Vida i obra
Fill de Joan Viladamor, que exercí el càrrec d’arxiver de l’Arxiu Reial de Barcelona entre el 1530 i el 1556, fou nomenat el 1553 coarxiver i escrivà reial, amb la missió de col·laborar amb el seu pare, llavors d’edat avançada, per aprendre l’ofici. Al gener del 1556, després de la mort d’aquest, en fou nomenat arxiver en solitari, i a més, exercí de notari i heretà la documentació privada que havia custodiat el seu pare. Tal com aquest havia fet, dissenyà una estratègia per a deixar l’arxiu en mans dels seus descendents. Durant els anys 1572-84 cedí les responsabilitats directes de l’Arxiu Reial al seu substitut, Gabriel Olzina. En aquesta darrera data, però, Olzina fou processat per infidelitat i acusat d’extraviar diversos documents de l’arxiu, i Antoni Viladamor reprengué la seva tasca. A la seva mort, esdevinguda el 1585, l’escrivà de manament Sebastià Costa es feu càrrec provisionalment de l’arxiu, durant la minoria d’edat d’Antoni Joan Viladamor, fill d’Antoni, que ocupà el càrrec d’arxiver entre el 1588 i el 1594.
A banda de l’ofici d’arxiver, Antoni Viladamor desenvolupà una notable carrera política. El 1542 era alcaid del castell de Roses, i participà en la defensa de Perpinyà durant el setge de les tropes franceses. Durant els anys de lloctinència de Diego Hurtado de Mendoza (1564-71), treballà per a aquest personatge i n’esdevingué secretari. Com és sabut, la lloctinència del príncep de Mélito es caracteritzà per allò que l’historiador Joan Reglà ha anomenat “el viratge de 1568-1570” del regnat de Felip II, que culminà, pel que fa al Principat, amb la detenció temporal dels diputats de la Generalitat (1570). Antoni Viladamor visqué aquest conflicte de ben a prop, com a secretari del virrei, i, entre altres tasques, fou l’encarregat de redactar la correspondència d’Hurtado de Mendoza amb la institució catalana. També acompanyà el lloctinent en la defensa de Perpinyà, assetjada de nou aquell any. La vinculació de Viladamor amb el príncep de Mélito va més enllà dels seus anys de lloctinència, i s’estén, molt probablement, fins a la mort d’aquest (1578). És en aquest sentit que cal entendre els seus anys d’absentisme de l’Arxiu Reial, durant els quals residí habitualment a Madrid. Se sap, a més, que viatjà a Toledo i a Lisboa i que realitzà una estada al monestir d’El Escorial (1583), que aprofità per consultar la seva riquíssima biblioteca. D’altra banda, cal també fer esment de la relació d’Antoni Viladamor amb Lluís Requesens i de Zúñiga, que fou governador de Milà (1571-73) i dels Països Baixos; el seu pare, Joan Viladamor, havia estat administrador de la família Requesens. Pel que fa a la seva vida privada, se sap que A. Viladamor es casà el 1556 amb Elisabet Puig de Roda, filla d’un mercader, i que morí el 1585.
La seva tasca historiogràfica s’inicià arran de la petició de la Cort de Barcelona del 1564 d’instituir la figura d’un cronista de Catalunya. Dos anys abans, el 1562, Jerónimo Zurita publicà la primera part dels Anales de la Corona de Aragón, que foren qualificats en alguns cercles catalans de massa aragonesistes i de negligir el protagonisme històric del Principat (una crítica similar es produí per part d’alguns historiadors castellans, com Lorenzo de Padilla i Alonso de Santa Cruz). Com és sabut, Zurita fou nomenat cronista d’Aragó el 1548; el 1553 anà a l’Arxiu Reial de Barcelona a la recerca de documentació, que li proporcionà Joan Viladamor. Des del 1564, o des d’una data propera a aquesta, doncs, Antoni Viladamor treballà en la redacció d’una Història General de Catalunya, tot i que no consta que es produís mai de manera explícita el seu nomenament com a cronista (vg. historiografia humanística). El seu projecte era molt ambiciós, i s’havia de dividir en tres parts. La primera havia d’abordar la història de Catalunya des dels temps del diluvi fins a la invasió àrab; la segona havia d’abraçar des d’aquest fet fins a la unió dinàstica de Catalunya i Aragó, i la tercera havia d’estendre’s fins al regnat de Felip II. El projecte es completava amb una descripció geogràfica del Principat i dels comtats. Tanmateix, el 1585, poc abans de la seva mort, tan sols pogué dedicar a la cort general d’aquell any una Primera part de la Història General de Catalunya, l’única que probablement arribà a redactar. En el pròleg, dirigit als tres estaments, l’autor assenyala que el punt d’arrencada del seu treball fou l’acord de la Cort general del 1564, i el justifica assenyalant la manca d’una història “general” –és a dir, que abraci tots els períodes– de Catalunya. També assegura haver espigolat informacions de totes les obres solvents d’historiadors «caldeus, grechs, llatins, aràbichs, castellans, italians y francesos». La referència als historiadors caldeus remet a les falses obres de Berosus, que el dominicà italià Giovanni Nanni (Annio de Viterbo) afirmà que havia localitzat i que publicà a Roma el 1498, recull que constitueix una de les més grans falsificacions històriques de tots els temps. Annio creà, així, una falsa dinastia reial per a Hispània, formada per 24 sobirans, que s’hauria iniciat amb Túbal, net de Noè, en el tercer mil·lenni abans de Crist. Si bé amb alguns precedents (Nebrija, 1510; Lucio Marineo, 1530; Pere Antoni Beuter, 1538), la falsa genealogia d’Annio-Berosus es consolidà definitivament en la historiografia hispànica amb la Crónica General de España (1543) de Florián de Ocampo, que havia estat nomenat cronista de Castella el 1539. És a través de l’obra d’Ocampo que Viladamor elaborà la seva descripció de la història antiga. Viladamor esmenta també Ambrosio de Morales, que continuà l’obra d’Ocampo (1574-86), i que utilitza profusament per al període iniciat amb l’ocupació romana del país. També cita Gonzalo de Illescas, autor d’una Historia pontifical y católica (1547). Per als períodes comtal i reial, l’autor projectava utilitzar la documentació de l’Arxiu Reial de Barcelona, que coneixia bé a causa del seu ofici, i d’altres arxius catalans i francesos. En aquest sentit, criticà Jerónimo Zurita, en considerar que havia tergiversat el contingut de les fonts barcelonines que havia consultat. Tot i que el projecte de Viladamor era, sens dubte, ambiciós, l’única part redactada se cenyeix de manera molt directa als textos d’Ocampo i de Morales, amb escasses aportacions originals.
Lectures
- ALCOBERRO, A.: “La Historiografía de la Corona de Aragón en el reinado de Felipe II”, Las sociedades ibéricas y el mar a finales del siglo XVI, t. III, Madrid 1998, p. 7-28.
- MATEU, M.D.: “Cartas de Carlos I y Felipe II a Juan y Antonio Viladamor, archiveros de la Corona de Aragón, coetáneos de Zurita (1534-1556-1560)”, Jerónimo Zurita: su época y su escuela, Institución Fernando el Católico – CSIC, Saragossa 1986, p. 413-423.
- MIRALLES, E.: “L’historiador Antoni Viladamor i el seu entorn familiar: notes biogràfiques”, Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 17, 1997, p. 121– 152.
- — “Antoni Viladamor i la Història General de Catalunya: la relació amb els seus coetanis i la recepció de l’obra fins al segle XIX”, Recerques, 40, 2000, p. 96-116.
- — “Història General de Catalunya”. Edició i estudi, Departament de Filologia Catalana de la UB, 2001 [tesi doctoral inèdita].