El cicle cretaci inferior als Pirineus

Unitats litològiques del Cretaci inferior, a les unitats sudpirinenques superiors, i les seves correlacions.

Maber, a partir de diversos originals de Pierre Souquet

A la conca pirinenca la superseqüència del Cretaci inferior s’estén des del Valanginià fins a l’Albià mitjà, això és des d’aproximadament 138 milions d’anys, començament del Valanginià, fins a una data posterior a 113 milions d’anys, començament de l’Albià, probablement als volts de 105 milions d’anys. Aquest cicle té, doncs, una durada d’uns 30 milions d’anys. Els seus límits inferior i superior, vénen assenyalats per importants superfícies d’erosió. El cicle del Cretaci inferior és representat per tres grups de terrenys.

Als Pirineus bascobearnesos s’hi troben fàcies continentals ("weald") que ens indiquen que, durant el Neocomià i el Barremià, l’àmbit dels Pirineus occidentals corresponia a una àrea estable, emergida o recoberta per un "lagoon" amb una capa d’aigua molt fina.

El segon grup és constituït per conjunts de calcàries de rudistes —calcàries del tipus anomenat urgonià— i per pelites i llims de colors foscos, designats generalment amb el nom de margues negres. Aquests conjunts són molt potents (de l’ordre del miler de metres) i són àmpliament dominants a tota la serralada, on les calcàries urgonianes, de colors clars, formen massissos morfològicament importants. Aquests complexos començaren a constituirse, a la zona centroriental de l’àmbit pirinenc a partir del Valanginià, i, després d’un període Hauterivià mal conegut ja que no hi ha dipòsits d’aquesta edat als Pirineus, durant el Barremià s’estengueren tot al llarg de l’àmbit pirinenc. Als Pirineus catalans es troben representats a la zona metamòrfica i a les unitats superiors. Són absents a les unitats inferiors de la zona axial i a la unitat del Cadí (intermèdia). La repartició respectiva de les Margues negres i de les Calcàries urgonianes indica que la sedimentació tingué lloc en una sèrie de conques situades al llarg de la serralada, que eren omplertes per dipòsits terrígens fins mentre que, a les seves vores septentrional i meridional, s’hi dipositaven carbonats. Aquestes conques són el resultat de la dislocació de la plataforma anterior en una zona de subsidència i aprofundiment, que és longitudinal respecte a l’orientació de la serralada. Aquest rosari de conques posa en comunicació la Mesogea, a l’E, amb el golf de Biscaia, en curs d’obertura, a l’W.

Finalment, a les vores continentals emergides (septentrional i meridional), durant l’interval Barremià-Albià, es formen bauxites per alteració subaèria. Es localitzen a les zones més externes (als Pirineus catalans, a les serres marginals i a les unitats de l’Empordà) sobre una superfície d’erosió que s’estén cap a l’exterior de la serralada, entre un mur de carbonats juràssics cada cop més antics i un sostre de terrenys cretacis marins cada cop més recents. Aquestes bauxites jalonen les vores de les conques subsidents eocretàcies. Tractarem per separat les conques subsidents i els seus marges (complexos calcaris urgonians i margues negres) i les àrees emergides (bauxites).

El cicle del Cretaci inferior correspon, doncs, a un episodi de la historia dels Pirineus presidit per la dislocació de la plataforma juràssica, amb dues conseqüències importants de naturalesa tectònica i sedimentària: la clara diferenciació d’Europa i Ibèria, entre les quals s’interposa una conca allargada NW-SE que unia la Mesogea i el golf de Biscaia, en curs d’obertura al marge atlàntic, i la sedimentació de les primeres sèries terrígenes —margues negres— en conques subsidents entre dues plataformes carbonàtiques urgonianes, que s’estenien mitjançant batzegades successives (quatre seqüències deposicionals) sobre les vores continentals entapissades per cuirasses bauxítiques i una cobertora vegetal de tipus intertropical. D’acord amb l’extensió centrífuga de les conques durant el Cretaci inferior, les margues negres apareixen cada cop més tard a la sèrie sedimentària a les diferents zones de la serralada, de l’interior cap a l’exterior.

Els complexos pirinencs de calcàries urgonianes i margues negres del Cretaci inferior

Les formacions carbonàtiques i terrígenes del Cretaci inferior dels Pirineus han rebut molts noms locals i només al vessant sud de la serralada han estat definides formalment. Per tal de simplificar utilitzarem una nomenclatura biostratigràfica que es basa en la distinció entre unitats de Calcàries urgonianes, designades amb els símbols U1, U2, fins a U6, i unitats de Margues negres, designades successivament M1, M2, fins a M5, en funció del seu contingut paleontològic.

Les margues negres corresponen a fàcies distals de plataforma. Són pelites detrítiques que contenen quars i que deuen el seu color fosc a matèria orgànica d’origen vegetal. Són més argiloses a la base i més carbonàtiques cap al sostre. Els fòssils hi són rars, excepció feta de les espícules d’esponges; també contenen ammonits concentrats en nivells de condensació. Alguns jaciments també forneixen, a més, lamel·libranquis (ostrèids), gasteròpodes, braquiòpodes i equínids. Les calcàries urgonianes representen dipòsits de plataforma poc profunda. Hom hi distingeix una banda distal amb calcàries oolítiques o bioclàstiques, associades a construccions esculloses de polípers o d’algues, i una banda proximal constituïda per calcàries amb rudistes i calcàries de gra fi amb anèl·lids i miliòlids. Totes aquestes fàcies són riques en orbitolines (foraminífers bentònics) i algues. A més, cal tenir en compte la presència d’altres dipòsits de litologia variable de medi litoral: dipòsits carbonàtics, com les calcàries de carofícies, terrígens (gresos), i d’origen orgànic, com per exemple els lignits.

La intricació de les fàcies margoses amb ammonits i les fàcies carbonàtiques amb fòssils bentònics ha permès establir i comparar escales biostratigràfiques basades en els ammonits i en les orbitolines. D’aquesta manera totes les fàcies són prou ben datades i correlacionades entre elles. Es reparteixen en quatre seqüències.

La seqüència deposicional del Berriasià superior-Valanginià

Comprèn margues negres, que només afloren en una àrea reduïda del vessant nord dels Pirineus, i diverses formacions carbonàtiques, els medis deposicionals de les quals es reparteixen per tots els diferents ambients de plataforma.

La base de la seqüència transgressiva ve assenyalada per un conjunt de formacions de fàcies marines restringides o lacustres. Es tracta d’unitats calcàreogresoses, ferruginoses o lignitoses en les quals es barregen influències marines (carbonats, lituòlids, dasicladàcies, ostràcodes, ostrèids) i continentals (quars i d’altres minerals detrítics, matèria orgànica vegetal). En són exemples les calcàries rosades amb lignits de la vall del Segre o les calcàries amb carofícies del Montsec, ambdues formacions amb caràcter de llacunes litorals. També corresponen a aquest conjunt algunes unitats lenticulars de calcàries homogènies de fàcies lacunar o lacustre situades a l’interior de les formacions precedents, tals com les calcàries litogràfiques de la pedrera de Rúbies, incloses en les calcàries amb carofícies del Montsec, cèlebres per l’abundància i l’excel·lent estat de conservació de llurs vegetals i de llurs vertebrats lacustres o palustres.

Les calcàries bioclàstiques amb pfenderines, formen una fàcies característica, que assoleix 50 m de potència. Es tracta de calcàries en bancs massissos, amb polípers i escassos rudistes. Són riques en nòduls d’origen algal i en grans foraminífers bentònics del Valanginià (Pfenderina neocomiensis), pseudociclamines, trocolines i orbitolines (Valdanchella miliani). Al sostre, aquestes calcàries passen, a través d’indentacions successives, a la formació següent. Les calcàries amb pfenderines són les primeres calcàries urgonianes de la sèrie cretàcia dels Pirineus. Són particularment ben desenvolupades a la unitat sudpirinenca central, a la vall del Segre (congost de Tresponts).

Les calcàries grogues amb briozous —30 m de gruix— són calcàries gresoses i ferruginoses, riques en restes de briozous i també en nombrosos fòssils marins poc profunds (polípers, crinoïdeus, equínids, serpúlids, braquiòpodes, lamel·libranquis i gasteròpodes, foraminífers i algues). La seva formació és el resultat d’una acumulació mecànica de bioclastos marins, quars i òxids de ferro terrígens en un medi de plataforma d’alta energia. Aquestes calcàries pertanyerien al Valanginià i potser podrien arribar a l’Hauterivià. Les calcàries grogues amb briozous es localitzen a la part oriental de la unitat sudpirinenca central.

Per últim cal esmentar les Argiles lignitoses de serra de Boada. Es tracta de nivells prims d’argiles gipsíferes i lignitoses, subjacents a les bauxites de serra de Boada i visibles en una de les explotacions abandonades de la font de Foradella. Hi ha estat recollida palinoflora del Valanginià. Aquests materials són els termes continentals, marginals, d’aquesta seqüència.

La seqüència del Berriasià superior-Valanginià, només present a la unitat sudpirinenca central, és interrompuda brutalment al sostre de la seves diverses formacions calcàries, per una discontinuïtat sedimentària recoberta uniformement per calcàries barremianes.

La seqüència deposicional del Barremià

El Cretaci inferior del Montsec, entre les dolomies negres del Dogger i el Malm (esquerra) i els materials del Cretaci superior, que formen la gran cinglera i els replans que hi ha als seus peus. Al centre i a la dreta de la fotografia s’observa un nivell massís de calcàries urgoaptianes que s’atascona bruscament cap a l’esquerra en una típica geometria escullosa. La fotografia és presa des del camí que puja a la pedrera de Rúbies i correspon a la riba dreta de la Noguera Pallaresa.

Jordi Vidal

Aquesta seqüència és representada només per fàcies de plataforma poc profunda. Comença amb una unitat de calcàries urgonianes (U1, urgobarremianes) de 350 m de potència. Es tracta de calcàries massisses, de tipus escullós i riques en polípers, rudistes (Requienia) i orbitolines (Palaeodictyoconus, Paracoskinolina, Urgonia). Continua amb les anomenades calcàries d’anèl·lids, o unitat U2, que fa un gruix de 50-100 m. Són calcàries fosques, de gra fi, que es caracteritzen per la presència de nombroses seccions blanques d’anèl·lids, dipositades en un medi marginal de plataforma. Han estat datades mitjançant les orbitolines (Palaeodictyoconus, palorbitolines, Orbitolinopsis) com a pertanyents al Barremià superior-Bedulià. Aquesta formació presenta una àmplia extensió a la unitat sudpirinenca central, des d’Aulet al Pedraforca. Les calcàries amb carofícies del Montsec, si hom té en compte llur edat, que va del Berriasià al Bedulià, han de pertànyer, almenys en part, a aquesta seqüència, de la qual representarien les fàcies litorals de la vora del continent de l’Ebre.

La seqüència barremiana ateny el seu desenvolupament màxim a la part oriental de la unitat sudpirinenca central (vall del Segre, al N d’Organyà) i a la conca de Tarascó a la zona nordpirinenca. La seva evolució registra un ascens del nivell del mar a l’inici d’una transgressió de calcàries urgobarremianes (U1) i d’una extensió d’amplis "lagoons" carbonàtics (calcàries d’anèl·lids, U2) sobre la plataforma proximal i les llacunes litorals (capes amb carofícies i lignits) de la vora continental. La seqüència s’instal·la sobre un substrat cretaci o juràssic erosionat i recobert per una cuirassa ferruginosa o bauxítica discontinua. Després del primer episodi urgonià, limitat a la part oriental dels Pirineus, aquesta seqüència reflecteix la instal·lació d’una plataforma carbonàtica tot al llarg de la serralada.

La seqüència deposicional de l’Aptià «pro parte»

Aquesta seqüència és separada de la precedent per una superfície endurida i ferruginosa d’una gran extensió regional. La seva organització general és senzilla, amb canvis laterals de fàcies, des del centre de la conca cap als marges, de margues negres a calcàries urgonianes i a capes de lignit. En detall, s’agença en dues seqüències de rang inferior, que se succeeixen.

Les margues amb Deshayesites (M1) —calcàries urgoaptianes inferiors (U3) constitueixen la subseqüència inferior. Equivalen a la part inferior de les margues de Forcall del marge oriental d’Ibèria. Les margues amb Deshayesites són formades per dues seqüències elementals de 20 m de margues amb ammonits i 5 m de calcàries bioclàstiques amb ostrèids, que caracteritzen un medi marginal de plataforma. Són conegudes amb diferents noms locals, un dels quals, Margues de la vall de Cabó, prové de la vall del Segre. Aquestes margues comencen sobre la discontinuïtat basal de la seqüència a diferents nivells del Bedulià. A la vall de Cabó, per exemple, manca la primera zona d’ammonits del Bedulià, però es troben ammonits de les zones II, III i IV en horitzons de condensació. Les calcàries urgoaptianes inferiors substitueixen les margues anteriors a la plataforma i són caracteritzades pels orbitolines. Contenen Simplorbitolina praesimplex (Bedulià superior) i Iraqia simplex (trànsit Bedulià-Gargasià). Són ben conegudes al Montsec.

Les margues amb ammonits (M2 i M3) - calcàries urgoaptianes superiors (U4) formen la subseqüència superior. Les margues amb ammonits comprenen dos tipus litològics: d’una banda, margues homogènies, fosques, amb espícules (M2) que forneixen ammonits de les zones V i VI, conegudes, als Pirineus Catalans, només al pic del Pedraforca (a les altres àrees del nostre Pirineu, aquest interval de temps és representat per les càlcaries urgonianes, U4); de l’altra, margocalcàries amb ammonits de grans dimensions (M3) que afloren a les zones nordpirinenques, i hi han lliurat ammonits de la zona VII. Als Pirineus catalans, aquesta unitat és enriquida amb bancs de calcàries urgonianes del tipus U4: constitueix la formació de Calcàries i margues de Senyús, definida a la vall del Segre, a prop d’Organyà. Les calcàries urgoaptianes superiors (U4) contenen fàcies bioclàstiques amb rudistes (Toucasia) i polípers i briozous; i fàcies de gra fi amb orbitolines (Mesorbitolina) del Gargasià. Al seu sostre s’individualitza un membre de calcàries esculloses amb floridàcies incrustants (Archaeolithothamnium rude, Kymalithon belgicum).

Aquesta seqüència assenyala el començament d’una subsidència notable de la plataforma carbonàtica amb la individualització d’un domini de sedimentació pelítica i terrígena potent (unitats M1, M2 i M3) entre dues vores de dipòsits calcaris, respectivament adossats al continent de l’Ebre al S i al continent occità al N. Donada la geometria de la conca, allargada segons la direcció de la serralada, és possible de definir una zonació sedimentària simètrica respecte a l’eix de. la conca, que consta d’una sèrie dominantment margosa a l’eix, una alternança margocalcària intermèdia, que a la branca S correspon a les calcàries i margues de Senyús, i, en posició més marginal, una sèrie majoritàriament calcària, com les de l’anticlinal de Bóixols-Montanissell i del Montsec.

La seqüència deposicional de l’Aptià terminal-Albià mitjà

La base de la seqüència és ben marcada al sostre de les calcàries urgonianes superiors per una superfície endurida i rubefactada. És menys neta a la sèrie de margues negres, solament interrompuda per intervals condensats. Pel que fa als Pirineus catalans, aquesta seqüència comporta una successió de margues negres de plataforma distal i de calcàries urgonianes de plataforma medial o proximal.

La unitat margosa són les Margues negres amb «Hypacanthoplites» (M4). Es tracta de margues, margocalcàries i també pelites i "silts", de colors foscos, amb una fauna escassa d’espícules d’espongiaris, equínids i rars ammonits piritosos, que corresponen a un dipòsit de decantació en medi tranquil de plataforma distal. Els ammonits concentrats en nivells de condensació pertanyen a les zones VIII i IX de l’Aptià terminal i a les zones X i XI de l’Albià inferior. Aquestes unitats han rebut diversos noms locals. El més freqüent, al vessant S, és el de Margues de Lluçà, formació definida a la vall del Flamicell, a la unitat sudpirinenca central, on és incompleta per l’erosió dels seus nivells superiors sota les calcàries cenomanianes transgressives. Equivalen a les Margues de Bóixols i a les Margues del barranc d’Inglada, de la vall del Segre.

Les calcàries urgoalbianes d’aquesta seqüència constitueixen les unitats urgonianes U5 i U6. Són calcàries esculloses, construïdes per rudistes, polípers i floridàcies (Agardhiellopsis cretacea i Paraphyllum primaevum), o bé calcàries bioclàstiques formades per acumulació de restes d’aquests organismes als talusos interns d’aquests esculls. Les orbitolines han permès de datar aquestes calcàries de l’Albià inferior (U5, amb Simplorbitolina manasi) i de l’Albià mitjà (U6, amb Simplorbitolina conulus). Les calcàries urgoalbianes han estat identificades damunt de les margues de Lluçà, a les Calcàries del coll d’Abella, a prop de Bóixols, entre margues negres i calcàries cenomanianes a la volta de l’anticlinal d’Abella de la Conca. S’estenen més cap a l’W fins a la vall de l’Isàvena, a l’àrea de Bonansa; també es troben a les unitats de l’Empordà.

La seqüència aptoalbiana indica l’eixamplament de la conca terrígena pirinenca i l’extensió de les seves dues plataformes carbonàtiques sobre les seves vores erosionades o cuirassades per bauxites. Aquesta darrera seqüència del cicle del Cretaci inferior és interrompuda per una important discontinuïtat contemporània de la formació de les fosses del "flysch" del cicle següent: es tracta d’una superfície d’erosió subaèria-submarina, o bé de la base dels primers dipòsits turbidítics del "flysch" esmentat.

Els afloraments del Cretaci inferior

L’eix de la conca pirinenca del Cretaci inferior se situava a l’actual zona metamòrfica. Als Pirineus catalans hi és ben representat el Cretaci inferior a la part meridional d’aquesta conca. En particular, a les unitats meridionals és ben desenvolupat a la unitat sudpirinenca central i a les unitats de l’Empordà. A les serres marginals i a la unitat inferior del mantell del Pedraforca es troba exclusivament en fàcies continentals, mentre que a la unitat del Cadí (unitat intermèdia) i a les unitats inferiors de la zona axial, originàriament més meridionals, no hi ha representació d’aquest cicle.

La zona metamòrfica

Els dipòsits de la zona metamòrfica representen els de l’eix de les conques del Cretaci inferior. Com ja hem dit, al bosc de Boixavila (o, francesitzat, "Boucheville") no ha pogut ésser establerta cap estratigrafía d’aquests materials metamòrfics. Hom pensa que els marbres no dolomítics dels flancs del sinclinori corresponen al complex de calcàries urgonianes, mentre que les impròpiament anomenades "corneanes" de l’eix del sinclinori, correspondrien a les margues negres. A causa de la manca de fòssils no se sap quines són les formacions representades; en particular no se sap si les "corneanes" corresponen a les margues negres del Bedulià (equivalents de les margues de la vall de Cabó) o a les del Gargasià-Albià inferior (equivalents de les margues de Lluçà); o bé a totes dues, directament sobreposades, tal com es podria preveure a l’eix de la conca pirinenca.

La unitat sudpirinenca central

A la unitat sudpirinenca central el Cretaci inferior succeeix el Juràssic, però és menys estès. És present al Montsec i a l’alineació Pedraforca, serra de Prada, Aulet fins al Flamicell; d’allà ja es passa als afloraments del Pont de Suert, Turbó, Cotiella, on s’interromp poc més enllà de l’Isàvena. Les seves variacions de fàcies i potències són importants, però ordenades de manera lògica d’acord amb els trets paleogeogràfics dominants, com s’indica a continuació.

Hi ha un desenvolupament de fàcies litorals a les vores meridionals de la conca (serra del Montsec) i fàcies marines al N, a l’alineació Turbó, Prada, pic del Pedraforca. El Cretaci inferior sudpirinenc forma part d’una conca que es tanca pel S i s’obre pel N cap al domini de la zona metamòrfica.

A l’alineació d’afloraments dels relleus septentrionals, hi ha modificacions en la successió i en les relacions de les fàcies marines, d’E a W, congruents amb una pujada esglaonada sobre la vora de la conca, que va del Segre al Flamicell i, enllà, fins a l’Isàvena. Els criteris d’evolució d’E a W de la sèrie sedimentària són: una reducció del gruix total; truncament a la base per un bisellament sedimentari que situa progressivament cap a l’W els termes cada cop més recents i més litorals; variació interna dels gruixos a causa del desplaçament de les potències màximes de les seqüències successives (voltants del Segre per a les tres primeres, del Flamicell per a la quarta, i de la Noguera Ribagorçana per al cicle següent); el truncament de la superfície d’erosió albiana talla, cap a l’W, terrenys progressivament més recents.

A la VALL DEL SEGRE el Cretaci inferior presenta la potència més important de la serralada pirinenca. La seqüència inferior (Berriasià superior-Valanginià) comença amb 100 m de calcàries rosades amb lignits, que afloren sota els espadats de l’entrada N de les gorges d’Organyà. A la part baixa són calcàries clares, en capes decimètriques, que esdevenen progressivament gresoses i ferruginoses i, a la part alta, calcàries fosques que alternen amb margues lignitoses. Contenen organismes marins (lituòlids), lacunars (ostràcodes), lacustres (carofícies) i continentals (matèria orgànica vegetal dels lignits). Aquests nivells lignitosos de fàcies litoral marquen l’inici del cicle del Cretaci superior. Segueixen 90 m de calcàries bioclàstiques amb pfenderines i calcàries amb briozoaris. Aquestes calcàries urgonianes formen un espadat grogós, massís, a l’entrada de les gorges del Segre. Són gresoses i ferruginoses, molt riques en restes orgàniques (briozoaris, polípers, serpúlids, rudistes, equínids i, sobretot, foraminífers i algues, característics del Valanginià. El sostre ve marcat per un nivell argilogresós molt pobre en fauna.

La seqüència barremiana consta de 300 m de calcàries urgobarremianes (U1) i 500 m de calcàries amb anèl·lids (U2). Llur potència és excepcional i constitueixen una seqüència específica que no es troba enlloc més a les unitats meridionals.

La tercera seqüència (Aptià pro parte) és bàsicament margosa. Comença amb les Margues de la vall de Cabó (M1, M2), que assoleixen 800 m de potència. Aquesta formació aflora a la vall de Cabó, a la riba dreta del Segre, a la seva desembocadura a les gorges d’Organyà. Es tracta de margues i calcàries margoses noduloses de colors foscos. La seva edat beduliana ha estat determinada per mitjà de foraminífers i pels ammonits de la zona II que es troben en un nivell de condensació proper a la base. Progressivament les margues descrites passen, verticalment, a les Calcàries i margues de Senyús (M3 i M4) que atenyen els 800 m de gruix i són constituïdes per una alternança de capes de margues fosques i bancs de calcàries amb orbitolines i algues, amb rudistes (Polyconites, Pseudotoucasia), o amb ostres de grans dimensions (Exogyra), trigònies i braquiòpodes. Aquesta seqüència és molt desenvolupada al flanc N del sinclinal d’Organyà.

És fàcil d’observar com es redueix al flanc S, a causa de la desaparició de les margues de Cabó que passen lateralment a les calcàries urgonianes massisses (U4) de la muntanya de Nargó, les quals reposen directament sobre les dolomies juràssiques de l’anticlinal de Bóixols-Montanissell. El bisellament estratigràfic del tancament meridional de la conca beduliana de les margues de Cabó és, aquí, particularment expressiu.

La seqüència aptoalbiana s’inicia amb 800 m de margues, les Margues de Lluçà. Formen un conjunt de margues margocalcàries molt fosques que aflora als dos flancs del sinclinal d’Organyà (al barranc d’Inglada al N i a l’àrea de Bóixols al S), així com a l’acabament de l’anticlinal de Bóixols-Montanissell, sota les calcàries del Cretaci superior d’Abella de la Conca. Els ostràcodes, les espores i el pol·len que contenen permeten de donar una edat d’Aptià superior i Albià a aquestes margues. Al damunt d’aquesta unitat margosa, se situen les Calcàries del coll d’Abella (U6), que tenen una potència de 100 m i es troben localitzades a l’extremitat SW de la zona que descrivim, sota les calcàries del Cretaci superior; es tracta de calcàries bioclàstiques ferruginoses, particularment riques en restes orgàniques, datades de l’Albià mitjà gràcies a la presència de Simplorbitolina manasi.

El Cretaci inferior dels voltants del Segre representa el rebliment sedimentari d’un bloc basculat a la vora d’una conca, amb enfonsament de la banda SW i aixecament del cantó NE. La sedimentació en aquest bloc es caracteritza pel desenvolupament específic de calcàries urgonianes del Valanginià i del Barremià, i per les margues de la vall de Cabó del Bedulià. El basculament del bloc queda demostrat per l’acabament en bisell d’aquestes margues i per la superfície d’erosió que talla les capes, més antigues cap el NE, sota les calcàries del Cenomanià transgressiu: les calcàries del coll d’Abella (seqüència superior) al sector SW del bloc; les margues de Lluçà i les calcàries i margues de Senyús entre Abella de la Conca i Santa Fe d’Organyà; les margues de la vall de Cabó i les calcàries de la serra de Prada (seqüència inferior), a l’E d’aquesta vall.

A les VALLS DE LA NOGUERA PALLARESA I EL FLAMICELL el Cretaci inferior es torna a trobar en un bloc basculat i erosionat abans de la deposició de les calcàries cenomanianes. A la vall de la Noguera Pallaresa l’erosió precenomaniana ateny les calcàries urgoaptianes de la tercera seqüència i, a la vall del Flamicell, arriba només fins a les margues de Lluçà, de la seqüència superior. La Noguera Pallaresa talla el Cretaci inferior al NE de la Pobla de Segur, al Collegats. A les gorges, les margocalcàries i calcàries amb trocolines i dasicladàcies del Berriasià són en contacte amb el Trias de la depressió de Gerri de la Sal. Al damunt d’aquests materials berriasians del cicle del Malm, reposen les calcàries rosades amb lignits i les calcàries urgonianes del Valanginià (15 m) i del Barremià (250 m) i, finalment, les margues de la vall de Cabó, amb ammonits i, fàcilment visibles sota els conglomerats terciaris discordants, les calcàries urgoaptianes superiors (U4), equivalents massissos de les calcàries i margues de Senyús. Aquestes calcàries aptianes són recobertes directament per les calcàries del Cenomanià. La sèrie del Cretaci inferior es pot completar més a l’W, a la vall del Flamicell. Les calcàries urgoaptianes (U4) són en contacte amb el Triàsic de Senterada. Han esdevingut molt massisses i són riques en Toucasia i orbitolines del Gargasià. Damunt d’elles, una lumaquel·la d’ostres de grans dimensions (Exogyra aquila) constitueix la base de la seqüència següent. Al damunt d’una superfície endurida i rubefactada, que es pot observar a Peracalç, vénen les Margues de Lluçà, aquí a la seva localitat tipus, recobertes directament per les calcàries del Cenomanià. Comencen amb nivells glauconítics en els quals hi ha condensades les zones VIII i IX de l’Aptià terminal. Es completen cap a l’W amb capes que contenen ammonits de la zona X de l’Albià inferior (jaciments del barranc de Llavaner i de Reguard-Lluçà).

Més enllà del Flamicell, els terrenys del cicle del Cretaci inferior només es poden observar a la unitat tectònica més NW (Pont de Suert, Turbó, Cotiella). Hi són reduïts a les dues seqüències superiors successivament transgressives sobre el Juràssic.

A la VALL DE LA NOGUERA RIBAGORÇANA, l’Aptià superior calcari de la tercera seqüència reposa sobre les dolomies juràssiques. A la serra Faiada de Malpàs (Montiberri), a la carretera de Viu de Llevata (als túnels) i a la serra de Perves, les dolomies juràssiques són recobertes directament per les calcàries esculloses amb florídies incrustants del sostre de la unitat U4; al damunt s’hi troben les margues de Lluçà. Als voltants de l’Isàvena, l’Albià mitjà calcari reposa sobre les dolomies juràssiques. A la zona de Bonansa (carretera de Bonansa, ermita de Sant Roc, serra de les Ares), aquestes calcàries (Calcàries de Sant Roc), fan 50 m i són riques en polípers, rudistes, algues florídies i orbitolines (Simplorbitolina conulus). Són les equivalents de les calcàries del coll de l’Abella. Superiorment limiten amb una superfície endurida i rubefactada que delimita el sostre de la seqüència, sota els dipòsits terrígens del cicle següent.

A l’extrem E de la unitat central sudpirinenca, al MANTELL DEL PEDRAFORCA, el Cretaci inferior queda circumscrit a la unitat superior, del pic del Pedraforca. Hi presenta dos tipus de successions. Al NW, en el massís de Cloterons, la sèrie és comparable a la de la vall del Segre. Les calcàries urgonianes comencen al Valanginià (calcàries bioclàstiques amb pfenderines) i són molt extenses en el Barremià (calcàries urgobarremianes i calcàries amb anèl·lids del castell de Gósol); segueixen les margues negres de la vall de Cabó de la tercera seqüència. El pic del Pedraforca és constituït per una sèrie aptiana i albiana singular que mostra el remplaçament de les margues de la vall de Cabó i les margues de Lluçà per calcàries urgonianes. Així entre el coll del Verdet i el prat de Reu s’observen les calcàries del Pollegó Superior —més de 400 m—, que corresponen a la unitat U3 (calcàries amb Iraqia) de les calcàries urgoaptianes inferiors, a les quals segueixen les margues i margocalcàries de l’enforcadura —100 m—, que són les margues de la unitat M2 del Gargasià, i les calcàries del Pollegó Inferior —200 m—, que corresponen a la unitat U4 de les calcàries urgoaptianes inferiors. Damunt de tot, se situen les margues i margocalcàries del prat de Reu —100 m—, que representen la unitat U5 de l’Albià inferior.

Les calcàries litogràfiques de Rúbies, a la Noguera (Berriasià superior-Valanginià inferior), han conservat una fauna i una flora extraordinàries. Foren dipositades en un medi tranquil, en un estany costaner sense obertura a la mar. La tranquil·litat d’aquesta sedimentació, entre d’altres característiques, és assenyalada per la fina estratificació de las calcàries (varves), tret que mostren les dues fotografies d’aquesta figura; a dalt es posa de manifest gràcies a l’alteració, i a baix es pot observar la fina estratificació en fractura fresca.

Jordi Vidal

A la mateixa unitat sudpirinenca central, però més al S, a la SERRA DEL MONTSEC, la base del Cretaci inferior, les Calcàries amb carofícies del Montsec del Neocomià-Barremià, corresponen a fàcies wealdianes en sentit ampli. En aquesta unitat s’intercalen les calcàries litogràfiques de la pedrera de Rúbies, cèlebres per llurs fòssils del Berriasià superior-Valanginià inferior. Les Calcàries litogràfiques de Rúbies tenen un gruix màxim de 50 m i són fossilíferes a la pedrera i en el lloc anomenat la Cabrua, a la pista que uneix Santa Maria de

Meià amb Rúbies. S’hi troben espècies vegetals i animals nombroses i de grups variats. El seu excel·lent estat de conservació, fins i tot les parts toves o les larves, prova una fossilització en el propi medi de vida, sense cap desplaçament dels cadàvers o les restes vegetals. Han fornit microflora terrestre (espores i pol·len): briòfits, pteridòfits (filicals), prespermatòfits, gimnospermes (coníferes, araucariàcies); microflora aquàtica: botriococcals, acritarcs; macroflora: pteridòfits (equisetals, filicals), prespermatòfits (pteridospermes, gincoals, cicadals), gimnospermes (bennetitals, coniferals), angiospermes (ranals); fauna: bivalves, crustacis (decàpodes, ostràcodes), insectes (blatoïdeus, himenòpters, hemípters), peixos, amfibis, rèptils i ocells (plomes). A aquesta flora i a aquesta fauna s’afegeixen testimonis de l’activitat biològica, copròlits diversos i traces de locomoció. El conjunt de les dades sedimentològiques i paleoecològiques permet de concloure que es tractava d’un medi deposicional tranquil, en un estany costaner sense obertura aparent a la mar i amb ribes forestades. Aquest estany amb sedimentació calcària pot situar-se, en el marc del seu paisatge, a principis del Cretaci. Lateralment, el domini de les calcàries amb carofícies corresponia a una àmplia plana intermareal (fangar carbonàtic) solcat per canals de marea amb rebliment conglomeràtic o oncolític. Més al N (vall del Segre), al domini de les calcàries rosades amb lignits, aquests canals s’obrien en un prat de fanerògames aquàtiques o sobre un tapís d’algues (dasicladàcies) colonitzades per foraminífers (lituòlids). Cap al S, per contra, a les serres marginals on no hi ha Berriasià, s’estenia una àrea emergida del continent de l’Ebre.

Totes les formacions que s’intercalen entre les calcàries amb carofícies del Montsec i les calcàries del Cenomanià superior són de l’Aptià superior. Pertanyen a la tercera seqüència i presenten dos grups de fàcies principals: fàcies marines calcàries del Bedulià i del Gargasià, que són les calcàries urgoaptianes inferiors, amb Simplorbitolina praesimplex (nivells específics del Montsec), Iraqia, i més amunt Mesorbitolina; i fàcies marines paràliques del Gargasià, que corresponen a indentacions de calcàries amb rudistes i orbitolines de plataforma amb margues i horitzons lignitosos. Aquests darrers són molt abundants a la mina del Montsec, a l’E de la Pallaresa, i a Corçà, a la vall de la Noguera Ribagorçana. Aquesta associació de fàcies indica la proximitat, al S, del continent emergit.

Les unitats de l’Empordà

Les unitats superiors més orientals, les unitats de l’Empordà, presenten una estructura molt complexa que fa impossible la descripció d’un tall continu. Els terrenys del Cretaci inferior són essencialment calcaris i han estat agrupats en una única formació denominada Calcàries del massís de Montgrí, d’uns 750 m de potència. Es tracta de calcàries bioclàstiques, en capes massisses entre les quals, s’intercalen nivells margosos i nodulosos. Observacions puntuals permeten de caracteritzar-hi diversos termes del Cretaci inferior, que presenta la particularitat d’un Albià de fàcies calcària, fet que és excepcional.

Al MASSÍS DE MONTGRÍ les calcàries amb pfenderines del Valanginià només són conegudes en alguns nivells que dominen les cases de l’Estartit, al sostre de l’escata de Rocamaura. Han estat datades amb la microfauna de valdanquel·les, pseudociclamines i trocolines. El Barremià no ha estat identificat. L’Aptià aflora a la part meridional de la unitat encavalcant de Montgrí, a prop de l’Estartit. Comprèn dos nivells de calcàries urgonianes de la tercera seqüència que s’enfonsen sota les calcàries albianes. Es tracta, d’altra banda, de les calcàries amb Iraqia (U3) del Bedulià, que formen un conjunt monòton de calcàries fosques carregades de carofícies (pedrera al NE de Torre Ponça, cim de la punta Guixeres) i que contenen orbitolines, característiques al barranc de cala Pedrosa; cap a la base presenten intercalacions de margues lignitoses amb ostrees (punta Guixeres). D’altra banda hi ha les calcàries amb Mesorbitolina (U4) del Gargasià, massisses i riques en rudistes i orbitolines; formen la major part de la Meda Gran. Les calcàries albianes constitueixen gairebé tot el massís de Montgrí. Són calcàries urgoalbianes de la seqüència superior, margoses a la base i massisses, amb sílex, en la seva major part, bioclàstiques i amb restes de florídies i orbitolines. La seva macrofauna és del tipus escullós: polípers, rudistes, briozoaris, braquiòpodes (amb les seves espècies característiques al N de cala Montgó, entre punta Grossa i punta del Trencabraços), lamel·libranquis i equínids.

A les UNITATS DE FIGUERES només ha estat possible d’identificar el Barremià de la segona seqüència i l’Aptià de la tercera a les calcàries urgonianes. Les calcàries urgoaptianes (U1) afloren a l’escata del pla d’En Vinyes. Les calcàries urgoaptianes inferiors amb Iraqia (U3) constitueixen la majoria dels turons que dominen la vall del riu Sec als voltants dels pobles de Vilanant i Avinyonet de Puigventós. Les calcàries urgoaptianes superiors amb Mesorbitolina (U4) s’observen als vessants del puig d’En Roca, a l’W de Figueres.

Les bauxites pirinenques del Cretaci inferior

Les bauxites pirinenques se situen entre un mur carbonàtic juràssic (Malm, Dogger o Lias) i un sostre d’edat barremiana, aptiana o albiana, o fins i tot, al vessant S, del Cretaci superior (serres marginals). S’admet que la formació d’aquestes bauxites tingué lloc a l’interval de temps Barremià-Albià, fins i tot en el cas de les bauxites del vessant S, recobertes només pel Cretaci superior.

La gènesi de les bauxites sudpirinenques tingué lloc en dos temps. Primer (a dalt) es produí l’erosió dels materials d’alteració i altres roques aluminoses del continent de l’Ebre i la seva deposició en els aiguamolls litorals de la vora meridional de la conca mesozoica. Després (a baix), la roca mare, anteriorment dipositada en els aiguamolls, fou exposada a l’alteració subaèria i tingué lloc el procés de bauxitització. Finalment, durant una nova transgressió, les bauxites foren recobertes per materials marins.

Servei de Fotografia/C.B.M., original de Combes

Presumiblament, les bauxites pirinenques s’haurien format en dos temps. Primer hauria tingut lloc la deposició d’argiles sobre un substrat carbonàtic i després s’hauria produït, in situ, l’alteració dels seus elements; és a dir, les argiles s’haurien bauxititzat. Es tracta doncs d’un origen per autoctonia relativa que es caracteritza per la independència de la capa de bauxita respecte al seu mur, que fa un paper passiu de suport en el procés de formació del mineral, i per l’existència d’un gradient vertical, geoquímic i mineralògic, que indica que hi va haver alteració in situ d’un sediment argilós (roca mare) aportat sobre el substrat. L’origen del mineral és estretament lligat a les variacions del nivell del mar a les vores del continent. En període d’alt nivell de la mar, els sediments argilosos es dipositen en els aiguamolls litorals a partir de residus superficials d’alteració formats al "hinterland", enriquits amb sílice, alumini i ferro. En període de baix nivell del mar aquests sediments emergeixen i són assecats; són sotmesos a una alteració continental (bauxitització) que provoca a la capa sedimentària afectada un perfil semblant al de les bauxites autòctones del tipus laterites. A la part baixa el sediment original és transformat en caolinita i hematites, i a la part superior en una bauxita pisolítica (boehmita, diàspores i hematites); a més, de la base al sostre s’observa una disminució de sílice i un enriquiment d’alúmina i òxid de ferro. Una nova ascensió del nivell del mar porta, sobre la capa bauxítica formada, nous sediments soms o calcàries urgonianes marines.