L’estructura tectònica que regeix la disposició relativa dels terrenys de la Mediterrània occidental i, en part, fins i tot, la mateixa composició d’aquests terrenys, són el resultat d’una complexa evolució que s’ha desenvolupat durant uns 250 milions d’anys des del començament dels temps mesozoics. Més exactament, en alguns aspectes, des d’un xic abans, al final del Paleozoic, un cop acabats els processos de l’orogènia herciniana. Com veurem, en darrer terme aquesta evolució és determinada pels moviments relatius de les plaques litosfèriques eurasiàtica, africana i de l’Amèrica del Nord. La individualització, durant una part d’aquest temps, d’altres elements litosfèrics —microplaques— i els moviments relatius entre ells i respecte a les grans plaques, hi introdueixen complicacions remarcables.
A grans trets, en aquesta evolució poden ésser distingides quatre èpoques, que analitzarem tot seguit. Abans, però, convindrà contextualitzar els Països Catalans en el conjunt del marc mediterrani occidental en què es troben.
El context geològic dels Països Catalans
Els Països Catalans es troben íntegrament situats a la regió mediterrània occidental. I com a la resta d’aquesta regió, les característiques geològiques són complexes i variades. Aquesta complexitat i aquesta diversitat són el resultat de l’evolució geodinàmica que aquesta regió, com en conjunt tota la regió mediterrània en el sentit ampli, ha tingut des dels primers temps de l’Era Secundària. En darrer terme, l’evolució geològica en qüestió ha estat regida per uns processos geodinàmics de primer ordre: els que es manifesten amb la individualització i els moviments relatius de les grans plaques eurasiàtica i africana, en relació amb els processos de l’obertura de l’oceà Atlàntic.
El relleu variat dels Països Catalans, amb els seus contrastos entre serralades i depressions i la diversitat de roques que hi afloren, ja dona una primera impressió de l’esmentada complexitat geològica. De fet, les diferents grans unitats fisiogràfiques que s’hi distingeixen es corresponen força bé amb les unitats estructurals geològiques que s’han diferenciat precisament durant l’evolució geològica abans esmentada, al Mesozoic i a les eres següents.
Per a tractar de comprendre aquest procés, de com s’ha arribat a l’estat actual, caldrà, però, sortir dels límits dels Països Catalans a fi de tenir una perspectiva suficient sobre les unitats geològiques que hi són representades. Gairebé totes aquestes unitats s’estenen, també, i en una escala més gran, fora dels límits geogràfics dels Països Catalans, terra endins i/o sota les aigües de la Mediterrània. Seria del tot erroni de voler restringir llur estudi a la part d’aquestes unitats compresa dintre d’uns límits polítics que no tenen cap significació geològica. També caldrà prendre en consideració les conques marines adjacents; llurs característiques actuals i llur evolució geològica tenen unes relacions estretes amb les de les terres que les envolten, i diverses qüestions importants es resolen millor si es plantegen conjuntament, com hom podrà comprovar en diferents punts d’aquesta part de l’obra.
Esquemes de l’obertura de l’Atlàntic nord i de l’evolució geodinàmica de la Mediterrània occidental des del Triàsic tardà fins a començament del Terciari.
Servei de Fotografia/J.M.G., original de Frisch.
A continuació, tractarem de reconstruir, a grans trets, la successió dels esdeveniments principals de la història geològica de la Mediterrània occidental, que són els responsables de la individualització i la diferenciació de les grans unitats geològiques que hom distingeix als Països Catalans, i que coincideixen amb les unitats fisiogràfiques: els Pirineus, la Depressió de l’Ebre, la Serralada Ibèrica, l’orogen bètic i el Promontori Balear, etc. Aquesta història es limitarà als 250 darrers milions d’anys, aproximadament; la història de temps anteriors ja no ha tingut una influència directa en aquelles unitats. De tota manera, una part considerable de les roques i els terrenys geològics que afloren als Països Catalans s’han originat i han estat deformats i transformats en aquelles èpoques ja més reculades; tractarem aquesta qüestió degudament a les pàgines corresponents a l’anomenat sòcol hercinià. Les pàgines que ara segueixen són dedicades a alguns aspectes, més estàtics, de les unitats geològiques dels Països Catalans, en relació amb el conjunt de la regió mediterrània occidental.
Les característiques de les roques i els terrenys geològics representats a diversos indrets de la regió mediterrània occidental permetran de distingir-hi dominis de diferents tipus, als uns o als altres dels quals pertanyen les unitats geològiques que considerem. La major part de les roques i els terrenys en qüestió es poden agrupar, en una primera aproximació, en dos grans conjunts: el sòcol hercinià, constituït per roques d’edat paleozoica i més antiga, que van ésser intensament deformades per efecte de l’orogènia herciniana, al Carbonífer, i que poden haver estat o no deformades per efecte de l’orogènia alpina; i la cobertora, formada per roques d’edats Mesozoica i Cenozoica, deformades o no per efecte de l’orogènia alpina.
Els diferents tipus de dominis abans al·ludits es distingeixen precisament per l’existència o no de les deformacions alpines i per les seves característiques. Així, hom pot distingir-ne de tres tipus. En primer lloc hi ha els dominis corresponents a segments de l’orogen alpí, on es troben les roques de la cobertora intensament deformades, conjuntament o no amb les del sòcol, segons estructures caracteritzades per llargs feixos de plecs i encavalcaments; és el cas, no sols dels Alps, sinó també de la serralada Mogrèbide del N d’Àfrica, de la Serralada Bètica i de la seva continuació a les Illes. Els Pirineus, que, tot i mostrar estructures semblants i correspondre a un orogen d’edat alpina, no formen part del sistema alpí pròpiament dit. En segon lloc, hi ha els territoris on la cobertora també ha estat deformada, però en un grau moderat o feble, en els quals també es reconeixen estructures en feixos de plecs i alguns encavalcaments, però que en conjunt representen un escurçament menys considerable que en el cas precedent; la Serralada Ibèrica i la part adjacent de l’anomenada Serralada Costanera catalana són territoris corresponents a aquest tipus de domini. Finalment, hi ha els territoris caracteritzats per l’absència total, o quasi, d’estructures de plegament que afectin la cobertora. La Depressió Central Catalana i, en conjunt, la Depressió de l’Ebre, pertanyen a aquest tercer tipus, amb d’altres regions comparables, com la depressió d’Aquitània, una bona part del Massís Ibèric, o l’anomenat altiplà del Marroc, per bé que en alguns indrets pugui haver-hi plecs que afecten una part limitada de la cobertora.
En certa manera superposant-se als dominis de l’un o l’altre dels tres tipus que acabem d’enumerar, cal distingir també les àrees caracteritzades per un desenvolupament important d’estructures de blocs limitats per fractures, que han funcionat en temps geològicament recents (els darrers 25 milions d’anys). Aquestes àrees, en conjunt, tendeixen a correspondre a depressions en terra ferma o envaïdes per la mar, i presenten certes característiques pròpies que els confereixen una personalitat especial. Les serres i les depressions costaneres, i les àrees marines adjacents corresponen a aquest tipus de domini.
Cal recordar, finalment, l’existència a la Mediterrània occidental de conques marines caracteritzades per l’escorça de tipus oceànic, desenvolupada en temps geològics relativament moderns i recoberta per sediments del Neogen i del Quaternari. A aquesta categoria corresponen els fons relativament profunds de l’anomenada conca algerobalear-provençal, i la de la mar Tirrena. L’origen i l’evolució d’aquestes conques tenen unes relacions molt estretes —concausals— amb els de les terres veïnes.
Mapa de les grans unitats estructurals de la Mediterrània. S’hi han distingit l’orogen alpí, amb les roques de la cobertora mesozoica i terciària intensament deformades; les serralades que, tot i posseir la cobertora deformada, no formen part, estrictament, de l’orogen alpí; les àrees amb la cobertora deformada, però en menor intensitat; i finalment les regions sense deformacions a la cobertora. A més s’han indicat les regions on aflora el sòcol, sense haver estat afectat per l’orogènia alpina i també les àrees oceàniques.
Maber, original de M. Durand-Delga i J.M. Fontboté.
Així com el sòcol no mostra cap especial correlació entre la seva composició segons els indrets i la seva actual situació en un o altre dels tipus de dominis continentals distingits abans, la cobertora sí. De fet, la composició de la cobertora, constituïda quasi exclusivament per roques sedimentàries, enregistra les diferents condicions que han prevalgut segons els indrets: condicions d’immersió sota les aigües de la mar, més somes o més profundes, o d’emersió; la proximitat o la llunyania de relleus muntanyosos i d’altres factors de l’ambient en el qual s’ha anat realitzant el procés de sedimentació. I bé, aquestes condicions de l’ambient són influïdes, certament, per factors més o menys independents de l’evolució geodinàmica interna, com per exemple el clima i les seves variacions, però també per factors molt estrictament lligats a aquesta evolució. En definitiva, els processos d’aprimament de la litosfera es tradueixen en enfonsaments; afavoreixen el desenvolupament de la fracturació i d’una estructura de blocs. En conseqüència, es produeix una compartimentació de l’ambient sedimentan, la qual repercuteix en variacions ràpides dels gruixos i les característiques de les roques sedimentàries formades. I podrien esmentar-se, encara, d’altres exemples en el mateix sentit. Així és com els processos de la tectònica global també queden, en una part considerable, documentats i enregistrats a les sèries sedimentàries.
L’estudi d’aquestes resulta, per tant, indispensable per a reconstruir-ne el desenvolupament; molt especialment pel que fa als de l’època anterior a les deformacions més importants, que són conseqüència dels processos d’escurçament de l’escorça, però també forneixen una important informació sobre els processos més tardans. No sols les característiques estructurals originades pels processos de deformació de les roques, sinó també les de les sèries sedimentàries, les de les roques volcàniques que poden estar-hi associades, les característiques del metamorfisme que pot afectar les roques i, encara, d’altres fets, donen informació sobre els esdeveniments i els processos de la geodinàmica interna.
Per exemple, és als dominis pertanyents a l’orogen alpí on es troben àrees on la cobertora és gruixuda i comporta una representació majoritària de terrenys formats als fons de conques marines. En força casos, aquestes roques sedimentàries contenen fòssils, tenen altres característiques que demostren haver-se originat a profunditats considerables i van associades a roques volcàniques, producte d’erupcions submarines. Aquests fets s’expliquen molt bé perquè l’orogen alpí ha sorgit precisament d’àrees que durant el Mesozoic van ésser sotmeses a enfonsaments importants com a conseqüència de processos d’aprimament de la litosfera que, en part, van comportar l’aparició de fons oceànics. En aquestes àrees, les masses de materials fosos procedents de l’astenosfera tenien un fàcil accés cap a l’exterior i s’originaven així erupcions volcàniques, els productes de les quals s’associaven als sediments propis d’aquests fons marins. En canvi, a les àrees estables de les plaques litosfèriques que romanien exemptes d’aquells processos d’enfonsament, la sedimentació que eventualment es desenvolupava no podia originar sèries gruixudes i, en el cas que fossin envaïdes per la mar, les aigües hi romanien somes.
Sobre aquestes i altres qüestions connexes tractarem amb detall quan fem la descripció de les diferents unitats. Hom podrà constatar fins a quin punt les característiques geològiques que actualment observem als Països Catalans reflecteixen i documenten la complexa evolució de la regió mediterrània occidental. I, com a tota la Terra, la gran diversitat i la complicació de les característiques geològiques de cap manera no són el resultat d’una successió d’esdeveniments caòtica i inconnexa. Ans al contrari, tot és determinat rigorosament per una ordenada seqüència de processos. Tractarem, a continuació, d’exposar els seus trets fonamentals i quina ha estat aquesta seqüència.
Dels darrers temps del Paleozoic al Juràssic inferior (250-195 milions d’anys)
Reconstrucció paleogeogràfica de la Mediterrània occidental al pliensbaquià (190 milions d’anys). Durant el Juràssic inferior comença la fragmentació de la Pangea a causa dels processos d’aprimament i fracturació concentrats al llarg de zones estretes, com la que s’estén entre allò que serà la placa africana i la placa ibèrica. Com a conseqüència del començament de la formació de l’oceà Atlàntic, s’individualitzen les plaques africana i eurasiàtica. Àfrica i la placa d’Ibèria començaren a lliscar lleugerament respecte d’Euràsia.
Jordi Vidal, reproduït de Dercourt i col·laboradors. Maber
Durant la primera d’aquestes èpoques, tota l’àrea de la Mediterrània occidental, el mateix que aproximadament la meitat de la superfície de la Terra, constitueix una única placa. L’escorça d’aquesta placa és de tipus continental. El conjunt continental, en gran part emergit, i en part cobert per mars epicontinentals d’aigües somes, és l’anomenada Pangea. L’altra meitat és una altra placa ambescorça oceànica. Es tracta d’una situació singular, adquirida al final del Paleozoic i que no s’ha repetit des de llavors. Tot fa pensar que en temps més antics de la història de la Terra es va donar només poques vegades i durant períodes relativament curts. La reunió de tota l’escorça continental en una única placa és especialment inestable, i els esforços mecànics que s’hi exerceixen hi produeixen nombroses fractures. A la regió mediterrània occidental, igual que en moltes d’altres, hom reconeix l’existència d’importants fractures que es desenvoluparen al final del Carbonífer i durant el Permià. Donen lloc a la individualització de blocs diversament enfonsats, aixecats o traslladats. Així, s’individualitzen conques sedimentàries, generalment no gaire extenses, però on s’acumulen gruixos considerables de sediments procedents de l’erosió dels blocs aixecats veïns. Les conques de l’Estefanià i el Permià reconegudes als Pirineus i a la Serralada Ibèrica tenen aquest caràcter. Algunes de les fractures van ésser aprofitades per la sortida de materials fosos procedents de la part més inferior de l’escorça o del mantell. S’originà així una important activitat volcànica i plutònica. Les grans erupcions d’edat estefaniana i permiana, reconegudes, per exemple, al peu de la serra del Cadí, molts dics de roques ígnies de la Serralada Costanera catalana, i una part considerable dels massissos granítics d’aquelles terres, són precisament el resultat de l’activitat esmentada.
Com en moltes regions d’Europa, els darrers temps del Permià i durant el Triàsic, l’activitat tectònica i magmàtica sembla disminuir i concentrar-se en unes àrees determinades. L’escalfament diferencial de la litosfera, causat principalment pels lents corrents de convexió de l’astenosfera, produeix situacions de tensió en certes zones, que es tradueixen en l’aprimament de la litosfera per l’acció conjunta de mecanismes dúctils cap a la profunditat, i de falles en les parts més altes. Aquest procés permet una diferenciació d’àrees: unes s’enfonsen més i esdevenen, així, conques sedimentàries on s’acumulen grans gruixos de sediments; d’altres romanen més altes, la sedimentació hi és més limitada, i sovint són subjectes a processos d’erosió.
En els terrenys triàsics de la Mediterrània occidental, en conjunt, sembla que aquest període es caracteritza per un predomini de moderades condicions tensionals a l’escorça, les quals es tradueixen en el seu aprimament en certes àrees i el consegüent enfonsament. L’activitat volcànica es troba representada només en certs indrets, precisament entre els subjectes a un procés d’aprimament de la litosfera més accentuat.
Condicions semblants prevaldran als primers temps del Juràssic. La regió mediterrània occidental continuarà distribuïda entre terres emergides molt aplanades, pobres en relleus muntanyosos, i mars d’aigües somes de límits un xic canviants segons els moments. Aquests canvis, no gaire importants tanmateix, no arriben a emmascarar una imatge de relativa estabilitat des del punt de vista geodinàmic.
Vers el Pliensbaquià o Charmouthià (aproximadament, fa uns 195 milions d’anys), sobrevenen esdeveniments de primera importància que canviaran decisivament la situació prevalent fins aleshores.
Del Juràssic inferior al Cretaci inferior (195-120 milions d’anys)
Reconstrucció paleogeogràfica de la Mediterrània occidental al Cal·lovià (155 milions d’anys). Respecte de la situació del Pliensbaquià es constata la progressiva creació de fons oceànics, l’extensió a partir de les terres emergides del domini de plataforma, i l’àrea corresponent a allò que més tard serà la individualització del solc beticobalear entre Ibèria i la petita placa d’Alboran.
Jordi Vidal, reproduït de Dercourt i col·laboradors.
Efectivament, durant el Juràssic inferior, els processos d’aprimament i fracturació de la Pangea, concentrats al llarg de certes zones estretes, comencen a produir ja la fragmentació d’aquella gran i única placa continental. Una de les ruptures es produeix entre els territoris, llavors veïns, que corresponen actualment a l’Àfrica occidental i a la part oriental de l’Amèrica del Nord. Comença així, per la seva part central, a originar-se l’oceà Atlàntic, mitjançant el procés d’acreció ja referit. I comença a individualitzar-se una placa, la placa africana, respecte a la resta de la Pangea. Ara bé, tal com ja hem indicat, els moviments de les plaques, com els dels casquets que cobreixen totalment una esfera, són forçosament rotacionals i interrelacionats. L’obertura del nou espai de l’Atlàntic central repercuteix en un moviment relatiu d’Àfrica respecte a Euràsia, moviment de lliscament lateral sinistre, en virtut del qual, prenent —arbitràriament— Euràsia com a referència fixa, Àfrica migra cap a l’E. Al mateix temps, atesos els components rotacionals del moviment, Àfrica tendeix a allunyar-se d’Euràsia. Entremig, l’oceà Tetis, que ja feia una gran entrada en la part oriental de la Pangea, anirà avançant vers l’W tot eixamplant-se. D’aquesta manera aniran creixent nous espais oceànics a les vores continentals africana i nordamericana, i formaran el fons oceànic de l’Atlàntic central. D’una manera comparable, l’oceà Tetis anirà eixamplant-se i estenent-se cap a l’W, a mesura que es van separant les àrees continentals africana i eurasiàtica. D’altres processos comparables es desenvolupen també en altres regions de la Terra, de manera que hom pot parlar d’un procés general de fragmentació de la Pangea i de la individualització de noves plaques que es mouen les unes respecte a les altres.
Els processos d’individualització i separació de les plaques tenen conseqüències especialment importants als territoris situats al llarg de les línies de fractura de l’escorça continental. Aquesta escorça, ja abans de la fractura, s’ha vist sotmesa a processos d’aprimament i de fracturació mitjançant falles que individualitzaven blocs diversament basculats, i que en conjunt s’enfonsen i formen el substrat de conques sedimentàries. Un cop assolida la ruptura de la continuïtat de la placa, aquesta zona esdevé un marge continental de la placa —un marge "passiu"—, puix que per la zona de ruptura apareix el material que constituirà el nou fons oceànic progressivament eixamplat. L’heterogeneïtat de les escorces veïnes, l’antiga fracturació i la individualització de blocs consegüent, les anomalies tèrmiques i d’altres factors fan que aquests marges siguin zones vulnerables, on els esforços mecànics, transmesos pels nuclis continentals quasi rígids, produiran més fàcilment deformacions, i les antigues fractures podran ésser remobilitzades amb jocs diferents segons les noves situacions d’esforç.
Mentre que els marges de l’Atlàntic central tindran després de la ruptura un comportament relativament més estable, a causa de la situació mecànica més senzilla que resulta d’un allunyament progressiu de la placa africana respecte a l’Amèrica del Nord, entre Euràsia i Àfrica la situació és més complicada. Entre altres motius hi ha el moviment mixt, de lliscament lateral i separació. El fet és que parts marginals d’Euràsia i Àfrica s’individualitzen com a plaques autònomes de les grans, i també que en els marges continentals es desenvolupen situacions mecàniques més canviants, que fan que els marges de plaques i microplaques sofreixin extensió, contracció o lliscament lateral segons els llocs i les èpoques. A les serralades alpines de la Mediterrània occidental, aquests processos han quedat ben enregistrats.
La ruptura de la Pangea i l’aparició de nous espais oceànics o de l’extensió dels existents —cas del Tetis cap a l’W— donen lloc a l’aparició de roques de tipus diferent. Entre les sedimentàries s’originen formacions pròpies d’aigües marines més profundes en els espais oceànics. I també damunt els blocs més enfonsats dels marges continentals, on els sediments propis d’aigües fondes recobriran els d’aigües somes característiques dels medis de mar epicontinental que fins llavors havien prevalgut. I, en associació amb les roques de fàcies profundes, s’hi troben també roques volcàniques de composicions característiques dels espais oceànics i de llurs proximitats.
Reconstrucció paleogeogràfica de la Mediterrània occidental a l’aptià (110 milions d’anys). Al Cretaci inferior s’inicià l’obertura de l’Atlàntic nord. La placa euroasiàtica s’allunyà més ràpidament que l’africana respecte de la placa americana. Hom hi constata l’ampliació de les àrees oceàniques i la individualització del solc pirinenc.
Jordi Vidal; reproduït de Dercourt i col·laboradors.
A la Mediterrània occidental es troben prou ben il·lustrats alguns dels importants esdeveniments de l’època en qüestió. Així, a l’obertura de l’Atlàntic mitjà i al seu progressiu eixamplament, correspon la ruptura de les extenses plataformes carbonàtiques pròpies de mars d’aigües somes. Aquestes plataformes cobrien una part considerable de l’àrea d’Europa i del N d’Àfrica, dintre de la qual es trobaven dominis d’on sorgiren després la Serralada Bètica, les Balears, els Alps i les serralades mogrèbides. En ells, una part de la plataforma s’enfonsà i la sedimentació que hi reprengué ho féu ja en condicions pròpies d’aigües més profundes. Quant a l’oceanització, dintre de l’àmbit de la Mediterrània occidental no es desenvolupa un ampli fons oceànic comparable al de l’Atlàntic central. La separació de les masses continentals hi és també menys considerable que no pas a la Mediterrània oriental i que més a l’E, on el Tetis eixampla vigorosament els seus dominis. D’altra banda, el joc de les microplaques introdueix un nou factor de complicació a la Mediterrània occidental. Hi és segura la creació d’àrees oceàniques, en faixes relativament estretes i en part discontínues, en funció dels moviments de les microplaques. Una d’aquestes faixes, entre Ibèria i Àfrica, que potser podria representar en certa manera l’acabament vers el N de la cicatriu de l’Atlàntic central, hauria pogut enllaçar l’espai dels Alps, que comunicava per l’E amb zones més obertes del Tetis.
Del Cretaci inferior al Miocè superior (120-10 milions d’anys)
El procés de ruptura de l’antiga Pangea es continua durant el Mesozoic. Un dels esdeveniments d’aquest procés té una especial importància per a l’evolució de la regió mediterrània occidental, d’una forma comparable, però no pas igual, al que representa la iniciació de l’obertura de l’Atlàntic central: és el de l’obertura de l’Atlàntic nord. La separació entre l’Amèrica septentrional i Euràsia, que ja es comença a prefigurar en certa manera al començament del Mesozoic, és feble durant molt de temps, i es resol mitjançant processos d’aprimament dintre de la litosfera, sense ruptura d’aquesta; la fracturació es manifesta només a la part alta de l’escorça, i en aquesta zona, sobre un conjunt de blocs basculats, es desenvolupa una sedimentació marina d’aigües somes. Serà a l’Aptià que, finalment, es produeix la ruptura. Un nou espai oceànic anirà separant l’escorça continental eurasiàtica i l’americana, que ara ja pertanyen a dues plaques diferents.
Reconstrucció paleogeogràfica de la Mediterrània occidental al límit cretaci-paleocè (65 milions d’anys). Continua l’apropament d’Ibèria i Europa, fet que acabarà, al nord d’Ibèria, amb la gènesi de la serralada pirinenca. El plegament pirinenc avança de l’est cap a l’oest.
Jordi Vidal, reproduït de Dercourt i col·laboradors.
Reconstrucció paleogeogràfica de la Mediterrània occidental al límit Santonià-Campanià (80 milions d’anys). Cal destacar el moviment sinistre d’Ibèria respecte d’Euràsia, amb rotació en sentit invers al de les busques del rellotge. Aquest fet comporta, a l’oest, l’obertura del golf de Biscaia, amb formació d’escorça oceànica, i, a l’est, l’apropament d’Ibèria i Europa amb l’inici del plegament als Pirineus orientals.
Jordi Vidal, reproduït de Dercourt i col·laboradors.
Aquella ruptura té unes conseqüències molt importants: des d’aquella ruptura, l’expansió o l’eixamplament del nou fons oceànic, el de l’Atlàntic nord, es fa més de pressa que el de l’Atlàntic central. Hom pot dir, doncs, que Euràsia s’allunyà d’Amèrica més de pressa que Àfrica. Això comporta que, així com en l’època precedent, Àfrica s’allunyà d’Euràsia tot avançant-la en el seu camí vers l’E, ara els dos continents s’acosten, i és Euràsia el que avança més de pressa vers l’E. Per tant, el canvi fou radical, i en principi tendí en certa manera a restablir la situació existent abans de començar el procés de l’obertura de l’Atlàntic. Ben entès, diem restabliment, pel que fa a la situació relativa entre Euràsia i Àfrica, no pas quant a la situació d’aquests continents respecte a Amèrica, que continuà allunyant-se i s’allunya encara a l’època actual, tot eixamplant-se l’Atlàntic. Les conseqüències d’aquest canvi radical, quant als moviments relatius d’Euràsia i Àfrica, són importantíssimes en tots els ordres.
Durant l’època anterior, els nous fons oceànics anaren ocupant les àrees que s’obrien entre les masses continentals en qüestió. Si aquestes s’acosten en lloc d’allunyar-se, cal "resoldre" l’inevitable problema d’espai que es planteja. La resolució es fa segons els mecanismes de subducció de l’escorça oceànica que ja hem descrit, mentre sigui possible, és a dir, mentre hi hagi escorça oceànica disponible entre les masses continentals que convergeixen. I, efectivament, parts creixents del fons del Tetis desapareixeran així engolides dessota de marges continentals actius que s’instal·len més o menys en coincidència amb alguns dels antics marges passius. Ben entès que la subducció afecta l’escorça oceànica i la part subjacent del mantell superior, els sediments acumulats damunt del fons oceànic —com ja hem indicat prèviament—, per raó de la seva lleugeresa, només seran engolits excepcionalment. També quedaran en alguns llocs intercalades, com encenalls, algunes escates de l’escorça oceànica. Tots aquests materials constituiran una part característica de les "zones internes" dels orògens alpins i es troben afectats per processos de metamorfisme provocats per les noves condicions de pressió i de temperatura a les quals són sotmeses les roques implicades. A la Mediterrània oriental i més enllà, cap al Pròxim Orient i l’Orient Mitjà, aquest procés es fa, en principi, sense gaires dificultats. Per contra, aquestes arriben aviat pel que fa a la Mediterrània occidental.
En efecte, entre les masses continentals que s’acosten a la part occidental, els fons oceànics són poc extensos, els marges eurasiàtic i africà presenten contorns que no encaixen, i la individualització i els moviments relatius de les microplaques que han anat desprenent-se de les plaques principals, compliquen moltíssim el desenvolupament del procés. Així és com aviat comencen a afrontar-se, a banda i banda i entremig, les masses continentals de plaques i microplaques, i es generalitzen els corresponents processos de col·lisió. Naturalment, de primer seran zones pertanyents als antics marges passius de plaques i microplaques les afectades pels processos de col·lisió. Els sediments joves que s’havien dipositat damunt dels marges passius, i d’altres no tan joves, seran comprimits i, així, plegats i afectats per escatacions i encavalcaments progressivament importants. Llur estructura, que ja havia estat afectada pel desenvolupament del dispositiu en blocs diversament aixecats, enfonsats i basculats durant l’etapa anterior, com a resultat d’aquesta compressió esdevé especialment complicada en molts indrets. El mateix sòcol de materials paleozoics i més antics també resultarà afectat. Com a regla general, de les zones de col·lisió resultaran estructures caracteritzades pel desenvolupament de grans masses de roques, encavalcades les unes damunt de les altres, vers els nuclis continentals. Si els processos de col·lisió continuen durant prou temps, podran fins i tot afectar zones de l’escorça continental relativament allunyades dels antics marges, les quals s’aniran incorporant així a l’edifici de l’orogen.
Endemés, aquests processos de col·lisió, a la Mediterrània, es veuen encara complicats per dos factors: el lliscament lateral d’Euràsia vers l’E respecte a Àfrica, que és important en certs moments d’aquesta època; i, sobretot, els moviments relatius de les microplaques. Aquests dos darrers expliquen principalment el fet, aparentment paradoxal, que dintre d’un quadre general d’escurçament de la litosfera, resultat de la convergència de les plaques eurasiàtica i africana, es puguin originar nous espais amb escorça oceànica. Són els moviments divergents de certes microplaques entre elles, o entre alguna d’elles i les plaques principals, que permeten l’aparició de nous espais oceànics petits, però significatius, i el desenvolupament de processos d’aprimament de l’escorça continental. Fins i tot en indrets del mateix orogen alpí, on s’havien desenvolupat processos de col·lisió al començament de l’època.
Així doncs, per bé que l’època en qüestió és regida, a l’àmbit mediterrani, pel signe de l’escurçament, i els processos de subducció i de col·lisió en són la manifestació generalitzada, també s’hi desenvolupen processos de signe oposat, els quals, si bé són més localitzats, arriben a tenir-hi una importància en cap cas negligible. De fet, aquesta complexa i canviant successió de situacions mecàniques explica el complicat dispositiu de l’orogen alpí, amb la successió de dispositius d’arcs molt tancats dels feixos de plecs i encavalcaments, i la intercalació d’àrees amb escorça oceànica jove, com la de les conques profundes de la Mediterrània occidental. I, en relació amb el desenvolupament d’aquestes estructures i dispositius, emergeixen alterosos relleus muntanyosos i s’individualitzen noves conques sedimentàries. En aquestes conques s’acumulen potents sèries sedimentàries, com a resultat de l’erosió d’aquells relleus, les quals podran, a llur torn, ésser encara deformades per noves situacions compressives, amb el progrés del procés de col·lisió.
Reconstrucció paleogeogràfica de la Mediterrània occidental al límit priabonià-oligocè (35 milions d’anys). És el moment culminant de l’orogènesi a l’àmbit pirinenc i, al sud d’Ibèria, la placa d’Alboran es desplaça cap a l’oest en relació a Ibèria i Àfrica.
Jordi Vidal, reproduït de Dercourt i col·laboradors.
Més en concret, a la part de la regió mediterrània occidental que interessa aquí, alguns fets il·lustren especialment el desenvolupament dels processos geodinàmics en qüestió. Llurs resultats principals seran l’edificació dels segments més occidentals del sistema orogènic alpí, però també s’originaran d’altres orògens que no hi pertanyen. Amb els seus moviments de rotació durant el Cretaci i de lliscament i de convergència amb la placa eurasiàtica fins al Miocè, la microplaca ibèrica, individualitzada un cert temps a l’extrem sudoccidental d’aquella, dona lloc a l’obertura del golf de Biscaia, al desenvolupament de la conca sedimentària pirinenca i, finalment, a la gènesi de l’orogen pirinenc. Per la seva banda, des del final del Cretaci fins a ben començada l’Era Terciària, una altra microplaca, la d’Alborán, resultat d’una fragmentació del marge N de la placa africana, es mou vers l’W en relació amb aquesta i amb la ibèrica. És la col·lisió i el lliscament lateral amb ambdues plaques que contribueixen decisivament a l’estructuració dels orògens bètic i mogrèbide.
Reconstrucció paleogeogràfica de la Mediterrània occidental a l’Aquitanià (20 milions d’anys). El plegament pirinenc ja ha cessat. Com a conseqüència del desplaçament cap a l’oest de la placa d’Alboran, s’activa el plegament de les serralades Bètica i Magrebí. D’altra banda, el bloc corso-sard ha començat a girar tot allunyant-se d’Ibèria. El resultat del moviment d’aquests petits blocs a la Mediterrània occidental és el començament de la formació de la conca marina provençal-balear.
Jordi Vidal, reproduït de Dercourt i col·laboradors.
Finalment, i en una època més tardana, a l’Oligocè, una part del marge de les plaques ibèrica i eurasiàtica, des de Provença fins a València, es veu afectada per un procés d’aprimament de l’escorça que tendeix a allunyar-ne la vora, on ja s’ha edificat una part de l’orogen alpí, que enllaçava la Serralada Bètica amb els Alps. Les Pitiüses, Mallorca i Cabrera son parts d’aquest segment d’enllaç. Entre elles i el continent el procés d’aprimament és moderat i no s’arriba a la ruptura de l’escorça continental; l’aprimament d’aquesta provoca el seu progressiu enfonsament al golf de València i entre Catalunya i les Balears. Però més al NE s’arriba a la ruptura. El conjunt de Sardenya i Còrsega, que originàriament quedava a prop de Catalunya, el Llenguadoc i Provença, com a nova microplaca, emprèn una deriva cap al SE en un moviment de rotació, mentre que l’espai resultant és ocupat per escorça oceànica de nova creació. Aquest espai, juntament amb el que s’ha originat per la migració vers l’W de la microplaca d’Alborán, és el que actualment forma el fons de la gran conca, relativament profunda, anomenada algerobalear-provençal.
La interacció dels moviments de les plaques i microplaques no ha quedat pas restringida als marges d’aquestes. També a l’interior, i fins a distàncies ben considerables, se’n troben les conseqüències.
Limitant-nos als fets que més interessen en aquesta obra, cal esmentar especialment els relatius a la Serralada Ibèrica i a la Serralada Costanera catalana. L’àrea de la Serralada Ibèrica ja havia adquirit una certa individualitat respecte a la resta de la microplaca ibèrica, a causa del desenvolupament de processos d’aprimament de l’escorça, que s’hi inicien al començament de l’Era Mesozoica. Les noves situacions essencialment compressives que vénen al Cretaci acabaran per produir-hi el desenvolupament d’estructures de plegament dels materials sedimentaris joves, i de fracturació, amb petits encavalcaments, al sòcol de roques premesozoiques. A la Serralada Costanera catalana també es troben estructures que són el resultat de situacions compressives, entre les quals són remarcables les desenvolupades a l’Eocè, més o menys contemporànies d’una de les etapes principals de deformació als Pirineus: molt especialment, al sòcol, falles de lliscament lateral amb components d’encavalcament (dites de transpressió) que s’integren en una situació compressiva si fa no fa N-S, i, a la cobertora sedimentària, plecs congruents amb les falles de sòcol.
Del Miocè superior als temps actuals (els darrers 10 milions d’anys)
Reconstrucció paleogeogràfica de la Mediterrània al Tortonià (10 milions d’anys). Entre la placa d’Alboran, que avança, com un tascó entre Ibèria i Àfrica, i aquestes, s’està acabant de formar l’edifici bètic. D’altra banda, el bloc corso-sard ocupa ja pràcticament la seva posició actual i, a la Mediterrània occidental, ja hi ha un fons oceànic força ampli.
Jordi Vidal, reproduït de Dercourt i col·laboradors.
Cap a mitjan Miocè van desaparèixer les darreres possibilitats de desenvolupament de processos de subducció a l’àrea de la Mediterrània occidental. Però el procés d’eixamplament de l’Atlàntic ha continuat i les plaques eurasiàtica i africana continuen sotmeses, en llur conjunt, a un moviment convergent. A la Mediterrània oriental, aquesta convergència encara pot ésser en part absorbida per processos de subducció d’escorça oceànica. Però aquí només ho podrien ésser mitjançant l’accentuació d’algunes estructures de compressió que permeten encara un cert escurçament de l’escorça. De fet, l’evolució, com a l’època anterior, és complicada per la gran heterogeneïtat de la litosfera en aquesta regió, que dona lloc a una diversificació de respostes mecàniques. També es complica pel desenvolupament de certs processos, encara no prou ben aclarits, fins ben a l’interior de les mateixes plaques. Aquests processos originen estructures d’extensió de l’escorça, tot i que a escala de les grans plaques la situació és compressiva i, per tant, causant d’escurçament. Essencialment, sembla tractar-se d’una certa tendència al cisallament, que origina, a una escala més petita, a l’ensems el desenvolupament de situacions compressives i distensives segons els llocs. I, sense poder ben bé escatir si en són la causa o bé l’efecte, també es desenvolupen processos tèrmics concomitants amb l’eixamplament de la litosfera en algunes zones llargues i relativament estretes, on es desenvolupen processos de fracturació i activitat volcànica que manifesten una temperatura més alta que la normal, a la litosfera, i un aprimament d’aquesta.
La Mediterrània a l’actualitat. A la Mediterrània actual continua l’activitat tectònica, amb més intensitat a la Mediterrània oriental. Això no obstant, en els límits d’Ibèria i a la Mediterrània occidental en general hi ha una certa activitat que es manifesta, clarament per l’activitat sísmica. Als Països Catalans, aquesta activitat és especialment intensa a la regió bètica i, en menor grau, a la pirinenca.
Jordi Vidal, reproduït de Dercourt i col·laboradors.
El fet que aquí més interessa a aquest respecte és la propagació a la regió mediterrània occidental d’un sistema de fractures que es va iniciar ja al començament de l’Eocè a la vall del Rin, i que té ja les primeres manifestacions al Miocè inferior, a l’àmbit de la Serralada Costanera catalana, on possiblement enllaça amb els efectes tardans del procés suara esmentat, que donà lloc a la deriva de Còrsega i Sardenya a l’Oligocè. I és al Miocè superior que es propaga terra endins, pels Pirineus orientals i la Serralada Ibèrica, i encara més al S, i arribarà a afectar a gran escala la part oriental de l’orogen bètic. L’activitat volcànica (Olot, la Selva, etc.) del Neogen, i l’activitat sísmica als Països Catalans es manifesten especialment lligades a les estructures de fractura desenvolupades en aquesta època de l’evolució geodinàmica regional, a la qual encara ens trobem.
Els esdeveniments geodinàmics d’aquesta època són, també, els determinants quant a l’evolució del relleu. De fet, és a partir del Miocè mitjà que els Pirineus adquireixen la qualitat d’alta muntanya. En una gran part pot explicar-se això com un efecte retardat (ateses les condicions de viscositat de l’astenosfera) de l’acumulació de roques lleugeres de l’escorça continental, que s’havia produït per efecte del seu engruiximent amb els processos d’escurçament de l’etapa precedent. El mateix pot pensar-se quant a la Serralada Bètica i la Ibèrica, però aquí sembla que l’escorça havia estat, en conjunt, més aprimada, i això podria explicar en part que, fora d’alguns, els seus relleus siguin menys alterosos, com també seria el cas de les Balears.
Com ja hem al·ludit, la individualitat i l’enfonsament de les conques marines de la Mediterrània, que ja havien estat iniciats a l’època precedent, s’expliquen també en funció dels processos d’aprimament diferencial de l’escorça, que tenen un gran desenvolupament en l’època darrera. I a una escala més petita, les estructures de fractura dels processos d’extensió de l’escorça d’edat neògena són les que determinen els trets essencials del relleu en certs indrets dels Pirineus (la Cerdanya, l’Urgellet), la Serrallada Ibèrica i, sobretot, al llarg de la regió costanera de Catalunya i del País Valencià (les serres i les depressions costaneres), i mar endins.