OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari d’historiografia catalana

Eulàlia Duran i Grau

Historiografia catalana

Sumari de l’article

historiografia historiog
Historiadora.
Barcelona, 1934

Vida i obra

Filla d’Agustí Duran i Sanpere i d’Hermínia Grau i Aymà. Llicenciada en filosofia i lletres (1962) i doctora en història moderna per la Universitat de Barcelona (1979), entre el 1962 i el 1978 tingué responsabilitats diverses en el món editorial català, especialment en la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana. Entre el 1964 i el 1968, i a càrrec d’Edicions 62, treballà en la traducció catalana de La Catalogne dans l’Espagne moderne (1962) de Pierre Vilar, experiència que ella mateixa explicà en el Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1995). Des del 1978 exerceix tasques docents a la UB d’on és catedràtica de filologia catalana dels sxvi al xviii des del 1989. És acadèmica numerària de la RABLB (1987), membre de l’IEC (1990), vicepresidenta del Comité Español de Ciencias Históricas (1993) i membre del comitè de redacció del BRABLB (des del 1998) i d’ER de l’IEC (des del 2000). S’ha especialitzat en la literatura catalana moderna i en la cultura del Renaixement als Països Catalans. Les Germanies als Països Catalans (1982) és la seva primera aportació important. L’autora començà aquest treball sota l’impuls de Joan Reglà, abraçant només Catalunya, però després de la mort d’aquest (1973) el continuà amb l’estímul de Pierre Vilar, el qual la inclinà a ampliar el marc d’observació a Mallorca i el País Valencià a fi d’obtenir la perspectiva idònia per situar les connexions entre els moviments. La globalitat i l’aprofundiment en l’estudi de les Germanies ha fet donar un gir a la historiografia sobre el tema i ha obert una nova perspectiva, perquè no sols ha trobat “fets paral·lels” a Catalunya sinó que ha pogut observar, també, que les Germanies «afectaren amb més o menys intensitat totes les terres de la corona catalanoaragonesa». Duran adverteix diversos incidents connectats en el Regne d’Aragó i la coincidència dels moviments sicilians coetanis. A més, fa una introducció extensa sobre la història de la interpretació de les Germanies, estimulada pel paper que ha tingut aquest tema en la ideologia política del País Valencià i Mallorca, més enllà del s. xviii. L’estudi de les Germanies la posà en contacte amb un fet històric molt ric, que contribuí decisivament a marcar els seus eixos d’estudi i treball posteriors sobre els Països Catalans; d’aquesta manera, enllaçà amb la historiografia més qualificada de l’escola històrica de l’IEC i, en concret, amb l’activitat d’historiador de la literatura de Jordi Rubió i Balaguer. Els principals àmbits d’aquests eixos són, sobretot, les fonts manuscrites o impreses dels coetanis –poesia, cròniques o relacions–, l’humanisme i els estudis d’escatologia i simbologia política dels s. xv i xvi –en la línia dels estudis d’Eiximenis de Pere Bohigas (1928), dels visionaris de Josep Pou i Martí (1930) i d’Arnau de Vilanova i l’arnaldisme de Miquel Batllori (des del 1947)–. Ha dut a terme les edicions crítiques –amb estudis introductoris importants– dels textos catalans més representatius del Renaixement català, com ara: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig (1981), Lluís Ponç d’Icard i el “Llibre de les grandeses de Tarragona” (1984) i A. Beccadelli. Dels fets e dits del gran rei Alfonso. Versió catalana del segle XV de Jordi Centelles (1990), aquest darrer en col·laboració amb M. Vilallonga, que estableix el text llatí. Ha fet també l’edició dels testimonis més significatius dels fets de les Germanies amb la publicació de Les Cròniques de les Germanies (1984), que reprodueix els textos del cavaller Guillem Ramon Català i del notari Miquel Garcia; també ha editat l’obra profana de Joan B. Anyés, en llatí i en versió catalana de Martí Duran (2001). A Profecia i poder al Renaixement (1997) ha editat –en col·laboració amb Joan Requesens– els textos més eloqüents amb els quals culmina el profetisme català estructurat a partir d’Arnau de Vilanova. Finalment, ha editat textos literaris com La passió de Cervera. Misteri del segle XVI (1984) volum que, a més d’incloure el text dramàtic, recull un estudi històric de Duran i Sanpere sobre la representació cerverina.

Al costat de la tasca d’edició crítica de textos antics, l’autora compta amb una producció d’estudis àmplia sobre l’humanisme i sobre la historiografia i el pensament escatològic en la cultura dels Països Catalans dels segles moderns. Moltes d’aquestes investigacions es troben en les diverses revistes en què ha col·laborat: Afers, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Cuenta y Razón, Els Marges, L’Avenç, L’Espill, Llengua i Literatura, Pedralbes, Randa, Recerques i Serra d’Or, i també en les publicacions de col·loquis congressos o simposis com el Colloque International Mouvements Populaires et Conscience Sociale (París, 1984), el Congreso Internacional de Ciencias Históricas (Madrid, 1990), el Colloquium: Antonio Agustín and the classical culture of his time (Londres, 1990), Congresso Internazionale di Studi e Figuri dell’Apocalisse fra ‘500 e ‘600 (San Giovanni in Fiore, 1994), Congresso Internazionale di Storia della Corona d’Aragona (Nàpols, 1997), i Filippo II e il Mediterraneo. Convegno Internazionale (Roma, 1998). Actualment, Eulàlia Duran dirigeix la continuació del Repertori de l’antiga literatura catalana de Jaume Massó i Torrents i ja té publicats els dos primers volums del Repertori de manuscrits catalans (1474-1620) (1998, 2000). Fora del camp de la investigació estricta, ha col·laborat en obres d’alta divulgació o síntesi, sempre dins del seu àmbit d’especialització: Història dels Països Catalans (1981), Història de Barcelona (1975), Diccionari de la literatura catalana (1979), Història de Barcelona (1992), Història de la cultura catalana (1997), Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (1997) i Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (2000). Com a tasca complementària a la seva activitat de docència universitària ha publicat, en col·laboració amb el seu deixeble Josep Solervicens, el butlletí bibliogràfic Orientacions bibliogràfiques sobre literatura catalana moderna (1474-1833) (1993) i el recull d’escrits Renaixement a la carta (1996). Interessada en el reconeixement i la restitució de la millor historiografia que l’ha precedit, actualment dirigeix en col·laboració amb Josep Solervicens l’edició de l’Obra completa de l’historiador jesuïta Miquel Batllori (entre els anys 1993 i 2000 se n’han publicat 15 volums a València). També s’ha implicat en la tasca d’oferir al lector culte semblances o material epistolar d’intel·lectuals significats de la dècada del 1930 o posteriors: Lluís Nicolau d’Olwer, cartes a Hermínia Grau i Aymà (1995) i Epistolari entre Josep Carner i Lluís Nicolau d’Olwer (1995), ambdues publicacions en col·laboració amb Montserrat Albet, o Les perplexitats de Joan Fuster (1998).

Lectures

  1. Repertori de catalanòfils 1, 3 i 4. “Estudis de llengua i literatura catalanes”, VII, XVII i XXXVI, PAM, Barcelona 1983, 1988 i 1998, p. 103-104, 101-102 i 203-207.
Col·laboració: 
ESP

Llegir més...