Desenvolupament enciclopèdic
Malgrat pretendre una periodicitat trimestral, es mantingué de manera irregular, amb la publicació d’un sol número anual durant la Primera Guerra Mundial i, després, dos (1920-26). El 1914 (núm. 4, fasc. 3) esdevingué l’òrgan de la Société d’Archéologie et d’Histoire du Roussillon et de Philologie Catalane creada per l’historiador Enric Aragon, director de la revista a partir del 1920. Vidal i Aragon en foren els principals redactors, amb la realització de treballs originals o mitjançant la publicació anotada de nombrosos documents d’arxius. Revista eminentment històrica, divulgà els treballs originals d’Aragon (“Pages d’histoire du Roussillon”, 1920-21, i“Les Hommes politiques du Roussillon sous la Révolution et l’Empire, 1790-1815”, 1922), Josep Calmette (“La Frontière pyrénéenne entre la France et l’Aragon”, 1912), Maxence Pratx(“Les Sources de l’histoire du Roussillon d’après les Cartulaires”, 1911), F.P. Thiers (“Rapports sur les fouilles de Castel-Roussillon”, 1911-13); els treballs i documents inèdits de J.B. Alart (“Origines chrétiennes du Roussillon, 1911, i “La Correspondance inédite de l’archiviste J.B. Alart et du général Callier au sujet de la délimitation de la frontière des Pyrénées-Orientales”, 1913-16), i les edicions i els comentaris fets per Emmanuel Coste (“Memorias de Mossèn Curp, rector de Vilallonga del Mont”, 1919-20; publicat també en tiratge a part, 1920), Raimon de Lacvivier (“Inventaire sommaire des documents copiés dans le Cartulaire de l’église d’Elne par Fossa”,1913), Felip Torreilles (“Mémoires d’un curé de campagne au XIXe siècle”, 1926), i el recull de documents “Sources narratives locales de l’histoire du Roussillon en langue catalane” (1911-13), anotat per Pere Vidal; així com un nombre important d’articles sobre el patrimoni rossellonès, la literatura i la llengua catalanes, la numismàtica, la història de la medicina o la història de l’art.
La secció “Chronique archéologique” o “Chronique historique et archéologique” informava dels esdeveniments (exposicions, commemoracions, congressos, etc.); a partir del darrer número del 1912, esdevingué “Chronique”, abraçant un nivell d’informació més ampli, incloent-hi aspectes culturals, lingüístics i artístics. En una altra rúbrica, “Bibliographie”, es ressenyaven les novetats en català o en francès de temàtica històrica o literària.
Així com en el seu primer número (març del 1911), només es justifica el nom de la revista: «Nous donnons à notre Revue le nom de Ruscino qui, dans son obscurité même, rappelle si bien au souvenir tout ce qui concerne la province formée des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne», en un full publicitari i de subscripció difós el mateix any n’explicitaren millor els objectius: «Son but est de rassembler les souvenirs épars des Pays Catalans: Roussillon, Catalogne, Baléares, Valence. L’histoire économique, politique et militaire, l’histoire de la littérature et de l’art de ces contrées forment le champ d’action de la Revue [...] Ruscino publiera des articles sur la littérature catalane, des études historiques, des pièces d’archives, des documents inédits, des biographies, [...] des souvenirs et des mémoires, tout ce qui touche aux traditions populaires [...] Ruscino fera une large place à l’archéologie, [...] publiera toujours de l’inédit.»
Lectures
- d. a.: “Ce que les érudits de la Catalogne pensent de la Revue Ruscino”, Estudis universitaris catalans, 6, p. 511 [també publicat en Ruscino, 2, 1913].