Fou descendent de la burgesia honrada de Perpinyà, cosí dels Renard de Saint-Malo. Alcalde del seu municipi nadiu i membre del Consell del primer arrondissement del nou departament dels Pirineus Orientals, es dedicà a l’estudi històric, especialment a l’arqueològic, en el seu temps de lleure, sense deixar de banda, com era usual en l’escola romanticista local, alguns fets de folklore o de lingüística. Els seus treballs són, malgrat tot, acurats, i gairebé tots foren publicats a Le Publicateur du département des Pyrénées-Orientales. De fet, els inicis de l’arqueologia contemporània de la Catalunya del Nord són deguts a les seves investigacions. En aquest sentit, fou el primer autor que inventarià els monuments preromans cèltics. Així mateix, dedicà alguns treballs a la llengua dels gitanos i fou un dels primers membres de la Societat Filomàtica de Perpinyà, esdevinguda posteriorment la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals. Des de la fundació d’aquesta institució, Jaubert de Reart desplegà una activitat i una dedicació que contribuïren a assegurar-ne l’èxit i el futur. En fou el president fins a la seva mort, el 1836. També fou membre corresponent de la Société Royale des Antiquaires de France.
De la seva bibliografia cal destacar: “Les feux de la Saint Jean. Croyances, usages et coutumes”, Le Publicateur des P.-O., 25 (1833) i Journal commercial illustré des P.-O. (1897-1900); “Mémoires sur quelques monuments celtiques existants dans le département des P.-O.”, Mémoires de la Société Royale des Antiquaires de France (1835), i “Souvenirs pyrénéens” [Sarcòfag d’Oms, menhir de Caladroer i altres pedres prehistòriques de Catalunya-Nord], Le Publicateur des P.-O., 18-19 (1835).