Era fill de Joan Amat de Palou i Salvam, i Teresa Pont i Auguirot, dos representants de la petita noblesa catalana. La seva nissaga comptà amb avantpassats com el diputat Miquel Joan Amat de Palou o Joan Amat, el seu avi, que impedí que Sabadell fos saquejada durant la guerra de Successió; i altres membres amb gran tradició eclesiàstica com Joan Torres i Oliva, antic preceptor dels Colonna; el carmelità descalç fra Josep de Sant Tomàs d’Aquino; Francesc Amat, ardiaca de Xerès a Sevilla; Pere Cererols, abat del monestir de Poblet, i Fèlix Torres i Amat, nebot i apadrinat seu. S’instruí primer amb els mestres sacerdots de Sallent i després fou estudiant del Seminari Conciliar de Barcelona (1761-70), on inicià la seva producció literària, acadèmica i en vers. D’aquesta etapa daten unes traduccions als himnes Gloria laus et honor i Vexilla regis; un Prec a Sant Pau en temps mal; les poesies Se ha de dir home insolent i Para antes de una comunión general; i les Angelicae theologiae theoremata, entre d’altres. Protegit pels bisbes de Barcelona Josep Climent i Ascensi Sales i per l’arquebisbe de Tarragona, Francesc Armanyà, es doctorà a la Universitat de Gandia (1770), i el 1771 li foren conferits els ordes menors. Després fou beneficiat a la capella de Marcús de l’església barcelonina de Santa Maria del Mar (1771), i ordenat de prevere (1774). Catedràtic de filosofia (des del 1773), fou el primer bibliotecari del Seminari Conciliar de Barcelona (1775), i tingué ocasió de coordinar els estudis i els exercicis pietosos com a director d’aquesta institució (1784). Fou consultor, examinador sinodal i administrador del Seminari (1786).
El 1785 passà a Tarragona com a canonge magistral de la catedral, i secretari (1784) i redactor dels estatuts de la Societat Econòmica d’Amics del País d’aquella diòcesi (1788). Cooperà en la resistència als francesos com a vocal de la Junta de Sometents de Tarragona, i com a diputat del seu ajuntament, en la Junta General de Barcelona (1794), que li encomanà l’elaboració del pla d’alçament dels miquelets.
Fou nomenat per Carles IV abat de San Ildefonso de la Granja (1803-16) i arquebisbe titular de Palmira (1805). També fou conseller del cardenal Lluís Maria de Borbó i confessor de Carles IV (1806). Projectà a tota la Península la ideologia d’ascetisme auster, regalista i de brillant il·lustració. Renuncià al bisbat de Barcelona que li oferí el rei, a condició de romandre a la cort. Durant l’ocupació francesa, fou titllat d’afrancesat, i encara que no acceptà el bisbat d’Osma que li oferí Josep I, en retornar Carles IV a Madrid, fou obligat a deixar la capital (1814).
Desterrat a Catalunya, fou protector de l’Escola Pia de Sabadell. Amat s’estrenà en l’escriptura de la història l’any 1782, amb el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: «Ninguna parte de la historia literaria debe saber más el bibliotecario que la del siglo en que vivimos; ninguna es más difícil; esta dificultad en ninguna academia se puede supervisar sino en la de Buenas Letras de Barcelona.»
Un dels seus camps d’interès preferent fou el de la història del dret i les institucions jurídiques, com ho demostren les seves obres: Observaciones sobre la infame interpretación que Pellicer, Pujades y algunos otros dan a uno de los malos usos de Cataluña conmutados por el rey don Fernando (1786); la Noticia útil para el diputado de la Provincia Eclesiástica Tarraconense con la defensa del pleito... en el Tribunal Supremo de la Santa Cruzada (1793), i l’Expediente sobre las primicias de Cataluña (inèdit, 1806). També escriví ressenyes d’ús intern tant de llibres estrangers com de nacionals, com ara: Una prueba de que la Ciencia de la Legislación del caballero Filangieri debe leerse con desconfianza en lo que cita de antiguo y en lo que piensa de nuevo (1787); els Apuntamientos... al leer el primer tomo... del Obispado de Bolgeni (1793); el Dictamen sobre las Causas de la Revolución de Francia de Lorenzo Hervás y Panduro (1803) o l’Informe sobre la Historia sacro-profana de D. Tomás Borrego (1806).
Amb parents a la cort, Fèlix Amat s’adscriví als corrents monàrquics. Del seu episcopalisme negador de la potestat suprema i de la infal·libilitat dels pontífexs romans, nasqueren obres com les Observaciones sobre el Real Decreto de 5 de setiembre que excita a los arzobispos y obispos a que en la actual vacante de la Santa Sede usen de la plenitud de sus facultades conforme a la antigua disciplina (1799), i els Documentos curiosos sobre la parte que tomaba el gobierno en las elecciones de los obispos en tiempo de la Guerra de Sucesión en el siglo XVIII (1800).
També descriví alguns dels fets més transcendents de l’època que visqué els quals, amb el temps, han acabat adquirint el regust de la crònica històrica de primera mà. Foren les Memorias concernientes a la renuncia que hizo... Josep Climent del Obispado de Barcelona (1775); la Memoria de F. Amat, vocal de la Junta del Principat de Catalunya durant la Guerra Gran, i les Notícies sobre l’armament del Principat de Catalunya (1795); les Notas de algunas cosas curiosas (1805-08), sobretot impressions sobre el govern de Godoy; el Papel que puso en las manos de su Augusto penitente a fin de hacer ver que debía en conciencia dar alguna orden para desvanecer completamente la calumnia contra el príncipe de Asturias (1807); els Sucesos de Aranjuez en mayo de 1808; o la Relación de las festivas demostraciones con que la ciudad de Tarragona en los días 3, 4 y 5 de diciembre de 1798 celebró la entrada de la deseada agua por el nuevo acueducto con una previa noticia del antiguo y de su renovación (1798), que afegeix al relat del testimoni presencial, l’erudició del coneixedor de la història.
També prengué part en l’organització de recerques arqueològiques a Tàrraco, i escriví unes Notícies de Tarragona dadas a su ayuntamiento para cooperar a la formación de la historia de Catalunya (inèdit, 1798). Així mateix, compongué una dissertació sobre els orígens celtibèrics de la Península Ibèrica l’any 1786, encara que no se n’ha trobat cap exemplar, i també redactà les Notas del abad de San Ildefonso sobre la Colegiata (1809-10). La seva obra magna foren, però, els erudits i didàctics dotze volums del Tratado de la Iglesia de Jesucristo o Historia Eclesiástica (Madrid 1793-99, vol. I-VI; Barcelona 1799-1803, vol. VII-XII), reeditat en nombroses ocasions en llatí i en castellà. Hi afegí unes Adiciones y correcciones de la Historia Eclesiástica o Tratado de la Iglesia de Jesucristo (1805), i un Resumen o índice sumario del Tratado de la Iglesia de Jesucristo o Historia Eclesiástica... (1807), que fou adoptat com a text obligatori en el primer pla universitari general elaborat pel ministre Caballero el 1807. Els centenars de pàgines dels diversos toms de la que fou traduïda com a Ecclesiae Iesu-Christi summarium historicum... vertebren la història de l’Església en edats diferenciades per un títol síntesi. Així, la primera ve marcada pel naixement de Crist i la pau de Constantí; la segona abarca des d’aquesta fita fins al pontificat de sant Gregori Magne; la tercera comprèn des de la mort de sant Gregori Magne fins a Innocenci III; la quarta arriba al concili tridentí partint de la mort d’Innocenci III, i la cinquena tanca amb Pius VII el moment que segueix la clausura de Trento. Metodològicament curós, l’autor inclou un pròleg explicatiu adreçat als seus lectors i un aparell crític amb notes justificatives de teories i esments, un índex temàtic i una fe d’errates. Algun volum recull també un complet índex alfabètic de noms i termes principals.
Amat compatibilitzà el coneixement de les fonts primàries amb l’ús d’una àmplia historiografia. Es basà en les obres de Mariana, Flórez, Masdéu, Marca, Zurita, Nicolás Antonio, Ferreras, Pérez i Baier, Maians o Campomanes; les publicacions de Ceillier, Hardouin, els pares bol·landistes i Berardi. Sense oblidar els clàssics, Baroni, Rinaldi, Alexander, Thomassin, Tillemont, Orsi, Le Plat, Bossuet, Fénelon, i, sobretot, Fleury i la seva voluminosa Histoire ecclésiastique.
Amb aquesta història de l’Església, Amat volgué combatre els seus tres enemics principals —racionalistes, protestants i ultramuntans—, per la qual cosa cregué especialment útil incidir en els primers segles de l’Església, quan aquesta conservava la potència i la puresa de les creences. També reivindicà els temps daurats de l’episcopalisme i del regalisme, concretats en l’època goda de la disciplina hispànica, fent un especial esment a la importància dels sínodes i concilis. Decidit advocat de les prerrogatives de les esglésies nacionals i de les limitacions de poder del papa, Fèlix Amat connectà amb la sensibilitat del govern hispànic del Segle de les Llums.
Al final de la seva vida es presentà com a antirevolucionari i resumí, amb l’ajut del seu germà Antoni, el llibre d’Edmund Burke: Reflections on the Revolution in France, amb el títol d’Extracto de las Reflexiones sobre la revolución de la Francia y los procedimientos de ciertas sociedades de Londres relativas a este suceso en forma de carta a un joven de París con fecha de 1 de noviembre de 1790.
Justificà la seva adhesió al govern bonapartista de Josep I en dues obres de caràcter històric, la Disertación sobre la guerra de los judíos en tiempo de los macabeos (1809) i la Disertación acerca de la profecía de Jeremías acerca de la guerra con Nabucodonosor contra los judíos (1809), i més directament en unes controvertides Pastorals (datades el 14 d’agost i l’1 de setembre de 1808, respectivament), i en una Representación al emperador Napoleón (1808). Intel·lectual molt actiu, Amat fou, entre d’altres, tertulià del grup de José Vargas Ponce, Ramón Cabrera, Luis López Castillo, Antolín Merino, José de la Canal, Francisco Marín, el marquès de Porto Nuevo i Antonio Cuesta. Però també cultivà amistat amb homes d’un pensament ben diferent del seu, com els professors cerverins Josep de Vega i de Sentmenat i Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols. Utilitzà el pseudònim Macario Padua Melato en unes Observaciones pacíficas sobre la potestad eclesiástica,escrites al principi del s. XIX.
El gruix del seu fons personal es troba a l’Arxiu Torres Amat que, del seu primitiu emplaçament a la casa pairal dels Torres de Sallent (Bages), es conserva actualment a la BC. Moltes altres institucions, però, conserven fonts manuscrites o impreses referents a Fèlix Amat: les biblioteques públiques episcopals de Girona i de Barcelona, els arxius diocesans de Barcelona, Lugo, Segòvia, Toledo i la Seu d’Urgell, l’Arxiu de l’IMHB, l’Arxiu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, l’Arxiu General de Simancas, l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, l’Arxiu del Ministeri d’Afers Estrangers, l’Arxiu General de Palau de Madrid, la Biblioteca de la Real Academia de la Historia de la mateixa localitat, l’Arxiu Secret del Vaticà, l’Arxiu Parroquial de la Revenga segoviana, els arxius capitulars d’Osma-Sòria i el de la Col·legiata de Sant Ildefons.
Lectures
- BARRIO, J.: Félix Torres Amat (1772-1847). Un obispo reformador, Iglesia Nacional Española, Roma 1976.
- CORTS, R.: L’arquebisbe Fèlix Amat (1750-1824) i l’última Il·lustració espanyola, Facultat de Teologia de Catalunya-Herder, Barcelona 1992.
- GARCÍA, J.: Assaig de clarificació del suposat afrancesament de l’arquebisbe d. Félix Amat, tesina de llicenciatura inèdita, UB, Barcelona 1979.
- TORRES I AMAT, F.: Vida del excelentísimo e ilustrísimo señor don Félix Amat..., antiga Imp. Fuentenebro, Madrid 1835.