts d’aigua que posseïa a l’Éssera, al riu Noguera Ribagorçana i al riu Noguera Pallaresa.

Les obres van començar l’any 1914, ja massa tard per a competir adequadament amb “La Canadenca” de Pearson: fins el 1919, cinc anys més tard que la competència, no s’aconseguí de transportar a Barcelona una part de l’energia hidroelèctrica produïda. Per a mantenir el proveïment als clients, calgué comprar grans quantitats de fluid als seus mateixos competidors. Mentrestant, el grup “La Canadenca” s’havia fet present a la immensa majoria de les poblacions amb demanda potencial gran.

Catalana de Gas i Electricitat quedà reduïda a una àrea limitada de Barcelona i de Lleida i amb expectatives d’ampliació del mercat i de rendibilitat molt compromeses. D’aquí la decisió, ja l’any 1927, d’arrendar el patrimoni elèctric a un nou grup, la Cooperativa de Fluid Elèctric, constituït el 1920 per una associació de grans empresaris industrials units per a combatre la política tarifària del grup “La Canadenca”. Fruit d’aquesta col·laboració fou, anys després, la formació d’Hidroelèctrica de Catalunya.

L’estructura de la indústria manufacturera

Les grans novetats de la indústria energètica no poden fer oblidar, però, que la base de l’estructura econòmica catalana es trobava en la indústria manufacturera. Les dades fiscals que s’han utilitzat més amunt per a determinar els nivells regionals d’industrialització poden ser utilitzades, de manera simplement aproximativa, per tal d’aconseguir una imatge de conjunt del sector secundari a Catalunya.

Quadre 5.27. Distribució sectorial de la indústria a Catalunya, 1900.

Sota el supòsit que la punció fiscal sobre el valor afegit de cadascuna de les branques industrials fos idèntica, els impostos satisfets serien un indicador precís de la distribució sectorial de la indústria. El quadre 5.27. reuneix les dades corresponents per a l’any 1900 i, comparat amb el quadre 3.4., facilita algunes conclusions ben interessants.

La primera, i més evident, consisteix en la confirmació del liderat de les indústries tèxtils en l’estructura productiva del secundari català. Aquesta superioritat del tèxtil era, en la realitat, encara més gran d’allò que suggereix el quadre ja que les exempcions fiscals a la indústria que utilitzava l’energia hidràulica rebaixen els impostos pagats pel cotó. La segona observació, la inexistència d’alternativa: cap altra branca industrial no tenia encara dimensions ni pes específic per a substituir el tèxtil, en un termini previsible, en la funció de sector productiu central de l’economia catalana.

Quadre 5.28. Producció total i per habitant del fil de cotó en diversos països europeus, 1910.

Per tal de situar millor la importància de la indústria cotonera dins l’economia catalana sembla convenient realitzar comparacions internacionals. Amb aquesta intenció, he seleccionat els països europeus amb menys de 7,5 milions d’habitants l’any 1910 i he reunit al quadre 5.28 la producció total i per habitant de fil de cotó de tots ells. Les dades de Catalunya són, en realitat, les d’Espanya, la qual cosa implica un biaix alcista bé que molt petit ja que gairebé tota la indústria cotonera era situada efectivament al Principat.

Els resultats no poden ser més alliçonadors: fins i tot davant de dues grans potències cotoneres com Bèlgica i Suïssa, la indústria catalana era enormement més important amb relació a la població. En la resta de casos, la desproporció és encara més gran. Cal remarcar que també en termes absoluts, tal com figura a la primera columna de dades, les xifres catalanes són decididament superiors. Si hi afegíssim les dades de la indústria llanera, aquest balanç encara seria més impressionant.

És cert que la comparació amb les regions industrials de països més grans, com ara la Gran Bretanya, els Estats Units, Alemanya, França i Itàlia donaria una altra imatge. La indústria catalana apareix dimensionada amb relació al mercat espanyol i no al mercat català. Però no és menys cert que en la majoria d’aquests altres països el tèxtil era dispers entre diverses regions. Per la intensitat de la seva especialització tèxtil, doncs, la Catalunya del final del nostre període només pot ser comparada amb unes poques regions líders a nivell mundial, darrere del Lancashire britànic i de la Nova Anglaterra nord-americana.

Anunci de la fàbrica de teixits Sant i Cia. Per la intensitat de la seva especialització tèxtil, la Catalunya del final del nostre període només pot ser comparada amb unes poques regions líders a nivell mundial.

Les informacions del quadre 5.27. donen més joc. La comparació amb les dades del quadre 3.4. permet d’afegir algunes matisacions molt significatives: tot i el seu evident protagonisme, el conjunt de les branques del tèxtil tendia a reduir el pes relatiu dins l’estructura industrial catalana. Si el considerem conjuntament amb el de les indústries agroalimentàries, la seva participació en el producte total hauria minvat més de deu punts percentuals.

La contrapartida no pot ser altra que l’augment de la participació de les branques restants. En realitat, també havia retrocedit, relativament, l’agrupació de ceràmica, vidre i calç. Totes les altres augmentaren, però ho feren de manera molt destacada el metall i la química.

Anunci de la fàbrica de Bartomeu Recolons.

Podem donar per segur que cap al 1913 totes dues haurien de trobar-se en una situació relativa decididament millor. Bé que lentament, doncs, es començaven a expandir els sectors amb més futur. La progressiva superació d’algunes limitacions imposades per la penúria de recursos energètics i de primeres matèries, gràcies a l’electricitat, donava un nou impuls a la industrialització catalana.

De tota manera, les dades del quadre no recullen plenament la diversificació industrial perquè algunes de les noves branques, l’elèctrica sense anar més lluny, no eren afectades pel sistema tributari a través de la mateixa figura impositiva i hi falten. No es pot parlar, doncs, d’alternativa al liderat de les indústries tèxtils però sí d’un procés de diversificació lent però progressiu i consistent.

Quadre 5.29. Empreses de la ciutat i la província de Barcelona, 1907.

Una altra forma d’aproximació al tema és la que ens proporciona una primera temptativa de cens industrial elaborada pel Ministeri de Foment l’any 1907. El presento resumidament al quadre 5.29. Es tracta d’un recompte d’empreses limitat a la província de Barcelona, en el qual, desgraciadament, no es va completar i sistematitzar la recollida d’altres dades fonamentals com ara l’equipament tècnic i el nombre de treballadors. És, per això mateix, una guia molt precària, però permet algunes observacions complementàries. Potser la primera cosa que salta a la vista és el gran pes que correspon a la ciutat de Barcelona dins de l’estructura empresarial catalana. La segona columna transforma en percentatges la proporció que suposa cadascuna de les xifres de la primera sobre els totals consignats a la tercera: gairebé a totes les branques industrials significa prop de la meitat del nombre total d’empreses i en algunes supera aquest límit de molt. El quadre permet comprovar, també, la diversificació de la base empresarial catalana, que en gran part era concentrada a la província barcelonesa. Les empreses tèxtils no arribaven ni tan sols al 10% de les entitats enregistrades. De ben segur que les dimensions mitjanes, en nombre de treballadors i en valor afegit, eren molt superiors a les de qualsevol altre grup. Però no deixa de ser remarcable l’abundància de centres de producció en molts altres sectors d’activitat, la qual cosa denota iniciativa i, també, diversificació.

Les noves condicions del mercat per a la indústria tèxtil

Les noves condicions pròpies de l’economia espanyola del darrer decenni del segle XIX i de l’arrencada del XX afectaren d’una manera important la indústria tèxtil. El viratge proteccionista del 1891 i el reforçament acomplert a través de les revisions aranzelàries del 1896 i del 1906 alteraven molt l’accessibilitat dels manufacturats estrangers en el mercat espanyol.

La depreciació de la pesseta, aguditzada durant la guerra de Cuba i després d’ella, encara accentuava les dificultats dels consumidors per a adquirir tèxtils de fora. Però, alhora, també augmentaven els preus dels inputs del procés tèxtil que procedien, gairebé totalment, de l’exterior: cotó en floca i llana, carbó i maquinària.

Hi ha pocs dubtes que protecció aranzelària i depreciació monetària, en incrementar els preus dels manufacturats estrangers, possibilitaren canvis significatius en el mercat espanyol, i obriren pas a destacades substitucions d’importacions i a nous productes. També permeteren l’ampliació de la capacitat d’exportar, primer sota l’avantatge de les noves lleis colonials i després del 1898 sense facilitats legals de cap tipus.

La indústria tèxtil catalana ha assolit les seves dimensions modernes sobre la base de les vendes al mercat espanyol. L’exportació pròpiament dita —és a dir, les vendes a l’estranger— hi ha tingut normalment un paper residual. Al mateix temps, aquest mercat espanyol ha estat dominat gairebé en exclusiva, a causa de l’aclaparadora superioritat de la indústria catalana sobre els altres petits focus tèxtils a la península.

Les dades disponibles sobre el consum de tèxtils de cotó per habitant a Espanya per als anys 1882-83 mostren, segons càlculs de Thomas Ellison recollits per Jordi Nadal, nivells inferiors al britànic o l’alemany en només una cinquena part i al francès en una setena part.

Etiqueta de la fàbrica Martí Rius.

Comptada la diferència de la renda per càpita respectiva, el mercat apareix en situació de relativa saturació i amb molt escasses possibilitats d’expansió. Com també, d’altra banda, en aquells altres països. Salvada la bretxa del segon quinquenni dels anys 1880, amb la gran caiguda del consum intern provocada per la crisi agrària, la demanda interior de tèxtils de cotó no tingué, per tant, un gran marge per a créixer al llarg dels decennis següents.

Això significa, de fet, que les característiques del mercat determinaren molt directament l’estructura de la indústria. De la mateixa manera, també, que l’operativa de la indústria deixà senyals evidents en el propi comportament del mercat. En tot cas, la relativa saturació del mercat, la competència entre un nombre gran d’oferents i l’absència d’un sistema comercial modern a l’Espanya interior van dur els empresaris a intentar d’assegurar-se posicions de control sobre una part de l’aparell de distribució mercantil.

La fórmula que es va generalitzar, sobre pràctiques anteriors als anys de la crisi agrària, va ser la de connectar de manera directa a través d’agents propis, o viatjants, amb els detallistes i donar-los terminis llarguíssims, sempre sense lletres o efectes descomptables.

D’aquesta manera, les empreses immobilitzaven fons molt importants, la qual cosa limitava les dimensions industrials dels establiments amb relació al capital però permetia sumar el benefici comercial al benefici industrial. També quedava ben reduït el volum de la matèria bancable, la qual cosa té molt a veure amb el raquitisme de la banca catalana i la seva contínua decadència.

Etiqueta de la fàbrica de teixits de punt Josep Puigvert, de Calella.

La clau de l’èxit per a l’empresa residia en l’encert de la combinatòria de tasques fabrils, comercials i bancàries. L’enciclopedisme, enfront de l’especialització, era condició necessària —no pas suficient— per a mantenir rendibilitats satisfactòries. A costa, ben segur, de l’eficiència global del sistema industrial davant dels sistemes dels països més avançats o d’aquells altres, com el Japó, que s’aboquen al mercat mundial amb avantatges immensos des del punt de vista dels costos salarials.

Els manufacturats de llana de qualitat estaven —i estan encara— dirigits a satisfer necessitats menys primàries que els de cotó. El mercat interior potencial era, per aquest mateix fet, força més gran en termes relatius: a mesura que augmentés la renda podrien créixer també les compres de tèxtils de llana dels espanyols.

A més, la proporció de la demanda interna satisfeta pels productes d’importació era, durant els darrers anys 1880, molt superior a la que es donava en el cotó. Per això mateix, quedava un espai molt més gran per a la substitució d’importacions. De tota manera, les possibilitats reals per a un ràpid creixement depenien molt del fet que augmentés de pressa la renda nacional o bé un nombre notable dels consumidors de rendes més elevades.

Cap de les dues coses no va pas succeir entre el 1891 i el 1913 a Espanya. Així, l’augment de les vendes procedeix, en la major part, de la davallada de les importacions fins a un terç del nivell anterior a la reforma i fins a poc més del 20% després del reforçament de la protecció amb la revisió aranzelària del 1906. Tot plegat es relaciona amb determinats processos nous en el subsector llaner. Les principals novetats eren dues: la consolidació de la indústria de la llana regenerada i el desenvolupament de la indústria de l’estam.

Els condicionaments per a actuar dins el mercat nacional de la mateixa manera que en el cotó eren menors en el cas de la llana. Però l’hegemonia cotonera modelava els procediments de gestió empresarial i les pautes de les xarxes de distribució cara als consumidors finals. Les formes de la distribució cotonera d’alguna manera contaminaren les dels manufacturats de llana i el tancament del mercat als productes d’importació acabà d’arrodonir el marc d’una indústria que havia assolit una quota de mercat molt alta dins del seu espai natural —el territori espanyol— però que disposava de migradíssimes possibilitats d’arribar a incrementar substancialment les exportacions.

Les exportacions de cotó

La indústria cotonera, activitat productiva bàsica de l’economia catalana durant tot el segle XIX, ha estat el sector exportador per excel·lència. És a dir, cap altra activitat econòmica no li és comparable quant a la relació existent entre les quantitats que s’exportaven i aquelles altres que es canalitzaven cap al consum interior. No obstant, afectada per moltes dificultats de naturalesa estructural, des de la manca de recursos energètics i l’elevat preu del carbó d’importació fins a les reduïdes dimensions mitjanes de les empreses, no ha tingut mai una capacitat d’exportació a l’estranger gaire notable. Les vendes exteriors s’han dirigit en una proporció abassegadora a les altres regions del territori espanyol.

El període que ara ens ocupa, però, és un dels més destacables quant a la capacitat d’aconseguir presència a la resta del món. De fet, les exportacions a l’exterior del territori espanyol havien anat augmentant durant els darrers anys del període precedent. La causa principal radicava en les discriminacions favorables per als productes de la península que una llei del 1882 introduïa en els aranzels de les colònies de manera progressiva.

Uns anys després, el 1891, quedà acomplert del tot el règim de cabotatge entre la metròpoli i les colònies. Per a arrodonir-ho, encara, la llei de pressupostos cubana per a l’exercici de 1890-91 augmentava substancialment els impostos de duanes a l’entrada de mercaderies de tercers països a l’illa. En pocs anys les importacions de Cuba procedents dels Estats Units baixaren a una quarta part.

Precisament, aquestes discriminacions de tarifes provocaren les represàlies nord-americanes contra els productes espanyols —i, per tant, també contra els cubans— i l’amenaça de perdre el mercat principalíssim per al sucre de l’illa. El tariff bill que feia aprovar el 1890 el congressista d’Ohio William McKinley suposava l’exigència de reciprocitat i, per tant, la ruïna segura per a la producció bàsica de l’economia cubana. Es va arribar a un acord favorable a Cuba en les negociacions entre Espanya i els Estats Units, però el 1894 la guerra de tarifes esclatà de nou. El col·lapse de l’economia de l’illa era inevitable i, lògicament, havia d’alentar les reaccions independentistes i antiespanyoles de manera generalitzada. La guerra i la derrota espanyola eren simplement qüestió de temps.

En tot cas, és ben evident que a partir del 1891 les quantitats de tèxtils de cotó exportades s’incrementaren molt més i també ho és que els anys de la guerra arribaven a màxims històrics. El gràfic 5.19. mostra la corba de les exportacions de cotó, en tones mètriques, entre el 1875 i el 1913. El moviment de la corba per si sol ja suggereix bona part de les explicacions del fenomen: les vendes exteriors augmenten de manera contínua fins al nivell màxim del 1897, a la vigília del desastre que marca el final de l’imperi colonial. Després, la pèrdua de les colònies produeix una baixada brusca de les exportacions, que se situen al seu punt més baix l’any 1902. A partir d’aleshores, augmenten fins a un nou màxim el 1909.

Gràfic 5.20. Exportacions de teixits de cotó, proporcions sobre la producció, 1875-1910.

L’evolució de les exportacions amb relació al moviment de la producció permet d’observar altres aspectes remarcables d’aquest fenomen. Des del punt de vista del seu pes sobre el producte del sector, el comportament més expansiu s’enregistra precisament entre el 1886 i el 1893: les vendes exteriors passen de poc més del 3% de la producció total a més del 20%. Tal com es comprova al gràfic 5.20, una proporció semblant només fou assolida de nou l’any 1897. A partir d’aleshores les exportacions se situen a l’entorn del 10% de la producció.

La desagregació de les vendes totals per mercats de destinació proporciona dades ben reveladores. Si les vendes a Cuba tenen el protagonisme, la part que correspon a Puerto Rico i a les Filipines és també molt important. Del 1898 endavant, contra allò que es podria esperar, el mercat cubà continuava essent el més destacat malgrat haver reduït la magnitud de les compres. Puerto Rico, incorporat a l’espai econòmic interior nord-americà, restava tancat per als productes espanyols.

En canvi, al costat de Cuba acabava assolint una dimensió molt significativa l’Argentina i, ja de manera força més limitada, també Uruguai i Colòmbia. Les vendes a diversos països europeus, bé que molt modestes, augmentaren fins el 1909. En aquest darrer any els manufacturats de cotó espanyols importats a l’Argentina superaven en valor els dels Estats Units, encara que es trobaven molt lluny dels d’Itàlia i molt més dels britànics. No hi ha dubte, doncs, que a partir del 1898 les exportacions no eren pas resultat del domini colonial sinó de la competitivitat dels productes al mercat mundial i de l’obertura progressiva de nous mercats.

Quadre 5.30. Importacions cubanes de teixits de cotó d'Espanya, entre 1899 i 1907.

L’exemple de Cuba, el mercat principal, ens ensenya moltes coses. Les dades del quadre 5.30. recullen les compres cubanes de teixits espanyols —és a dir, catalans— i el percentatge que representaven sobre les importacions totals de l’illa. Les xifres mostren la resistència dels exportadors catalans a abandonar el mercat, dins del qual conservaren quotes prou considerables malgrat les condicions negatives que derivaven de la guerra i la independència.

El cas de l’illa serveix per a comprendre bé les dificultats, a la llarga insuperables, per a competir a l’exterior. Els transports des dels Estats Units, però també des de diversos punts d’Europa, eren molt més freqüents i molt més barats. Els nolis que havien de pagar els exportadors catalans eren més elevats i donaven avantatge a tots els competidors, malgrat que el càlcul és fet en un dels anys en què el tipus de canvi de la pesseta era més baix. A la resta de mercats americans, els desavantatges de les exportacions catalanes eren encara molt més grans. En intensitat de transports i en costos, la Gran Bretanya, Alemanya, França o Itàlia, i molt més els Estats Units, es trobaven en condicions molt superiors que no donaven cap opció als teixits catalans.

Així doncs, els tèxtils catalans no podien jugar la carta de la moda, perquè no hi havia relacions marítimes mínimes per a mantenir l’atenció sobre les variacions dels gustos dels consumidors, ni podien competir pels mateixos espais del mercat perquè els costos de transport eren enormement superiors. El cost del transport a Buenos Aires des de Barcelona era un 52,1% més car que des de Nova York; a la Guaira ho era en un 69% i a l’Havana en un 103,1%.

La manera de mantenir les vendes consistia a donar condicions i terminis de pagament millors als comerciants. És a dir, operar amb marges més reduïts. I, sobretot, especialitzar-se en estampats i confecció més d’acord amb els gustos i les formes d’origen espanyol, com, segons un agent oficial del Departament de Comerç nord-americà, les “spanish stripes (guayabera catalana)” o els mitjons de nen.

La majoria dels altres mercats de la resta del món eren senzillament inaccessibles per raons tan elementals com que no existia cap manera directa de transportar-hi les mercaderies. Detalls tan insignificants no són ni considerats per aquells que entenen “el mercat mundial” com quelcom d’accessible d’igual manera per a tothom. Alguns aprenents d’historiador semblen creure que les mercaderies es desplacen soles per l’espai, com ho fan a la pissarra de la seva aula.

Un sector amb competència molt elevada

Des del 1892, la nova situació aranzelària i canviària, amb l’elevació de les taxes de duanes i l’agreujament de la depreciació de la pesseta, havia d’afectar d’una manera important la indústria tèxtil. Tots dos mecanismes coincidien a encarir les importacions, amb el consegüent avantatge per als manufacturats domèstics, però al mateix temps també implicaven l’augment dels preus dels inputs fonamentals que, com el cotó en floca, la llana de qualitat i el carbó, procedien de l’exterior. Mancada de la disciplina de costos a què l’hauria obligat l’entrada de teixits estrangers, la indústria incrementà els preus dels teixits a costa dels consumidors.

Aquest joc d’efectes, suposadament propiciat pel nou context de tancament del mercat, no es va verificar en la realitat de manera oberta. El tèxtil és un sector caracteritzat per una enorme quantitat d’empreses, en el qual els acords de cartel·lització i les pràctiques restrictives de la competència, generals a la indústria siderúrgica i a moltes altres, resultaven gairebé impossibles. La competència interna va mantenir la tensió sobre els costos i va evitar l’augment dels preus.

Gràfic 5.21. Índex de preus del tèxtil cotoner, 1890-1910.

No obstant això, un element de caràcter general per al sector, com la presència sindical, sí que acabà exercint aquesta pressió amb la conseqüència inevitable de distanciar els preus dels manufacturats espanyols dels preus del mercat mundial. Les dades ho fan ben evident. El gràfic 5.21. reuneix, en números índex, els preus del carbó de Cardiff i del cotó en floca situats al port de Barcelona, així com també l’excel·lent índex de preus dels teixits de cotó que ha elaborat Pere Puig.

El moviment de les distintes corbes revela diferències ben significatives. L’índex de preus dels teixits es mou amb perfecta sincronia amb els dels principals inputs físics emprats en la seva producció, el cotó en floca i el carbó, fins a l’any 1903. La depreciació de la pesseta provocada per la guerra de Cuba, en incrementar el cost d’aquelles matèries, es reflecteix en un alça gradual del valor dels manufacturats. A partir del 1903, en canvi, el preu anual dels teixits se situa clarament per damunt dels altres. La causa és l’alça dels costos laborals unitaris produïda per l’augment dels salaris i la reducció de la jornada de treball, que van introduir-se després de la vaga general del febrer de l’any 1902.

Quadre 5.31. Indicadors de la indústria cotonera, 1910.

L’aïllament respecte de l’exterior i els condicionaments interns, procedents de la penúria de recursos energètics, l’esquifida naturalesa del mercat espanyol i el mediocre desenvolupament de les estructures comercials, com també les pressions sindicals, acabaren de marcar la trajectòria de la indústria en uns anys en què començava a definir-se tot un nou mapa de localització del sector a nivell mundial. La indústria cotonera, com la resta de branques del tèxtil, arribà a accentuar en aquests anys els trets característics que haurà de mantenir al llarg del segle vint. El quadre 5.31. en permet copsar alguns dels més remarcables.

La comparació internacional que realitza la primera columna de dades del quadre revela que la indústria cotonera catalana està caracteritzada per empreses de dimensions petites. Els establiments de filatura britànics i els dels països industrials nous, com ara el Japó i Rússia, ultrapassen de molt la dimensió mitjana dels catalans. Les diferències amb dos grans productors de teixits de cotó com els Estats Units i Suïssa, però, no són pas abassegadores.

La segona columna de dades ens il·lustra sobre altres coses. La més important consisteix a comprovar que la indústria cotonera catalana es trobava entre aquelles que produïen, com a mitjana, els teixits més fins i de superior qualitat del món. La diferència amb el gran productor especialitzat en fils més fins, la Gran Bretanya, era mínima. És molt significatiu, en canvi, el contrast amb Suïssa, país més adequat per a la comparació a causa de les dimensions i altres característiques. En aquest cas, l’elevat nombre mitjà de la producció de filats de cotó mostra l’especialització en articles de la gamma més alta, i de més valor afegit, que explica el dinamisme de l’exportació suïssa.

Les diferències de qualitat amb les indústries nord-americana, italiana i japonesa, que produïen, de mitjana, filats de nombres més baixos, tradueixen també la debilitat exportadora catalana enfront d’aquests països que penetren de manera decidida en grans mercats d’àrees endarrerides d’Àsia, el Pròxim Orient i Amèrica Llatina, amb limitat poder adquisitiu.

Una producció enciclopèdica

La indústria tèxtil es caracteritza, tant al cotó com a la llana, per una enorme diversitat dels productes finals. L’etapa que analitzem en la història econòmica catalana, a partir de la virada proteccionista, enregistrà una forta accentuació de la diversificació del tèxtil propiciada pel tancament del mercat i el desplegament de noves produccions. Al mateix resultat de diversificar la producció va contribuir un seguit de nous desenvolupaments, entre els quals destaquen l’embranzida del gènere de punt i la creació de la indústria de llana regenerada i l’impuls de la filatura d’estam.

Els detalls relatius al procés d’incorporació de nous productes no són perfectament coneguts —ni podrien ser-ho—, però sí que se’n poden adduir alguns exemples ben significatius. Així, L’Espanya Industrial incorpora a la seva gamma de produccions les teles per a enquadernacions. Sert Germans i Solà són els primers a fabricar moquetes. Altres elements propis del parament de la llar com llençols, matalassos i cortines —l’accés al consum dels quals va començar a ser possible per a amples grups socials, gràcies a l’elevació gradual de la renda per càpita catalana i espanyola— van passar a ser especialitat d’empreses notables com Vda. de Tolrà, de Castellar del Vallès, per als llençols, o Ignasi Font, d’Igualada, per al gènere de matalasse-ria.

Ferran Alsina va produir en exclusiva mundial durant vint anys, a la fàbrica Güell que dirigia, un nou teixit que va batejar amb el nom de roda. El nou producte, del qual Alsina va acaparar totes les patents estrangeres, procedia de l’invent més important del tèxtil català del segle XIX des del punt de vista de les aplicacions. Es tractava del teler per al tissatge del vellut de cotó en doble peça, mitjançant dues llançadores d’acció simultània posat a punt pel mateix Alsina sobre la base d’adaptar el teler per a seda inventat per Jacint Barrau.

Una altra línia important de diversificació és el gènere de punt. A diferència del teixit a la plana, format per l’encreuament dels fils de la trama i de l’ordit, el teixit de malla o gènere de punt es caracteritza per la formació de malles d’un sol fil sobre si mateix o de distints fils paral·lels entrellaçats. El treball de punt a mà va trigar molt més que el tissatge comú, arreu, a trobar solució efectiva per a la mecanització.

Malgrat el precedent de Lee al final del segle XVI, la mecanització moderna ha estat basada en el teler rectilini posat a punt per William Cotton l’any 1864, que se serveix de barres d’agulles amb moviment alternatiu. En comptes de formar les malles una a una, com es fa manualment, les màquines Cotton executen de manera simultània totes les malles d’una mateixa filera de cada peça, amb una enorme economia de treball i de temps i perfecta regularitat de l’acabat. A més no elaboren les peces una a una, com els telers circulars per a fabricar teixits tubulars per a mitges i mitjons, sinó diverses, fins a 12, 20 o més.

L’inici de la mecanització del tissatge de punt correspon a la meitat de la dècada del 1880, a la casa Baladia de Mataró, i la seva expansió es realitza a partir dels primers anys de la del 1890. Les poblacions del Maresme —la mateixa Mataró, però també Calella, Vilassar, Arenys, etc.— formaren el nucli principal de la indústria. També es va difondre a d’altres localitats com Olot, Valls, Terrassa i Igualada. La introducció del tissatge de punt a Igualada sembla haver estat iniciada per l’empresari Pau Salinas, que hi muntà la primera fàbrica el 1895. L’entrada de nous empresaris de la capital de l’Anoia al subsector del teixit de malla es produí molt després de la consolidació dels nuclis del Maresme. Però aquest nou focus va ser capaç de créixer i consolidar-se gràcies a una intel·ligent opció d’especialització cap a la fabricació de jerseis i d’altres teixits abordonats (punt anglès) d’estam per a l’hivern.

La producció era mecanitzada mitjançant les tricotoses o màquines rectilínies segons el sistema creat pel nord-americà J. W. Lamb. Aquest tipus de màquina pot ser independent o acumulada en un nombre molt limitat damunt d’una mateixa bancada i no presenta diferències importants d’eficiència entre les mogudes a mà i les accionades amb un motor. L’elecció del sistema es fa en funció de l’escala a què s’opera. A Igualada domina, abans del 1913, la màquina manual i la producció a petita escala per tal d’acomodar-se al curs de la demanda.

L’opció de Terrassa, en canvi, s’encaminava més aviat cap al gènere de punt de llana i la mitgeria. En general, la distribució de la indústria en diverses localitats s’ajustava a un cert tipus de selecció d’especialitzacions, la qual cosa determinava economies d’aglomeració i facilitava la utilització de serveis comuns, ensinistrament de la mà d’obra i coneixements tècnics col·lectivament compartits, etc.

L’expansió de la producció es va produir amb una relativa lentitud, motivada no tant per les dimensions del mercat espanyol d’articles de punt —que no era pas sensiblement diferent al de qualsevol altre tipus de manufacturat tèxtil— com pel fet que es tractava d’una mena d’article nou, el qual va ser adoptat per la majoria dels consumidors urbans a Espanya, com a la resta del món, a mesura que la moda l’anava introduint.

Els nous desenvolupaments a la indústria llanera

Tot i que els inicis de la utilització de desfetes de llana i draps per a l’obtenció de nous filats s’havien produït durant el decenni de 1861, el desenvolupament d’aquesta indústria tenia lloc durant els anys 1891-1913 principalment a Sabadell i, també, a Terrassa. Per la seva banda, la indústria estamera o de llana pentinada —bàsicament teixits per a vestit de senyor— tenia els primers desenvolupaments encara més lluny, durants els anys 1840, però no s’imposava plenament entre els consumidors europeus fins a la dècada de 1880. Alguns dels principals fabricants de filats d’estam són d’aquests anys, però el mercat interior era dominat principalment per les importacions franceses i britàniques.

La virada proteccionista de l’aranzel del 1891 donava avantatges definitius als productors nacionals i assegurava la substitució d’importacions. Durant els primers anys del nou període les importacions de teixits de llana es reduïren a poc més de la cinquena part de com havien estat durant els deu anys anteriors. La depreciació creixent de la pesseta encara ajudava en la mateixa direcció d’encarir les importacions de filats foranis.

En aquest context algunes empreses estrangeres prengueren la decisió d’instal·lar fàbriques en territori espanyol i triaren, lògicament, el districte tèxtil català per a poder col·locar el producte entre les fàbriques de teixits que hi eren concentrades. Harmel Frères instal·là una fàbrica a Sabadell i Ernest Niquet et Cie a Terrassa el mateix any 1892. Totes dues procedien de la regió de Reims. The Catalan Worsted Spinning, Co. Ltd., dels germans anglesos Bastow, creà una fàbrica a Sant Martí de Provençals l’any 1895, bé que no durà més enllà de quinze anys.

Quadre 5.32. Capacitat instal·lada de la filatura de llana, 1913.

Gràcies a aquests nous desenvolupaments i, també, als perfeccionaments dels sistemes ja instal·lats, la indústria es dedicà preferentment a la producció de draps de qualitat superior i als articles de novetat. Els teixits fins i lleugers, de qualitat superior, deixaren de ser monopolitzats per la indústria estrangera a favor de la indústria catalana. A més, l’elevació de la renda en va incrementar lentament però contínua la demanda al mercat intern. A la fi del període, tal com mostren les dades del quadre 5.32., l’expansió de les noves branques havia afavorit una ja molt marcada hegemonia catalana dins del subsector llaner.

Els nous desenvolupaments de la indústria llanera van contribuir d’una manera molt important a reforçar-ne la catalana, especialment a l’àrea del Vallès Occidental. La nova indústria de llanes regenerades propiciava l’ampliació de l’oferta de teixits de llana cardada amb costos i preus de venda més baixos. Els teixits d’estam, o llana pentinada, era un monopoli català complet, com evidencien les xifres de la segona columna del quadre, alhora que quedava definitivament consolidada l’abassegadora hegemonia del districte llaner de Sabadell-Terrassa a nivell espanyol.

Una competitivitat tècnica elevada

“La vaga”, dibuix de Francesc Sardà (“El Mercurio”, 1902). El gran problema de la indústria tèxtil catalana ha estat des del començament la qüestió de la “reforma del treball” i l’extrema violència desplegada pels obrers per tal d’impedir qualsevol augment de la productivitat.

A més dels fenòmens de diversificació de la producció, la renovació de l’utillatge de les empreses tèxtils ja instal·lades es va mantenir molt activa entre el 1891 i el 1913. Tots els testimonis suggereixen que no existien endarreriments sensibles des del punt de vista tècnic. Malgrat l’elevada competitivitat tècnica, però, el tèxtil català presentava amb relació als països avançats una clara manca de competitivitat econòmica. No existeix cap mena de contradicció en aquest balanç de doble lectura.

La competitivitat tecnològica del sector tèxtil sembla ben satisfactòria: les instal·lacions eren força avançades en termes de mecanització dels equips productius. La fi de la llarga depressió de la segona meitat de la dècada de 1880 propicià la renovació de l’utillatge de les fàbriques, tant del subsector cotoner com del llaner.

Quadre 5.33. Classificació de les filadores del cotó, 1907.

L’aspecte més remarcable d’aquest tipus de comportament del sector va ser l’acceleració del procés, iniciat a penes els anys anteriors, d’introducció de les grans contínues d’anells. Les dades del subsector cotoner mostren que, cap al 1907, s’havia assolit un grau de substitució de les velles selfactines prou més notable que el d’altres països que seguien la mateixa via. El quadre 5.33., a la tercera columna, en mostra el nivell relatiu a l’equipament total de fusos en termes que permeten la comparació amb les potències cotoneres (excepte els Estats Units). Segons les xifres del quadre, la substitució de les màquines de filar per les noves contínues d’anells estava clarament per darrere del país més dinàmic a nivell mundial (Japó) i una mica més endarrerida que el més innovador d’Europa (Itàlia), però força per davant de les altres grans potències tèxtils europees que hi figuren.

La rapidesa de la substitució s’explica pel fet que era l’únic sistema accessible als fabricants catalans per a reduir costos. La substitució permetia, en efecte, contractar mà d’obra no qualificada i molt més barata, generalment femenina, i produir quantitats de filats més grans amb costos més baixos. Les selfactines, i el treball d’operadors més experimentats que aquestes màquines exigien, només eren necessaris per a números de fil molt fins de qualitats superiors. També en el tissatge, els canvis més remarcables eren destinats a facilitar la incorporació de la dona a la indústria.

Sala de confecció a la fàbrica de gènere de punt de Francesc Rafel. Barcelona 1907 (Fotografia del començament del segle XX.

D’altra banda, l’accés a la tecnologia dels processos tèxtils no plantejava dificultats a cap nivell: la formació de tècnics era prou àmplia i encara havia de millorar-se a través de la formació de les escoles tècniques, per a primer grau o peritatge, de Terrassa (1902), com també, per damunt de tot, la d’enginyers tèxtils a la mateixa ciutat (1905).

Fins i tot es disposava de tècnics d’alt nivell que havien introduït perfeccionaments destacables en els processos de preparació, filatura, estiratge, tissatge i tintoreria, algun dels quals assolí una acceptació internacional. Entre ells destaca el treball del mateix Alsina amb la invenció d’un teler sense llançadora, que era substituïda per agulles introductores de la trama. L’encert del procediment exigia una velocitat massa limitada —80 passades per minut— que n’impedia una aplicació industrial. Al mateix objectiu de posar a punt una màquina de teixir sense llançadora era dedicat l’invent de Garcia Moya, de Cornellà de Llobregat, que exigia passades dobles i, per tant, només podia utilitzar-se per a alguna classe de teixits especials. El químic Francesc Jaumandreu va inventar una màquina contínua per a la tintura de madeixes de cotó amb colorants a la tina, que en tot el XIX s’havia continuat realitzant pel procediment manual. El sistema Jaumandreu va ser adoptat, i després desenvolupat, a tots els països tèxtils. La gran aportació catalana a la tecnologia tèxtil, al tancament mateix del període, fou el sistema de grans estiratges posat a punt pel sabadellenc Ferran Casablancas.

Una baixa competitivitat econòmica

Malgrat que els tipus de màquines, en termes generals, no presentaven cap deficiència substancial respecte de la mitjana europea, la competitivitat econòmica del tèxtil era, a nivell internacional, francament baixa. Així doncs, la baixa competitivitat econòmica contrastava amb l’elevada competitivitat tècnica. Diversos mecanismes contribuïren a produir aquest resultat.

Durant el període, des dels darrers anys del 1880 endavant, es va generalitzar la utilització de l’energia hidràulica en les noves filatures del cotó. Es tractava d’una opció tecnològicament avantatjosa però amb un futur molt problemàtic, entre d’altres raons perquè els millors salts d’aigua —en termes de localització i de potència— ja havien estat aprofitats anteriorment.

L’opció per les “fàbriques de riu” va ser incentivada, sens dubte, per l’encariment del carbó d’importació a causa de la depreciació de la pesseta a la darrera dècada del segle XIX i a la primera del XX. D’aquesta manera, allò que era una situació circumstancial —la baixa de la pesseta— determinà decisions amb conseqüències de molt llarga durada i amb incidència de caràcter estructural.

El model hidràulic imposava les dimensions de l’empresa, que havia d’ajustar-se a la potència de la planta energètica, i introduïa un sistema operatiu al sector definit pel baix nombre de jornades de treball aprofitades cada any, a causa dels problemes específics d’uns cursos d’aigua esquifits i irregulars. La dimensió limitada dels establiments fabrils provocava, per si sola, restriccions tecnològiques.

Els problemes derivats de la baixa dimensió mitjana de les empreses apareixen també al tissatge, malgrat que en aquest cas les “fàbriques de riu” no eren pas les que marcaven la pauta. Per exemple, en les operacions preparatòries de l’ordit el treball manual es va mantenir fins el 1913, tant a la llana com al cotó, sense introduir la nuadora mecànica; tot i que feia una feina més ràpida, regular i segura, només podia ser aplicada eficientment quan es tractava d’establiments amb un nombre molt elevat de telers mecànics.

Les empreses tenien, també, problemes seriosos per a competir per culpa de l’estructura comercial adoptada, tal com ha estat comentat més amunt. Havent renunciat al descompte comercial com a sistema de finançament, les empreses no disposaven d’altra font de finançament a llarg termini que la utilització de recursos propis, és a dir, l’autofinançament. El predomini massiu de les empreses petites i mitjanes de caràcter familiar, que les feia de dimensions proporcionades al patrimoni personal de l’empresari, les allunyava de la possibilitat d’obtenir recursos mitjançant ampliacions de capital.

Aquest sistema de treball, que considerava les relacions amb els comerciants detallistes la part més valuosa del patrimoni de l’empresa, obligava a produir sèries de productes molt curtes i enormement variades, la qual cosa era, per si sola, font d’ineficiència i de manca de competitivitat.

Les principals dificultats, però, procedien d’una altra banda. Amb les mateixes màquines de filar, el nombre d’hores de treball per a produir una quantitat concreta de filats de les mateixes característiques —gruix i fibra idèntics— era molt superior a les fàbriques catalanes que a les equivalents de fora d’Espanya.

L’obstacle bàsic per a la competitivitat de la indústria era, doncs, un altre: la insuperable resistència a la innovació tecnològica per part dels treballadors i de les organitzacions sindicals. El gran problema de la indústria tèxtil catalana ha estat, des del començament, la qüestió de la “reforma del treball” i l’extrema violència desplegada pels obrers per tal d’impedir qualsevol augment de la productivitat.

Els testimonis sobre aquest factor crucial d’endarreriment a la indústria catalana són gairebé infinits. Ja l’any 1879 observava Pere Estasén, amb relació a la llana, que mentre “un filador té al càrrec 200 fusos, una nena als Estats Units en controla 800; un teixidor s’ocupa de dos telers mentre una jove als Estats Units en té quatre i de vegades més; segons el tipus de gènere arriba a sis”.

Amb motiu de l’estudi de la reforma dels aranzels realitzat l’any 1890 s’afegeix, ara amb relació al cotó, que “tenim la mà d’obra bastant més cara que a Anglaterra: allí una dona, per exemple, governa dues metxeres —és a dir, dues màquines preparatòries—, aquí només una; allí, un filador amb un ajudant i un bobinador governen 2.000 fusos, i aquí, per a treball igual es necessiten dos filadors, dos ajudants i dos bobinadors; allí condueix quatre telers un sol operari i aquí se’n necessiten dos. De manera que aquí necessitem doble personal.”

L’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona l’any 1913 considerava pràcticament insuperable aquest problema capital: el país presentava, “por ser de los menos disciplinados, una serie de dificultades casi invencibles”. De testimonis semblants se’n podrien mostrar molts més. És ben evident, d’altra banda, que la causa principal de totes les vagues més dures al sector va ser sempre la lluita contra la reforma.

Els obrers no eren pas, però, reaccionaris o estúpids. L’explicació de la seva actitud intransigent és claríssima en tot moment: “s’imposa la qüestió social —explica el mateix Estasén— i cal atendre els obrers sense treball i donar-los-en encara que la màquina estalviï braços”. L’economia catalana, i més encara l’espanyola en què es trobava inserida, s’acomodaven a les pautes d’un model de creixement amb oferta il·limitada de treball. Els treballadors amb ocupació regular no acceptarien mai de bon grat mesures que poguessin amenaçar l’existència dels llocs de treball. Els innombrables intents empresarials de racionalitzar les plantilles dels establiments varen topar sempre amb les resistències més aferrissades, des de la vaga fins a l’atemptat i l’assassinat. Les accions terroristes, tan freqüents a la torturada història social de la Catalunya contemporània, tenen aquest origen en la seva immensa majoria.

Agroalimentària i altres indústries de béns de consum

Etiqueta de la fàbrica de pastes de sopa L'Empordanesa.

Fora del tèxtil, els progressos varen ser, de fet, més notables. L’autèntica consolidació de les indústries modernes del vi i de l’oli correspon al període de 1891-1913, després dels primers passos donats durant els decennis anteriors. De fet, l’etapa de la fil·loxera a França i de les grans exportacions havia estat de retrocés des del punt de vista industrial ja que es va optar per les vendes de most i vins sense elaboració, però ben remuneradors, a costa de la qualitat i de la comercialització pròpia al mercat mundial. Les dificultats posteriors i la llarga crisi de malvenda, a partir del 1892, obligaren a criar most selecte i a vendre i exportar vins de marca i cava. Així es van anar desenvolupant noves empreses industrials. El procés oleícola va exigir, així mateix, instal·lacions industrials més grans i més ben equipades, amb trituradores i premses hidràuliques mogudes mecànicament. El refinat i els nous envasats metàl·lics s’estengueren a totes les comarques productores, alhora que augmentava l’exportació.

Si aquestes dues indústries agroalimentàries estaven vinculades, quant a la seva localització, a les zones agrícoles amb oferta agrària abundant, la resta de les indústries d’alimentació i de begudes estava centrada a l’entorn del gran mercat de consum de Barcelona.

Les destil·leries per a la producció d’anisats, roms i conyacs destacaven, sobretot, a Badalona i a Barcelona. Al final del període s’hi ocupaven uns tres-cents treballadors en més de quaranta petites empreses. Un nombre semblant d’empreses i de treballadors eren aplicats a la fabricació de gasoses i altres begudes carbòniques.

Etiquetes de la fàbrica de conserves Pedrerol i Mir (a dalt), de la fàbrica de salsitxes Torra i San de Vic (al mig) i de la fàbrica de galetes La Glòria (a baix). Les indústries alimentàries continuaven essent un sector de serveis orientat principalment al mercat interior.

La primera fàbrica important de cervesa havia estat la de Camps i Kuentzmann, promoguda per l’alsacià August Kuentzmann Damm al final del 1872. El seu familiar Joseph Damm, originari igualment de Selestat, en creava una altra gairebé deu anys més tard. Cap al 1910 hi havia cinc fàbriques a Barcelona i poblacions properes, tres de les quals es fusionaren per formar la SA Damm. El gruix de les vendes es realitzava a la Catalunya urbana, però també tenien mercats importants a les Illes i al País Valencià.

Sant Martí de Provençals, Badalona, Cornellà i Sarrià, a més de la capital, van absorbir la major part de les fàbriques de farina com també les de galetes i pasta de sopa. A l’acabament del període, n’hi havia a l’entorn de trenta de les primeres i gairebé setanta de les aplicades als aliments elaborats, les més grans de les quals exportaven una proporció considerable de la seva producció a la resta d’Espanya i una mica també a Amèrica.

Dins dels productes càrnics, sobresurt la fabricació de fuets i altres embotits, mitjançant procediments mecànics, a la plana de Vic. Cap al 1910 hi treballaven una trentena de fàbriques, que ja havien iniciat vendes a la resta d’Espanya. La producció de xocolata d’una quarantena de fàbriques era canalitzada en una part molt més gran als mercats extra-regionals.

En qualsevol cas, les indústries alimentàries continuaven essent un sector de serveis orientat principalment al mercat interior. Des del punt de vista del valor afegit global i del nombre de treballadors, les branques més destacades eren les fleques, les pastisseries i les carnisseries, però totes tres es fonamentaven en un nombre molt gran d’establiments de dimensions minúscules, amb un equipament modest i basat en tècniques manuals de treball.

Dins de les indústries de béns de consum, les produccions de confecció eren fonamentalment de caràcter artesanal amb l’única excepció d’alguns articles, com ara barrets o elàstics, la fabricació dels quals a penes si es distingia del tèxtil mateix. Algunes cases de brodats, a l’entorn d’una vintena, operaven mecànicament i arribaven a ocupar en conjunt la xifra prou notable d’unes dues mil dones.

La fabricació mecànica del calçat, mitjançant motors de gas i elèctrics, es feia l’any 1913 per part de vint-i-dues empreses de Barcelona i cinc de Sitges, com també a les Illes, València i diverses poblacions espanyoles. Barcelona era, però, “the real center of the modern industry” del país, segons l’informe oficial de l’agent del govern nord-americà Arthur B. Butman d’aquell any. El 90% de la maquinària de cosir tipus McKay era importada dels Estats Units, a través de l’organització que tenia a Barcelona The United Shoe Machinery Co., i la resta, de diferents països europeus.

La producció de botes i sabates es venia al mercat interior i a la resta d’Espanya i encara se n’exportaven xifres prou considerables, sobretot a l’illa de Cuba. Les adoberies i la indústria de la pell i dels cuiros, més endarrerides quant a la seva tecnologia, eren concentrades a Barcelona i Igualada. Treballaven principalment per a la indústria del calçat i per a les fàbriques de corretges i cables i cintes de cuiro. Aquesta darrera era una autèntica especialitat catalana, ja que una quarantena d’empreses —un percentatge altíssim del total espanyol— operaven a les zones industrials sota l’estímul de la forta demanda generada sobretot pel tèxtil i també per la metal·lúrgia.

Fusta, paper i arts gràfiques

Factura de Josep Vilaseca, fàbrica de paper a Capellades.

Les indústries de la fusta i del moble eren integrades per gairebé un miler d’obradors de dimensions extremament reduïdes, dispersos per tota la geografia del país. Només algunes ebenisteries de Barcelona i, sobretot, les serradores de determinades contrades pirinenques arribaven a assolir dimensions d’autèntiques empreses.

El negoci de la tala del bosc i del transport de la fusta cap a les poblacions de la costa, amb els rais que navegaven el riu Noguera Pallaresa, el Segre i l’Ebre, constituïa una activitat important per al Pallars i l’Alt Urgell. L’augment de la demanda de fusta, lligat al creixement de l’edificació urbana, en produí una clara expansió. Les rescloses de grans dimensions realitzades per als treballs hidroelèctrics a la fi del període, que dificultaven la navegació fluvial, i la competència del transport amb camions determinaren l’inici de la decadència definitiva dels raiers.

La indústria del suro, concentrada a Palamós, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i altres poblacions properes, enregistrava una gran expansió a partir de la dècada de 1880, afavorida per l’augment de la demanda europea de vi, xampany, cervesa, aigües minerals i perfumeria a mesura que s’anava incrementant la renda per habitant. La depreciació de la pesseta acabà de donar impuls a un sector que exportava a l’entorn del 90% de la producció.

Els quinze anys anteriors a la guerra, la indústria del suro assolia les dimensions més grans de la seva història i l’exportació màxima, i avançava la mecanització de les operacions, sense arribar a desplaçar del tot, però, el treball manual. La societat col·lectiva Miquel i Wincke, que operava des de l’any 1900, va estendre la fabricació a gran escala des dels taps fins a nous productes com flotadors, plantilles per al calçat, paper de suro i, sobretot, aglomerats. L’any 1913 mutiplicava per quatre les vendes del seu primer exercici complet 1901-02.

La indústria del paper era una antiga especialització catalana. El desenvolupament de la fabricació mecànica del paper va donar un avantatge insuperable a Guipúscoa i Biscaia, gràcies a una localització òptima de cara a la importació de pasta de fusta procedent dels països nòrdics. Al final del període, per aquest motiu, les fàbriques catalanes, fonamentalment de les comarques de Girona, a penes si arribaven a un 10% de la producció espanyola de paper corrent.

Les fàbriques de les comarques de Barcelona i de Tarragona, en canvi, formaven el més important nucli productor de paper d’estrassa, dominaven abassegadorament el subsector del cartonatge i tenien l’exclusiva dels papers de fil i de barba. En termes de valor afegit generat, els únics que permeten una comparació significativa entre els diferents subsectors, el focus paperer català superava de poc el basc i tots dos junts assolien tres quartes parts del total espanyol.

Un dels llibres editats per Espasa i Companyia.

Tal com ha explicat Josep M. Delgado (vol. III, pàg. 228 i ss.), les arts gràfiques i les edicions adquirien un impuls molt remarcable a la fi del segle XIX i primers anys del XX. L’any 1907 hi havia 210 impremtes i 36 litografies independents d’aquelles, amb més de tres mil treballadors ocupats. S’hi editaven a l’entorn de 250 publicacions periòdiques i Barcelona era considerada el centre editor de llibre en castellà més important del món —especialment en edicions de llibre tècnic—, gràcies, sobretot, a la potència del seu mercat intern i a les vendes a la resta d’Espanya i a Amèrica.

El desenvolupament de la metal·lúrgia i de les construccions mecàniques

El període final de l’època considerada assisteix al naixement d’una petita siderúrgia no integral per a la producció d’acers, gràcies a tres distintes installacions basades en el forn Martin-Siemens: l’inaugurat per Joan Torras al seu establiment de Sant Martí de Provençals l’any 1900, un segon forn d’idèntiques característiques instal·lat gairebé al mateix temps a l’Hospitalet de Llobregat per l’empresa Alts Forns i Ferreria de Nostra Senyora del Carme —que, a partir del 1909, explotà la Ferreria de Sant Josep i, des del 1916, Alts Forns de Catalunya SA— i, finalment, una tercera acereria instal·lada a Sant Andreu per Material per a Ferrocarrils i Construccions, dels Girona, al final de l’any 1908.

La indústria metal·lúrgica catalana continuava essent, però, una indústria transformadora. La nova siderúrgia, cap al 1913, suposava un percentatge molt petit del valor afegit total de la indústria siderúrgica espanyola i, també, de la indústria del metall catalana. Normalment, el desenvolupament de la indústria de capçalera, la siderúrgia, ha promogut un desplegament ampli d’indústries de transformació gràcies a les bones condicions del producte que els proporciona. A Catalunya ha estat exactament a l’inrevés: el volum de les demandes de la metal·lúrgia transformadora —capdavantera a nivell espanyol— i les característiques peculiars d’acers especials i ferroaliatges exigits per aquesta motivaren, pel cantó de la demanda, la creació de les empreses siderúrgiques.

Però també hi contribuí pel cantó de l’oferta, en la mesura que generava abundància de ferralla, la primera matèria principal d’aquests tipus d’acereries. La virada proteccionista del 1891 i, sobretot, la revisió aranzelària del 1896 i la suspensió a la franquícia de la importació de material ferroviari del mateix any acabaren de crear les condicions necessàries.

L’expansió de la indústria transformadora passà per la consolidació de les construccions metàl·liques i l’impuls més decidit de tres subsectors encara incipients: maquinària industrial, màquines i aparells elèctrics i material de transport. La protecció aranzelària, el progrés de l’electrificació i l’augment de la demanda de manufacturats metàl·lics promogut pel creixement de la població i de la renda per habitant en foren les causes principals.

La maquinària industrial s’havia desenvolupat poc a causa de la debilitat de la demanda interna i de les dificultats de competir amb els proveïdors estrangers pels elevats preus de les primeres matèries i dels productes semiacabats que necessitaven, com també per l’elevada pressió fiscal que suportava. Les especialitats més desenvolupades eren la fabricació de motors i de màquines per a la indústria transformadora i la maquinària agrícola, més en el vessant d’estris per al regadiu i per al processament dels productes agraris que no pas en el del treball agrícola estricte. Al final del període es recompten les primeres empreses dedicades a aparells domèstics (frigorífics).

L’especialització en màquines tèxtils hi era apuntada però escassament desenvolupada. L’any 1913 existien unes trenta empreses que s’acostaven, conjuntament, al miler de treballadors. Sota la cobertura de l’aranzel i amb la possibilitat de produir màquines individualitzadament —i no sèries llargues— operaven la SA Serra de Manlleu, amb aplicació preferent a les contínues per a la filatura de cotó i, fins i tot, de llana; la SA Casablancas de Sabadell, amb la seva gran especialitat en el muntatge dels bancs d’estiratge per a la filatura de cotó; Duran i Cañameres, de Sabadell —estudiada per E. Deu—, i Bracons i Riera, de Roda de Ter, dedicades a maquinària per al tissatge; i Gustau Gnauck, de Mataró, aplicada a la construcció de telers rectilinis Cotton i circulars per al gènere de punt.

Quant a la fabricació de material de transport, els anys que precedeixen la Primera Guerra Mundial enregistren la consolidació de Material per a Ferrocarrils i Construccions com a primer fabricant espanyol de vagons i furgons ferroviaris i la conversió de La Maquinista en el primer constructor de locomotores del país. En un altre àmbit completament nou, la fabricació d’automòbils i motors, es produeix la creació de les empreses de més futur, La Hispano Suïssa i Elizalde, a més d’altres temptatives menors (vegeu vol. VI, pàgs. 90-93).

Quadre 5.34. Les construccions mecàniques a Barcelona, 1913.

El quadre 5.34. reuneix les dades bàsiques del subsector de les construccions mecàniques de la província de Barcelona —molt pròximes a les de Catalunya sencera— per a l’any final del nostre període. Hi havia aleshores un centenar i mig d’empreses que ocupaven uns sis mil treballadors i feien ús de motors amb una potència global de poc més de dos mil cavalls de vapor. Una proporció molt elevada d’aquests efectius eren concentrats a la ciutat de Barcelona. Cal advertir que dins del quadre, com a resultat dels criteris de classificació de l’autor, no hi són considerades les fundicions, les construccions metàl·liques ni la indústria de material ferroviari.

Tot i que el gruix del material elèctric utilitzat en el procés d’electrificació català i espanyol procedia de l’exterior, poc més de dues dotzenes d’empreses formaven l’any 1913 l’avançada d’aquest subsector a Catalunya. Darrere la pionera Societat Espanyola d’Electricitat, Planas i Flaquer —que absorbí bona part dels treballadors d’aquella— decidí afegir la fabricació de material elèctric a les construccions hidràuliques. L’any 1887 fabricà el seu primer alternador i després se centrà en la fabricació de transformadors i la instal·lació de centrals de corrent altern.

Entre les primeres empreses importants també destaquen Vivó Torras, de Barcelona, L’Electricitat SA, de Sabadell, i sobretot La Indústria Elèctrica (1896), creada i dirigida per l’enginyer Lluís Muntadas fins a ser absorbida per l’alemanya Siemens (1910).

Quadre 5.35. La fabricació de material elèctric a Barcelona, 1913.

Les fabricacions més arrelades eren les de dinamos, làmpades, comptadors, aïlladors i cables. El quadre 5.35. mostra les dimensions del subsector de manera idèntica a l’emprada per a les construccions mecàniques. Bé que el nombre d’empreses era molt inferior, el de treballadors era ja més semblant i el valor de la producció anual molt més.

Tant les construccions mecàniques com la fabricació de material elèctric presentaven un saldo molt desfavorable en termes de balança comercial exterior. En canvi, les relacions amb la resta d’Espanya són exactament inverses: molt favorables. Es tractava de subsectors força nous, dins dels quals algunes empreses —com les de fabricació de màquines de cosir, telers per a gèneres de punt o làmpades amb filament metàl·lic— importaven la major part dels components per a muntar-los a les seves plantes. Però el nombre d’empreses, la diversitat de les línies encetades i la rapidesa de la nacionalització de la fabricació de components i de la diversificació dels processos mostren que havia adquirit ja una maduresa molt notable.

Tot i que les seves dimensions eren, cap al 1913, molt més reduïdes que no pas les del tèxtil, el sector del metall apareixia com el més innovador i el més dinàmic. La metal·lúrgia catalana contemporània mostrava ja el seu tret més sobresortint: una marcada especialització en la gamma, variadíssima, dels acabats, justament aquella classe de productes on el pes que implica el cost de les primeres matèries i semiacabats és menor i on resulta proporcionalment més elevat el valor afegit.

El naixement d’un sector de futur: el químic

Els anys que formen el període ara considerat veuen el naixement de la química com a sector industrial, apuntant de manera incipient una sèrie de línies de desenvolupament que arribaren a ser importants a Catalunya en l’etapa següent i, sobretot, en d’altres de molt posteriors. El químic és un sector enormement complex, del qual resulta molt difícil definir els límits. En primer lloc perquè ha experimentat canvis enormes en els darrers cent anys i en segon lloc, també per l’acusada especificitat de molts dels subsectors que el componen.

Els trets propis del sector comencen a configurar-se nítidament en aquesta primera etapa formativa. Podríem assenyalar la debilitat de la química bàsica i el minifundisme de la química de transformació, l’orientació pràcticament exclusiva en el mercat interior espanyol, el predomini d’iniciatives i de capital estranger i la manca de tecnologia i d’investigació pròpia amb una gran dependència de patents, suport tècnic i, fins i tot, productes de base de l’exterior.

Tal com s’explica al capítol VI d’aquesta obra (pàg. 149 i ss.), la feblesa de les indústries consumidores —paper, vidre i sabó— no va permetre arrelar la fabricació de la sosa Leblanc, base de la química industrial fins gairebé l’acabament del segle XIX. La més important de les empreses catalanes continuà essent la casa Cros, que encetava des de la dècada final del segle XIX una política decidida d’expansió per tal de comercialitzar per a tota la península els productes de la seva nova especialització: els fertilitzants (superfosfats de calci).

L’èxit aconseguit, gràcies a la sortida de la crisi agrària i a l’ampliació de la demanda interna d’adobs, decidí els Cros a constituir l’empresa com a societat anònima (1904) i a incrementar els seus recursos per tal d’expandir la producció per tot l’estat. Les fàbriques de Sevilla (1906) i Alacant (1907), com també les de San Juan de Aznalfarache i Santander, inauguren aquesta estratègia, que haurà de prosseguir després del 1913.

A més de la casa Cros, la indústria de capçalera es pot dir que naixia amb la formació de la Companyia Anònima de Productes Químics l’any 1883, a partir d’unes altres quatre de molt petites i de la casa comercial de Fills de Vidal Ribas que realment encapçalà l’operació. Dedicà les fàbriques a productes essencials com ara àcid sulfúric, sulfat de ferro, alums i minis.

Les realitzacions noves més destacades del període són tres. La primera, la creació de l’Electroquímica de Flix l’any 1897 amb capital de l’alemanya Chemische Fabrik Elektron i Elektrizitäts AG per a produir sosa càustica, clorur de calci i altres productes químics. Des de l’any 1904 inicià la col·laboració amb la Cros, en l’òrbita de la qual acabà per integrar-se. Cal destacar en segon lloc la Societat Espanyola de Carburs Metàllics, promoguda per un grup franco-suís també l’any 1897, que explotava un salt d’aigua propi a Olvan de 4.280 kilovoltamperis per a la producció de carbur de calci. En tercer lloc, l’Electro Metal·lúrgica de l’Ebre, empresa constituïda l’any 1904 per a la producció de carbur de calci. Amb la important concessió de Joan Espiell d’un salt d’aigua a Sàstago, damunt l’Ebre, s’aixecà la central elèctrica i la fàbrica. L’empresa acabà també vinculada a la Cros i, com a productora d’electricitat excedentària de les seves pròpies necessitats, al grup de “La Canadenca”.

Quant als transformats químics, els subsectors més destacats eren els de sabó i perfumeria, de colorants, pintures i vernissos, d’alcohol i, finalment, de productes farmacèutics. Tots quatre eren integrats, cap al 1913, per unes setanta empreses que, en conjunt, ocupaven aproximadament un miler i mig de treballadors. La majoria d’elles eren molt petites, però algunes ja adquirien certa dimensió i anunciaven un desenvolupament més gran, com ara Uriach, Dr. Andreu, Folch i Albinyana i Foret.

També mereixen ser destacats, sobretot per la importància que adquiriren després, les noves empreses dels subsectors de refineria del petroli, dels productes del cautxú i de les fibres artificials. Des de la dècada de 1880 s’enregistra l’existència a Tarragona d’una fàbrica anomenada “La Pensilvania”, propietat de la raó social Juan Vilella, S. en C., dedicada a la destil·lació de petrolis. L’any 1910 podia produir vuit milions de litres anuals de gasolina i tenia mercats a Catalunya, València i a l’interior de la península. L’any 1914 es comptaven quatre refineries, dues a la província de Tarragona i dues més a la de Barcelona.

Tot un altre caràcter va tenir, des del seu inici, l’empresa Sabadell Henry, instal·lada a Cornellà de Llobregat al final del 1912. Es pot considerar la primera autèntica refineria espanyola. Tractava petrolis crus pesants per obtenir-ne principalment lubricants i, en menys quantitat, fuel-oil i productes insecticides.

Klein fou la primera empresa existent a Catalunya i a Espanya per a la fabricació de pneumàtics. La primacia passà ràpidament, però, a Pirelli i Cia, que instal·lava l’any 1907 una gran fàbrica a Vilanova i la Geltrú amb uns quatre-cents treballadors. Pirelli es dedicava també, i preferentment, a la fabricació de cables i fils per a la indústria elèctrica.

Els avenços químics permeteren la posada a punt, a la fi del segle XIX, de noves fibres artificials que permetien substituir les de procedència animal o vegetal. La fabricació d’aquests nous productes presentava exigències tecnològiques i financeres molt importants, però la seva utilització començà a prendre dimensions considerables durant la dècada que precedí la Primera Guerra Mundial en els focus tèxtils importants d’Europa i d’Amèrica.

A Catalunya i a Espanya la nova indústria naixia a la fi de l’any 1906 amb la constitució de la Societat Espanyola de Seda Viscosa per iniciativa dels germans Vilà i Marquès, fabricants d’aprestos i estampats de cotó. La fàbrica, instal·lada a Barcelona, començà a produir raió viscosa amb patent britànica el 1907 i no arribà a cobrir plenament la demanda interna abans del 1913. Deu anys després d’aquesta darrera data constituí el nucli de SAFA, la segona gran empresa catalana de l’època darrere La Seda de Barcelona.

Construcció, materials i ciment

El sector de la construcció està lligat molt estretament a la demanda i, per això, resultà dinamitzat a la Catalunya de canvi de segle pels fenòmens de la urbanització i de les migracions, com també per l’edificació industrial. L’àrea industrial catalana era, al final del segle XIX i principi del XX, la més activa d’Espanya. Aquest és, sens dubte, el motiu principal que el sector adoptés aleshores una via de transformació interessant, amb l’aparició de les primeres grans empreses sobre un panorama general d’extrema atomització.

Les constructores eren, en la seva majoria, molt petites. Des del 1900, l’antiga Piera, Cortinas i Cia es transformava en Foment d’Obres i Construccions amb recursos de capital i mitjans tècnics que li facilitaven de participar en operacions de magnitud, especialment en el sector de l’obra pública. Els ports de Palamós (1902), Sant Feliu de Guíxols (1904), Castelló de la Plana (1908) i, sobretot, Barcelona, com també el clavegueram i l’empedrat dels principals carrers de la capital catalana li permetien desplegar aquesta línia de grans treballs. L’any 1907 obrí la seva primera delegació a Madrid.

Foment va ser l’empresa pionera de l’estat en la introducció de maquinària de grans dimensions i la primera a realitzar paviments bituminosos amb tractament superficial asfàltic (1910). Miró Trepat SA, després Construccions i Paviments, és l’altra empresa catalana que començà a actuar, a partir del 1907, a gran escala. Va construir les dues grans centrals tèrmiques de reserva, per a les companyies elèctriques EEC i CGiE, a Sant Adrià de Besòs, com també nombrosos ponts i fàbriques.

La indústria del material de construcció era caracteritzada per l’existència d’un nombre molt elevat d’empreses de petita dimensió. Bòbiles i teuleries, fabricació de rajoles i de productes ceràmics, de vidre i de ciments ordinaris i calçs hidràuliques eren molt disperses i ocupaven un nombre mitjà de treballadors força baix. Com a novetats de futur, encara de dimensions purament temptatives a nivell d’empresa, destaquen els darrers anys mitja dotzena de fabricants i instal·ladors d’ascensors i una xifra semblant per a aparells de calefacció.

L’inici del segle coneix l’arrencada i desenvolupament de la indústria del ciment artificial. Les obres elèctriques, de primer, i les nombroses aplicacions a la construcció i a les obres públiques, associades als progressos de la urbanització i dels sistemes de transport, després, en provocaren grans increments de la demanda.

La Companyia General d’Asfalts i Portland Asland va ser la primera gran empresa del sector per a la producció de ciment portland a la fàbrica de gran capacitat muntada a Castellar de N’Hug l’any 1904. Tenia un salt d’aigua de més de 2.000 HP i se servia de tres forns rotatoris de 6 2 60 m. L’any 1909 va ampliar la capacitat productiva de la fàbrica amb dos grans forns de més de 40 m de longitud.

Al costat d’Asland, líder espanyol del sector des de bon començament i durant dècades, l’any 1913 naixia la segona gran empresa Fradera, Butsems i Cia, després J. Fradera i Cia. La instal·lació de la fàbrica a Vallcarca, amb estació ferroviària i port marítim propis, era dotada de tres forns rotatoris i una capacitat de producció superior a la de Castellar. Ciments i Calç Freixa quedà constituïda el 1912 i començà a muntar la fàbrica a Santa Margarida i els Monjos.

La producció catalana ascendia aleshores a gairebé la meitat de la producció espanyola. L’elevada proporció del total que suposava la demanda catalana —potenciada per l’edificació industrial i la modernització de les instal·lacions portuàries— era una part de l’explicació. L’altra consistia en el fet que es venia a d’altres mercats peninsulars, del litoral i de l’interior, una proporció prou notable de la producció, gràcies a la inexistència de plantes en d’altres regions i a la gran escala dels establiments, que permetien economies de costos que suportaven la repercussió de transports a grans distàncies.