El Cretaci inferior (Aptià superior-Albià) a la serra del Ferrer, en el Prebètic alacantí, des de la serra de Bèrnia. Se n’observen les capes verticals, que a l’oest (esquerra) són calcàries (capes que passen per la carena) i en ascendir en la sèrie estratigràfica cap a l’est (dreta), alternen amb margues. Al peu de la serra, entren en contacte, de manera brusca, gràcies a una falla, amb calcàries oligocenes.
Francesc Sàbat
Tant a les illes del promontori balear com a les zones externes bètiques, a la seva part més oriental, afloren força bé els materials del supercicle del Cretaci inferior. Els afloraments de Menorca són de dimensions reduïdes, pero suficients per a poder-ne copsar les característiques principals. A la serra de Tramuntana de Mallorca, el Cretaci inferior hi és força ben representat, mentre que a les serres de Llevant només hi és fins al Baremià. A Eivissa és ben desenvolupat a les tres unitats estructurals presents. Al Prebètic i el Subbètic alacantí també aflora àmpliament. Els dominis més externs són Menorca i el Prebètic, mentre que els de Mallorca, Eivissa i el Subbètic presenten una major afinitat, tal com ja succeïa durant el Juràssic.
Els afloraments menorquins del Cretaci inferior
A Menorca sembla que no hi hagi cap discontinuïtat a l’interior del Valanginià, ja que sobre les calcàries microcristal·lines i noduloses del Valanginià inferior reposen més de 30 m de calcàries microcristal·lines massisses amb intraclastos i amb intercalacions de bancs nodulosos. Aquests nivells poden ésser observats a la banda oriental de l’arenal de Son Saura, on són formats per calcàries massisses, en bancs nodulosos i amb intercalacions de calcàries ondulades. Contenen rudistes, braquiòpodes, gasteròpodes (Nerinea), ostrees i litòfags. S’hi observen alguns nivells endurits o paleosols. La microfauna ha permès atribuir aquests nivells al Valanginià superior. L’Hauterivià no ha estat identificat. El Barremià aflora entre ses Olles i el cap des Redoble. És format per 10 m de margues groguenques i ataronjades, amb una intercalació de 3,5 m de calcàries finament estratificades amb Nannoconus steinmanni. A l’E d’aquesta localitat afloren fins a 15 m de calcàries argiloses i margues, també barremianes. Les calcàries són microcristal·lines i contenen crinoïdeus i Nannoconus. També s’hi troben belemnits (Neohibolites i Mesohibolites), braquiòpodes, gasteròpodes bentònics, coralls solitaris i ammonits (Barremites).
Al sostre dels dipòsits descrits apareixen els primers terrenys aptians. Al cantó de Llevant de la cala de l’arenal de Son Saura, presenten, a la base, 7 m de margues groguenques i de color terrós verdós. Al damunt, hi ha una alternança de calcàries argiloses grises, margues groguenques clares i calcàries massisses grises que contenen microfauna aptiana i abundants ammonits.
A Menorca, l’Albià és representat només per 2,5 m de margues grises i vermelloses amb ammonits, que han estat datades de l’Albià inferior. L’Albià superior no hi ha estat identificat.
Amb el Neocomià (Berriasià i Valanginià) s’instal·la a l’àmbit menorquí una mar epicontinental amb dipòsits de calcàries marines i calcàries típiques d’ambient escullós (rudistes, coralls), fet que representa un canvi sobtat respecte als ambients confinats i tranquils del Juràssic superior. Aquest canvi sobtat assenyala l’inici del cicle del Cretaci inferior. Aquesta àrea presenta durant els dos estatges mencionats una certa inestabilitat, com ho mostren els fons endurits presents. Posteriorment, a través d’un Hauterivià desconegut o a través d’una llacuna estratigràfica, es passa a dipòsits més profunds, nerítics, de mar oberta, amb una mescla d’organismes bentònics i planctònics, amb ammonits, que continuarà durant l’Aptià i l’Albià. Les influències terrígenes podrien ésser degudes a terres emergides no gaire llunyanes. Desconeixem el límit superior d’aquest cicle a Menorca, ja que no afloren terrenys del Cretaci superior.
Els afloraments prebètics del Cretaci inferior
Interpretació esquemàtica del fragment de conca del Cretaci inferior corresponent al Prebètic i al Subbètic de les terres alacantines.
Román Montull, original de Juan Antonio Vera i col·laboradors
Tant a les illes del promontori balear com a les zones externes bètiques, a la seva part més oriental, afloren força bé els materials del supercicle del Cretaci inferior. Els afloraments de Menorca són de dimensions reduïdes, pero suficients per a poder-ne copsar les característiques principals. A la serra de Tramuntana de Mallorca, el Cretaci inferior hi és força ben representat, mentre que a les serres de Llevant només hi és fins al Baremià. A Eivissa és ben desenvolupat a les tres unitats estructurals presents. Al Prebètic i el Subbètic alacantí també aflora àmpliament. Els dominis més externs són Menorca i el Prebètic, mentre que els de Mallorca, Eivissa i el Subbètic presenten una major afinitat, tal com ja succeïa durant el Juràssic.
El Cretaci inferior del Prebètic d’Alacant. Se’n presenten diverses columnes estratigràfiques i les seves correlacions. A l’esquema geològic d’aquesta àrea s’han situat les columnes estratigràfiques: A Mariola, B Benicadell, C Castelló de les Gerres, D riu Serpis, E Falconera, F Fontanell, G cap de Sant Antoni, H Cabeçó de l’Or.
Servei de Fotografia/S.P.M., original de Company i col·laboradors
Al Prebètic alacantí les sèries estratigràfiques comporten termes cretacis ben desenvolupats, potents i amb continuïtat sedimentària, encara que hi ha discontinuïtats en intervals concrets, però generalitzats. En línies generals hi ha un predomini de fàcies carbonàtiques de plataforma amb alguns episodis terrígens cap al N, mentre que cap a les parts meridionals, més internes, les sèries desenvolupen termes margocalcaris de caràcter hemipelàgic. Al Prebètic oriental es diferencien dues grans etapes: la primera, representada bàsicament per fàcies hemipelàgiques del Valanginià superior-Barremià, i la segona, la plataforma barremoalbiana, en la qual es diferencien dues seqüències deposicionals separades per discontinuïtats.
Les fàcies hemipelàgiques del Valanginià superior-Barremià
Sobre el fons endurit que es desenvolupa al sostre dels nivells carbonàtics de plataforma del Berriasià superior-Valanginià inferior reposa la successió de calcàries margoses i margues que alternen de forma rítmica, de colors grisos i groguencs, una mica arenoses a la base. Conté escassos microorganismes (lenticulines, textulàrids i espícules d’esponja) i una abundant fauna d’ammonits que ha permès de constatar, en particular a la serra Mariola, la presència del Valanginià superior (zones verrucosum, trinodosum i callidiscus), l’Hauterivià basal (zona de radiatus) i el Barremià inferior (zona de pulchella). Manca una gran part de l’Hauterivià, especialment el superior.
La plataforma barremoalbiana: fàcies urgonianes i associades
A partir del Barremià superior té lloc la implantació generalitzada d’una sedimentació carbonàtica de plataforma que persisteix durant la resta del Cretaci inferior. En aquest context es desenvolupa la plataforma urgoniana o ampli "lagoon" amb dipòsits carbonàtics de baixa a mitjana energia. Es poden diferenciar, en el cicle del Cretaci inferior, tal com ha estat definit en aquesta obra, dues etapes.
El Barremià superior-Bedulià
Nivell oolític del Barremià a Bussot, al Prebètic alacantí, el qual separa la seqüència margosa del Valanginià superior-Barremià de les fàcies de plataforma barremoalbianes.
Francesc Sàbat
La sèrie carbonàtica comença amb un tram de calcàries irregularment dolomititzades (Mariola, Benicadell, Fontanell), que a la serra Mariola s’ordenen en seqüències negatives, de manera que a la base de cada seqüència hi ha calcàries de gra fi ("wackestones", de vegades "grainstones") peletoïdals; contenen microforaminífers (lenticulines, textulàrids), a vegades lituòlids (Choffatella decipiens) i plaques d’equinoderms. Els termes superiors, ocasionalment amb estratificació encreuada, són calcarenites grolleres amb lamel·libranquis, fragments de coralls, algues, briozous, serpúlids i algunes orbitolines (Paleodictyoconus); associades a aquestes fàcies es troben "grainstones" oolítics. En d’altres sectors, com a Benicadell, les seqüències no són tan reconeixibles. Aquestes seqüències posen de manifest la prògradació, durant el Barremià superior, dels dipòsits de talús i vora de la plataforma sobre els sediments hemipelàgics de conca, amb un hidrodinamisme creixent, que permet el dipòsit de sediments grollers al sostre de les seqüències.
Cap al límit Barremià-Bedulià té lloc la implantació de la plataforma urgoniana pròpiament dita sobre els dipòsits calcarenítics. S’hi han diferenciat diversos tipus de fàcies: "packstone" d’orbitolines, en el qual predominen els orbitolínids aplanats (Palorbitolina lenticularis), juntament amb grans rudistes i quars en petites proporcions que es disposen en bancs irregulars, un xic nodulosos, i poden interpretar-se com les fàcies més agitades del "lagoon", originades, en part, per acumulació en bancs o canals; "wackestone" d’orbitolínids punxeguts, que corresponen a nivells peletoïdals amb abundants organismes, tals com miliòlids, orbitolines (Orbitolinopsis kiliani, O. buccifer, O. pygmaea, O. praesimplex), altres foraminífers i algues dasicladàcies i amb escassos rudistes (requiènids) que es presenten aïllats; "wackestone" de dasicladàcies, que apareixen associats a la fàcies anterior i als quals, per la seva abundància destaca Salpingopporella muehlbergii; calcàries de rudistes, que corresponen bàsicament a colònies de requiènids i monoplèurids, presenten una abundant matriu micrítica amb pèl·lets i bioclastos i s’interpreten com a fàcies dipositades a les parets més protegides del "lagoon".
El Bedulià superior-Albià «pro parte»
L’aparició brusca al Bedulià superior de nivells de fàcies hemipelàgiques, fins i tot amb ammonits, damunt de les calcàries anteriors, fa pensar que aquest límit correspon a una ruptura sedimentària. Els nivells de caràcter hemipelàgic són calcàries "wackestones" pel·letoïdals amb lenticulines; poden contenir (a Benicadell) foraminífers bentònics abundants (Palorbitolina lenticularis, Praeorbitolina, Mesorbitolina lotzei i Choffatella decipiens), i també briozous. La macrofauna és d’ammonits (zones de deshayesi, bowerbanki i martinoides), braquiòpodes, ostrèids i equínids.
Al damunt, sembla que en continuïtat sedimentària, segueix una sèrie carbonàtica, irregularment dolomititzada que no ha pogut ésser estudiada en detall. Malgrat això, s’hi diferencien dos tipus de fàcies: "wackestones" de mesorbitolines format per biomicrites amb abundants Mesorbitolina texana; la resta d’organismes, inclosos els rudistes, hi són escassos; i "wackestones" de foraminífers petits, entre els quals dominen el petits miliòlids i altres foraminífers (orbitolínids, textulàrids), amb rudistes abundants. Aquestes fàcies són pròpies de la plataforma urgoniana pròpiament dita ("lagoon"), si bé la segona es forma en les seves parts més protegides.
Aquesta sedimentació carbonàtica queda interrompuda per l’arribada de nivells terrígens (gresos, margues arenoses i margues), com es pot observar a Mariola, Benicadell i al cap de Sant Antoni. Aquests nivells són en relació amb calcàries amb Neorbitolinopsis conulus i, per tant, se situen a l’Albià superior. Amb aquesta interrupció intraalbiana finalitza el cicle del Cretaci inferior.
Un ascens relatiu del nivell del mar provoca, a partir del Valanginià superior, el desenvolupament de fàcies hemipelàgiques sobre el fons endurit que corona la sèrie de plataforma del Juràssic superior. Aquest tipus d’ambient es manté fins a la base del Barremià superior; els sediments de fàcies wealdianes, conseqüència de reactivacions del continent i progradació dels sediments que en resulten, queden relegats a les àrees més occidentals i septentrionals del Prebètic intern, mentre que l’extern queda emergit i sotmès a erosió.
El pas de les fàcies de conca a les de plataforma oberta és conseqüència de la progradació des del N de materials carbonàtics durant el Barremià superior, edat en què es generalitza el desenvolupament d’àmplies plataformes. Al Bedulià inferior s’implanta la plataforma urgoniana pròpiament dita, tot coincidint amb la progressiva transgressió que té lloc als sectors més septentrionals i occidentals del Prebètic intern, i que arriba a afectar parcialment el Prebètic extern.
A la resta del Cretaci inferior destaquen dues ruptures sedimentàries: una intraaptiana (base del Bedulià superior), que coincideix amb el màxim de la transgressió beduliana; i l’altra, intraalbiana (base de l’Albià superior) amb la progradació des del N dels sediments terrígens procedents de la Meseta, les fàcies Utrillas, que també aquí tanquen el cicle del Cretaci inferior. Cap al S (Cabeçó de l’Or i Puigcampana) es produeix un pas ràpid cap a fàcies hemipelàgiques (margoses) de conca.
Els afloraments mallorquins del Cretaci inferior
Els principals afloraments del Cretaci inferior de la serra de Tramuntana se situen a la unitat superior, en el vessant SE de la serra, a l’Aixertell (Pollença), Lloseta-Selva de Mallorca, Alaró-Binissalem, Orient i regió d’Andratx (carretera d’Andratx a s’Arracó).
Sèrie sintètica del Cretaci de l’extrem sudoccidental de la serra de Tramuntana de Mallorca.
Servei de Fotografia/S.P.G., original de Mataillet i Pechoux
A la serra de Tramuntana de Mallorca els dipòsits berriasians i valanginians descrits al final del cicle juràssic, formats per calcàries microcristal·lines o criptocristal·lines, una mica argiloses amb calpionel·les, Nannoconus i radiolaris es continuen durant la resta del Neocomià, i constitueixen un conjunt calcareomargós d’uns 100 m de potència. Es tracta de calcàries microcristal·lines amb alguna intercalació de calcàries argiloses i amb abundància d’organismes planctònics, entre els quals trobem radiolaris, tintínids, Nannoconus i ammonits. Són de colors blanquinosos i intercalen nivells margosos. Aquestes fàcies corresponen a les que a Itàlia han estat designades amb el nom de "maiolica" o "biancone". D’entre els ammonits cal destacar Desmoceras, Neocomites, Crioceras, Costerella, Lytoceras i Phylloceras. Les calpionel·les desapareixen quasi totalment al final de l’Hauterivià.
El Barremià és representat per calcàries argiloses i margues fosques, en capes de 20 a 30 cm, amb gran abundància d’ammonits pirititzats (Partschiceras infundibulum) i microfauna de Nannoconus, Hedbergella, i als nivells més tous, lagènids; la potència d’aquest tram és de l’ordre dels 30 m. L’aptià és constituït per calcàries argiloses grises, poc estratificades i amb grans de quars, que contenen una associació faunística semblant a la del Barremià, encara que també s’hi troben lamel·libranquis (Inoceramus concentricus); fa un gruix d’uns 30 m. L’Albià inferior i mitjà és format per un tram d’uns 50 m de potència, de margues verdoses amb intercalacions de llimolites calcàries groguenques. Contenen una abundant fauna de foraminífers, mol·luscs, braquiòpodes, equínids, ammonits piritosos i dents de peixos; ocasionalment contenen guix, còdols negres, pirita, nòduls d’ambre, celestina, baritina i restes vegetals.
"Slump" —esllavissament sinsedimentari— a les calcàries del Cretaci inferior (Neocomià) de les serres de Llevant. La fotografia mostra uns plecs, detall del "slump", que aflora a la cala Torta (Artà). Aquest tipus d’estructura és freqüent al Neocomià de les serres de Llevant.
Pere Santanach
A una gran part de les serres de Llevant de Mallorca la successió del Valanginià, Hauterivià i Barremià inferior és representada per les fàcies "maiolica", és a dir, per calcàries sublitogràfiques, margoses, grisoblanquinoses o blanques, que contenen abundants organismes planctònics: radiolaris, tintínids, Nannoconus i ammonits. La seva potència ultrapassa els 500 m a la serra de So Na Moixa prop de Son Macià. A la regió d’Artà es poden reconèixer calcàries microcristal·lines amb radiolaris, espícules d’esponges i Lamellaptycus (puig de Poll Farina i can Monseriu), calcàries com les anteriors, però amb nòduls durs amb trocolines, textulàrids i crinoïdeus (puig de Son Cor) i calcàries argiloses amb fauna d’ammonits, Cancelophycus, Nannoconus i nòduls de textulàrids (ermita d’Artà, puig Figuer). Contenen "slumps" de grans dimensions.
El Barremià, estatge més alt reconegut a les serres de Llevant, aflora a cala sa Mesquida i és format per uns 100 m d’una alternança de calcàries argiloses dures i nivells més margosos. No presenten nòduls calcaris i contenen radiolaris, Nannoconus, Spirillina, espícules d’esponges i Aptychus.
Durant el cicle del Cretaci inferior, a Mallorca, perduren les condicions de sedimentació establertes a partir del Juràssic mitjà. El Neocomià superior i el Barremià són representats per dipòsits pelàgics de fondària amb evidències d’inestabilitat. Aquests terrenys presenten un contingut elevat d’organismes planctònics, entre els quals manquen les globigerines. Per explicar aquest fet ha estat suggerida la màxima fondària per aquests dipòsits, superior a l’anomenat nivell de compensació dels carbonats, per sota del qual hi ha dissolució del carbonat càlcic a causa de l’increment de la pressió. De tota manera aquesta explicació fa de mal compatibilitzar amb l’atribució a medis de talús submarí que han fet altres autors per a aquests dipòsits. El Barremià superior-Aptià enregistra la sedimentació de materials de fàcies menys profundes, amb la desaparició dels Nannoconus i calpionel·les, i la seva substitució per pitonel·les, estomiosfarees i hedbergel·les. S’instaura, doncs, una sedimentació de caràcter més nerític, amb dipòsits de vora distal de plataforma. Durant l’Albià la tendència regressiva s’accentua i la sedimentació adquireix un marcat caràcter detrític, amb influències continentals i zones localment confinades. Es tracta d’una plataforma amb alts fons que aïllen certes àrees on es creen circulacions restringides. Des d’un punt de vista paleogeogràfic no s’observen gaires diferències entre el Cretaci inferior de la serra de Tramuntana i el de les serres de Llevant, llevat de l’absència d’Aptià i Albià a les darreres, fet que no permet de fer comparacions d’aquests períodes, i la presència, al Neocomià de les serres de Llevant, d’organismes nerítics procedents d’una plataforma propera.
Els afloraments eivissencs del Cretaci inferior
Durant el Cretaci inferior, a Eivissa té lloc una sedimentació diferenciada a cadascuna de les tres unitats estructurals: més proximal a la unitat d’Aubarca, al nord-oest, i més distal a la d’Eivissa, al sud-est. A la figura s’han representat les columnes estratigràfiques esquematitzades del Juràssic (en tons blaus) i el Cretaci inferior (en tons verds) dels principals afloraments de la unitat d’Aubarca.
Servei de Fotografia/S.P.G., original de J. Azéma i col·laboradors
A la sèrie d’Aubarca (Sant Mateu d’Aubarca) la unitat més NW d’Eivissa, el Cretaci inferior aflora àmpliament. Els afloraments més extensos són els de Portinatx, Na Xamena, sa Ferradura, penyal de s’Àguila, cala d’En Sardina, punta Llosà, cala d’En Real, ses Caletes i illa Conillera. En aquesta unitat, sobre les calcàries i dolomies amb trocolines i dasicladàcies del Portlandià-Valanginià se situen fins uns 120 m de margues grisogroguenques i calcàries argiloses, d’edat hauteriviana i barremiana. Presenten nivells intercalats de calcàries gresoses o de calcàries glauconítiques. Les calcàries argiloses presenten petits grans de quars i làmines de moscovita. Contenen fauna d’ammonits, equinoderms, braquiòpodes, ostràcodes i foraminífers. La potència d’aquest tram varia des de 20 m a les sèries orientals fins a 120 m als voltants de Sant Miquel.
L’Aptià és format per calcàries urgonianes amb rudistes (Matheronia) i orbitolines, amb una potència d’uns 250 m. Són calcàries massisses, de color beix, que localment presenten nivells dolomítics de colors clars i intercalacions de margues gresoses i calcàries argiloses. Un nivell margós, amb fauna, datat del Gargasià superior, divideix el paquet calcari. El tram calcari inferior, de 80 a 100 m de potència, conté fauna del Barremià i del Bedulià superior, i el superior és de l’Aptià superior.
Sobre les calcàries urgonianes afloren entre 60 i 80 m de margues arenoses, calcàries argiloses, calcàries gresoses i gresos. Contenen braquiòpodes, lamel·libranquis, ostràcodes, equinoderms, foraminífers i ammonits que han permès de datar l’Albià. Els nivells margosos que se situen prop del sostre d’aquesta unitat litològica pertanyen ja al Vraconià inferior, al cicle del Cretaci superior.
Penya-segat del penyal de s’Àguila, a Eivissa, format per les calcàries urgonianes de l’Aptià. El bosc de la part superior creix sobre les margues arenoses i els gresos de l’Albià. Aquest aflorament pertany a la sèrie d’Aubarca, la més nord-occidental d’Eivissa, el Cretaci inferior de la qual es caracteritza per presentar dipòsits de plataforma soma, igual que la unitat de Sant Josep. La unitat d’Eivissa, la més sud-oriental, presenta dipòsits d’aigües més profundes.
Lluís Pomar
A la sèrie de Sant Josep, intermèdia, les calcàries del final del gran cicle juràssic són recobertes per una sèrie de 200 a 250 m de gruix, formada per una alternança de margues micàcies, gresoses, de color verd groguenc i calcàries argiloses riques en quars detrític i moscovita. Contenen faunes de cefalòpodes piritosos de l’Hauterivià (potser fins i tot Valanginià superior) fins al Cenomanià inferior. També hi són freqüents els braquiòpodes, els belemnits i els equinoderms. Els millors afloraments d’aquesta formació es troben a Jondal, serra de sa Cova Santa, puig Redó, cap Roig, sa Caixota, Cubells, puig d’En Serra, Talaia de Sant Josep i serra de sa Murta.
A la unitat més interna, la sèrie d’Eivissa, en contrast amb el que succeeix a les dues sèries més externes, ja es presenten dipòsits margocalcaris sobre les calcàries argiloses i les margues del Berriasià. Es tracta de 200 m de margues molt riques en ammonits, braquiòpodes, lamel·libranquis, belemnits i equinoderms; l’edat d’aquesta unitat comprèn des del Valanginià fins a l’Albià. Entre els nombrosos afloraments d’aquests materials cal destacar els del puig d’En Palleu, puig d’En Cardona, sa Talaia, puig de sa Creu i Sant Vicent.
Durant el Cretaci inferior, a Eivissa té lloc una sedimentació diferenciada a cadascuna de les tres unitats: més proximal a la unitat d’Aubarca (NW) i més distal a la d’Eivissa (SE). Els dipòsits valanginians reflecteixen una plataforma soma, tant a la sèrie d’Aubarca com a la de Sant Josep. Es tracta de calcarenites dipositades en un medi agitat, poc profund i caracteritzat per foraminífers nerítics (trocolines, miliòlids, textulàrids). A la sèrie de Sant Josep fins i tot s’observa una sedimentació lacunar amb carofícies, ostràcodes i mol·luscs (puig de s’Empenyo). Entretant, a la sèrie d’Eivissa el medi sedimentan era pelàgic, més profund, i es caracteritzava per la presència de calpionel·les i ammonits; es tracta de dipòsits de mar oberta.
Durant l’Hauterivià es produeix una sedimentació de plataforma a la sèrie d’Aubarca. Es dipositen margues i calcàries argiloses, gresoses i glauconítiques caracteritzades per la importància dels organismes bentònics de tipus costaner. En canvi a les sèries de Sant Josep i d’Eivissa la sedimentació és margosa i caracteritzada per la presència d’ammonits piritosos. La sedimentació és més influïda pel continent a la sèrie de Sant Josep, on les margues són més gresoses, amb un contingut de mica més elevat i més ostràcodes i menys foraminífers planctònics que a la sèrie d’Eivissa. Tot plegat indicaria dominis menys profunds o més influïts pels terrígens.
Durant la resta del cicle, a la sèrie d’Aubarca, es desenvolupen les calcàries urgonianes. Contenen una fauna típica d’ambients escullosos que s’hauria desenvolupat a les parts somes d’una plataforma tropical. Hi són freqüents les algues codiàcies i dasicladàcies, els foraminífers bentònics, els coralls, els rudistes i els lamel·libranquis. Les sèries de Sant Josep i d’Eivissa continuen presentant les mateixes característiques descrites per a l’Hauterivià. La fondària és major a la sèrie d’Eivissa que a la de Sant Josep, que es trobà a la vora de la plataforma que defineix la sèrie d’Aubarca.
Els afloraments subbètics del Cretaci inferior
El subbètic aflora escassament a l’extrem més meridional del nostre país. Les fàcies presents mostren certes similituds amb les de les parts més meridionals del Prebètic més intern, de tal manera que, en bastants casos, les unitats litostratigràfiques conserven fins i tot el seu nom en passar del Prebètic intern al Subbètic, o bé, si el canvien, només ho fan per a assenyalar la seva posició estructural diferent. A més, al Subbètic ens trobem en una de les zones de conca més interna en l’àmbit que comprèn aquesta obra, fet que implica una menor diferenciació litològica i, per tant, una major dificultat per a l’observació dels registres de les interrupcions sedimentàries, molt palesos, com hem vist, a les vores de la conca (Serralada Ibèrica, Prebètic). Aquest fet també succeeix a Mallorca, àmbit d’afinitats subbètiques. El Neocomià és representat, a prop del Fondó de les Neus, per petits retalls de calcàries blanquinoses. Al N de la serra de l’Argallet afloren margues i margocalcàries grises o d’un gris groguenc, riques en ammonits, ocasionalment piritosos, i Aptychus, del Valanginià. Al puig de la Mola i als Alts de Verdú es reconeixen margues i margocalcàries en alternança, amb intercalacions de gresos groguencs de caràcter turbidític, que contenen una fauna abundant d’ammonits; l’edat d’aquests materials va de l’Hauterivià a l’Albià.