OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari d’historiografia catalana

Museu d’Història de Catalunya

Historiografia catalana
historiografia historiog
Entitat museística inaugurada el 29 de febrer de 1996, impulsada per la Generalitat de Catalunya, que es dissenyà i executà en poc més d’un any i mig sota la direcció política de Carme-Laura Gil i la direcció científica de Francesc Xavier Hernàndez i Cardona.

L’indret escollit per a la seva instal·lació foren els antics Dipòsits de Comerç del Port Vell de Barcelona, una construcció del final del s. XIX i amb un inqüestionable valor històric (un exemple de l’extraordinari patrimoni arqueològic industrial del país) situada en una zona cèntrica de la ciutat i de fàcil accés. L’estructura física de l’edifici (amb sostres relativament baixos i moltes columnes), però, condicionà el disseny del conjunt del museu, que inclou una exposició permanent, un auditori, una mediteca i una planta dedicada a exposicions temporals. L’exposició permanent –basada en un avantprojecte dels professors Francesc Xavier Hernàndez i Cristòfol Trepat del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona– fou organitzada per un equip encapçalat per Marina Miquel, Àngels Solé i el mateix Francesc Xavier Hernàndez.

La primera planta es dedicà a oficines i a les exposicions temporals; les golfes acullen la mediateca, l’auditori i la cafeteria, i les plantes centrals (la segona i la tercera, amb un total de 4.000 metres quadrats) són la seu de l’exposició permanent. La segona planta mostra quatre àmbits històrics: “Les arrels”, dedicat a la prehistòria, el món antic i els períodes visigòtic i andalusí; “El naixement d’una nació”, que tracta del període comtal comprès entre el s. ix i el xii; “La mar nostra”, que analitza l’expansió mediterrània i l’evolució del país fins a l’inici del s. XVI, i “A la perifèria de l’Imperi”, que està dedicat a la Catalunya dels s. XVI i XVII i inclou la guerra de Successió i la data emblemàtica de l’11 de setembre. En la tercera planta hi ha quatre àmbits més: “Les bases de la revolució industrial”, dedicat a les transformacions econòmiques i socials del s. XVIII; “Vapor i nació”, referent al procés d’industrialització i a la renaixença cultural i política; “Els anys elèctrics”, centrat en la segona Revolució Industrial i l’efervescència política i social de les primeres dècades del s. XX fins a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, i “Desfeta i represa”, on s’analitza el període franquista i la transició democràtica.

L’altre gran àmbit del Museu és la primera planta, dedicada a les exposicions temporals. Durant els primers quatre anys i mig de vida s’hi han celebrat catorze grans exposicions temporals, que han estat planificades i executades sota l’impuls del seu primer director, Josep Maria Solé i Sabaté. Aquestes exposicions han estat: “Art i solidaritat” (organitzada amb Comissions Obreres), “Òpera Liceu 150 anys”, “La marxa per la llibertat”, “L’altra vida de les armes” (organitzada amb la Diputació de Barcelona), “L’Ebre camí d’aigua”, “L’Islam i Catalunya”, “L’entronització de la Mare de Déu de Montserrat”, “Escolta Espanya”, “Els monestirs catalans fins el segle XIII”, “500 anys d’edició a Catalunya”, “25 anys de la Unió de Pagesos”, “La Figueres republicana”, “El jardí industrial”, “Quebec i Catalunya” i “Exili 1939”. Sens dubte, la selecció i realització d’aquestes mostres ha estat una prova evident del rigor científic i del pluralisme ideològic i historiogràfic que ha caracteritzat la direcció del professor Solé i Sabaté. A l’estiu de l’any 2000, la direcció del Museu fou assumida per Jaume Sobrequés i Callicó.

Col·laboració: 
OJV

Llegir més...