Frare trinitari des del 1687, passà a Nàpols, on estudià pintura, i es posà en contacte amb el grup de Gravina i amb el també valencià Manuel Martí, a qui considerà el seu mestre i a qui il·lustrà la seva descripció del teatre romà de Sagunt. També estigué influenciat per Gregori Maians. Retornà el 1694 i es dedicà a l’ensenyament del llatí a Llíria i a Sagunt, fins que el 1704 ocupà la càtedra de retòrica de la Universitat de València, càrrec que abandonà en iniciar-se la guerra de Successió el 1705.
Durant el conflicte bèl·lic es dedicà a l’estudi arqueològic del teatre romà de Sagunt, i els descobriments que en feu es publicaren el 1737, després de la seva mort, a Utrisque Thesauri Antiquitatum Romanorum Graecarumque nova Supplementa, amb el títol De Theatro saguntino Dialogus y De circi antiquitate et ejus structura Dialogus. Després de l’ocupació de València per les tropes del duc de Berwick el 1707, inicià la redacció d’una obra sobre la guerra de Successió a València amb el propòsit de justificar la lleialtat de l’aristocràcia valenciana a la casa de Borbó enfront de l’acció revolucionària de la pagesia, seguidora del cabdill austriacista Joan Baptista Basset. El resultat fou el manuscrit titulat De Bello rustico valentino, que, escrit amb un llatí que pretenia imitar Cèsar i Sal·lusti, signà amb el pseudònim d’Anonimo Cosmopolitano per por de possibles represàlies austriacistes. Aquest manuscrit fou publicat a la Haia el 1752, en versió castellana el 1923 en la Revue Hispanique per Vicente Castañeda, i el 1985, en versió bilingüe per F.J. Pérez Durá i J.M. Estellés González, a càrrec de la Institució Alfons el Magnànim.
De contingut filoborbònic, De Bello rustico valentino no respon a l’esquema de la historiografia politicomilitar, ja que el seu objectiu principal és descriure l’enfrontament entre la pagesia valenciana i la noblesa proborbònica, els noms de les quals es reiteren amb insistència al llarg de l’obra. Aquesta visió de la guerra com un conflicte social no agradà a les autoritats polítiques i culturals borbòniques, que no consideraven apropiat que el problema fos la qüestió agrària a València sense situar en primer pla les motivacions dinàstiques de la contesa. A més, l’autor es permeté criticar l’abolició dels furs, ja que, al seu parer, l’ambició d’uns quants i l’estupidesa dels pagesos condemnà tots els valencians “a l’esclavitud total”. Posteriorment, es dedicà a continuar la Historia de España del jesuïta Juan de Mariana, obra que no pogué veure publicada a causa de la seva mort sobtada el 1730. Tres anys després, el 1733, l’obra, sota el títol Historiae de rebus Hispaniae, fou impresa per l’editor holandès Pieter van Hondt a la Haia, com el tercer tom del segon volum de la Historia de Mariana, i fou traduïda al castellà i publicada finalment a Madrid el 1804.