L’estructura cortical de la Serralada Pirinenca ha estat recentment objecte d’estudi mitjançant nombrosos mètodes geofísics. Per la seva transcendència, cal fer un especial esment del perfil de sísmica de reflexió profunda ECORS.
El perfil de sísmica de reflexió profunda ECORS, d’una llargada de 250 km a través dels Pirineus, comportà un avenç important en el coneixement de l’estructura cortical de la serralada. La figura mostra el traçat d’aquest perfil i el tall geològic realitzat a partir de les dades de superfície i de subsol comercials (pous de petroli i línies sísmiques superficials).
Albert Martínez, original de J.A. Muñoz, X. Berastegui i M. Losantos.
El perfil ECORS es va dur a terme durant els anys 1985 i 1986, fruit de la col·laboració entre institucions franceses i espanyoles. Té una llargada de 250 km i travessa de N a S tota la serralada. Fou el primer perfil de sísmica de reflexió profunda que travessà tota una serralada sencera. L’extrem S del perfil se situa prop d’Arbeca, travessa les estructures pirinenques més meridionals a l’E de Montgai i a l’E de Cubells; corre pel flanc oriental de la serra de Sant Mamet; creua la serra del Montsec al N de Santa Maria de Meià; i, des d’aquest punt continua en direcció N fins al pantà de Sant Antoni. Des de la Pobla de Segur se situa a la línia divisòria entre les valls del Flamicell i la Noguera Pallaresa en direcció N, a través del llac de Montcortés, Selluí, Ancs, la Cometa i les pistes d’esquí de Llessui. Al vessant E del Montseny de Pallars, el perfil canvia d’orientació i continua en direcció NE fins a Espot. I des d’aquest poble vers Estaís, Son del Pi i Isil, des d’on remunta la capçalera de la vall de la Noguera Pallaresa per creuar la frontera al coll de Salau. En territori francès, baixa per la vall del Salat fins a Sant Girons i continua més enllà del Mas d’Azil un cop travessades les estructures pirinenques més septentrionals. A més del perfil de sísmica, es realitzaren estudis complementaris, al llarg del perfil, de gravimetria, de sísmica de refracció i d’anomalies magnètiques. La integració de totes aquestes dades geofísiques i les dades geològiques de superfície ha permès un millor coneixement de l’estructura cortical de la Serralada Pirinenca i de l’evolució d’aquest orogen de col·lisió.
L’estructura cortical de la Serralada Pirinenca és determinada per un sistema d’encavalcaments que mostra una geometria característica en forma de ventall. De S a N trobem: encavalcaments imbricats dirigits cap al S que afecten roques de la cobertora; encavalcaments disposats en forma d’antiforme, que afecten roques del sòcol hercinià a la part central de la serralada (apilament antiformal de la Zona Axial); i, finalment, al vessant septentrional, encavalcaments dirigits cap al N que afecten tant roques del sòcol hercinià com de la cobertora. Cal insistir que aquesta disposició en forma de ventall, d’altra banda molt característica de la major part de serralades de col·lisió, no implica una simetria de l’orogen. L’estructura d’ambdós vessants dels Pirineus és força diferent. A més a més, els encavalcaments en geometria antiforme de la part central de la serralada (Zona Axial) estan dirigits cap al S, igual com el sistema imbricat de cobertora meridional. Tots aquests encavalcaments impliquen un desplaçament total molt més gran que el que es dedueix dels encavalcaments dirigits cap al N. Aquesta asimetria es fa també palesa en observar un tall dels Pirineus a través de tota l’escorça. Tal com s’ha comentat anteriorment, i gairebé al llarg de tots els Pirineus ístmics, l’escorça ibèrica s’enfonsa per sota de la placa europea.
La geometria en ventall dels principals encavalcaments i fractures es posa clarament de manifest en el perfil ECORS. En aquest perfil s’observa, en la seva meitat S, la base de la cobertora i l’encavalcament inferior sud-pirinenc, amb un suau cabussament vers el N, per sota dels mantells de cobertora meridionals; l’escorça inferior és molt reflectiva, també amb un suau cabussament vers el N, que s’incrementa progressivament per sota de l’apilament antiforme de la Zona Axial; i, un conjunt de reflectors que dibuixa un antiforme, que es poden interpretar com els encavalcaments responsables de l’apilament d’unitats amb sòcol hercinià que constitueixen la denominada Zona Axial. Al sector N del perfil, la base de la cobertora, l’encavalcament inferior nord-pirinenc i l’escorça inferior reflectiva descriuen simètricament una flexió amb un cabussament que s’incrementa progressivament cap al S vers el centre de la serralada.
L’apilament antiforme de la Zona Axial és limitat al N per una falla de primer ordre anomenada falla nord-pirinenca. Aquesta falla posa en contacte els materials del sòcol hercinià de la Zona Axial amb els de la cobertora de les unitats nord-pirinenques. La falla nord-pirinenca i les falles associades es van desenvolupar durant l’etapa de «rift» i de moviment direccional d’Ibèria respecte d’Europa en sentit contrari al de les busques d’un rellotge. Un dels principals resultats del perfil ECORS ha estat l’observació d’uns reflectors amb cabussament vers el S per sota de la falla nord-pirinenca, que han estat interpretats com un fragment d’escorça inferior situat en continuïtat amb l’encavalcament inferior nord-pirinenc i per tant tallant la falla en profunditat.
Els models tectònics
La relació geomètrica entre la falla nord-pirinenca i els encavalcaments, com també les relacions geomètriques i temporals entre els encavalcaments dirigits cap al N i els dirigits cap al S, han donat lloc a les principals discrepàncies entre els diferents models tectònics a escala cortical proposats per als Pirineus. Els models de tectònica vertical consideren la falla nord-pirinenca com l’estructura principal de la serralada i el pla axial d’un ventall d’encavalcaments que afecten tota l’escorça. En els models de tectònica pel·licular s’interpreta que la falla nord-pirinenca és tallada en profunditat pel sistema d’encavalcaments, i que els encavalcaments dirigits cap al N són retroencavalcaments dels dirigits cap al S. Entre aquests models n’hi ha un on els encavalcaments es mostren afectant tota l’escorça i un altre on aquests només afecten l’escorça superior. Tots aquests models es van postular abans de la realització del perfil de sísmica ECORS i per tant amb molt poques dades geofísiques de l’estructura cortical.
No ha estat fins l’obtenció del perfil ECORS i de les dades geofísiques complementàries que s’han pogut postular models d’estructura cortical dels Pirineus amb un mínim de dades. Malgrat tot, en l’actualitat es continuen defensant tant models de tectònica vertical com models de tectònica pel·licular.
La primera interpretació feta sobre el perfil ECORS considera la falla nord-pirinenca poc deformada i arquejada pel desplaçament vers el S de la placa europea en forma de tascó. Aquesta interpretació suposa un major desplaçament per als mantells de corriment nordpirinencs que per als sud-pirinencs, hipòtesi que no està d’acord amb les observacions de superfície. A més a més, la cinemàtica del desenvolupament dels encavalcaments esdevé molt complicada, i molt especialment per als encavalcaments de l’apilament antiforme de la Zona Axial.
Hi ha un model congruent amb les dades de superfície i amb les dades subministrades pel perfil ECORS, en el qual els encavalcaments només afecten l’escorça superior, i defineixen una zona amb deformació fonamentalment fràgil i amb forma de doble tascó, per sobre d’un pla de subducció mitjançant el qual l’escorça inferior i el mantell litosfèric de la placa ibèrica s’enfonsen per sota de la litosfera europea. Aquest model és el que s’explica a continuació.
La interpretació del perfil ECORS
L’anàlisi i la interpretació del perfil de sísmica ECORS s’ha basat, en un primer estadi, en la realització d’un perfil simplificat en el qual es representen els principals reflectors com a línies contínues («line drawing», a l’esquema superior de la figura). Aquest perfil permet posar de manifest la disposició geomètrica de les reflexions més importants. També s’ha basat en el reconeixement de les principals fàcies sísmiques, per tal d’agrupar les reflexions que comparteixen les mateixes característiques. Ambdós elements considerats conjuntament (fàbrica sísmica) donen informació sobre l’estructura cortical (esquema inferior de la figura). Cal tenir en compte que la línia sísmica expressa la posició dels reflectors en una escala vertical de temps, i que cal convertir aquesta escala a profunditat (quilòmetres) per tal d’esbrinar la disposició exacta de les discontinuïtats que han generat les reflexions. Aquesta conversió es fa tenint en compte la velocitat de propagació de les ones sísmiques per cadascuna de les capes que travessen. La correspondència entre fàbriques sísmiques i unitats geològiques es fa a partir de les roques que afloren a la superfície i a partir de la comparació amb àrees veïnes o equivalents.
Biopunt, original de X. Berastegui.
La interpretació del perfil de sísmica ECORS i de les altres dades geofísiques complementàries ha permès de precisar la relació entre les estructures observades a la superfície (fonamentalment encavalcaments) i l’estructura cortical en profunditat.
Les roques que hom observa en superfície a l’apilament antiforme de la Zona Axial són roques del sòcol hercinià. Aquestes provenen de la part superior de l’escorça, i mai no afloren roques formades a profunditats superiors als 15 km; hom ho dedueix fàcilment per les característiques metamòrfiques de les roques, les quals permeten de precisar a quines pressions i temperatures han estat sotmeses i, consegüentment, a quina profunditat han estat metamorfitzades. Aquestes roques de l’escorça superior foren desplaçades vers el S per sobre dels encavalcaments i al mateix temps apilades les unes sobre les altres, la qual cosa donà lloc a una pila d’unitats estructurals disposades en forma d’antiforme a escala cortical (apilament antiforme de la Zona Axial).
Per sota d’aquest apilament d’unitats d’escorça superior, l’escorça inferior de la placa ibèrica ha estat subduïda, juntament amb el mantell litosfèric, per sota de la placa europea. Simultàniament a la formació de l’apilament antiforme i a la subducció de l’escorça inferior, les roques de la cobertora es van laminar i desplaçar, vers el S als Pirineus meridionals i vers el N als Pirineus septentrionals.
L’escurçament cortical després de la col·lisió
Els encavalcaments es disposen, en gran part de la seva extensió, paral·lelament a l’horitzontal; segueixen els nivells més adients per al lliscament i tendeixen a situar-se cada cop més a prop de la superfície en el sentit del desplaçament, és a dir, vers les parts externes de la serralada. Els encavalcaments defineixen, doncs, una geometria esglaonada amb replans amples i graons o rampes curts, des de les parts internes de la serralada (on se situen al nivell inferior) fins a les parts externes, on assoleixen la superfície sinorogènica; les roques que es desplacen per sobre dels encavalcaments (mantells de corriment) són sotmeses als processos erosius.
Tall cortical dels Pirineus. La integració de les dades obtingudes pel perfil ECORS amb el tall geològic i les dades obtingudes en superfície permet dibuixar un tall geològic a escala cortical. Per a aquest tall s’ha tingut en compte que no hi hagi un excés o un defecte de massa dels diferents nivells estructurals entre el tall deformat (tall compensat) i el tall sense deformació (tall restituït). L’apilament antiforme de la Zona Axial, al sector central de la serralada, és format per una pila d’unitats de materials de l’escorça superior que foren desplaçades vers el sud per damunt els encavalcaments, i s’apilaren les unes sobre les altres. Per sota d’aquesta pila d’unitats estructurals, l’escorça inferior conjuntament amb el mantell litosfèric és subduïda, com mostra el tall superior. La figura inferior mostra el tall restituït del tall cortical del perfil ECORS, és a dir, l’escorça pirinenca estirada, abans de la col·lisió alpina, i permet apreciar-ne l’escurçament, que és de 147 km; en aquest tall es fa visible l’estructura preorogènica de l’escorça del domini pirinenc, particularment, la geometria de les falles extensionals del Cretaci inferior.
Albert Martínez, original de J.A. Muñoz.
En el cas dels Pirineus, caracteritzats com ja s’ha comentat anteriorment per una disposició de les estructures en ventall, la geometria esglaonada dels encavalcaments mostra un doble sentit, ja que els més inferiors se situen a la part central de la serralada. Aquesta disposició és força visible al tall restituït cortical seguint el perfil ECORS: el fet que a l’apilament antiforme de la Zona Axial no aflorin roques de l’escorça inferior demostra que l’encavalcament més baix ha seguit un nivell de desenganxament inicialment situat a una profunditat màxima de 15 km; aquesta profunditat correspon aproximadament al límit entre els comportaments mecànics fràgil i dúctil de les roques. Així, les roques situades per sobre d’aquest nivell de desenganxament s’han fracturat, s’han plegat per sobre dels encavalcaments i s’han escatat i apilat les unes sobre les altres; tots aquests processos han tendit a escurçar les roques de l’escorça superior per resoldre el problema d’espai motivat per l’acostament de les plaques. Per sota del nivell de desenganxament, les roques de l’escorça inferior s’han pogut deformar dúctilment i fonamentalment s’han escurçat per subducció; la quantitat d’escorça inferior subduïda es pot determinar per la diferència de llargada entre l’escorça superior no deformada i l’escorça inferior observada al perfil de sísmica ECORS.
Per tal d’esbrinar la llargada de l’escorça superior no deformada, és a dir, la seva geometria abans de la formació de la serralada, cal restituir la deformació desplegant els plecs, tirant enrere els encavalcaments i desapilant els mantells de corriment prèviament apilats els uns damunt els altres. Per fer tots aquests passos cal conèixer molt bé la geometria de les estructures, l’ordre en què s’han desenvolupat i la direcció del seu desplaçament. Restituïda així la deformació, hom obté un tall (tall restituït) que dona informació sobre l’escurçament que s’ha produït en el desenvolupament de la serralada (la diferència de llargada entre el tall deformat i el restituït), la geometria de les estructures i de les conques sedimentàries anteriors a la col·lisió i, finalment, dona una prova que la nostra hipòtesi de tall deformat pot ésser correcta, atès que si d’un tall no es pot obtenir el seu corresponent sense deformar, hi ha moltes possibilitats que aquell no sigui correcte. A més a més, en el cas del tall restituït ECORS, s’han tingut en compte dues condicions més per tal de reduir al mínim les possibles interpretacions: que el tall restituït mostri una geometria coherent per als diferents aspectes geològics preorogènics, fonamentalment les falles extensionals cretàcies i les estructures hercinianes, i que el pas del tall restituït al deformat o compensat sigui cinemàticament possible.
Bloc-diagrama de l’evolució de la Serralada Pirinenca. Els talls restituïts parcials construïts a partir del tall cortical compensat del perfil ECORS, juntament amb els coneixements adquirits, fins ara permeten precisar l’evolució del domini pirinenc des dels temps mesozoics fins a l’actualitat.
Albert Martínez, original d’A. Martínez, J.A. Muñoz i J. Vergés.
L’escurçament produït a l’escorça inferior, deduït per un tall cortical seguint el perfil ECORS, és a dir, a través dels Pirineus centrals, és de 147 km. Al tall restituït, l’escorça inferior és 110 km més curta que l’escorça superior, i, aquesta és, per tant, el tros d’escorça inferior que ha pogut ésser subduïda per sota de la placa europea. L’escorça subduïda pot no haver estat documentada en part pel perfil de sísmica, sigui pel seu elevat angle o bé perquè hi hagi un canvi de característiques petrològiques cap al fons que la facin poc visible per a certs mètodes geofísics. L’escorça inferior, en situar-se a profunditats pròpies del mantell, és afectada per temperatures i pressions molt elevades. En aquestes condicions, les roques de l’escorça inferior (gneis granulítics i roques bàsiques) són afectades per un metamorfisme en fàcies eclogítica, i els minerals que en resulten són característics d’alta pressió. En aquestes condicions metamòrfiques el quars i el feldespat de les roques àcides se substitueixen per cohesita (polimorf d’alta pressió del quars) i jadeïta (piroxè de composició molt semblant al feldespat). També es poden formar granats i altres minerals amb xarxes cristal·lines molt denses com la omfacita (piroxè de composició complexa) a les roques bàsiques. La roca resultant esdevé molt més densa, fins a apropar-se a les densitats de les roques del mantell superior. Aquests processos metamòrfics associats a la subducció de l’escorça continental no havien estat acceptats fins ara per la tectònica de plaques, ja que només es considerava la subducció i l’assimilació pel mantell d’escorça oceànica, més densa, per sota de la continental. Recentment, s’han descobert, als Alps i a altres serralades, vestigis de roques de l’escorça continental que han sofert pressions molt elevades, corresponents a profunditats superiors als 100 km i, per tant, roques que havien estat subduïdes fins a profunditats que corresponen al mantell. En el cas dels Pirineus, la subducció de l’escorça continental dins el mantell s’ha pogut deduir per la interpretació geomètrica del tall cortical ECORS.
Dels 147 km d’escurçament que s’han calculat per als Pirineus centrals, 112 km corresponen a l’apilament i el desplaçament vers el S d’unitats amb sòcol hercinià de l’apilament antiforme de la Zona Axial, i la resta, 35 km, corresponen als encavalcaments dirigits cap al N dels Pirineus septentrionals. L’escurçament als mantells de cobertora sud-pirinencs ha d’ésser similar a l’observat a l’apilament antiforme de la Zona Axial, ja que els encavalcaments que afecten el sòcol tenen continuïtat amb els que més al S afecten la cobertora. Els encavalcaments dirigits cap al S dels mantells de corriment de cobertora als Pirineus centrals signifiquen en conjunt un desplaçament de 80 a 85 km. La resta, fins als 112 km, correspon a encavalcaments dirigits cap al N (retroencavalcaments), situats a la zona de contacte entre els mantells de cobertora i els del sòcol amb una reduïda cobertora triàsica. Aquests valors d’escurçament corresponen als calculats a partir del tall que segueix el perfil ECORS i del seu tall restituït, ambdós construïts de tal manera que es compleixin les restriccions aportades per les dades geofísiques i sempre d’acord amb les dades de superfície. Els talls s’han realitzat de tal manera que l’escurçament calculat sigui el mínim dins unes hipòtesis raonables. En el cas del tall cortical, seguint el perfil ECORS, s’ha pogut constatar que un escurçament inferior als 120 km és impossible. Solució extrema no tan plausible com l’adoptada per calcular els valors abans esmentats i que implicaria una longitud mínima de 65 km per a l’escorça inferior subduïda.
El tall restituït ECORS, a part la informació sobre l’escurçament relacionat amb la formació dels Pirineus, dona una imatge de la geometria de les discontinuïtats que afectaven l’escorça abans del desenvolupament dels encavalcaments. El tall restituït mostra la geometria de les falles normals o extensionals produïdes durant l’etapa de «rifting» al Cretaci inferior, la geometria de possibles falles extensionals tardihercinianes, d’edat estefano-permiana i la disposició de la foliació herciniana, com també d’altres estructures hercinianes. Totes aquestes superfícies mostren un cabussament vers el N (a excepció de les falles extensionals cretàcies al vessant nord-pirinenc) i s’horitzontalitzen en profunditat per sobre de l’escorça inferior, que conté un gran nombre de reflectors sísmics. Aquesta geometria còncava o lístrica vers el N no s’ha deduït únicament restituint el tall ECORS, sinó que s’observa clarament als extrems no deformats del perfil de sísmica ECORS i en regions equivalents o properes (abans de l’obertura de l’oceà Atlàntic) que, havent sofert els mateixos esdeveniments tectònics fins al Cretaci, no han estat comprimides durant els temps alpins.
Als perfils de sísmica de reflexió profunds realitzats a través de les conques mesozoiques del NW d’Europa (entre França i Gran Bretanya) s’observa com les falles extensionals que voregen les conques no afecten l’escorça inferior i, per tant, aquestes s’han d’entroncar amb un nivell de desenganxament situat per sobre de l’escorça inferior. La mateixa disposició es pot observar al flanc septentrional del golf de Biscaia, on les conques cretàcies no han estat deformades durant la formació dels Pirineus. La comparació amb aquestes àrees pot donar també idea del gruix de l’escorça per sota de les conques cretàcies del domini pirinenc abans de la col·lisió. A partir d’aquestes observacions i de la restitució del perfil ECORS s’ha deduït un sistema de falles del Cretaci inferior constituït per un sistema combinat de falles extensionals i falles direccionals. Les falles extensionals són entroncades en un nivell de desenganxament situat per sobre de l’escorça inferior, i les falles amb component direccional (falla nordpirinenca) afecten tota l’escorça.
Estructures hercinianes per sobre de l’escorça inferior s’han observat a la part N del perfil ECORS dels Pirineus i en d’altres perfils del programa francès ECORS que travessen l’orogen hercinià. En el cas dels Pirineus, el cabussament vers el N de les principals estructures és congruent amb la posició que aquestes estructures ocupen respecte de l’orogen hercinià.
La geometria lístrica de totes les superfícies, abans comentades, situades per sobre de l’escorça inferior, va determinar la geometria i l’evolució de la Serralada Pirinenca: ha permès localitzar el nivell de desenganxament per sobre del qual l’escorça superior s’ha desprès de la inferior, i de localitzar els encavalcaments mitjançant els quals l’escorça superior s’ha escatat i escurçat, al mateix temps que l’escorça inferior subduïa. Hom pot considerar, doncs, que l’escorça ibèrica s’ha laminat enfront d’un tascó, l’escorça europea, durant l’acostament entre les dues plaques. El nivell inferior i principal de laminació és el nivell de desenganxament situat aproximadament a uns 15 km de profunditat. L’escorça inferior, per sota del nivell de desenganxament, s’ha enfonsat per sota del tascó mentre aquest es desplaçava vers el S. L’escorça superior s’ha desenganxat progressivament durant el desplaçament vers el S del tascó (escorça europea), de tal manera que les unitats situades a sobre del tascó s’han desplaçat relativament vers el N, mentre que les situades al seu davant ho han fet vers el S. En conjunt, les unitats d’escorça superior desenganxades defineixen el que s’anomena un flotador o tapadora orogènica per sobre del pla de subducció i en el qual els encavalcaments septentrionals dels Pirineus representen retroencavalcaments dels encavalcaments dirigits al S.
Diferents models de l’estructura cortical dels Pirineus, que permeten visualitzar l’evolució en el temps de la concepció de l’estructura cortical de la Serralada Pirinenca, abans (A, B, C) i després (D, E) del perfil ECORS, i al mateix temps il·lustren les diferents idees de les principals escoles que han treballat en la geologia dels Pirineus. A Model de tectònica pel·licular de làmines gruixudes («thick-skinned»), que fou proposat per Deramond, Hossack i altres el 1985; segons aquest model els encavalcaments afecten tota l’escorça, i el nivell de desenganxament se situa a la base de l’escorça. B Model de tectònica pel·licular de làmines primes («thin-skinned»), proposat per Williams el 1985; en aquest cas, els encavalcaments només afectarien la part alta de l’escorça per damunt d’un nivell de desenganxament. C Model de tectònica vertical, en el qual la falla nord-pirinenca constitueix l’eix central de totes les deformacions, que fou defensat per l’escola de Montpeller (Mattauer, Seguret i altres); comporta que els materials del sòcol hercinià situats al S d’aquesta falla s’han deformat dúctilment. D Model proposat per l’equip ECORS l’any 1989; segons aquest model, els encavalcaments afecten tota l’escorça i la falla nord-pirinenca és deformada pel desplaçament vers el sud de la placa europea i la seva penetració dins la placa ibèrica, mentre que els encavalcaments dirigits vers el nord totalitzen un desplaçament més gran. E Model d’interpretació del perfil ECORS proposat per Muñoz el 1992, segons el qual els encavalcaments no afecten l’escorça inferior, la qual se subdueix amb el mantell litosfèric per sota de la placa europea, i la falla nord-pirinenca es troba tallada en profunditat pels encavalcaments, els més importants dels quals serien els dirigits vers el sud.
Albert Martinez, original de J.A. Muñoz.
Dins la tapadora orogènica també s’observen dos nivells de desenganxament rellevants que han determinat la formació de tascons a una escala més reduïda, però similars al descrit anteriorment. Aquests nivells són les evaporites del Triàsic (Keuper) i les evaporites de l’Eocè superior (Cardona). Els materials del Keuper constitueixen el nivell superior de desenganxament dels mantells de sòcol de l’apilament antiforme de la Zona Axial. Aquests mantells, en apilar-se, van formar un tascó, que, en desplaçar-se vers el S per sobre de les evaporites del Keuper, va delaminar els materials de la cobertora mesozoica. Les unitats de cobertora per sobre d’aques tascó s’han desplaçat relativament vers el N. Així, el contacte meridional de l’apilament antiforme de la Zona Axial amb els materials de la cobertora correspon a un conjunt d’encavalcaments dirigits cap al N (retroencavalcaments). Al davant del tascó de l’apilament antiforme de la Zona Axial, les unitats de cobertora s’han desplaçat i apilat vers el S. Finalment, una geometria similar en tascó a escala encara més reduïda és la que s’observa a la part frontal de les estructures sud-pirinenques, amb una delaminació al nivell de les evaporites de l’Eocè superior i de retroencavalcaments que coexistien amb els encavalcaments dirigits vers el S.