Introducció
El pastor amb les ovelles, i la fàbrica al fons. Gravat.
L’estudi de la indústria llanera catalana durant la centúria 1814-1914 ha estat dividit en tres etapes ben diferenciades, que troben la seva justificació en el mateix procés de desenvolupament industrial.
Tot i que la indústria moderna i la crisi de la indústria tradicional s’arrelen en el set-cents, el primer període (1814-33) parteix del punt d’inflexió determinat per l’enfonsament de l’imperi colonial i la Guerra del Francès i de la irrefutable embranzida de la moderna indústria llanera a Catalunya. Des de 1814, els inicis de la mecanització, els primers fonaments del sistema de fàbrica, el desenvolupament dels nuclis industrials llaners —Terrassa i Sabadell—, la creixent penetració de la draperia catalana en el mercat peninsular, configuraren els orígens immediats de la industrialització llanera. La creu d’aquest procés fou la crisi irreversible i la davallada fulminant de la indústria tradicional llanera catalana en aquestes dues dècades.
Durant la dècada de 1830 s’iniciaren dos processos —la mutació radical del marc econòmic espanyol i l’arrencada de la industrialització llanera— que no assoliren la realització plena fins als anys 1850. El període 1833-70 és definit per l’aplicació de l’energia de vapor —des de 1833— a la indústria llanera, per la formació de la força de treball industrial, per la implantació del sistema de fàbrica, per la mecanització total de determinades fases del procés productiu... L’arrencada industrial, aturada amb la frenada de l’expansió econòmica a partir de 1865, culminà amb l’hegemonia catalana en el mercat espanyol.
La darrera etapa (1870-1914) arrenca des dels anys 1870 amb la mecanització del tissatge i des dels anys 1880 amb els nous desenvolupaments —llanes regenerades, estam— de la indústria llanera. La culminació del procés d’industrialització a les portes de la darrera dècada del segle accentuà encara més l’avantatge en relació als altres nuclis llaners de la Península. Tot i això, encara no s’havia assolit el ple control del mercat espanyol, des que la reforma aranzelària de 1869 i, més particularment, la de 1877, havien permès un notable marge de maniobra a la competència exterior. Finalment, les reformes aranzelàries de 1891 i de 1906 atorgaren a la indústria llanera catalana el monopoli indiscutible del mercat interior. L’esclat de la Primera Guerra Mundial posà fi a aquesta etapa.
L’embranzida de la indústria llanera moderna i la crisi de la indústria tradicional, 1814-1833
Orígens de la industria llanera moderna
La indústria llanera moderna
A la fi del set-cents era evident la consolidado d’una indústria llanera moderna al Principat, al costat de la indústria tradicional. Aquesta indústria operava en un mercat tan extens geogràficament —la Península i, darrerament, les colònies americanes— com limitat socialment —els sectors benestants urbans—. La demanda, satisfeta tradicionalment amb teixits d’importació, s’articulava a partir de les botigues de “panyos” que rebien els teixits directament de les fàbriques o bé de comerciants majoristes. Alguns grans comerciants catalans importadors de teixits, com el barceloní Pau Miarons, contribuïren a impulsar la naixent indústria moderna. De fet, la vinculació d’aquesta indústria al gran comerç era triple: comercialització del producte acabat, adquisició de les primeres matèries (llanes, tints...) i coneixement de l’evolució del gust dels consumidors. Tot i això, la característica més visible de la indústria moderna era la seva estructuració a l’entorn d’empresaris industrials i la seva autonomia en relació al capital comercial.
Mateu Brujas. L’habitatge al costat de la fàbrica (“La Ilustració Catalana”, 1890).
L’empresari disposava d’una casa-fàbrica on se centralitzava una part del procés productiu, controlava de manera creixent la força de treball —domiciliària o de fàbrica— i organitzava una xarxa comercial pròpia, tant per a la comercialització del producte acabat com per a l’adquisició de les primeres matèries.
La complexitat que adquirien algunes d’aquestes fàbriques demostrava fins a quin punt el fabricant era l’eix de l’acumulació de capital. L’any 1811, per exemple, la fàbrica de Francesc i Pau Busquets, a Terrassa, tenia les dependències següents: magatzem de llana, sortejador, vergassejador, peça de les màquines (dues emborradores), peça de la llana filada, peça dels abaixadors (nou taulells), lloc de la premsa, peça de les teles, tres tints (negre, blau i grana), llenyer, fogaina, magatzem de tints, magatzem de materials (alum, vitriol...), perxa, magatzem dels “panyos” i despatx. A més, a Castellar del Vallès tenien un molí propi amb quatre batans. Si bé la filatura i el tissatge eren encara a domicili, resulta obvi que som lluny del paraire modest subordinat al mercader-empresari. Fora de la fàbrica, l’empresari industrial amplià la força de treball a domicili geogràficament —recurs a filadores d’àrees més allunyades— i socialment —recurs a teixidors lliures—, alhora que cal suposar —dintre d’uns límits obvis— una pressió per intensificar-ne el rendiment.
Inicis de la mecanització
Aquests empresaris, davant els límits productius —en qualitat i en quantitat— del treball manual dispers i de la seva repercussió en els costos en un mercat amb competidors, s’interessaren molt aviat en les màquines que els permetien d’augmentar, perfeccionar i abaratir la producció. No és casual que aquest procés fos més rellevant allí on més avançada es trobava la indústria llanera moderna: Terrassa. El fuster terrassenc Santiago Ubach havia construït màquines d’emborrar que s’utilitzaven a Sabadell —probablement són les que anota el doctor Bosch i Cardellach el 1794— i a Terrassa. Va construir també una perxa, dissenyada pel fabricant terrassenc Joan B. Galí i Suris, que, moguda per un animal i acompanyada pel treball de dos homes i dues dones, realitzava en un dia el treball de dotze homes i permetia una reducció en el cost de la peça de 10 rals per cana. L’any 1802 construí una màquina de cardar i emborrar —la cardadora d’invenció pròpia i l’emborradora inspirada en la de cotó— que amb un animal i dos nens produïa en un dia la mateixa llana, a punt de filar, que dotze homes en el banc d’emborrar. L’agost de 1802 el taller d’Ubach sofrí un incendi i els primers sospitosos foren “los trabajadores de aquellas fábricas que por el grande ahorro de jornales era preciso que buscasen otro arbitrio para su subsistencia”. Entre aquestes màquines no hi havia encara la màquina de filar, tot i que un altre terrassenc, Mateu Boguña, féu algunes temptatives. De tota manera, el 1809, a l’inventari del fabricant sabadellenc Josep Juncà —un dels que tenia màquina d’emborrar— trobem, sense cap més precisió, dues màquines de filar llana usades. La filosa, omnipresent a les cuines de totes les cases de les viles tèxtils, estava a punt d’ésser desbancada.
La localització de la indústria moderna
Terrassa destacava com la localitat on la indústria moderna era més consolidada i avançada. L’any 1802 hi havia vuit fàbriques, 470 operaris i 1.445 dones i nens a la filatura. Un interrogatori de 1806 parla de deu fàbriques principals i d’un nombre igual de fàbriques molt més petites que utilitzaven els 4/6 de la població útil per al treball. La potència dels industrials moderns es reflectia en el fet que el 1802 sis fabricants —sobre un total de quaranta— produïen el 70 per cent del drap i el 78 per cent de les baietes de Terrassa. Eren els grans noms de la indústria terrassenca: Busquets, Galí, Galí i Suris, Sagrera, Vinyals i Font i Borrull. Les deu fàbriques esmentades produïen el 1806 respectivament el 84 i el 95 per cent. No resulta sorprenent que amb aquesta forta classe empresarial llanera, Terrassa s’escapés del contagi de la gran expansió de la indústria cotonera. Sabadell seguia un altre camí. No hi havia una classe empresarial tan poderosa com a Terrassa. I si alguns fabricants seguien el procés de modernització no arribaren mai a una acumulació de capital i a un grau de concentració dels recursos productius tan gran com a Terrassa. Això mateix explica la persistència de les estructures gremials a Sabadell i la major dependència dels fabricants sabadellencs del comerç barceloní. No deixa de resultar simptomàtic que en successives edicions del “Almanak Mercantil”, quan es detallen els industrials llaners de la ciutat de Barcelona, s’enumerin únicamente els fabricants sabadellencs. Ara bé, al costat d’aquesta “hipotètica” feblesa dels industrials sabadellencs, hi ha el fet de la mecanització embrionària de la indústria llanera i que cap dels industrials llaners —Turull, Sardà, Font, Juncà...— no es passés a la indústria cotonera, que tingué des del començament del segle una fortíssima embranzida en aquesta vila.
Antoni Casanovas i Bosch (1795-1867), industrial de Sabadell (a dalt) i Antoni Galí i Coma (1805-83), industrial de Terrassa (a baix). Al començament del segle, Terrassa destacava per la seva poderosa classe empresarial. Sabadell mantenia estructures gremials i els seus fabricants depenien més del comerç barceloní.
Juntament amb aquestes dues viles, a Igualada també s’havia consolidat una indústria moderna de teixits de qualitat. De fet, al començament del segle XIX, la localització de la indústria llanera moderna era precisada del tot. Un informe de la Junta de Comerç de 1803 detallava quines eren les localitats que consumien llana fina i entrefina: Barcelona, Terrassa, Sabadell, Olesa, Esparreguera, Igualada, Monistrol de Montserrat i Olot. A excepció de Barcelona, on de fet la indústria llanera havia desaparegut i d’Olot, on predominava el gènere de punt, la resta de nuclis coincidien, tot i els diferents nivells de desenvolupament, amb els de la indústria llanera moderna.
La indústria llanera moderna es diferenciava estructuralment —demanda, producte acabat, primeres matèries, organització de la producció— de la indústria llanera tradicional —parairia modesta, vigència de les corporacions gremials—, que havia conegut una gran expansió en el set-cents. La seva localització, centrada a Osona i al Bages i a zones limítrofes del Vallès Oriental, el Berguedà i el Ripollès, tampoc no coincidia amb la localització de la indústria moderna.
L’impacte de la Guerra del Francès
La indústria llanera visqué en l’inici del segle la incertesa provocada per les crisis alimentàries en àmplies zones de la Península i per l’obstaculització del comerç colonial a causa de les guerres amb Anglaterra, tal i com ho reflecteixen les exportacions de teixits de llana catalans a les colònies. Poc abans de la guerra, Joaquim Sagrega, fabricant terrassenc, manifestava a un client la gravetat de la crisi: “...con más de setenta mil libras que nos están deviendo [sic] no podemos sacar un quarto de ningún deudor y que semanalmente necesitamos para los obreros en metálico diez mil reales”.
La invasió francesa aprofundí la crisi, i hi afegí tots els desastres de la guerra. Excepte algunes sortides pels ports no ocupats —Ciutat de Mallorca, Cadis i Tarragona—, aprofitades pels industrials, el mercat colonial desaparegué definitivament. Si el percentatge que representaven les exportacions a les colònies sobre la producció no sembla gaire important, ara que el mercat peninsular era desballestat per la guerra, la situació esdevenia catastròfica per a les viles industrials llaneres catalanes que, en paraules de Sagrera, tenien “los caudals espergits per vàrias parts del regne”. La caiguda de la producció i dels nivells assolits durant la guerra són prou significatius. Les ocupacions de pobles i viles per l’exèrcit francès suposaren sovint la destrucció de part dels recursos productius. L’inventari del fabricant sabadellenc Onofre Vila, el 1810, relacionava els “trosos o relíquies de una màquina de emborrar [...] la premsa que inutilisà lo enemic [...] trosos o relíquies dels perols...”. La correspondència de Joaquim Sagrera relata també els robatoris de peces i la destrucció de recursos, així com l’exili que emprengueren els fabricants terrassencs cap a localitats més segures on podien continuar la fabricació. La força de treball fou sobtadament reduïda per la gran mortalitat de 1809 —774 morts a Terrassa, que equivalien a 1/5 de la població de 1802—. L’any 1811, els comissionats dels gremis de fabricants de “panyos” de Terrassa, Sabadell, Esparreguera, Olesa, Monistrol de Montserrat i Igualada, el gruix de la indústria llanera moderna, demanaren a la Junta Suprema de Catalunya que els treballadors de les seves fàbriques fossin declarats lliures de servir l’exèrcit, ja que l’epidèmia de 1809 i la lleva militar els havia deixats sense mà d’obra. L’argument devia ser seriós, perquè els fabricants llaners es comprometeren obertament en la lluita contra l’invasor: Pau Turull de Sabadell i Joaquim Sagrera de Terrassa destacaren com a guerrillers, el terrassenc Salvador Vinyals fou diputat a les Corts de Cadis i el també terrassenc Tomàs Boada fou vocal de la Junta Superior del Principat. La correspondència de Sagrera reflecteix que al costat de la demanda militar —insuficient i mal pagada— existia una certa demanda peninsular, que sovint no podia ser satisfeta.
Producció tèxtil llanera de Terrassa i exportacions de teixits de llana catalans a les colònies d'Amèrica, 1788-1820.
Els efectes de la guerra, i no només com a punt d’inflexió de la crisi de l’Antic Règim, perduraren més enllà de 1814. En l’hecatombe demogràfica desaparegueren fabricants destacats: Francesc i Pau Busquets, Ignasi Galí, Ignasi Vinyals, Josep Font i Borrull... a Terrassa; Onofre Vila, Josep Juncà... a Sabadell. En alguns casos, això suposà també la desaparició de l’empresa. Més que la destrucció de certs recursos productius, no decisius en un època d’escassa complexitat tecnològica, foren importants la pèrdua de lideratge empresarial, l’empobriment del mercat i l’exhauriment del capital líquid a causa dels deutes incobrables. Si el mercat colonial havia estat una sortida petita per a la indústria llanera catalana, la seva pèrdua accentuà la crisi del mercat peninsular, que sempre havia estat considerat el mercat essencial de la indústria llanera.
La guerra, però, va empobrir sobretot els pobres. L’anàlisi de les 187 actes de compra-venda registrades notarialment a Sabadell entre 1808 i 1817 mostra que venedors i compradors pertanyien a grups socials ben diferenciats. Dones (esposes o vídues), jornalers, bracers, soldats, pagesos, paraires, preveres i teixidors protagonitzen el 80 per cent de les vendes i només el 44 per cent de les compres. En canvi, els fabricants llaners, la menestralia no tèxtil, els comerciants, els fabricants de paper i els moliners actuen només en el 20 per cent de les vendes i en el 56 per cent de les compres. Això demostra també com, en temps de guerra, els fabricants pogueren dedicar importants sumes de diner a activitats no relacionades amb la fabricació, mentre esperaven temps millors. L’any 1810 els curadors dels béns del menor Francesc Galí —fill del fabricant terrassenc Ignasi Galí— invertien 24.000 lliures en una venda a carta de gràcia, mentre Joan B. Galí i Suris n’esmerçava 12.400 en la compra de terres. Si la guerra empobrí els qui tenien pocs recursos als nuclis industrials, cal suposar que la modesta parairia que estructurava la indústria tradicional conegué també una sort semblant.
L’arrencada de la indústria moderna
La innovació tecnològica
En el context crític abans descrit, la iniciativa d’innovació tecnològica iniciada a la fi del set-cents havia de convertir-se ara en una peça bàsica en el canvi de l’estructura productiva. En un mercat difícil, en una fase de radical innovació de les indústries llaneres britànica i francesa, no hi havia altra opció per als industrials catalans —fins i tot amb l’ajut d’una política proteccionista— que la millora de la qualitat i la reducció dels preus dels teixits. I això implicava un canvi, en l’estructura de la producció, cap al sistema de fàbrica, el qual requeria una nova tecnologia.
El grau de consciència d’aquesta situació que tenien els fabricants llaners ho evidencia el fet que ja a la darreria de 1814 els terrassencs Joan B. Galí i Salvador Vinyals es trobessin a França per observar les màquines de filar. D’altres factors casuals, com l’aprenentatge a França per part de presoners terrassencs de les noves tècniques de tondre i de la màquina de tondre, s’afegiren a una opció conscient. L’any 1816 la introducció, a Terrassa, de màquines de cardar, emborrar, filar i tondre era un fet. El camí era clar també per als qui provenien d’altres sectors: el 1817 l’empresa Pau Miralda i companyia, creada amb capitals provinents de la indústria sedera, establia a Sallent una filatura amb màquines i tècnics francesos. És indubtable l’origen francès de la maquinària o, com a mínim, dels models originals, ja que tot seguit començà la construcció de maquines in situ. Segons Sagrera, les màquines terrassenques seguien el model i el sistema de les de Cockerill. Els subministraments —cuirs, plaques, cintes...— venien de França des de Marsella o a través de Camprodon, on Benet Lacot, i després la seva vídua, actuava d’importador.
El ritme de mecanització fou especialment ràpid a Terrassa, on el 1820 hi havia vint-i-cinc màquines de filar “comunes” —torns?— i seixanta de “nueva invención”. El mateix any hi havia a Sabadell trenta màquines de filar, sis diables, dotze cardes i emborradores i sis auxiliars metxeres. Els preus d’aquestes màquines de filar, segons es desprèn dels interrogatoris, oscil·laven entre els 1.600 rals a Sabadell i els 2.000 a Terrassa. A Sabadell, els diables i les metxeres es valoraven en 2.000 rals cada màquina i les cardes i emborradores en 6.000 rals. Els comptes de l’empresa Pau Turull i Fill, de Sabadell semblen assenyalar uns preus més elevats. Entre 1819 i 1823, l’empresa pagà 27.700 rals per un assortiment de màquines i 11.306 rals per una repassadora i dues màquines de filar.
La mecanització se centrava bàsicament en la preparació i en la filatura i, amb les màquines de tondre i les perxes, s’introduïa en l’acabat. Durant la dècada de 1820, el procés de mecanització s’estengué i s’intensificà. L’any 1834, segons l’inventari, la fàbrica terrassenca Guardiola, Santaló i Companyia, tenia al molí Busquets de Castellar un diable, cinc cardes, una metxera, set màquines de filar pel que feia a la preparació i filatura, i a l’acabat i aprest hi tenien tres tondoses, quatre perxes, una màquina de raspalls i una caldera de vapor per a l’aprest. Un document de la Junta de Comerç, datat el 1827, considerava la filosa definitivament oblidada.
Malgrat totes aquestes innovacions tecnològiques, l’endarreriment era encara ostensible a determinades parts del procés productiu, especialment on calia coneixements tècnics cada cop més complexos: el tintatge i l’acabat. La contractació de tècnics francesos al final de la dècada de 1820 fou la resposta dels industrials llaners de Terrassa i Sabadell a aquestes insuficiències. Així, trobem François Monset de Limoux a la fàbrica de Josep Herp i fills a Navarcles, Hippolyte Delarne d’Elbeuf a Bosch, Escudé i Companyia i Doctoree Vallois de Louviers a Oller Germans i Companyia, ambdues de Terrassa, i Carles Muaró a Antoni Casanovas i Companyia de Sabadell. Tot i la millora de les tècniques de tintatge, el 1834 es reconeixia que, gràcies a l’aprest, els teixits estrangers tenien millor aparença.
La mecanització de la filatura, en permetre superar el problema de la disponibilitat de fil en la qualitat i quantitat necessàries, repercutí en aquelles fases del procés productiu que encara no eren mecanitzades i, especialment, en el tissatge. Si bé la centralització del tissatge avançava tímidament —el 1834 la moderna fàbrica de Guardiola, Santaló i Companyia tenia només vuit telers propis— no hi ha dubte que la mecanització de la filatura va permetre una gran expansió del tissatge manual. Probablement també va contribuir a la generalització de l’ús de la llançadora volant, que Zamora descrivia el 1790 —importada de Carcassona— en un teler llaner de la Bisbal de l’Empordà i, per tant, a un augment de la productivitat i de la disponibilitat de mà d’obra. Això sense oblidar que la concentració de recursos productius que comportava la mecanització condicionava els teixidors manuals a domicili a treballar per a un nombre reduït de grans fabricants.
Cap al sistema de fàbrica
Quan la màquina era un fet aïllat, podia instal·lar-se en una dependència de la casa-fàbrica moguda per un vogi. Ara, però, el sistema de màquines exigia un espai adequat que havia de garantir, amb el mínim cost i la màxima potència, la transmissió generalitzada de la força motriu: la nau industrial, la fàbrica.
El molí d’en Busquets, a Castellar del Vallès (a dalt), i el molí d’en Mornau, a Sabadell (a baix). El riu Ripoll, malgrat el seu escàs cabal, fou el tercer riu de Catalunya pel que feia a la potència energètica, dedicada a la indústria tèxtil. La indústria llanera aprofità la infrastructura existent, formada pels molins bataners i per la indústria paperera.
L’esforç inversor en capital fix —màquines, instal·lacions i energia— fou considerable durant aquests anys. L’empresa sabadellenca Pau Turull i Fill invertí entre 1819 i 1825 unes 13.904 lliures, de les quals 8.257 (59 per cent) en maquinària, 1.227 en mules i cavalls per al vogi (9 per cent) i 4.420 (32 per cent) en una nau per a les màquines. Allí on no era disponible l’energia hidràulica, l’únic recurs era l’energia animal: el 1828 hi havia a Terrassa cent deu cavalls i mules als vogis de les fàbriques. La utilització de l’energia hidràulica guanyava terreny, pel seu menor cost —cal no perdre de vista l’encariment de cavalls i mules després de la Guerra del Francès— i, sobretot, per la seva major potència. Si la reproducció de l’energia hidràulica era barata exigia, en canvi, inversions molt grans per tal de construir molins de nova planta, augmentar els salts i la seva potència o readaptar velles instal·lacions. L’empresa Oller, Germans i Companyia gastà 23.360 lliures en la construcció d’una fàbrica moguda per aigua a Rubí entre 1824 i 1825. D’aquesta quantitat, 12.875 (el 55 per cent) foren invertides en obres per a produir l’energia (recs, dipòsits, mina). A Sabadell, la transformació del molí fariner d’En Torrella en un molí tèxtil suposà al seu propietari, entre 1819 i 1827, una inversió de 21.305 lliures. En aquests anys assistim a l’extensió d’instal·lacions industrials llaneres mogudes per energia hidràulica: Manresa (la fàbrica de Miralda i Companyia), Orpí, el Pont d’Armentera, Sant Hipòlit de Voltregà (fàbrica de Ramon Viguer), Roda de Ter (fàbrica de Moret), Monistrol de Montserrat (molí de Josep Anton), Esparreguera i Navarcles. Tot i que en molts casos es tractava de fàbriques aïllades, l’amplitud del fenomen no deixa de subratllar-ne la importància.
Molí de Fontscalents, a Castellar del Vallès. Terrassa, que disposava d’un petit nucli de poderosos empresaris, fou la primera a iniciar el procés de mecanització. Galí i Vinyals —societat creada el 1817— convertí el molí de Fontscalents en una immensa fàbrica.
Es va fer un ús intensiu de l’escàs cabal del riu Ripoll, que travessava el terme de Sabadell i que passava prop de Terrassa. L’existència de nombrosos molins fariners, paperers i bataners entre Castellar del Vallès i Ripollet facilità una infastructura: rescloses, canals i molins. De fet, fora del molí-fàbrica de Fontscalents a Castellar del Vallès, construït per la societat terrassenca Galí i Vinyals, la indústria llanera tendí a transformar la infrastructura existent, que havia estat molt millorada per l’impuls de la indústria paperera i pels molins bataners des del darrer terç del set-cents. Així fou com el Ripoll, malgrat el seu escàs cabal, arribà a ser el tercer riu de Catalunya —després del Llobregat i del Ter—, pel que feia a la potència energètica dedicada a la indústria tèxtil.
Les limitacions de l’oferta energètica a l’àrea més important de la indústria llanera catalana i la necessitat d’amortitzar ràpidament les inversions dels molins donaren lloc a un complex joc d’arrendaments, sots-arrendaments i cessions, que facilità l’accés dels fabricants amb menys recursos a l’energia, a les instal·lacions industrials i, a vegades, a les màquines.
L’estructura productiva dels nuclis moderns
Els empresaris més grans del sector llaner eren òbviament els que disposaven de més recursos per a la mecanització. El resultat fou la concentració de gran part dels recursos productius i de la producció en un petit nombre de grans empreses. Aquesta concentració, però, es produí tot i fent possible l’articulació de petites empreses, generalment dedicades a una fase del procés productiu, i del treball a domicili en el conjunt de l’estructura productiva.
Terrassa, que disposava d’un petit nucli de poderosos empresaris, fou la primera d’iniciar el procés de mecanització. L’associació de quatre d’aquests empresaris donà lloc el 1817 a la creació d’una empresa a gran escala —Galí i Vinyals—, la qual era la segona empresa llanera de Catalunya en capacitat productiva després de Pau Miralda i Companyia de Manresa. Fou així com la Galí i Vinyals, a més de les instal·lacions que aportaven els seus socis, pogué convertir el molí de Fontscalents en una fàbrica immensa. L’any 1819, aquesta empresa produïa el 50 per cent de tot el drap de llana de la vila, segons el dret de rams de Terrassa.
Quadre 3. Estructura de la indústria llanera de Sabadell, 1827.
Quadre 2. Estructura de la indústria llanera de Terrassa, 1819.
Un interrogatori de 1818 destaca a Terrassa cinc fàbriques regulars i vint de petites. El quadre 2 evidencia sis fàbriques, tot i que en aquest any la font no comptabilitza la fàbrica Busquets, que produeixen més de 1.000 rams l’any. Un interrogatori de 1824 assenyala que a Terrassa hi ha “nueve fábricas de paños y franelas, a pesar de que hay otras dependientes de las mismas que en algunas temporadas fabrican algunas piezas, pero en tan corta cantidad que no puede dárseles el nombre de fábricas”. El 1833, el Diccionario Geográfico Universal assenyala l’existència de quaranta-vuit fàbriques a Terrassa, de les quals n’anomena tretze, i d’aquestes recalca que sis eren a l’avantguarda dels teixits d’última novetat.
A Sabadell, tot i que en proporcions menors, el procés de concentració també era notable. Tal com es pot veure en el quadre 3, deu fabricants (16,4 per cent del total) realitzaven el 51,3 per cent de la producció. D’aquesta desena de fabricants, però, els més importants —Antoni Casanovas i Pau Turull i Fill, amb 512 i 240 peces respectivament— eren molt lluny de les 1.200 i de les 1.400 peces que produïren respectivament aquest mateix any Galí i Vinyals i Pau Miralda i Companyia. Unes altres dades posteriors (vegeu el quadre 4) assenyalen que el procés de mecanització féu augmentar la capacitat productiva de les grans empreses i accentuà la concentració a la indústria llanera de Sabadell.
Quadre 5. Obrers ocupats en la indústria llanera de Sabadell i Terrassa, 1820-1832.
Quadre 4. Estructura de la indústria llanera de Sabadell, 1833.
Les dades de 1833 evidencien un concepte de “fàbrica” més rigorós que el de “fabricant” utilizat a l’interrogatori de 1828, el qual incloïa petits obradors que no eren, de fet, fabricants. Les estructures productives de les dues viles llaneres del Vallès mostren que al costat de les grans fàbriques, sobretot a Sabadell, hi havia lloc per a la petita empresa, que arribava a beneficiar-se directament o indirectament de la mecanització. Aquestes petites empreses, algunes de les quals especialitzades en una fase productiva (filatura, acabats), d’altres amb la voluntat de fabricar teixits, no estaven condemnades a desaparèixer a causa de l’embranzida de la indústria moderna. Treballant a compte d’altres fabricants o funcionant com a fàbriques petites que completaven a l’exterior altres fases del procés productiu, la petita empresa d’aquestes viles estava articulada amb el conjunt de l’estructura productiva moderna i no era un simple vestigi del passat, com ho eren les unitats productives de la indústria artesanal.
L'empresa més gran de teixits de llana de Catalunya era la de Miralda i Companyia, a Manresa, que ocupava, el 1832, 500 obrers.
En aquests nuclis llaners moderns la indústria llanera configurà una classe obrera cada cop més nombrosa, que evidenciava el canvi en les relacions socials que comportava la industrialització. Una classe obrera, tal com es pot veure en el quadre 5, en la qual ressaltava la incorporació progressiva de les dones i dels nens a la moderna producció industrial.
L’empresa més gran de teixits de llana de Catalunya era la de Pau Miralda i Companyia, a Manresa, que ocupava, el 1832, cinc-cents obrers, però en aquesta ciutat només hi havia dues fàbriques més de “panyos” i dues d’estamenyes. La mecanització s’havia escampat a d’altres indrets de Catalunya. El 1828 Roda de Ter tenia tres fàbriques amb màquines, Esparreguera “tres fábricas en grande”, Monistrol de Montserrat dues fàbriques “de juego de máquinas”. El Diccionario Geográfico Universal, publicat a Barcelona entre 1830 i 1834, assenyala altres localitats que disposaven d’una fàbrica moderna de teixits de llana: Navarcles, Orpí, el Pont d’Armentera, Sallent i Sant Hipòlit de Voltregà. Això sense comptar les fàbriques de filats i acabats de Rubí i Castellar del Vallès, que pertanyien a fabricants de Terrassa. Enlloc, però, no trobem —a Olesa predomina la petita empresa, encara molt tradicional— una estructura productiva com a Sabadell i a Terrassa, on s’articulen grans i petites fàbriques i treballadors a domicili, empreses de cicle complet i de fase. Una estructura productiva que facilitava una gran mobilitat de recursos productius, i que sens dubte estava a la base de la supremacia d’aquests dos nuclis llaners.
La producció
Resulta difícil establir en termes generals l’evolució de la producció de teixits de llana a Catalunya durant aquest període. Per a dues dates extremes —1802 i 1841— hi ha unes xifres de consum de llana, de 171.225 i 300.000 roves respectivament, que confirmen el desenvolupament de la capacitat productiva de la moderna indústria llanera catalana i la superació dels efectes negatius de la guerra, la crisi postbèl·lica i la pèrdua del mercat colonial.
Quadre 7. Producció de teixits de llana a Terrassa, 1816-1833.
Quadre 6. Producció de teixits de llana a Sabadell, 1816-1833.
Tot i que ens en manquen més dades generals, les obtingudes dels dos nuclis llaners principals confirmen el desenvolupament de la producció entre 1816 i 1833. No hi ha dubte que el punt de partida de 1816 se situa a nivells molt inferiors als anteriors a 1808. Entre 1788 i 1807, Terrassa havia produït una mitjana anual de 103.100 vares castellanes de “panyo” (unes 3.000 peces de 36 vares) i de 26.205 vares de baieta (unes 750 peces de 47 vares). Sabadell havia produït 1.165 i 1.610 peces de teixits de llana el 1788 i el 1793 respectivament. Els quadres 6 i 7 permeten observar la recuperació i la superació d’aquests nivells.
Vendes de Pau Turull i Fill i facturació d'Oller Germans i Companyia, entre 1819 i 1834.
El ritme accelerat de mecanització provocava que la capacitat productiva d’algunes empreses se situés molt per damunt de la seva producció efectiva. L’any 1827, l’empresa Pau Miralda i Companyia declarava que podien produir més del doble de les 1.400 peces efectives “si los consumos les fueran favorables”. Les espectaculars oscil·lacions que sofreix la facturació d’Oller Germans i Companyia de Terrassa (vegeu el quadre 8) podien arribar a qüestionar l’amortització de les grans inversions realitzades i explicar la fallida d’aquesta empresa el 1837. En canvi una empresa mitjana, Pau Turull i Fill de Sabadell, que declarava produir una peça diària el 1825, presenta un creixement més cautelós, però progressiu.
La resta de centres llaners catalans se situaven molt per darrere de Terrassa i Sabadell. Alguns, com Igualada, que havia arribat a produir unes 2.400 peces el 1797, i que només produïa 700 peces el 1824, estaven en franca davallada. Algunes respostes a l’interrogatori de 1828 demostren la distància a què se situaven Roda de Ter (517 peces de drap i baieta i 375 de franel·la), Esparreguera (255 peces de drap) i Monistrol de Montserrat (185 peces de drap). Manresa, amb la important fàbrica de Pau Miralda i Companyia ocupava el tercer lloc després de Terrassa i Sabadell.
Indústria llanera i capital comercial
Si bé la penetració progressiva de la indústria llanera en el mercat peninsular era, com veurem, obra de la capacitat empresarial d’articular xarxes comercials més extenses i més eficients, no podem oblidar la continuïtat de la canalització d’una part de la producció tèxtil llanera —i també de la provisió de primeres matèries— a través del comerç barceloní. Alguns d’aquests comerciants, gràcies al seu coneixement del mercat, constataren les possibilitats d’una producció industrial catalana i hi participaren directament. Així, al costat dels capitals industrials locals hem de constatar una afluència de capital comercial barceloní que no pot menystenir-se.
L’exemple més sobresortint a Sabadell és la constitució, el 1824, de la societat Antoni Casanovas i Companyia, de la qual formaren part el fabricant sabadellenc Antoni Casanovas, l’abaixador barceloní Josep Torras i els comerciants barcelonins Francesc Marca i Batlle —reusenc d’origen—, Ramon Riu i Miquel Soler. El balanç de 1825 donava un capital de 24.246 lliures, que el 1826, en escripturar-se públicament la societat, es comprometien a augmentar fins a 48.000 lliures. L’any 1828 aquesta era la primera empresa de Sabadell, i resulta difícil pensar que un humil fabricant com Antoni Casanovas hi hagués pogut arribar tot sol. Un altre cas semblant és el que va associar Josep Duran, que l’any 1828 només produïa 100 peces, amb la societat comercial barcelonina Miarons i Dòria (Antoni Miarons i Oms i Josep Dòria i Prats) el 1832. L’afluència de capital barceloní va convertir Josep Duran i Companyia en una gran empresa.
A Terrassa, la intervenció del capital comercial sembla menys important i, gosaríem dir, menys necessària. Hi ha, però, el cas espectacular —estudiat a la seva tesi doctoral per Josep M. Fradera— de la intervenció del comerciant i financer asturià Ramon de Llano Chavarri, el qual havia repatriat els seus capitals de les colònies americanes. El 1828 Ramon de Llano intervingué en la creació de Bosch, Escuder i Companyia, i s’associà amb un fabricant terrassenc de segona fila, Ignasi Escuder. La vida d’aquesta empresa fou efímera, perquè el 1833 es trobava ja en liquidació i es calculaven unes pèrdues entre la meitat i tres quartes parts del capital. Per tal de no perdre-ho tot, Llano s’associà amb la important empresa terrassenca Oller Germans i Companyia. La nova societat disposava d’un capital de 100.000 duros a parts iguals entre els Llano i Oller Germans i Companyia. L’empresa amplià i millorà considerablement les seves instal·lacions i disposava d’una important xarxa comercial, però féu una fallida espectacular el 1837. Aquesta fou la iniciativa de majors dimensions, però no fou l’única. El comerciant barceloní Francesc Trias, nascut a Sant Pere de Terrassa i casat amb una germana del fabricant Pau Busquets, s’associà el 1827 amb Joan Sagret, un fuster que havia començat a fabricar “panyos”, en la societat Sagret i Trias. Uns anys més tard —1833— s’associà amb Bartomeu Amat, en la raó Amat i Trias. Una altra empresa establerta a Terrassa des de 1828, Guardiola, Santaló i Companyia era integrada exclusivament per capitals barcelonins.
Mercat i comercialització
Si bé podem jutjar la importància del mercat colonial com a molt relativa, alguns productes de la indústria llanera —els “paños de segunda” que començaven a desplaçar els anglesos de Perú i Mèxic— en resultaren afectats. Restava el mercat peninsular, que era de fet el mercat bàsic, i per al qual els industrials llaners exigien el 1814 l’observança de totes les mesures proteccionistes en vigor abans de la guerra. Amb la mecanització, les anomenades “fábricas de paños al estilo de Sedán” foren capaces no solament de continuar la producció de draps negres i blaus de qualitat, sinó també incorporar els primers teixits de novetat (caixmirs, cuirs de llana, “pañetes”...) que fins llavors monopolitzaven les indústries britànica i francesa. D’aquesta manera, la indústria moderna catalana començà a desplaçar els teixits estrangers del mercat nacional. El 1823, el fabricant terrassenc Joaquim Sagrera analitzava la conjuntura política en aquests termes: “La guerra con que nos hallamos amenazados causa en mí mucha impresión y me hacer meditar en lo porvenir fatales resultados contra las nuestras fábricas, pues que uno de los principales objetivos de la Francia, será la destrucción de ellas, por el daño que les hacemos, pues al presente no entra un palmo de paño francés”. Sagrera potser exagerava, però les seves observacions i els seus temors resulten significatius. Els cent mil fills de Sant Lluís no van deturar el progrés de la indústria llanera. A l’exposició de Madrid de 1827 es constatava que els draps superfins de Terrassa, Manresa i Ezcaray, si no igualaven els de Sedan i Louviers, competien avantatjosament amb els del Midi. A l’exposició de l’any següent, la societat Galí i Vinyals presentava cuirs de llana (fins i durs), mussolines i circassianes; Oller Germans i Companyia, caixmirs, franel·les, mocadors i primaveres. El Diccionario Geográfico Universal assenyalava el 1833 que des de feia cinc o sis anys havia començat a Terrassa la fabricació “de paños cruzados llamados cueros, y también pañetes muy delgados de varios colores, que sirven para capas de señoras y levitas de verano, siendo mucho el consumo de ellos”. I hi afegia: “de tres años a esta parte se elaboran en 5 fábricas pañuelos de lana lisos y cruzados de 5 a 8 palmos por cuadro, algunos de ellos pintados y otros tintados”. Aquesta expansió dels teixits de qualitat, que començava a plantejar als fabricants el problema de la qualitat de les llanes espanyoles, era la base d’un veritable procés de substitució d’importacions al mercat espanyol. De fet, aquest període d’expansió de la indústria llanera coincideix amb una etapa, de 1826 a 1835, en la qual s’enregistra a Espanya —segons les dades aportades per Leandro Prados de la Escosura— un estancament clar de les importacions de teixits de llana.
L’expansió de la indústria moderna en el mercat espanyol es realitzava també a costa de la indústria tradicional catalana, els clients de la qual es veieren molt més afectats per la guerra i per la crisi postbèl·lica. Aquesta indústria tradicional era incapaç de canviar l’estructura productiva i els seus productes, mentre la indústria moderna reduïa costos i generava una nova oferta de teixits de consum més popular. Sense ser tan taxatius com Josep M. Pradera quan afirma que “el terreny de la competència real dels manufacturats catalans no es situava en el terreny dels teixits de qualitat sinó en el terreny dels articles de consum popular de la indústria domèstica”, creiem, pel que fa a la indústria llanera que, al costat de l’oferta gens menystenible dels teixits de qualitat, s’hi afegia una oferta de teixits més populars (baietes fines, franel·les, draps de segona, mocadors...) que contribuïa a desplaçar del mercat peninsular la indústria tradicional catalana i l’arraconava progressivament a mercats locals rurals. Si el 1814 hom assenyalava la competència a Amèrica dels draps catalans de segona enfront dels anglesos, el 1827 hom afirmava que en les qualitats ordinàries de la indústria moderna “no tenemos ya concurrencia exterior”. Al catàleg de l’Exposició de Madrid de 1827 es llegeix: “las clases menos acomodadas de la sociedad usan hoy los paños que antes parecían reservados exclusivamente a las ricas, y esto mientras que la introducción de paños extranjeros disminuye todos los días”. Un any després es constatava la reducció del preu dels teixits de llana, i especialment “en la clase de paños medianos e inferiores”.
Quadre 9. Existències de teixits de llana a la botiga de José y Plàcido del Valle de Madrid, 1820.
En el mercat interior es produïa un desplaçament de la indústria tradicional, a causa de la diferència de costos i de qualitats. Però, si en el mercat interior la indústria catalana competia amb l’estrangera en els teixits de qualitat, en el mercat de teixits més ordinaris havia de competir amb Alcoi, un nucli especialitzat en els draps barats i que tingué un procés d’industrialització paral·lel als centres catalans. L’inventari d’una important botiga madrilenya assenyala el 1820, just als inicis del procés un interessant repartiment de la demanda (vegeu el quadre 9).
Si les sis peces de les fàbriques d’Ezcaray, que treballaven a compte dels Cinco Gremios Mayores de Madrid, semblaven apuntar una oferta molt limitada i els teixits francesos es limiten, en quantitats petites, a les màximes qualitats, resta evident l’especialització entre Terrassa —draps de qualitat— i Alcoi —draps inferiors—. Al llarg de la dècada de 1820, el desenvolupament industrial matisà aquesta especialització. Sense oblidar que importants sectors socials continuaven restant al marge del mercat nacional, abastats per una indústria domèstica rudimentària, l’avenç de la indústria llanera moderna contribuïa a desarticular certs sectors de la indústria tradicional. Segòvia, per posar un exemple, que tenia cinc-cents telers abans de la Guerra del Francès, en tenia només vint-i-sis o trenta en funcionament el 1833.
Quadre 10. Distribució geogràfica de la facturació de Pau Turull i Fill, de Sabadell, 1819-1825, i d'Oller Germans i Companyia, de Terrassa, 1823-1835.
L’articulació de la indústria llanera catalana al mercat espanyol s’accentuà progressivament entre 1820 i 1830. Els fabricants catalans desenvolupaven nous circuits comercials cada cop més considerables. El quadre 10 reflecteix la geografia de la penetració de dues empreses catalanes en el mercat peninsular.
Es pot observar que l’empresa mitjana reposava més sobre el mercat català i que la seva penetració directa en el mercat espanyol és geogràficament més reduïda. La gran empresa, que havia consolidat progressivament noves places de venda, era present, si bé desigualment, a tota la Península. El pes de Barcelona, centre consumidor però també distribuïdor, era lleugerament superior a Pau Turull i Fill (44,8 sobre el total) que a Oller Germans i Companyia (41,7).
La indústria moderna tendia a articular, com molt bé ha assenyalat Josep M. Pradera, un nou circuit comercial, diferenciat del gran comerç tradicional, en el qual la fàbrica assumia directament funcions comercials: venda de producte, adquisició de primeres matèries, participació en el mercat de capitals. A més, en el circuit comercial de la fàbrica, que necessitava permanentment numerari, les vendes eren saldades en efectiu. Una part de les vendes i de l’adquisició de primeres matèries —i això és més clar en les fàbriques mitjanes i petites— era realitzada a través dels mercaders i comissionistes de Barcelona. Les fàbriques grans seguien el camí analitzat per Pradera a Oller Germans i Companyia: creació de dipòsits o magatzems a Barcelona, establiment de lligams directes amb distribuïdors de les principals places de venda, articulació directa amb els proveïdors de primera matèria, que podien ser també distribuïdors de teixits, i recurs als viatjants. Així ho feren també les grans fàbriques sabadellenques Antoni Casanovas i Companyia i Josep Duran i Companyia des de la seva constitució.
Podem concloure que a la vigília d’una etapa decisiva en la industrialització, les bases estructurals i organitzatives del sistema de fàbrica havien començat a funcionar: la generalització de l’ús de l’energia hidràulica, els sistemes de màquines, les instal·lacions industrials, la centralització de la força de treball, el sistema comercial de la fàbrica...
La crisi de la indústria llanera tradicional
Les dificultats de la indústria tradicional
Tal com ha assenyalat Jaume Torras, la indústria llanera tradicional no era una realitat uniforme. Dels seus diversos estrats, analitzarem aquí aquell més vinculat al mercat i que tingué un desenvolupament notori el set-cents. Fermament assentada a Osona i al Bages, i a pobles de les àrees veïnes del Vallès, el Ripollès i el Berguedà , aquesta indústria posseïa una organització del treball que reflectia uns nivells d’especialització: els paraires —encarregats de la preparació i de l’acabat del producte i amb certes funcions empresarials—, els teixidors i la filatura manual escampada pràcticament per tots els domicilis. L’organització gremial, omnipresent, reglamentava els sistemes productius i les relacions de producció i sovint disposava d’una certa infrastructura industrial (batans, tints, estricadors...). Aquesta indústria tradicional, articulada al mercat català i peninsular, tant pel que feia a la comercialització del producte com a l’adquisició de les primeres matèries, no podia romandre al marge del procés de desenvolupament de la industria llanera moderna.
L’estructura productiva d’aquesta indústria es reduïa a unitats productives domèstiques, tant pel que feia als paraires com als teixidors. A Sant Llorenç de Morunys, la resposta a l’interrogatori de 1824 ens mostra una indústria, que produïa cordellats bastos o piteus, estructurada en vint-i-set “fábricas” d’un teler cadascuna, mentre que a Camprodon hi havia trenta-set mestres paraires que donaven feina a vint telers de teixidors particulars. Tot i que, com s’enregistra al final del segle XVIII, algun paraire havia començat a concentrar recursos productius i a intentar de moure’s al marge del gremi, aquest fenomen era excepcional davant del fet inequívoc de la perpetuació de l’estructura productiva tradicional. Caldria analitzar fins a quin punt la guerra i la crisi post-bèl·lica frustraren el camí iniciat per alguns paraires i empobriren encara més les unitats domèstiques.
Algunes dades semblen confirmar-ho. Camprodon responia a un interrogatori de 1828 que els paraires treballarien més si tinguessin “caudales”. Centelles, que Zamora havia descrit a la fi del segle XVIII com una vila tèxtil activíssima, informava el 1837 que a la vila no hi havia cap capitalista. L’organització gremial havia contribuït sens dubte a preservar una estructura “igualitària”, a penes qüestionada per la gran expansió del set-cents.
Les dificultats de la indústria tradicional després de la Guerra del Francès han de ser analitzades globalment. En primer lloc, els seus consumidors, preferentment sectors socials subalterns, foren més perjudicats pels efectes de la guerra i de la crisi postbèl·lica i es reduí la seva capacitat de compra. En segon lloc, la industrialització tèxtil en general creava una nova oferta que modificava el consum popular. Cal pensar en l’augment del consum de teixits de cotó, en detriment dels tradicionals, sobretot el lli. Però també la indústria llanera moderna amb els seus nous productes —baietes fines, franel·les, mocadors...— desplaçava del mercat els teixits de llana més tradicionals. A Moià, al començament de la dècada de 1830, no vacil·laven d’explicar la seva decadència pel desenvolupament de les fàbriques de Manresa. La limitació del consum de teixits tradicionals ocasionà que els cordellats de Castellterçol es venguessin bàsicament a la Ribera i al baix Aragó, tot i que abans havien gaudit d’una major difusió. En tercer lloc, davant d’aquestes realitats, la indústria tradicional no podia canviar les seves estructures. La incapacitat de modificar els sistemes i les relacions productives tradicionals —i, per tant, també el producte final— situaven aquesta indústria en un desavantatge progressiu en relació a la indústria moderna. L’any 1828, els sis paraires de Roda de Ter produïen 45 peces de baieta enfront de les 479 peces de “panyo” i baieta i les 350 de franel·la de les tres fàbriques modernes de la vila. A Monistrol de Montserrat, els “particulares que trabajan en sus casas” produïen 25 peces de “panyo”, mentre les tres fàbriques “en grande” en produïen 250. A més, la comercialització del producte seguia també pràctiques tradicionals: viatges dels mateixos productors a fires, sovint llunyanes, on havien de vendre necessàriament o lliuraments de la producció a comissionistes de Barcelona.
La incapacitat de la indústria llanera tradicional per a seguir el camí de la modernització, deguda tant a la manca de recursos com, sobretot, a la pressió dels grups interessats en la seva perpetuació, en provocà la crisi. Des de llavors, un triple procés es va produir a les zones on era arrelada aquesta indústria. En primer lloc, el pas dels obradors a la indústria cotonera, que aquells anys generava una gran demanda de mà d’obra per al tissatge manual. En segon lloc, tenint en compte que la combinació entre treball industrial i agrícola era usual a la indústria tradicional, el recurs creixent —en molts casos, veritable retorn— era l’agricultura, el futur de la qual era sovint incert, a causa de la manca de mitjans i de les característiques del territori. A Bagà, per posar un exemple d’un d’aquests nuclis tèxtils tradicionals, les autoritats municipals maldaven el 1824 per prohibir “el rompimiento de baldíos en los cuales se ocupan muchos hombres y mujeres”. Finalment, restava el recurs a l’emigració cap a les viles industrials. Tot plegat explica l’estancament o la regressió demogràfica dels principals nuclis de la indústria tradicional a partir d’aquesta època.
La reacció gremial
Si bé l’expansió del segle XVIII ja havia començat a produir tensions entre les corporacions, que sovint unien paraires i teixidors en un mateix gremi, i alguns particulars, el context que hem analitzat explica la reacció gremial que s’enregistrà a determinades zones de Catalunya des de 1814. Entre 1816 i 1819, la Comissió de Gremis de la Junta de Comerç de Catalunya hagué d’informar sobre les ordenances de més de vint gremis tèxtils llaners, que corresponien a altres tantes poblacions, principalment d’Osona, el Bages i el Vallès Oriental.
Títol de la “Sociedad de Amantes de la agricultura e industria de la villa de Sabadell”, explotadora d’una mina d’aigua.
Aquestes ordenances eren el darrer intent per preservar la indústria tradicional. La limitació de la llibertat de treball (reserva del treball per als mestres titulats, limitació del nombre d’aprenents per cada mestre, prohibició de tenir telers fora de les viles...), l’intent de frenar la penetració de capitals (els paraires i teixidors de Roda i els paraires d’Olot impedien la formació de societats o companyies amb individus no agremiats), la insistència en la reglamentació de tècniques productives obsoletes i l’obligació d’usar les instal·lacions productives del gremi (tints, batans...) eren els elements de la reacció gremialista entre 1814 i 1819, la qual tornà a iniciar-se, amb menys força, després de 1823.
En aquesta reacció gremialista, cal distingir la que es produí a les zones de la indústria tradicional i la que tingué lloc als nuclis de la indústria moderna. En aquests darrers, on els gremis de paraires i teixidors funcionaven separadament, els gremis de paraires havien esdevingut gremis de “fabricants de pany os”, els quals, de fet, eren partidaris de posar fi a tota mena de traves i límits a la producció. El recurs generalitzat al treball lliure no solament perjudicava els mestres teixidors en les seves prerrogatives tradicionals, sinó que, naturalment, davant una major oferta de força de treball, provocava la disminució de la retribució del treball. Els mestres teixidors de Sabadell ja acusaven el 1808 un fabricant de “querer trastocar un orden antiquísimo” i el 1824 exigien el retorn a les reglamentacions anteriors al “siete de marzo de 1820”. A Terrassa, l’antiga Confraria de Teixidors pretenia el 1816 convertir-se en gremi i imposar restriccions a la llibertat de treball. A Igualada, també el 1816, els teixidors pretenien l’aprovació d’unes ordenances, a les quals —”para colmo de opresión” en paraules de la Junta de Comerç— volien també obligar els teixidors de cotó. A diferència de l’altra reacció gremial, aquesta ha d’interpretar-se com la reacció defensiva i, per tant, amb els instruments tradicionals, d’un sector d’artesans qualificats desplaçat i parcialment “proletaritzat” pel desenvolupament de la indústria moderna. Les seves pretensions gremialistes trobaren l’oposició infranquejable dels fabricants i de la Junta de Comerç.
L’arrencada de la industrialització tèxtil llanera, 1833-1870
Les condicions per a la industrialització tèxtil llanera
Joan Gorina (a l'esquerra) i Joan Abelló (a la dreta). Joan Gorina i Morató (1814-86) creà la seva indústria llanera el 1835, a Sabadell (a l'esquerra). Joan Abelló i Bufí (1833-90), terrassenc, constructor de maquinària tèxtil (a la dreta). La indústria llanera va registrar la seva màxima acceleració durant el període 1850-64.
L’arrencada industrialitzadora del segon terç del segle XIX tingué dos fonaments. Primerament, el procés de formació del mercat espanyol: l’establiment d’una política proteccionista, el canvi de règim de propietat de la terra, el creixement de la producció i de la població, el desenvolupament de l’agricultura comercial i, conseqüentment, l’especialització interregional, no solament entre zones agràries sinó també entre zones agràries i industrials. Fou en el conjunt dels diversos grups socials, beneficiats poc o molt per aquestes transformacions i, més especialment, en els urbans, que es desenvoluparen la capacitat i el nou estil de consum de teixits que ja caracteritzaven altres països europeus. El segon fonament era la capacitat d’articular la indústria existent en aquest context i endegar un procés d’industrialització. La moderna indústria llanera catalana, tal com hem vist, no era al marge d’aquestes transformacions i, gràcies a un procés d’acumulació de capital més avançat que en d’altres nuclis llaners de la Península, estava a punt per a aquesta nova etapa.
Si la indústria cotonera va enregistrar la màxima acceleració entre 1835 i 1855, la indústria llanera ho féu en el període 1850-64. La indústria llanera, que es basava en unes primeres matèries més cares —i en el cas espanyol, producte d’una ramaderia en crisi i poc apta per als nous teixits— i en un procés de producció més complex i menys mecanitzat, realitzava un producte acabat més car i de menor consum. Són elements que cal contemplar per tal d’explicar el retard i els límits de la seva penetració en el mercat espanyol. Si durant les dècades de 1830 i de 1840, la indústria llanera catalana continuà bàsicament els desenvolupaments precedents amb l’ús intensiu de l’energia hidràulica i les primeres aplicacions del vapor, fou a partir dels anys 1850 que amb la generalització del vapor va acréixer i intensificar la innovació tecnològica, i culminà el sistema de fàbrica amb la centralització del tissatge.
La industrialització llanera: característiques i processos
El canvi en el producte acabat: de la draperia a les novetats
Quadre 11. Gèneres de llana fabricats a Sabadell, 1858.
Al final dels anys 1830 començà la substitució dels teixits de draperia pels de novetat, un canvi que repercutí en el conjunt de la indústria llanera. Els gèneres de novetat eren més fins, de dibuix i de colors més fantasiosos, a vegades llavorats, i subjectes al dictat de la moda. L’empresa sabadellenca Josep Duran i Companyia —participada per la societat comercial barcelonina Miarons i Dòria— inicià el 1837 la fabricació de castors, llanetes, patens i setins de llana. La seguiren Brujas, Bulbena i Companyia de Sabadell i l’empresa barcelonina, traslladada el 1845 a Terrassa, Francesc Marca i Companyia. Aquest canvi en el producte acabat influí en la davallada d’algunes fàbriques de draperia importants, davallada que els industrials atribuïen únicament a l’aranzel de 1841. A partir dels anys 1840, es generalitzà la producció de novetats. El 1841 només Brujas, Bulbena i Companyia i Marca i Companyia presentaren patens i altres novetats a l’exposició de Madrid, però el 1850 ho feren els fabricants més importants del Principat. A la fi dels anys 1850 les novetats constituïen el gruix de la produció tèxtil llanera catalana.
La indústria llanera no s’orientava només cap als segments del mercat amb més capacitat de consum, sinó també cap als menys benestants, amb la fabricació de gèneres populars d’abric com els mocadors. A l’Exposició de 1841 hom remarcava el desenvolupament assolit per la fabricació de mocadors “con el auxilio de la mecánica”. La doble orientació de la producció entre els teixits de qualitat i de moda —amb nous desenvolupaments, com les mussolines i el xeviot a partir de 1860— i els gèneres de consum popular caracteritzaren aquest període.
La primera matèria: la llana
Quadre 12. Exportació i importació de llana bruta a Espanya, 1835-1869.
El canvi en el producte final exigí una millor qualitat de les llanes, que la ramaderia espanyola, en plena crisi de qualitat, no podia oferir. La recuperació antiselectiva de la ramaderia després de 1814 portà, en el context d’arrencada de les indústries llaneres avançades d’Europa, a l’empitjorament progressiu de les llanes espanyoles, que foren desplaçades —espectacularment a la Gran Bretanya— per les llanes europees de qualitat. L’industrial sabadellenc Pau Turull i Font considerava el 1842 que l’avantatge de la indústria francesa es basava menys en la tecnologia que en la llana i afirmava que “la lana primera española al lado de la sajona parece cuarta”. Només amb l’assentiment dels ramaders castellans, convençuts que d’altra manera no podia desenvolupar-se la indústria llanera, s’inicià el 1849 la importació de llanes estrangeres. S’obrí, així, un període de davallada i depreciació de les llanes espanyoles en els mercats exteriors, mentre que la importació de llanes estrangeres, tot i el seu petit volum, cresqué vigorosament a partir de 1860.
L’energia: de l’aigua al vapor
La indústria llanera catalana no s’havia localitzat al costat d’importants cursos d’aigua. Si el cabal del riu Ripoll era tot just suficient per als desenvolupaments inicials, resultava evident que l’escassa disponibilitat d’energia hidràulica al Vallès Occidental no podia sostenir una expansió industrial plena. No obstant això, l’aplicació de l’energia de vapor, tot i la precocitat d’alguns casos, no inicià la seva definitiva expansió fins a la fi dels anys 1840 i especialment els 1850, quan es construí el ferrocarril de Barcelona a Terrassa.
Quadre 13. Arrendaments i sots-arrendaments per a la fabricació llanera als molins del riu Ripoll a l'àrea de Sabadell, 1830-1869.
Les dècades de 1830 i de 1840 enregistraren, en el cas de Sabadell, una intensificació notable de l’ús de l’energia hidràulica. Tot i que molts contractes d’arrendament i sots-arrendament no arribaren a ser escripturats, podem constatar la concentració de la demanda d’aquesta energia en les dues dècades esmentades, mentre davallà espectacularment les dues dècades següents. Els fabricants sabadellencs optaren per arrendar els molins —les inversions que efectuaven en obres i edificis els eren descomptades del preu— i generalment sots-arrendaven una part del seu salt ja que l’arrendament d’un molí sencer era molt poc usual. El recurs al sots-arrendament assenyala tant la pressió de la demanda sobre una oferta energètica limitada com la possibilitat de reducció de costos per part de l’arrendatari i ara sots-arrendador.
Quadre 14. Molins i maquinària de la indústria llanera als molins del riu Ripoll, 1848.
A Terrassa, on pràcticament no hi havia cursos d’aigua, el vapor tingué un desenvolupament precoç. Tot i així encara resultava una energia massa cara i el 1842 es constituí la Mina Pública d’Aigües de Terrassa amb l’objectiu de proporcionar aigua a una vila en expansió i explotar l’energia hidràulica. El projecte inicial d’arrendar o vendre a particulars els salts d’aigua no reeixí i, finalment, aquesta societat va construir cinc fàbriques entre 1845 i 1853. Les previsions sobre el cabal obtingut es mostraren equivocades i les fàbriques només assolien una potència de 4 CV i dos-cents noranta dies de treball en règim de normalitat, però generalment les quantitats de potència i de dies de treball efectiu eren menors.
Ca la Daniela —Montllor germans (1856)— vora el riu Ripoll, a Sabadell. Sabadell tenia un avantatge natural sobre Terrassa: el del seu riu i la seva mina d’aigua. Com a conseqüència a Terrassa el vapor va tenir un desenvolupament preçoc.
Tot i que no fou l’únic factor, la migradesa d’energia hidràulica disponible a Terrassa limità el creixement de la seva indústria en relació a Sabadell. El 1848, Terrassa només tenia quatre fàbriques mogudes per energia hidràulica, mentre al llarg del curs del riu Ripoll —entre Castellar i Barberà del Vallès— hi havia setze molins amb instal·lacions llaneres, la majoria de les quals eren al servei dels fabricants sabadellencs. En paraules de l’excursionista Joan Montllor i Pujal, “en el torneig pel progrés, Sabadell tenia un avantatge natural, el del seu riu, sobre Terrassa”.
Amb la generalització del vapor, canvià el paper dels molins a la indústria llanera. Els assortiments de carda i filatura i, en molts casos, certes operacions d’acabat, passaren als vapors de les ciutats i els molins van restar dedicats a les operacions de rentar la llana, als aprests, acabats i tints —el ram de l’aigua— i, en alguns casos, recuperaren usos anteriors com la fabricació de paper. El declivi de l’energia hidràulica es reflecteix en l’estancament i en la reducció dels preus dels arrendaments dels salts dels molins. Tot i així, en plena expansió del vapor, el valor de l’aigua era encara molt considerable: el 1858, Pere Turull va adquirir el molí de les Tres Creus, a Sabadell, per 150.000 pessetes, de les quals 123.000 —el 82 per cernieren el preu de l’aigua.
Quadre 16. Desenvolupament de l'energia de vapor a Sabadell, 1840-1868.
Quadre 15. Evolució dels preus de l'arrendament dels salts i edificis de molins del riu Ripoll, 1834-1869.
Galí i Vinyals de Terrassa, que ja funcionava el 1833 amb una màquina de 18 CV, alimentada amb llenya del massís de Sant Llorenç del Munt, va ser la segona fàbrica de vapor de Catalunya. Segons un document de la Junta de Comerç, el 1838 hi havia quinze màquines de vapor a Catalunya, de les quals, dues a Sabadell i una a Terrassa. A Sabadell, però, es tractava de petites màquines de 3 CV de potència. A l’inici de la dècada següent es construïren nous vapors a Terrassa: Joan Vallhonrat (12 CV), Pau Busquets (20 CV) i Joan Sagret (16 CV). Segons un manuscrit de l’època, Terrassa disposava el 1848 de sis vapors i 100 CV de potència. El 1855 s’hi afegí l’imponent vapor Tarrasense —el Vapor Gran—, construït per la societat Josep O. Mauri i Companyia amb un capital de 500.000 pessetes per tal d’arrendar les instal·lacions i la força de dues màquines de 50 CV cadascuna.
A Sabadell, en canvi, la construcció de vapors no es desenvolupà plenament fins la dècada de 1850. Els tres vapors llaners amb 38 CV de potència del 1848 es convertiren en tretze i 240 CV el 1860 i en dinou i 360 CV el 1871. La generalització d’aquesta energia permeté a aquests dos nuclis llaners superar les limitacions energètiques i continuar tant la innovació tecnològica com el desplegament del sistema de fàbrica.
Els canvis tecnològics: sectors i ritmes
Els fabricants llaners catalans van esforçar-se per estar al dia de les innovacions tecnològiques. De dalt a baix: la filatura va estar protagonitzada per les “mule-jennies” (La Maquinaria Moderna, Barcelona, 1862); al començament dels anys seixanta van aplicar-se les primeres selfactines angleses; el batà de maces fou substituït pel batà de cilindres; ordidor per a llanes.
El desplegament de la fàbrica de vapor suposà un doble procés, de canvi tecnològic, a partir de les operacions prèviament mecanitzades, i de canvi organitzatiu amb la centralització progressiva de les operacions encara manuals.
A més del sorteig, necessàriament manual, la preparació de la llana —rentar, obrir i triar— fou manual durant molt de temps. Els batuars —màquines d’obrir— s’introduïren a la fi dels anys 1840, les trioses —màquines per a separar les impureses vegetals— els anys 1860 i els leviatans —màquines rentadores— no es conegueren fins al final d’aquest període.
Les operacions mecanitzades de cardada i filatura experimentaren una innovació constant. El 1840 era introduïda a la fàbrica Amat de Terrassa la carda d’aranyes, la qual permetia la sortida contínua de la metxa des de la carda metxera fins a la bobina, abans de passar a les màquines de filar. Les cardes de fusta foren substituïdes per altres —generalment Houget et Teston de Verviers— amb els cilindres treballadors i el volant de ferro. El 1852, la introducció dels fregadors a la metxera permeté la sortida de la metxa arrodonida i en millor disposició per a la filatura.
La filatura fou protagonitzada al llarg d’aquest període per les mule-jennies. Els anys 1840 tenien un màxim de dues-centes pues i el 1842 Pere Turull declarava preferir les Cockerill perquè produïen un peu més de fil a cada moviment de la màquina. A les darreres dècades d’aquesta etapa, les mule-jennies, construïdes amb ferro, arribaven a les tres-centes pues. La productivitat de la filatura augmentà substancialment. Entre 1849 i 1858, el nombre d’obrers a les filatures de Sabadell augmentà el 96 per cent, però el de fusos ho féu en un 156 per cent. A l’inici dels anys 1860, s’aplicaren les primeres selfactines angleses —Platt d’Oldham— de tres-centes pues, tot i que hom considerava encara més adients les mule-jennies per a l’operació de refilar.
El tissatge es mantingué manual, i fins al final del període no es conegueren els primers telers mecànics. El gran canvi es produí amb la introducció de la màquina jacquard, que facilità l’elaboració dels gèneres llavorats i de fantasia, a l’inici dels anys 1840. Contemporàniament, les màquines de lliços facilitaren també l’elaboració de dibuixos més complexos. Amb aquests canvis, el teixidor de patens substituïa el vell teixidor de drap.
A l’aprest, el tradicional bata de maces o nocs fou substituït, des del començament dels anys 1840, pel bata de cilindres, primerament de fusta i, la dècada de 1860, de ferro. Les màquines desgreixadores, pràcticament idèntiques als batans, però que netejaven el teixit en comptes d’enfortir-lo, aparegueren els anys 1850.
A l’acabat del teixit, al costat de les perxes —de ferro a partir dels anys 1850— i de les màquines de raspalls, durant els anys 1860 s’aplicaren, per als teixits de pèl llarg, les màquines de ratinar o de frisar. Les tondoses transversals, generalment Houget et Teston i Cockerill, es generalitzaren, mentre la tondosa longitudinal, que trobem el 1853 a la fàbrica Sagret de Terrassa, fou escassament usada en aquesta època.
Els fabricants llaners catalans s’esforçaren per estar al dia de les innovacions tecnològiques. A la darreria de 1841, Pere Turull visità les principals fàbriques de construcció de maquinària de França i de Bèlgica i, juntament amb Joan Sagret, importà una quantitat considerable de màquines. Altres fabricants i, fins i tot, un “compositor de máquinas” com el sabadellenc Pere Casanovas, van fer el mateix camí en anys posteriors. Segons la memòria de l’Exposició de Madrid de 1850, la fàbrica d’Antoni Casanovas de Sabadell tenia “3 personas que viajan en los países extranjeros para procurar al establecimiento relaciones, y cuantos adelantos haya conseguido la fabricación”.
La mecanització i la innovació tecnològica, juntament amb l’orientació de la producció vers les novetats, que exigien un procés més complex de filatura, però que resultaven més simples en altres operacions, contribuïren a reduir els costos de treball. Segons els càlculs d’Enriqueta Camps, els costos de treball enregistraren a l’empresa Pau Turull i Fill de Sabadell una reducció de més del 25 per cent entre 1843 —predomini de la fabricació de drap, ús exclusiu de l’energia hidràulica, telers comuns— i 1850 —predomini de la fabricació de novetats, energia a vapor i telers jacquard—. Tanmateix, en els costos totals de producció, el percentatge de les operacions mecanitzades era encara petit: el 1862, a la mateixa empresa, oscil·lava entre el 12,8 en el patén senzill i el 23,9 en el patén de fil doble. El percentatge de les operacions manuals era respectivament el 28,6 i el 26,8. La resta —més del 50 per cent— corresponia al cost de les primeres matèries.
La força de treball
La implantació del sistema de fàbrica, tal com havia començat a esbossar-se en l’etapa anterior, exigia una especialització entre treball i capital més avançada a les fases que no requerien treball especialitzat o que l’havien substituït amb la mecanització , i que a la indústria llanera s’aprofundí amb l’absorció del tissatge a domicili. La disponibilitat de força de treball, que ni a Terrassa ni a Sabadell no podia ser garantida per un creixement natural de la població en franca davallada durant aquest terç del segle, fou un procés de canvi social en el marc local —incorporació de dones i de nens, absorció del treball domiciliari, mecanització— i també en el marc català —formació d’un flux migratori des d’àrees econòmicament deprimides vers aquests nuclis industrials.
La immigració fou determinant en el procés de formació de la força de treball. Si entre 1824 -190 habitants— i 1850 la població total de Sabadell va créixer en un 143 per cent, la població immigrada ho féu en un 443 per cent, i passà d’un percentatge del 16,3 al 35,9 sobre la població total. La immigració, un procés interioritzat a Catalunya gairebé al cent per cent, provenia, tal com ho han evidenciat els treballs de Josep Vidal i Cañameras i Enriqueta Camps, de la mateixa comarca i de les comarques veïnes (Baix Llobregat, Bages, Vallès Oriental, Anoia...): atracció dels nuclis industrials sobre una àmplia perifèria rural i sobre localitats industrials menys puixants o en davallada.
Quadre 18. Composició de la força de treball a la indústria llanera de Sabadell, 1849 i 1858.
Quadre 17. Població i força de treball a les dues ciutats llaneres, 1833-1874.
L’estructura de la força de treball a la indústria llanera reflectia els nivells d’especialització i el desenvolupament de la mecanització. Les tasques manuals no qualificades, a la preparació de la llana (netejar, triar i espolsar) i a l’acabat de les peces (esborrar, sargir, escutiar), concentraven la major part de la mà d’obra femenina. La intensificació de la mecanització als assortiments de cardada i filatura es traduí en el reforçament de la incorporació de nens i de dones, preferentment en tasques auxiliars, mentre la direcció i el control de les màquines corresponia als homes. Tot i els límits d’aquestes dades, el recurs creixent a la mà d’obra infantil també podria interpretar-se com una estratègia compensatòria dels salaris més elevats pagats als treballadors qualificats.
Quadre 19. Estimació del jornal mitjà a l'empresa de Pere Turull, 1843-1863.
Com que el tissatge era encara manual, la capacitat productiva només podia augmentar amb el creixement del nombre de teixidors, una mà d’obra predominantment masculina, perquè s’exigia habilitat, però també força. Els teixidors configuraven així el grup obrer més nombrós i compacte d’aquesta indústria. Les dades de Sabadell, que reflecteixen el 1849 un predomini de la mà d’obra femenina explicable per l’oferta de treball que generava el tissatge de cotó, evidencien el 1858 una composició de la força de treball —predomini masculí— que s’ajusta més a la realitat de la indústria llanera de l’època.
Tot i que no disposem de sèries de salaris que ens permetin establir amb rigor l’evolució de la remuneració del treball, les dades esparses de l’empresa Pau Turull i Fill ens permeten establir algunes apreciacions. En primer lloc, l’alça dels salaris de la mà d’obra qualificada (teixidors, filadors i filadores) i el manteniment dels salaris de la mà d’obra no qualificada semblen coherents amb l’augment de la productivitat del treball (mecanització intensiva i centralització) i amb els canvis en l’estructura de la força de treball. Resta la incògnita si l’alça dels salaris dels teixidors de 1856 fou purament conjuntural, i deguda a la combinació de la pressió sindical i d’una extraordinària conjuntura econòmica.
L’estructura productiva: fase i cicle integral
La industrialització va consolidar la via de desenvolupament de les grans empreses, que havien estat el motor de l’arrencada a l’etapa anterior. Les grans empreses van tendir, amb la centralització del tissatge, a la realització del cicle integral de la producció. L’absorció del tissatge no va requerir inversions molt costoses ni —llevat la màquina jacquard— innovacions radicals, però va permetre millorar la productivitat i, en la mesura que els teixits de novetat i llavorats requerien un control més estricte, també la qualitat. Dues fàbriques, la de Joan Sagret de Terrassa, especialitzada en draperia, i la d’Antoni Casanovas de Sabadell, especialitzada en novetats, poden exemplificar la complexitat del cicle integral.
Quadre 21. Les indústries de fase, 1841-1864.
Quadre 20. Dues empreses de cicle integral.
Durant aquest període, el pes de les fàbriques de cicle integral va declinar a Terrassa i es va estancar a Sabadell. L’altra fórmula d’articulació de la producció fou la indústria de fase. En aquest cas, els industrials —de filats, de teixits, d’aprestos i acabats...— treballaven uns a compte d’altres, si bé generalment el fabricant de teixits constituïa el nexe d’unió. Les indústries de fase van conèixer una creixent concentració al llarg d’aquesta etapa i, en la mesura que van fer-se més grans i van concentrar més maquinària, va augmentar el seu pes en l’estructura productiva. Aquest fenomen es corresponia amb un procés d’especialització, que permetia concentrar inversions en una fase de la producció i, gràcies a les economies d’escala o a una mecanització més avançada, aconseguir uns costos competitius en relació a les indústries de cicle complet. És en aquest sentit que s’ha d’interpretar el desenvolupament de les grans filatures, especialment a Terrassa.
Quadre 22. Evolució de les indústries de cicle integral, 1841-1864.
El desenvolupament de les indústries de fase s’explica també pel fet que aquesta estructura resultava més operativa i àgil per a una industria sotmesa al cicle productiu estacional —amb un màxim entre juliol i octubre i un mínim entre novembre i febrer— i a les característiques oscil·lacions del mercat espanyol. Aquesta fórmula, en exigir inversions menors, desconcentrava el risc, permetia més agilitat davant els canvis sobtats de la demanda, possibilitava la incorporació de nous empresaris a la producció perquè afavoria l’associació de petits capitals i, en molts casos, garantia un ús més intensiu de les instal·lacions i de la maquinària. L’associació d’industrials, preferentment els de teixits, amb altres empresaris en la creació d’indústries de fase era un fenomen usual a la indústria llanera catalana del segon terç de segle. El 1861, segons les dades aportades per F. Giménez Guited a la Guía Fabril e Industrial de España (1862), vuit de les disset fàbriques de filatura de Terrassa i sis de les vint-i-cinc de Sabadell eren societats de dos o més socis. D’aquesta manera, molts fabricants de teixits podien realitzar el cicle de producció sense perdre tot el control de les diferents fases, però també sense els inconvenients de la fàbrica de cicle integral. Sens dubte és en aquest sentit que s’ha d’interpretar el declivi de les grans fàbriques de cicle integral de Terrassa i el predomini de les indústries de fase o de dues fases (teixits i acabats).
Quadre 23. Evolució de la dimensió de les fàbriques i seccions de tissatge i de les fàbriques i seccions de filatura, 1841-1864.
La industrialització comportà la pràctica desaparició del tissatge a domicili. Els contribuents sabadellencs que declaraven entre 1 i 3 telers van passar d’agrupar el 41,4 per cent de tots els telers el 1841 a només el 9,8 per cent el 1864, mentre el seu pes a Terrassa caigué des del 22,7 per cent el 1846 al 6,6 per cent el 1864. Al costat d’això, l’engrandiment de les unitats productives es palesa en el pes creixent de les fàbriques més grans. Les fàbriques de Sabadell de més de vint telers van passar d’agrupar el 26,6 per cent de tots els telers el 1841 al 45,3 per cent el 1864 i a Terrassa van saltar del 18,7 per cent de 1846 al 57,7 per cent de 1864. El mateix fenomen de concentració es registra a la filatura.
La producció
Establir quantitativament l’evolució de la producció tèxtil llanera catalana presenta dificultats indubtables. En primer lloc, les dades generals referides al consum de llana a Catalunya són molt escasses. A més, a les dades locals, ho sempre abundants, els manca la coherència de tenir un mateix origen.
Les dades de Sabadell, que permeten comparar la producció de teixits i el consum de llanes de determinats anys evidencien un creixement més vertiginós que les anteriors. Entre 1840 i 1871, la producció de teixits, calculada en peces, es va sextuplicar, i el consum de llana bruta es va quintuplicar. Tot i que pel que fa a Terrassa no disposem d’un conjunt de dades semblants, la xifra de Víctor Balaguer a la seva Guia de Barcelona a Tarrasa por el Ferrocarril per al 1856, ens sembla —75.600 roves de llana bruta— inversemblantment baixa, ja que implicaria que no s’havia duplicat encara el consum del 1833. En una data molt posterior, la “Revista Tarrasense” de l’li de juny de 1876 assenyala un consum anual de 245.000 roves de llana, cosa que suposaria una probablement exagerada sextuplicació de les 39.826 roves de 1833.
Quadre 25. Producció de teixits i consum de llana bruta a Sabadell, 1840-1871.
Quadre 24. Consum de llana bruta a Catalunya, 1841-1867.
Més indiscutibles, tot i les seves contradiccions, semblen les xifres extretes de la matrícula industrial, referides a la maquinària en funcionament de cada any. Les sèries que hem elaborat assenyalen un creixement que no es deturà fins el 1865. A Sabadell, el nombre de fusos mecànics es quintuplica llargament entre 1850 i 1864, i el nombre de telers manuals —prenent com a dades extremes les mitjanes dels quinquenis 1839-43 i 1860-64— es quadruplicà. A Terrassa, amb dades sovint menys rigoroses, els fusos mecànics es triplicaren entre 1851 i 1864 i els telers manuals es duplicaren. Tot i que no podem disposar d’informació referida a la intensitat d’ús i a la productivitat d’aquesta maquinària, la capacitat productiva de la indústria llanera catalana, centrada al Vallès Occidental, experimentà un creixement indiscutible i espectacular entre 1850 i 1870.
Quadre 27. El tissatge de llana a Sabadell i Terrassa, 1839-1870.
Quadre 26. La filatura de llana a l'àrea de Sabadell-Terrassa, 1850-1870.
Darrerament, el professor Nicolás Sánchez Albornoz ha sostingut la regressió del consum de teixits tradicionals, inclosos els de llana, a l’Espanya del darrer terç del segle XIX, en benefici dels teixits de cotó, i ha donat per descomptat aquest mateix fenomen en etapes anteriors. Aquesta suposició s’avindria difícilment amb l’expansió de la indústria llanera catalana el segon terç del segle i amb l’evolució de les importacions de teixits de llana, que augmentaren un 62 per cent els anys 1860-69, en relació a 1850-59, i assoliren nivells no gens negligibles en relació a la producció espanyola. La mitjana anual d’importacions de teixits de llana en el trienni 1868-70 era de 790.548 kg, quantitat que se situa per damunt del 50 per cent de la producció tèxtil sabadellenca de 1871. De fet, els càlculs posteriors del professor Leandro Prados de la Escosura, que s’ha ocupat del tema des de la perspectiva de tot el segle XIX, assenyalen un increment del 14 per cent en la producció espanyola de teixits de llana i un manteniment del consum per càpita entre 1830 i 1860. Sense entrar en la validesa, tanmateix molt problemàtica, dels càlculs realitzats a partir dels censos ramaders, caldria plantejar amb més rigor les dimensions de la substitució del consum de teixits de llana pels de cotó durant el segon terç del segle, sense oblidar que els teixits de llana de la producció tradicional foren també substituïts en part pels de la indústria llanera.
L’aparell comercial i la protecció del mercat
Pau Turull, de Sabadell, successor de Pere Turull, mort el 1892 (“La Ilustració Catalana”, 1892). A partir dels anys quaranta, Pere Turull i Sallent va contactar amb els principals ramaders castellans i va esdevenir l’eix de Vabastament de llanes espanyoles a la indústria catalana.
El domini del mercat espanyol per part de la indústria llanera catalana, cada cop més avançada en relació a altres zones peninsulars, fou també un fet comercial. La indústria llanera contribuí, per la doble via de l’adquisició de llanes castellanes i extremenyes i de la venda dels seus teixits, a una articulació ben definida del mercat espanyol. El cas de l’industrial i comerciant sabadellenc Pere Turull i Sallent ho exemplifica. Des de l’època de la raó social paterna, Pau Turull i Fill, va crear una extensa xarxa de comerciants en diversos punts de la Península als quals venia teixits de llana i dels quals rebia —sovint com a pagament— llanes, matèries tintòries i, a vegades, fins i tot, blat i farina. A partir dels anys 1840, Turull contacta directament amb els principals ramaders castellans i esdevingué l’eix de l’abastament de llanes espanyoles a la indústria catalana, sense abandonar mai la venda de teixits.
Ciutats com Sevilla i Madrid, per la seva doble qualitat d’importants centres de consum i de contractació de primeres matèries, atreien principalment l’atenció dels industrials catalans. A Sevilla funcionava, al començament dels anys 1840, la casa de comerç del fabricant terrassenc Joan Sagret. Tanmateix, la capacitat comercial dels fabricants llaners catalans no permetia encara generalitzar aquesta fórmula. La fi de la dècada de 1840 pot considerar-se un moment d’inflexió. L’any 1848, la major part dels fabricants llaners sabadellencs constituïren una societat per finançar un viatjant conjunt per tal de vendre els seus teixits i adquirir la llana. La societat reflectia la feblesa d’aquests industrials, però el fet que no s’arribés a portar a la pràctica assenyalava l’existència de noves possibilitats. Amb l’expansió de la dècada de 1850, la constitució de cases de comerç es generalitzà: el 1857 s’inaugurava a Sevilla la d’Antoni Casanovas, que un any després adquirí els importants rentadors de llana de La Cruz del Campo. Altres fabricants sabadellencs, com Francesc Armengol, Folguera Germans i Josep Duran i Companyia, obriren cases de comerç a Madrid. Durant la dècada de 1860, amb la culminació de la xarxa ferroviària, els viatjants esdevingueren l’instrument més eficaç.
Quadre 28. Importacions de teixits de llana a Espanya, 1835-1846.
En la mesura que el desenvolupament de la indústria llanera catalana es basava exclusivament en el mercat espanyol, el proteccionisme fou l’eix de la política econòmica preconitzada pels industrials. L’aranzel de 1827 assegurà el prohibicionisme estricte per als teixits, des dels ordinaris fins als de qualitat mitjana superior, que constituïen el gruix de la producció catalana. Fins el 1841 aquesta situació no es modificà, però l’aranzel d’aquest any permeté la importació de teixits lleugers de llana dolça o saxona, que encara no es fabricaven a Espanya. Els industrials blasmaven aquest aranzel de la introducció de teixits de draperia fina rebaixats de drets com si fossin de llana dolça. Segons l’opinió dels industrials i dels propagandistes del proteccionisme, l’aranzel de 1841 causà la davallada de la draperia catalana —segons Joan Illas i Vidal, la producció caigué de 24.000 peces a 10.000— i provocà el tancament d’importants fàbriques. Tot i que, certament, van cessar empreses com la Galí i Vinyals de Terrassa i la Miralda i Companyia de Manresa, la davallada de la draperia catalana tenia causes més complexes que ja hem apuntat. Allò que exasperava els fabricants era l’increment indubtable de les importacions de teixits de llana en el context dels anys 1840, quan començaren a manifestar-se crisis i dificultats.
Quadre 29. Importació de teixits de llana a Espanya, 1850-1870.
L’increment dels drets sobre els teixits de llana dolça, establert per reial ordre de 16 de novembre de 1848, va reformar l’aranzel de 1841. Malgrat algunes rebaixes aranzelàries posteriors, la situació va variar poc i, mentre la indústria llanera catalana iniciava una gran arrencada durant els anys 1850, les importacions de teixits no van créixer espectacularment. Quan, en el Bienni Progressista, fou replante]ada la qüestió aranzelària, els teixits de llana, amb l’excepció dels merinos i de les mussolines, tenien uns drets del 30 per cent. Aquest era el nivell mínim que, segons els industrials catalans, els podia defensar dels menors costos de producció i de les primes a l’exportació de la indústria estrangera, bàsicament la britànica i la francesa.
La reforma aranzelària arribà finalment amb l’aranzel de 1862. Els drets sobre els teixits de llana fluctuaren entre el 25 i el 27 per cent i en alguns casos eren inferiors al 25 per cent. Els efectes d’aquest aranzel semblen explicar el notable increment de les importacions durant la dècada de 1860, que coincidí, a partir de 1865, amb la fi de l’expansió de l’economia espanyola. Els intents dels fabricants llaners per accedir al mercat antillà el 1864 reflectien l’estancament i els límits del mercat espanyol. Uns límits que la crisi econòmica de la fi dels anys 1860 féu encara més evidents, i que accentuà encara més l’actitud proteccionista dels fabricants llaners.
Les dues ciutats llaneres: Sabadell i Terrassa
Dues vies d’industrialització
Si, tal com hem vist, durant el primer terç del segle la concentració de la producció en un reduït nombre de fabricants definia l’estructura industrial de Terrassa, mentre a Sabadell la indústria llanera era menys puixant i alhora més dispersa, dos elements accentuaren les diferències. Primerament, mentre la manca d’energia hidràulica obligava els fabricants terrassencs a realitzar costoses inversions en molins lluny de la vila, els fabricants sabadellencs pogueren disposar, tal com hem analitzat, dels molins del seu rodal, i una àmplia i mesocràtica capa de fabricants pogué accedir a l’ús de l’energia i de les instal·lacions industrials. En segon lloc, mentre Terrassa mantenia un desenvolupament industrial exclusivament llaner, Sabadell desenvolupà fins ben entrada la dècada de 1850 una situació de bisectorialisme tèxtil. La indústria llanera, basada en l’empresariat local, continuà el seu camí, però una gran part de la menestralia es beneficià de la puixança de la indústria cotonera, sobretot a través dels obradors de tissatge manual que treballaven a compte de les fàbriques de Barcelona. L’expansió del sector cotoner, que el 1849 ocupava 2.056 obrers enfront dels 2.228 de la llana, se centrà entre els anys 1830 i 1850.
Quadre 30. La indústria cotonera a Sabadell i Terrassa, 1839-1866.
El dinamisme de la indústria cotonera no ho explica tot. Els límits energètics, l’aplicació precoç del vapor a les grans fàbriques, contribuïren a mantenir el caràcter concentrat de la industria llanera terrassenca. A Sabadell, contemporàniament a l’expansió cotonera, la indústria llanera no s’aturà; atragué capitals barcelonins, utilitzà intensament l’energia hidràulica, retardà l’aplicació a gran escala del vapor i conservà una estructura més dispersa. Quan el tissatge cotoner sabadellenc inicià la seva espectacular davallada els anys 1850, la capacitat de la indústria llanera local es comprovà en l’absorció de la mà d’obra, de les instal·lacions i, fins i tot, dels petits capitals, alliberats per la reestructuració de la indústria cotonera. El canvi de signe en el desenvolupament de les dues viles, reflectit en les evolucions demogràfiques respectives, es produí durant els anys 1830 i 1840. L’avenç de Sabadell s’ha d’explicar no solament per la presència dinàmica de la indústria cotonera o per la disponibilitat d’energia hidràulica, sinó també, i principalment, per causes intrínseques a la pròpia indústria llanera.
Dues estructures de la indústria llanera
Etiquetes de les fàbriques de teixits Tomàs Gorina, Josep Cleries i Clariana, Ciuró, Augé i Companyia. El procés d’industrialització va consolidar la localització de la indústria llanera en el Vallès Occidental, reforçat per les localitats del Baix Llobregat i per Barcelona, on radicava la indústria estamera i de mescles de llana i seda.
El predomini de la concentració a la indústria llanera de Terrassa i la major dispersió a la de Sabadell eren fets evidents a l’inici d’aquest període. L’any 1839, els 10 primers contribuents de la indústria llanera terrassenca —el 16 per cent sobre 63— pagaven el 79 per cent del subsidi industrial, mentre que els 17 primers contribuents sabadellencs —el 16 per cent sobre 106— pagaven només el 58 per cent.
Tot i que a Sabadell es desenvolupà la indústria de cicle integral, mentre davallava a Terrassa, en aquesta ciutat la indústria llanera mantingué un major grau de concentració. Tal com hem vist, les dades del quadre 23 assenyalen a la fi del període el pes menor de les unitats de tissatge domiciliari (1-3 telers) i de les petites (4-9 telers) i mitjanes (10-19) fàbriques o seccions de tissatge a Terrassa; en canvi, les fàbriques i seccions grans (més de 20 telers) tenen molt més pes a Terrassa que a Sabadell. Aquestes diferències són encara més accentuades a la filatura. El 1864, les fàbriques i seccions de filatura de menys de 1.000 fusos agrupaven a Sabadell el 50,3 per cent de la maquinària contra el 33,6 per cent a Terrassa. Si les fàbriques i seccions de dimensió mitjana (de 1.000 a 1.999 fusos) tenien un pes equivalent en ambdues ciutats, les proporcions s’invertien a les grans filatures (de més de 2.000 fusos), que només agrupaven el 9,9 per cent dels fusos a Sabadell contra el 31 per cent a Terrassa. L’any 1861, un de cada vuitanta sabadellencs era contribuent de la indústria llanera enfront d’un de cada cent-quaranta vuit terrassencs. Lògicament, des del punt de vista ocupacional, les fàbriques de Terrassa, amb una mitjana de 41 obrers el 1861, eren més grans que les de Sabadell, amb 28,5 obrers de mitjana.
Tan indiscutible com l’espectacular desenvolupament de la indústria llanera sabadellenca, ho és la seva estructura més descentralitzada, més flexible i amb una major mobilitat de recursos i de capitals. Una estructura socialment més permeable, més adaptable als ritmes i a les oscil·lacions de la indústria i, econòmicament, més eficaç.
La industrialització tèxtil llanera: un balanç
La localització de la indústria llanera catalana
El procés d’industrialització consolidà la localització de la indústria llanera, tal i com s’havia dibuixat en l’etapa anterior. Les dades del quadre 31, que no distingeixen la filatura manual de la mecànica i la indústria de teixits de la de gènere de punt, i que ometen localitats com Esparreguera i Monistrol de Montserrat, permeten, malgrat tot, copsar el pes del Vallès Occidental, reforçat per les localitats del Baix Llobregat i per Barcelona, on radicava la indústria estamera i de mescles de llana i seda. Aquestes tres comarques concentraven conjuntament el 76 per cent dels fusos, el 86 per cent dels telers manuals i el 83 per cent de la força de treball del conjunt de la indústria llanera catalana.
La fàbrica d’en Roger a Castellterçol. En algunes comarques, la indústria llanera tradicional havia estat substituïda per la indústria cotonera.
més de les comarques del Gironès (Banyoles), la Garrotxa i la Cerdanya, especialitzades en gènere de punt, i de l’àrea industrial a l’entorn del Valles Occidental, cal distingir unes altres tres àrees: l’Anoia i l’Alt Penedès, Osona i el Vallès Oriental (Castellterçol) i l’Alt Camp (Valls i el Pont d’Armentera). Aquestes tres àrees integren localitats on havia estat implantada la indústria tradicional llanera i que en alguns casos havien conegut intents d’industrialització, però que mai no esdevingueren nuclis industrials llaners. De fet, en aquestes comarques, o bé s’havia produït una veritable desindustrialització o, més comunament, la indústria tradicional llanera havia estat substituïda per la cotonera. Aquest seria també el cas del Bages, amb la desaparició de la indústria manresana després del tancament definitiu de les instal·lacions llaneres a l’antiga fàbrica de Miralda i Companyia el 1853.
La industrialització llanera catalana en perspectiva
Quadre 31. Localització de la indústria llanera a Catalunya, 1861.
L’any 1861, els 87.000 fusos de la indústria llanera catalana equivalien només a l’11,2 per cent dels fusos de la indústria cotonera. Tanmateix, es tractava d’una proporció equivalent a la que existia a la Gran Bretanya entre ambdues indústries. Tot i això, la radical diferència de volum de la producció disminuïa en el valor: l’any 1859, el valor dels teixits de llana en el comerç de cabotatge espanyol equivalia al 22 per cent dels teixits de cotó.
El procés d’industrialització afermà el predomini de la indústria llanera catalana en el mercat espanyol. Les xifres del quadre 32, tot i l’omissió de províncies on hi havia un nombre elevat de telers, com Conca, permeten constatar la concentració de la filatura mecànica a Catalunya i deduir la diferent productivitat dels telers manuals industrials i dels que treballaven bàsicament per a l’autoconsum. La proporció de fusos mecànics per teler era de 48,5 a Catalunya, de 24,6 a les altres quatre províncies amb nuclis industrials i de 4,2 a la resta d’Espanya, mentre la proporció de fusos manuals per teler era respectivament de 6,6,18 i 8. Una gran part dels telers llaners espanyols —cal pensar que províncies com Palència i Burgos tenien 653 i 983 telers— era encara orientada a l’autoconsum o a mercats de curt abast.
Quadres 32 i 33. La indústria llanera i estamera a Espanya, 1857. Dades de consum de llana bruta a França, la Gran Bretanya i Catalunya a mitjan segle XIX.
La industrialització va distanciar profundament els nuclis industrials de Sabadell i Terrassa dels altres nuclis llaners peninsulars i, molt especialment, d’Alcoi i Béjar. El 1861, segons les dades de F. Giménez Guited, la província d’Alacant disposava de 12.796 fusos mecànics i de 1.380 de manuals i la de Salamanca de 4.560 i de 6.900 respectivament, enfront dels 71.956 fusos de la província de Barcelona. Aquest desfasament era encara més considerable si tenim en compte que, considerades totes les activitats industrials, la província d’Alacant només tenia cinc màquines de vapor el 1861 i cap la de Salamanca. Només la indústria llanera de Sabadell disposava de catorze vapors el 1862.
Comparant-lo amb el dels països de l’Europa occidental, el pes de la indústria llanera catalana era realment petit en termes absoluts i, a diferència del que succeïa amb la indústria cotonera, no superava la producció de cap d’aquests països. L’enorme potència de la indústria llanera de la Gran Bretanya i de França s’explicava no solament pels seus respectius mercats interiors, sinó també pel desenvolupament de la indústria de llana pentinada, molt reduïda a Catalunya , i,per una gran capacitat exportadora (França exportava l’any 1850 el 39 per cent del valor de la seva producció tèxtil llanera). Molt lluny de la Gran Bretanya, Catalunya tenia l’any 1861 el 2,5 per cent dels fusos de la indústria llanera i estamera britànica, i iniciava la mecanització del tissatge quan aquest país la culminava. La indústria llanera catalana només podia sostenir una comparació favorable amb la italiana, que el 1867 disposava de 200.000 fusos, 6.480 telers manuals i 250 telers mecànics. Fins i tot països com Bèlgica consumien l’any 1867 cinc vegades més de llana bruta que Catalunya. La modèstia de la indústria llanera catalana reflectia el mercat en el qual es movia. Un mercat on la pobresa de les classes subalternes accentuava encara més el consum de teixits de cotó i garantia encara la pervivència de la producció tèxtil d’autoconsum en àmplies zones de la Península.
El desenvolupament i la consolidació de la indústria llanera catalana, 1870-1914
La culminació de la industrialització
La mecanització del tissatge
El primer teler mecànic llaner de fabricació local fou construït als tallers de Francesc Duran i Canameras, de Sabadell, el 1868, i vint anys després encara era en funcionament (“La Ilustració Catalana”, 1891).
Cap de les operacions encara manuals —rentar, escutiar, ordir, premsar... —no tenia la importància central del tissatge en el procés productiu. Només amb la mecanització del tissatge podia considerar-se plenament assolida la industrialització de la producció tèxtil llanera. Ignasi Amat de Terrassa, el 1863, i els germans Folguera de Sabadell, el 1864, no foren només els introductors dels primers telers mecànics sinó també els únics empresaris que mecanitzaren, de fet, aquesta fase de la producció. Altres industrials es limitaren a assajar els primers telers mecànics, però continuaven realitzant la producció amb telers a mà. De fet, la mecanització del tissatge havia començat en una conjuntura que es mostrà molt aviat poc propícia per a inversions de llarga amortització. La mateixa trajectòria dels germans Folguera, obligats a tancar la seva empresa el 1869, després de la suspensió de pagaments d’un client important ho il·lustra perfectament. La crisi del final de la dècada de 1860 frenà aquest procés i, conseqüentment, la mecanització a penes es desenvolupà fins ben entrada la dècada de 1870. A més, en alguns casos, la situació econòmica s’unia a problemes de preparació tècnica, tal com ho reflectí la breu experiència dels 50 telers mecànics de l’empresa Casamitjana i Companyia, de Terrassa l’any 1874. Per això no resulta sorprenent que les noves grans empreses que arrencaren des de la fi dels anys 1860 —el cas més sobresortint fou el d’Alegre, Sala i Companyia, de Terrassa— ho fessin amb l’estructura tecnològica de l’etapa precedent, és a dir, amb tissatge encara manual.
Lletra de canvi (1870) i pagaré (1901) corresponents a dues empreses llaneres terrassenques. L’embranzida mecanitzadora fou protagonitzada alhora per les grans empreses, per les petites i per les mitjanes.
L’etapa decisiva en la mecanització del tissatge se situa a Sabadell entre 1878 i 1884 i a Terrassa entre 1882 i 1887. En aquests anys canvià de manera decisiva l’estructura inicial de la mecanització. Els primers telers mecànics foren establerts per importants fabricants, però l’embranzida mecanitzadora fou protagonitzada alhora per les empreses grans, petites i mitjanes, i fins i tot pels teixidors autònoms o auxiliars. Aquest procés de mecanització i una certa tendència a l’especialització mantingueren a la indústria llanera catalana, i més concretament en la fase del tissatge, una estructura productiva molt descentralitzada. Quan la desaparició del teixidor manual domiciliari era un fet, la mecanització féu sorgir el teixidor auxiliar o “drapaire”, però ni el context industrial ni les mateixes característiques del teixidor auxiliar permeten equiparar ambdues realitats.
El tissatge manual davallà simultàniament a la implantado de la mecanització. Finalment, l’expansió de l’inici de la dècada de 1890, i la pràctica desaparició dels telers manuals, acabaren per consolidar una estructura flexible, i canviant, en el tissatge.
Quadre 34. L'estructura de la mecanització del tissatge, 1874-1884.
Aquest procés de mecanització es realitzà amb telers d’importació i de fabricació local. El sabadellenc Pau Alguersuari construí un teler mecànic —teler Alguersuari— que combinava elements de fusta i de ferro. El primer teler mecànic llaner de fabricació local fou construït als tallers de Francesc Duran i Cañameras, de Sabadell, el 1868, i vint anys després encara era en funcionament. Aquesta empresa obtingué medalla d’or a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 per un teler mecànic jacquard, inspirat en els Crompton nord-americans. Altres constructors de telers foren Salvador Julià, de Terrassa, Francesc Bas i la societat Forçades, Gallart i Morral, de Sabadell. Algunes grans fàbriques tèxtils, que disposaven de tallers propis, arribaren a construir-se llurs telers: el 1884 l’empresa Corominas i Companyia, de Sabadell, havia construït més de la meitat dels seus 64 telers. El 1888, segons una memòria del Gremi de Fabricants de Sabadell, la majoria dels telers mecànics procedien d’Alemanya i d’Anglaterra.
La introducció del tissatge mecànic permeté doblar, en els anys inicials, la productivitat dels telers manuals. El 1876, hom calculava com a terme mitjà de producció d’un teler mecànic 60 peces de teixits contra 30 d’un teler manual. Els perfeccionaments tècnics i la mecanització de les operacions prèvies al tissatge —ordir, encolar, etc.—, especialment amb l’aplicació de les anomenades màquines de parar, augmentaren encara més la productivitat del tissatge.
Mecanització i innovació en el procés productiu
La implantació del tissatge mecànic fou acompanyada per la mecanització i la innovació d’altres fases de la producció.
Quadre 35. Telers manuals i telers mecànics a Sabadell i Terrassa, 1870-1914.
La mecanització del rentat de la llana es produí en dues direccions. Allí on es realitzava a petita escala, el rentat era manual, però s’inicià l’aplicació de màquines de pressió que permetien escórrer l’aigua i el greix de la llana. Els qui operaven amb un gran volum de llana van recórrer als leviatans, que realitzaven mecànicament tot el procés. Aquestes màquines, originalment construïdes a Anglaterra, tingueren aviat les rèpliques locals sorgides dels tallers d’Abelló i Companyia de Terrassa, i de Forçades, Gallart i Morral, de Sabadell. A partir dels anys 1880 el recurs als hidroextractors —centrífugues— agilità encara més el procés, tot i que la màxima eficàcia s’aconseguí amb la implantació dels assecadors automàtics des dèl final de la mateixa dècada. Tant els hidroextractors —de 2.000 a 2.500 kg/dia— com els assecadors —de 1.000 a 1.500 kg/dia— permetien desenvolupar una gran capacitat productiva.
En el triatge de la llana es generalitzà el recurs a les màquines trioses, però la gran innovació, des del final dels anys 1870, fou la carbonització. La llana era sotmesa a un bany d’aigua acidulada amb àcid sulfúric, i d’aquesta manera eren carbonitzades les impureses vegetals. Amb el pas per una màquina trituradora el carbó era reduït a pols. Un bany posterior suprimia l’àcid de la llana i el polsim del carbó.
Tomàs Coma i Miró (a l'esquerra) i Antoni Escubós (Foment del Treball Nacional) (a la dreta). A baix, la fàbrica de Quadras i Prim, vora el riu Ripoll. La indústria estamera s’inicià a Barcelona amb les fàbriques de Tomàs Coma i Miró (1840) i la d’Antoni Escubós i Companyia. El 1902, la SA Successora de Quadras i Prim, continuadora de Tomàs Coma, a Sabadell, era la primera gran societat anònima de la indústria llanera.
Els canvis més remarcables en les cardes foren l’augment del diàmetre i de la longitud dels tambors i la seva construcció totalment de ferro. En aquests anys, al costat de les cardes angleses i belgues, sobresortiren les fabricades per Abelló i Companyia i Francesc Bas. A la filatura, les selfactines Platt van tenir una ràpida difusió des del final de la dècada de 1870. Segons l’opinió dels tècnics, la perfecció de les selfactines féu que a penes sofrissin modificacions substancials al llarg d’aquesta etapa. Amb la filatura de l’estam s’introduïren les grans selfactines de cinc-centes pues.
La continuïtat i la innovació es combinaren en l’acabat i l’aprest. Mentre els batans i les desgreixadores —progressivament de fabricació local— a penes canviaren, la tondosa longitudinal —tant la de la SA Verviétoise com la dels tallers Baciana de Sabadell— desplaçà la tondosa transversal. Les perxes esdevingueren màquines automàtiques i molt perfeccionades, com la contínua de doble contacte d’Abelló i Companyia. La premsa manual fou definitivament substituïda per la premsa cilíndrica mecànica. L’escutiament dels teixits mitjançant la carbonització —procediment idèntic al de les llanes— fou millorat per Joaquim Monset de Terrassa en substituir l’àcid sulfúric per sals clorhídriques alcalines que no afectaven l’elasticitat de la fibra. Tot i el gran canvi en la química dels tints, l’operació de tenyir continuà essent manual fins que s’aplicaren tambors mecànics a les tines. Al final de la dècada de 1880, amb l’excepció de procediments encara inevitablement manuals —sorteig de les llanes, sargit de les peces...— el procés productiu tèxtil llaner era totalment mecanitzat.
Nous desenvolupaments a la indústria llanera
L’any 1862, el francès Alphonse Loiseau posà en funcionament a la fàbrica d’Ignasi Amat, de Terrassa, un sistema d’aprofitament per a la filatura de la borra resultant de la trituració de draps de llana. A aquesta notícia de la indústria de llana regenerada al nostre país, s’hi afegeix l’ús dels residus de la filatura a l’empresa d’Antoni Casanovas, de Sabadell, l’any 1867. Tanmateix, la indústria de llana regenerada no començà a desenvolupar-se fins els anys 1870. Els residus de llana, fins llavors utilitzats com a adob o exportats, i els retalls de teixits de llana esdevingueren una nova font de primera matèria.
Quadre 36. El desenvolupament de la indústria de llanes regenerades a l'àrea de Sabadell i Terrassa, 1876-1913.
Quadre 38. La filatura de llana i estam a Sabadell i Terrassa, 1870-1914.
La indústria de llana regenerada es basava en la destrucció de draps i de filots amb màquines de triturar; de les fibres cardades s’obtenia una borra que posteriorment era filada, generalment amb una barreja —entre el 20 i el 40 per cent— de llana pura. La utilització de retalls de teixits de mescla fou afavorida pel procediment que hem descrit de la carbonització, que permetia separar la llana de les altres fibres vegetals.
Amb la llana regenerada es podien fabricar teixits més barats i també més fins, i diversificar la producció. El preu d’l kg de borra regenerada oscil·lava, el 1897, entre 2,50 i 3 pessetes, mentre que el de borra de llana pura se situava entre 3,50 i 6 pessetes. La indústria de llana regenerada tingué un desenvolupament particularment notable a Sabadell, i les dades del quadre 36 —tot i que abans de 1893 la matrícula industrial no recollia amb exactitud aquesta maquinària— permeten de copsar la seva forta expansió entre 1890 i 1913.
El vapor de la societat Ernest Niquet et Cie., a Terrassa, inaugurat el 1892. Els estamers francesos, per accedir al mercat espanyol no tingueren altre remei que instal·lar fàbriques d’estam a la península.
La indústria estamera tingué un desenvolupament molt limitat a Catalunya abans del darrer terç del segle XIX. Localitzada a Barcelona, es reduïa el 1867 a les filatures de Tomàs Coma i Miró —fundada el 1840— i d’Antoni Escubós i Companyia, mentre a Sabadell, Josep Badia havia començat tot just aquesta producció. Un reduït nombre d’empreses barcelonines es dedicava als teixits d’estam —alpaques, “orleans” i tapisseria—, mentre que altres, a Igualada i a Olot, els usaven per a productes com les faixes i les gorres. Tanmateix, el gruix de la producció de filats era utilitzada en una gran varietat de teixits de mescla.
Mentre a Anglaterra la indústria estamera havia seguit de prop els passos de la indústria cotonera, i fins i tot havia assolit un desenvolupament superior a la indústria de llana de carda, a Catalunya, on no hi havia tradició estamera com al Yorkshire ni la disponibilitat de la primera matèria adient, la indústria estamera era realment esquifida. Els anys 1880, diversos factors contribuïren al seu desenvolupament. D’una banda, la indústria francesa imposava en els mercats europeus els teixits d’estam de pura llana, més suaus i lleugers. D’altra banda, Catalunya disposava, gràcies a la importació de llanes australianes i americanes, de la primera matèria i de la tecnologia adient, gràcies a la mecanització del tissatge, ja que la productivitat de l’estam en el tissatge era superior a la de la llana de carda. Finalment, el canvi en la política aranzelària a partir de 1891 i la ferma voluntat dels industrials catalans de buscar noves sortides a la producció, de substituir les importacions estrangeres, i d’adaptar-se a la demanda, foren altres factors decisius.
El vapor Buxeda vell. En el decenni que va del 1876 al 1887 el nombre de vapors va créixer a Sabadell en un 90%.
Quadre 37. La filatura d'estam a Sabadell i Terrassa, 1874-1914.
Les filatures d’estam es concentraren, lògicament, allí on existia l’estructura industrial més apta per a realitzar tot el cicle productiu: les dues ciutats tèxtils llaneres. L’any 1875, la societat Cuadras, Feliu i Companyia, continuadora de l’empresa de Tomàs Coma, adquirí la filatura d’estam de Josep Badia, a Sabadell. L’any 1882 aquesta societat, amb una inversió de 2 milions de pessetes, inaugurà la filatura d’estam més gran d’Espanya. El 1902, amb el nom de SA Successora de Cuadras i Prim, es transformà en la primera gran societat anònima de la indústria llanera. La seguí el 1888 la societat Pedro Turull y Cía. Els estamers francesos, per poder accedir al mercat espanyol, van haver d’instal·lar fàbriques d’estam a la Península. L’any 1892 fou inaugurat a Terrassa el vapor de la societat Ernest Niquet et Cié, i el mateix any s’instal·lava a Sabadell la remarcable casa Harmel Frères. El gran desenvolupament de la filatura d’estam pot enregistrar-se a través del seu pes en el total de la filatura de llana. Els fusos d’estam instal·lats a Sabadell i Terrassa passaren de només el 3 per cent del total de 1874 al 36,6 per cent de 1899 i al 42,5 per cent de 1914. Fou així que la producció de teixits d’estam, monopolitzada per Catalunya dins el mercat espanyol, arribà a assolir un percentatge determinant en el conjunt de la producció tèxtil llanera.
L’estructura de la indústria estamera catalana es caracteritzà, seguint les passes d’altres països europeus, per un elevat grau d’especialització i de concentració. La indústria de l’estam se centrava en grans fàbriques dedicades al rentatge, al pentinament i a la filatura —i, en algun cas, al tintatge— de la llana. El producte era venut als fabricants de teixits que s’havien especialitzat en aquest producte. L’any 1904, les empreses de filatura d’estam tenien, respectivament a Sabadell i Terrassa, el 38,6 i el 84,6 per cent del total de fusos de les empreses dedicades exclusivament a la filatura. La seva magnitud contrastava amb les dimensions reduïdes de les filatures de carda.
El desenvolupament de l’estructura industrial
L’energia: de l’expansió del vapor als inicis de l’electricitat
Quadre 39. Magnitud de les filatures de carda i estam a Sabadell i Terrassa, 1904.
El desenvolupament de l’energia i de les instal·lacions industrials es realitzà en dues fases. La primera correspongué a l’arrencada de la mecanització del tissatge entre 1875 i 1885. La segona, el creixement espectacular del començament dels anys 1890, correspon al ple desenvolupament de la indústria estamera i de la de llanes regenerades i a una gran expansió del tissatge i de la filatura.
En el decenni que va de 1876 a 1887, el nombre de vapors —de diverses dimensions— va créixer a Sabadell en un 90 per cent, mentre la potència energètica instal·lada ho féu pràcticament en un 140 per cent. La dimensió de les instal·lacions industrials augmentà paral·lelament. Mentre el 1876 la meitat de l’energia corresponia a fàbriques amb menys de 30 CV, el 1887 el 70 per cent de l’energia era instal·lada en fàbriques de més de 30 CV.
El vapor Badia.
Quadre 41. Desenvolupament de la força motriu a la indústria llanera de Sabadell i Terrassa, 1874-1915.
Encara més intens fou el desenvolupament energètic a Terrassa durant la dècada de 1870. Entre els anys 1880 i el 1914, l’energia instal·lada a la indústria tèxtil llanera de Sabadell i Terrassa es triplicà amb escreix. Es tracta d’un creixement versemblant, si tenim en compte que, ultra la intensitat d’ús, la indústria llanera d’aquestes ciutats, comparant les mitjanes dels quinquennis 1880-84 i 1909-13, gairebé havia duplicat el nombre de fusos, més que triplicat el nombre de telers mecànics, i que altres sectors, per exemple les llanes regenerades, havien tingut un creixement espectacular.
Quadre 40. Fàbriques de vapor a la indústria llanera de Sabadell, 1876-1887.
Els darrers anys del període s’aplicaren noves energies a la producció industrial. Al final del segle, algunes fàbriques començaren a instal·lar motors de gas pobre, en general de poca potència, amb l’excepció de dos motors de 50 CV a l’empresa Harmel Frères, de Sabadell. El fenomen més sobresortint fou, però, el desenvolupament inicial de l’energia elèctrica. Si al començament del darrer quart de segle començà a ser usada per a l’enllumenat de les fàbriques, no fou utilitzada com a força motriu fins els darrers anys del segle XIX, i el seu desenvolupament va arrencar des de l’inici del segle XX. L’any 1895 només dues fàbriques declaraven força motriu elèctrica, el 1913 —bé que hi havia dimensions ben diverses— eren tren-ta-set. El 1907 l’energia elèctrica matriculada a Sabadell equivalia a 880 CV, i el 1908 a 1029 CV a Terrassa, i en ambdós casos s’incloïa l’empresa de subministrament públic. Esteve Deu assenyala que el 1913 hi havia a la indústria llanera de Sabadell setze edificis industrials que funcionaven amb motor elèctric. En tot cas, podem suposar que l’energia elèctrica representava, sobre el total d’energia instal·lada, un percentatge no superior al 25 per cent.
La força de treball
La manca de dades dificulta l’avaluació precisa del desenvolupament de la força de treball en aquesta etapa.
Quadre 42. Població i força de treball a les dues ciutats llaneres, 1877-1913.
En el cas de Sabadell, deixant de banda les xifres dels darrers anys de l’etapa anterior (quadre 17), òbviament inflades, hom constata que entre les xifres de 1860, 1862 —i fins i tot la més baixa de 1858— i les de 1876 i 1913 —prou fiables— hi ha un creixement de la força de treball que no sembla que guardi proporció amb el d’altres indicadors econòmics. Independentment d’algunes reserves sobre les xifres, hi ha el fet que el pas d’una producció manual, que permetia una ocupació més ocasional i extensiva (especialment per part de dones i nens), a una producció totalment mecanitzada, que exigia una ocupació més estricta i permanent, féu que el desenvolupament de la força de treball fos extensiu però també intensiu.
És per això que, ultra el creixement d’altres indústries i dels serveis, el pes del obrers de la indústria llanera en el conjunt de la poblado es mantingué estable i que el creixement de la força de treball es ralentitzà. Les xifres de Sabadell assenyalen un pes equivalent, als volts del 22 per cent de la població total, dels obrers de la indústria llanera en els anys 1877 i 1913. Un percentatge pràcticament coincident amb el de Terrassa aquest darrer any.
En aquest període, la immigració fou la base del creixement extensiu de la força de treball. Les dades de Terrassa permeten constatar la coincidència entre els fluxos immigratoris i les fases d’expansió industrial (anys centrals de la dècada de 1870, període de la “febre d’or”, inicis de la darrera dècada...) i entre els fluxos emigratoris i fases de crisi (darreria dels anys 1880, crisi de fi de segle...).
Quadres 43, 44 i 45: Creixement demogràfic i immigració a Terrassa, 1870-1910; composició de la força de treball a Sabadell, 1876-1913; i composició de la força de treball a la indústria llanera de Sabadell, 1914.
A partir de la crisi de fi de segle, i especialment a conseqüència de la crisi agrària, els fluxos immigratoris superaren tots els nivells precedents i no és aventurat afirmar que la disponibilitat de força de treball creixia més de pressa que les necessitats industrials. En aquesta etapa, l’àrea de procedència de les immigracions s’amplià especialment al País Valencià i a Aragó, com han posat en relleu Enriqueta Camps i Esteve Deu. A Sabadell, ciutat on la força de treball de la indústria llanera creixia de manera compassada a la població, el percentatge d’immigrats catalans davallà del 35,8 al 33,8 entre els anys 1889 i 1910, mentre el percentatge d’immigrats no catalans passà del 4,8 al 8,1.
Pel que fa als canvis en l’estructura de la força de treball, hom pot assenyalar que la mecanització va incorporar plenament les dones a la fàbrica. Entre 1877 i 1913 es doblà el nombre de dones a la indústria tèxtil llanera de Sabadell. Pel que fa a la mà d’obra infantil, tot i que les dades són molt pobres, no sembla aventurat acceptar una lleugera disminució percentual, acompanyada, però, d’una intensificació del treball dels infants. El reviscolament de la polèmica a la darreria del segle i la participació destacada de l’industrial sabadellenc Joan Sallares i Pla evidencien la importància d’aquest aspecte en la indústria llanera.
El canvi més sobresortint fou la incorporació de les dones al tissatge, mentre a la filatura a penes es modificà la composició de la mà d’obra. Les dades de 1914 reflecteixen el predomini femení al tissatge, mentre el “ram de l’aigua” (tints, aparells, acabats) era aclaparadorament masculí. Aquestes dades assenyalen també un major equilibri entre la mà d’obra masculina i la femenina.
L’estructura productiva i empresarial
L’evolució de l’estructura de la indústria tèxtil llanera, amb diferències significatives entre Sabadell i Terrassa, estigué marcada en aquesta etapa pels desenvolupaments estructurals (la mecanització, la indústria estamera, etc.), que comportaven una tendència clara a la concentració, i per les necessitats d’adaptació (en termes de reducció de costos, d’estalvi d’inversions de llarga amortització, d’eficàcia...) a les característiques del mercat. L’estructura industrial llanera es caracteritzava per una sèrie de tendències ben precises que no excloïen la versatilitat.
Quadre 46. Estructura de les fàbriques i seccions de tissatge, 1874-1914.
Quadre 47. Estructura de les fàbriques i seccions de filatura 1874-1914.
Una concentració de les unitats productives fou clara al llarg d’aquesta etapa. En el cas del tissatge, però, fou precedida per una fase, que cobreix el darrer vintenni del segle, definida per una notable dispersió a l’entorn dels teixidors auxiliars o “drapaires”. El seu pes en l’estructura productiva de Sabadell o de Terrassa pot apreciar-se en la casella de la columna referida a les unitats d’l a 3 telers en el quadre 46. La concentració que seguí a la crisi de fi de segle no va excloure en períodes posteriors, almenys a Sabadell, noves expansions d’aquest segment productiu. Des de l’inici del segle, la concentració s’evidencià en la reducció radical d’aquestes unitats d’l a 3 telers, però també de les petites fàbriques o seccions de 4 a 9 telers. El gruix de la producció se centrà en les unitats superiors a 10 telers, amb la particularitat que a Sabadell ho féu en les fàbriques i seccions de dimensió mitjana —per sota de 30 telers— i a Terrassa en les superiors a 30 telers. Pel que fa a la filatura, la tendència a la concentració fou més lineal. Les petites unitats de 600 a 999 fusos davallaren contínuament, les unitats mitjanes de 1.000 a 1.999 fusos es mantingueren o no davallaren tant, i el potencial productiu es concentrà, per damunt del 50 per cent, a les grans fàbriques i seccions de més de 2.000 fusos. La concentració d’aquest sector fou determinada en gran mesura pel desenvolupament de les grans filatures d’estam.
Teixits de llana a Aymerich, Amat i Jover (1914) Lecciones del VIII Curso Internacional de Expansión Comercial. Barcelona, 1914.
La fàbrica d’Aymerich, Amat i Jover, a Terrassa. El potencial productiu terrassenc va concentrar-se amb més intensitat el tissatge que la filatura— en les empreses de cicle integral.
Pel que fa a la centralització del procés productiu, les diferències entre ambdues ciutats eren més ostensibles. Mentre la indústria llanera sabadellenca evolucionà cap a una descentralització progressiva en indústries de fase i, per tant, cap a l’especialització, com ho evidencia la davallada de les empreses de cicle integral, a Terrassa el procés fou bàsicament invers. El potencial productiu terrassenc es concentrà —amb més intensitat el tissatge que la filatura— en les empreses de cicle integral. De fet, la indústria llanera d’aquesta ciutat combinava l’especialització i el cicle integral. L’any 1914 les diferències entre ambdues estructures eren, des d’aquest punt de vista, ben notòries. Sabadell distribuïa el 60 per cent dels telers en empreses de tissatge, el 32 per cent en empreses de tissatge i filatura i poc més del 3 per cent en empreses de cicle integral. En aquest mateix ordre, els percentatges de Terrassa eren 20, 19 i 58. La filatura distribuïa a Sabadell el 75 per cent dels fusos en empreses de filatura, el 19 per cent en empreses de filatura i tissatge i el 4,5 per cent en empreses de cicle integral. A Terrassa els percentatges eren respectivament 60, 10 i 29. Aquell tipus d’empresari, definit per Frederic Rahola, amb la màquina d’escriure com a tota maquinària havia de trobar el terreny més propici a Sabadell.
Quadre 48. Evolució de les empreses de cicle integral, 1874-1914.
Mentre en l’etapa anterior Sabadell combinava una estructura industrial molt dispersa amb empreses de cicle integral i Terrassa una estructura molt concentrada i una especialització intensa, en aquesta etapa la major dispersió de la indústria llanera sabadellenca esdevingué sobretot especialització, i la concentració de la indústria terrassenca fou alhora centralització. Per això mateix, la major dimensió de les fàbriques terrassenques s’acccentuà aquests anys. La mitjana de telers mecànics per empresa es triplicà entre els 6,7 de 1884 i els 20,5 de 1914, mentre la mitjana de fusos per empresa passà de 1.335 i 1.708. A Sabadell, tot i el creixement, les dimensions, especialment en el tissatge, es mantingueren en nivells més modestos. La mitjana de telers per empresa passà de 4,7 a 12,6 i la de fusos de 1.258 a 1.504 entre els mateixos anys. Lògicament, la concentració de la força de treball era també superior a Terrassa. Un càlcul amb les xifres d’obrers de 1913, amb la supressió del 20 per cent d’obrers dedicats a les indústries auxiliars (ram de l’aigua i llanes regenerades), ens donaria una mitjana de 34 obrers per empresa (hem comptabilitzat només les empreses que inclouen la fase de tissatge o de filatura) a Sabadell, xifra gairebé coincident amb les estimacions d’Esteve Deu, i de 50,4 a Terrassa.
Producció, mercat i conjuntura
La primera matèria
Quadre 49. Exportació i importació de llana a Espanya, 1870-1914.
Només amb la diversificació de la producció —és a dir, fabricant els mateixos tipus de teixits que els països industrials— els industrials catalans van poder conservar el mercat espanyol, amb l’ajut d’un proteccionisme aferrissat. La diversificació comportà una exigència de primera matèria —llanes de pèl llarg— que el mercat espanyol no produïa. D’aquesta manera, el mercat exterior de llana esdevingué una peça bàsica per a la indústria llanera catalana. Aquesta fou la raó fonamental per la qual la indústria llanera no pogué absorbir la producció espanyola de llana i, per tant, hagueren de ser col·locades en el mercat mundial com a llanes de baixa qualitat. L’exportació d’aquestes llanes augmentà quan els preus mundials de la llana tendiren a l’alça i amplià la demanda de llanes barates. Paradoxalment, l’augment de les exportacions de llanes, que van superar tots els nivells de l’etapa anterior, tingué lloc en plena davallada de la ramaderia ovina espanyola. Entre 1880-84 i 1895-99, les exportacions es triplicaren, fet que desmentí les afirmacions contemporànies que condemnaven aquestes llanes al mercat interior.
Anunci publicat a la “Guia de Barcelona y sus alrededores”, 1895. El Banc de Sabadell, fundat el 1881, creà una sucursal a Buenos Aires per a participar en la importació de llanes.
Contemporàniament, la demanda de la indústria llanera peninsular, i molt particularment de la catalana, provocà l’augment de les importancions de llanes estrangeres, sobretot americanes i australianes. En una primera fase, en què els aranzels eren proporcionalment més baixos sobre les llanes rentades, la importació es basà en aquest tipus de llanes. Les llanes eren importades principalment des de Mazamet, al sud de França, on arribaven brutes, procedents del Rio de la Plata o des d’Austràlia, sense pagar drets aranzelaris. Aquest factor, i l’existència d’indústries d’aprofitament de matèries sobreres (cuirs, etc.) i els tractats comercials amb França, expliquen que les llanes argentines fossin comprades a aquest tercer país. La importància d’aquest comerç exterior de llanes es demostra en el fet que fos l’activitat principal dels primers anys del Banc de Sabadell, fundat el 1881. Aquesta entitat arribà a associar-se amb una firma de Mazamet i a participar directament en la importació de llanes, i arribà a crear fins i tot una sucursal a Buenos Aires entre 1890 i 1892. El radical augment dels aranzels sobre les llanes rentades i el fort desenvolupament de la indústria estamera van fer que les llanes pentinades esdevinguessin el gruix de les importacions, i passessin de representar el 13,5 per cent sobre el volum total en el quinquenni 1875-79 al 72,6 per cent en 1895-99. El pes de les llanes estrangeres en la indústria catalana arribava segons les informacions més fiables al 50 per cent de les llanes consumides (4/5 americanes i 1/5 australianes). L’abastament de primera matèria esdevingué un punt de conflicte entre els ramaders castellans, partidaris d’augmentar al màxim els aranzels, i els industrials catalans. A la llarga, els aranzels, en dificultar la importació de llana bruta, impediren el desenvolupament d’un mercat català de llanes directament vinculat al mercat mundial, i no per mitjà de tercers.
El desenvolupament de la indústria de llana regenerada provocà també la importació de draps, no solament perquè Espanya no en produïa la quantitat necessària, sinó també perquè els importats resultaven més barats, sovint a causa del transport. Els anys 1912 i 1913 Espanya arribà a importar 3.857 t i 2.512 t de draps de llana en brut, mentre les llanes arribaven a 2.901 t i 1.993 t respectivament. Aquest fou un altre cavall de batalla entre ramaders i industrials, però tot i l’augment dels aranzels sobre els draps de llana el 1899, les importacions continuaren augmentant.
La producció
Quadre 50. La producció tèxtil llanera a Sabadell i Terrassa, 1873-1914.
Si en l’etapa anterior la producció de teixits fou determinada pel desenvolupament de la fabricació dels gèneres de novetat, els canvis més remarcables en el producte acabat durant els anys 1870-1914 foren la fabricació amb llanes regenerades i, sobretot, el desenvolupament dels teixits d’estam des de les darreres dècades del segle. Si amb les llanes regenerades hom aconseguia diversificar i abaratir els teixits de llana, el desenvolupament de la fabricació d’estam permeté la fabricació de teixits fins, lleugers i de qualitat —alpaques, mussolines...— fins llavors monopolitzats per la producció estrangera.
El caràcter fragmentari de les dades a l’abast dificulta l’anàlisi de l’evolució real de la producció, però creiem que el quadre 50, tot i les seves limitacions, permet una visió general bastant correcta. El creixement del consum de llana neta registrat a Sabadell durant els anys 1870, coincident amb les dades de la matrícula industrial, fa que entre la mitjana anual de 1873-79 —1.261.000 kg—, 1884 i 1914 hi hagi, prenent 1873-79 com a base 100, aquest creixement seqüencial: 100,140 i 198. L’estancament del consum de llana rentada a Terrassa durant els anys 1873-79, el creixement del consum la dècada de 1880 i sobretot al començament del segle XX, són fenòmens també coincidents amb l’evolució de la matrícula industrial en aquesta ciutat. Lògicament la mateixa seqüència, 1873-79, 1888 i 1908-14, presenta un creixement més accentuat a Terrassa: 100, 152 i 263.
Quadre 51. Evolució de la capacitat productiva aproximada a Sabadell i Terrassa, 1870-1914.
L’evolució de la capacitat productiva reflecteix un creixement més accelerat en el tissatge, ja que el punt de partida és el tissatge manual. D’altra banda, a causa de l’increment de la productivitat en la filatura, el creixement de la seva capacitat productiva no s’expressa només en el nombre de fusos. Aquesta evolució se’ns mostra coincident amb les dades fragmentàries referides a la producció de teixits a Sabadell. Si consideréssim que la producció de teixits en aquesta ciutat no s’allunyava durant el començament dels anys 1870 de la de 1863 —vegeu el quadre 25— i la calculéssim en un milió de metres, la seqüència del creixement entre 1870, 1884 i 1908-14 seria 100, 163 i 393, molt aproximada al creixement de la capacitat productiva en el tissatge. Tot i això, aquestes dades de Sabadell, sobretot els anys 1870 i el 1884, mostren una aparent contradicció entre la llana consumida i els metres teixits, si hom considera el paràmetre 1 m = 400 gr. Sense obviar les deficiències de les dades, cal tenir en compte que aquest paràmetre, vàlid en els teixits d’estam, no pot aplicar-se mecànicament en fases anteriors de predomini de llana de carda. A més, cal tenir en compte les pèrdues en la producció —llana desaprofitada—, altres produccions probablement no comptabilitzades —bufandes, mantes, etc.— i, sobretot, el fet que no tota la producció de fil era consumida per la indústria local.
El mercat
La depressió de l’agricultura espanyola des de la meitat de la dècada de 1870-80 i la crisi agrària de fi de segle evidenciaren els límits, imposats pel predomini del sector agrari tradicional, al desenvolupament del mercat espanyol. La indústria tèxtil llanera catalana no solament era condicionada per les tendències pròpies del mercat espanyol, sinó que, a més, havia d’enfrontar-se a la competència estrangera, que havia trobat obertes les portes des de 1869 i, sobretot, des de la reforma aranzelària del 17 de juliol de 1877.
Quadre 52. Evolució de la importació i de l'exportació de teixits de llana a Espanya, 1870-1914.
Quadre 53. Distribució geogràfica de la mitjana anual de clients de la Unión Lanera Española, 1895-1915.
Aquesta reforma rebaixà els aranzels sobre els teixits de llana per sota del 25 per cent. A més, segons els fabricants catalans, la confusa redacció d’alguns dels seus articles afavoria el frau. La política aranzelària posterior —tractat de comerç amb França i aixecament de la suspensió de la “base quinta” (1882), els tractats de comerç amb Alemanya (1883) i la Gran Bretanya (1886)— van accentuar encara més l’obertura del mercat espanyol. L’aferrissada oposició dels fabricants catalans no aconseguí cap èxit concret en aquest sentit fins el viratge aranzelari de 1891. Les importacions de teixits de llana van doblar-se entre 1870-77 i 1890 i el volum assolit representava una quota de mercat important. Un article publicat a la “Gaceta de la Producción Lanera” (10-10-1884), afirmava que la indústria llanera espanyola “no fabrica ni una cuarta parte de lo que consumen los españoles”. Molt probablement, l’afirmació és exagerada, però el volum de les importacions expressat en quilograms, era indubtablement important en relació a la producció tèxtil llanera de les indústries peninsulars.
Lletres de canvi emeses per empresaris llaners, durant aquest període: Aymerich, Amat i Jover; Moisés Alguersuari; Fills i germà de J. Molins. La reforma aranzelària del 1891 i els nous desenvolupaments productius permeteren a la indústria llanera catalana reconquerir una important quota del mercat interior
La reforma aranzelària de 1891, en suprimir les franquícies de 1882, i la no renovació dels tractats de comerç, significaren un canvi de signe per a la competència estrangera en el mercat espanyol. La indústria tèxtil llanera catalana, afavorida pels seus nous desenvolupaments productius, procedí a reconquerir una important quota del mercat interior. La caiguda de les importacions fou espectacular durant la darrera dècada del segle, i encara més a partir del nou aranzel de 1906, que situà la protecció per sobre del 40 per cent. El nombre de clients enregistrats per la Unió Llanera Espanyola, societat de defensa comercial creada pels fabricants sabadellencs el 1881, passà de 3.195 el 1882 a 7.221 el 1895, 12.901 el 1904 i 19.791 el 1913. La distribució geogràfica d’aquests clients dels fabricants associats a la ULE permet d’observar les àrees més significatives per als teixits de llana catalans.
Les xifres del quadre 52 reflecteixen la limitada capacitat exportadora del conjunt de la indústria tèxtil llanera espanyola i com el fet clau és la reducció de les importacions. L’augment de les exportacions, coincident amb el fet anterior, durant la darrera dècada del segle, es degué a l’accés in extremis al mercat colonial. El valor anual mitjà de les importacions de teixits de llana a les colònies es multiplicà per 7 entre 1885-89 i 1890-94. El mercat colonial se saturà molt de pressa —des de 1894, davallaren les exportacions— i l’efímera conjuntura l’eclipsà definitivament amb la pèrdua de les colònies. El dramatisme de la crisi colonial per a la indústria llanera no es basà tant en el volum assolit per les exportacions —el creixement espectacular s’ha de matisar amb els nivells molt baixos de partida— com en el fet que la saturació i la pèrdua definitiva del mercat colonial coincidiren amb la crisi del mercat interior. Els esforços, des de l’inici del segle XX, per trobar mercats exteriors alternatius donaren resultats a les possessions espanyoles del nord d’Àfrica i en alguns països sud-americans, especialment l’Argentina. Però si els esforços no foren del tot balders, el volum assolit per les exportacions de teixits de llana abans de 1914 palesà la reduïda capacitat de la indústria tèxtil llanera catalana per a intervenir en el mercat exterior.
La indústria llanera catalana i l’economia espanyola
Quadres 54 i 55. La indústria llanera i estamera a Espanya, 1900. Consum de llana bruta a França, la Gran Bretanya i Catalunya, 1875-1914.
El desenvolupament de la indústria tèxtil llanera catalana en aquesta etapa consolidà definitivament la seva supremacia en el mercat espanyol. No solament es reduí la indústria tradicional, sinó que també augmentà la seva distància amb els altres nuclis peninsulars. La davallada de Béjar es reflectí en la disminució de la seva població en un 17 per cent entre 1877 i 1910. La indústria llanera alcoiana, tot i que va duplicar amb escreix la seva capacitat productiva en el tissatge entre els anys 1880 i 1900, era molt endarrere dels nuclis industrials catalans. L’any 1899, els telers instal·lats a Alcoi equivalien a poc més del 13 per cent dels de Sabadell i Terrassa. Al final del segle, la mecanització del tissatge s’havia limitat a Catalunya i al País Valencià i no fou fins els primers anys del nou-cents que s’aplicaren els telers mecànics en d’altres indrets de la Península. D’altra banda, la indústria estamera tingué un desenvolupament molt pobre fora del Principat. Només a Alcoi, amb la fabricació de teixits barats de llana regenerada, hi hagué un desenvolupament industrial singular. L’estructura dels nuclis llaners catalans, presidida per una sòlida classe empresarial, explica que l’expansió d’aquesta darrera etapa, i sobretot la reducció de les importacions estrangeres, accentuessin l’articulació del mercat espanyol a l’entorn de la indústria llanera catalana. A la fi d’aquesta etapa, Catalunya reunia més de dos terços de la capacitat productiva del conjunt de la indústria llanera espanyola.
Anunci dels teixits Joan Gorina Sanz de Sabadell, a “El Mercurio” (1915). Al final d’aquesta etapa, Catalunya reunia més de dos terços de la capacitat productiva del conjunt de la indústria llanera espanyola, però es distanciava progressivament dels països industrials més avançats i quedava arrelada al baluard inexpugnable del mercat interior.
Tot i el creixement experimentat en aquesta darrera etapa, el desenvolupament de la indústria llanera catalana tenia uns límits ben precisos. Malgrat l’expansió de les dues darreres dècades del vuit-cents, deguda en gran mesura a la substitució d’importacions, la demanda del mercat interior es distingia per la seva inelasticitat, i la breu experiència del mercat colonial fou necessàriament menys rellevant que a les altres indústries tèxtils. La indústria llanera catalana, caracteritzada per una estructura més dispersa i desconcentrada, patia les mateixes limitacions que la resta d’indústries tèxtils de la Península, tal com les definien el 1904 el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç de Sabadell:
“Pagamos el carbón de piedra el 100 por 100 más caro que Francia, nuestros operarios no tienen la práctica que los franceses por ser allí esta industria verdaderamente tradicional, a más los nuestros trabajan a jornal, allí a destajo. Las máquinas nos cuestan un 70 por 100 más caras que en el extranjero, el capital que necesitamos es mucho mayor por no tener suficientemente organizado el crédito y las existencias que hemos de tener disponibles en almacén son también mayores porque en el extranjero tienen siempre lana disponible y aquí no. Todas estas causas y otras que son sobradamente conocidas, encarecen el coste de producción de nuestro artículo con relación al extranjero y hay que tenerlas en cuenta al reformar el arancel. La mayor parte son imputables al atraso general del país y mala administración pública, de lo que no somos, sino en muy pequeña parte, responsables; siendo, por tanto de estricta justicia se nos conceda una protección arancelaria que compense en parte los obstáculos que se oponen a nuestro desenvolvimiento”.
Cartells de publicitat de (d'esquerra a dreta i de dalt a baix) la fàbrica de draps i novetats José Sallarès i Deu; el Vapor Vila i Fusté; la fàbrica de llana regenerada Llagostera i Sampere; i la fàbrica de fil i llana regenerada Antoni Marcet, totes de Sabadell.
Cartells de publicitat de (d'esquerra a dreta i de dalt a baix) Sala i Badrinas, la fàbrica de teixits de llana Josep Freixa; Ballbé i Pous, i la de Pont, Aurell i Armengol, totes de Terrassa.
Encara caldria afegir a tot això un altre factor no menys important: el cost de la primera matèria. Les imprescindibles llanes estrangeres resultaven més cares a causa dels aranzels que protegien les llanes espanyoles, i que equivalien al 10 per cent del valor de la llana bruta i rentada en floca i al 12,5 per cent del valor de la llana pentinada. La indústria llanera catalana es trobava en un cercle viciós, tal com ho reflectia el text citat abans: el mateix mercat que limitava el seu desenvolupament era també l’única possibilitat de la seva existència. D’aquesta manera, el tipus de desenvolupament de la indústria llanera catalana —caracteritzat pels costos energètics més elevats, per la necessitat de major capital circulant, per la producció a menor escala i la dispersió de l’estructura productiva, per l’envelliment tecnològic...— la distanciava dels països industrials més avançats i l’arrelava encara més al baluard inexpugnable del mercat interior. En el transcurs d’aquesta etapa, 1870-1914, la distància que separava les dimensions de la indústria llanera catalana de les indústries llaneres més desenvolupades no s’havia modificat substancialment.