L’any 1963 entrà a treballar en el diari El Correo Catalán, del qual arribà a ser el redactor en cap. El 1966 fundà amb altres periodistes el Grup de Periodistes Democràtics, una plataforma que pretenia donar un tomb a la vida periodística catalana. En aquells anys, es distingí pel seu tarannà crític amb la corrupció urbanística dels ajuntaments franquistes i la seva voluntat de dur a terme un periodisme honest i compromès amb la societat. L’any 1968 començà a col·laborar amb la revista Oriflama, però el 1974 l’abandonà a causa de les seves desavinences amb Anton Cañellas, que n’era el propietari. Entrà a formar part de la plantilla de Tele-exprés i, a més, començà a treballar en la redacció de diferents llibres d’història i urbanisme. Al juny del 1975 fou detingut i empresonat com a conseqüència d’un article suposadament ofensiu sobre l’exèrcit. Mentre era a la presó en espera de ser sotmès a un consell de guerra, fou acusat de col·laborar amb l’organització terrorista ETA. Finalment, i després d’una forta campanya de pressió popular, fou amnistiat a l’abril del 1976. Després del tancament de Tele-exprés, passà a treballar a la Diputació de Barcelona i a l’Ajuntament d’aquesta ciutat. Posteriorment, s’incorporà a El Periódico, on –entre d’altres funcions– dirigí la popular secció “Las cosas de la vida”. Abandonà aquest diari per incorporar-se al Diari de Barcelona com a subdirector. Tanmateix, la seva actitud crítica davant d’algunes actuacions de l’Ajuntament barceloní (que era el propietari d’aquest diari) provocaren la seva destitució. Aleshores, retornà a El Periódico. Ha simultaniejat la feina de periodista amb la de professor a la Universitat Ramon Llull. Al final de la dècada del 1990 ocupà el càrrec de secretari del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Entre la seva bibliografia destaquen les obres següents: d. a.: El Montjuïc del segle xx (1969); Salvador Seguí, “El noi del sucre”: materials per a una biografia (1974); d. a.: La Barcelona de Porcioles (1976); Los hijos de la calle (1978); d. a.: Vint anys de resistència catalana: 1939-1959 (1978); d. a.: Obrers a Catalunya: manual d’història del moviment obrer 1840-1975 (1982); d. a.: Monuments de Barcelona (1984); d. a.: Nou Barris: la penúltima Barcelona (1991); d. a.: La premsa comarcal al 2000 (1996); amb Marc Andreu, Barcelona en lluita: el moviment urbà 1965-1996 (1996); d. a.: La ciutat transportada: dos segles de transports col·lectius al servei de Barcelona (1997); Cada taula un Vietnam (1997); d. a.: Nou Barris, 25 anys: document gràfic (1997); El periodista entre la indefinició i l’ambigüitat (1998); d. a.: La Pedrera: arquitectura i història (1999) i Burgesa i revolucionària. La Barcelona del segle xx (2000). Huertas ha escrit nombrosos llibres amb la col·laboració de Jaume Fabre: Tots els barris de Barcelona, 7 vol. (1976-80), Carrers de Barcelona: com han evolucionat els seus noms (1982), Barcelona, 1888-1988: la construcció d’una ciutat (1988), Barcelona: la construcció d’una ciutat (1989), Descobrir Ciutat Vella: 14 itineraris (1990), Noticiari de Barcelona: de l’Exposició Universal als Jocs Olímpics (1991), Cent anys de vida quotidiana a Catalunya: del fogó de carbó a l’antena parabòlica (1993) i Els presidents de la Junta d’Obres del Port de Barcelona (1993).