Vida i obra
Fill d’Antoni Rubió i Lluch, cursà els estudis de segon ensenyament al col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, on coincidí amb Lluís Nicolau i d’Olwer i Ferran Valls i Taberner. El 1906 acabà la carrera de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, i l’any següent obtingué el grau de doctor amb una tesi sobre la Crònica de Bernat Desclot. Tres anys després aconseguí la plaça (no remunerada) d’auxiliar interí de la Facultat de Lletres de la UB. El 1908 fou nomenat secretari redactor de l’Institut d’Estudis Catalans. Assistí, en aquella època, a les lliçons que el seu pare impartia a la Càtedra de Literatura Catalana dels Estudis Universitaris Catalans, i, a partir del curs 1911-12, el substituí eventualment en les classes; el curs 1925-26 en prengué el relleu definitiu, ja fins a la integració de la Càtedra, el 1932, dins la UB (esdevinguda Universitat Autònoma el 1933). A la UAB professà la docència tant de literatura catalana –per primera vegada inclosa oficialment als programes– com de bibliologia, fins a l’acabament de la Guerra Civil Espanyola. Una estada a Alemanya en 1912-13 li permeté, a més de realitzar treballs de recerca de manuscrits lul·lians, d’iniciar-se en els mètodes alemanys de la filologia romànica i la biblioteconomia. I el 1914, a proposta d’Enric Prat de la Riba, fou designat director de la Biblioteca de Catalunya, inaugurada aleshores. Un any després, la Mancomunitat creà l’Escola de Bibliotecàries, dins la qual feu classes de bibliologia. Com a secretari del Patronat de la Biblioteca de Catalunya, a més, intervingué en la creació d’un sistema de biblioteques populars catalanes. El 1924, instaurada la dictadura de Primo de Rivera, fou destituït, juntament amb la majoria de professors, de l’Escola de Bibliotecàries, que no fou restablerta fins el 1930, any en què n’esdevingué director. El 1926, d’altra banda, encapçalà la represa de la revista Estudis Universitaris Catalans, en l’elaboració de la qual participava des de la seva creació, com també de l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Compromès amb la República, al juny del 1931 fou designat membre del Consell de Cultura de la Generalitat i, un cop iniciada la Guerra Civil Espanyola, cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat i responsable del patrimoni bibliogràfic. El 1937, any en què es completà el trasllat de la Biblioteca de Catalunya a l’edifici de l’Hospital de la Santa Creu, organitzà i dirigí el Servei de Biblioteques al Front, que permeté que al començament del 1938 uns 50 000 llibres fossin distribuïts entre el front i la rereguarda.
Al llarg de les quatre primeres dècades del s. XX, i al marge dels treballs sobre biblioteconomia que anà realitzant, les seves investigacions de caràcter històric se centraren en l’inventari i la catalogació de manuscrits, seguint les directrius de Rubió i Lluch, i a donar a llum nous documents i noves obres de la literatura i la cultura catalanes, sobretot de l’Edat Mitjana, amb especial atenció a Ramon Llull (sobre el vessant literari del qual publicà diverses monografies en la postguerra). Així, l’autor prolongava la línia d’investigació documentalista –característica del positivisme– que ja havia practicat el seu pare i, pionerament, Milà i Fontanals. I d’aquí ve la seva col·laboració en la confecció dels dos volums de Documents per a la història de la cultura catalana medieval (1908 i 1921). Durant aquestes dècades, a més, edità una gran quantitat de recensions i articles breus en publicacions com el Butlletí de la Biblioteca de Catalunya i La Revista dels Llibres.
En acabar la guerra, destituït de tots els seus càrrecs, entrà a l’editorial Salvat i se centrà en les seves investigacions a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i en els seus treballs d’erudició. El 1942 intervingué en la reconstitució clandestina de l’IEC (hi ingressà com a membre de la Secció Historicoarqueològica, de la qual esdevingué president el 1958) i també dels Estudis Universitaris Catalans, dins els quals professà, inicialment al seu propi domicili, classes de literatura catalana fins el 1959. D’altra banda, el 1948 fou nomenat cap de la Secció de Literatura Catalana del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, i el 1953 inaugurà, a Madrid, la Cátedra Juan Boscán de Lengua y Literatura Catalanas a la Universitat Central. Al cap d’un any feu el mateix amb la Cátedra Milá y Fontanals a la UB, dedicada als estudis de filologia hispànica, dins la qual s’incloïa la catalana. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1957), el 1961 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia Española.
Fou durant la postguerra que Rubió i Balaguer publicà la majoria dels seus treballs de tema històric, principalment d’història literària. Eren uns treballs que partien de les seves infatigables recerques documentals en arxius i biblioteques: «Un dia un amic meu», explicà Rubió, «em preguntava quin interès trobava jo en la revisió de folis i folis de registres dels arxius, o en la lectura de pàgines avorrides de pròlegs i censures de llibres, o bé de relacions de solemnitats públiques dels segles barrocs. “Cerco ambients”, vaig contestar-li. “Llavors”, va dir ell, “no feu estudis de literatura sinó d’història”. Confesso que, en aquest cas, tot és història per a mi.» (OC VIII, 27). D’aquestes paraules es dedueix que les seves investigacions s’encaminaven, més que cap a la confecció final d’una “història de la literatu-ra”, cap a la reconstrucció de la “història de la vida literària” d’una època, i, més enllà encara, de la seva “vida cultural”. De fet, això implicava estudiar, al costat dels grans noms i les grans obres literàries d’una època, el conjunt de les seves manifestacions culturals escrites, per humils o de poca qualitat que fossin: només així era possible d’arribar a reconstruir del tot un “ambient”. En les seves investigacions, a més, partia d’un enfocament que té molt de sociològic, en la mesura que es fixava en els processos de producció i difusió dels textos (com en la seva introducció als Documentos para la historia de la imprenta y la librería en Barcelona, 1474-1553, de Josep M. Madurell), i també en els de la seva recepció (per a estudiar els quals resseguia inventaris de biblioteques particulars i públiques, els esments en cartes i documents, etc.), tot amb l’objectiu de reconstruir la seva “vida” dins el conjunt del cos social. Aquest és l’origen de treballs, datats els anys cinquanta i inclosos en el volum La cultura catalana del Renaixement a la Decadència (1964), com “L’ambient literari de la Catalunya del segle XVI” o “Notes sobre els llibres de lectura espiritual a Barcelona des de 1500 a 1530”. Dins la perspectiva sociològica de moltes de les seves recerques, Rubió tenia sempre present la interrelació entre la realitat cultural, la realitat social i la realitat literària. Per això, com a investigador literari, s’emparava en les dades històriques sobre la vida cultural i social d’una època; i, alhora, com a historiador de la cultura, no podia deixar de servir-se dels textos i de les obres literàries per a intentar comprendre els diversos factors de la societat que estudiava. Aquest darrer enfocament és el que determinà un dels seus treballs historiogràfics més remarcables: Vida española en la época gótica (1943), resultat de la tasca d’un historiador, però que es fonamenta sobretot en els coneixements d’un estudiós i erudit de la literatura. La reconstrucció històrica d’un ambient literari i cultural li permetia situar les obres dins el seu context. I això implica considerar-les des d’un cert relativisme històric, en observar-les des de la perspectiva dels factors que, al seu moment, van poder condicionar-les (els del seu “ambient”) –amb una metodologia semblant a la d’historiadors literaris i culturals coetanis com Erich Auerbach i Ernst Robert Curtius–. D’aquí ve la importància que concedia a la recerca de fonts i influències, característica de la metodologia positivista. Això no obstant, tenia present que els textos estan condicionats per unes circumstàncies històriques i un ambient cultural i literari, sovint són també el resultat de «la síntesi vital dels impulsos interiors i de les influències de l’ambient elaborada en l’ànima [de l’escriptor]» (OC II, 305). Calia tenir igualment en compte, doncs, aquests “impulsos interiors”, que són la manifestació de la “personalitat”de qui escriu. I de l’endinsament de Rubió en els textos a la recerca de l’element humà, personal i original, provenen dos retrats psicològics tan apassionants com els que confegí, basant-se en documentació arxivística, en la monografia “Alfons el Magnànim i la reina Maria. L’espiritualitat, la voluntat i el caràcter en dos reis del Renaixement” (1959). Amb aquest plantejament l’autor defugia i superava el sec objectivisme positivista. I ho feia, a més, amb relació a un dels períodes de la cultura catalana que més l’atragueren –a l’igual del seu pare–: el Renaixement, i l’anomenat “humanisme català”, del qual fixà les bases historiogràfiques sobre les quals s’ha fonamentat el seu posterior estudi.
De tot l’immens bagatge de coneixements que havia anat acumulant a la primera meitat del s. XX –en bibliografia i bibliofília; en la recerca, catalogació i divulgació de manuscrits i documents; en historiografia de l’Edat Mitjana i en l’estudi de la literatura catalana medieval i moderna–, i de tots els seus principis metodològics, Rubió en feu una síntesi parcial en la que pot ser considerada la primera gran història general de les lletres catalanes: Literatura catalana, publicada en castellà, en diverses parts, entre el 1949 i el 1958, dins la monumental Historia general de las literaturas hispánicas dirigida per Guillem Díaz-Plaja i traduïda al català (ampliada amb un apartat sobre la Renaixença), amb el títol d’Història de la literatura catalana, els anys 1984-86. En aquesta obra estableix tres grans períodes, bo i seguint la pauta de Rubió i Lluch i Milà i Fontanals: l’Època medieval (s. XII - inici del s. XVI), la Decadència (s. XVI-XVIII) i la Renaixença (s.xix). El primer període el subdividí en tres: “Orígens i època dels trobadors” (s. XII), “Època nacional” (s. XIII-XIV) i “Renaixement” (coincidint amb els regnats de Martí l’Humà i Ferran d’Antequera; per bé que en la introducció indica un altre subperíode, el “Pre-renaixement”, que al final inclogué dins l’“Època nacional”). Rubió, així, a l’hora d’establir la classificació de la literatura catalana en períodes, seguí un sistema cronològic que combinava la successió de segles (sobretot a la Decadència) i la d’alguns regnats (a l’Edat Mitjana). La part de la “història” sobre la Decadència constitueix la primera panoràmica completa i seriosa sobre aquest període de la literatura catalana, ja que hi són estudiades una gran quantitat d’obres que fins llavors no eren conegudes o no havien estat considerades. També resulta una més que destacada aportació seva a la historiografia literària l’extens apartat sobre la Renaixença –per bé que sols arriba fins a la restauració dels Jocs Florals–, ja que representa un assaig ampli i seriós, malgrat que incomplet i encara no perfectament articulat, d’explicar la formació d’aquest complex moviment literari i cultural del s. xix (un moviment en el qual sentia una certa implicació personal pel fet que el seu avi n’havia estat destacat protagonista i el seu pare li dedicà alguns estudis).
L’any 1966, Rubió presidí l’assemblea per a la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona, al convent dels caputxins de Sarrià, i fou detingut. Des d’aleshores, la seva reconeguda autoritat acadèmica, la seva exemplaritat moral i la seva actitud compromesa li valgueren, a més del títol de mestre que molts dels seus alumnes i deixebles continuen atorgant-li (entre ells Joaquim Molas, el principal continuador de la seva escola d’historiografia literària), el reconeixement i l’homenatge en diversos actes. El 1967 li foren oferts dos volums miscel·lanis d’Estudis Romànics, i el 1977, un Llibre d’homenatge amb motiu del I Congrés de Cultura Catalana, del qual havia estat designat president d’honor. El 1968 fou nomenat president de l’IEC i l’any següent se li concedí el primer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1980 rebé, a més, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
La seva producció, recollida en els 13 volums d’obres completes editades per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, consta de: OC I, Història de la literatura catalana, vol. I (1984, amb pròleg de Martí de Riquer); OC II, Ramon Llull i el lul·lisme (1985, amb pròleg de Lola Badia); OC III, Història de la literatura catalana, vol. II (1985); OC IV, Vida española en la época gótica (1985, amb pròleg d’Enric Bagué); OC V, Història de la literatura catalana, vol. III (1986); OC VI, Història i historiografia (1987); OC VII, Il·lustració i Renaixença (1989, amb pròleg de Joaquim Molas); OC VIII, Humanisme i Renaixement (1990, amb introducció de Miquel Batllori); OC IX, Mestres, companys i amics (1991); OC X, Estudis de literatura catalana (1992); OC XI, Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó (1993, amb pròleg de Joana Escobedo); OC XII, Sobre biblioteques i biblioteconomia (1995, amb pròleg d’A.J. Soberanas); OC XIII: Obra dispersa (1999), i, el seu epistolari amb Manuel Rubió i Lois, Cartes de la Guerra (maig 1938 – gener 1939) (1996).
Lectures
- BADIA, L.: “Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982)”, L’Avenç, 62, p. 41-45.
- d. a.: “Homenatge a Jordi Rubió”, Serra d’Or, 1967, p. 263-287.
- GUILLEUMAS, R.; SOBERANAS, A.J.: Bibliografia i cronologia de Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), Diputació Provincial i Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1985.
- MALÉ, J.: “Jordi Rubió i Balaguer, molt més enllà del positivisme”, Revista de Catalunya, 148, 2000, p. 89-115.
- — “Història de les històries de la literatura catalana”, a OLLÉ, M.; PLA, R.; SUBIRANA, J. (coord.): L’estudi de la literatura catalana: ordre i cànon, Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona 2001, p. 1-53 (mòdul 2).
- MASSOT I MUNTANER, J.: “Jordi Rubió i Balaguer, una fita inesborrable”, Escriptors i erudits contemporanis, PAM, Barcelona 1996, p. 207-220.
- MOLAS, J.: “Jordi Rubió: actitud i mètode”, Obra crítica, vol. 2, Edicions 62, Barcelona 1999, p. 125-130.
- — “Sobre la periodització en les històries generals de la literatura catalana”, Symposium in honorem prof. M. de Riquer, Universitat de Barcelona i Quaderns Crema, Barcelona 1984, p. 257-276.
- MOLAS, J.; RUBIÓ I LOIS, M.; MARCO, J.: Festa acadèmica en homenatge a Jordi Rubió i Balaguer en el centenari del seu naixement, Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, 1988.