També es distingí com a filòleg i com a polític. Utilitzà, almenys en tres ocasions, els pseudònims de Pedro Fernández, Ramón Miguel Palacio i Antonio Filopolita. Era membre d’una noble família originària de Girona. El seu besavi, Jeroni de Capmany i Montpalau, investit cavaller el 1671, fou professor de dret a l’Estudi General de Girona, jurat de la ciutat el 1678 i el 1682 i autor del pròleg en el manuscrit gironí de la Crònica siscentista de Jeroni de Real, editada recentment per Joan Busquets. El seu avi defensà la causa austriacista i, en conseqüència, patí l’exili i la confiscació dels béns després de la guerra de Successió (1700-14). En tornar del desterrament, la família s’instal·là a Barcelona, on nasqué Antoni de Capmany. Aquest seguí els estudis d’humanitats i lògica al col·legi episcopal de Barcelona i, a dinou anys, ingressà a l’exèrcit. Fou cadet del regiment de dragons de Mèrida i, com a subtinent de les tropes lleugeres de Catalunya, participà en l’expedició contra Portugal l’any 1762. Finida la contesa es retirà amb el seu regiment a Utrera, on es lliurà amb tenacitat a la lectura, per la qual cosa es guanyà el sobrenom d’alferes dels llibres. A Utrera conegué Gertrudis de la Polaina y Maiquiz, amb la qual es casà a Sevilla l’any 1769. L’any següent aconseguí la llicència per a retirar-se de l’exèrcit. Capmany només retornà a Catalunya per fer-hi curtes estades.
Instal·lat a Sevilla, es relacionà amb el grup il·lustrat constituït al voltant de Pablo de Olavide, l’enciclopedista peruà que, protegit per Aranda, ocupà diversos càrrecs. En l’ambient afrancesat de la seva tertúlia –per on també passà Jovellanos–, Capmany concebé la seva primera obra, el Comentario sobre el Doctor Festivo y Maestro de los Eruditos a la violeta, para desengaño de los españoles que leen poco y malo, un fullet polèmic signat amb el pseudònim de Pedro Fernández i que restà manuscrit fins l’any 1963, que el publicà Julián Marías ignorant la veritable paternitat del text. En aquest manifest Capmany disculpa les crítiques que Montesquieu llançà contra els espanyols en les seves Cartes perses i confia en l’univers de veritats que anava descobrint el nou esperit filosòfic del segle. Seguint aquesta línia, Capmany col·laborà activament amb Olavide en els projectes de reforma de l’ensenyament i en l’establiment de colònies per a poblar els erms de Sierra Morena. Al primer propòsit correspon la seva Filosofía de la elocuencia (1777), un text modern sobre l’oratòria, on Capmany se situà obertament del costat dels enciclopedistes francesos i en contra de la docència jesuítica. En la segona iniciativa col·laborà reclutant pagesos i menestrals catalans per a establir-los a Sierra Morena. Acomplí de manera tan satisfactòria la seva tasca que fou nomenat per Olavide director d’agricultura de les noves poblacions (1774), i es traslladà a viure amb la seva família al recentment erigit poble de La Carolina.
Olavide afavorí el nomenament de Capmany com a membre honorari de la Real Academia Sevillana de Buenas Letras (1773). El discurs d’ingrés que pronuncià mostrà la devoció que professà tota la vida vers la llengua castellana. Les relacions entre ambdós intel·lectuals es refredaren al principi del 1775, quan s’obrí un procés inquisitorial inculpant Olavide. Aquell mateix any, Capmany abandonà La Carolina, es traslladà a Madrid i declarà en contra del seu antic protector.
Ingressà a la Real Academia de la Historia en qualitat de supernumerari (1775). Aquest càrrec suposà el punt de partida d’una llarga trajectòria de Capmany a Madrid. L’any 1784 es convertí en numerari de l’Academia i en secretari interí, i el 1790 fou nomenat secretari perpetu, càrrec que renuncià a principis del 1801 per poder disposar de més temps per als seus interessos privats. Durant vint-i-cinc anys, Capmany visqué lliurat a les no sempre grates feines de l’Academia –per exemple, la de censor– i a l’elaboració d’obres de caràcter filològic, econòmic i històric.
La seva producció historicoeconòmica s’inicià amb el Discurso económico-político en defensa del trabajo mecánico de los menestrales y de la influencia de los gremios en las costumbres populares, conservación de las artes y honor de los artesanos (1778), obra publicada amb el pseudònim de Ramón Miguel Palacio. En aquest llibre, Capmany plantejà un punt de vista econòmic diferent de l’oficial exposat per Campomanes en el Discurso sobre el fomento de la industria popular (1774) i el Discurso sobre la educación de los artesanos y su fomento (1775). Encara que coincidien en molts aspectes –com en la lluita contra l’ociositat o l’honorificació dels oficis–, Campomanes considerava perniciosos per al progrés els excessius i antiquats privilegis de les ordinances gremials i les restriccions que aquestes institucions imposaven a la desitjable llibertat de treball. Per contra, Capmany fonamentà la defensa dels gremis en la tradició i la realitat catalana. Encara que considerava necessàries certes reformes, observava en aquestes institucions una garantia d’estabilitat social i econòmica i una seguretat per als mateixos menestrals.
A les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (dos volums en 1779-81 i dos més en 1790-92), que és la seva obra fonamental i màxim exponent de la historiografia catalana del s. XVIII, també defensà les antigues institucions catalanes. Les tres parts de les Memorias históricas –el tràfic marítim, la capacitat naval i la producció artesanal– constitueixen una interpretació sobre el creixement català durant l’època medieval. A més de la nova temàtica econòmica, aquest monument historiogràfic combina, com ha definit Pierre Vilar, les quatre qualitats essencials que necessita una bona obra històrica: rigorositat en la documentació d’arxiu, utilització de la crítica, capacitat de síntesi i bona presentació. Aquest projecte fou impulsat per la Junta de Comerç de Barcelona, si bé Capmany no actuà com a portaveu dels plantejaments dels comerciants barcelonins, sinó que es produí una insòlita conjunció d’interessos.
Capmany elaborà dos manuals separats que integraven un mateix cos sobre la història d’Europa: en el Compendio cronológico-histórico de los soberanos de Europa (1784), l’autor ordenà els naixements, les morts i els fets més memorables dels reis europeus, i en la Descripción política de las soberanías de Europa (1786) donà notícia de l’origen, possessions, govern, població, forces, idioma, monedes, religió, tribunals i altres aspectes essencials de les monarquies europees.
Antoni de Capmany també edità textos medievals: els Antiguos tratados de paces y alianzas entre algunos reyes de Aragón y diferentes príncipes infieles de Asia y África, desde el siglo XIII hasta el XV (1786) constitueixen un fonament al canvi de política de Carles III vers els musulmans, presentant-se aquestes iniciatives –com abans– molt favorables per al desenvolupament del comerç per la Mediterrània; les Ordenanzas de las armadas navales de la Corona de Aragón aprobadas por el rey D. Pedro IV el año de MCCCLIV (1787) són una reproducció de la legislació que feu possible la prosperitat marítima dels catalans en temps de Pere IV d’Aragó i un comentari arqueològic sobre les construccions navals de l’època; i, finalment, en la traducció castellana que Capmany publicà del Llibre del Consolat de mar –Código de las costumbres marítimas de Barcelona, hasta aquí vulgarmente llamado libro del Consulado, nuevamente traducido al castellano (1791)–, l’autor exalta aquest cos de lleis nàutiques de la Corona d’Aragó i es complau en l’exemple que suposà per als consolats de comerç de la corona de Castella.
Després del 1796, Capmany s’implicà més en la política espanyola, i fins i tot arribà a interpel·lar Godoy mateix sobre la direcció poc favorable que estava prenent Espanya. També freqüentà activament la tertúlia literària que capitanejava Manuel José Quintana, on concorrien celebritats com Juan Nicasio Gallego, Blanco White, Manuel María de Arjona, Eugenio de Tapia, Nicasio Álvarez Cienfuegos i Antonio Alcalá Galiano, entre d’altres. Els membres d’aquest grup de liberals, units per les seves intencions reformistes i patriòtiques, contraris a una altra famosa tertúlia madrilenya liderada per Leandro Fernández de Moratín, seguiren camins diferents després de l’agost del 1808 i, en algun cas, s’enfrontaren entre si. La disputa més sonada enfrontà Capmany i Quintana (1812), i afavorí la fama d’aïrat del ja ancià diputat català.
La posició de Capmany després dels successos del maig del 1808 quedà testimoniada en el seu popular fulletó Centinela contra franceses, escrit entre l’agost i l’octubre d’aquell any. Es tracta d’una virulenta sàtira contra Napoleó –presentat com a enemic de la religió–, contra Godoy –per traïdor a la pàtria– i contra tots els que s’havien deixat enlluernar per la cultura francesa. La ironia, el sarcasme, la paròdia o l’insult emplenen tot el text, però a diferència d’altres escrits antinapoleònics, no exclou la reflexió històrica.
La darrera obra pròpiament històrica publicada per Capmany abans de la guerra del Francès fou la titulada Qüestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807), un volum que recull sis assaigs que parteixen de textos de les Memorias históricas. La primera i més important qüestió és la que argumenta sobre «si la industria, la agricultura, y la población de España de los siglos pasados han llevado ventaja a las del tiempo presente», la segona és un assaig sobre la invenció de la brúixola; la tercera, sobre l’origen de la sífilis; la quarta, sobre la primera utilització de la pólvora i l’artilleria; la cinquena, sobre els vaixells de rems de l’antiguitat, i la sisena, sobre la capacitat de càrrega de les naus de l’Edat Mitjana i de l’època de l’autor. Aquests assaigs, com ha escrit Josep Fontana, constitueixen «una lliçó de mètode crític aplicat a la història». Lluny de les ampul·loses mostres d’erudició, Capmany seguí un mètode racionalista que tenia per objecte –escriu el mateix autor– «hacer triunfar la verdad contra la vaga fe de vulgares tradiciones, o la vanidad de los sistemas».
Després de la capitulació de Madrid al desembre del 1808, Capmany es retirà precipitadament a Sevilla, on romangué fins que l’avanç de les tropes franceses l’obligà a refugiar-se a Cadis (gener del 1810). A Sevilla es posà a disposició de la Junta Central, essent nomenat redactor de la Gaceta del Gobierno i, després, col·laborador de la Junta Consultiva de Cortes. El 17 d’octubre de 1809 presentà un Informe on abocà les seves opinions sobre l’organització de la convocatòria de corts, i el 3 de desembre d’aquell mateix any acomplí l’encàrrec que li havia encomanat Jovellanos d’aplegar totes les notícies possibles sobre la pràctica de les antigues corts d’Espanya. El resultat d’aquesta darrera comissió fou recollit en un volum publicat el 1821, mort ja Capmany, sota el títol Práctica y estilo de celebrar Cortes en el reino de Aragón, principado de Cataluña y reino de Valencia y una noticia de las de Castilla y Navarra. Al novembre del 1809 fou elegit membre de la Junta de Ceremonial erigida per examinar els problemes plantejats per la reunió de les corts i, quan s’obriren les sessions el 24 de setembre de 1810 –ja a Cadis–, exercí com a diputat per Catalunya, tenint una participació molt activa en els debats, tal com mostra el Diario de discusiones y actas de las Cortes.
Molt condicionat pels usos de les antigues corts de la Corona d’Aragó, Capmany plantejà una convocatòria amb característiques ja ràncies per a l’època, per exemple, proposant la concurrència per braços o estaments i no per individus. A Capmany se l’acostuma a enquadrar amb els liberals, perquè votà a favor de la llibertat d’impremta i de l’abolició de la Inquisició –com la majoria dels liberals–, però defensà –gairebé en solitari– els gremis i votà, per exemple, amb els absolutistes contra la reforma de la hisenda. Els liberals, després de la mort de Capmany, no estigueren disposats a entendre la seva trajectòria i alguns d’ells arribaren fins i tot a augurar la seva desmemòria.
Si bé la figura de Capmany com a polític i com a filòleg ha estat molt polèmica –denominà el català «idioma rancio y semimuerto..., idioma antiguo provincial muerto para la república de las letras»–, el seu vessant com a historiador ha estat unànimement reconegut.
La manera de fer història de Capmany fou deutora del corrent criticista iniciat a mitjan s. XVII pels bolandistes i els maurins. Tot i així, l’originalitat de l’obra històrica capmaniana resideix en la capacitat d’oferir una síntesi interpretativa d’un passat del qual constitueixen centres principals d’interès els temes relacionats amb la història civil, burgesa o –fins i tot– social. Aquesta combinació entre erudició, història narrativa i sensibilitat pels assumptes quotidians constitueix la característica principal dels historiadors moderns (vg. historiografia de la Il·lustració). Aquests principis de la història són exaltats en el discurs d’ingrés de Capmany a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, llegit el 1782: «No debe ser estéril curiosidad ni la vulgar admiración el fin de la historia; es otra la dignidad de esta maestra de la vida humana; y nunca se puede sostener mejor que ahora en que la Filosofía ayudada de la crítica y del espíritu geométrico, han enseñado a pensar y a escribir. Estas tres nuevas gracias cuyos hijos son la verdad, el juicio y el orden no fueron conocidas por nuestros abuelos.»
Malgrat el sentit conscientment rupturista de la metodologia històrica de Capmany, alguns elements dels seus treballs es poden vincular a un madur patrimoni historiogràfic nacional i a una sèrie d’influències estrangeres. L’herència crítica de Capmany, des d’un punt de vista erudit, participa de tres ascendents immediats: l’herència bibliogràfica hispànica, la tradició arxivística catalana i la influència de l’il·lustrat italià Lluís Antoni Muratori (1672 – 1751). La primera es remunta fins mitjan s. XVII i nasqué per l’impuls d’una sèrie de crítics entestats a fer una revisió sistemàtica de les afirmacions que els historiadors havien mantingut fins aleshores, validant només aquelles que es poguessin demostrar mitjançant documents acreditats. El desig per desemmascarar les històries fabuloses i els falsos cronicons pretenia ser una forma de demostrar, només a partir de certeses, l’eminència de la nació espanyola. En aquest projecte treballaren Nicolás Antonio, el marquès de Mondéjar, José Sáenz de Aguirre, Manuel Martí, Jacint Segura i Gregori Maians.
La tradició arxivística catalana es fonamenta en la riquesa dels arxius del Principat i en la influència d’una nova tècnica arxivística que, a partir de mitjan s. XVII, i amb motiu de l’acció de França a Catalunya, lideraren catalogadors com Pèire de Marca i Étienne Baluze. El seu mètode es basava en una acurada feina de recopilació dels documents, la publicació dels diplomes i la depuració dels textos. En aquesta línia d’actuació s’inscriu l’activitat de Josep de Taverner i d’Ardena, Manuel Marià Ribera, Francesc Xavier de Garma i Jaume Caresmar, el canonge fundador de l’escola d’arxivers de Bellpuig de les Avellanes i col·laborador de Capmany en la cerca de documents per a les Memorias históricas.
La influència de Muratori en la metodologia de Capmany es manifesta, particularment, en la utilització que feu el català de l’obra Rerum italicarum scriptores. Vers l’any 1717 Muratori s’introduí en el camp de les qüestions més pròpiament civils del període medieval italià. Aquesta opció temàtica anà acompanyada d’un rigor metodològic que es fonamentà en el pragmatisme documental, en la contemporaneïtat de la font respecte als fets descrits i en l’aplicació de l’argument negatiu i el raonament matemàtic. La miscel·lània documental de Muratori constituí un dels fonaments principals de les Memorias históricas de Capmany, ja que Catalunya, a partir del s. XIII, es convertí en una competidora de les repúbliques mercantils d’Itàlia. En Capmany, però, els plantejaments merament descriptius de Muratori evolucionaren cap a proposicions analítiques, interpretatives i compendiades. En aquesta mutació, els principis historiogràfics de la Il·lustració francesa –i particularment de Voltaire– tingueren un influx decisiu.
Voltaire desenvolupà una important tasca de recerca documental, a la qual aplicà els manaments de la crítica per elaborar una exposició sistemàtica «clara, agradable i instructiva als lectors». Per sobre de les vides dels reis i les gestes militars, el seu interès se centrà en els productes culturals de la humanitat (patrimoni material, intel·lectual i moral d’un poble). A Voltaire li interessava la història, perquè li servia per a entendre la societat en què vivia, i, de forma especial, els períodes més aptes per a copsar els progressos de la societat europea. Per aquesta raó, l’ideari historiogràfic de Capmany s’acostava molt al del pensador francès.
L’objectiu principal de Capmany fou analitzar el tràfic marítim català a la Mediterrània entre els s. XIII i XV (Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona). Per arribar a una correcta comprensió d’aquest fenomen examinà amb detall el poder naval i la capacitat de producció artesanal del Principat, però la lògica econòmica –tan nova en el tractament crític de Capmany– resultava insuficient per a donar una explicació general. Per això, l’historiador català articulà l’anàlisi del procés mercantil juntament amb l’organització política, institucional i social de Catalunya. D’aquesta manera inferí que el progrés econòmic havia estat resultat de la idiosincràsia dels catalans, la qual es reflectia en la laboriositat del poble, la forma de govern popular que regia les ciutats i el pactisme efectiu que modelava les relacions entre la Corona i les Corts. Aquesta formulació amagava un projecte social i una proposta política per a l’Espanya de l’últim terç del s. XVIII i principi del XIX. Mentre que el projecte social (bàsicament, la defensa dels gremis) es mantingué inalterable en el pensament de Capmany, la proposta política es replantejà després de les alteracions del final del segle i, sobretot, en el context de la guerra del Francès i les Corts de Cadis.
El propòsit polític de Capmany s’inscriu en el marc d’una Espanya en procés de definició que pren coherència quan és analitzada des de dos plànols equidistants: per un costat, Espanya en relació amb Europa i, per l’altre, el paper de les províncies a Espanya. Pel que fa al primer, tot i que assumia el principi de progrés de la I·lustració francesa i anglesa, no acceptava les crítiques dels filòsofs francesos quan expressaven l’escassa aportació de la civilització espanyola en l’avenç de la humanitat. Capmany, com feren tants intel·lectuals espanyols, tractà de refutar aquesta visió negativa demostrant, mitjançant dades empíriques, les veritables excel·lències d’Espanya: l’eficàcia de la llengua castellana i la laboriositat dels catalans. La influència racionalista el portà a reivindicar una Il·lustració espanyola.
D’altra banda, la tradició i la modernitat es combinen en Capmany per a formular una idea d’Espanya on les províncies («petites nacions») formen juntes la potència espanyola («gran nació»). Una nació que no s’ajustava a la dels Àustria, una Espanya que s’apartava del model absolutista dels Borbó, i una Espanya que no podia assumir l’uniformisme administratiu i polític dels revolucionaris francesos, majoritàriament imitat –encara que en molts casos de manera inconscient– pels liberals de les Corts de Cadis. Capmany plantejava una formulació nacional basada en el respecte a la història, als costums i a l’economia de les províncies d’Espanya, no simplement com una justificació nacionalista davant la influència francesa, sinó com una proposta viable per a erigir una nació (o una pàtria) vigorosa. La simplificació del seu discurs, les lectures parcials de les seves obres i la citació bíblica dels seus aparents acords i desacords han creat una caricatura del Capmany polític que fa molt poca justícia a la complexitat del personatge.
Els intel·lectuals de la Renaixença (Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals i Antoni de Bofarull) valoraren molt positivament l’obra de Capmany i la seva idea de la necessària participació de Catalunya en el projecte d’Espanya, disculpant-li alguna traïció com la seva desconsideració cap a la llengua catalana. La glòria catalana, però, es convertí en falsa glòria catalana per als autors del nacionalisme polític català del principi del s. XX, com Gabriel Alomar i Antoni Rovira i Virgili, els quals, al marge del pecat lingüístic, acusaren Capmany de ser un dels elements que contribuïren a desnacionalitzar Catalunya amb el seu servilisme dinàstic. D’altres, com Jaume Vicens i Vives o Frederic Rahola, li atribueixen un catalanisme inconscient. Però també hi ha les valoracions més ponderades de Pierre Vilar, François López, Horst Hina, Ramon Grau, Marina López i Josep Fontana. Aquest darrer el qualifica com el més gran dels científics socials que ha tingut Catalunya en els temps moderns i el que ha influït més decisivament, encara que de manera indirecta, en el pensament català dels s. XIX i XX.
- ANTÓN PELAYO, J.: “Antoni de Capmany (1742-1813): Análisis del pasado catalán para un proyecto español”, Obradoiro de Historia Moderna [en premsa].
- FERNÁNDEZ DE LA CIGOÑA, F.J.; CANTERO NÚÑEZ, E.: Antonio de Capmany (1742-1813). Pensamiento, obra histórica, política y jurídica, Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, Madrid 1993.
- GIRALT, E.: “Antoni Capmany: aproximació a l’ideari d’un il·lustrat”, Catalunya a l’Època de Carles III, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991, p. 105-131.
- GRAU, R.: Antoni de Capmany i la renovació de l’historicisme polític català, Ajuntament de Barcelona, 1994.
- GRAU, R.; LÓPEZ, M.: “El pensament historiogràfic d’Antoni de Capmany: de la Il·lustració al Romanticisme”, Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, vol. 2, Universitat de Barcelona, 1984, p. 589-596.
- — “Antoni de Capmany: el primer model del pensament polític català modern”, a BALCELLS, A.: El pensament polític català del segle xviii a mitjan segle xx, Edicions 62, Barcelona 1988, p. 13-40.
- ROMÀ RIBES, I.: “Influencia de L.A. Muratori en la metodología de Antonio de Capmany”, Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante, 3, 1983, p. 383-407.
- — “Muratori y Capmany: de la crítica erudita al análisis histórico”, Pedralbes, 4, 1984, p. 161-186.
- VILAR, P.: “Capmany i el naixement del mètode històric”, Assaigs sobre la Catalunya del segle xviii,Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1983, p. 83-90.