1914-1936: L’economia catalana en els anys d’entreguerres. Consolidació industrial i diversificació productiva

L’economia catalana de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil: una introducció

Publicitat de làmpades elèctriques "Z".

Els vint-i-dos anys que van des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, a l’agost del 1914, fins a l’inici de la Guerra Civil, al juliol del 1936, constitueixen, sens dubte, el període menys conegut del segle XX pel que fa a l’evolució de l’economia catalana. Els estudis sectorials resulten, encara, insuficients; i d’anàlisis més generals, senzillament no n’hi ha. Ha calgut, doncs, l’elaboració de nous indicadors i, alhora, s’ha intentat un aprofitament sistemàtic de totes les aportacions disponibles. Això no obstant, les pàgines següents no podran exposar, amb la precisió i la seguretat que l’autor voldria, les claus que defineixen el comportament de l’economia catalana en aquests anys d’entreguerres.

Què va canviar en l’economia catalana entre el 1914 i el 1936? La pregunta té, naturalment, moltes respostes. Podem atenir-nos a la dimensió de la capacitat productiva, als productes obtinguts, a les tècniques emprades o a la distribució de la renda entre empresaris i treballadors. De tot això caldrà parlar en altres apartats d’aquest capítol. En aquestes pàgines introductòries, però, s’ha de posar l’accent en aquells trets que semblin més característics de l’evolució econòmica d’aquest període. L’anàlisi detallada que es farà més avall justifica plenament que ara definim els anys d’entreguerres com una fase de creixement i de diversificació per a l’economia catalana. No es tracta, és clar, d’un procés uniforme. Ben al contrari, un altre dels trets que el caracteritzen és, justament, la profunditat de les oscil·lacions que s’hi observen. Cal que ens aturem, doncs, en aquests tres aspectes, creixement, diversificació i oscil·lacions, abans de passar a l’estudi de les causes i de la dinàmica mateixa del procés.

El 1914 Catalunya tenia, aproximadament, 2,2 milions d’habitants. El 1936 hom en registrava gairebé 3 milions. Aquest increment, superior al 30 per cent (un 1,33 per cent anual), havia estat possible, en bona part, gràcies a l’arribada de nous pobladors d’altres indrets de la Península. Més de les tres quartes parts del guany demogràfic foren degudes a la immigració massiva (575.000 persones). Heus ací ja un primer element que ens parla d’un dinamisme econòmic que ultrapassa les mateixes possibilitats reproductores dels catalans. Però és que, a més, aquest mateix període mostra un increment del producte total més ràpid encara que el de la població, o, en altres paraules, un augment destacat de la renda per habitant. Els nostres càlculs, malauradament poc precisos, indiquen que el producte total gairebé s’hauria doblat entre el 1913 i el 1935. Si això és acceptat, la renda per habitant hauria millorat en més d’un 75 per cent durant els vint-i-dos anys del nostre període.

Dos anuncis publicats a la “Guia Oficial de Vic y su partido”, 1927. La indústria va experimentar canvis substancials en aquest període. Un d’ells fou la mecanització general de tots els processos de transformació, facilitada per l’electricitat.

Amb relació a d’altres períodes de l’evolució econòmica catalana, el que ara estudiem se situa en una zona intermèdia. El creixement que acabem de quantificar és superior al que es produí els primers anys del segle XX i també, és clar, al de la postguerra. En canvi, resulta clarament inferior al registrat en el període 1960-75 i també, segurament, al del segon terç del segle XIX, el d’engegada de la industrialització catalana. Si fa no fa, el creixement d’entreguerres seria semblant al dels primers vint-i-cinc anys de la Restauració. Cal concloure, doncs, que ens trobem davant d’un període de creixement ràpid, bé que no s’hagi de qualificar aquest creixement d’extraordinari.

L’augment del producte final de l’economia catalana no és pas, però, el tret més característic dels anys d’entreguerres. El que destaca més als ulls de l’observador és la profunda transformació que en aquests anys va experimentar l’aparell productiu català. Els canvis es van fer sentir en diversos aspectes: la productivitat, la tecnologia i —sobretot— la diversificació dels béns produïts. L’estudi d’aquests canvis serà el fil conductor d’una bona part d’aquest capítol, però val la pena de fer esment ara d’alguns dels més destacats. En l’àmbit de l’agricultura, per exemple, cal parlar de l’extraordinari increment de la productivitat: el valor a preus constants de la producció agrària era, el 1935, un 50 per cent superior al del 1910, mentre que en el mateix període el nombre d’actius que treballaven en l’agricultura havia disminuït en un 15 per cent. La utilització d’adobs artificials, la mecanització i, sobretot, la creixent dedicació dels pagesos catalans als productes intensius d’alta cotització expliquen el fenomen.

Anunci de calefacció elèctrica publicat a “L’Autonomista”, Girona, 1934.

Catalunya continuava essent, és clar, un país essencialment industrial, i la indústria experimentà també canvis substancials en el període que estudiem. Un d’ells, i no pas el menys important, fou la mecanització general de tots els processos de transformació, facilitada per l’electricitat. L’increment de productivitat que això va significar per a la indústria catalana és difícil d’establir, però l’evidència internacional ens parla, per a la majoria dels països, de millores de gran magnitud. En el cas català resulta especialment significatiu el fet que l’electrificació anés aparellada amb una important diversificació de la mateixa producció industrial. La indústria catalana, dependent des de sempre del sector tèxtil, va contemplar l’expansió accelerada d’altres sectors fins llavors marginals: la química, la metal·lúrgia i els materials de construcció, sobretot. En el moment d’esclatar la Guerra Civil el tèxtil representava, aproximadament, la meitat de tota la producció industrial, exclosa la construcció. Just abans de la Primera Guerra Mundial el pes d’aquest sector no baixava del 75 per cent.

Una altra de les innovacions que el període d’entreguerres va contemplar fou l’extraordinari desenvolupament del sector de la construcció. Impulsat, alhora, pel gran procés migratori i per les polítiques d’obres de les diverses administracions públiques, aquest sector va tenir un paper determinant en la transformació de l’economia catalana d’aquests anys, gràcies a la seva capacitat per a estimular altres activitats industrials.

Pel que fa al sector de serveis, la nostra informació és malauradament encara més precària. No hi ha cap risc, però, en afirmar que també en aquest cas les innovacions foren substancials. El mateix procés d’urbanització que caracteritza el període representa un increment destacat dels serveis comercials i públics propis de la ciutat. En l’àmbit del transport cal parlar de la introducció de vehicles automòbils moguts amb gasolina o gasoli, veritable revolució que va arraconar per sempre més el transport de sang fins llavors predominant. Les activitats financeres van experimentar també processos de forta transformació, encara que fos en detriment del protagonisme autòcton.

En definitiva, l’economia catalana del 1936 era ben diferent de la del 1914. Produïa més, produïa productes i serveis més diversificats, i els produïa amb uns costos menors i amb una tecnologia més avançada. Aquestes transformacions no s’havien desenvolupat, però, a un ritme constant. Les condicions exteriors —i també les interiors— van imposar unes oscil·lacions de tal magnitud que cal considerar-les com una de les característiques més destacades d’aquest període.

Els anys immediatament anteriors a l’esclat de la Primera Guerra Mundial no havien estat especialment positius per a l’economia catalana. Des de la pèrdua de les darreres colònies ultramarines, el 1898, el principal sector industrial —el tèxtil— havia experimentat un greu empitjorament dels problemes de mercat que ja patia des de les darreres dècades del segle. El mercat interior espanyol resultava massa poc dinàmic per a fer possible un increment sostingut de l’activitat industrial catalana. L’endarreriment de l’agricultura espanyola de l’interior i les baixes rendes dels camperols oferien poques esperances d’un creixement substancial de la demanda. Els intents d’introduir-se en els mercats internacionals van fracassar a conseqüència d’uns costos massa elevats i de la manca de coordinació entre els mateixos industrials.

Cal dir, de tota manera, que no tots els indicis eren negatius. La protecció aranzelària general dreçada el 1891 i confirmada el 1906, havia estimulat la producció a l’interior d’alguns productes que fins llavors es compraven a l’estranger. Una importància potser més gran va tenir la gran florida d’innovacions tècniques que es va donar en els anys del canvi de segle. Tant l’automòbil com l’energia elèctrica i la química orgànica van trobar aviat aplicació a Catalunya, encara que fos sovint de la mà del capital estranger.

Anunci a “Los aliados en 1917”, publicació del Comitè de Periodistes Catalans per a la Propaganda Aliadòfila.

En conjunt, doncs, l’economia catalana dels primers quinze anys del segle XX apuntava ja algunes de les característiques pròpies de l’evolució posterior, però es desenvolupava lentament com a conseqüència de l’estancament que patia el principal sector productiu.

És en aquest context que cal situar l’inici de la Primera Guerra Mundial. Les declaracions de guerra intercanviades entre les potències centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) i els aliats (Rússia, França i Anglaterra) en els primers dies del mes d’agost del 1914, van trobar Espanya en una situació ambigua que desembocà en una declaració de neutralitat. La guerra internacional transformà profundament la situació econòmica catalana.

“Germania”, una publicació germanòfila, publicada a Barcelona. La Primera Guerra Mundial va afectar l’economia catalana per la via del comerç exterior i provocà un increment substancial de l’activitat econòmica.

L’efecte més immediat de l’inici de la conflagració fou un gran pànic a la Borsa barcelonina, lligat al desgavell que patien els mercats financers europeus. Aquest pànic —que s’hagué de resoldre amb la famosa “matança”— no va resultar gens representatiu de les conseqüències que tingué la guerra per a l’economia catalana. La guerra va afectar l’economia catalana bàsicament per la via del comerç exterior. Ja s’ha dit a la introducció general que l’activitat econòmica essencial de Catalunya era, i és, la transformació de primeres matèries alienes en productes que són venuts arreu d’Espanya. L’alteració de les relacions comercials exteriors afectava l’economia catalana de maneres diferents:

Els efectes positius sobre l’economia:

• a) Obria mercats internacionals als productes propis, gràcies a les dificultats que patien els països competidors, ara en guerra, obligats a abandonar els seus mercats tradicionals i convertits, fins i tot, en compradors nets.
• b) Eliminava la competència estrangera en el mercat interior, oferint la possibilitat de cobrir la demanda amb producció pròpia, encara que fos en condicions de cost i de qualitat molt desfavorables.

Els efectes negatius sobre l’economia:

• c) Imposava dificultats als subministraments exteriors de primeres matèries i d’aliments, sobretot si provenien dels països en conflicte. L’escassetat i el risc en els transports es traduïa en un increment substancial dels costos interiors d’aquests productes primaris.
• d) Forçava a la disminució de les vendes d’alguns productes d’exportació tradicional, sobretot en el cas de béns no indispensables o destinats a països de difícil accés durant el conflicte.

Aquestes influències contraposades van donar com a conseqüència global un increment substancial de l’activitat econòmica, bé que mal repartida, tant pel que fa als sectors afectats com pel que fa als beneficis obtinguts. El resultat final favorable fou degut al fet que els efectes positius van afectar el sector més desenvolupat de l’economia catalana, mentre que els negatius només van perjudicar unes quantes activitats exportadores. L’encariment dels aliments i l’augment dels beneficis empresarials, d’altra banda, van produir un agreujament dels conflictes socials i un repartiment força desigual de l’increment de renda obtingut pel conjunt de l’economia.

L’expansió general no fou pas l’única conseqüència econòmica destacable dels anys de guerra. La impossibilitat d’aconseguir productes tradicionalment importats va estimular l’aparició de noves activitats industrials. Això va afectar especialment els sectors químic i metal·lúrgic, que produïen elements indispensables per a la indústria tèxtil. Així doncs, tot i acceptar que la fabricació de teixits fou la gran protagonista d’aquests anys, cal tenir present que fou també en aquest període que es van posar les bases de la diversificació posterior del producte industrial català.

Els efectes de la guerra van durar fins la darreria del 1920. Després les exportacions van començar a decaure i el mercat mundial va tancar-se un altre cop als productes catalans. La gran expansió tèxtil s’havia acabat. La producció va haver de tornar a nivells normals, bé que superiors als de la preguerra. Altres activitats, sorgides a l’escalf d’aquests anys extraordinaris, no pogueren superar el retorn a la normalitat. El clam proteccionista s’aixecava ara en favor d’aquestes noves indústries que només podien subsistir si es mantenia un cert aïllament comercial. L’aranzel elaborat per Francesc Cambó des del Ministeri d’Hisenda en 1921-22 satisféu algunes d’aquestes peticions. De tota manera, res no va poder impedir que ja a la darreria del 1920 una forta crisi financera arrossegués els dos bancs més potents del Principat, ni que el 1921 fos un any de clara recessió per al conjunt de l’economia catalana.

La fi de l’expansió econòmica, en canvi, no va posar terme a la conflictivitat social, ans al contrari, la nova situació va deixar encara més clar l’enriquiment d’uns i les dificultats dels altres. El moviment obrer, que durant l’època de la guerra s’havia enfortit considerablement, es va veure atacat, des del final del 1920, per la política repressiva de Martínez Anido, nomenat Governador Civil de Barcelona. L’empresonament i l’exili imposat als dirigents sindicals i la “llei de fugues” aplicada de forma generalitzada van donar força dins del moviment obrer als partidaris de la resposta violenta. Per part de la patronal es van imposar els mateixos mètodes. Els uns i els altres van convertir la lluita social en una autèntica guerra de pistolers on va haver-hi centenars de víctimes, d’entre les quals cal destacar Salvador Seguí i Francesc Layret.

S’ha dit sovint que cal cercar en aquesta escalada violenta la raó de fons del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera (13 de setembre de 1923). Segurament, la decisió responia igualment a d’altres factors —com l’enverinament de la qüestió del Marroc i la debilitat mateixa dels darrers governs de la Restauració— però el que sí que és cert és que la burgesia catalana va rebre amb els braços oberts la intervenció militar. Començava un nou període en el qual l’economia catalana retrobà el seu impuls expansiu.

El creixement econòmic espanyol dels anys vint s’ha volgut explicar molt sovint en funció de la política econòmica aplicada per la Dictadura. Grans despeses estatals en obres públiques (preses, carreteres, ferrocarrils) estimularen l’expansió de la indústria pesada i, darrere d’ella, de tot el sistema econòmic. Les investigacions més recents van deixant clar, però, que la capacitat del pressupost de l’Estat —tot i ésser deficitari— per a influir en el conjunt de l’economia era massa petita per a justificar aquesta interpretació. Cal cercar en el si mateix del sector privat les raons del creixement.

Cal tenir en compte, en primer lloc, que l’expansió econòmica espanyola i catalana es dóna en un context internacional igualment expansiu. Les xifres del comerç exterior mostren un increment considerable tant de les exportacions com de les importacions. Els beneficis obtinguts durant la guerra i l’augment de la demanda externa van facilitar a l’economia espanyola els mitjans per a millorar la seva productivitat. Entre el 1922 i el 1931, per exemple, la productivitat agrària espanyola augmentà en un 25 per cent. Per a la indústria catalana, fortament dependent de la capacitat de compra dels seus clients peninsulars, les conseqüències d’aquests canvis havien d’ésser forçosament favorables.

Un segon factor a considerar —i que no està deslligat de l’anterior— fa referència al fenomen migratori. La immigració massiva havia començat ja durant la guerra (200.000 persones entre el 1916 i el 1920). Després d’una lleugera aturada ocasionada per la crisi dels primers anys vint, va arribar una segona onada encara més nombrosa (320.000 persones entre el 1921 i el 1930). És sabut que aquest tipus de fenòmens tenen un important efecte cíclic. L’establiment d’aquesta nova població genera una demanda d’habitatges i de serveis que exigeixen l’arribada de més immigrants. L’extraordinària expansió del sector de la construcció en aquests anys ens confirma que aquest ha d’ésser un factor fonamental per a explicar el creixement econòmic català. L’èmfasi que posem en el sector privat no ens ha de fer oblidar, de tota manera, que tant l’Estat com els Ajuntaments i la Mancomunitat van ajudar també a l’expansió d’aquest sector.

Cartell de la primera Fira de Mostres de Barcelona i un detall de la Fira en una imatge publicada a “Barcelona Atracción” (novembre del 1920). El període que va del 1914 al 1936 va caracteritzar-se per una profunda variabilitat, amb fases de forta expansió i fases d’estancament, durant les quals es van anar posant les bases d’una transformado de l’economia catalana, que prenia una conformado no gaire diferent de la propia dels països veïns.

Les característiques de la nova demanda que calia satisfer van impulsar, una altra vegada, la diversificació de l’oferta catalana. La millora dels nivells de renda, tant a dins com a fora de Catalunya, empenyia el consum cap a productes amb més valor afegit (electrodomèstics, automòbils), i, alhora, la demanda per a la construcció es concentrava en la industria pesada (ciment, siderurgia). Si hi afegim que de l’exterior arribaven sol·licituds creixents de taps de suro i de fruita seca catalans, i que es feien a Catalunya una bona part dels adobs que transformaven l’agricultura espanyola, sabrem per què el creixement econòmic d’aquests anys s’ha d’atribuir molt més als sectors menors que no pas al sector tèxtil, fins llavors hegemònic en l’economia catalana.

L’expansió que acabem de descriure va arribar fins en 1931-32. Després el procés s’alenteix, bé que no experimenta una reculada sostinguda. Dos factors han estat adduïts per explicar aquest canvi de ritme, menys acusat a Catalunya que a la resta d’Espanya: la proclamació de la II República i la crisi econòmica internacional. És ben cert que el triomf republicà del 1931 va espantar la classe capitalista espanyola, i que es van produir importants sortides de capital. De tota manera, sembla més sensat de pensar que la inseguretat política s’afegia a una incertitud econòmica present des d’abans. La caiguda de la Borsa de Nova York al final del 1929 i, sobretot, l’esfondrament del comerç internacional des del començament del 1930, eren bones raons per a aturar tota nova inversió i per a esperar temps millors. A Catalunya, la crisi va tenir una repercussió relativament feble. Malgrat l’expansió que havien experimentat en els anys de la Dictadura els sectors bàsics, l’economia catalana era encara dominada per la indústria de béns de consum. L’increment dels salaris reals que la República va afavorir i les excel·lents collites d’aquells anys van mantenir a bon nivell la demanda de teixits i d’altres productes de consum, tot compensant parcialment la davallada de la metal·lúrgia, de la indústria de materials per a la construcció i dels sectors exportadors. Així, malgrat tot, el 1935 ja s’havien recuperat a Catalunya tant la producció total com la renda per habitant màximes dels anys anteriors.

En definitiva, el període que va del 1914 al 1936 va caracteritzar-se per una profunda variabilitat, amb fases de forta expansió i fases d’estancament. En totes elles, però, van anar posant-se les bases d’una profunda transformació de l’economia catalana. El resultat fou un progressiu alliberament de la dependència tèxtil, una millora general de la productivitat i, en darrer terme, la conformació d’una economia moderna no gaire diferent de la pròpia dels països veïns.

El motor de l’expansió. La dinàmica de la demanda

Els factors que influeixen en el creixement econòmic són molt nombrosos. No hi ha dubte que la disponibilitat de recursos (mà d’obra, primeres matèries, etc.) té un paper determinant, però també és cert que no es pot produir cap procés d’expansió sense l’estímul d’una demanda creixent. En el cas que ara ens toca estudiar, creiem que cal cercar en l’increment i la diversificació de la demanda el factor desencadenant del creixement econòmic. Com és ben sabut, Catalunya no compta amb cap avantatge comparatiu quant a les dotacions de primeres matèries, i —en el període a què ens referim— fins i tot la mà d’obra necessària va haver de venir d’altres indrets. En definitiva, el creixement econòmic català d’aquests anys ha d’ésser explicat, primer de tot, des de la dinàmica de la demanda.

Els productes catalans trobaven mercat —amb intensitat diferent— en els tres àmbits possibles: el mateix Principat —mercat interior—, la resta d’Espanya i els països estrangers. Cadascun d’aquests mercats tenia les seves pròpies preferències i es desenvolupava amb un ritme diferent. En conseqüència, la demanda final que rebia el sector productiu català era el resultat del mateix desenvolupament intern de l’economia catalana i, alhora, de la conjuntura econòmica per la qual passaven altres zones. Hem de començar la nostra anàlisi, doncs, amb l’estudi de l’evolució de cadascun d’aquests mercats.

La demanda interior de Catalunya

El mercat català mateix era l’objectiu de la majoria dels sectors productius catalans. De fet, només el sector tèxtil i, després, el d’adobs col·locaven a l’exterior una part majoritària del seu producte. Això justifica que li dediquem més espai. Malauradament, no hi ha xifres concretes del consum interior català per a la majoria dels productes i haurem de referir-nos a indicadors indirectes.

La demanda de productes i de serveis pot provenir dels consumidors finals o bé d’aquelles empreses que els necessiten per a fer-ne altres productes. Els consumidors finals són, essencialment, les economies domèstiques. L’evolució de la seva demanda depèn sobretot del seu nombre, de la seva capacitat adquisitiva i dels costums o les modes vigents. La demanda de les empreses depèn també, en darrer terme, de la demanda final que tinguin els productes que han de fabricar, però hi influeixen altres factors. Un canvi tecnològic, per exemple, pot aconsellar una renovació anticipada de la maquinària en un sector determinat. Un paper específic el tenen finalment, les diverses institucions públiques. La construcció d’infrastructures urbanes i de transport és una mena de demanda final que, per les seves característiques, tractarem separadament.

La demanda de béns de consum: població i capacitat de compra

El primer element que determina l’evolució de la demanda final és el nombre de consumidors. En aquest sentit, els anys que analitzem es caracteritzen per un creixement molt ràpid, molt més ràpid que el de qualsevol altre període anterior. El 1910 Catalunya acreditava una població de fet de 2.084.868 habitants; el 1936 s’arribava als 2.920.786 habitants. L’increment mitjà havia estat d’un 1,3 per cent anual. Seguint aquest ritme la població s’hauria doblat cada 54 anys. Naturalment, aquest fort augment demogràfic no s’hauria pogut aconseguir sense l’arribada d’un gran nombre d’immigrants. Cal destacar el fet que l’allau immigratòria coincidia amb una decidida tendència a la baixa de la taxa de natalitat, tot i que —com assenyalen Anna Cabré i Isabel Pujadas en aquesta mateixa obra— no hi ha entre aquests dos fenòmens l’estreta relació que hi veien els contemporanis.

La demanda de productes i de serveis que una població pugui efectuar està estretament relacionada amb la seva distribució entre els grans centres urbans i els petits nuclis. A la ciutat, la demanda de serveis i productes per habitant és molt més intensa. En el cas dels serveis, per exemple, cal pensar en el transport de persones dins del nucli urbà mateix, en la distribució de productes als diferents punts de venda, en el petit comerç, etc. Pel que fa als productes s’ha de tenir en compte que l’habitant de la gran ciutat té poques possibilitats d’autoabastar-se d’una sèrie de béns (habitatge, llenya, aliments,...) que en els petits nuclis tenen un cost d’obtenció quasi insignificant per als seus habitants.

Quadre 2. Permisos d’edificació per a cases demanats a l’ajuntament de Barcelona, 1909-1932.

Quadre 1. Població urbana i població total a Catalunya, 1910 i 1936.

L’increment de la població de nuclis urbans (més de 10.000 habitants) que mostra el quadre 1 fou molt més ràpid que el de la població total i, naturalment, que el de la població no urbana. El 1910 hi havia a Catalunya 18 municipis amb més de 10.000 habitants, dels quals només quatre (Barcelona, Sabadell, Tortosa i Reus) superaven els 25.000. El 1935 ja eren 21 els municipis amb més de 10.000 censats i 11 els que passaven dels 25.000 (els del 1910 més Badalona, l’Hospitalet, Manresa, Lleida, Mataró, Terrassa i Tarragona). Hom comprova, d’altra banda, que aquest procés d’urbanització va tenir el seu centre més dinàmic a Barcelona, amb un ritme d’augment que doblava el de la població total.

El creixement de Barcelona va desbordar clarament el seu terme municipal. La comarca del Barcelonès va veure augmentar la seva població en més del 89 per cent entre les dues dates esmentades, o sia més de pressa encara que la mateixa capital. En definitiva, el país anava configurant la seva macrocefàlia, amb una aglomeració urbana que ja superava el milió d’habitants i que aplegava més d’una tercera part de la població total del Principat. Cal tenir present, tanmateix, que les altres ciutats del país no van quedar enrere, i que, en conjunt, més de la meitat dels catalans vivien, el 1936, en ciutats de més de 10.000 habitants.

Quadre 4. Construcció d’habitatges a Catalunya, 1906-1935.

Quadre 3. Nombre d’edificis a Barcelona, 1860-1930.

L’increment de la demanda que es va derivar d’aquest creixement demogràfic és molt difícil de quantificar. Els sectors més directament afectats pel fenomen deurien ésser el de la construcció i el dels serveis urbans. Aquest darrer és especialment refractari a la concreció estadística, però algunes dades sobre el primer poden resultar orientatives.

El quadre 4 mostra l’important creixement que va.experimentar la construcció d’habitatges a Catalunya. Hom comprova que ja durant la guerra —coincidint amb l’arribada de nombrosos immigrants— va incrementar-se la construcció d’habitatges. Els anys de major activitat foren, però, els de la primera meitat de la dècada dels vint. El nivell llavors assolit va mantenir-se fins el 1935. Altres dades concordants amb les que comentem indiquen que l’estancament no va acabar fins el 1935, any en què va iniciar-se una nova expansió estroncada per l’esclat de la Guerra Civil.

La importància de la construcció com a agent estimulant de la demanda total és ben coneguda. Es tracta d’una activitat força intensiva en treball i que, a més, demana productes i serveis a tota una colla d’altres sectors. Com tindrem ocasió de veure en analitzar la resposta productiva de l’economia catalana, cal relacionar aquest increment substancial de l’activitat constructora amb el desenvolupament de sectors com el del ciment i la metal·lúrgia, agents destacats del procés de diversificació que caracteritza el període que estudiem. Afegim, finalment, que aquest increment de la població urbana va obligar les autoritats a ampliar i a millorar la infrastructura de les ciutats. L’anàlisi del paper de la despesa pública en l’evolució de la demanda la farem en un altre apartat.

Després d’aquesta ràpida visió dels efectes del factor demogràfic en l’evolució de la demanda final, cal que fem referència als canvis esdevinguts en la capacitat de compra de la població. Una població més abundant però més pobra no hauria pogut introduir canvis en el volum de la demanda. També en aquest cas, la nostra anàlisi haurà de recórrer a alguns indicadors parcials, encara que força significatius.

Com veurem més endavant, la població activa catalana es guanyava la vida essencialment en la indústria. La proporció dels treballadors industrials dins la població activa total va passar del 34,7 per cent al 51,5 per cent entre el 1910 i el 1930. Aquest increment es va fer en part a costa de l’agricultura, que va perdre més de 50.000 actius en aquests anys i passà de donar feina al 41,4 per cent de la població activa total a ocupar-ne només el 26,3 per cent. El sector terciari, al seu torn, es va mantenir pràcticament amb el mateix pes relatiu.

Quadre 5. Salaris nominals i reals al sector tèxtil català, 1914-1933.

La gran majoria dels actius a la indústria eren obrers assalariats. Dins d’aquests, els del tèxtil constituïen el grup més representatiu, no només pel seu nombre sinó també pel pes que tenien dins del moviment obrer. Així, doncs, els salaris pagats en aquest sector constitueixen un bon indicador de la capacitat de compra de les famílies que depenien d’una feina industrial. El quadre 5 mostra l’evolució dels salaris nominals i reals que s’obtenien en la indústria tèxtil en aquests anys.

Una primera aproximació a aquestes xifres permet de distingir almenys tres etapes. La primera inclou els anys des de la Primera Guerra fins al 1919. L’enorme increment del cost de les subsistències fa que el salari real baixi gairebé un 20 per cent, malgrat els increments nominals. No ens ha d’estranyar que aquests siguin anys de gran conflictivitat social. La vaga revolucionària del 1917 i la de “La Canadenca” el 1919 són les fites més conegudes, però les dades disponibles —que analitzen més avall— demostren que el que es dóna en aquests anys és una situació generalitzada d’enfrontament entre empresaris i assalariats.

D’una manera o d’una altra, les xifres de salaris que ara comentem semblen demostrar que tota aquesta agitació no fou debades. El 1920, després de sis anys de dificultats, els obrers catalans van aconseguir d’aturar la degradació dels seus ingressos, els quals, fins i tot, van superar els nivells reals de l’avant-guerra. L’increment dels salaris continuà fins a la implantació de la Dictadura de Primo de Rivera. Durant aquesta, malgrat el que s’ha dit algunes vegades, els ingressos obrers no van disminuir, segurament com a conseqüència de la favorable situació en què es trobava el mercat laboral. Les poques dades de què disposem per al període republicà confirmen l’existència d’una millora dels salaris, tant en l’àmbit nominal com real, com a resultat probable de la recuperació de la llibertat sindical.

En conjunt, podem afirmar que la capacitat de compra de la població obrera catalana augmentà considerablement en el període que estudiem, la qual cosa, afegida a l’increment del seu nombre, assegurava una expansió notable de la demanda final.

Quadre 6. Valor de la producció agrària, 1910-1933.

Un altre gran contingent de la població activa es dedicava encara a tasques agràries. El 1910 el nombre d’actius a l’agricultura era de 370.000 persones; el 1930 havia disminuït fins a 318.000, però representava encara més d’una quarta part del total. La majoria treballaven en explotacions familiars regides per elles mateixes. L’evolució dels seus ingressos pot estudiar-se a partir de les xifres de valor de la producció agrària. El quadre 6 mostra la situació en tres moments del nostre període 1910, 1922 i 1933.

Cap al 1920 hi havia a Catalunya uns 3.500 automòbils en circulació, que es convertiren en més de 50.000 el 1935. A les imatges, publicitat dels automòbils Elizalde i del Reial Automòbil Club de Catalunya (1914) al Libro de Oro del Comercio, Industria, Navegación y Banco de España, 1921.

Les xifres no ofereixen cap dubte quant a la millora de la renda pagesa. Els treballadors agraris augmentaren el seu poder adquisitiu més de pressa encara que els treballadors industrials. Aquest resultat no reflecteix sinó la important transformació experimentada per l’agricultura catalana en els anys que comentem.

Tot el que hem dit fins ara ens permet d’apropar-nos en ordre de magnitud a l’evolució de la capacitat de compra del conjunt de la població catalana o, en altres paraules, a l’increment de la demanda final interior provinent de les economies domèstiques. Si suposem que els salaris reals dels treballadors del tèxtil representen l’evolució de la capacitat adquisitiva de tots els qui vivien de la indústria i dels serveis, i que el valor de la producció agrària és un indicador vàlid de la renda real dels qui treballaven en l’agricultura, un càlcul senzill ens indica que la demanda interior provinent de les economies domèstiques s’hauria multiplicat per 2,2 —sempre en termes reals— entre el 1910 i el 1933, cosa que significaria un increment anual pròxim al 3,5 per cent. Es tracta d’un ritme de creixement molt considerable que forçosament havia de significar un estímul de primera magnitud per al creixement i la diversificació de l’activitat productiva.

Una il·lustració del Catàleg Penya Rhin, 1922.

L’evolució de la demanda final no va caracteritzar-se només per aquest notable increment. Com a conseqüència de la millora de la capacitat adquisitiva dels consumidors, van produir-se també canvis qualitatius importants en aquesta demanda. Alguns productes fins llavors poc demanats començaren a tenir una presència destacada en el mercat. Com a exemple d’aquesta renovació de la demanda —que es va donar a la majoria de països en aquests anys d’entreguerres— se solen destacar els anomenats béns de consum durador, i molt especialment els automòbils i els aparells elèctrics d’ús domèstic.

Pel que fa als automòbils, les xifres no ofereixen cap dubte. Cap al 1920 hi havia a Catalunya uns 3.500 automòbils en circulació, que s’havien convertit en més de 50.000 el 1935. El consum domèstic d’electricitat, al seu torn, va passar d’uns 20 milions de kWh el 1913 a més de 100 milions el 1935. Naturalment els canvis en les preferències dels consumidors anaven més enllà d’aquests productes. Només cal pensar en la necessitat de nous serveis que va exigir l’augment de la població urbana.

En definitiva, podem concloure que la demanda provinent de les economies domèstiques experimentà un gran creixement i una forta diversificació en aquest període. Ens manquen dades per a determinar amb exactitud el pes que tenia aquest tipus de demanda dins la demanda total, però no és pas arriscat d’afirmar que és en l’increment del nombre i de la capacitat de compra dels mateixos consumidors catalans on cal cercar el motor fonamental de l’expansió econòmica que va experimentar Catalunya en aquests anys.

Com és ben sabut, un increment de la demanda final mou primer les empreses que produeixen béns i serveis de consum, però aquest estímul es traspassa immediatament a les empreses especialitzades en productes o serveis intermedis: maquinària, transport, energia, primeres matèries, etc. D’aquesta manera, l’empenta inicial acaba afectant la majoria dels sectors productius. Això no obstant, un increment de la demanda final no és l’únic element que pot incitar la demanda de béns de producció. Hi ha un factor, sovint extern, que cal considerar: la innovació tecnològica. L’aparició de maquinària més eficient, de fonts d’energia més barates o de millors productes de base obliga sovint les empreses a renovar l’aparell productiu per tal de mantenir el seu nivell de competitivitat. Cal que dediquem algun paràgraf a aquest altre factor creador de demanda.

Innovació tècnica i renovació de l’aparell productiu

Els anys que ara considerem foren, a tot arreu, extraordinàriament fèrtils pel que fa al desenvolupament de noves tècniques de producció. De fet, la majoria d’elles s’havien començat a introduir a principi de segle, però la seva aplicació massiva va quedar aviat aturada per l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

Dues d’aquestes innovacions —vinculades a l’aprofitament de l’energia— tingueren un paper destacat en la renovació productiva de la Catalunya d’entre-guerres: el motor d’explosió i el motor elèctric. També fou important la renovació experimentada per la indústria química, tant pel que fa als adobs com pel que fa als tints i els blanquejants. Finalment, cal destacar l’aparició del ciment artificial que va revolucionar completament la tècnica de la construcció.

Algunes d’aquestes innovacions van impulsar el desenvolupament de noves empreses dedicades a explotar-les, però sense obligar a la renovació de l’aparell productiu d’altres sectors. Aquest és el cas de la nova indústria química, que proporcionava primeres matèries més eficients i barates a d’altres sectors, l’ús de les quals, però, no obligava a introduir innovacions substancials en el procés productiu dels sectors beneficiats. D’altres innovacions, en canvi, a més de donar lloc a nous sectors, feien necessària l’adaptació d’una part de l’aparellatge de les empreses consumidores. Aquest és el cas de les innovacions experimentades en les formes de consum d’energia, que a més de fomentar l’aparició de sectors nous —dedicats a la producció d’electricitat i de derivats del petroli i a la construcció d’aparells per a consumir-los— van obligar a la renovació de les instal·lacions productives de sectors tan importants com el dels transports, el metal·lúrgic i el tèxtil.

Del desenvolupament dels nous sectors sorgits d’aquesta allau d’innovacions, se’n trobarà referència als treballs sectorials que formen part d’aquesta obra. El que aquí ens interessa destacar és que, a causa de l’adopció d’aquestes innovacions, la demanda de maquinària i d’altres béns de capital fou molt més intensa que la que s’hauria derivat del simple increment de les sol·licituds dels consumidors finals.

El procés d’electrificació de la indústria catalana és, segurament, la mostra més destacada de l’efecte multiplicador d’una innovació tècnica sobre la demanda de béns de producció. L’adopció de l’electricitat va tenir sobre la indústria lleugera un doble efecte. En aquells sectors que ja empraven força motriu mecànica (com la major part del tèxtil), l’electricitat permetia un ús molt més racional de l’energia disponible. Es va produir així una ràpida substitució de la màquina de vapor i del motor de gas pel motor elèctric i una més lenta, però ferma, tendència a transformar en electricitat l’energia hidràulica que utilitzaven les fàbriques de la muntanya. Hi havia, però, moltes altres activitats productives on continuava predominant l’ús de la força humana o animal. La fusteria, els transports urbans i una bona part de la metal·lúrgia poden servir d’exemple de sectors que utilitzaven ben poc l’energia moderna. En aquests casos, l’aparició del motor elèctric va transformar completament l’activitat productiva, i incità un intensíssim procés de mecanització que va introduir estris impulsats per l’electricitat a gairebé totes les operacions que calia realitzar. De la intensitat d’aquest procés d’electrificació, ja se n’ha parlat en l’apartat corresponent. A nivell indicatiu potser val la pena de recordar ara que el consum d’electricitat per a força industrial i de tracció va passar d’uns 60 milions de kWh el 1907 a 750 milions el 1935.

En el cas del motor d’explosió, les conseqüències immediates van quedar reduïdes al sector del transport, però foren igualment d’una gran intensitat. Des del 1927 fins al 1935 es van matricular, de mitjana, 1.500 camions anuals i, alhora, baixava ràpidament la matriculació de vehicles de sang.

Naturalment, l’efecte expansiu incitat per la innovació tècnica no va quedar limitat als grans fenòmens d’abast general que analitzem. Molts sectors concrets van haver de renovar part del seu aparellatge com a conseqüència de troballes tècniques que permetien de millorar la producció. En definitiva, el que cal destacar és que l’intens procés de modernització de l’aparell productiu català fou l’efecte combinat de l’increment de la demanda i de les exigències que imposaven les innovacions tècniques, arribades, sovint, d’altres contrades.

La demanda de les administracions públiques

Bé que la demanda privada, provinent de les economies domèstiques i de les empreses, hagi significat segurament més del 80 per cent de la demanda total en els anys que ara estudiem, no podem deixar de banda el paper representat per les institucions públiques com a demandants de productes i de serveis.

Per a acostar-nos a la funció econòmica d’aquestes administracions públiques, cal tenir en compte, primer de tot, quina era la importància econòmica de cadascuna d’elles. La forma més adient d’avaluar aquesta importància és referir-se a la despesa per habitant que efectuava cada àmbit d’administració. Cap al 1925, per exemple, l’Estat gastava anualment unes 155 pessetes per habitant, mentre que els ajuntaments catalans (exclosa Barcelona), gastaven cada any unes 27 pessetes per habitant (Barcelona, 100 pessetes) i les diputacions només 11 pessetes per habitant. Queda clar, doncs, que, sobre el paper, era l’Estat el principal proveïdor de serveis i, per tant, el principal factor econòmic dins les administracions públiques. Aquesta preeminència de l’administració central només va començar a minvar quan la Generalitat, a partir del 1934, es féu responsable de l’administració d’alguns serveis estatals.

Tot respectant la prelació que acabem d’establir, caldrà considerar, en primer lloc, l’activitat econòmica de l’Estat. En segon lloc, ens referirem als Ajuntaments, i a l’últim farem referència a les Diputacions i a les institucions autonòmiques, la Mancomunitat i la Generalitat.

Malauradament, no tenim dades fefaents sobre el repartiment territorial de les despeses estatals. Pel que fa als ingressos, sabem que la participació catalana (sense incloure-hi les duanes) va anar augmentant, des del 15,6 per cent del 1917 fins al 18,4 del 1930. És ben cert que el caràcter extremament centralitzat de l’administració estatal en aquests anys fa pensar que la despesa efectivament realitzada fora dels serveis centrals devia ésser molt reduïda, i també és cert que els estudis realitzats en ocasió del traspàs de serveis a la Generalitat van posar de relleu la discriminació que patia Catalunya pel que fa al repartiment de les despeses. Cal tenir en compte, però, que certes compres habituals de l’Estat —com els uniformes militars, per exemple— requeien sobre empreses radicades a Catalunya. En definitiva, i deixant al marge aquesta inacabable polèmica, les nostres consideracions s’hauran de limitar a una anàlisi de les xifres de despesa total, tot suposant que Catalunya va mantenir en aquests anys el mateix pes dins els pressupostos de l’Estat que en els anys anteriors.

Quadre 7. Consum i inversió realitzats per Espanya, 1909-1935.

L’activitat econòmica d’Espanya va augmentar notablement en el primer terç del segle XX. Aquest augment fou especialment significatiu, tal com veurem, en el camp de les inversions —carreteres, ferrocarrils, escoles—. En esclatar la Guerra Civil, el pes de les despeses totals de l’Estat dins la renda nacional espanyola era aproximadament del 13,5 per cent, mentre que en els anys 1909-1913 no arribava al 7,7 per cent.

El quadre 7 mostra que el canvi en la política financera estatal va començar a produir-se immediatament després de la Gran Guerra, i afectà amb la mateixa intensitat les despeses corrents i les inversions. En els anys del directori civil —1926-1929—, es va produir un important increment de les inversions, sobretot en carreteres i regatges (els nous ferrocarrils es van finançar al marge dels pressupostos estatals). Contràriament al que s’acostuma a pensar, aquesta política d’elevades inversions no va canviar sota la II República. El que sí que va canviar fou el seu objectiu, concentrat pels governs democràtics en les escoles i la sanitat.

Des d’una perspectiva qualitativa, hom podria pensar que l’expansió de la despesa estatal va afectar poc l’economia catalana. És cert, efectivament, que una bona part de les noves inversions anaven destinades a obres d’infrastructura que beneficiaven la indústria pesada més que no pas la indústria lleugera pròpia de Catalunya. Aquesta seria, però, una afirmació arriscada. Com veurem més avall, una de les característiques del període que ara estudiem fou l’ampliació del pes que tenien dins l’aparell productiu català les indústries que es dedicaven prioritàriament a la fabricació d’aparells i de components destinats a maquinària pesada i a béns d’inversió, com ara el ciment i els engranatges d’acer.

Així doncs, cal pensar que una part de la indústria catalana va veure’s estimulada per l’increment de les despeses estatals. Aquest fet no ens ha de fer perdre de vista el poc pes relatiu que —malgrat tot— continuava tenint l’Estat dins l’economia espanyola. Cada dia sembla més clar que hom no pot atribuir l’expansió dels anys vint ni la relativa depressió dels trenta a l’acció de l’Estat. Era el sector privat el qui determinava les grans tendències de l’economia espanyola. Els diferents règims i governs estatals van influir en l’evolució econòmica per mitjà de les opcions polítiques que defensaven més que no pas per mitjà de la seva activitat econòmica directa.

Quadre 8. Despeses efectuades pels ajuntaments catalans, 1914-1932.

El segon nivell de l’administració pública pel que fa al volum de diners gastats era el que corresponia als ajuntaments. També en aquest cas el període que ara estudiem va resultar clarament expansiu. La manca d’estudis seriosos sobre l’activitat econòmica municipal ens obliga a oferir xifres encara provisionals, encara que prou significatives (quadre 8).

L’Ajuntament de Barcelona, tal com mostren perfectament les xifres, era, de bon tros, el més actiu de Catalunya. Les seves despeses, tant en termes absoluts com en termes relatius, eren molt superiors a les dels altres municipis. També era diferent el sistema de finançament que seguia. Per això, cal fer-ne una anàlisi separada.

De fet, la política expansiva de l’Ajuntament de Barcelona va començar a la darreria del segle XIX. L’exposició del 1888 va marcar l’inici d’un període de constant increment de les despeses, que eren cobertes en gran part amb l’emissió de deute municipal. La visió de la ciutat i de l’administració municipal com un element determinant de l’expansió econòmica de Catalunya va prendre una empenta encara més forta a partir del 1901, en què els partits republicans i la Lliga Regionalista van trencar el tradicional predomini a l’Ajuntament dels partits caciquistes d’àmbit estatal. Conseqüència d’aquesta nova visió de l’activitat municipal fou l’elaboració i l’aprovació, entre el 1905 i el 1907, d’un nou pla d’enllaços urbans —el pla Jaussely— que havia de completar l’antic pla Cerdà.

Títols del Deute de l’Estat, emesos durant la Dictadura de Primo de Rivera. Durant els anys de la Dictadura —1923-1929— es va produir un increment important de les inversions, sobretot en carreteres i en regatges (els nous ferrocarrils es van finançar al marge dels pressupostos estatals).

Sense esperar l’aprovació definitiva d’aquest pla, l’Ajuntament engegà accions concretes de gran abast. El 1905 se signava un acord entre el Consistori i el Banc Hispano-Colonial, per reconvertir el deute municipal —depreciat a causa de les dificultats financeres de l’Ajuntament—, i per assegurar per al futur un sistema de finançament prou àgil. Poc després, a la tardor de l’any 1907, l’Ajuntament i el Banc signaven un nou conveni per a la construcció de la futura Via Laietana, un projecte urbanístic molt ambiciós destinat a canviar la fesomia del barri antic de la ciutat. La gran expansió generada per la Primera Guerra Mundial va impulsar el municipi a incrementar encara més la seva activitat tot engegant noves operacions de gran abast, com ara la prolongació del carrer de Balmes, de la Travessera i de la Diagonal, i —sobretot— l’exposició universal del 1929.

L’increment de l’activitat urbanística de l’Ajuntament de Barcelona no va anar acompanyat del degut augment dels ingressos. En conseqüència, el deute municipal es va multiplicar, abocant el municipi a una situació econòmica molt delicada els anys trenta.

Malgrat aquestes dificultats financeres, no hi ha dubte que les obres realitzades per l’Ajuntament de Barcelona van significar una important aportació al creixement de l’economia catalana d’entreguerres. No es tracta només de la demanda que les obres municipals generaven directament; es tracta, sobretot, de l’estímul que els nous projectes van representar per a la inversió privada, tant la de tipus urbanístic com la de tipus industrial.

Els altres ajuntaments catalans van tenir una actuació molt menys espectacular. Les xifres ens mostren que la despesa realitzada va caure notablement en termes reals fins el 1924, i que després només s’aconseguí un retorn als nivells anteriors a la guerra. Això no obstant, cal recordar que fou en aquests anys que molts pobles menors de Catalunya van construir les primeres xarxes de clavegueres i d’aigua corrent.

Molt menys rellevant fou l’activitat econòmica de les diputacions. De fet, aquestes institucions provincials només van funcionar independentment, des del punt de vista econòmic, entre el 1914 i el 1920 i entre el 1925 i el 1931. En els altres exercicis, totes o una bona part de les seves funcions foren realitzades per la Mancomunitat i per la Generalitat.

Els presidents de les Diputacions catalanes, que redactaren les bases de la Mancomunitat (“La Ilustrado Catalana”, 22 d’octubre de 1911): Enric Prat de la Riba, Agustí Riera i Pau, Josep Gil Dòria i Antoni Estivill Llorach. La Mancomunitat de Catalunya dugué a terme una tasca molt considerable, especialment pels efectes multiplicadors que en l’àmbit econòmic i social tenien algunes de les seves realitzacions principals, com ara la millora de la xarxa viària i l’ampliació de l’ensenyament tècnic.

El 1914 les quatre diputacions catalanes gastaven 10 milions de pessetes anuals. En 1925-26, un cop dissolta la Mancomunitat, la xifra era de 28,5 milions. Això implicava un increment, en termes reals, del 57 per cent. Naturalment, aquest important augment cal atribuir-lo a la política expansiva realitzada per la Mancomunitat, que analitzarem més avall. En proclamar-se la II República, la Generalitat va fer-se càrrec de les quatre diputacions. El primer pressupost de l’ens autònom, corresponent al 1932 i que era una simple pròrroga dels de les diputacions, presentava despeses per un import proper als 60 milions de pessetes. Cal concloure, doncs, que la política de millora dels serveis provincials iniciada per la Mancomunitat va continuar durant els anys finals de la Dictadura de Primo de Rivera.

Aquest increment de despeses fou possible gràcies al repetit recurs a l’emissió de deute. La Mancomunitat, tot just constituïda el 1914, va acordar una emissió de 15 milions de pessetes destinada a parts iguals a la construcció de camins i carreteres i a la satisfacció d’altres serveis (aigua, sanejament, telèfon, assistència psiquiàtrica, biblioteques i escoles). El 1920 la Mancomunitat va absorbir bona part dels serveis de les diputacions i va formular un nou pla d’inversions a mitjà termini per un import total de 50 milions de pessetes, que s’havien de cobrir també amb emprèstits. Les finalitats prioritàries eren, un altre cop, les carreteres i els camins (17 milions), els ferrocarrils (10 milions) i la instrucció i la sanitat (5 milions en cada cas). Hom va trobar, aquesta vegada, més dificultats per a col·locar les emissions. El 1925 s’havien emès títols per un valor nominal de 40 milions, però a costa d’obtenir-ne només 30 milions. En l’exercici 1922-23, la Mancomunitat presentava un pressupost de despeses de 32,7 milions de pessetes, dels quals 6,9 eren de caràcter financer.

Títol del Deute de la Mancomunitat de Catalunya, signat pel seu President, Enric Prat de la Riba.

ésser dissolta pel govern dictatorial pel març del 1925, la Mancomunitat havia dut a terme una tasca molt considerable, especialment pels efectes multiplicadors que en l’àmbit econòmic i social tingueren algunes de les seves realitzacions principals, com ara la millora de la xarxa viària i l’ampliació de l’ensenyament tècnic. Atesa la migradesa de les disponibilitats econòmiques i l’estretor del marc jurídic en els quals va haver de moure’s, hom ha pogut qualificar l’obra de la Mancomunitat d’autentic “miracle”.

La pacífica revolució del 14 d’abril de 1931 va permetre un plantejament molt més ambiciós de l’autonomia catalana. Ja no es tractava només que la Generalitat assumís les funcions de les quatre diputacions —cosa que va fer des del primer moment— sinó d’aconseguir que l’ens autonòmic dugués a terme bona part de l’activitat econòmica fins llavors en mans de l’Estat. La constitució de la República, aprovada pel desembre del 1931, i l’estatut, ratificat per les Corts al setembre del 1932, van establir el marc jurídic pertinent i les competències que corresponien a cada nivell de govern. La Generalitat començà a administrar els primers serveis estatals al començament del 1933. Inicialment, els serveis van adjudicar-se sense una fórmula de finançament definida, cosa que obligà la Generalitat a endeutar-se per a mantenir-ne el funcionament. El règim financer de l’autonomia seria el principal obstacle per a la seva plena efectivitat.

Títol de la Caixa de Crèdit Comunal, antecedent a Catalunya del Banc de Crèdit Local, creada per la Mancomunitat.

Les dificultats, ja evidenciades sota els governs presidits per Azáña, van multiplicar-se quan els republicans conservadors presidits per Lerroux van arribar al poder (setembre del 1933). Va estipular-se un sistema financer provisional que permetia d’obtenir els costos mínims dels serveis traspassats, però només alguns impostos van passar a mans de l’ens autònom. Fins al segon semestre del 1934 la Generalitat no pogué formular un pressupost, encara provisional, amb els nous ingressos i les noves despeses que gestionava. Poc va durar la festa, perquè, abans de cloure’s definitivament les negociacions, els fets d’Octubre del 1934 comportaren la congelació de l’autonomia política i la revisió —i en alguns casos la revocació— dels acords de traspàs. La victòria del Front Popular significà el retorn a la plena efectivitat de l’estatut d’Autonomia. Aquest cop fou l’esclat de la Guerra Civil el que impedí que el sistema es consolidés.

En definitiva, i des de la nostra perspectiva —la de la despesa realitzada—, la Generalitat va actuar sobre l’economia catalana segons les fases següents:

• — abril del 1931-abril del 1933. Gestió dels antics serveis de les diputacions.
• — abril del 1933-juliol del 1936. Gestió de serveis provincials i estatals amb greus problemes de manca de recursos ordinaris.

En la primera etapa, la Generalitat es limità a continuar les tasques assignades a les Diputacions. Per a l’exercici del 1932 es van prorrogar els pressupostos provincials del 1931 (uns 60 milions de pta). Per al 1933 es va aprovar un augment de 5,2 milions. En ambdós casos, una cinquena part de les despeses es cobrien mitjançant el crèdit. Per al primer semestre del 1934 es van prorrogar els pressupostos de l’any anterior, encara que calgué emetre 15 milions addicionals de bons de tresoreria per a cobrir els serveis rebuts de l’Estat. El primer pressupost “autonòmic” —segon semestre del 1934— doblava les despeses dels anteriors i augmentava lleugerament el ritme d’endeutament (15 milions anuals). El pressupost del 1935, amb la Generalitat intervinguda pel govern central, fou una pròrroga de l’anterior. El mateix va fer-se el primer semestre del 1936. No tenim informació de quin fou el grau d’acompliment d’aquests pressupostos, però cal pensar que la inestabilitat política va comportar greus problemes de gestió. En tot cas, el fet és que la Generalitat va veure’s obligada a incrementar el seu endeutament. El deute va passar de 125,6 milions de pessetes el 1931 a 183,4 milions el maig del 1935: un increment de 57,8 milions, format en bona part per bons de tresoreria a curt termini, que dificultaren seriosament la gestió dels diferents consellers de finances.

El paper de la Generalitat en l’economia catalana d’aquests anys és difícil d’establir, atesa l’extremada inestabilitat política i la consegüent impossibilitat de mantenir una gestió continuada. Com en el cas de la Mancomunitat, cal tenir present que el volum de les despeses era molt modest (menys que l’Ajuntament de Barcelona, per exemple) i que una bona part se n’anava en el manteniment de l’aparell burocràtic de les antigues diputacions i del traspassat per l’Estat. Això no vol dir, és clar, que no es fessin algunes actuacions remarcables en el camp de l’ensenyament, de les carreteres i de l’assistència sanitària. El que sí que queda clar és que el resultat econòmic d’aquestes actuacions només s’hagués notat després d’uns quants anys de mantenir la mateixa política. L’esclat de la guerra i la posterior derrota no només van impedir la continuïtat de l’acció empresa, sinó que van destruir bona part del que ja s’havia construït.

La demanda exterior: la resta d’Espanya i l’estranger

El mercat espanyol

Obligació de Tresoreria de la Generalitat de Catalunya (abril del 1936). El règim financer de Vautonomia fou l’obstacle principal per a la seva plena efectivitat. La Generalitat de Catalunya va veure’s obligada a incrementar el seu endeutament.

Com tothom sap, l’economia catalana moderna s’ha format sobre la base d’una indústria transformadora que ha trobat bona part dels seus clients a la resta d’Espanya. En paraules de Jordi Nadal, Catalunya ha estat “la fàbrica d’Espanya”. Això no obstant, cal tenir ben present que per al conjunt de la producció catalana el mercat interior català ha estat sempre el principal des del punt de vista quantitatiu. Tractant-se, però, d’un territori petit, Catalunya necessitava mercats externs per a especialitzar-se i aconseguir nivells de productivitat elevats. Per això, i al marge de la importància percentual que atorguem a la demanda espanyola, cal deixar ben clar que sense ella seria difícil d’imaginar el passat i el present de l’economia catalana.

La gran importància que té per a Catalunya el mercat espanyol, i el profit que n’han tret els industrials catalans, han donat material per a totes les polèmiques de caire econòmic i polític desfermades sobre els desequilibris que s’han donat, i es continuen donant, entre els diferents països que conformen Espanya. Sovint, aquestes polèmiques s’han basat en afirmacions poc o gens contrastades. De fet, només a partir dels anys cinquanta comencem a disposar d’estudis exhaustius sobre el contingut de les relacions comercials i financeres entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Per al període que ara estudiem, resulta gairebé impossible de refer les xifres bàsiques de la balança comercial. Ens manquen, per exemple, referències fiables sobre les sortides i les entrades de productes per ferrocarril i per carretera, i, a més, bona part de la informació disponible és massa poc detallada per a permetre una aproximació global. Afortunadament, disposem d’un treball sobre aquest tema fet en aquells anys per un dels més destacats economistes catalans de l’època, Carles Pi i Sunyer. No tenim manera de saber si les xifres i les anàlisis que ens ofereix són del tot fidels. Cal dir, però, que Pi i Sunyer era, sense cap mena de dubte, la persona més ben situada per a disposar de la informació necessària, ja que mentre redactava el seu informe era director general de comerç del govern central. En els anys següents fou conseller de finances i conseller en cap del govern de la Generalitat.

Quadre 9. Vendes de productes catalans a la resta d’Espanya, 1931.

El quadre 9 mostra les vendes totals de productes catalans a la resta d’Espanya el 1931 segons el càlcul de Pi i Sunyer. El valor total de les vendes, 1.290 milions de pessetes, era una mica superior al de les compres que feia Catalunya a la resta d’Espanya (1.180 milions). Aquesta pràctica paritat, que també pot trobar-se en altres càlculs anteriors i posteriors, desqualifica algunes opinions que identificaven un pressuposat superàvit de la balança comercial catalana amb l’endarreriment del de la resta d’Espanya.

Considerades globalment, les vendes a la resta d’Espanya significaven, sempre segons Pi i Sunyer, un 22,2 per cent del valor total de la producció catalana, estimada en 5.800 milions. Això no obstant, per a determinats sectors del mercat espanyol era decisiu. En el cas de la indústria cotonera, ben significatiu, les vendes a la resta d’Espanya s’enduien el 70 per cent de tota la producció. Unes xifres poc inferiors corresponien als altres subsectors tèxtils. De tota manera, val la pena de destacar que, en aquests moments del segle XX, l’especialització catalana ja no es limita al sector tèxtil. En el camp dels productes químics, per exemple, les xifres mostren una balança comercial molt favorable. Un estudi més detallat ens mostraria, segurament, que d’altres sectors, com ara els dedicats a la producció de maquinària de precisió o de material elèctric, dominaven des de Catalunya bona part del mercat espanyol.

Les xifres que acabem de comentar ens donen una visió del que representava la demanda de la resta d’Espanya en un moment determinat, però no ens expliquen quin paper va tenir aquesta demanda en el creixement de l’economia catalana durant aquest període. La comparació amb un càlcul semblant dut a terme per Guillem Graell el 1902 (La cuestión catalana) ens mostra un increment de les vendes, en trenta anys, del 256 per cent, cosa que, reduïda a termes reals —o sia eliminant l’efecte de la puja dels preus—, significaria un ritme d’augment aproximat d’un 1,5 per cent anual. Aquest sistema no ens mereix confiança, ja que l’estimació de Graell sembla molt menys sòlida que la de Pi i Sunyer i és feta amb altres procediments.

Quadre 10. Renda nacional d’Espanya a preus constants, 1913-1935.

Una altra manera d’acostar-nos a la possible evolució de la demanda espanyola és mitjançant el producte interior brut o la renda nacional. El quadre 10 presenta les dues estimacions més creïbles de la renda nacional espanyola en aquest període. Hom comprova que la principal diferència entre elles es troba en els anys de la República, estimats com a expansius per Alcaide i moderadament depressius per Carreras. Per al període 1913-1930 la despesa total dels espanyols hauria augmentat a un ritme del 2,2 per cent anual, amb un creixement més intens durant la Primera Guerra Mundial (segons Carreras) i, sobretot, durant la segona meitat dels anys vint. En els anys 1930-35, mentre que Carreras estima una caiguda moderada de la despesa total, Alcaide situa l’increment en un 1,5 per cent anual.

L’increment de la renda nacional espanyola fou, en tot cas, clarament superior a l’increment de la població. Això vol dir que la renda per habitant va experimentar també un augment considerable. Entre l’esclat de la Primera Guerra Mundial i l’arribada de la República la capacitat adquisitiva mitjana dels espanyols va augmentar en un 25 per cent. Després, segons que admetem les xifres d’Alcaide o les de Carreras, aquesta millora s’hauria mantingut o hauria quedat engolida per la crisi dels anys trenta.

Aquest increment de la renda per habitant no és pas una qüestió secundària respecte el que aquí tractem. La forta dependència que tenia la indústria del Principat envers el mercat espanyol feia que qualsevol canvi en aquest tingués repercussions molt destacades en l’economia catalana. Al segle XIX, i en els primers anys del segle XX, Catalunya havia patit les conseqüències de la baixa capacitat de compra de la majoria dels espanyols no catalans. La millora que es va experimentar en el primer terç del segle havia de tenir forçosament repercussions molt positives. Un increment de la capacitat de compra, quan la renda es manté a nivells molt baixos, comporta un augment immediat de la demanda de béns manufacturats de baixa tecnologia (teixits, petits aparells domèstics,...).

Alhora, l’alliberament dels pagesos del dogal de misèria que els ofegava degué fomentar la inversió en maquinària agrària i en adobs, productes que dins d’Espanya eren en bona part patrimoni de l’economia catalana.

En definitiva, també el mercat espanyol s’ampliava i es diversificava. D’això, en podia treure partit la indústria catalana que era, en l’àmbit estatal, l’única que podia facilitar productes de consum o béns d’inversió poc pesants. No hi ha dubte que la indústria catalana va treure profit de la situació favorable, i tampoc no cal dubtar que és en l’evolució del mercat espanyol que cal cercar algunes de les claus del funcionament i de la diversificació de l’economia catalana en aquests anys.

El mercat estranger

Dues imatges de Palamós: el moll comercial i una escena dels descarregadors del suro. El suro tingué una gran importància dins l’exportació catalana. Era adquirit en brut a d’altres llocs de la Península i era obrat, especialment, a les comarques de l’Empordà i la Selva.

L’anàlisi de l’evolució de les exportacions és l’element que ens manca per a cloure el nostre repàs a la dinàmica de la demanda com a factor determinant de l’evolució de l’economia catalana en aquests anys. Per a dur a terme aquest estudi disposem d’un suport estadístic més ampli i segur —les estadístiques del comerç exterior— però no mancat de problemes. El primer és el de separar la part catalana dins de les xifres d’exportació espanyoles. Les duanes catalanes registren productes que tot i sortir per Catalunya no han estat produïts a Catalunya. Un cas clar que hem pogut esmenar és el referent a l’exportació de taronges valencianes per la duana ferroviària de Portbou. Segurament n’hi deu haver d’altres menys importants que no hem pogut detectar. És molt menys probable que productes catalans s’exportessin per duanes no catalanes.

Un segon problema, molt més seriós, el plantegen les valoracions que les estadístiques oficials atorguen als productes exportats. Aquest problema ha comportat una llarga polèmica i ha donat peu a alguns estudis per a intentar de solucionar-lo. En l’àmbit català res no s’ha fet encara per valorar les exportacions a preus reals. En aquest camp ens haurem de limitar a presentar algunes estimacions que, ara per ara, ens semblen defensables. Els paràgrafs següents es basen en un buidatge complet de les exportacions registrades per totes les duanes catalanes i en un seguiment continuat d’una colla de productes que representen més del 80 per cent de l’exportació total.

Quadre 11. Estructura de les exportacions catalanes, 1913-1935.

Les primeres preguntes que ens hem de plantejar són: què exportava Catalunya i què significava el mercat exterior per a la producció catalana? La primera qüestió troba resposta al quadre 11. Sobre la base d’una mostra representativa de productes valorats a preus del 1935, podem afirmar que l’estructura de les exportacions catalanes presenta una considerable variabilitat en els anys que estudiem, bé que es mantenen uns quants trets permanents.

Destaca, en primer lloc, la sostinguda importància dels productes agraris, que representaven permanentment entre un 40 i un 50 per cent de l’exportació total. De fet, aquestes vendes a l’exterior estaven concentrades en tres productes: els fruits secs, l’oli d’oliva i el vi comú. Amb les variacions pròpies d’aquest tipus de produccions, cadascuna d’elles solia representar un 12 per cent de l’exportació total. La variació més important es dóna en els anys 1929-35 amb una sensible caiguda de les vendes exteriors de vi comú. Cal destacar que tant l’oli d’oliva com el vi, tot i considerar-se productes agraris, exigeixen una transformació industrial abans de la seva comercialització. Això vol dir que l’estímul de la demanda exterior haurà afectat tant l’activitat pròpiament agrària com la indústria transformadora, sovint molt important.

La Companyia General del Suro SAE, una realització de Francesc Cambó, 1929.

Bona part dels cuirs exportats ho eren sense adobar, la qual cosa fa pensar que potser es tractava d’una reexportació de productes no catalans. Aquest no és el cas del suro, que, si bé calia adquirir-lo en brut a d’altres llocs de la Península, era obrat a les comarques del nord-est del Principat. Cal cridar l’atenció sobre l’enorme importància que va arribar a tenir el suro obrat dins l’exportació catalana. Es tracta, això sí, d’un producte extremament sensible a la conjuntura econòmica internacional i que, per tant, va patir fortament el desgavell ocasionat per la Primera Guerra Mundial i la crisi dels anys trenta.

L’altre gran apartat de les exportacions catalanes el formen els teixits. S’ha parlat sovint de les dificultats que trobaven els industrials catalans per a col·locar els seus teixits a l’estranger. Els teixits fets a Catalunya resultaven massa cars en el mercat internacional, a causa d’una certa ineficiència tècnica i d’uns costos elevats de la mà d’obra i de l’energia. Sense desmentir això, les xifres d’exportacions mostren la persistència d’unes vendes a l’exterior modestes però significatives.

És ben sabut, i ja s’ha dit aquí, que l’esclat de la Primera Guerra Mundial va obrir de sobte les portes dels mercats internacionals als teixits catalans. Sense mirar el preu, les potències bel·ligerants, primer, i els seus clients tradicionals, després, es veieren obligats a cobrir les seves necessitats tèxtils en els països neutrals, entre els quals Catalunya gaudia de l’avantatge de la proximitat geogràfica. Les vendes de teixits van compensar generosament la crisi que van patir els productes agraris i el suro. Després de la guerra, les coses van tornar a la situació anterior i la presència dels teixits dins les exportacions totals va disminuir a nivells força més baixos que els de la pre-guerra. Cal dir que dins d’aquest apartat la part del lleó se l’emporten sempre els teixits de cotó plans. Els teixits de llana només van tenir presència exportadora remarcable entre els anys 1914 i 1920, a conseqüència de la guerra.

Quadre 12. Exportacions catalanes, 1909-1935.

Una darrera consideració sobre l’estructura de l’exportació catalana ha de referir-se a l’aparició d’un nou producte d’exportació cridat a tenir una gran importància fins avui. Es tracta de les sals potàssiques obtingudes i posteriorment elaborades a Cardona, Súria i Sallent per a ésser utilitzades com a adobs. Hom comprova com en poc temps —l’explotació va iniciar-se el 1925— aquest producte va aconseguir un lloc rellevant dins les vendes catalanes a l’exterior, tot i la crisi internacional dels anys trenta.

Quina era la importància de les exportacions per a l’economia catalana? La resposta a aquesta qüestió topa amb la poca fiabilitat que ofereixen les valoracions oficials dels productes exportats. Partint de la base que els preus aplicats a partir del 1931 (valors declarats) s’ajustaven molt millor a la realitat, hom podria afirmar que cap al 1930 —abans que la crisi internacional afectés els productes catalans—, Catalunya exportava per un valor poc superior als 500 milions de pessetes anuals. Si acceptem la xifra de Pi i Sunyer d’una producció total de 5.800 milions, podrem deduir que s’exportava, aproximadament, un 9 per cent d’aquesta producció.

Una altra vegada cal recordar que no tots els sectors depenien amb la mateixa força de la demanda estrangera. La indústria surera exportava, potser, més del 90 per cent del que fabricava, mentre que la indústria cotonera venia a l’exterior menys del 10 per cent de la seva producció; i no cal dir que un gran nombre de productes catalans es feien per a satisfer únicament la demanda interior.

Una de les característiques més rellevants del mercat exportador en el període que estudiem era la seva variabilitat. Cal, doncs, que dediquem alguns paràgrafs a analitzar l’evolució de la demanda exterior en aquests anys. De bell nou, la nostra anàlisi quedarà limitada pel conegut problema de les valoracions. Ens manquen referències sobre els preus a què eren venuts els diversos productes d’exportació en cada exercici, preus que hauríem de relacionar amb el poder adquisitiu de la pesseta en cada moment. Per això hem elaborat un índex de les exportacions a preus i pessetes del 1935.

Quadre 13. Índex de volum de les exportacions catalanes, 1909-1935.

De fet, aquestes xifres ens indiquen l’evolució de les exportacions en volum, eliminant l’efecte dels canvis de preus (quadres 12 i 13).

L’anàlisi d’aquestes xifres permet de delimitar dos cicles complets d’expansió i de depressió. El primer s’inicia el 1915 com a conseqüència de la Guerra Mundial; té els seus punts màxims el mateix 1915 i el 1919, canvia de signe a partir del 1920 —amb un punt mínim el 1922— i es clou amb un retorn a la normalitat de l’avantguerra en els anys següents. Es tracta, com ja s’ha dit, d’una situació excepcional, caracteritzada per una demanda pràcticament il·limitada de determinats productes, teixits sobretot, però també cuirs i oli d’oliva. Cal tenir present que, en aquest cas, el nostre índex no fa prou justícia al fenomen, ja que només reflecteix l’increment de les quantitats exportades i no el dels preus d’exportació. En els anys 1919-1920, per exemple, els teixits de llana i de cotó es venien a un preu gairebé tres vegades més alt que el del 1913. En l’article que aquesta mateixa obra dedica a l’evolució del sector tèxtil en aquests anys el lector trobarà les referències precises.

Les mateixes raons d’aquesta expansió ajuden a entendre les causes de la depressió posterior. Els productes que havien protagonitzat l’alça van retrobar, uns quants mesos després d’acabada la guerra, els seus tradicionals problemes de manca de competitivitat, mentre que l’exportació que podríem anomenar “normal” patia les conseqüències de la forta crisi post-bèl·lica que van travessar la majoria dels països europeus. De fet, la guerra havia deixat ben poca empremta en l’estructura del comerç exterior català. Els productors catalans no van aprofitar la situació per a ocupar definitivament alguns dels mercats que les circumstàncies havien posat durant uns quants anys al seu abast.

En els anys vint, les exportacions catalanes segueixen fidelment el camí marcat per la conjuntura econòmica europea. Des del 1927 s’inicia un creixement considerable (un 6,3 per cent anual entre el 1926 i el 1929), basat tant en els productes agraris com en les manufactures sureres. Fins i tot les exportacions de teixits, força deprimides des de la fi de la guerra, van recuperar el seu dinamisme. En aquest comportament expansiu de les exportacions va representar sens dubte un paper fonamental la caiguda que va experimentar la cotització de la pesseta des de mitjan 1927. Això feia els productes espanyols més competitius en els mercats exteriors. Encara que els preus no eren ara tan favorables, no hi ha dubte que cal atribuir a l’empenta exterior una bona part de l’onada expansiva que experimentà en aquests anys l’economia catalana. Cal tenir ben present que la influència de la conjuntura exterior no es reflectia només en les exportacions directes. Altres zones d’Espanya, altament dependents de la demanda exterior, augmentaven les seves sol·licituds de productes catalans si podien col·locar a l’estranger les seves pròpies produccions.

El creixement de la demanda exterior de productes catalans va acabar, —no podia ésser d’una altra manera—, quan la Gran Depressió va començar a colpir l’una darrere l’altra les economies dels països més rics del món. El comerç exterior català va rebre el cop una mica més tard però amb tanta violència com en els altres països. Cal dir de seguida que l’índex que presentem, en no considerar la gran davallada dels preus internacionals, amaga parcialment la gravetat de la crisi exportadora. Si considerem l’evolució dels preus de les importacions angleses, podem calcular que la caiguda del valor de les exportacions catalanes fou d’un 65 per cent entre el 1929 i el 1933, amb una lleugera recuperació posterior. No hi cap dubte, doncs, que la depressió internacional tingué una gran incidència sobre l’economia catalana per la via de la pèrdua del mercat exterior. És ben cert que per a alguns productes aquests efectes van quedar parcialment compensats per l’expansió del mercat espanyol, però no pas per a tots.

En conjunt, cal concloure que la demanda provinent de l’estranger, malgrat el seu pes quantitatiu relativament petit, fou un dels factors de major influència sobre l’economia catalana del període 1914-1936. Les grans expansions econòmiques d’aquests anys coincideixen amb creixements destacats de les vendes a l’exterior. Hom només pot parlar d’aïllament de l’economia espanyola —i catalana— respecte a l’exterior en termes relatius. És cert que Catalunya estava menys integrada en l’economia internacional que d’altres països industrialitzats europeus, però això no vol pas dir que les grans onades de l’economia mundial no afectessin l’economia catalana.

Un factor addicional: el proteccionisme

En els apartats anteriors hem intentat d’estudiar els tres mercats als quals s’adreçava la producció catalana entre el 1914 i el 1936. Hem observat que quantitativament el pes decisiu corresponia a la demanda interior de Catalunya i, en segon lloc, a la demanda procedent de la resta d’Espanya. Si acceptem que l’increment de la demanda provinent d’aquests dos mercats fou el principal motor de l’economia catalana durant aquests anys, hem d’acceptar també que això fou possible gràcies a l’existència d’una política proteccionista que impedia l’entrada de productes estrangers que competissin amb els fabricats a Catalunya.

Com és ben sabut —i el lector podrà comprovar-ho en la primera part d’aquesta obra— el proteccionisme fou l’objecte de la major part de les polèmiques econòmiques del segle XIX. Els industrials catalans en van fer una bandera des del moment que —perdudes les colònies continentals americanes—, el mercat espanyol es convertí en el principal comprador dels seus productes. Cap a la darreria del segle, i després de diverses alternatives proteccionistes o moderadament lliurecanvistes, el suport dels cerealistes castellans i dels siderúrgics bascs va imposar definitivament les tesis proteccionistes. En els primers anys del segle XX (1906 i 1911) unes noves regulacions aranzelàries confirmaren aquesta tendència.

A conseqüència d’això, el 1914—en iniciar-se el període que aquí estudiem—, una bona part de les principals produccions espanyoles tant agrícoles com industrials tenien reservat el mercat interior. Això volia dir, naturalment, que els preus d’aquests productes eren més alts dins d’Espanya que en el mercat internacional, però no significava que aquells productes que gaudien d’uns aranzels més alts fossin els relativament més cars, ni que els sectors que els produïen obtinguessin beneficis superiors.

En primer lloc, cal tenir present que una barrera aranzelària no sempre genera un increment de preus proporcional a l’aranzel imposat. Si el producte que l’aranzel protegeix és produït per un gran nombre de petites empreses que actuen en règim de competència, el preu només pujarà fins allí on ho permetin les condicions de mercat, amb l’oferta i la demanda corresponents. Un cop establert un nivell de preus sense la presència de productes estrangers, aquest no variarà encara que l’aranzel s’elevi. Pel que fa als marges de benefici obtinguts pels sectors protegits, hom ha de considerar el nivell tecnològic de cada sector i sobretot el fet que, com a conseqüència de la protecció atorgada a d’altres sectors, alguns dels productes que necessita siguin també més cars que en el mercat internacional. Tot plegat vol dir que hom no pot treure conclusions sobre els efectes del proteccionisme sense fer un estudi detallat per sectors de la protecció efectiva.

En el període que va del 1914 al 1936, la política aranzelària espanyola va continuar caminant pel que s’ha anomenat la “via nacionalista”. Després dels anys de la Primera Guerra Mundial —en els quals les dificultats físiques per a importar eren més eficients que qualsevol aranzel—, hom va tornar a plantejar-se un reforçament de la protecció. De fet, es tractava de fixar uns nous aranzels que s’adeqüessin a l’enorme increment que havien experimentat els preus. Com que el que s’establia era, generalment, una quantitat fixa a pagar per unitat de pes, l’alça dels preus comportava una rebaixa del percentatge de protecció, cosa que obligava a ajustaments periòdics.

Les primeres mesures per a apujar els aranzels es van prendre el 1919, però no van poder impedir que durant l’any següent les importacions arribessin a nivells molt superiors als d’abans de la guerra (àdhuc en termes de volum). La situació era delicada perquè afectava l’equilibri de la balança de pagaments i duia aparellada una caiguda de les reserves monetàries. Aquest fet i’ les queixes dels industrials van impulsar una nova revisió urgent el 1921 i, en darrer terme, l’aprovació d’un nou aranzel complet pel febrer del 1922, amb Francesc Cambó al ministeri d’hisenda.

Hom discuteix encara avui el caràcter proteccionista de l’aranzel Cambó. L’alça que representava respecte a la situació anterior no era superior, quant als productes més importants, a l’alça dels preus. La prova és que la relació entre les quantitats recaptades a les duanes i la suma de les importacions era molt semblant el 1914 i en 1922-24. Això no vol pas dir que per a determinades partides no hi hagués un increment del nivell de protecció. Però no fou pas una puja generalitzada. Cal tenir present que la literalitat de l’aranzel aviat va quedar desvirtuada per una sèrie de tractats comercials que rebaixaven considerablement les tarifes realment aplicades als principals països venedors.

Des d’una perspectiva catalana, cal distingir entre dos tipus de productes afectats per l’aranzel. D’una banda, els productes que ja eren fortament protegits abans (com els teixits) o que quedaven fora de la competència estrangera per raons tècniques o de cost del transport (com ara l’electricitat o els materials per a la construcció). En tots aquests casos el nou sistema aranzelari no va canviar res. El mercat continuà plenament reservat i la introducció de productes estrangers fou totalment marginal.

D’altra banda, hi havia els productes que es van començar a produir durant la Primera Guerra Mundial per a substituir importacions que no arribaven. Aquest era el cas d’alguns productes químics i de certa maquinària que tradicionalment venia de l’estranger. Un cop acabada la guerra i refets els circuits comercials, aquests sectors van notar la pressió de les importacions i es produí una forta campanya per a aconseguir una protecció addicional. Per saber de quina manera l’aranzel del 1922 va respondre a aquestes peticions, i si els tractats posteriors no les van anul·lar, caldria una anàlisi detallada producte per producte. La nostra impressió, a falta dels estudis definitius, és que gairebé cap sector rellevant de la indústria catalana no va obtenir després del 1922 una protecció més intensa que la que gaudia just abans de la Primera Guerra Mundial.

Si això s’accepta, hom podria afirmar que la diversificació de la indústria catalana després del 1914 fou una resposta a les forces del mercat dins un marc proteccionista que no va canviar substancialment respecte a l’establert al final del segle XIX. Això no vol dir, és clar, que la manca de subministraments durant la Primera Guerra Mundial no comportés un estímul extraordinari per a aquesta diversificació.

La resposta productiva: la diversificació de l’economia catalana

El banc de Valls.

L’increment del nombre i de la capacitat de compra dels consumidors de productes catalans va trobar una resposta en l’ampliació de la capacitat productiva de l’economia catalana. Naturalment, aquesta resposta va necessitar, al seu torn, un increment de la mà d’obra emprada, va millorar els ingressos —via salaris o via beneficis— de molts catalans i donà lloc, així, a un creixement econòmic sostingut.

Aquesta ampliació de la capacitat productiva fou molt més intensa en sectors fins llavors poc importants que no pas en els grans sectors tradicionals de la indústria catalana. És això el que ens porta a considerar la diversificació com un dels trets característics de l’evolució de l’economia catalana en aquest període.

L’estudi de la resposta productiva l’iniciarem tot fent referència, en termes generals, a la formació de capital i a l’increment de la mà d’obra emprada, i passarem després a parlar de la diversificació i de la millora de les tècniques de producció.

Estalvi i formació de capital

El nostre coneixement del sistema financer català d’aquests anys és encara massa imperfecte per a poder oferir una quantificació acurada del volum de recursos estalviats i dels esmerçats en noves inversions productives. Disposem, malgrat tot, d’alguns indicadors parcials que ens permetran, si més no, de fer alguns comentaris.

Com és ben sabut, la principal finalitat del sistema financer en una economia moderna és la d’aplegar els recursos estalviats per particulars i empreses i dirigir-los cap a aquells altres particulars o aquelles altres empreses que els necessitin per a noves inversions o per al simple funcionament corrent. Aquest transvasament de recursos es pot realitzar per mitjà dels anomenats intermediaris financers (bancs, caixes d’estalvis, companyies d’assegurances) o bé, de forma més directa, mitjançant la borsa de valors. Naturalment, els estalviadors poden invertir directament els seus excedents sense passar per cap d’aquestes institucions, ja sia en negocis propis (autofinançament) ja sia en negocis aliens.

Quadre 14. Dipòsits en bancs i caixes instal·lats a Catalunya, 1914-1935.

Dins d’aquestes diverses vies de transformació de l’estalvi en inversió real, la representada per bancs i caixes d’estalvi és la primera que analitzarem. A Catalunya existien, en el moment d’esclatar la Primera Guerra Mundial, 14 societats anònimes bancàries amb seu social al Principat. El Banc d’Espanya disposava de sis sucursals a Catalunya, i n’hi havia també de quatre bancs estrangers i d’un banc espanyol no català. La manca de dades sobre l’activitat d’aquestes sucursals de bancs forans ens impedeix d’avaluar la suma de recursos que canalitzava el sector bancari. Cal tenir present, a més, que existia un bon nombre de banques comanditàries i de banquers particulars dels quals tampoc no disposem de dades (quadre 14).

Les societats bancàries catalanes i les sucursals del Banc d’Espanya a Catalunya acreditaven al final del 1914 dipòsits per valor d’uns 200 milions de pessetes.

Obligacions del Banc de Reus, utilitzades com a bitllets de banc, emeses el 1921. Entre el 1914 i el 1921 l’activitat bancària va experimentar una expansió extraordinària. Bona part dels beneficis aconseguits pels industrials catalans van anar a parar als bancs en forma de dipòsits.

Això s’ha de posar en relació amb els aproximadament 1.240 milions que sumaven els dipòsits de totes les societats bancàries espanyoles. El percentatge que se’n deriva, un 16 per cent, és molt inferior al que representava l’economia catalana dins el conjunt espanyol. El fet té dues explicacions conegudes. La primera apunta que les entitats de les quals ens manquen dades per al 1914 (banquers comanditaris i particulars i societats bancàries no catalanes) tenien un pes rellevant dins l’activitat bancària catalana. La segona es basa en el fet, generalment acceptat, que els empresaris catalans utilitzaven relativament poc els serveis que oferien els bancs.

El poc ús relatiu que feien els empresaris catalans dels serveis bancaris, a conseqüència de les mateixes característiques dels seus mercats, limita força la representativitat de les xifres que ara comentarem. El problema de la manca de dades sobre la banca forastera i comanditaria l’hem intentat de resoldre per als anys posteriors al 1923, tot calculant una estimació basada en els imports compensats a la Cambra de Compensació de Barcelona.

Les xifres que oferim per als anys 1914-1923 són realment poc representatives del moviment bancari total. L’augment de l’activitat bancària fou ben segur molt més intens que el que reflecteix el moviment dels dipòsits a la banca catalana i al Banc d’Espanya. És conegut que en els anys de guerra van incorporar-se al mercat bancari català un gran nombre d’entitats estrangeres (quinze entre el 1914 i el 1920) disposades a aprofitar la conjuntura exportadora favorable. Cal tenir present, també, que una bona part dels dipòsits acreditats durant aquests anys per tota mena de bancs ho eren en moneda estrangera. L’extrema variabilitat del seu valor en relació a la pesseta i la ignorància que patim respecte a la forma en què eren comptabilitzats afegeixen nous elements d’incertesa a les xifres que comentem.

Quadre 15. Cartera i préstecs dels bancs catalans i del Banc d’Espanya, 1914-1920.

En darrer terme, el que sí que sabem és que entre el 1914 i el 1921 l’activitat bancària experimentà una extraordinària expansió. Des de la perspectiva de la formació de capital, el que sembla deduir-se del que fins ara sabem és que, en un primer moment, una bona part dels beneficis aconseguits pels industrials catalans van anar a parar als bancs en forma de dipòsits a la vista o a termini, sovint en moneda estrangera. Cal veure, doncs, què en van fer els bancs, d’aquesta allau de recursos. El quadre 15 ens ho explica per als bancs catalans i el Banc d’Espanya a Catalunya. Només una part relativament petita de l’increment de dipòsits va invertir-se en títols, descomptes o préstecs. La major part va anar a parar a uns misteriosos comptes transitoris que, probablement, amagaven operacions especulatives en moneda estrangera fetes a risc del mateix banc o a risc del dipositant.

El problema de la moneda estrangera mereix, atesa la seva importància, que ens hi aturem una mica. L’existència d’un gran volum de moneda estrangera en circulació a Catalunya durant la Primera Guerra Mundial i després era conseqüència de l’enorme superàvit que presentava la balança comercial en aquests anys. Com que es venia a l’estranger per molt més valor que no pas es comprava, anava quedant a l’interior d’Espanya una forta disponibilitat de moneda estrangera que no era demanada per a fer compres de productes de fora. En aquesta situació, el Banc d’Espanya va dedicar-se durant els primers mesos de la guerra a adquirir aquesta moneda per a comprar or en el mercat internacional. Les reserves d’or van passar de 720 milions al final del 1914 a 2.300 milions al final del 1918. Havent assolit aquest nivell, el Banc va entendre que no li calia continuar augmentant les seves reserves i va deixar d’adquirir la moneda estrangera, que restava en poder dels particulars. Com que, de tota manera, les compres del Banc d’Espanya en aquest període no absorbien tota la moneda estrangera que s’anava adquirint, els particulars, mitjançant l’ajut de la banca estrangera, es van dedicar a adquirir valors espanyols en el mercat internacional. Va quedar nacionalitzat ràpidament la major part del deute exterior d’Espanya i de les companyies de ferrocarrils. Desinteressat el Banc d’Espanya a continuar comprant or i desapareguts els valors espanyols en els mercats financers internacionals, continuava l’entrada de moneda estrangera sense que es veiessin possibilitats de col·locació. Per a acabar-ho d’adobar, un seguit de disposicions prohibien l’adquisició de títols estrangers si les empreses emissores no tenien interessos a Espanya. Hi hagué, de tota manera, algunes adquisicions de valors estrangers, que es van deixar domiciliats a fora per eludir la legalitat.

Una il·lustració de «Barcelona Artística e Industrial», 1920.

Naturalment, aquesta situació d’extraordinària abundància de bitllets estrangers va donar lloc a fortíssims moviments especulatius que intentaven d’aprofitar les fluctuacions que experimentaven els canvis en l’àmbit internacional. L’especulació, de tota manera, no implicava cap solució per al problema. A partir del 1919 i, sobretot, del 1920, començà una forta caiguda de les cotitzacions de les monedes que circulaven més per Espanya: el franc francès i el marc alemany. El franc passà de valer 0,91 pessetes al final del 1918 a valer-ne 0,48 un any més tard i 0,26 al desembre del 1925. El marc va perdre pràcticament tot el seu valor durant el 1923 a causa de la hiperinflació alemanya. D’aquesta manera, es van esfumar una part dels beneficis obtinguts durant la guerra. Això no vol pas dir, naturalment, que els perjudicats fossin els industrials exportadors. L’enorme moviment especulatiu féu que les pèrdues caiguessin sobre aquells qui retenien la moneda estrangera en el moment de les diverses caigudes de les cotitzacions. La crisi que van experimentar el Banc de Terrassa i el Banc de Barcelona al final del 1920 estava estretament lligada a aquestes davallades monetàries.

L’anàlisi de les xifres de dipòsits bancaris, tornem al quadre 14, deixa ben clar que el període expansiu es va acabar el 1921. De fet, l’increment del 1921 és merament nominal, a causa d’un increment conjuntural de les cotitzacions d’algunes monedes estrangeres. La davallada posterior reflecteix, segurament, diversos fenòmens. D’una banda, la mateixa caiguda del valor de les monedes estrangeres; d’altra banda, la retirada de dipòsits que anaven trobant aplicacions més rendibles en el mercat de valors, a la inversió immobiliària o en noves aventures industrials. També en aquest cas les xifres que comentem esmorteeixen la violència real del moviment contractiu. No recullen el fet conegut que en aquests mateixos anys van tancar les seves oficines a Barcelona la gran majoria dels bancs estrangers instal·lats durant la guerra.

Des del 1924 disposem de xifres que intenten estimar els dipòsits totals rebuts pel sector bancari, i no sols els acreditats per les societats bancàries catalanes i per les sucursals del Banc d’Espanya a Catalunya. Cal tenir present que aquestes entitats només representaven en l’any citat el 38 per cent de tot el moviment financer que passava per la Cambra de Compensació Bancària de Barcelona.

Crida molt l’atenció el gran salt experimentat per la formado de capital, des de Vesclat de la Gran Guerra. Tant en la subscripció de valors com en la constitució de noves societats i en la inversió immobiliària, les quantitats invertides es multiplicaren per cinc o fins i tot per deu. Les imatges s’ordenen d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Acció de la Companyia d’Indústries Agrícoles SA; el seu president era l’advocat i polític Jaume Carner i Romeu. Acció de la Banca Marsans, constituida de manera anònima el 1919. Acció de Manufactures Serra-Balet SA, una industria tèxtil, constituida el 1922. Acció de la Societat General de Ferrocarrils Metropolitans SA, el “Metro” de Barcelona, constituida el 1923.

L’evolució dels dipòsits bancaris estimats durant la Dictadura de Primo de Rivera i la II República segueix fidelment el moviment de la conjuntura econòmica que hem anat retrobant en aquestes pàgines. Una certa atonia durant el Directori Militar deixa el lloc a un intens creixement que només s’atura el 1930, amb els primers efectes de la crisi internacional. Es tracta, ben segur, d’un reflex de l’increment general de les activitats econòmiques, que implicava una utilització més intensa dels mitjans de pagament i dels serveis que els bancs oferien. Malauradament, ens manquen dades sobre l’evolució de les inversions bancàries, però no és arriscat de suposar que una bona part dels dipòsits obtinguts eren invertits en activitats productives, sia per la via del descompte i del préstec, sia per la via de l’adquisició de valors.

El canvi de conjuntura dels anys trenta va tenir un impacte molt més intens en l’activitat dels bancs que en l’economia real. En part, això era degut a l’estret lligam que unia el sector financer amb el sector exterior. La banca estrangera —que controlava una tercera part de l’activitat bancària catalana—, es dedicava sobretot al finançament del comerç exterior. El seu esfondrament, del qual ja hem parlat, va comportar una reducció radical tant del nombre com del dinamisme de les entitats bancàries estrangeres establertes a Catalunya. A la crisi de la banca estrangera s’afegí aviat la de la banca catalana. El Banc de Catalunya, que el 1930 era el més actiu dels bancs catalans, va declarar-se en suspensió de pagaments i va tancar definitivament les seves portes al juliol del 1931. En els anys posteriors, la xifra estimada de dipòsits no va recuperar mai el nivell assolit el 1929. Una bona part d’aquesta atonia bancària s’ha d’atribuir a la banca estrangera que va passar d’uns dipòsits mitjans de 750 milions de pessetes en els anys 1928-30 a poc més de 300 milions en el trienni 1933-35.

Si acceptem l’evolució dels dipòsits en els bancs com un indicador del ritme de formació de capital que es donava en l’economia catalana, hauríem de convenir que el nostre període es caracteritza per dues etapes de forta acumulació (1915-20 i 1927-30) i per unes altres dues d’aturada o fins i tot de reculada de les inversions (1921-22 i 1931-35). Uns altres indicadors més fidels matisaran més endavant aquesta primera aproximació.

Els bancs recollien essencialment els excedents de les empreses i els capitals de persones d’alts nivells d’ingrés. L’estalvi dels particulars de renda mitjana o baixa anava a parar, en canvi, a les caixes d’estalvis. Això explica que el moviment dels recursos aplegats per aquestes entitats sigui tan diferent del que acabem d’estudiar. El mateix quadre 14 ens mostra un creixement sostingut que només s’accelera en els darrers anys de la Dictadura i, sobretot, en els de la República, i coincideix —i no és casualitat— amb millores dels nivells salarials. Cal destacar tot seguit la importància de l’activitat financera de les caixes amb relació a la dels bancs. Tot i tenir en compte els dipòsits recollits per la banca estrangera i per l’espanyola no catalana, el nivell de recursos de què disposaven les caixes era molt considerable. Sota la República les caixes aplegaven més de la tercera part de tot l’estalvi que a Catalunya era dipositat en entitats financeres.

Obligació de la Companyia Transatlàntica, emissió del 1926.

Els recursos dipositats a les caixes anaven a parar, generalment, a l’adquisició de valors i als préstecs hipotecaris. El cas més ben conegut és el de la Caixa de Pensions, que en els anys trenta aplegava gairebé el 60 per cent de tot l’estalvi en mans de les caixes. Aquesta institució dedicava entre un 75 i un 80 per cent de les seves inversions al deute públic, entre un 10 i un 15 per cent a préstecs —dins dels quals destacaven els hipotecaris i els concedits a organismes públics per a escoles i obres de sanejament—, i, finalment, la resta (entre un 5 i un 10 per cent) a immobles per a ús propi o per llogar. Segons això, la tasca mitjancera de les caixes tendia a desviar l’estalvi cap a d’altres finalitats que no eren la formació de capital a l’interior de Catalunya. Aquest fenomen de desviament de recursos era molt important, atès el pes que tenien les caixes dins el mercat financer català.

Un cop analitzada l’activitat dels intermediaris financers, el que ens interessa és estudiar el volum i el destí de les inversions realitzades, directament o mitjançant aquests intermediaris, pels estalviadors catalans. Les dades sobre la inversió real a Catalunya durant el període que estudiem són molt escasses. La Cambra de Comerç de Barcelona féu durant molts anys un esforç per aportar algunes magnituds rellevants. El quadre 16 mostra aquestes xifres i d’altres extretes de diverses fonts.

Quadre 16. Inversió a Catalunya, 1914-1935.

Abans de qualsevol consideració, cal fer algunes puntualitzacions sobre els indicadors que utilitzem. Les xifres adjudicades a les inversions en valors recullen tant els valors corresponents a empreses o entitats catalanes com la part subscrita a Catalunya de les emissions d’empreses i organismes d’arreu d’Espanya. La inversió en noves societats indica el capital nominal que declaraven les empreses a l’hora de registrar-se, però cal tenir present que sovint aquest capital nominal no es feia totalment efectiu en el moment de la constitució. D’altra banda, no ha estat possible de deduir d’aquesta xifra la corresponent a les dissolucions de societats. Pel que fa a la inversió en immobles cal tenir present que ens referim únicament als habitatges i no a les obres públiques ni a la construcció de magatzems i fàbriques. Finalment, és necessari de recordar que ens manquen altres indicadors tan importants com els que mostrem. Ens referim a l’estalvi invertit directament per empreses i particulars en negocis que ja funcionaven o que no requerien la formació d’una societat. En definitiva, cal tenir present que Catalunya disposava d’un mercat de capitals molt desenvolupat que només es troba reflectit parcialment en les magnituds recollides al quadre 16.

Malgrat les limitacions de les xifres disponibles, hom pot deduir-ne alguns trets destacats. En primer lloc, i amb caràcter general, crida fortament l’atenció l’enorme salt experimentat per la formació de capital des de l’esclat de la Gran Guerra. Tant en la subscripció de valors com en la constitució de noves societats i en la inversió immobiliària, observem que les quantitats invertides es multipliquen per cinc o, fins i tot, per deu. Es tracta d’augments molt notables, tot i tenir en compte que els preus van pujar un 80 per cent entre el 1914 i el 1925.

El ritme amb què anà evolucionant cada tipus d’inversió fou, però, diferent. Els beneficis obtinguts durant la guerra van fer pujar tots els indicadors, però hom detecta un increment molt més intens en la formació de noves societats. La preferència dels inversionistes es decanta després per la inversió immobiliària. La primera meitat dels anys vint és la de creixement més intens de Barcelona i la d’ocupació definitiva de l’Eixample. La segona meitat de la dècada es caracteritza per un extraordinari increment de les inversions en valors mobiliaris, tant privats com públics. També augmenta el capital compromès en noves empreses, bé que de manera menys intensa. Des dels anys 1930-31 s’evidencia una caiguda notable en l’emissió de valors i en la creació de noves societats. En canvi, la construcció d’habitatges experimenta un lleuger increment, malgrat les mesures de congelació de lloguers adoptades per les autoritats republicanes.

El que comentem es refereix a la col·locació que trobava l’estalvi català, però cal tenir present que no tots els recursos invertits es traduïen en una ampliació de la capacitat productiva de Catalunya. Naturalment, això és especialment cert pel que fa a la subscripció de valors mobiliaris. Una bona part de les emissions que adquirien els estalviadors catalans pertanyien a l’Estat o a empreses que no tenien instal·lacions a Catalunya. Potser val la pena de destacar el cas de la Telefònica, del Banc de Crèdit Local o del Banc Hipotecari, que trobaven a Catalunya una bona part dels recursos que després invertien a d’altres indrets d’Espanya. Un altre cas destacable és el de la Companyia Hispano-Americana d’Electricitat (CHADE), que va obtenir a Catalunya més de 100 milions de pessetes per a invertir-los a Sud-amèrica. També hi havia empreses catalanes amb interessos fora de Catalunya, com ara la Companyia de Tabacs de les Filipines i la Societat Hullera Espanyola, per citar-ne només dues.

Si una part de l’estalvi català s’invertia, directament o indirectament, fora de Catalunya, també hi havia inversions a Catalunya de capitals forans. Una de les maneres d’aconseguir aquest capital era que les empreses catalanes col·loquessin en el mercat financer madrileny o basc, o a l’estranger, les seves accions o les seves obligacions. Això no va tenir lloc, almenys en quantitats remarcables. La raó és relativament simple. Atès el volum de recursos que demanaven les iniciatives empresarials catalanes, el mercat interior era suficient, i els costos de cercar altres fonts de capital resultaven massa elevats per a empreses relativament petites.

Una altra forma d’introducció de capital forà era el que practicaven algunes empreses no catalanes que invertien a Catalunya, bé directament, bé per mitjà d’empreses filials. La inversió directa era pròpia d’algunes cases espanyoles, entre les quals podríem destacar Explosivos Río Tinto, que va participar activament en l’explotació dels jaciments potàssics de la Catalunya central. La inversió directa d’empreses espanyoles a Catalunya va tenir, de tota manera, una rellevància molt limitada en el nostre període.

Molt més importants foren les inversions realitzades a Catalunya per empreses estrangeres. En alguns casos, aquestes inversions van fer-se de forma directa per empreses domiciliades fora de Catalunya, però la fórmula més habitual era la creació de filials espanyoles. És del tot impossible de quantificar el volum de capitals estrangers que van entrar a Catalunya en aquest període. Ens manca un estudi específic sobre aquest tema. El més exhaustiu, dut a terme per l’historiador econòmic francès Albert Broder, se centra en el període anterior a la Gran Guerra. Cal tenir present, a més, que en el mateix moment que augmentaven inversions estrangeres en uns sectors, en altres disminuïen. Això no obstant, no hi ha cap dubte que és des dels primers anys del segle XX que el capital estranger comença a tenir un pes destacat en l’economia catalana. Durant el segle XIX la seva presència havia estat minsa, fins i tot en la creació de la xarxa ferroviària.

L’entrada més important de capital estranger es va donar en l’àmbit de la producció d’electricitat, provinent d’un sol grup financer, el de la Barcelona Traction, la “Canadenca”. A dalt, una acció de la “Canadenca”. A baix, la societat Energia Elèctrica de Catalunya, que formava part del grup de la Barcelona Traction.

Molt probablement l’entrada més important de capitals estrangers es donà en l’àmbit de la producció d’electricitat i per mitjà d’un sol grup financer, el de la Barcelona Traction, Light and Power, la “Canadenca”. És ben sabut que aquest tipus d’activitat exigeix unes grans inversions inicials i que, per tant, les empreses elèctriques eficients han de disposar d’un capital fix molt important. És molt probable que fos, justament, la dificultat per a aplegar en poc temps una gran quantitat de recursos el que fes que els capitalistes catalans deixessin en mans estrangeres un sector tan rellevant. El que va permetre a la “Canadenca” d’aconseguir en menys de tres anys (entre el 1911 i el 1914) el quasi-monopoli de la producció d’electricitat a Catalunya fou la seva capacitat per a mobilitzar capitals en el mercat internacional. Aquesta capacitat es derivava del suport que rebia dels grups alemanys i nord-americans que, sota la direcció de l’AEG, controlaven en darrer terme les seves activitats.

L’enorme complexitat —i la dubtosa ortodòxia— de les operacions dutes a terme pel grup canadenc —que també controlava empreses de ferrocarrils i de tramvies i fàbriques de gas— fa difícil de saber quin fou l’import real dels capitals obtinguts a l’estranger que va invertir a Catalunya. És possible que la xifra estigués entre els 150 i els 200 milions de pessetes. Una quantitat semblant van obtenir les empreses del grup del mercat financer català.

Quadre 17. Principals empreses catalanes participades per capital estranger, 1935.

Altres grups internacionals van invertir també a Catalunya. El quadre 17 mostra una relació de les principals empreses catalanes participades per capital estranger. Hom constata que l’interès dels grups financers internacionals se centrava a aplicar aquí la tecnologia més avançada de l’època (electroquímica, fibres artificials, automòbils, material elèctric,...) o a controlar algun producte econòmicament estratègic, com ara les potasses.

En termes estrictament financers, l’aportació del capital estranger fou modesta. La comparació entre les xifres d’aquest quadre i les del quadre anterior ho deixa ben clar. En canvi, no hi ha cap dubte que l’arribada d’aquestes empreses estrangeres fou molt important des de la perspectiva de la introducció de novetats tecnològiques.

La mà d’obra

Com acabem de veure, gairebé tots els recursos econòmics necessaris per a incrementar la seva capacitat de producció, els va obtenir Catalunya mobilitzant l’estalvi dels mateixos catalans. Els habitants del Principat, en canvi, foren incapaços de proporcionar la mà d’obra que calia per a fer productives aquestes inversions.

Quadre 18. Població activa i immigració a Catalunya, 1910-1930.

L’ampliació de la capacitat productiva va exigir un increment del nombre de treballadors molt espectacular. El nombre total d’actius va passar, segons els censos, de prop de 900.000, el 1910, a un milió i quart el 1936. Això volia dir un increment mitjà proper a l’I,3 per cent anual. El creixement vegetatiu de la població catalana era, en aquests anys, molt menor: no arribava al 0,4 per cent anual. La conseqüència lògica era, naturalment, que calia recórrer a persones procedents d’altres indrets per afrontar la demanda de mà d’obra. Entre el 1910 i el 1936 van arribar a Catalunya unes 600.000 persones originàries d’Aragó, de Múrcia, del País Valencià i d’Andalusia (quadre 18).

L’impacte del fenomen migratori queda més clar si pensem que el 1936 una de cada cinc persones residents a Catalunya havia arribat de fora en els vint-i-cinc anys anteriors. La gran majoria d’aquests immigrants es van instal·lar a les ciutats, i molt especialment a Barcelona. Foren, així, els protagonistes principals de l’intensíssim procés d’urbanització que va experimentar el país en aquests anys, tot i que també es van produir fortes migracions del camp cap a la ciutat dins de Catalunya mateix.

Quadre 19. Població activa per sectors d’activitat, 1910 i 1930.

El fet que els immigrants es concentressin a les ciutats ja és un indici que la indústria i els serveis eren els sectors que oferien nous llocs de treball. El quadre 19 ens permet de veure en detall com es va distribuir l’increment de mà d’obra.

Cap al 1910, en iniciar-se el període que ara estudiem, Catalunya era un país on l’agricultura encara donava feina a més del 40 per cent de la població activa, mentre que la indústria i els serveis n’ocupaven un 35 i un 25 per cent, respectivament. Aquesta distribució era semblant a la que es donava els mateixos anys a França i a Alemanya, i marcava diferències amb la resta d’Espanya i, fins i tot, amb Itàlia, països amb una presència molt més gran de població rural (prop del 70 per cent a la resta d’Espanya i el 54 per cent a Itàlia).

Dos anuncis publicats a l’àlbum de "Los Ferrocarriles de España": de la casa Uralita SA i de la fàbrica Antoni Gaillard.

La transformació experimentada per l’economia catalana en la segona i tercera dècades del segle XX queda ben clara si comparem ara aquestes xifres del 1910 amb les corresponents al 1930. L’agricultura va disminuir el seu nivell d’ocupació no només en termes relatius sinó també en termes absoluts. I cal recordar que això es féu mentre augmentava el valor de la producció agrària. La indústria, considerada en un sentit ampli, ja aplegava, el 1930, més de la meitat dels actius catalans, mentre que els serveis disminuïen una mica la seva participació.

Aquesta nova distribució situava Catalunya entre les zones més industrialitzades d’Europa. En els països més avançats (la Gran Bretanya, Alemanya) la població activa industrial no arribava en aquells anys a la meitat del total, bé que hi havia una proporció més gran d’actius en el sector serveis que a Catalunya. A França l’agricultura proporcionava encara un 37 per cent dels llocs de treball, mentre que a la resta d’Espanya, a Itàlia i a Portugal la població activa agrària representava més de la meitat de la població activa total.

En definitiva, aquests canvis en la distribució de la població activa ens ensenyen que un dels trets característics de l’evolució de l’economia catalana en aquest període fou un nou impuls a l’especialització industrial del país. Un procés d’especialització que, com veurem tot seguit, va anar acompanyat d’una certa diversificació dins de la indústria catalana.

Expansió i diversificació productiva

Quadre 20. Índex del producte industrial català, 1909-1935.

L’ampliació de la capacitat productiva, tant pel que fa als mitjans (noves inversions) com pel que fa a la mà d’obra disponible, féu possible un increment substancial de la producció de béns i de serveis. La magnitud d’aquest increment i els canvis ocorreguts en la composició del producte final són ara l’objecte de la nostra atenció. Malauradament, no disposem encara d’unes estimacions fiables sobre el producte interior brut català per a aquest període, però sí que podem oferir algunes hipòtesis defensables.

L’agricultura és el sector per al qual disposem d’una informació més detallada. Segons l’estudi de Josep Pujol que s’inclou en aquesta mateixa obra, el valor de la producció agrària va passar, en pessetes del 1935, d’uns 800 milions just abans de la Primera Guerra Mundial a prop de 1.200 cap al 1935. Aquest increment considerable —un 1,8 per cent anual— es féu com ja sabem, malgrat la reducció substancial que va experimentar la població activa agrària. L’agricultura catalana va millorar la seva productivitat en un 80 per cent entre les dues dates esmentades.

Aquest procés de modernització de l’agricultura catalana va exigir, naturalment, importants inversions. La forma en què aquestes inversions es van materialitzar—millora de l’utillatge, recursos dedicats al canvi dels conreus, etc.—, fa molt difícil la seva quantificació. En tot cas, ha de quedar clar que la millora de la productivitat agrària i l’increment de la capacitat exportadora del sector agrari foren dues de les bases més fermes del desenvolupament experimentat per l’economia catalana en aquests anys.

Una de les conseqüències més importants de l’increment de la productivitat agrària, de tota manera, fou el fet d’enfortir encara més l’opció industrial del país. La mà d’obra innecessària per a conrear la terra va passar a la indústria i, alhora, la progressiva transformació de l’agricultura catalana impulsava el desenvolupament del sector d’indústries alimentàries.

Quadre 21. Producció industrial catalana, 1909-1935.

En el camp de la producció industrial, el nostre coneixement és encara força precari. L’enorme diversitat dels productes manufacturats fa impossible qualsevol pretensió d’exhaustivitat. L’índex de producció industrial que ara comentarem (quadres 20 i 21) registra correctament l’evolució de determinats sectors (com ara el tèxtil) però és molt insuficient per a d’altres, com la indústria metal·lúrgica o la de productes químics. Així doncs, resulta evident que l’índex està massa influït per l’evolució de la indústria tèxtil i que, segurament, no reflecteix prou bé la creixent diversificació que experimentava la indústria catalana.

En termes globals, el producte de la indústria catalana va augmentar un 65 per cent entre el 1913 i el 1935. Això vol dir un increment mitjà anual del 2,3 per cent. No es tractava pas d’un creixement espectacular, però significava superar l’atonia del període 1898-1913 (increment mitjà de l’I,6 per cent anual), tot i quedar lluny dels primers anys de la Restauració (3,0 per cent anual entre el 1874 i el 1897) i molt més encara dels anys d’arrencada de la industrialització catalana (1844-1860; 7,1 per cent anual).

Quadre 22. Distribució per sectors del producte industrial català, 1910-1935.

Com calia esperar, l’evolució del producte industrial presenta, durant el període que ara estudiem, una acusada variabilitat. Els factors que expliquen cadascun d’aquests grans moviments són, però, ben diferents. Ho veurem tot seguit.

El punt d’arrencada, just abans de l’esclat de la Gran Guerra, ens presenta una indústria encara molt concentrada (quadre 22) en la qual el sector tèxtil representava més del 80 per cent de tota la producció. Dins d’aquest sector el protagonisme màxim corresponia a la manufactura del cotó. Ella sola representava més de les dues terceres parts de tot el producte industrial català. La resta de les branques industrials eren encara en un estat incipient. Ni l’electricitat, ni la química, ni la metal·lúrgia (tot i tenir en compte les limitacions de les nostres xifres) tenien un desenvolupament remarcable. Aquesta era la base industrial que havia d’experimentar els efectes directes i indirectes de la gravíssima alteració dels mercats internacionals ocasionada per la conflagració.

Des d’una perspectiva estrictament industrial, la guerra va comportar dues conseqüències immediates. La primera fou un fortíssim increment de la demanda d’alguns productes per part dels països bel·ligerants i d’alguns de neutrals. La segona, la impossibilitat material per a aconseguir aprovisionaments d’altres productes que fins llavors Catalunya importava. En principi, la nova situació representava un estímul extraordinari per als productors autòctons d’uns i altres productes. Pero també hi havia conseqüències negatives. En molts casos, la substitució d’importacions no era possible o només ho era a preus extraordinàriament elevats, la qual cosa, al seu torn, podia impedir o dificultar el funcionament normal d’altres produccions. Això és el que passà en el camp de l’energia quan la guerra a la mar va impedir l’arribada de carbó britànic. El col·lapse de la indústria catalana hauria estat total si no s’hagués pogut recórrer a l’electricitat.

La producció es diversifica. El 1925 la indústria cotonera aportava només el 54 % del producte industrial, en lloc del 71 % del 1913. Teixits de punt de Francesc Rafel. Barcelona, 1917.

L’increment de la demanda internacional afectà sobretot, com ja sabem, els productes tèxtils. L’aprofitament intensiu d’aquesta demanda és el que explica l’augment espectacular (més d’un 60 per cent) experimentat per l’índex de la producció industrial. Naturalment, aquesta expansió era purament accidental, i calia esperar que un cop normalitzada la situació els nivells productius tornessin al seu lloc habitual. Això és el que efectivament succeí en la indústria cotonera. Des del 1918 fins al 1929 el consum de cotó en floca fou fins i tot lleugerament inferior al del 1913. En el cas dels teixits de llana, l’expansió va tenir resultats més persistents. Cap al 1925 la producció era un 45 per cent superior a la del 1913. Malgrat això, i atesa la gran preeminència del cotó, si els efectes de la guerra s’haguessin limitat a l’ampliació conjuntural de la demanda de teixits, la producció industrial catalana posterior al 1920 hauria estat semblant a la dels anys anteriors al 1914. Les xifres que analitzem mostren, en canvi, que el producte industrial no va retornar mai més als nivells de la pre-guerra. En els anys 1922-25, un cop estabilitzada la situació, l’augment respecte al 1913 se situava en un 40 per cent. Això vol dir que, amb vista al futur, la guerra va tenir efectes molt més importants sobre d’altres sectors de la indústria catalana que els que va tenir sobre el sector cotoner.

Fàbrica Bertrand i Serra. A dalt, obridores i batans. A baix, nau de cardes. Àlbum Manresa, 1929.

L’anàlisi de l’estructura del producte industrial ens permet de precisar més. El 1925 la indústria cotonera aportava només el 51 per cent del producte industrial, en lloc del 71 per cent del 1913. El conjunt dels altres sectors havia millorat la seva posició. Si disposéssim de dades més detallades, destacarien, a més de la indústria llanera, les de producció d’electricitat i de ciments, la metal·lúrgia, la indústria del suro i la de productes químics. En el cas d’aquest darrer sector, l’expansió estava directament relacionada amb el blocatge d’importacions provocat per la guerra, però en els altres es tractava de creixements lligats al desenvolupament urbà (ciment, metal·lúrgia), a la recuperació de la demanda exterior (suro) i a l’aplicació d’innovacions tècniques (electricitat, construccions mecàniques).

El creixement industrial dels anys 1925-1930 —un increment mitjà de la producció d’un 3,7 per cent anual—, va confirmar el procés de diversificació ja iniciat. La indústria cotonera continuava estancada i perdia pes dins el producte industrial total. Els sectors protagonistes del creixement eren els citats per al període anterior i d’altres de nous, com ara els de la producció de fibres artificials, l’elaboració de productes de cautxú i l’extracció de sals potàssiques.

La crisi dels anys trenta va tenir una incidència només parcial sobre la indústria catalana. El producte total no va experimentar cap reculada seriosa, però el ritme mitjà de creixement va baixar a l’I,9 per cent anual entre el 1930 i el 1935. La davallada en la producció de taps de suro, de vehicles i maquinària, i de ciment va quedar més que compensada pel lleuger reviscolament del sector cotoner i, sobretot, per la franca expansió que van experimentar la producció de fibres artificials i la seva elaboració i l’extracció de sals potàssiques.

En definitiva, considerant el període 1914-1935 en el seu conjunt, la indústria catalana havia aconseguit un creixement moderat però superior al del període anterior i —cosa més important encara— una diversificació molt considerable de la seva producció. La indústria catalana ja no era només representada per la indústria cotonera. Sectors industrials de base com el ciment o la química havien fet acte de presència mentre que s’incorporaven una bona part dels nous productes i de les noves tècniques de producció que transformaven l’economia mundial.

Quadre 23. Distribució entre sectors dels capitals declarats en la constitució de noves societats industrials, entre 1912 i 1935.

Aquest procés de diversificació va fer-se realitat, bàsicament, mitjançant la creació de noves empreses. Per això, pot resultar especialment útil l’anàlisi de la distribució entre sectors de les noves societats industrials. Això és el que mostra el quadre 23.

Abans d’iniciar el comentari d’aquest quadre cal recordar les limitacions de les dades en les quals es basa. Es tracta dels capitals declarats a l’hora de registrar noves societats. Això vol dir que aquestes xifres poden resultar exagerades, ja que força empreses no feien efectiu immediatament el capital escripturat. D’altra banda, moltes constitucions de noves societats (especialment en el cas de les anònimes) no són sinó una transformació de la forma jurídica d’empreses que ja funcionaven sota altres fórmules. Aquest fet tendeix a incrementar el pes relatiu dels sectors més antics i, especialment, del tèxtil.

Secció del forn i l’assecador de carbó de la fàbrica de ciment Sanson, a Sant Just Desvern.

Malgrat les seves mancances, les xifres mereixen algun comentari. El primer ha d’anar adreçat a remarcar la reculada que dins de les noves constitucions van experimentar les societats del sector tèxtil. En el període 1872-1889, el 61,2 per cent del capital invertit en crear noves societats a Barcelona va anar a parar a empreses d’aquest sector i percentatges semblants s’han comprovat per a períodes anteriors del segle XIX. La reducció del pes de les societats del sector tèxtil dins les noves constitucions va començar, segurament, després de la crisi del 1898. Cal tenir present, d’altra banda, que l’aranzel del 1891 havia augmentat substancialment la protecció a d’altres produccions industrials i féu possible la fabricació a Espanya de productes fins llavors importats. Es, doncs, des d’aquests anys finals del segle anterior que trobem indicis d’una creixent diversificació industrial. Una diversificació que després, ja en el nostre període, va prendre molta més embranzida.

Les xifres que comentem confirmen que foren la metal·lúrgia i la química els principals beneficiats per l’interès dels inversors. De tota manera, hom comprova també que el que succeïa era un veritable procés de conformació d’un sector industrial complet, que havia d’incloure pràcticament totes les activitats industrials de transformació. L’important increment experimentat per la inversió industrial, durant la Primera Guerra Mundial i després, va anar dirigit, justament, a la creació o a l’enfortiment de les branques industrials que elaboraven productes destinats a abastar una nova demanda: la demanda d’una societat que havia millorat la seva capacitat adquisitiva i que estava disposada a adquirir alguna cosa més que aliments poc elaborats i teixits barats.

Quadre 24. La construcció d’habitatges a Catalunya, 1911-1935.

Aquest procés de creixement i modernització afectà d’una manera molt especial el sector de la construcció, element clau, com és ben sabut, en tota economia moderna. Les xifres del quadre 24, que recullen informacions anteriors, ens recorden quina ha estat l’evolució d’aquest sector durant el període que estudiem.

Destaca, sobretot, l’enorme salt que experimenta la construcció d’habitatges immediatament després de la Primera Guerra Mundial. No hi ha dubte que els grans beneficis obtinguts durant la conflagració es van invertir, en una bona part, en la construcció de nous habitatges. Cal tenir present que les xifres que mostrem no inclouen la construcció d’obres públiques ni la d’edificis comercials i industrials. Naturalment, cal relacionar aquesta gran expansió constructora amb el desenvolupament de sectors típicament industrials, com el de ciments, ceràmica i similars i el de la metal·lúrgia. La construcció fou, tant en aquest període com en d’altres, un factor decisiu en el creixement de l’economia catalana.

El procés de modernització i de diversificació de l’economia catalana va afectar també, com calia esperar, el sector de serveis. El sistema financer, el comerç a l’engròs i al detall, els transports, i, en conjunt, tots els serveis van haver de fer cara a un augment i a una transformació profunda del mercat que abastaven.

Uralita SA, una societat constituïda el 1920. Fàbrica de Cerdanyola. Durant el període 1914-1935 la indústria catalana havia aconseguit una diversificació molt considerable de la seva producció. Sectors industrials de base com ara el ciment o la química havien fet acte de presència.

Malauradament, aquest és l’àmbit de l’economia catalana sobre el qual la nostra informació és més incompleta. Pel que fa a les activitats financeres, un bon indicador és el volum de dipòsits a bancs i caixes d’estalvis que ja hem comentat (quadre 14). En el cas dels bancs, la guerra mundial va comportar una expansió extraordinària, la qual, malgrat la crisi del 1920, va mantenir-se fins a la proclamació de la II República. Després, el pànic financer general, la fallida del Banc de Catalunya i la crisi de la banca estrangera van ocasionar una davallada substancial en el volum d’activitats del sector bancari. Les caixes, en canvi, van mantenir durant tot el nostre període una expansió constant que les va dur a adquirir un protagonisme destacat dins l’economia catalana. Poca cosa sabem de les activitats de les companyies d’assegurances, component important del sector financer. Ben segur, però, que el seu volum de contractació augmentà substancialment a redós de l’expansió urbana i comercial.

El comerç és el sector que costa més d’investigar. Pel que fa al comerç marítim —essencial per a l’economia catalana— les dades del port de Barcelona ens mostren un increment substancial del tonatge carregat i descarregat. Dels 2,5 milions de tones del 1914 passem a 2,7 milions el 1925 i a 3,7 milions el 1930. Després hi va haver una reculada i una recuperació parcial que van situar el tràfic del 1935 en 3,4 milions de tones. Els altres ports de Catalunya tenien un moviment molt inferior al de Barcelona (0,7 milions de tones entre tots el 1935) i, en general, seguien una evolució molt semblant.

L’entrada i la sortida de mercaderies per ferrocarril és molt més difícil d’establir. Les dades de les Companyies MZA i “Norte” mostren un increment en el volum de transport entre el 1914 i el 1918. Després ve una etapa de relativa decadència seguida d’un nou increment que culmina el 1928. En els anys posteriors, i fins a la Guerra Civil, el transport ferroviari, com d’altres indicadors d’activitat, observa una certa disminució.

Del comerç a la menuda, poca cosa en podem dir. Sembla clar que el seu volum havia anat augmentant com a mínim amb el mateix ritme que el de la població urbana. Si recordem que entre el 1910 i el 1936 els habitants en nuclis superiors als 10.000 habitants van passar de 900.000 a més d’l.600.000 —un increment d’un 2,25 per cent anual—, tindrem un punt de referència sobre l’expansió d’aquest tipus d’activitat.

Pel que fa al comerç marítim —essencial per a l’economia catalana—, les dades del port de Barcelona ens mostren un increment substancial del tonatge carregat i descarregat. A les imatges, el port de Barcelona, al començament del segle XX (a dalt), i grues al port de Barcelona (“Barcelona Atracción”, març del 1934).

El transport, com a activitat econòmica, està estretament relacionat amb el comerç. Al transport marítim, ja hi hem fet referència. Potser val la pena de consignar que en aquests anys es va produir una expansió important de la flota catalana. El 1914 hi havia matriculats a Barcelona, segons la Cambra de Comerç, 115 vaixells, que representaven 174,7 milers de tones de registre brut. D’aquest centenar llarg de vaixells, 80 eren de vapor i 35 de vela, tot i que, en termes de tonatge, els moguts a vapor representaven més del 94 per cent del total. El 1925 la capacitat de transport de la flota catalana havia augmentat gairebé en un 50 per cent i acreditava 162 vaixells i 256,4 milers de tones de registre brut. Després va començar una certa reculada que va deixar la flota reduïda, el 1935, a 118 vaixells (104 de vapor i 14 de vela) i 219 milers de tones de registre brut.

La xarxa ferroviària va experimentar algunes novetats. A dalt, ferrocarril de Guardiola de Berguedà a La Pobla de Lillet (“Barcelona Atracción“, gener del 1917). A baix, l’estació de Terrassa dels Ferrocarrils de Catalunya.

El tram Ripoll-Puigcerdà s’inaugurà el 1922 i es prolongà fins a la Tor de Querol el 1929. A dalt, arribada del tren a Puigcerdà («Barcelona Atracción», novembre del 1922). A baix, inauguració del tram Puigcerdà-la Tor de Querol («Barcelona Atracción», octubre del 1929).

Il·lustració del Libro de Oro del Comercio, Industria, Navegación y Banco de España, 1921.

Els transports terrestres van experimentar també algunes novetats. La xarxa principal de ferrocarrils, que controlaven les companyies Caminos de Hierro del Norte de España i Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA), va incrementar-se poc. Es va construir el tram de Ripoll a Puigcerdà (inaugurat el 1922) i el de Lleida a Balaguer (1924). En canvi, els ferrocarrils secundaris van experimentar una gran expansió. Els Ferrocarrils de Catalunya, que unien Barcelona amb Sabadell i Terrassa passant per Sant Cugat, van entrar en funcionament entre el 1916 i el 1922. La línia Barcelona-Martorell-Manresa dels Ferrocarrils Catalans es va inaugurar entre el 1912 i el 1926. També es van construir o completar en aquests anys altres línies més curtes, com les que unien Girona amb Flaçà i Banyoles, la de Tortosa a la Cava i la de Guardiola de Berguedà a la Pobla de Lillet. Les dades de mercaderies transportades, que hem vist més amunt, assenyalen que l’aprofitament d’aquesta infrastructura seguia el ritme de l’activitat econòmica general.

Un altre aspecte dels transports terrestres canvià substancialment en aquests anys: el transport per carretera. Cap al 1914 hi havia a Catalunya menys de 4.000 automòbils, dels quals, a tot estirar, un miler eren camions. El 1925 la xifra d’automòbils en circulació havia augmentat a 25.000 i el 1930 a 50.000. Una quarta part, aproximadament, eren vehicles comercials de transport. L’aparició de l’automòbil com a mitjà de transport va tenir conseqüències molt importants. Els nous vehicles substituïen els carros amb un enorme avantatge de costos i de rapidesa, i feien baixar de forma radical el preu del transport. L’existència de l’automòbil, a més, flexibilitzava extraordinàriament la circulació de mercaderies a l’interior, fins llavors lligada estretament al ferrocarril. No és possible, per ara, d’avaluar l’impacte que l’ús de l’automòbil va tenir, quant a reducció de costos, en l’economia catalana d’aquests anys, però no és arriscat d’afirmar que aquí, com en d’altres països, aquest és un element clau per a entendre el conjunt de transformacions econòmiques que estudiem.

L’inici del transport aeri: el servei Barcelona-Palma “Barcelona Atracción” (març del 1920) i anunci del vol.

En definitiva, totes i cadascuna de les activitats del sector de serveis que hem analitzat segueixen els mateixos moviments expansius i contractius que abans hem detectat en l’índex de la producció industrial i en altres indicadors d’activitat. A Catalunya, l’activitat comercial i de serveis, tot i ésser molt important, era estretament lligada a l’activitat industrial, en uns casos de forma directa, ja que es tractava d’oferir serveis a la mateixa indústria, i en altres de forma indirecta, atenent una demanda que provenia d’una població majoritàriament dedicada a les activitats industrials. L’expansió del sector de serveis, de tota manera, va contribuir considerablement a la diversificació de l’economia catalana, que, a mesura que s’anava desenvolupant, necessitava disposar d’una xarxa de serveis cada cop més completa i eficaç.

Quadre 25. Principals societats anònimes domiciliades a Catalunya, 1935.

Aquesta diversificació econòmica —que hem considerat com la principal característica del creixement de l’economia catalana d’aquests anys— queda ben palesa al quadre 25. Aquest quadre recull el capital propi i l’obtingut mitjançant obligacions de les principals empreses catalanes existents el 1935. Destaca la importància de les empreses dedicades al transport terrestre i marítim i de les productores i distribuïdores d’electricitat. Però el que més crida l’atenció és la presència a la llista d’empreses de tota mena de sectors, amb activitats dins i fora del Principat. El fet que només hi constin dues empreses tèxtils minimitza excessivament la importància d’aquest sector dins l’economia catalana, però és significatiu de la preferència dels inversionistes catalans per altres sectors econòmics.

L’economia catalana continuava basada en els sectors industrials de transformació, però, després del procés que acabem d’estudiar, s’havia creat al seu entorn un teixit econòmic molt més complex, com a resposta als canvis esdevinguts a la demanda final i a la diversificació de la mateixa indústria. En tot cas, l’especialització catalana en la indústria i en l’agricultura d’exportació mantenia Catalunya dependent de l’exterior tant pel que fa als aliments com pel que fa a les primeres matèries i a determinats tipus de maquinària. Per això, resulta indispensable de fer referència a l’entrada de productes forans per a completar la nostra visió de l’economia catalana d’aquest període.

Les importacions: aliments primeres matèries i maquinària

Dues lletres a càrrec d’un fabricant de farines barceloní, procedents de comarques cerealístiques castellanes. La partida més important de les compres catalanes a la resta d’Espanya era constituida pels productes alimentaris, especialment pel blat i la farina.

Catalunya, un país densament poblat i amb un sòl pobre, tant en minerals com en recursos agraris, havia d’adquirir a l’exterior una bona part dels aliments i de les primeres matèries industrials que necessitava. D’altra banda, els empresaris catalans havien de comprar a d’altres indrets d’Espanya o, més sovint, a l’estranger aquells productes (maquinària, aparells elèctrics i de precisió, etc.) que incorporaven una tecnologia que no era a l’abast de la indústria catalana. Naturalment, també arribaven a Catalunya productes que competien amb els fabricats aquí. Aquesta competència, en tot cas, afectava molt pocs productes gràcies a l’especialització productiva de les diverses regions espanyoles i al fort proteccionisme vigent.

Aquesta mateixa política de protecció aranzelària tenia per a Catalunya costos importants. Els catalans es veien obligats a adquirir a la resta d’Espanya la major part dels productes primaris que necessitaven, o bé, en cas d’adquirir-los a l’estranger, a pagar els corresponents drets de duana. D’una manera o d’una altra, això volia dir que aquests productes es pagaven a un preu superior al que regia en el mercat internacional. El fet era especialment transcendent en el cas d’alguns productes bàsics, com el blat i el carbó. Per al carbó, per exemple, s’estimava que cap al 1925 l’aranzel encaria l’hulla britànica situada a Bilbao en més d’un 20 per cent. En el cas del blat, l’aranzel aplicat a partir del 1922 era de 10 ptes/q, mentre que el preu interior oscil·lava entre les 43 i les 45 ptes/q. Naturalment, la contrapartida d’aquest encariment que patien els productes que Catalunya comprava a l’exterior era la possibilitat de col·locar a la resta d’Espanya teixits i altres productes manufacturats a un preu també superior al vigent fora de les fronteres. Com ja s’ha dit més amunt, fins que no disposem d’estudis detallats sobre la protecció efectiva de què gaudien els principals sectors no podrem saber quines zones del territori espanyol s’aprofitaven més de la política proteccionista.

La diversa qualitat de les estadístiques disponibles i, també, el diferent caràcter de les relacions comercials ens obliguen a parlar, primer, de les compres catalanes a la resta d’Espanya i, després, de les importacions de productes estrangers.

Les compres al mercat espanyol

Una farinera a Manresa.

Com ja hem dit més amunt, les relacions comercials amb la resta d’Espanya durant aquests anys són encara poc estudiades. Ens manquen les xifres del comerç ferroviari —essencial per al blat i altres productes— i fins i tot les de cabotatge són insegures. No tenim altre remei que confiar una altra vegada en la seriositat professional de Carles Pi i Sunyer i en el seu estudi sobre la balança comercial entre Catalunya i la resta d’Espanya cap al 1931 (quadre 26).

Com calia esperar, la partida més important de les compres catalanes a la resta d’Espanya era constituïda pels productes alimentaris, especialment pel blat i la farina. Per al cas del blat, les dades aportades per Pi i Sunyer mostren que Catalunya produïa poc més de la meitat del seu propi consum, que era d’unes 430.000 t anuals en el trienni 1929-31. La producció catalana era també insuficient en altres cereals, com l’ordi, i en llegums, com els cigrons i les mongetes. D’entre els altres productes alimentaris —bé que tots representen partides respectables dins la balança comercial— destaquen amb força els productes ramaders, especialment la carn. En aquest camp, el dèficit era també molt notable, superior, segurament, a la meitat del consum català. En conjunt, les compres de productes alimentaris (inclòs el tabac) a la resta d’Espanya sumaven 680 milions de pessetes, cosa que representava prop del 60 per cent del valor de les compres totals.

Quadre 26. Compres catalanes de productes de la resta d’Espanya, 1931.

Les primeres matèries d’ús industrial eren l’altre gran component de les compres a la resta d’Espanya. Destacaven les fibres tèxtils —sobretot la llana—, el carbó, els minerals i el lingot de ferro i acer. Catalunya produïa quantitats ínfimes d’aquests materials indispensables per a la indústria transformadora. Com calia esperar, en canvi, les xifres registren poques entrades de productes acabats: només algunes màquines procedents del nord d’Espanya, paper i certs productes químics.

Malauradament, ens manquen dades per a saber si aquesta distribució de les compres es va mantenir durant tot el període que estudiem. En alguns casos, com el del carbó, sabem que, gràcies a la protecció estatal, l’hulla asturiana substituí la de procedència britànica. És possible que amb d’altres productes succeís una cosa semblant. En tot cas, cap al 1930 la suma de les compres a la resta d’Espanya (1.180 milions de Pta., segons Pi i Sunyer) era molt superior a la de les importacions de l’estranger (uns 460 milions, aproximadament). Així doncs, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que, durant el període que analitzem, la major part dels productes que Catalunya necessitava provenien de la resta d’Espanya, en justa reciprocitat amb les vendes de productes catalans en el mercat espanyol. Aquesta constatació, és clar, no ens excusa d’estudiar les compres catalanes de productes estrangers.

Les importacions de l’estranger

L’estudi del comerç exterior en aquest període presenta, com ja sabem, algunes dificultats. En primer lloc, cal recordar que les entrades per les duanes catalanes no responen sempre a productes que s’hagin de consumir a Catalunya. Sabem, per exemple, que en aquests anys entraven per Barcelona gairebé tot el sucre i el cafè que es consumia a Espanya. És ben segur, també, que més d’una partida de maquinària importada per comerciants catalans anava a parar a d’altres indrets d’Espanya. Aquesta tasca de redistribució desvirtua d’alguna manera les nostres xifres, però, atesa la composició de les importacions catalanes, creiem que l’error no pot ésser gaire gran i potser queda més que compensat per l’entrada per altres ports espanyols de mercaderies destinades a Catalunya.

Anunci de Lubroil Purolene. Publicat a l’àlbum "Los Ferrocarriles de España", 1923.

Quadre 27. Distribució de les importacions catalanes de l’estranger, entre 1909 i 1935.

Les xifres del quadre 27 ens exposen l’estructura d’una mostra significativa de les importacions catalanes en diversos anys del període que estudiem. Destaca de seguida l’existència de tres tipus d’importacions principals: els productes alimentaris, les primeres matèries (combustibles, adobs, fibres tèxtils) i la maquinària. Això resulta coherent pel fet d’ésser la catalana una economia de transformació, dedicada a l’elaboració de productes manufacturats a base de primeres matèries i de tècniques procedents, en una bona part, de l’exterior. Els productes alimentaris que s’importaven de l’estranger eren essencialment els colonials (cafè, sucre, cacau) i els ous. En anys de mala collita s’importaven també cereals.

Lletra lliurada a Manchester —principal centre tèxtil anglès— a càrrec d’una empresa de cordería i xarxes. Les principals importacions de l’estranger eren les de productes alimentaris, primeres matèries i maquinària.

Com s’observa al quadre, la distribució de les importacions vigent abans de la Gran Guerra canvià relativament poc en els anys posteriors. Tret de les alteracions detectables el 1919, un any encara força anormal, només destaca la importància creixent de les importacions d’automòbils. La comparació entre el 1929 i el 1935, d’altra banda, permet d’identificar alguns dels efectes de la crisi internacional. Les mercaderies més afectades per la caiguda de les importacions foren la maquinària i el material elèctric, mentre que les fibres tèxtils augmentaven el seu pes i els altres sectors el mantenien. Es tracta d’una confirmació que a Catalunya la crisi dels anys trenta se centrà en una caiguda de la inversió mentre que la indústria lleugera de consum mantenia i, fins i tot, millorava els seus nivells d’activitat.

Quadres 28 i 29. Índex de volum de les importacions catalanes, 1909-1935, i índex de volum de les importacions catalanes, 1909-1935.

L’estudi de l’evolució global de les importacions (quadres 28 i 29) serveix també per a confirmar les característiques de les diverses fases en les quals es divideix el període. Des de la perspectiva de les compres a l’exterior, la ruptura del 1914 es presenta de forma molt radical. D’una fase d’ascens passem a una fase de descens, la qual, després d’una estabilització en els anys 1915 i 1916, es convertirà en un col·lapse gairebé total el 1918. Si tenim en compte que aquesta caiguda de les compres a l’estranger coincidia amb una expansió extraordinària dels sectors industrials més importants, s’entén l’amplitud que va arribar a tenir el procés de substitució d’importacions.

Els anys 1920 i 1921, que per a les exportacions i la producció industrial van resultar fortament contractius, foren anys de recuperació de les importacions. S’ha de tenir present, en aquest cas, que alguns articles abans importats no van poder fabricar-se a l’interior i que, per tant, hi havia una demanda insatisfeta que és la que va provocar aquest creixement de les compres a l’estranger un cop es van anar normalitzant les relacions comercials internacionals.

En els anys posteriors al cicle bèl·lic, durant el període que va del 1922 al 1928, les importacions van experimentar un increment sostingut que, si bé no resulta gaire espectacular, confirma l’expansió que hem detectat en referir-nos a d’altres indicadors. Sembla clar que, malgrat l’impacte aïllacionista de la guerra i de l’aranzel Cambó del 1922, l’economia catalana continuava presentant una estreta dependència de les importacions. La necessitat d’aconseguir a l’estranger primeres matèries i maquinària feia que tota expansió general es traduís en un increment de les importacions. Resulta ben significatiu, en aquest sentit, el fet que la magnitud d’aquest creixement del volum de les importacions (un 30 per cent en set anys) sigui sensiblement semblant a l’experimentat per l’índex de la producció industrial catalana.

Anunci de l’importador de làmpades Philips, de fabricació holandesa, Guillermo Stoon. Publicat a l’àlbum "Los Ferrocarriles de España", 1923.

A partir del 1929, l’increment de les importacions s’atura. En els anys 1931-33 les importacions anuals mitjanes es van situar un 25 per cent per sota de les registrades entre el 1928 i el 1930. Posteriorment, durant el 1934 i el 1935, s’observa una certa recuperació però sense que s’assoleixin els nivells anteriors. Com hem vist en parlar de la distribució per grups de productes, aquesta important caiguda de les importacions s’ha d’atribuir, sobretot, a la maquinària i al material elèctric, les dues partides més lligades a les inversions.

En definitiva, l’estudi de l’evolució de les importacions permet de confirmar i matisar els grans trets que caracteritzen la marxa de l’economia catalana durant aquests anys. Resulta ben clar que les importacions constituïen un element essencial en el funcionament econòmic normal de Catalunya. Hom pot parlar, doncs, per al període anterior a la guerra, de proteccionisme però no d’autarquia o d’aïllacionisme de l’economia catalana respecte a l’estranger. Caldrà tenir això ben present a l’hora de valorar els efectes de la política econòmica adoptada en els anys quaranta.

Conflictes socials i radicalització política

Els avenços i les reculades de l’activitat econòmica i les transformacions en l’estructura productiva que acabem d’estudiar no es poden deslligar, naturalment, de l’evolució de les relacions socials. Els vint anys que van de l’esclat de la Primera Guerra Mundial fins a l’aixecament militar del juliol del 1936 van caracteritzar-se per una intensa conflictivitat social que va tenir una gran influència en l’evolució econòmica alhora que n’era, en part, conseqüència.

L’objecte d’aquesta obra no és pas el d’estudiar específicament l’evolució dels conflictes socials i polítics. Per això, les referències que segueixen no tenen altra pretensió que la d’emmarcar degudament els esdeveniments econòmics dins l’àmbit més ampli de l’evolució social.

La transformació de la societat catalana en una societat capitalista on predominaven les activitats industrials va anar acompanyada, com és natural, de l’aparició de noves formes d’organització i de lluita social. En el cas de Catalunya, el moviment obrer va demostrar des de molt aviat la seva força, i ja al començament del segle XIX, quan tot just s’iniciava la industrialització, es van produir els primers conflictes de caire capitalista entre empresaris i treballadors. Durant el vuitcents les característiques més destacades del moviment obrer català —malauradament encara poc conegut— foren la gran combativitat i la dispersió organitzativa.

Els obrers catalans s’aplegaven per a defensar els seus interessos en societats d’ofici independents que molt rarament actuaven de forma coordinada. L’existència intermitent de diverses federacions de societats obreres no va implicar, en general, una sostinguda unitat d’acció de les societats adherides. El primer intent de sindicat general —la Unió General de Treballadors, creada a Barcelona el 1888— va trobar molt poca acollida entre els obrers catalans. Aquest moviment pluriforme però amb una fortíssima consciència de classe va rebre les influències de nombrosos corrents socialistes i llibertaris, però a partir del darrer quart del segle XIX foren les idees anarquistes les que amb més força s’hi van introduir. Això va quedar perfectament de manifest amb la constitució, el 1870, de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) que es mantingué amb diferents noms i un nivell d’activitat variable fins al 1888.

La necessitat de trobar formes de coordinació del moviment obrer que permetessin d’afrontar amb millors condicions la lluita social, va donar lloc a un nou intent de federació que es va iniciar el 1907 amb la fundació de la Solidaritat Obrera per part de diversos sindicats barcelonins. En els anys següents noves societats obreres es van anar adherint al nou moviment fins a donar lloc a la creació, el 1910, de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i, el 1911, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Totes aquestes organitzacions mantenien els principis bàsics anarquistes de la vella Federació Regional i es proclamaven revolucionàries i apolítiques. Des d’aquest moment fins al 1939, la CNT fou l’organització obrera hegemònica a Catalunya i atorgava al moviment obrer català un caràcter propi i diferenciat.

La tensió social es mantenia alta a Catalunya des dels primers anys del segle. El gran nombre de conflictes sectorials, que de tant en tant desembocaven en vagues de caràcter general, responien a unes condicions de vida obrera extremament dures, que es veien afectades, a més, per les fluctuacions que experimentava l’activitat industrial.

En aquestes circumstàncies, la situació creada per l’esclat de la Gran Guerra havia de tenir efectes molt importants també en l’àmbit de les relacions laborals. El conflicte bèl·lic, com hem vist, va obrir la possibilitat d’aconseguir guanys extraordinaris per a les empreses i va comportar, alhora, un encariment substancial dels articles de primera necessitat. Els obrers es van trobar així, de sobte, davant d’una situació completament nova. Mai els preus de les subsistències no havien augmentat a la velocitat a la qual van començar a fer-ho a partir de l’estiu del 1914. La pèrdua de poder adquisitiu del salari-hora fou extraordinària, tot i que en alguns casos quedés compensat per l’allargament de la jornada laboral. L’índex de salaris presentat en el quadre 5, mostra com entre el 1914 i el 1919 l’increment del cost de la vida fou d’un 70 per cent (un 11,2 per cent anual) i la caiguda subsegüent del salari real va arribar al 20 per cent.

El malcontentament obrer va anar estenent-se i el nombre de conflictes laborals i la seva importància va incrementar-se notablement, sobretot a partir del 1916. Quant a la província de Barcelona i al sector industrial, el nombre de conflictes va passar, entre el 1915 i el de 37 a 72 amb un total de 13.000 i 70.000 vaguistes, respectivament. Després del 1916 els anys crítics serien el 1917, el 1919 i el 1920. Al novembre del mateix 1916, la CNT —predominant a Catalunya— i la UGT —amb major presència al nord d’Espanya i a Madrid— van signar una aliança que va començar a concretar-se amb protestes conjuntes contra l’encariment dels productes bàsics i que aviat va derivar cap a actituds clarament revolucionàries.

Cal tenir present en aquest punt que la debilitat tradicional dels governs de la Restauració s’havia vist notablement agreujada des del mateix moment de l’esclat del conflicte europeu. El descrèdit del sistema polític va donar peu a la conformació d’un moviment militar reivindicatiu, les Juntes de Defensa, que van acabar imposant la seva voluntat al govern. Els partits no dinàstics —la Lliga Regionalista, l’Esquerra Catalanista Republicana, el Partit Radical de Lerroux, el Partit Reformista i el PSOE— van reaccionar, sota l’impuls de Francesc Cambó, convocant una Assemblea de Parlamentaris fora del marc institucional de les Corts. L’assemblea, reunida pel juliol del 1917 a Barcelona, va proclamar la necessitat de reformar radicalment el sistema polític imperant.

Fou en suport d’aquest moviment i de les reivindicacions generals dels treballadors que les dues grans centrals sindicals van convocar una vaga general que es va iniciar el 13 d’agost. Els parlamentaris reformistes no van donar el seu suport al moviment, però, tampoc no el van condemnar. L’actitud de l’exèrcit que s’havia considerat dubtosa, aviat va quedar clara. La repressió fou molt dura i la majoria dels dirigents obrers van acabar a la presó. La Lliga Regionalista, el partit director de la protesta parlamentària, va entrar en un govern de concentració al final del 1917. La burgesia catalana aspirava a transformar la política espanyola, però no aliada amb les organitzacions obreres que eren, al cap i a la fi, els seus enemics naturals.

El fracàs del moviment del 1917 va allunyar definitivament la CNT de l’acció política. El reforçament dels principis anarcosindicalistes i de la confiança en l’acció directa van conduir a una radicalització del moviment obrer català i a una reestructuració de la mateixa organització sindical.

A mitjan 1918 la Confederació Regional del Treball de Catalunya va decidir, en un congrés celebrat a Sants, que les agrupacions sindicals no es farien per oficis, sinó per indústries. Els nous sindicats únics aplegaren, així, tots els treballadors d’un mateix sector, sense fer diferències en funció del lloc de treball. Era la fi d’una vella concepció d’arrel gremial i el primer pas d’un sistema que, alhora, evitava enfrontaments entre treballadors i donava nova força a les lluites reivindicatives.

La tensió creixent en el món laboral català, que la repressió posterior a la vaga del 1917 havia silenciat però no eliminat, va esclatar un altre cop al començament del 1919. Recordem que fins en aquest moment, i malgrat les millores aconseguides, els salaris reals havien estat baixant sense interrupció. El conflicte es va iniciar a Regs i Forces de l’Ebre, la principal empresa elèctrica de Catalunya, que era filial de la Barcelona Traction, Light and Power, “La Canadenca”, i aviat va adquirir un gran impacte. L’atur es va generalitzar a totes les empreses del sector i, a partir del 21 de febrer, va quedar sense subministrament elèctric la major part de Catalunya. La situació era extremament greu ja que, com hem vist més amunt, la guerra havia impulsat un rapidíssim procés d’electrificació de la indústria i, per tant, la mesura afectava bona part de l’activitat industrial catalana. El conflicte va passar per fases d’enfrontament i de negociació. Una primera fase es va tancar el 20 de març després d’un mes de vaga total, amb un acord àmpliament favorable als treballadors: increment dels salaris, jornada de 8 hores i promesa d’alliberament dels detinguts.

L’incompliment per part de les autoritats d’aquest darrer compromís va reobrir al cap d’uns quants dies el conflicte amb un resultat, aquesta vegada, molt més negatiu per als obrers. L’estat de guerra i la subsegüent repressió i el tancament de fàbriques van delmar la resistència obrera i el retorn a la normalitat es va produir en condicions desfavorables, amb els dirigents detinguts i amb pèrdua d’algunes de les millores aconseguides. Des del punt de vista salarial, però, el resultat del conflicte i del període de conciliació que va seguir fins al final del 1919 fou força favorable. El 1920, el salari monetari mitjà era un 50 per cent superior al del 1919 i, en termes reals, s’havia recuperat i superat el nivell del 1914. Els obrers començaven a rebre una part dels guanys proporcionats per la guerra.

En les seves conseqüències a mitjà termini, el conflicte va tenir, en canvi, efectes profundament desestabilitzadors. El recurs al terrorisme en les relacions laborals, que havia tingut algunes primeres manifestacions en els anys anteriors, va prendre molta més volada. Dins els sindicats, l’empresonament dels dirigents visibles i responsables donava empenta als defensors de les accions violentes, mentre que, pel costat de la patronal, aquesta mateixa violència i la força que demostraven les organitzacions obreres també afavoria els partidaris de mètodes dràstics. Al final del 1919 es van crear els Sindicats Lliures que, amb el suport de la patronal i de les autoritats, aviat es van convertir en els principals responsables dels assassinats de líders obrers. En aquestes circumstàncies, i impulsada pel típic mecanisme acció-reacció, la violència va anar estenent-se al mateix temps que la situació escapava progressivament del control de les mateixes organitzacions sindicals i patronals i del poder polític. La culminació d’aquest procés fou l’etapa iniciada al novembre del 1920 amb el nomenament com a governador civil de Barcelona del general Martínez Anido i que havia de durar, de fet, fins a la proclamació de la Dictadura, al setembre del 1923.

El moviment obrer va sortir molt malparat d’aquesta etapa de violència. Cal tenir present que les circumstàncies econòmiques havien canviat substancialment. Com hem vist, la conjuntura expansiva provocada per la guerra s’havia esgotat a la darreria del 1920 tot deixant lloc a una severa crisi que havia de tenir forçosament repercussions en el camp laboral. La vaga, que havia resultat un instrument de lluita eficaç durant el període d’expansió, es convertí en una arma inútil, la qual cosa no feia més que donar força als qui propugnaven altres mètodes més violents de pressió. D’altra banda, les mesures repressives de les autoritats trobaven el suport de la patronal, a la qual, més que la normalitat en la feina, interessava ara l’eliminació del poder sindical.

L’escalada de la violència i la incapacitat del sistema polític per a posar-hi fi, foren els arguments esgrimits pel general Miguel Primo de Rivera per a imposar un govern dictatorial al setembre del 1923. Tot i que les raons de fons fossin unes altres, el fet és que el dictador va comptar immediatament amb el suport entusiasta i explícit de la burgesia catalana, que veia en un govern militar la possibilitat d’acabar una vegada per sempre amb les organitzacions obreres i amb la violència que hi havia en les relacions laborals. La CNT, profundament delmada per la repressió dels anys anteriors, va poder fer ben poca cosa per a oposar-se al nou estat de coses. S’obria un període de pau social basat en la il·legalització i la persecució de la central obrera hegemònica a Catalunya i en l’aplicació de mesures de disciplina militar a tots aquells qui s’atrevissin a plantejar conflictes laborals per vies diferents de les establertes legalment.

La disminució de la conflictivitat social durant la Dictadura s’ha de relacionar també amb la conjuntura econòmica expansiva que va experimentar l’economia catalana en aquests anys. Aquesta vegada l’expansió no va anar acompanyada, com en els anys de la guerra, d’una disminució dels salaris reals. Ben al contrari, aquest fou un període d’estabilitat en els salaris i en els preus. D’altra banda, l’expansió va significar un increment notable de la demanda de mà d’obra, que va quedar coberta en part gràcies a la immigració. En definitiva, el moviment obrer català, esgotat i durament perseguit, va tenir una activitat reduïda durant els anys dictatorials, però això no vol pas dir que la seva força potencial i les seves formes d’organització quedessin eliminades. Quan el triomf de la II República va permetre de recuperar les llibertats civils, el moviment obrer i, dins d’ell, la CNT com a força hegemònica van retrobar la seva presència en la societat catalana.

El paper de l’anarcosindicalisme i del moviment obrer en general en l’etapa democràtica de la II República fou canviant i sovint contradictori. Des del mateix moment que es proclamà la República, van sorgir serioses discrepàncies entre els dirigents de la CNT sobre l’actitud que calia prendre davant la nova situació política. Mentre que els més radicals proposaven d’aprofitar la situació per a avançar cap a la destrucció de l’Estat burgès i cap a la implantació del comunisme llibertari, els moderats defensaven una política de consolidació de la llibertat sindical i d’enfortiment organitzatiu.

En les discussions subsegüents, fou el corrent més radical, àmpliament influït per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el qui va aconseguir més suport. L’estratègia insurreccional que ara s’imposava era contradictòria amb la que durant els anys vint havien defensat Salvador Seguí, Ángel Pestaña i altres dirigents. La tendència moderada o “sindicalista” va dissentir públicament d’aquests plantejaments radicals tot publicant, pel setembre del 1931, un manifest que criticava la influència “faista” en els sindicats. La majoria d’aquests dirigents moderats i algunes federacions locals que també dissentien de la línia oficial foren expulsats de l’organització i van actuar autònomament fins a la reunificació del començament del 1936. Això no obstant, la gran majoria del proletariat català es va mantenir dins la CNT.

La condició obrera millorà notablement entre el 1914 i el 1936, com a conseqüència d’una evolució econòmica general positiva i d’una combativitat obrera que havia forçat a un repartiment més equitatiu dels guanys. A dalt, forns per a la fabricació de vidre. A baix, taller mecànic.

Que els dirigents del sindicat hegemònic formessin part de la tendència més radical de l’anarquisme no vol pas dir que els treballadors mateixos estiguessin igualment radicalitzats. Els mateixos intents insurreccionáis afavorits pels dirigents anarquistes durant aquests anys van fracassar, en bona part, per manca de suport popular. D’altra banda, sembla clar que les consignes d’abstenció política propagades enèrgicament des de la CNT només foren seguides d’una manera parcial pel proletariat català. La preeminència electoral que va tenir Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) durant tot el període republicà seria difícilment comprensible sense els vots d’una bona part dels treballadors catalans.

Les relacions existents entre els treballadors i l’organització que els representava majoritàriament se’ns ofereixen, així, més complexes del que inicialment hom podria suposar. No hi ha dubte que els obrers catalans mantenien una forta consciència de classe i que el seu pensament polític era essencialment llibertari, però això no implica un seguiment mecànic de les propostes de la direcció en cada moment.

Per a entendre la conjuntura social d’aquests anys, s’ha de tenir també present que durant el període republicà l’evolució salarial fou inequívocament positiva.

La recuperació de la llibertat sindical i la presència en el poder de governs més sensibles a les demandes dels treballadors comportà a tot Espanya, i també a Catalunya, un increment dels salaris reals. Es necessari de recordar, en aquest punt, que a Catalunya l’impacte de la crisi dels anys trenta fou més moderat que a la resta d’Espanya. Això vol dir que els efectes de l’avenç obrer sobre els beneficis de les empreses fou diferent aquí que a d’altres indrets de la Península. A les zones més afectades per la depressió industrial i, per altres raons, també a les zones de latifundi, la tensió social generada pel reviscolament de la pressió obrera fou molt més elevada que a Catalunya. Aquesta és una consideració que haurem de tenir ben present a l’hora d’acostar-nos als orígens socials de la Guerra Civil.

En conjunt, la impressió que hom obté de l’anàlisi dels esdeveniments ocorreguts en l’àmbit social a Catalunya durant els anys de la República és que malgrat les exageracions interessades d’uns i altres, el conflicte social, tot i ésser molt seriós, no presentava caràcters extrems. De tensió social, n’hi havia hagut a Catalunya gairebé sempre des de l’inici de la industrialització i no sembla que el període republicà fos, en aquest aspecte, especialment destacable. La presència en el poder autònom d’un partit d’esquerres populista va ajudar, segurament, a alleugerir els punts de fricció més importants. Això no vol pas dir, naturalment, que empresaris i treballadors no mantinguessin posicions completament oposades i que no tinguessin projectes de futur totalment incompatibles. La Guerra Civil, malgrat no tenir un origen específicament català, aviat ho posà de manifest.

Una visió final de conjunt dels vint-i-dos anys que van de l’estiu del 1914 al del 1936 ens indica que s’havia produït a Catalunya una millora notable de la condició obrera. El salari real havia augmentat més d’un 50 per cent; s’havien implantat les assegurances socials obligatòries (retir obrer, maternitat, accidents,...); els problemes d’habitatge dels obrers havien millorat, etc. Aquest havia estat el resultat conjunt d’una evolució econòmica general positiva i d’una combativitat obrera que havia forçat a un repartiment més equitatiu dels guanys. La guerra i, després, els governs franquistes retallaren una bona part del que s’havia aconseguit.