Anunci de Vilaseca i Comas, amb fàbrica a Capellades i despatx a Barcelona.
D.C. Coleman ha assenyalat el paralel·lisme que hi ha entre la indústria paperera i la cotonera en les etapes inicials del procés d’industrialització moderna. Des del punt de vista de l’oferta, la necessitat de mecanització neix de les rigideses productives existents en les primeres fases de l’elaboració manual del producte, en un context d’ampliació del mercat. Quant a la demanda, el sector paperer només es desenvoluparà i transformarà, durant el segle XIX, en països amb un nivell de renda elevat. En aquest sentit, el consum per càpita de paper, com el de teixits de cotó, pot ser un indicador fiable del nivell de benestar, i és, en qualsevol cas, conseqüència de l’increment del salari real dels consumidors urbans, resultat al seu torn, de l’augment de la productivitat agrària i de les rendes que comporta.
Com en el sector tèxtil, la demanda interior juga un paper fonamental en el desenvolupament d’aquest sector. L’accés al mercat exterior en condicions competitives només s’iniciarà un cop hagi culminat el procés de mecanització. A Europa, en la fase inicial del desenvolupament de la moderna indústria paperera, el factor renda fou decisiu per a determinar-ne la localització. Les primeres matèries que utilitza aquesta indústria són deixalles industrials d’altres sectors, com ara els draps de cotó i de lli, sobrants de la fabricació tèxtil i del consum de robes, o les carnasses, producte derivat del consum de carn i de l’adoberia. Així doncs, l’abundància i el bon preu d’aquestes primeres matèries és conseqüència directa del consum de tèxtils i de productes ramaders, que va créixer especialment quan les economies del segle XVIII avançaren cap a la industrialització moderna.
Tres marques de paperers catalans de Capellades, del final del segle XIX: Miquel i Costas, Nicolau, Griñó i Companyia i Romaní Nieto (aquest darrer anunci, publicat a “El Mercurio”, 1907). Al llarg del segle XIX, la modernització del sector paperer caminarà a la recerca d’una solució dels seus dos grans problemes: la baixa productivitat i l’escassetat de les primeres matèries.
Aquests factors de demanda determinaren els avantatges comparatius de la indústria paperera catalana sobre la de la resta de l’estat espanyol durant el segle XVIII i la primera meitat del segle XIX, però també foren els seus principals desavantatges respecte als països més desenvolupats. La indústria paperera a Catalunya sempre fou més o menys deficitària en primeres matèries, segons les conjuntures, i hagué d’importar-les d’indrets cada vegada més llunyans a mesura que la producció augmentava, circumstància que es reflectia en un increment constant dels costs de producció i de transacció.
D’altra banda, el retard relatiu de l’economia espanyola va limitar el volum de la demanda paperera i imposà restriccions al seu desenvolupament. La manca d’un mercat intern va obligar el sector paperer a aprofitar les dues úniques fonts de demanda: el consum públic fet per l’administració mitjançant els assentaments de paper segellat i de les fàbriques de tabac, i l’exportació al mercat colonial. La primera opció fou seguida pels industrials capdavanters del sector a Catalunya —Guarro, Romaní, etc—, propietaris o arrendataris dels molins paperers instal·lats en la conca del riu Anoia, que es van especialitzar a abastar de paper l’aparell burocràtic d’Espanya. La segona opció la seguiren els fabricants de La Riba, més mal situats per a col·locar els seus productes a Madrid, però molt a prop de les platges on recalaven els vaixells del comerç amb Amèrica per a fer els assortiments de vins i d’aiguardents.
Apogeu i decadència de la fabricació manual del paper, 1728-1836
Certificat d’embarcament d’una partida de paper, destinada a Montevideo (1802).
El sector paperer, considerat com una indústria estratègica per l’estat central, va tenir el suport dels borbons espanyols des del primer moment. Una reial ordre de febrer de 1728, dins de la pràctica mercantilista més pura, va prohibir l’exportació de draps vells “para impedir la extracción de moneda a que da lugar el carecerse en estos recintos de muchos géneros que se introducen de los extrangeros”, i centralitzà la tasca de recollida de draps vells a tot el Principat sota el control de supervisors escollits pels propis fabricants catalans. Pocs anys després, el 1735, la fàbrica de Josep Romaní rebia la primera concessió de franquícies particulars feta a la indústria paperera, que era justificada pels anys de serveis prestats com a proveïdors “de las principales oficinas de Cataluña, muchas de Madrid y otras partes”. Els privilegis, a més de la concessió de títol de Reial i de l’escut d’armes, amb els avantatges que això representava per a la firma, alliberaven de drets la importació de draps de tot el regne, eximien els seus operaris d’obligacions civils i militars, —i els carruatges de comís en cas de guerra—, i li donaven la protecció de la jurisdicció especial de la Junta de Comerç. Aquests mateixos privilegis, llevat de l’exempció de lleves als empleats, es concediren per reial cèdula de juny de 1773 a Francesc i a Pere Guarro, paperers de La Pobla de Claramunt.
Quadre 1. Producció i àrees productores de paper a Catalunya, 1775.
En aquestes circumstàncies favorables, la indústria paperera va créixer ràpidament. Dels 35 molins paperers censats el 1728 —27 de paper fi i 8 de paper d’estrassa—, es va passar als 69 de 1766, i als 108 de 1775.
En aquestes dates el sector paperer català ja havia adquirit unes característiques que s’havien de mantenir força constants fins al final del segle XIX, pel que fa a la producció de paper de tina. Gairebé el 70 per cent de la producció es localitzava en dues àrees concretes, la conca de l’Anoia-Riudebitlles, i la del Francolí-Brugent. La primera, que girava al voltant del “cártel de Capellades”, agrupava els molins que la família dels Romaní, els Guarro, i les altres dinasties de paperers emparentades amb ells —Vilaseca, Puigdengolas, Ferrer Llucià, Soleras—, tenien a Capellades, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, Sant Pere de Riudebitlles, Carme, Llavit, i Gelida. La seva hegemonia descansava sobre les bones relacions amb Madrid, que permeteren a aquest grup gaudir dels assentaments de provisió a l’administració pública a partir de 1743 i, a més, repartir les engrunes dels contractes públics entre la resta dels paperers.
Quadre 2. Exportacions de paper al mercat americà, 1767-1818.
El desenvolupament del nucli paperer de La Riba malauradament encara és poc conegut. Amb tot, gairebé es pot afirmar que va lligat a la figura d’Ignasi Carbó, paperer oriünd de Tarragona, que el 1770 es va instal·lar al poble amb la intenció d’aprofitar les condicions immillorables del riu Brugent per a la pràctica del seu ofici. Carbó trencà la dedicació exclusiva dels molins de la zona a la producció de paper d’estrassa i inicià la producció de paper floret. La posició desfavorable de La Riba respecte als camins que conduïen als mercats de l’interior d’Espanya va impedir als seus fabricants de participar directament en els assentaments signats amb la “Real Hacienda”; tanmateix hi van participar indirectament quan l’excés de demanda obligava els fabricants de Capellades a arrendar o a comprar molins a la conca del Francolí-Brugent. La gran oportunitat de créixer per a la indústria paperera a l’Alt Camp va ser l’obertura progressiva del comerç directe amb els ports americans a partir de 1765. D’acord amb les nostres estimacions, a partir dels registres del comerç amb les colònies, tres de cada quatre raimes de paper exportades havien estat produïdes en el districte de La Riba. Aquesta afirmació no afecta, però, les exportacions fetes per mitjà d’assentaments, recollides a la tercera columna del quadre 2.
La Riba (Alt Camp), a la vall del Francolí i dues vistes de Capellades (Anoia), al començament del segle XX (postals del començament de segle) . Gairebé el 70% de la producció paperera catalana es localitza en dues àrees concretes: la conca de l’Anoia-Riudebitlles i la del Francolí-Brugent.
L’especialització de la comarca de l’Alt Camp en el mercat colonial constituí la causa fonamental de la seva feblesa. Davant de la seguretat que oferien els contractes amb el sector públic, sobretot per a planificar les necessitats de producció a llarg termini, les contínues i incontrolables fluctuacions del mercat colonial i la tendència general a la baixa dels preus dels productes europeus, frenaren les inversions de capital fix a fi de mantenir els costos d’una indústria els ritmes productius de la qual sofríen molts alts i baixos.
La indústria de l’Anoia també passà per un període de dificultats durant el darrer terç del segle XVIII. Cap al 1775, aquesta indústria només treballava al 46 per cent de la seva capacitat productiva i no precisament per manca de demanda. La multiplicació dels aprofitaments industrials de l’aigua —bé ja escàs de natural— en una xarxa fluvial sotmesa a la climatologia mediterrània, i l’encariment de les matèries primeres de la indústria paperera —draps i carnasses—, a causa de la ferotge competència entre els fabricants —de la qual s’aprofitaven els revenedors—, van fer que la producció capelladina perdés competitivitat respecte a d’altres nuclis paperers de naixement més recent que, com el d’Alcoi, van aconseguir una important participació en els contractes públics.
Aquestes xifres, tot i que són superiors en un 50 per cent a les recollides per Larruga Larruga en les seves Memorias, no poden amagar la crisi del sector paperer català, amb una producció total equivalent al 45,1 per cent de la de 1775. Això situa el Principat darrera del País Valencià quant a producció de paper blanc, i en tercer lloc respecte a la producció de paper d’estrassa, activitat a la qual havien retornat els fabricants de La Riba després de la interrupció del comerç amb Amèrica.
Quadre 3. Producció paperera catalana segons el Censo de Frutos y Manufacturas, 1799.
Les primeres dècades del segle XIX constitueixen una etapa especialment dura per a la indústria del paper. Les curtes recuperacions de l’exportació que segueixen els períodes d’interrupció del tràfic colonial són miratges que amaguen la realitat de la pèrdua del mercat exterior. Durant els anys 1828-29, el paper no figura entre les 23 principals partides d’importació de Cuba. Després, les guerres carlines faran la resta. L’estimació de la producció espanyola per a l’any 1827 que realitza la Junta de Qualificació dels productes de la Indústria espanyola, tot i que sembla sospitosament arrodonida —250.000 raimes—, presenta una reducció de 91.482 sobre els càlculs realitzats per al moment més crític del final del segle XVIII.
Malgrat tot, les Memorias de la Junta de Qualificació deixen entreveure la lluita per la supervivència del sector paperer català i per l’adaptació als nous temps; es mantingué una oferta de qualitat i es reforçaren sectors de transformació que tenien un gran futur com la fabricació de naips i de paper pintat.
La revolució tecnològica arriba a la indústria paperera
Etiquetes de les fàbriques de paper Cardús i Serra, de Sant Pere de Riudebitlles, i El Catalán, d'Olot.
Durant el segle XIX, la modernització del sector paperer es dirigí a la recerca d’una solució definitiva per als seus dos grans problemes: la baixa productivitat de la producció manual i l’escassedat de les matèries primeres. Tot i que va ser el segon d’aquests problemes el que capitalitzà els esforços dels inventors durant més temps, fou la productivitat la que va tenir una solució més ràpida per la via de la innovació tenològica. Ja el 1798 Louis Robert va aconseguir posar en funcionament la primera màquina contínua a la fàbrica francesa d’Essonnes. Un soci d’aquest, Robert Saint-Legère li comprà els drets de patent i s’establí poc després a Londres on formà societat amb Henry i Sealy Fourdrinier. En aquesta ciutat patentà la seva màquina Robert, millorada, l’any 1806. Foren necessàries encara més millores, fruit del treball pacient de John Gamble i Brian Donkin, per tal que la nova màquina Fourdrinier comencés a fabricar el paper continu amb avantatges comercials, el 1810, al Hertfordshire.
El funcionament de la nova màquina era senzill i eliminava la necessitat de treballadors especialitzats. La pasta líquida, obtinguda segons els mètodes tradicionals a partir de draps vells, era dipositada en un tonell on la solució era remoguda constantment per unes pales de fusta, a fi de mantenir-ne la consistència i evitar el precipitat de la fibra. A través d’una aixeta, la pasta queia en un segon recipient més petit i era barrejada amb un agitador; després sobreeixia per una escletxa llarga i estreta i anava a parar a una capsa rectangular recoberta amb un sedàs que n’eliminava les impureses. La pasta, ja neta, es dipositava sobre una tela metàl·lica de llauna que feia la funció de les velles formes. Aquesta tela es movia de manera lenta i constant per l’acció d’un complicat joc de rodets i de cilindres. El resultat final era l’obtenció de rotlles de paper perfectament premsats i assecats.
Els guanys de productivitat que representava aquest tren de cilindres eren semblants als que van suposar les primeres filadores i telers mecànics del cotó. Si una tina amb tres obrers especialitzats produïa, en una jornada de 12 hores, entre 5.000 i 6.000 fulls de paper, una màquina contínua fabricava en una hora 3.000 metres quadrats de paper, l’equivalent de 6.000 fulls, és a dir, dotze vegades més. Tot i que les normes d’estandardització de la producció paperera manual es mantingueren, almenys per a les mesures més habituals —marca major, marca regular i “marquilla”, és a dir, 64x43, 43x32 i 52x37 cm, respectivament—, restà sempre oberta la possibilitat de modificar aquestes mesures sense encarir el cost de producció i d’adaptar-les a les necessitats del mercat. Finalment els estalvis de treball eren igualment importants en integrar-se dins del mateix procés de fabricació operacions com l’encolatge, el premsatge, l’assecatge i el setinatge, que abans requerien una manipualció independent.
La producció mecànica de paper es difongué ràpidament a tot Europa. L’any 1807, la màquina Fourdrinier començà a produir paper comercial, i durant les dècades següents la invenció fou aplicada a França (1816), Alemanya (1818), Estats Units (1827) i Rússia (1835). A Espanya la nova tecnologia s’introduí l’any 1836 a la fàbrica de Tomas Jordán, a Manzanares, coincidint amb el procés de liberalització política que començà després de la mort de Ferran VII, una de les manifestacions del qual fou el reconeixement de la llibertat d’impremta.
El problema de l’estrangulament productiu provocat per l’escassedat de les primeres matèries es va veure agreujat amb la introducció d’una tecnologia que augmentava el consum productiu dels inputs tradicionals. Al començament del segle XVIII alguns països productors amb un mercat interior de dimensions reduïdes, com la república de Gènova, s’havien vist obligats a organitzar xarxes internacionals de captació de draps, i a convertir aquest residu industrial en partida bàsica del comerç d’importació. Com a reacció, els països perjudicats per aquest drenatge van prohibir l’exportació de draps vells i de carnasses a fi de protegir la indústria paperera nacional. En el cas espanyol, aquesta prohibició data de 1728, i obeeix al mateix esperit mercantilista que les mesures preses, també per Felip V, contra les importacions de teixits de cotó estrangers. El perfeccionament dels circuits de captació de draps no era, però, la solució definitiva a l’escassedat de primera matèria. Per això la recerca de substitutius per a la fabricació de paper es convertí en un dels objectius més perseguits per la indústria química des del segle XVIII.
El naturalista francès René Antoine Ferchault de Réaumur (1683-1757) fou el primer a plantejar la possibilitat d’utilitzar la fusta per fabricar paper, després d’observar com les vespes construïen els seus nius amb fibres molt semblants a les del paper, obtingudes a través de la trituració de la fusta. Les seves observacions foren presentades a l’Acadèmia Reial de França el 1719, i foren recollides per a la posteritat en la seva obra Mémoires pour servir à Vhistoire des insectes, publicada a Amsterdam, en sis volums, entre 1737 i 1748.
D’altres investigadors s’inclinaren per la utilització de materials diferents. Així, el geòleg prussià Franz Ernst Brückmann (1697-1753) defensava, en un treball publicat l’any 1727, l’ús de l’asbest; el flamenc Albert Seba (1665-1736) considerava que les fibres de les algues marines també es podien aprofitar per a la fabricació de pasta de paper. L’any 1741, Jean Etienne Guettard (1715-1786), membre de la Reial Acadèmia de Ciències, i metge del Duc d’Orleans, proposà diversos vegetals com a substitutius dels draps, i oferí mostres dels resultats aconseguits amb experiments sobre vegetals. Les seves idees van tenir una certa difusió ja que els seus treballs foren traduïts a l’anglès i publicats a Londres (1754), i a Filadèlfia (1777).
Però qui més va destacar en la recerca de noves primeres matèries fou Jacob Christian Schàffer (1718-1790), pastor protestant i botànic d’afició, que va investigar la flora de Baviera i que utilitzà per primera vegada moltes fibres vegetals per a la fabricació de paper; les seves experiències toparen amb obstacles insuperables perquè les tècniques de blanqueig eren encara poc desenvolupades, i els papers obtinguts a partir de fusta, patata, pinya de pi, faves, tulipans o canyes, mantingueren en gran mesura el seu color originari.
En el terreny pràctic, calgué esperar a començament del segle XIX perquè alguna d’aquestes idees tingués aplicació industrial. Entre 1800 i 1801, Matthias Kroops enregistrà, a l’oficina de patents de Londres, diversos procediments per a l’obtenció de paper a partir de fustes i palla. Tot i que el paper produït es va comercialitzar, les vendes no foren suficients per a cobrir la inversió que s’hagué de fer per posar en marxa l’empresa, i aquesta va fer fallida l’any 1802.
El fracàs d’aquesta i d’altres experiències inicials en l’obtenció de paper a partir de vegetals fou degut a les dificultats existents per separar la cel·lulosa de les matèries resinoses i del teixit llenyós, la qual cosa obligava a utilitzar procediments que feien aquesta matèria primera encara més costosa que els draps vells. Els intents de superació d’aquest escull van portar al desenvolupament de dos processos diferents que pretenien obtenir econòmicament celul·losa a partir de la fusta. El primer pretenia obtenir pasta de paper mecànicament mitjançant l’ús de les desfibradores mecàniques patentades per Keller i Voelter. Aquest sistema, utilitzat a les fàbriques del país basc i a La Gerundense, tenia com a element fonamental una mola cilíndrica muntada en un eix horitzontal que imprimia un moviment de rotació de 200 r.p.m., contra la qual s’esclafaven els trossos de fusta que després eren transportats per un corrent d’aigua cap a un aparell classificador de tela metàl·lica. El resultat del tractament era l’obtenció d’una pasta amb moltes impureses i substàncies resinoses que impedien l’adherència de la fibra i donaven com a resultat un paper fràgil i insconsistent.
Els països amb una recerca química més avançada optaren per seguir l’exemple marcat l’any 1815 per Antoni Estler i tractaren la fusta amb agents químics. Estler arribà a obtenir polpa de bona qualitat aplicant un doble tractament a la palla: álcalis càustics per a rentar i desfibrar la pasta, i clor per a blanquejar-la. L’aplicació de la química al tractament de la fusta rebé l’empenta decisiva en el tercer quart del segle XIX i es desenvolupà en tres direccions diferents: aplicació d’àlcalis —procediments Burgess-Walt (1854), Juillon (1855), Hougton (1857)—, aplicació d’hidrocarburs líquids —procediment Adamson (1871)—, i ús de solucions àcides —Barre i Blondel (1861), Tilghman (1866)—.
Els assaigs de Benjamín C. i Richard Tilgman, que a partir de 1857 havien començat a experimentar, a París, un tractament de la fusta amb sals sulfúriques, i nou anys després patentaven el seu sistema d’obtenció de cel·lulosa amb bisulfit, van obrir el camí per tal que d’altres químics, com el suec Cari Daniel Ekman, l’anglès George Fry (1872), i l’alemany Alexander Mitscherlich (1874), desenvolupessin aquests procediments fins a convertir-los en la solució definitiva del problema que havia limitat més greument el desenvolupament de la indústria paperera.
Aquesta solució no tingué aplicació pràctica fins ben avançada la dècada de 1880, dins la segona revolució industrial. El 1870, més del 75 per cent del paper produït a Europa, unes 674.000 tones mètriques, procedia de draps vells de cotó, lli, i cànem, i el dèficit d’aquesta primera matèria, només a Europa, era estimat per M. Puignet en 300.000 tones mètriques anuals.
La indústria paperera catalana davant el repte de la modernització
La indústria paperera catalana tenia un mercat amb un dels consums per càpita de paper més baixos de tot Europa, resultat del baix nivell de desenvolupament de l’economia espanyola i, a més, l’havia de compartir amb d’altres centres productius peninsulars. Aquesta indústria va tenir pocs estímuls per a innovar i seguir les pautes marcades pels països més avançats d’Europa. Els problemes que afectaven el sector paperer català en el moment decisiu que va representar la introducció a Espanya de les primeres màquines de paper continu, foren tractats amb profunditat en un informe elaborat l’any 1841 on es demanava al govern una protecció més efectiva de la indústria paperera nacional. Les xifres que hi figuren poden ser inflades, donat l’interès dels redactors a demostrar la importància del sector i a justificar la demanda de protecció. Aquestes xifres parlen de 280 tines, 154 més que el 1799, i d’una producció anual de 700.000 raimes de paper ordinari, més de 5 vegades la producció estimada per a 1775; d’una inversió de 4,5 milions de rals en capital fix, i de 11,2 milions en capital circulant, el finançament del qual continuava constituint el principal problema de les empreses papereres. Aquest capital circulant era una conseqüència de l’increment del cost dels inputs tradicionals utilitzats en la producció paperera (114.660 quintars catalans de draps i 10.192 de carnasses).
Una factura de La Gerundense (1886). La Gerundense, constituïda el 1843, fou la primera empresa catalana que adoptà les màquines contínues.
Paper de carta de la casa Guarro (Capellades), del 1876. Els anys centrals del segle XIX, una part minoritària del sector paperer va optar per la mecanització i la producció del paper continu, però el gruix de la producció catalana es va mantenir fidel a la producció de paper de tina.
D'altra banda, el sector comptava amb una població activa de 10.320 treballadors ocupats en totes les feines necessàries per a assegurar-ne el funcionament: 3.360 empleats a les fàbriques, 1.000 drapaires encarregats de recollir els draps vells pels carrers, 380 operaris de manteniment (fusters, ferrers, calderers i manobres) i 420 traginers als quals corresponia la feina de carreteig de fustes, draps i paper. Encara s’hi hauria d’afegir la patronal, 205 persones familiars dels 41 fabricants propietaris que “habiten amb les seves famílies en les poblacions per facilitar-se ells mateixos la venda de les manufactures i provisió de primeres matèries”, i els 535 parents dels 107 arrendadors de molins paperers.
Gràfic 4. Exportacions de paper al mercat americà: paper fi i comú, 1853.
L’esmentat informe analitzava les causes de la manca de competitivitat de la indústria paperera catalana i l’atribuïa als elevats costos de producció del sector. Per una banda, es destacava el problema de la primera matèria. A França els draps vells i les carnasses es trobaven a meitat de preu que a Catalunya, com a resultat d’un consum per càpita més alt de teixits de lli i de cotó i de derivats de la ramaderia. D’altra banda, la situació es veia agreujada per la incapacitat a l’hora d’evitar les exportacions clandestines de les primeres matèries bàsiques i per deficiències d’infrastructura que obstaculitzaven l’ampliació de les xarxes de captació de draps vells: “nosaltres hem de traginar-los en la seva major part a lloms i per camins dolents amb prou feines transitables”.
El cost de la mà d’obra —un 50 per cent més cara a Catalunya que a França i a Gran Bretanya— s’atribuïa als guanys de productivitat que aquests països havien aconseguit amb la mecanització. El retard en la introducció de la fabricació de paper continu era considerada, doncs, com un dels factors més decisius de la pèrdua de competitivitat de la indústria paperera catalana.
Gràfic 6. Exportacions de paper al mercat americà: paper de fumar, 1853.
Gràfic 5. Exportacions de paper al mercat americà: paper d'estrassa, 1853.
Els empresaris catalans justificaven aquest retard per l’impacte negatiu que les guerres carlines havien tingut sobre les regions on es concentraven les fàbriques papereres catalanes, és a dir en llocs poc habitats i, per això, víctimes de les accions d’un i altre bàndol. Aquesta justificació també servia per a explicar els factors determinants de la consolidació, en la dècada de 1830, d’un nucli paperer molt actiu a la meseta castellana, nascut per a suplir les mancances de les indústries papereres catalana, valenciana i basca durant els anys de la guerra, i fortament estimulat per la demanda del sector públic. Cap a 1841, l’única fàbrica que produïa paper continu a tot Espanya es trobava a Manzanares, mentre n’hi havia d’altres de noves, també mecanitzades, en procés de construcció a Béjar, Aranjuez, Guadalajara, Madrid i Tolosa.
El pas del temps féu veure que la justificació bèl·lica era insatisfactòria per entendre per què la indústria paperera catalana perdia terreny. En els cinc anys compresos entre 1841 i 1845, catorze fàbriques de paper continu entraren en producció a tot l’estat espanyol, i només una era catalana: La Gerundense, societat escripturada el maig de 1843 amb un capital social de 130.000 pesos forts, i dotada amb dues màquines contínues. La mecanització, en representar una reducció del 30 al 40 per cent en el preu del paper ordinari, va fer pràcticament impossible la competència dels productors manuals en els trams de l’oferta coberts per les noves tècniques. Tot i així, cap al 1845, la producció de paper de tina a Espanya era calculada entorn dels 3,1 milions de raimes, un terç de les quals corresponia a les fàbriques catalanes.
Quadre 7. Producció paperera a Espanya i a Catalunya, 1860.
La recuperació parcial del mercat americà durant els anys centrals de la centúria va constituir una oportunitat que la producció paperera catalana no volgué desaprofitar. Segons l’opinió de Figuerola, en la seva Estadística de Barcelona (1849), les exportacions catalanes de paper constituïen la tercera partida, molt a prop de les pells adobades i de la sedería. D’altra banda, les xifres que Ronquillo ens ofereix en el seu Diccionario per als anys 1851-1853 situen les exportacions de paper de tina al mercat americà per sobre de les 205.000 raimes anuals, és a dir, lleugerament per sota del total de la producció espanyola per a l’any 1827, i sensiblement superior a la mitjana de les exportacions a les colònies en els anys del comerç lliure.
FVP de Capellades, fàbrica de paper de fumar.
És clar que la reconquesta del mercat ultramarí està molt relacionada amb el reforçament de la protecció després de la publicació de l’aranzel de 1847, especialment pel que fa al paper d’estrassa i al de fumar, dels quals les colònies insulars absorbeixen, respectivament, el 80,5 per cent i el 69,4 per cent del total exportat al continent americà; però aquesta relació és més discutible per al paper fi, floret o de vitel·la, on aquesta proporció es redueix al 56 per cent. La resta s’exportava a l’Argentina, Perú, Xile i Mèxic, és a dir, a mercats oberts i això indica el manteniment d’uns certs nivells de competitivitat en la producció de paper de qualitat. Les dades que ofereix Giménez Guited en la seva Guia Fabril e Industrial de España (1860) són un clar testimoni d’aquesta revifalla de la indústria paperera catalana, i alhora ens permeten aprofundir més en les transformacions del sector a tot Espanya.
L’any 1860 Catalunya ha tornat a recuperar el liderat en la indústria paperera espanyola, encara que sigui transitòriament, ja que el nucli basc entorn del Bidasoa es troba en una etapa formativa, fins i tot en el terreny de la producció de paper continu (26 cilindres al Principat, 10 al País Basc i 18 a Madrid). Si desagreguem les xifres catalanes per províncies queden al descobert alguns dels canvis registrats en el sector durant aquests anys (vegeu quadre 8).
Quadre 8. Producció paperera a Catalunya, 1860.
Durant els anys centrals del segle XIX s’aprofundeix en un procés d’especialització que troba les seves arrels en el segle XVIII. Una part del sector paperer, minoritària en producció i en nombre d’empreses, optà per la mecanització i la producció de paper continu. Aquest nucli modern, que al principi dels anys 1850 comptava amb quatre empreses —la ja esmentada Gerundense, La Aurora, també a Girona, la firma Oliveras, Carbó i Companyia, amb fàbrica a Borgonyà de Terri i la de Jaume Safont a El Catllar (Tarragonès)—, es reforçà amb la modernització del nucli olotí —La Reformada, Can Bo, Rafel Torras, La Sebastiana—. Les dades de Giménez Guited defineixen aquesta indústria moderna molt intensiva en capital, amb una inversió per treballador 3,3 vegades més alta que la de la producció manual barcelonina i una productivitat per treballador 2,4 vegades superior.
Factura de l'empresa paperaire La Reformada (Sant Joan les Fonts).
Fotografia de la fàbrica Torras Germans, a Sant Joan les Fonts extreta de la “Revista Gràfica”, 1907.
Malgrat això, el gruix de la producció paperera catalana es mantingué fidel a la producció de paper de tina, si bé es produïren alguns canvis d’orientació que van servir per assegurar-ne la supervivència.
Anunci de paper de tina de la paperera Guarro, publicat a “El Mercurio”, 1902.
En primer lloc cal parlar d’un procés de concentració que, per mitjà d’aliances matrimonials, i de la compra o l’arrendament de molins, va fer que els paperers del nucli de Capellades controlessin bona part de les tines en producció de tot Catalunya. A més de les famílies Guarro i Romaní, ben conegudes, hi ha d’altres exemples ben clars d’aquesta tendència. Així, la firma Nebots de Bertomeu Costas tenia, els anys 1880, quatre fàbriques a Capellades amb una producció diària de 200 raimes i una força de treball de 400 obrers, distribuïda pels pobles de Capellades, Orpí, La Pobla de Claramunt i La Torre de Claramunt. D’altra banda, la paperera Cristòfol Vila i Fill, nascuda els anys 1820, controlava 14 tines distribuïdes entre Capellades i Olot, amb una producció anual de 120.000 raimes. La més gran de totes les firmes era la de Josep Vilaseca i Domènec que, amb set fàbriques distribuïdes a les rodalies de Capellades i de Sant Sadurní d’Anoia, era capaç de produir diàriament uns 2.500 kg de paper de barba.
L’augment de l’escala productiva va venir acompanyat d’una especialització de la producció, orientada a cobrir aquells segments del mercat que la producció mecànica encara no havia cobert. El gruix de la producció d’aquestes empreses es concentrava en productes manufacturats de qualitat que eren els que tenien sortida en el mercat americà, com el paper de barba o el paper de fil, i el paper de fumar, encara massa fi per suportar les torsions de les màquines contínues. Vint de les vint-i-tres fàbriques de paper fet a mà esmentades en el Catálogo de la exposición industrial y artística de productos del Principado de Catalunya, de l’any 1860, concentrades, amb poques excepcions, a la conca de l’Anoia, produïen sobretot aquestes varietats de paper.
Quadre 9. Producció paperera espanyola, sense el País Basc, 1882.
El vell nucli tarragoní articulat entorn de La Riba recuperà la seva especialització inicial de producció de paper d’estrassa. Es tracta d’una conseqüència de la seva subordinació als paperers de Capellades, però també del desig d’aprofitar les rendes de localització de la conca del Francolí-Brugent davant la recuperació del mercat americà, sense necessitat de fer inversions fortes en capital fix, i aprofitant els vells molins paperers subutilitzats.
La substitució dels draps vells per la cel·lulosa obtinguda directament de la fusta durant les darreres dècades del segle XIX modificà més profundament l’estructura del sector paperer a Espanya que no pas la introducció de la màquina contínua. Com ja ha assenyalat Jordi Nadal, el fracàs amb què conclogueren els intents d’establir plantes industrials, de processar en sòl espanyol la fusta i d’obtenir pasta de paper, per manca de fusta de qualitat, i a causa de la debilitat energètica i del subdesenvolupament de la indústria química, consolidà definitivament el nucli paperer del País Basc, que podia importar la polpa, a través de Bilbao i d’Hernani, a uns preus més baixos que Barcelona, com a primer productor de paper industrial.
Quatre dècades després de la introducció, a Espanya, de la fabricació mecànica del paper, la localització de les empreses del sector havia registrat canvis notables. El principal nucli productiu era ja la província de Guipúscoa que ultrapassava la producció conjunta de Catalunya. La introducció del vapor i del motor elèctric va deslligar les empreses papereres dels problemes d’oferta d’aigua que havien determinat tradicionalment la seva localització, i féu possible que les noves indústries de transformació s’instal·lessin prop dels principals nuclis de consum paperer. En aquest sentit, el cas de Madrid i de Castella-Lleó, amb el 31,5 per cent de la producció, remarca la importància considerable de la capital de l’estat en la demanda paperera. Aquestes xifres indiquen que, malgrat les dificultats, Catalunya mantingué la seva quota dins la producció paperera del territori sotmès al sistema fiscal comú ja que, l’any 1856, la seva participació en la contribució industrial havia estat del 29 per cent.
Gràfic 11. Balança de la Paperera Espanyola, 1875-1879.
Gràfic 10. Balança de la Paperera Espanyola, 1875-1879.
Gràfic 12. Consum per càpita de paper, 1880.
D’altra banda, les xifres catalanes inclouen situacions tan diferents com l’estancament relatiu de la producció paperera de la conca de l’Anoia, tot i els esforços fets per incorporar ràpidament les millores introduïdes en la producció de paper de tina, com el sistema “picard” per a l’obtenció de plecs en comptes de fulles soltes, i la ràpida expansió de les indústries de transformació paperera, instal·lades a Barcelona i rodalia, que oferien un producte molt adaptat a les noves necessitats de la demanda urbana.
Gràfic 13. Producció paperera, 1860.
Dues de les indústries de transformació paperera havien tingut tradicionalment una forta implantació a la ciutat de Barcelona, però a la fi del segle es van veure especialment beneficiades pels canvis en les tècniques d’impressió: el paper pintat i la fabricació de cartes de joc. La primera tècnica data de la segona meitat del segle XVIII quan el paper pintat constituïa, darrera del paper blanc i del de fumar, la tercera manufactura paperera quant a volum d’exportació a les colònies. Ja durant el primer terç del segle XIX la producció de paper pintat s’orientà més cap al mercat interior, coincidint amb la seva difusió com a element decoratiu de la llar. Cap al 1830, una firma barcelonina, Joan Volart i Companyia, havia adquirit cert renom per la qualitat dels seus estampats sobre paper. Tot i que els anys centrals del segle la indústria de pintats es concentrà en bona part a Madrid, Barcelona mantingué la segona posició durant la resta del segle. A més de la firma ja esmentada, Berstchinger i Codina, la Papelera Catalana i Costeau i Companyia, totes establertes a Barcelona, aparegueren molt sovint als catàlegs de les exposicions nacionals i estrangeres.
Quadre 14. Producció de paper continu a Espanya, 1899.
També la producció de naips tenia una llarga tradició a Barcelona. Una de les empreses capdavanteres d’Espanya en aquest terreny, J. Comas i Companyia, fundada el 1797, distribuïa a la fi del segle nombrosos models de jocs de cartes (El Ciervo, El Mano, El León, El Periquito). D’altres fabricants, com Gaietà Forus o Samuel Bertchinger, obtingueren diversos premis i mencions especials a les exposicions industrials.
Cap a la fi del segle XIX, aquest procés d’especialització portà a una extrema diversificació de l’oferta industrial paperera a Catalunya. A més de les varietats ja apuntades, cal destacar l’evolució del nucli tarragoní cap a la producció de cartons d’ús industrial, camí que seguiren també empreses noves que es consolidaren als principals nuclis industrials del país amb la intenció de satisfer la demanda local; a més de Barcelona, Mataró, Ripollet, Sabadell, Barberà, Rubí, Badalona, El Papiol, Manresa i Sant Joan Despí tingueren empreses que aprofitaren les
economies externes derivades del desenvolupament previ d’altres sectors industrials.
Al final del segle XIX el procés d’especialització portarà a una extrema diversificació de l’oferta industrial paperera. A les imatges, publicitat de dues empreses papereres de Sabadell: l’empresa Comas produïa naips; el molí d’en Mornau, paper de fumar.
D’altres transformats del paper, molt lligats al consum privat propi de les grans ciutats, com ara els confettis, les serpentines, els plats, el paper de dol, el paper fotogràfic, litografíe, reactiu, de filtre, balsàmic, etc., eren atesos per una petita indústria transformadora que va gaudir dels avantatges que els van donar noves fonts energètiques, especialment l’electricitat. El més curiós és que tot això es va fer sobre una indústria de base que, com mostren les xifres de 1899, sembla haver perdut el tren de la modernització, amb una producció de paper continu que no arriba al 8 per cent del total espanyol, però amb un sector “tradicional” que te més de 100 fàbriques de paper de fumar, de tina, pintat, cartó i de fantasia, la producció del qual no es pot menysprear. Només una d’aquestes fàbriques, la de Josep Vilaseca i Companyia, a Capellades, produïa, segons les dades de la patronal paperera, l’equivalent al 74 per cent de tot el paper continu fabricat a Catalunya.
Una especialització amb futur: arts gràfiques i edició
Quadre 15. Valor de les exportacions de llibres en castellà a l'Amèrica llatina, 1891.
El nivell d’obertura de l’economia catalana vers l’exterior, va facilitar la ràpida difusió de les innovacions que es produïen a Europa en la impressió i en l’edició de llibres, indústries d’alt valor afegit en les quals el diferencial de cost de les matèries primeres tenia poca incidència en el preu del producte; d’altra banda, les rendes culturals i d’informació del Principat cap al mercat llatino-americà, amb el qual mantenia relacions comercials intenses, van fer possible que Catalunya es convertís en el principal nucli editorial espanyol. La importància, econòmica d’aquest fet no s’ha de menystenir pel fet que, l’any 1891, l’exportació de llibres i d’impresos en castellà al mercat americà estigués encara en mans d’altres països.
El progrés de l’edició a Catalunya anirà lligat a la ràpida difusió de les noves tècniques litogràfiques. A dalt, almanac de la casa Henrich i Companyia (1892); a baix, Litografia Miralles.
El progrés de l’edició a Catalunya anirà lligat a la ràpida difusió de les noves tècniques tipogràfiques. En aquest sentit, Antoni Brusi i Mirabent (1779-1821), enquadernador, llibreter, i editor del Diari de Barcelona, el Kalendario i la Guia de Forasteros n’és un bon exemple; ell fou l’introductor a Espanya, l’any 1821, de la litografia, i inicià una nissaga que durant el segle XIX donà dues generacions més d’editors: Antoni Brusi i Ferrer i Antoni Brusi i Mataró. El que representen els Brusi en la premsa catalana ho representa en l’edició de llibres el filòleg i traductor Antoni Bergnes de las Casas (1800-1879) el qual posà la primera pedra de la indústria editorial catalana. Bergnes va començar la seva trajectòria com a editor amb una Historia de la imprenta (1831), i després s’especialitzà en la publicació de traduccions dels contemporanis estrangers: Comte, Descuret, Chateaubriand, Gibbon, Franklin, Manzoni, Thiers, etc. També edità la primera impressió contemporània de la Bíblia Vulgata: Lo Nou Testament (1836).
Durant els anys centrals del segle, el progrés de les arts gràfiques catalanes fou especialment ràpid. El 1864, Labielle féu a Barcelona els primers gravats sobre planxes de zenc, i aplicà aquesta tècnica a una de les primeres sèries de cromos, La Historia Natural (1872). D’altra banda, el fotògraf gironí, d’origen basc, Heribert Mariezcurrena (1846-1898), fundà la Societat Heliogràfica introductora a Espanya, entre d’altres tècniques, de la fototipia (1876), després divulgada per Lluís Tassó a les planes de La Ilustración, i del fotogravat, present per primera vegada en una edició de El Quijote de 1876. Un dels precedents de la fototipia, la fototipografia també s’utilitzà per primera vegada a Barcelona, introduïda per un dels seus inventors, Tomas Castro-Nuño.
Però les tres editores que van posar els fonaments de l’hegemonia barcelonina en l’oferta editoral espanyola foren Henrich i Companyia, Josep Espasa i Montaner i Simón.
Màquines tipogràfiques, a la fàbrica Henrich i Companyia (1892).
La seu social d’Henrich i Companyia a Barcelona (1892).
Henrich i Companyia fou fundada l’any 1846 per Narcís Ramírez, i es configurà poc després com una societat comanditaria amb el nom definitiu. L’any 1900 l’empresa, instal·lada al carrer Còrsega de Barcelona, entre Pau Claris i Llúria, tenia una plantilla de 800 treballadors i una força motriu instal·lada de 120 HP, aplicats a fer tipografies, litografies, fototípies, fotogravat i tota mena d’impressió. En la seva producció destacaren les col·leccions de cromos, els almanacs “Americanos”, i la sèrie de novel·la contemporània.
L’Establiment Tipogràfic i Editorial de Josep Espasa es va fundar al casc antic de Barcelona l’any 1860 i, ja en fase d’expansió, s’instal·là al carrer Corts de l’Eixample, molt a prop de la Universitat Literària. La dedicació al mercat americà, i l’especialització en l’edició de llibres de medicina, foren els seus trets més distintius.
Finalment, Montaner i Simón inicià la tasca editorial amb la publicació, l’any 1868, de Los Ecos de las Montañas, de Zorrilla, obra que inaugurà una línia de publicacions de poetes romàntics espanyols; aquesta col·lecció, les edicions dels clàssics de la literatura universal amb les il·lustracions de Gustave Doré i les publicacions de divulgació, com el Diccionario Enciclopédico Universal, ompliren els catàlegs de la firma. A la fi del segle XIX, amb una facturació estimada de 15 o 16 milions de pessetes anuals i dotada de la tecnologia més moderna —12 màquines tipogràfiques, 6 per fer litografies, 1 fototipia, 3 setinadores, una secció d’estenotípia i una altra de fotocomposició—, Montaner i Simón era l’empresa editorial privada més important de tot Espanya.
Anuncis publicats a la “Revista Gràfica”, 1901-02.
Cal esperar a la darrera dècada del segle XIX i a la primera del XX per tal que una nova fornada de cases editores, conegudes encara avui, —Maucci (1892); Sopeña (1896); Salvat (1897); Gustau Gili (1902); Bruguera (1910); Seix Barral (1911), i Labor (1915)—, refermin l’hegemonia catalana en el sector editorial.
La premsa diària i les publicacions periòdiques van fer una gran contribució al desenvolupament de les arts gràfiques; recordem algunes de les capçaleres amb més tirada: Diario de Barcelona (1792), El Telégrafo (1856), El Obrero (1864), Publicidad (1868), El Correo Catalán (1876), El Diluvio (1879), La Vanguardia (1881), El Noticiero Universal (1888) o Las Noticias (1896).