Aspectes històrics dels estudis geològics als Països Catalans

Els coneixements actuals de la geologia de les diferents unitats dels Països Catalans són el resultat de l’acumulació d’informació i de successives i millorades interpretacions des de, pràcticament, el naixement de la geologia al nostre país fins avui, això és, des de fa més de 150 anys, tant per part de geòlegs catalans com forans. En la història d’aquests coneixements podem distingir, fins a final dels anys seixanta, tres grans etapes. La primera comprèn des dels primers estudis naturalistes amb aportacions geològiques dels temps de la Il·lustració fins a la formació dels primers geòlegs a Espanya. La segona és l’època que comença amb l’aixecament del Mapa Geològic, i que comprèn bàsicament la segona meitat del segle passat. La tercera, que arriba fins a passats els anys seixanta d’aquest segle, podem considerar que comença, per agafar una data precisa, l’any 1910, amb la creació dels estudis de Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona.

A les pàgines que segueixen repassarem breument només les principals fites de l’evolució d’aquests coneixements —més que no pas la història dels científics que les han anades adquirint— procurant de ressaltar les influències de les diverses escoles que hi han participat.

Els pioners

Les arrels de la geologia al nostre país, tant pel que fa a la formació d’aquesta ciència com pel que respecta a l’inici dels coneixements dels terrenys que la constitueixen, cal cercaries al final de la Il·lustració; però no és fins després de la Revolució Francesa que hom pot parlar de veritables geòlegs a Espanya. Els inicis de la geologia coincideixen amb els regnats de Carles III i Carles IV a Espanya i amb la privació dels seus Estudis Generals (universitats) a les ciutats de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida i Vic per espai de més d’un segle (des de 1717 fins a 1837) com a conseqüència del decret de Nova Planta (1716). La nova universitat, instal·lada a Cervera, a causa del seu caràcter teològic i escolàstic, fou de poc profit per als estudis científics.

Ja des d’abans de la Il·lustració arribaren a la península nombrosos experts en mineria forans (alemanys a Almadén, suecs a Riotinto, etc.) atrets per les riqueses dels recursos minerals. Als Països Catalans n’és un exemple el capatàs alemany que Cabanilles trobà a les mines de mercuri de la serra d’Espadà al País Valencià. Cal destacar l’irlandès G. Bowles, que publicà una "Introducción a la Historia Natural y a la Geografía Física de España" (1775) on fa la primera descripció científica dels jaciments minerals de la península Ibèrica, entre els quals hi ha els del S del País Valencià. També tracta de la muntanya de Montserrat i del salí de Cardona. Intervingué activament en la creació del Real Gabinete de Historia Natural que, junt amb d’altres institucions nascudes també a la segona meitat del segle XVIII, donaren un gran impuls als estudis científics. Entre aquestes cal destacar el Seminari de Bergara al País Basc (fundat el 1764), el Laboratorio Químico de la Platina (fundat el 1785) i, a Barcelona, l’any 1764, l’Acadèmia de Ciències, a la qual la Reial Junta de Comerç —que, amb la liberalització mercantil amb Amèrica, disposava de fons— confià alguns ensenyaments científics amb l’objecte de suplir la manca d’universitat. A partir de 1766 l’Acadèmia organitzà cursos de química, mineralogia, geologia, botànica, etc. És en aquests ambients on cal cercar els inicis de la geologia a Catalunya.

Hem deixat per al final l’Academia de Minas de Almadén, que, creada sota els auspicis de Carles III, tingué una influència decisiva en la geologia peninsular. Dirigida pels tècnics de les mines (estrangers en les primeres etapes, com el mateix Bowles, i Storr de Clausthal, alemany), hi passaren els aspirants a enginyers de mines, molts dels quals completaren la seva formació a l’Escola Tècnica Superior de Freiberg (Alemanya), sota la influència de Werner, un dels pilars de la geologia. Gairebé 40 geòlegs espanyols passaren per Freiberg; l’escola neptunista de Werner influí decisivament, doncs, en el naixement de la geologia al nostre país.

El malaurat final del regnat de Carles IV i les guerres amb França suposaren el col·lapse de la Il·lustració i de tota la política científica seguida fins aleshores. Moltes institucions quedaren anul·lades i, algunes, definitivament (Seminari de Bergara). La Escuela de Minas de Almadén no es refà fins el 1835 en traslladar-se a Madrid, i l’Acadèmia de Barcelona restà tancada durant 14 anys.

D’entre els naturalistes catalans representatius de l’època de la Il·lustració destaquen el jesuïta Mateu Aymerich (1715-1799) i Antoni Josep Cabanilles (1745-1804). El primer fou professor de la Universitat de Cervera i després del Col·legi Imperial dels Jesuïtes a Madrid. Escrigué una "Historia Natural de Cataluña", però la part destinada al regne mineral es considera desapareguda. El botànic valencià Antoni Josep Cabanilles (o Cavanilles) tenia una bona cultura geològica i les seves "Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, población y frutos del Reyno de Valencia" (1795-97) contenen observacions litològiques de les comarques valencianes, citacions de jaciments de fòssils i consideracions sobre la formació del relleu.

Els primers geòlegs, però, no apareixen fins a final del segle XVIII i començament del XIX. Quasi tots nasqueren a la segona meitat del segle XVIII i treballaren durant les primeres dècades del XIX. Majoritàriament procedien de l’escola d’Almadén i passaren llargues temporades com a alumnes a l’escola de Freiberg. D’entre els enginyers d’aquesta escola que d’alguna manera participen al coneixement del nostre país, cal esmentar Casiano del Prado (1797-1866), que durant cinc anys fou destinat al districte miner d’Aragó i Catalunya; A. Maestre, que estudià les mines d’hulla de Sant Joan de les Abadesses (1834, 1848), la de Farena a les muntanyes de Prades (1846-47) i féu un reconeixement geognòsic i miner de Catalunya i Aragó (1845); Alberich estudià les mines d’Escornalbou (1846); Ezquerra del Bayo es tornà a ocupar de les de Sant Joan de les Abadesses (1848); L. Aladana, de les de la Vall d’Aran (1850); E. Rosales, de les auríferes de Colera, a l’Empordà (1850); E. Sánchez de les de carbó d’Erillcastell a l’Alta Ribagorça (1960). Felip Bauzà (Madrid 1802-1875) realitzà gran part del mapa geològic de les províncies catalanes, que no arribà a publicar en ser nomenat director de la Comisión del Mapa Geológico; amb això entrem ja a la que hem anomenat segona època, la del Mapa Geològic.

Les primeres aportacions al coneixement geològic de les illes Balears es deuen a científics estrangers. Entre elles destaquen els treballs del coronel italià Alberto Delia Marmora; que publicà les "Observations géologiques sur les deux îles Baléares" (1834), amb esquemes de distribució dels terrenys i els primers talls geològics de Mallorca. Es especialment important l’aportació de l’enginyer de mines belga P. Bouvy, que arribà a Mallorca el 1835 com a director d’unes mines de lignit, però que s’ocupà de nombrosos temes, i no solament de geologia. Entre d’altres, concebí i dirigí el dessecament del Prat de Sant Jordi. Donà a conèixer bona part de la naturalesa geològica de les illes Balears (1845 i 1852) i, ajudat pel jove francès Haime (1824-1856), preparà les seves monografies i mapes apareguts els anys 1855, 1863 i 1867.

A l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, els cursos d’història natural començaren el 1766 i, fins a final del segle, s’hi presentaren una quinzena de comunicacions sobre aspectes geològics (sobre la muntanya de Montjuïc, el carbó de Tàrrega, el salí de Cardona, etc.). Alguns dels científics vinculats a l’Acadèmia que s’ocuparen de temes geològics foren J. A. Desvalls d’Ardena, F. Llobet, J. A. Fivaller, A. Tamaro, J. A. Navarro i Francesc Xavier Bolòs i Germà, que donà a conèixer la regió volcànica d’Olot.

Sens dubte, però, Josep Antoni Llobet i Vallllosera (Barcelona 1769-Alacant 1862), que es féu càrrec dels cursos de mineralogia de l’Acadèmia el 1835 en tornar dels vuit anys d’exili que li havien permès d’adquirir una sòlida formació a Marsella i a París, fou la figura de la geologia barcelonina d’aquella època. Publicà "Elementos de Jeolojía" (1842) que, de fet, eren una mineralogia, i diversos estudis sobre el pla de Barcelona (1846), sobre la zona de Vic (1847) i els pous artesians (1834, 1847, etc.). Fou un geòleg prestigiós, consultat arreu d’Espanya sobre problemes de mineria i d’aigües subterrànies.

No és aquest el cas de Carles de Gimbernat (Barcelona 1765-Banhèras de Bigòrra 1834), que si bé fou una figura estel·lar de la geologia catalana d’aquella època, i un científic de categoria universal, no tingué pràcticament influència al nostre país, pel fet que visqué i treballà sempre a l’estranger.

La segona meitat del segle XIX: el Mapa Geològic

Amb l’activitat dels primers geòlegs, els enginyers de mines d’Almadén que havien completat la seva formació a Freiberg, començà una nova època de la geologia peninsular. El 12 de setembre de 1849 es creà una comissió estatal per aixecar la "Carta Geológica de Madrid y la general del Reino", comissió que, amb el temps, conduí a l’actual Instituto Geológico y Minero de España. Sortint de la primera guerra carlina, i malgrat els greus problemes pressupostaris i l’escàs personal disponible, la Comissió inicià la seva tasca, i fins a final de segle col·laborà eficaçment al progrés de la geologia de la península.

A banda de l’empenta donada per la Comissió del Mapa Geològic, durant la segona meitat del segle XIX foren importants les aportacions estrangeres, en particular franceses, tant pel que fa als coneixements i mapes realitzats, com per la influència que exerciren en els geòlegs del nostre país, influència que substituí la de l’escola de Freiberg, fonamental per a l’arrencada de la geologia a Espanya.

Els treballs de la Comissió del Mapa Geològic

La Comissió inicià els seus treballs l’any 1849 i, seguint un criteri administratiu, començà realitzant els seus estudis per conjunts provincials. El 1852, Casiano del Prado publicà la província de Madrid i, lentament durant aquesta primera etapa, els estudis de les diferents províncies s’anaren succeint. Pel que fa a la geologia dels Països Catalans cal destacar, en aquesta primera etapa de la Comissió, el valencià Joan Vilanova i Piera (València 1821-Madrid 1893), molt integrat en el món internacional de la geologia del seu temps, i el qual, juntament amb Ezquerra del Bayo i Casiano del Prado, ha estat considerat un dels pilars fonamentals de la geologia espanyola. Vilanova estudià les províncies de Castelló (1861), Terol (1863), Alacant (1881) i València (1883). Presentà un mapa a escala 1:400 000 de la província de València, i amb les seves aportacions enriquí perceptiblement els coneixements estratigràfics, que no havien avançat gaire des dels reconeixements de Verneuil i Coulomb (1852). Felip Bauzà (1802-1875), nat a Madrid i fill d’un capità de navili mallorquí, en ésser nomenat president de la Comissió el 1864, deixà únicament unes breus explicacions descriptives de les quatre províncies catalanes i, a punt de publicar, el mapa de la província de Girona; als arxius de Madrid sembla que hi ha els originals de les altres províncies. Cap d’aquests mapes no arribà a ésser publicat, a causa de la dedicació de Bauzà a les tasques administratives. Aquests primers anys el ritme d’aparició dels seus treballs era irregular i la majoria foren publicats a la modesta "Revista Minera" (1850-1882).

El 1879 va reorganitzar-se el Servei, i en fou nomenat director M. Fernández de Castro (1825-1895) que accelerà els treballs i n’uniformitzà la publicació. A partir de 1874 es començà a publicar el "Boletín y las Memorias del Mapa Geológico de España". L’any 1882 havien estat estudiades 27 províncies. En aquesta segona etapa destaquen el català Lluís Marià Vidal que estudià els Pirineus Catalans i les illes Balears, i l’aragonès Lucas Mallada que, a més de la seva col·laboració directa al mapa —província de Tarragona—, escrigué una gran síntesi explicativa dels terrenys d’Espanya i nombrosos treballs de paleontologia. Amb pocs anys quedà llest el Mapa Geológico de España per províncies a escala 1:400 000, que fou publicat en 16 fulls rectangulars de 42 x 32 cm entre 1889 i 1892, i reeditat en 64 fulls entre 1892 i 1918. Aquest mapa a 1:400 000 ha estat l’únic mapa del conjunt de l’estat fins el 1972, quan es publicà el d’escala 1:200 000 en 93 fulls, com a síntesi actualitzada de la cartografia moderna existent a molts sectors.

L’aportació estrangera

La tesi de Vézian (1856) és una de les primeres descripcions dels terrenys propers a Barcelona. Conté un mapa a una escala aproximada d’1: 180 000, que reproduïm a la figura, en el qual es distingeixen força bé els principals trets de la distribució dels terrenys geològics d’aquesta regió.

Jordi Vidal

L’aportació estrangera fou especialment important al Principat i a les Illes. Al Principat destaca l’aportació de Vézian (1821-1903), que publicà la seva tesi sobre els terrenys propers a la ciutat de Barcelona. Vézian estigué relacionat amb Almera, fundador de l’escola geològica del seminari de Barcelona, i amb l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. La tesi de Vézian comprèn des del Montseny fins al massís de Garraf i, per l’interior, arriba fins a Igualada. Conté un mapa a escala aproximada 1:180 000 en el qual es distingeixen força bé els trets principals dels terrenys geològics. Uns anys més tard, L. Carez (1854-1936) feia la seva tesi sobre els Pirineus, de la Mediterrània fins a prop de Lleida, Vic, Manresa i Tarragona. Publicada el 1881, representa una aportació notable sobre els terrenys secundaris i terciaris del N de Catalunya, amb el mapa corresponent, en el qual deixa en blanc algunes clapes del sector oriental de Girona.

Entre les aportacions estrangeres al coneixement geològic del nostre país de finals del segle passat, cal esmentar la tesi (1881) de L. Carez (1854-1936) sobre els Pirineus, la qual representa un notable avenç en l’estudi dels terrenys secundaris i terciaris del nord de Catalunya. A la figura reproduïm la part oriental del seu mapa, en la qual reprèn les dades de Vézian.

Jordi Vidal

A les illes Balears, després dels estudis de Bouvy i de Haime ja esmentats, durant la segona meitat del segle XIX destaquen les aportacions de H. Hermit i H. Nolan. La tesi d’Hermite, "Études géologiques sur les îles Baléares; première partie: Majorque et Minorque" (1879), acompanyada d’un mapa a 1:800 000 i de 60 talls, constitueix un treball bàsic en la història de la geologia de les Balears. Assenyala per primera vegada l’existència del Triàsic a Mallorca i observa que les capes de Mallorca es presenten intensament dislocades. Atribueix sistemàticament tots els contactes anormals a falles verticals. Hermite també s’ocupà de Menorca i Cabrera, aquesta última continuació de les Serres de Llevant mallorquines. Nolan, a part de notes curtes sobre diferents aspectes puntuals de l’estratigrafia de Mallorca i Menorca, exposà, el 1895, el primer assaig tectònic de les Balears. Suposa que Mallorca constitueix un gran sinclinal del qual les Serres de Llevant representen un flanc i la Serra de Tramuntana l’altre.

La part més septentrional de Catalunya forma part de les Corberes, unitat nordpirinenca. Un dels primers treballs sobre aquesta regió és el d’Archiach, que el 1859 en publicà una extensa memòria profusament il·lustrada i amb un mapa a escala 1:250 000, que reproduïm a la figura.

Jordi Vidal

Admet una fase orogènica prenummulítica i una altra de postmiocena, i considera les Balears com a restes de la part externa d’una serralada cristal·lina que hauria unit Sierra Nevada amb Còrsega. A la part meridional del País Valencià, al domini bètic, Verneuil i Coulomb (1852) foren segurament els primers autors que publicaren observacions amb una certa coherència i que permeteren d’esbossar alguns trets de l’estratigrafia i de la distribució dels diferents terrenys. Nicklès (1893) féu una contribució remarcable a l’estratigrafia, sobretot a la part bètica del País Valencià. Més endavant (1904-1906) aquest autor fou el primer geòleg que identificà —molt correctament, per cert— els primers exemples d’estructura de "nappes" a la Serralada Bètica, si bé per terres de Múrcia i d’Andalusia. De tota manera, és el primer que tingué una visió del conjunt bètic, i articulà les observacions locals per terres d’Alacant en el marc regional ampli de l’orogènia bètica, tant pel que fa a l’estratigrafia com a l’estructura.

L’aportació dels nostres geòlegs

Lluís Marià Vidal (1842-1922) col·laborà en la realització del mapa geològic d’Espanya a escala 1:400 000 i és autor de molts treballs sobre Catalunya; fou una figura destacadíssima de la geologia peninsular, d’un gran prestigi internacional. La seva obra principal tracta de la geologia dels Pirineus catalans, encara que també s’ocupà de diversos aspectes de la geologia de Mallorca i d’Eivissa. Els seus treballs són d’una gran qualitat i hi destaquen els talls, basats en precises notes de camp entre les quals es troben tant esquemes de paisatge —com el que reproduïm, del sinclinal de Vallcebre, als Prepirineus (a dalt, llibreta de camp, 1869)—, com detalls estratigràfics o estructurals anotats amb gran meticulositat —com els plecs dels terrenys aptians d’Herbers, a la zona d’enllaç entre la Serralada Costanera catalana i la Serralada Ibèrica (a baix, llibreta de camp, 1879).

Jordi Vidal

Els nostres geòlegs treballaven simultàniament amb alguns francesos en l’aixecament del mapa geològic del nostre país. A Catalunya foren els enginyers de mines catalans Lluís Marià Vidal i Silví Thos, a més de J. Maureta i Lucas Mallada. Lluís Marià Vidal i Carreres (1842-1922) féu el mapa de les províncies de Girona i Lleida i és autor de molts treballs sobre Catalunya d’una gran qualitat, de manera que, juntament amb J. Almera, cal considerar-los els pares de la geologia catalana moderna. Fou president del Centre Excursionista de Catalunya i de la Reial Acadèmia de les Ciències de Barcelona, una figura destacadíssima de la geologia penínsular, de gran prestigi internacional, i mecenes al qual es deu bona part del Museu Martorell (fundat el 1878). Tot i que la seva obra principal és sobre la geologia dels Pirineus catalans (terrenys secundaris i terciaris), de la qual era el millor coneixedor de la seva època, també s’ocupà de diversos aspectes de la geologia mallorquina, estratigrafía i geologia aplicada (lignits, coures d’Aubarca) i d’Eivissa.

El mapa de la província de Tarragona anà a càrrec de Lucas Mallada (Osca 1841-Madrid 1921), i del de la província de Barcelona i Andorra, se n’ocuparen Maureta i Silví Thos i Codina (Mataró 1843-1911), cap del districte de Barcelona.

Tots quatre pertanyien a la generació de geòlegs que en pocs anys aixecà el Mapa Geològic d’Espanya a 1:400 000. Gairebé simultàniament amb l’obra d’aquests enginyers de mines, cal situar l’obra iniciada a Barcelona per alguns altres científics catalans. L’any 1869 s’intentà realitzar el mapa geològic de la província, encarregat al geòleg francès refugiat a Catalunya H. de Moulins, però l’obra quedà interrompuda el 1870 amb la seva mort. Setze anys després es feia càrrec del servei del mapa el canonge Jaume Almera i Comas (Vilassar de Mar 1845-Barcelona 1919), que havia fundat el Museu Geològic del seminari de Barcelona (1874) i que publicà un primer esbós geològic dels voltants de Barcelona a escala 1:100 000 (1887), el qual va ésser presentat al Congrés Geològic Internacional de Londres. Almera era un autodidacta iniciat a la geologia per l’amateur Joaquim Landerer (Valencia 1841-Tortosa, Baix Ebre 1922), el qual s’havia format a Suïssa i a França. Almera, amb l’ajut de la

Diputació Provincial, planejà el mapa de la província i inicià la seva col·laboració amb el topògraf i litògraf Eduard Brossa i Trullàs (Sabadell 1848-1924) per a aixecar un mapa topogràfic a escala 1:40 000 amb corbes de nivell cada 5 m, que havia de constituir la base cartogràfica del seu mapa geològic. El mapa d’Almera a 1:40 000 representava, en tots els aspectes, una millora notable repecte als 1:400 000 publicats per l’Estat, ja que era a una escala 10 vegades superior i duia corbes de nivell. En total aparegueren cinc fulls i un altre de fragmentari (Vic). Aquesta obra quedà interrompuda amb la seva mort i amb el canvi de projecte introduït per Marià Faura i Sans (Barcelona 1883-1941) amb l’objecte d’abraçar tot el Principat a escala 1:100 000, també inacabat. L’obra cartogràfica d’Almera, de gran qualitat, es completa amb monografies paleontològiques i estratigràfiques, algunes amb la intervenció d’Artur Bofill i Poch (Barcelona 1844-1929), el seu eficaç col·laborador, que, des de les memòries de la Reial Acadèmia de Ciències, anava publicant. Almera mantingué relacions científiques amb els millors geòlegs del seu temps, tant espanyols com francesos i juntament amb ells publicà diversos treballs, principalment estratigràfics, dels diferents terrenys estudiats, des dels paleozoics fins als pliocens.

El segle XX: els geòlegs estrangers i l’escola catalana de geologia

A partir dels primers anys d’aquest segle, la quantitat de geòlegs catalans i forans que s’han ocupat dels terrenys del nostre país ha augmentat de manera progressiva i, avui, el mapa geològic dels Països Catalans a escala 1:50 000 és molt avançat (han estat publicats el 80 % dels fulls del mapa oficial i en diferents treballs d’investigació hom pot trobar la pràctica totalitat de la resta). A més dels geòlegs del país, hi han treballat geòlegs de França, Alemanya, Holanda i Suïssa principalment, la tasca dels quals ha estat estretament interrelacionada amb la dels geòlegs catalans i ha influït de manera diversa.

Els geòlegs francesos

D’entre els geòlegs francesos que més influència han tingut a la geologia peninsular sobresurt Paul Fallot (Estrasburg 1889-París 1960), el qual al llarg de la seva vida s’ocupà de tota la Mediterrània occidental. I això, tant a causa de les seves aportacions als problemes estratigràfics, paleogeogràfics i tectònics de les zones alpines ibèriques, com de la influència directa sobre la formació de geòlegs del nostre país. El seu primer contacte amb la nostra geologia fou a través de Mallorca, i aviat saltà a Menorca i a les altres Balears; i després a la península, on s’ocupà de la part més oriental de la Serralada Ibèrica; als Pirineus treballà amb Jacob i Astre. Amb Gignoux s’ocupà del Terciari de la regió compresa entre València i Almeria, treball que el portà a la geologia de la Serralada Bètica, objecte principal de les seves recerques a la península. Totes les seves concepcions tectòniques trobaven sempre suport en una estratigrafia precisa i una cartografia extremament detallada. Començà la seva tesi sobre la serra de Tramuntana de Mallorca el 1912, i la publicà el 1922 en una extensa memòria en la qual descriu minuciosament l’estratigrafia i proposa una estructura de "nappes", concepció ja esbossada pel jove Darder. Precisa, igualment, l’edat postburdigaliana i previndoboniana del paroxisme orogènic. El treball va acompanyat d’un mapa a 1:50 000 —en tres fulls— molt acurat per a la seva època, que tot just ara comença a ésser superat. Entrà en contacte amb Darder, que fou el seu primer deixeble a casa nostra i amb qui s’ocupà de diversos aspectes de la geologia mallorquina. La relació entre les illes Balears i la Serralada Bètica preocupà Fallot, que, en diferents moments, proposà dues hipòtesis sobre el significat de l’illa de Menorca en el conjunt de l’orogènia beticobalear. Amb motiu del XIV Congrés Geològic Internacional (1926), Fallot, sota la direcció de Jacob, prengué part amb Astre i Ciry en les investigacions realitzades per aquest equip al vessant meridional de la Serralada, a la vora S de la zona axial.

Fallot començà a ocupar-se de la geologia de la Serralada Ibèrica el 1920, amb Kilian, i després amb Bataller i Faura (1921): estudià l’estratigrafia i els principals trets tectònics de les muntanyes de Tortosa. Posteriorment (1921 i 1922) n’estudià la fauna d’ammonits. Amb Bataller, publicà (1927) una monografia de la regió de Montalban, ja a l’Aragó, que aporta precisions estratigràfiques del Juràssic, el Cretaci i l’Oligocè. És un dels primers estudis detallats de l’estratigrafia del NE de la Meseta; precisen l’edat estampiana del paroxisme orogènic, així com els principals trets de l’estructura tectònica. L’any 1927 Fallot i Gignoux feren una contribució notable sobre el Neogen de la regió compresa entre València i Almeria. Aquest fou el treball que introduí Fallot a la geologia bètica. A partir d’aleshores Fallot féu un seguit de campanyes a la Serralada Bètica. Aportà moltes dades estratigràfiques noves, també d’estructura local; tot, en definitiva, emmarcat en un propòsit de síntesi estratigràfica, paleogeogràfica i estructural de la Serralada Bètica, especialment de les zones externes. L’any 1945 publicà una gran memòria de la regió compresa entre Alacant i el Guadiana Menor.

Com ja hem dit, a part dels seus treballs, Fallot exercí al nostre país un ensenyament directe sobre joves geòlegs i sobre d’altres ja formats que treballaven amb ell, i una influència indirecta a través dels seus deixebles. Així, durant el període balear, Darder adquirí de Fallot la seva formació tectònica, i Colom, micropaleontòleg de Sóller que arribà a la geologia a través de Darder, després es mantingué sempre en contacte amb Fallot. Al S del Principat, abans de la guerra 1936-39, treballà amb Faura i Bataller, i amb aquest últim a la Serralada Ibèrica. Més tard, a partir de 1945, Solé Sabarís i col·laboradors seus (Llopis, Fontboté, Alastrué, etc.) participaren a les campanyes d’Andalusia, i amb aquesta col·laboració pogueren aprendre la importància de l’exactitud i el rigor en la cartografia geològica, i les tècniques de treball en el camp. En aquest aspecte, sens dubte, la influència de Fallot fou decisiva.

L’escola alemanya

L’any 1926, any del Congrés Geològic Internacional, llevat dels Pirineus, hom no tenia gaires idees concretes sobre l’estructura i l’evolució de les serralades alpines de la península, ni del sòcol hercinià. Les investigacions anteriors, com hem vist, havien estat encaminades a l’obtenció de bons mapes i d’excel·lents monografies de conjunt i estudis estratigràfics detallats. El Congrés va atreure l’atenció dels tectònics europeus francesos, alemanys, holandesos i suïssos. El primer assaig de tectònica peninsular fou el del suís Staub sobre la Serralada Bètica que, basat en poques dades d’observació, provocà l’interès dels especialistes i, en aquests sentit, fou de gran utilitat. Durant el lustre que seguí el Congrés, es desvetllà, entre alguns geòlegs espanyols, l’interès pels aspectes tectònics. Darder en fou un. Es justament en aquest moment històric que els deixebles de Hans Stille (1876-1967) començaren els seus estudis a la península. Amb una unitat de mètode i uniformitat en la manera d’orientar els problemes que dóna caràcter a aquesta escola, intenten aplicar-hi les idees de Stille, o bé trobar-hi arguments. Van pretendre donar una visió de conjunt de les grans unitats estructurals de la península a través d’una sèrie de monografies dedicades als Pirineus, la Serralada Ibèrica i la Serralada Cantàbrica, principalment. La seva unitat en el mètode de treball —preocupació per l’evolució paleogeogràfica i el reconeixement estructural sistemàtic— permeté una ràpida assimilació del mètode per part dels geòlegs de la península, facilitada per les traduccions a l’espanyol que hom féu de la majoria d’aquests treballs a iniciativa de San Miguel de la Cámara, professor de la Universitat de Barcelona. La tesi de Llopis (1947) és un bon exemple de l’assimilació d’aquest enfocament.

Les principals aportacions d’aquesta escola al coneixement del sòcol hercinià es realitzaren als Massís Ibèric. Tanmateix, als Països Catalans, Schmidt intentà una síntesi estratigràfica del Paleozoic dels Pirineus (1931) i, a la Serralada Costanera catalana, Schriel plantejà la tectònica herciniana (1929) sobre una base lleugerament revisada de l’estratigrafia coneguda fins aleshores. Ashauer i Teichmüller, a més, s’ocuparen del magmatisme hercinià i intentaren un assaig paleogeogràfic del Paleozoic català (1935).

Enfront de les idees al·loctonistes imperants, intentaren demostrar l’arrelament de la serralada pirinenca (Ashauer, 1934). Misch realitzà, als Pirineus centrals, un gran treball (1934), model de precisió cartogràfica per a un treball amb ambició d’estudi de conjunt. Els estudis d’aquests autors, i d’altres més cap a l’W, aporten els trets generals de l’estratigrafia dels Pirineus en relació amb el desenvolupament paleogeogràfic de la serralada, així com la delimitació de les unitats tectòniques i l’estudi de l’evolució de l’estructura.

A les Balears, gràcies als estudis de francesos i catalans (Fallot, Darder, Colom), la geologia era força coneguda. Hollister, els anys 1933 i 1934, en féu la revisió dels principals aspectes paleogeogràfics i intentà una síntesi coherent de la seva estructura, tractant de relacionar-la amb els Pirineus i la Serralada Bètica, qüestió ja abordada per Fallot i els altres estudiosos de la Serralada Bètica.

Per contra, la Serralada Ibèrica era totalment desconeguda; ningú no havia intentat una síntesi coherent i de conjunt. De la part corresponent als Països Catalans, se n’ocuparen Richter (1930-1933) i Hahne (1930), entre Castelló i Alacant, i Teichmüller (1933) en el seu enllaç amb la Serralada Costanera catalana. Brinkmann (1931) estudià la regió més meridional, ja en contacte amb les estructures bètiques. Per primer cop fou esbossada, en els seus trets principals, l’evolució paleogeogràfica de les vores de la Meseta durant el Mesozoic. En l’aspecte tectònic presenten l’estil de la Serralada com un exemple típic de vora d’avantpaís i es precisa el sentit de les vergències dels plecs en relació als avantpaïsos respectius. En realitat el conjunt de treballs sobre la Serralada Ibèrica constitueix el primer intent d’explicació tectònica general d’un ampli sector de la península.

La serralada Bètica amb prou feines fou abordada. Al sector corresponent al País Valencià cal mencionar el treball de Brinkmann i Gallwitz (1933), dins de la línia de les investigacions d’aquesta escola.

En resum, els resultats dels estudis als Pirineus, la Serralada Ibèrica, les Balears i la Serralada Costanera catalana entre altres, autoritzaren Stille (1934 i 1937) a enfocar en tota la seva amplitud els problemes de l’estructura, l’evolució paleogeogràfica i l’enquadrament dins de l’àrea alpina mediterrània (enllaços, progressiu desplaçament de les onades de plegament, nombre de fases de plegament, etc.).

Els geòlegs holandesos i francesos en el coneixement dels terrenys hercinians dels Pirineus catalans

L’equip de Leiden, sota la direcció de De Sitter, primer, i de Zwart després (De Sitter, de 1953 a 1959; Zwart de 1958 a 1965; Boschma, 1963; Mey 1967, 1968; Zandvliet, 1960; Verspyck, 1965; Oele, 1966, Kleinsmiede, 1960; Hartevelt, 1970, etc.) ha dut a terme, entre 1950 i 1970, un estudi sistemàtic de la zona axial pirinenca, des de la Maladeta fins a la Cerdanya, tant des del punt de vista estratigràfic com estructural. Han publicat la cartografia de tota aquesta àrea a 1:50 000. El conjunt d’aquests treballs constitueix una contribució fonamental al coneixement dels materials hercinians, especialment pel que fa a les successives deformacions que els han afectat.

D’entre els autors francesos que s’han ocupat dels Pirineus catalans cal destacar Pierre Cavet, que el 1957 publicà una extensa monografia sobre l’estratigrafia del Paleozoic de la zona axial entre el Rosselló i Andorra. En aquesta part més oriental dels Pirineus, un grup en el qual destaca G. Guitard ha estudiat el metamorfisme i l’estructura dels massissos de gneis més orientals (el Canigó, Albera). M. Fonteilles s’ha ocupat del massís de l’Aglí. Els geòlegs de Montpeller han realitzat aportacions puntuals sobre l’estructura del Paleozoic superior del N del Canigó. Aquest conjunt de treballs, igual que els dels holandesos, s’han descabdellat entre els anys cincuanta i setanta.

L’escola catalana de geologia

Jaume Almera i Lluís Marià Vidal han estat considerats, com ja hem dit, els pares de la geologia catalana. Ni l’un ni l’altre, però, exerciren la docència; malgrat això, a redós del Museu de Geologia del seminari de Barcelona, l’obra d’Almera tingué continuïtat. El seu deixeble predilecte, Norbert Font i Sagué (Barcelona 1873-1910), es dedicà a sintetitzar l’obra investigadora d’Almera, Vidal i Bofill en un cos coherent sobre geologia de Catalunya i a fer arribar al gran públic els resultats dels estudis especialitzats. El seu "Curs de geologia dinàmica i estratigràfica aplicada a Catalunya" (1905) és, en aquest sentit, la seva obra més representativa. Mort prematurament Font i Sagué, el successor d’Almera fou Marià Faura i Sans (Barcelona 1883-1941) que donà a conèixer (1913) una síntesi dels terrenys primaris de Catalunya, que constituí la seva tesi. El 1915 succeí Almera al front del Servei del Mapa Geològic de Catalunya; entre 1916 i 1923 es publicaren 6 fulls a 1:100 000. En aquesta etapa s’incorporà a les tasques del Museu del seminari Josep Ramon Bataller (la Pobla del Duc, vall d’Albaida 1890-Barcelona 1962), l’últim dels deixebles d’Almera, que donà continuïtat al Museu després de la devastació que havia sofert durant la guerra civil. Entre els anys 1949 i 1962 fou catedràtic de paleontologia de la Universitat de Barcelona, entroncant així l’escola geològica del Seminari amb la de la Universitat. Des de 1962, el Museu segueix en plena activitat sota la direcció de Lluís Via.

El "Curs de geologia dinàmica i estratigràfica aplicada a Catalunya" (1905) és l’obra més representativa de Norbert Font i Sagué (1873-1910), que sintetitzà, per al gran públic, l’obra investigadora d’Almera, Vidal i Bofill, en un cos coherent sobre geologia de Catalunya.

Jordi Vidal

A la Universitat de Barcelona es creà la secció de Ciències Naturals l’any 1911, i ja el 1912 eren proveïdes la majoria de càtedres. Cal destacar els joves catedràtics Francesc Pardillo, que creà una escola cristal·logràfica (Candel, Font Tullot, Amorós, Font Altaba) i Maximinio San Miguel de la Cámara, bon petrògraf, a l’entorn del qual es formaren Solé Sabarís, Llopis, Fernández Villalta i Massachs.

Lluís Solé Sabarís (Gavà, Baix Llobregat 1908-Capellades 1985), després d’una estada de tres anys a la Universidad de Granada com a catedràtic, vingué a la de Barcelona l’any 1943, quan San Miguel de la Càmara es traslladà a la de Madrid. L’activitat de Solé es féu ben aviat manifesta: Solé Sabarís és sens dubte el primer geòleg català que creà una escola, que formà deixebles després de l’enfonsada, del trauma que per a la investigació científica representà la guerra 1936-39. D’una manera activa i conscient exercí el seu mestratge durant els anys de la postguerra i establí contactes amb el món científic d’Europa, que ignorava i era ignorada per l’Espanya d’aquells temps. Solé Sabarís reuní al seu voltant una colla de col·laboradors i deixebles (Llopis, Crusafont, Fernández Villalta, Fontboté, Riba, Virgili, Julivert, Rossell, etc.) i ben aviat els geòlegs que es formaren al seu voltant ocuparen llocs a la indústria, als centres d’investigació i a les càtedres de les Universitats de Barcelona, Oviedo, Granada, Saragossa, Madrid i Salamanca. Cadascun d’ells formà nous deixebles i nous equips que continuaren la tasca i contribuïren a preparar el desenvolupament que ha tingut la geologia al nostre país a partir dels anys seixanta. Així es formà allò que ha estat anomenat l’escola catalana de geologia. Solé Sabarís, que conreà tots els camps de la geologia, és l’últim geòleg complet del nostre país. Tanmateix s’especialitzà en alguns camps com la geormorfologia i la història del Quaternari, en els qual féu valuoses contribucions. A continuació no detallarem, ni de bon tros, totes les aportacions dels nostres geòlegs, com tampoc ho hem fet amb els estrangers. La bibliografia que acompanya aquesta obra n’és una mostra significativa.

Lluís Solé i Sabarís (1908-1985) fou el primer geòleg català que creà escola. Conreà tots els camps de la geologia, encara que s’especialitzà en els camps de la geomorfologia i la història del Quaternari. En els seus treballs inclou sovint blocs diagrames que il·lustren la relació entre el relleu i l’estructura geològica, com el que reproduïm, que mostra la geologia de la regió de Banyoles.

Jordi Vidal

El mapa geològic a escala 1:50 000 dels Països Catalans és molt avançat. A Espanya el publica I’Instituto Geológico y Minero de España, i a França el Bureau de Recherches Géologiques et Minières. Han estat publicats fins ara el 80% dels fulls, els quals s’acompanyen d’una memòria explicativa (a la figura, la portada de la memòria del full de Xàbia).

Jordi Vidal

Durant el nostre segle, els geòlegs catalans han fet aportacions notòries al coneixement dels terrenys dels Països Catalans, i han estat sempre ben relacionats amb les escoles europees més actives, tal com ha estat sempre la tònica, ja des dels temps de Vilanova i Piera durant el segle passat. A Mallorca són especialment rellevants els estudis de Bartomeu Darder (Ciutat de Mallorca 1894-Tarragona 1944) sobre l’estratigrafia i l’estructura de les Serres de Llevant (de 1913 a 1933). Ja abans de l’arribada de Fallot a Mallorca, Darder havia proposat una estructura de "nappes" per a les serres de Llevant (1913). En publicà un mapa a 1:50 000 que ha estat vàlid fins avui. Darder també treballà al Prebètic del N d’Alacant, però publicà poca cosa abans de morir. Després va aparèixer la seva extensa memòria (1945), que no arribà a revisar i que es publicà de manera poc acurada. La seva lectura resulta un xic desconcertant, tot i que deixa entreveure la categoria del seu autor. Del S del principat ja han estat esmentades les aportacions de Bataller i de Faura.

La monografia sobre la morfostructura dels catalànides (1947) de Noel Llopis és una síntesi original en la línia de l’escola de Stille, una fita en la geologia de Catalunya, que utilitza la morfologia com un recurs més per a dilucidar la dinàmica de l’escorça.

Jordi Vidal

La monografia de Noel Llopis i Lladó (Barcelona 1911-Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat 1968) sobre la morfostructura dels Catalànides (1947), acompanyada d’un excel·lent mapa de síntesi a 1:200 000 i nombrosos talls geològics, és una síntesi original en la línia de l’escola de Stille, una fita en la geologia del nostre país que utilitza la morfologia com un recurs més per a traçar el quadre complet de la dinàmica de l’escorça.

Josep Maria Fontboté aporta noves dades i interpretacions sobre els moviments de les falles que limiten les serres i fosses de les serralades costaneres catalanes. Cal destacar els variats estudis paleontològics de Miquel Crusafont i Fernández de Villalta. Els terrenys paleozoics són estudiats pel mateix Solé Sabarís i per Llopis i Fontboté als Pirineus, i per Manuel Julivert a la Serralada Costanera catalana. La Depressió de l’Ebre ha estat un dels principals camps d’investigació de Riba; Rossell s’ha centrat majoritàriament en els terrenys mesocenozoics del vessant sud dels Pirineus, en particular en els aspectes sedimentològics; etc.

"Una taula dels temps geològics" d’Oriol Riba i Salvador Reguant, acabada de publicar (1986), representa una posada al dia, una depuració i una tria de la terminologia estratigràfica, adaptada a les necessitats dels qui fan la recerca de la nostra geologia. És una relació, avançada, del futur "Diccionari de Geologia", projecte de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans.

Jordi Vidal

A partir dels anys seixanta té lloc un gran desenvolupament de la geologia al nostre país: a més dels estudis de geologia a la Universitat de Barcelona, se’n poden cursar a la Universitat Autònoma de Barcelona, i, a les Universitats de Balears i València hi ha departaments de geologia; amb la Generalitat de Catalunya restaurada s’ha creat de nou el Servei Geològic de Catalunya. Aquesta expansió coincideix, a més, amb la formulació de la teoria de la tectònica de plaques, teoria, que, per primer cop en la història de la geologia, permet d’explicar i comprendre la dinàmica global de la Terra i de relacionar els diferents processos geològics que hi tenen lloc, aparentment inconnexos; i, això, a escala global. El desenvolupament i l’aplicació d’aquesta teoria, provinent del camp de la geofísica, a les investigacions geològiques ha revolucionat les ciències de la Terra i marca l’inici d’una nova època de la geologia.