Vida i obra
Una de les figures més rellevants de la Il·lustració valenciana, realitzà una important contribució tant als dominis de la botànica, la història natural i la geografia, com a l’erudició històrica i la defensa de la tradició científica espanyola. Durant els anys d’estudiant de filosofia i teologia a València i Gandia entrà en contacte amb Gregori Maians i Francesc V. Pérez i Baier, els quals exerciren sobre ell una forta influència intel·lectual (vg. historiografia de la Il·lustració). Fou a través seu que Teodomiro Caro de Briones, oïdor criminal i més tard civil de l’Audiència de València, li confià l’educació del seu fill. En qualitat de preceptor acompanyà la família Caro de Briones a Oviedo i a la cort (1774), quan Caro fou nomenat ministre del Consell d’Índies.
El 1776 ocupà la càtedra de lògica al Seminari de Sant Fulgenci de Múrcia. Nomenat preceptor dels fills del duc de l’Infantado, el 1777 anà amb ells a París en ser designat el duc ambaixador a França. Fins el 1789 visqué a la capital francesa, on l’ambient revolucionari i també el debat intel·lectual i el cultiu de les ciències naturals vivien un moment de gran ebullició. Cavanilles estudià ciències naturals, assistí a les lliçons de Jean Darcet i Maturin Brisson, i feu pràctiques al laboratori químic de Baltasar Sage i al d’història natural de Valmont de Bomare. Tanmateix, trobà la seva profunda vocació en l’estudi de la botànica sota l’ensenyament d’Antoine-Laurent de Jussieu. L’any 1785 publicà el primer volum de les Monadelphiae Classis Dissertationis decem, on descriví un gran nombre de plantes. En 1786-89 publicà a París set volums més d’aquesta obra i el 1790, a Madrid, el novè i el desè. A la rodalia de París i al seu Jardin des Plantes feu les primeres herboritzacions, que encetaren una llarga contribució al domini de la botànica. Aquesta principal ocupació culminà amb la publicació, en sis volums, d’Icones et descriptiones plantarum, quae aut sponte in Hispania crescuunt, aut in hortis hospitantur (1791-1801), una de les aportacions més importants del seu temps a la botànica descriptiva, amb il·lustracions originals de la seva pròpia mà de gran valor i bellesa. Hi descriví 712 plantes de la Península Ibèrica, Amèrica, les Filipines i Austràlia.
A la primavera del 1791 Cavanilles rebé del rei Carles IV l’encàrrec de «recórrer l’Espanya... per descriure els vegetals que hi creixen», i fruit d’aquesta feina foren les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795-97). En aquesta obra –el seu treball de naturalista més conegut– analitzà la cartografia, la flora, la història, els costums i les condicions de vida i de salut de la societat valenciana, amb qüestions com ara el paludisme endèmic o el tractament de la ràbia i les mossegades de serps. És potser on millor es reflecteix l’amplitud dels seus interessos intel·lectuals i la seva condició de científic del Segle de les Llums. Cavanilles no sols hi aportà importants elements descriptius, sinó que plantejà una discussió sobre les doctrines de l’origen de la Terra vigents als cercles il·lustrats europeus.
Fou decisiva la seva aportació historiogràfica, vinculada a la recuperació i la reivindicació de la tradició científica hispànica. El punt de partida de l’actitud de reconeixement al passat científic hispànic es remunta a l’anomenat moviment novator, el qual durant l’etapa final del s. XVII anà introduint els fonaments metodològics i les noves tècniques, així com les novetats teòriques derivades de la revolució científica. Però, al mateix temps, els novators denunciaren l’endarreriment científic i les seves conseqüències negatives per al progrés i la modernització de la societat.
Els primers treballs sobre l’aportació hispànica al cultiu de les ciències i a les seves aplicacions tècniques no es realitzaren fins al s. XVIII. Tant les contribucions de Nicolás Antonio com les d’Antoni Capdevila i altres científics del cercle de Maians foren un eficaç nexe d’unió entre la desconeguda tradició científica espanyola dels s. XVI i XVII i els ambients erudits europeus de la Il·lustració.
Al llarg de la segona meitat del s. XVIII s’anà consolidant un persistent enfrontament obert i públic al voltant de la causa del retard científic o de l’apologia de la tradició científica, que els historiadors posteriors han qualificat de “polèmica de la ciència espanyola”. La guspira que encengué la controvèrsia fou l’aparició, l’any 1782, de l’article “Espagne” en l’Encyclopédie méthodique, redactat per Nicolas Masson de Morvilliers, en què s’afirmava l’endarreriment i la ignorància del poble espanyol. El principal objectiu de Masson fou atacar la dura repressió que històricament havia exercit la Inquisició i la censura que patia el cultiu de la ciència a Espanya i, indirectament, denunciar l’ordre social que l’havia fet possible. Però l’autor evidencià un desconeixement de la tradició hispànica en el cultiu de les ciències, fet que motivà la indignació d’alguns erudits espanyols i donà origen a una vehement polèmica amb rerefons historiogràfic. El primer a respondre les afirmacions de Masson fou Antoni Josep Cavanilles, des de París. L’obra de Cavanilles, publicada inicialment en francès (Observations de M. l’abbé Cavanilles sur l’article Espagne de la nouvelle Encyclopédie, 1784), fou traduïda immediatament al castellà sota el títol d’Observaciones sobre el artículo España de la nueva Enciclopedia, i també a l’alemany. Des d’una posició típica de reivindicació nacional molt pròpia de la mentalitat il·lustrada, Cavanilles intentà rebatre els arguments de Masson, sense analitzar en detall la tradició científica hispànica. D’ençà d’aquest moment la qüestió es transformà en una acalorada polèmica entre els apologistes de la ciència espanyola –defensors en últim extrem del tradicionalisme i de les estructures polítiques de l’antic règim– i aquells que, des d’una perspectiva més crítica i pessimista, defensaven la necessitat d’una renovació, utilitzant la qüestió com a pretext per a atacar l’ordre social tradicional i defensar la modernització i la llibertat de pensament.
L’any 1801, Cavanilles ocupà la càtedra i la direcció del Reial Jardí Botànic de Madrid. En el context d’una sèrie de cursos programats en el si de la institució, pronuncià un seguit de discursos inaugurals, on es retroba el seu interès per la tradició científica hispànica. També creà la publicació periòdica Anales de Historia Natural, que aparegué entre el 1799 i el 1805, i recollí, sota el títol de “Materiales para la Historia de la Botánica”(1800-01), les seves aportacions sobre la tradició botànica.
Amb motiu de la inauguració del curs del 1804 al jardí botànic, Cavanilles llegí un Discurso sobre algunos botánicos españoles del siglo XVI. Aquest discurs representa una de les referències més primerenques a la recuperació de la tradició espanyola en història natural i tot fa pensar que arribà a les mans de Kurt Sprengel, que incorporà les dades de Cavanilles a la seva monumental Historia rei herbariae. El discurs fou publicat en els Anales de Historia Natural (1804). Contenia una de les principals contribucions originals de Cavanilles a la historiografia botànica: l’anàlisi i exposició de l’obra de Bernabé Cobo, autor d’una Historia del Nuevo Mundo, integrada per catorze llibres de cosmografia, geografia física i mineralogia d’Amèrica i especialment de la flora del Nou Món. L’obra havia quedat manuscrita i no fou impresa fins a la darreria del s. XIX, arran del descobriment fet per Cavanilles. Una part de l’obra de Cobo –la relativa a les illes Filipines i la navegació a les Índies– es perdé per complet.
Un altre testimoni que evidencia l’interès de Cavanilles per la història de les ciències són les seves Apuntaciones, notes manuscrites derivades de la lectura d’obres clàssiques. També deixà manuscrits al voltant de dues obres conegudes de l’apotecari renaixentista Lorenzo Pérez, el Libro de Theriaca... (1575) i el De medicamentorum simplicium et compositorum (1590). En el curs dels seus viatges per Itàlia, Àsia i els territoris de la Península Ibèrica, Lorenzo Pérez feu observacions acurades de la flora i les comparà amb les descripcions dels autors clàssics. Possiblement un dels mèrits principals de les obres de L. Pérez, estudiades per Cavanilles, és l’aportació de notícies i conceptes que contribuïren a rectificar errors anteriors i a proposar criteris de nomenclatura llatina i castellana.
Dins aquesta mateixa orientació, destaca l’interès de Cavanilles per la contribució dels autors valencians a la història de les ciències, el qual es plasmà en unes Notes, també manuscrites, sobre els botànics i metges valencians del s. XVI, en què sintetitzà les informacions oferides per les principals obres de la seva època dedicades a la història i la bibliografia valencianes.
La personalitat i l’obra científica de Cavanilles difícilment es poden arribar a comprendre sense tenir en compte la tradició científica hispànica dels segles anteriors i la seva estreta vinculació amb l’erudició il·lustrada. La integració d’aquests dos factors –històric i ideològic– feu de Cavanilles un científic preocupat no sols
per la seva tasca de naturalista, sinó també per la història i l’erudició. És autor també d’una Colección de papeles sobre controversias botánicas (1796).
Lectures
- BARONA, J.L.: “Medicina i Història de la Ciència en l’obra d’Antoni Josep Cavanilles”, Ullal, 7-8, 1985, p. 47-54.
- MATEU BELLÉS, J.: “El relleu en les Observaciones sobre el Reyno de Valencia (1795-1797)”, a MESTRE, A. et al.: Cavanilles, naturalista de la Il·lustració, Universitat de València, 1983.
- MATEU TORTOSA, E.: Botánica y agronomía en la España a finales del siglo xviii: A.J. Cavanilles y la agricultura valenciana, tesi de llicenciatura, València 1980.