Catedràtic d’història moderna universal de la Universitat de Barcelona i acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia, estudià posteriorment filosofia i lletres a la Universitat Central de Madrid. El 1933 ingressà en el cos d’ensenyament secundari i fou professor a l’Institut Verdaguer de Barcelona. El 1942 accedí a la càtedra d’història universal de la Universitat de Granada i dos anys després es traslladà a la UB. S’orientà cap als estudis medievals, en què destacà el seu Episcopologio del Reino de León durante el siglo X (1950) i també diversos estudis institucionals, com Aportación al estudio del Consejo Señorial Castellano durante los Reyes Católicos y los Austrias (1952). És autor de diversos manuals universitaris, entre els quals destaquen Historia de la Civilización y de las Instituciones Hispánicas (1946), Historia General de la Cultura (1947) i Historia Universal. Cultura y Política (1954-59). Dins la seva darrera producció cal esmentar l’ampli treball Los estudios universitarios en Cataluña bajo la reacción absolutista y el triunfo liberal hasta la reforma de Pidal (1824-1845) (1974).