Columnes estratigràfiques del Permià superior i del Buntsandstein de Mallorca i Menorca.
Servei de Fotografia/S.P.G., original d’Antonio Rodríguez-Perea i col·laboradors.
La sèrie estratigràfica del Triàsic del domini beticobalear català comprèn, a grans trets, quatre grans trams. Un d’inferior, detrític, que aflora només a Menorca i a Mallorca, amb una potència d’uns 500 m (Permià i Buntsandstein). Segueix un tram bàsicament calcari (Muschelkalk), de 100 a 300 m de potència, que aflora a les tres illes Balears. El Muschelkalk de l’illa de Mallorca presenta, localment, un tram lutitoevaporític intermedi, que podria correlacionar-se amb el Muschelkalk mitjà de la Serralada Costanera catalana. Aquest tram no ha estat observat a Menorca ni a Eivissa. Així doncs, la barra calcària comprendria tot el Muschelkalk. El tercer tram, fonamentalment lutitoevaporític (Keuper), aflora a totes les Balears i a les comarques catalanes del domini bètic. La seva potència oscil·la entre 50 i 300 m. Inclou abundants materials volcànics, tant a Mallorca i a Eivissa com a les terres alacantines. Per últim, un tram calcari de 100 a 150 m de potència, anomenat tradicionalment Infralias, pot correlacionar-se amb la formació d’Imón del marge oriental d’Ibèria.
El buntsandstein al domini beticobalear>
En el domini beticobalear, en particular a les illes Balears, igual que al marge oriental d’Ibèria, la base de la sèrie mesozoica és formada per materials detrítics, en general de color roig. La discordança d’aquests terrenys sobre el sòcol hercinià només s’observa a Menorca, on reposen sobre terrenys del Devonià i del Carbonífer.
L’àrea de Menorca
A Menorca la sèrie detrítica roja aflora extensament, encara que de manera fragmentària, a la regió de Tramuntana. En aquest conjunt, de 500 m de gruix, hi han estat distingides tres unitats litològiques. La Bretxa poligènica basal, la unitat de Gresos i lutites inferior i la unitat de Gresos superior. La segona d’aquestes unitats ha fornit una palinoflora del Permià superior, de manera que només els gresos superiors pertanyen al Buntsandstein. La descripció de les unitats permianes es troba a la part 3 d’aquesta obra, dedicada als temps tardihercinians.
Tal i com es pot observar al penyal de l’Anticrist, per exemple, per sobre de les fàcies permianes, es desenvolupa una sèrie d’uns 300 m de potència, que sol començar amb un o diversos nivells de conglomerats, i que és constituïda essencialment per gresos rojos i grisos que intercalen alguns nivells lutítics de color vermell o gris. Els nivells gresosos presenten abundant estratificació encreuada, bases erosives ocasionalment entapissades amb còdols tous i força restes vegetals (Equisetum arenaceum). Les lutites esdevenen més freqüents cap al sostre de la unitat i representen el pas gradual a les fàcies muschelkalk. Localment, aquesta sèrie de trànsit, molt variable lateralment pel que fa a la proporció gresos-lutites, pot incloure, com per exemple, a Carbonell, horitzons de carbonats, carnioles, evaporites i margues grises. A la badia d’Algaierens aquests materials són travessats per un dic de basalt dolerític.
Els materials del Buntsandstein menorquí són interpretats, a la base, com a dipòsits fluvials que, progressivament, cap al sostre, evolucionen cap a dipòsits litorals.
D’acord amb les ràpides variacions laterals de fàcies que presenta la sèrie de trànsit, es pot concloure que la transgressió de les fàcies carbonàtiques marines del Muschelkalk es produí de manera ràpida, i que a Menorca hi són representats un bon nombre d’ambients costaners i part dels ambients continentals lateralment relacionats.
L’àrea de Mallorca
Els Gresos de sa Pedra de s’Ase són una unitat del Buntsandstein de Mallorca constituïda per gresos de color blanc, groc i roig, que intercalen alguns nivells lutítics. La part més inferior d’aquesta unitat presenta característiques de dipòsits fluvials, mentre que a la part superior es detecten dipòsits litorals molt soms en alternança amb els fluvials. Es comença a notar la transgressió marina que culminarà amb la implantació de la plataforma carbonàtica del Muschelkalk. A la fotografia, un aspecte dels gresos de sa Pedra de s’Ase a Estallencs, al peu de la serra de Tramuntana de Mallorca.
Lluís Pomar
A Mallorca la sèrie detrítica de la base del Mesozoic aflora a la serra de Tramuntana, entre Estallencs i Valldemossa. La sèrie és molt semblant a la de Menorca. Damunt d’una unitat de gresos i lutites rojos atribuïts al Permià, reposen els terrenys del Triàsic inferior. La sèrie comença amb una capa de 175 a 215 m d’alternança de gresos i lutites de color roig (Gresos i lutites del Port des Canonge). Els gresos presenten estratificació encreuada. Hi són freqüents els nivells de còdols tous així com les restes de paleosols carbonàtics i ferruginosos. Les lutites contenen nòduls carbonàtics d’alguns mil·límetres de diàmetre, atribuïbles a processos edàfics incipients, i abundant biotorbació. Aquesta unitat és interpretada com a dipòsits de corrents fluvials meandriformes, que discorrien cap al SE-E, sobre un pendent suau, en una regió de clima relativament àrid. Localment han estat detectades direccions d’aportació diferents de les esmentades i dipòsits que indiquen retreballaments erosius importants dels sediments fluvials.
Segueix una sèrie gresosa de 130 a 140 m de potència (Gresos de sa Pedra de s’Ase); són gresos de color blanc, groc i roig, que intercalen alguns nivells lutítics. Els gresos presenten estratificació encreuada i, a la part superior, són freqüents els nivells amb laminació paral·lela. Associades a superfícies erosives i alguns cops a làmines amb estratificació encreuada, es troben restes de vegetals carbonitzats, a vegades troncs de fins a diversos metres de longitud. Localment també es detecten mineralitzacions de coure. La part més inferior d’aquesta unitat presenta característiques de dipòsits fluvials, similars als de la unitat anterior. La transgressió marina, que culminarà amb la implantació de la plataforma carbonàtica del Muschelkalk, comença a fer-se notar a la part superior d’aquesta unitat, en la qual es detecten dipòsits litorals molt soms, en alternança amb dipòsits fluvials.
Les Lutites i gresos de Son Serralta, de 65 a 80 m de gruix, formen la part superior del Buntsandstein. Comencen amb gresos de color groc i blanc amb estratificació encreuada i abundants restes de troncs. La part més superior de la unitat és una alternança de nivells lutítics i gresosos de pocs centímetres de gruix amb nivells carbonàtics i nivells de còdols tous. La influència marina es fa més evident en aquesta unitat, interpretada com a dipòsits de planes supramareals, en les quals localment s’instal·len tolls evaporítics.
El Muschelkalk al domini beticobalear
El Muschelkalk aflora a les tres illes grans i la seva potència varia entre 100 i 150 m a Menorca, ateny un màxim de 200 m a Mallorca, i uns 300 m a Eivissa. El límit inferior és representat per un pas gradual als nivells que acabem de descriure, les fàcies Röt. Aquest trànsit pot observar-se bé a Menorca (Algaierens i arenal de son Saura). El límit superior el constitueixen els nivells lutítics del Keuper. S’hi distingeixen tres unitats litològiques: la unitat dolomítica inferior, la unitat intermèdia de calcàries i calcàries margoses amb fauna i la unitat dolomítica superior. Aquestes tres unitats, amb variacions de potència i litologia notables, s’observen a les tres illes. A Mallorca, entre la unitat dolomítica inferior i la unitat calcària intermèdia hi ha un nivell lutític i evaporític.
L’àrea de Menorca
Columnes estratigràfiques del Muschelkalk a les illes Balears.
Servei de Fotografia/S.P.G., original d’Antonio Rodríguez-Perea i col·laboradors.
A Menorca, la unitat Dolomítica inferior fa uns 20 m de gruix. És constituïda bàsicament per dolomies. De la base al sostre es reconeix un nivell inferior de dolomies oolítiques, un de calcàries dolomítiques finament laminades interpretades com a estromatòlits, i un nivell de dolomies biotorbades. La presència del lamel·libranqui Pseudomonotis schmidti a Turdunell de Dalt indicaria una edat d’Anisià inferior. La unitat Calcària intermèdia, d’uns 60 m de gruix, és constituïda per calcàries d’aspecte nodulós amb biotorbació, per calcàries micrítiques més o menys taulajades, i per calcàries biotorbades; i, localment, i cap al sostre de la unitat, algun nivell de calcàries amb abundant fauna. Recentment aquest tram intermedi ha estat dividit en quatre cicles i n’ha estat establerta una acurada cronostratigrafia basada en ammonits i bivalves. A la base del primer cicle hi ha un horitzó amb Protachyceras i Nannites, els quals permeten atribuir aquest horitzó al Ladinià inferior. Al sostre del primer cicle apareix Daonella lommeli que situa aquestes capes al Ladinià superior i/o part alta del Ladinià inferior. A la base del segon cicle han estat recollits Protachyceras hispanicum i Iberites pradoi que col·loquen aquest horitzó al Ladinià superior. La unitat Dolomítica superior, que assoleix uns 30 m de potència màxima, és constituïda per dolomies massisses de color gris. El seu límit inferior és net i localment erosiu. Podria correlacionar-se amb la discontinuïtat que, al marge oriental d’Ibèria, separa la segona de la tercera seqüència deposicional del Triàsic, situada a l’interior del Muschelkalk superior. El límit superior sol ésser transicional. Aquesta unitat conté mineralitzacions de galena associades a nivells de paleocarst.
L’àrea de Mallorca
A Mallorca, a grans trets, el Muschelkalk és format per una gran unitat carbonàtica, que, localment, presenta una intercalació margosa amb guixos (punta de Son Serralta), que separa dues unitats carbonàtiques. Aquesta intercalació és formada per lutites rogenques i blanques amb guixos i es correlaciona amb el Muschelkalk mitjà de la Serralada Costanera catalana.
La unitat carbonàtica inferior és dolomítica i té una potència de 80 a 100 m. El límit inferior és gradual i ràpid entre les fàcies lutítiques rogenques del Röt i les fàcies dolomítiques. La base de la unitat dolomítica és constituïda per dolomies finament laminades amb motlles d’evaporites i dolomies massisses biotorbades. Aquests dipòsits s’interpreta que corresponen a ambients de plana mareal. Segueix un tram dolomític, de pocs metres de potència, en el qual destaquen abundants fragments d’equinoderms. El tercer tram, també dolomític, és constituït per un conjunt de cicles de dolomies biotorbades, amb cert aspecte nodulós, i dolomies massisses.
La unitat carbonàtica superior té un gruix que oscil·la entre 50 i 100 m. El límit inferior és un pas gradual i ràpid entre els nivells lutítics del Muschelkalk mitjà i les fàcies pròpies d’aquesta unitat superior. Comença amb fàcies de dolomies finament laminades, gresos oolítics totalment dolomititzats i petits nivells de lutites carbonàtiques. Aquests materials corresponen a dipòsits de plana mareal de certa energia. Segueixen calcàries amb biotorbació, dolomies noduloses, dolomies taulajades, etc. Aquest nivell presenta força fauna —ammonits (Ceratites), Daonella i molts altres bivalves, algues etc.—, que indica una edat ladiniana. El sostre d’aquesta unitat carbonàtica superior és constituït per dolomies amb motlles d’evaporites, que per la seva aparença es denominen "zebres" o "franciscanes".
L’àrea d’Eivissa
A Eivissa no s’observa la base del Muschelkalk. La part aflorant forma una sola unitat carbonàtica que es pot dividir, igual que a Mallorca, en dues grans unitats: una unitat inferior, dolomítica, d’uns 150 m de potència, que és constituïda per dolomies fosques, en general massisses, i que s’atribueix a l’Anisià; i una unitat superior, d’uns 150 m de gruix, constituïda per calcàries blavoses o fosques, estratificades en bancs de 10 a 50 cm, amb macrofauna de bivalves (Daonella, etc), gasteròpodes i ammonits, i microfauna de foraminífers, ostràcodes, etc. Aquesta unitat superior és atribuïda al Ladinià.
El Keuper al domini beticobalear
A les zones externes de la Serralada Bètica, i per tant també al Promontori Balear, els materials del Keuper formen el nivell de desenganxament, i això en dificulta l’anàlisi estratigràfica. El límit inferior del Keuper és un canvi litològic entre les calcàries del Muschelkalk i els materials lutitoevaporítics del Keuper. El límit superior, allà on no és tectònic, és un contacte gradual als materials carbonàtics suprajacents.
Dic de basalts dolerítics que travessa les capes del Buntsandstein a Algaiarens, a la costa de Tramuntana (Menorca). Aquest dic és relacionat, sens dubte, amb les manifestacions volcàniques que, a tot l’àmbit dels Països Catalans, es troben en el Keuper.
Josep Gisbert.
Basalts olivínics d’afinitat alcalina en el Keuper de la cala Tuent, a la serra de Tramuntana de Mallorca. En aquesta localitat els materials volcànics, representats per colades de lava, dics i dipòsits piroclàstics, assoleixen un gruix de més de 100 m. Al centre de la fotografia hi ha una capa d’argila rogenca, afectada per l’emplaçament dels materials magmàtics. Aquest vulcanisme és lligat a la tectònica extensiva mesozoica.
Pere Santanach.
L’àrea de Menorca
A Menorca el Keuper té una potència de 50 a 100 m. És constituït bàsicament per argiles rogenques i virolades, amb nivells de guix de color blanc, els quals poden assolir, localment, un gran desenvolupament. També són presents margues grises i/o rogenques, observades en general a la base i al sostre del Keuper, petits nivells de carnioles i roques vulcanosedimentàries. En relació amb aquestes darreres cal considerar el dic de basalts dolerítics que travessa els terrenys del Buntsandstein a Algaierens.
L’àrea de Mallorca
Columnes estratigràfiques del Keuper de Mallorca.
Servei de Fotografia/S.P.G., original d’Antonio Rodríguez-Perea i col·laboradors.
A Mallorca el Keuper aconsegueix una potència de 300 m. És constituït per margues de diversos colors, evaporites, roques volcàniques i passades de carnioles. A les serres de Llevant, a la regió d’Artà, de base a sostre, hi trobem margues marrons o rogenques, nivells de margues i argiles amb passades de guixos, un tram evaporític de més de 100 m de guixos de diferents colors (que han estat explotats a Capdepera) i, finalment, margues i carnioles. És important de destacar la presència de roques volcàniques, especialment al Keuper de la serra de Tramuntana, on els materials volcànics assoleixen, localment, gruixos de més de 100 m. Bons exemples en són els afloraments de cala Tuent. Aquestes manifestacions volcàniques són representades per colades de laves, dics i dipòsits piroclàstics. Es tracta d’un vulcanisme d’afinitat alcalina, representat quasi exclusivament per basalts olivínics. Com a materials piroclàstics s’han reconegut dipòsits constituïts per lapil·li, bombes i fragments lítics.
L’àrea d’Eivissa
A Eivissa, el Keuper és molt semblant al mallorquí. Es troben uns 80 m de margues de diversos colors amb nivellets de guixos, gresos grisos, carnioles de diversos colors i roques vulcàniques.
El domini bètic alacantí
El Keuper de les zones externes de la Serralada Bètica, a la part meridional dels Països Catalans, és molt semblant al que ja hem descrit: margues i argiles virolades, guixos, carnioles. Cal destacar que els afloraments subbètics contenen ofites, mentre que els del Prebètic, generalment, no. Això ha fet pensar en la possibilitat d’un origen subbètic, al·lòcton, per a alguns d’aquests afloraments. Un exemple d’aflorament de Keuper amb ofites situat en el Prebètic alacantí és el Keuper d’Altea, el qual conté nombrosos afloraments d’ofites, com per exemple el del cap Negret. Per contra, el Keuper d’Agost és clarament arrelat (pertany per tant al Prebètic) i no conté ofites.
El tram carbonàtic superior al domini beticobalear
Tant a les Illes com a l’extrem oriental de la Serralada Bètica, per sota de les fàcies dolomítiques basals del cicle juràssic i per sobre de les fàcies del Keuper, hi ha un tram majoritàriament carbonàtic que tradicionalment ha estat anomenat Infralias. Correspon a la formació d’Imón del marge oriental d’Ibèria. El seu límit inferior amb el Keuper és ràpid però progressiu, mentre que el superior és net, sovint erosiu. Aquesta discontinuïtat constitueix el límit superior del gran cicle triàsic.
Dolomies de l’Infralias al peu de la cinglera del puig Roig, a la serra de Tramuntana de Mallorca. Tant a l’extrem oriental de la serralada Bètica com a les illes Balears, per sobre de les fàcies del Keuper, i d’una manera progressiva, es passa a un tram majoritàriament carbonàtic, on predominen les dolomies (com les de la fotografia), el qual ha estat anomenat tradicionalment Infralias. Prop de Valldemossa ha estat datat del Norià. El seu límit superior, amb les fàcies dolomítiques, sovint bretxoses, de la base del cicle juràssic, és, en molts indrets, erosiu. Aquesta discontinuïtat constitueix el límit superior del gran cicle triàsic.
Pere Santanach.
A les serres de Llevant de Mallorca aquesta unitat té una potència que oscil·la entre 100 i 150 m. El seu límit inferior és un contacte gradual però ràpid respecte a les fàcies del Keuper. El límit superior és net. És constituïda bàsicament por dolmicrites taulajades. A la serra de Tramuntana fa uns 120 m de gruix i consisteix en una alternança de dolomies, calcàries dolomítiques i bretxes de col·lapse amb intercalacions de margues, argiles i guixos, i dos nivells de basalt al sostre. Aquest tram carbonàtic correspon a sediments intermareals i supramareals d’una plana de marea en un ambient àrid. L’emplaçament de les roques volcàniques tingué lloc en condicions marines. Generalment aquest tram és azoic, encara que, a prop de Valldemossa, on no hi ha intercalacions volcàniques, hi ha estat recollida una palinoflora del Norià.