La Zona d’Enllaç

La Zona d’Enllaç es troba a l’àrea on es produeix la intersecció de les falles de sòcol NE-SW i NW-SE. Hi afloren exclusivament els materials juràssics i cretacis del nivell estructural superior, amb un gruix que oscil·la entre 2000 i 5000 m. Hom ha inclòs tradicionalment la Zona d’Enllaç en part dins la Cadena Ibèrica i en part dins la Cadena Costanera catalana. La transició entre ambdues unitats se situava als voltants de Fondespatla, on les estructures dibuixen una virgació que produeix el pas progressiu des de directrius aproximadament NE-SW (que s’incloïen dins la Cadena Costanera catalana) a WNW-ESE (que s’incloïen dins la Cadena Ibèrica). És ben clar, però, el fet de la diferència de les característiques estructurals d’aquesta unitat respecte a la Cadena Costanera catalana i a la Branca Aragonesa i la Branca Castellano-valenciana i, també, la continuïtat de les estructures a banda i banda d’aquell partió.

La Zona d’Enllaç es posa en contacte al N amb la Branca Aragonesa, la Conca de l’Ebre i la Cadena Costanera catalana, que en conjunt constitueixen un front format per un cinturó d’encavalcaments i de plecs que s’estén des de Portalrubio a Vandellòs; la directriu general és aproximadament E-W i la importància de la deformació per encavalcaments i plecs minva progressivament cap al S, fins que dóna lloc a una estructura subtabular, on les capes es mantenen subhoritzontals. Cap a l’W i cap al S els límits resten més indefinits. El límit occidental pot situar-se en una línia que aniria de Portalrubio a Mora de Rubielos, que coincideix amb el límit paleogeogràfic que limita pel SW l’existència del Cretaci inferior. El límit meridional se situaria als afloraments paleozoics de la serra d’Espadà (límit paleogeogràfic, també, de l’extensió del Cretaci inferior). El límit oriental resta de moment desconegut, ja que es troba actualment enfonsat dins la mar.

L’estructura de la Zona d’Enllaç

El front septentrional

El cinturó d’encavalcaments de Portalrubio-Vandellòs defineix el límit septentrional de la Zona d’Enllaç, i n’és el tret més important. Consisteix en una alineació de plecs i d’encavalcaments en la cobertora mesozoica, amb una llargada d’uns 150 km, que s’estén entre Portalrubio i Vandellòs. Les estructures que formen aquest feix tenen una orientació general aproximadament E-W, i una vergència cap al N clarament dominant.

Mapa estructural de la Zona d’Enllaç, una de les unitats tectòniques de la Cadena Ibèrica, que conté al N el cinturó d’encavalcaments de Portalrubio-Vandellòs i limita al S i a l’W amb les estructures (plecs i encavalcaments) NW-SE de la Branca Castellano-valenciana; el seu límit E és submergit en la mar i resta poc conegut. El tret estructural més important és el cinturó d’encavalcaments de Portalrubio-Vandellòs, format per un sistema d’encavalcaments imbricats, amb vergència dominant cap al N i orientació general E-W, que involucra els materials mesozoics de la cobertora; la direcció té dues inflexions (virgacions), on pren una orientació NE-SW. A la part occidental i al S del cinturó hi ha plecs NW-SE i N-S.

Biopunt, a partir d’un original de J. Guimerà.

El contacte septentrional d’aquest cinturó frontal de la Zona d’Enllaç amb les tres unitats situades al N (Cadena Costanera catalana, Conca de l’Ebre i Branca Aragonesa) és, invariablement, per encavalcament d’aquell sobre aquestes. A l’interior, l’orientació dels eixos de les estructures varia formant dues virgacions: una d’oriental entre Herbers i Miravet, i una altra d’occidental entre Ejulve i Calanda; a les zones afectades per les virgacions, les estructures adopten una direcció NE-SW, i entre aquestes virgacions, la direcció oscilla entre N 100° a 120° E. Només a la part occidental —on es posa en contacte amb la Cadena Ibèrica— hi ha plecs de direcció NW-SE (direcció ibèrica) que travessen el cinturó frontal i arriben fins a Mosquerola. A l’interior del cinturó frontal queden incloses diverses cubetes de materials terciaris deformats: d’E a W, la d’Aiguaviva, la de Bordón, la de Cuevas de Cañart i la d’Hinojosa de Jarque; hom descriurà el registre estratigràfic de les dues primeres més endavant. El radi de curvatura de les virgacions disminueix cap al sector còncau (nucli de la virgació), fet que és molt més evident a la virgació d’Herbers-Miravet. Als nuclis de les virgacions hi ha figures d’interferència de plecs: doms anticlinals i cubetes sinclinals; això els distingeix de la resta d’àrees de la Zona d’Enllaç.

Els encavalcaments es concentren a la part frontal del feix, on tenen cabussaments d’uns 30°; els situats més cap al S són més redreçats, i alguns arriben a ésser subverticals. El nivell de desenganxament dels encavalcaments és el Keuper o el Muschelkalk mitjà. Els encavalcaments desenganxats al nivell del Keuper se solen trobar en les àrees més frontals, on la cobertora mesozoica té un gruix més reduït, mentre que els desenganxats al nivell del Muschelkalk mitjà solen ocupar posicions més meridionals i es troben en àrees on la cobertora mesozoica és més gruixuda. Tanmateix, hi ha transicions laterals d’un tipus a l’altre mitjançant rampes laterals o obliqües; als dos extrems de la Zona d’Enllaç, els encavalcaments amb desenganxament al Muschelkalk mitjà posen la Zona d’Enllaç sobre la Branca Aragonesa i la Cadena Costanera catalana.

De plecs, al contrari que d’encavalcaments, n’hi ha pocs en els sectors més frontals, però dominen al S del cinturó. Cap al S es fan cada cop més oberts, fins que donen pas a una àrea subtabular.

El conjunt dels encavalcaments té, en secció, una geometria imbricada. N’hi ha dos tipus, que es diferencien, bàsicament, per dues característiques: pel nivell de desenganxament i per la potència de la cobertora de la làmina d’encavalcament corresponent; la primera característica fa referència als encavalcaments que formen replans extensos al Keuper i als que no en formen i baixen de seguida al Muschelkalk mitjà. Els encavalcaments amb nivell de desenganxament al Keuper es troben als sectors més septentrionals del cinturó, on la cobertora és més prima; els que tenen el nivell de desenganxament al Muschelkalk mitjà es troben en posició més meridional i afecten una cobertora més gruixuda. Aquests darrers es troben en les àrees on es produeix una reducció molt important —fins a desaparèixer— de la potència del Cretaci inferior. Hi ha, nogensmenys, passos laterals entre ambdós tipus d’encavalcaments.

Les unitats encavalcants amb l’encavalcament basal situat al Keuper

Es troben només a la part central i frontal del feix, des d’Ejulve (nucli de la virgació occidental) a Miravet. Els encavalcaments formen un sistema amb una geometria en ventall imbricat. La base de les unitats encavalcants és, gairebé sempre, la formació d’Imon—localment el Keuper— cosa que indica que el nivell de desenganxament es troba situat en aquest nivell darrer. A les virgacions, on les estructures són girades, els encavalcaments s’esglaonen sinistrament i desapareixen cap al SE; els plecs són molt poc importants o inexistents.

La làmina d’encavalcament més oriental es troba uns dos quilòmetres al NW de Miravet, on el Keuper s’encavalca als materials terciaris de la depressió de Móra (sobre el grup de Cornudella); la continuació cap al NE i cap al SW no pot observar-se perquè el cobreix el Terciari de la depressió de Móra. Més cap al SW, a partir de l’estació del Pinell de Brai, s’observen làmines d’encavalcament amb desenganxament situat al Keuper d’una manera ininterrompuda fins al nucli de la virgació oriental. El nombre de les que hi afloren disminueix cap al SW, i probablement s’esmorteeixen i desapareixen sota el Terciari, a partir de Beseit. Al nucli de la virgació oriental (àrea d’Herbers-Fondespatla), els plans dels encavalcaments s’inflexionen, prenen una orientació E-W i desapareixen sota el Terciari. A partir d’aquest punt, l’única làmina d’encavalcament present (ja orientada WNW-ESE) és la de la Ginebrosa, que separa la cubeta de Mont-roig-Mas de las Matas, de la Conca de l’Ebre. D’Aiguaviva cap a l’W apareixen dues làmines d’encavalcament a l’interior de la cubeta de Mont-roig-Mas de las Matas; cap a l’W, els seus plans s’inflexionen i adquireixen una orientació NE-SW en entrar dins la virgació occidental.

Fora ja de l’àmbit dels Països Catalans, aquests tres encavalcaments s’esmorteeixen i desapareixen sota el Terciari de l’àrea d’Alcorisa; el seu acabament en planta presenta una disposició esglaonada en sentit sinistre. Al SW de l’acabament d’aquests encavalcaments n’apareixen d’altres (al SW de Las Cuevas de Cañart) que es continuen cap al nucli de la virgació occidental i passen lateralment, a través d’una rampa lateral, a l’encavalcament de la Muela de Montalbán, que té el seu nivell de desenganxament al Muschelkalk mitjà.

Estructura de la zona d’enllaç en diversos talls geològics de la seva zona N, que permeten de veure els sistemes d’encavalcaments imbricats amb vergència N i amb encavalcament basal (desenganxament) al Muschelkalk mitjà, que afecten la cobertera. En els extrems oriental (Tivissa-Pratdip) i occidental (Muela de Montalbán i Portalrubio) hi ha un encavalcament principal amb un salt de 10 i 6 km respectivament, mentre que en tota la part central hi ha diversos encavalcaments imbricats de salt menor.

Biopunt, a partir d’originals de J. Guimerà.

El fet que, al nucli de la virgació oriental, les làmines d’encavalcament desapareguin sota el Terciari de la cubeta de Mont-roig i n’hi torni a haver a partir d’Aiguaviva fa pensar en la possibilitat que es continuïn per sota del Terciari. L’estructura superficial de la cubeta de Mont-roig és molt simple; a la banda septentrional els materials terciaris descansen en concordança aparent sobre els mesozoics de la làmina d’encavalcament de la Ginebrosa, a l’interior són horitzontals i a la banda meridional descansen discordantment sobre el Mesozoic entre Herbers i el Mas de las Matas. Entre Aiguaviva i el Mas de las Matas, on les unitats d’encavalcament mesozoiques apareixen a l’interior de la cubeta, els materials terciaris són afectats per plecs molt laxos.

La importància del plegament és molt petita i localitzada. On n’hi ha una presència més important és a l’interior de la virgació occidental, on els plecs són paral·lels als encavalcaments. Al nucli de la virgació oriental tenen menys importància, però n’hi ha també de paral·lels als encavalcaments i de perpendiculars (just al nucli).

Les unitats encavalcants amb l’encavalcament basal situat al Muschelkalk mitjà

Es troben en una posició més meridional que els anteriors i tenen una extensió lateral més gran. Tenen grans encavalcaments isolats. N’hi ha quatre d’importants, al N de les quals es troben les que tenen el nivell de desenganxament al Keuper, i al S no n’hi ha o són de salt més reduït i de pla més redreçat.

Esquema tectònic de l’extrem oriental de l’encavalcament de Paüls-Pratdip, i tall geològic (A-A’) que mostra les relacions entre les diverses unitats estructurals diferenciades. La làmina d’encavalcament de Paüls-Pratdip (que encavalca la unitat de la serra de Prades-el Priorat, de la Cadena Costanera Catalana) va ésser, una vegada emplaçada, tallada i encavalcada per una làmina d’encavalcament inferior (amb base als materials del Buntsandstein superior), la làmina d’encavalcament de la serra de Santa Marina.

Biopunt, a partir d’un original de S. Robles i J. Guimerà modificat per A. Teixell i J. Guimerà.

La unitat de Paüls-Pratdip s’estén entre aquestes dues poblacions, encara que, amb característiques una mica diferents, pot continuar cap al SW de Paüls, fins a prop de Beseit. La unitat encavalcant té com a nivell de base el Muschelkalk mitjà, que, en la major part del seu recorregut, s’encavalca als materials mesozoics, principalment juràssics, de les unitats més septentrionals tot just descrites. Entre Tivissa i Pratdip, a l’extrem oriental, és la unitat encavalcant frontal de la Zona d’Enllaç, sobre la unitat de Prades-el Priorat (Cadena Costanera catalana), de la qual encavalca els materials del Muschelkalk superior, del Juràssic, del Cretaci superior i de l’Eocè. Entre Tivissa i Fatges hi ha un sol encavalcament, que posa el Muschelkalk mitjà damunt el Mesozoic de la unitat de Prades-el Priorat; la fletxa mínima observable és d’uns 2 km. A l’E de Fatges, coincidint aproximadament amb la prolongació de la falla de Falset (de direcció N 020 E), l’estructura es complica. El salt visible de l’encavalcament és d’uns 5 km, ja que al N del traçat de l’encavalcament (que s’estén fins a Pratdip) es conserven dues «klippes», que es poden observar a la carretera de Llaberia. A més, l’encavalcament situat al Muschelkalk mitjà és tallat i encavalcat pels materials del Muschelkalk inferior de la serra de Santa Marina; aquest Muschelkalk inferior forma part de la unitat encavalcada, que hauria acabat tallant el pla d’encavalcament principal i encavalcant-lo al seu torn. Al S de Pratdip els materials del Muschelkalk inferior estan afectats per plecs vergents cap al NNW i per encavalcaments força horitzontals (àrea de Cabrafiga). Aquestes unitats encavalcades es mantenen per sota del pla d’encavalcament principal i no el tallen, com ho fa l’encavalcament de Santa Marina. El sentit de desplaçament de la làmina d’encavalcament principal entre Tivissa i Pratdip és cap al N o NNW. Aquest sentit es dedueix a partir dels plecs i els encavalcaments d’escala quilomètrica que afecten els materials de la unitat de Prades-el Priorat, prop del contacte amb l’encavalcament principal; aquests plecs i encavalcaments tenen una orientació E-W (al N de Tivissa i al N de Llaberia) o WSW-ENE (a l’àrea de Cabrafiga, al S de Pratdip). Entre Tivissa i Miravet la unitat és fossilitzada pels materials terciaris de la depressió de Móra; al SW de Miravet l’encavalcament adopta una orientació NE-SW (és l’extrem NE de la virgació oriental). L’encavalcament de Tivissa-Pratdip continua al S de Miravet, i aquest desapareix lateralment, s’arrela, uns 4 o 5 km cap al SW, i passa lateralment a un plec vergent cap al NE, desenvolupat en el Muschelkalk mitjà, a l’alçada de Benifallet; el seu pla d’eneavalcament però, és rellevat per un altre de característiques similars, que s’observa 1,5 k m més cap al NW, prop de l’estació de Benifallet, on passa a encavalcar els materials juràssics. La unitat continua cap al SW, travessa la carretera de Tortosa a Gandesa al N del km 21, i desapareix al N de Paüls per esmorteïment lateral del seu salt de l’encavalcament. Al NE de la carretera de Tortosa a Gandesa, i a l’E de Paüls, hi aflora el Muschelkalk inferior. El Muschelkalk mitjà és el nivell de desenganxament i és també la base de la unitat encavalcant; aquests afloraments de Muschelkalk inferior pertanyen al bloc inferior de l’encavalcament, en una zona de replà en tots dos blocs i sense superposició.

Esquema geològic de l’àrea compresa entre Paüls i el riu d’Ulldemó per mostrar la rampa lateral als encavalcaments que es troben al SW de l’encavalcament de Paüls-Pratdip; mitjançant aquesta rampa, els encavalcaments passen de situar-se a l’interior del Muschelkalk mitjà a trobar-se al contacte entre el Keuper i la formació d’Imón (a la part SW del mapa).

Biopunt, original de l’IGME, simplificat i modificat per J. Guimerà.

Al SW de Paüls i fins a prop del riu Ulldemó hi ha dues làmines d’encavalcament en la base del bloc superior de les quals afloren el Keuper i el Muschelkalk superior. Cap a l’W, a través d’una rampa lateral del bloc superior, els encavalcaments passen a trobar-se a la base de la formació d’Imón i adquireixen, doncs, les característiques de les unitats encavalcants amb nivell de desenganxament al Keuper. De fet, corresponen a la continuació lateral cap al SW de la unitat de Paüls-Pratdip, que té l’encavalcament inferior progressivament en nivells estratigràfics més superiors; per tant, hi ha un pas lateral progressiu, a través d’una rampa lateral, entre la unitat encavalcant de Paüls-Pratdip i les unitats amb nivell de desenganxament al Keuper.

L’encavalcament subjacent de la unitat d’Herbers-Alfara relleva cap al SW l’encavalcament de Paüls-Pratdip. Als voltants del poble d’Alfara aflora el Muschelkalk mitjà, al nucli d’un anticlinal. Aquest anticlinal correspon a l’esmorteïment de l’encavalcament cap al NE, de manera que abans que aquest quedi tallat per la falla del Baix Ebre només en queda un anticlinal vergent cap al NE, i l’encavalcament ha desaparegut. Així, doncs, l’aflorament més oriental de l’encavalcament d’Herbers-Alfara coincideix amb el seu acabament. Al SW d’Alfara, la làmina d’encavalcament només inclou, en superfície, materials supratriàsics, en ascendir l’encavalcament en la sèrie estratigràfica mitjançant una rampa al llavi superior; a l’alçada del Matarranya l’encavalcament té un salt molt reduït i pràcticament és només un gran plec anticlinal vergent cap al NW amb el flanc invers tallat per una falla inversa molt redreçada. Cap al SW del Matarranya, la importància de l’encavalcament va augmentant d’una manera molt ràpida fins que, en arribar als voltants d’Herbers, separa dues unitats amb sèries estratigràfiques molt diferents: la làmina encavalcant conté gairebé 1000 m de Cretaci inferior, mentre que la unitat encavalcada en té només 50; en aquest punt té una orientació E-W —nucli de la virgació oriental. Aquesta gran diferència de la sèrie estratigràfica a banda i banda de l’encavalcament, dóna una idea de la importància i de la grandària del salt, que ha d’ésser de diversos quilòmetres. Cap al NE, la diferència de gruix de les sèries estratigràfiques de les unitats que posa en contacte l’encavalcament disminueix progressivament i, a l’altura del Matarranya, són ja comparables, cosa que indica la poca importància del salt de l’encavalcament en aquest punt. A l’E del nucli de la virgació, l’encavalcament es divideix en dos, de tal manera que la unitat encavalcant inferior només inclou materials del Cretaci inferior en amunt. L’encavalcament superior també disminueix progressivament el seu salt cap al NE, de tal manera que en arribar al riu Matarranya només és un gran plec vergent cap al NW. En la major part del seu recorregut, tant als voltants d’Alfara com al SW del Matarranya, l’estructura més remarcable a l’interior d’aquesta unitat encavalcant és un anticlinal d’escala quilomètrica vergent cap al NW o cap al N. Aquest anticlinal és senzill al Matarranya i a l’Hereu (on representa clarament un anticlinal de rampa del bloc superior), i es complica als voltants d’Herbers. A l’W d’Herbers, l’encavalcament és recobert pel Terciari de la vora S de la conca de Mont-roig i Mas de las Matas.

Altres làmines d’encavalcament situades al S de les anteriors es concentren gairebé exclusivament en la meitat oriental del cinturó, excepte al nucli de la virgació occidental, on també n’hi ha. Tenen el pla axial redreçat, amb cabussaments superiors a 60°. Només en el del barranc de la Galera aflora el Muschelkalk mitjà, mentre que en els altres ho fan materials posteriors al Triàsic. Alguns tenen una extensió lateral important, com l’encavalcament de la font del Teix, que s’estén des del SW d’Alfara fins al nucli de la virgació oriental. Així com la vergència de tots els encavalcaments vistos anteriorment és sempre cap al N, en aquests sectors més meridionals del feix hi ha encavalcaments amb vergència N i S. Els encavalcaments amb vergència cap al S es concentren en una franja al voltant del nucli de la virgació oriental, que s’estén des de l’E de Fredes fins a Cap de Riu, al N de Morella; els encavalcaments dels voltants de Fredes es desenvolupen als flancs S de plecs en cofre. La resta d’encavalcaments (com els de la font del Teix i del barranc de la Galera) tenen vergència cap al N.

El límit septentrional

El contacte del front d’encavalcament de la Zona d’Enllaç amb les tres unitats septentrionals consisteix, invariablement, en un encavalcament de les làmines d’encavalcament d’aquella sobre aquestes.

Al sector oriental, aquesta naturalesa encavalcant de la Zona d’Enllaç sobre la Cadena Costanera catalana és ben evident a l’àrea de Llaberia, Tivissa i Vandellòs. Els materials triàsics de la Zona d’Enllaç encavalquen sobre la unitat de Prades-el Priorat, d’estructura tabular. La fletxa —el desplaçament— mínima observable al camp (per l’existència de dues «klippes») és de 6 km. Aquesta estructura continua cap a l’àrea de Miravet i el Cardo, on són diversos els encavalcaments observables, associats amb plecs vergents cap al NW. Als voltants de l’estació de Pinell de Brai s’observa com el més frontal dels encavalcaments del feix s’encavalca al Terciari de l’extrem SW de la depressió de Móra. Seguint les estructures cap al SW, els encavalcaments de la Zona d’Enllaç recobreixen l’extrem meridional de l’anticlinori de Cavalls-Pàndols i, a l’altura d’Horta de Sant Joan, passen a encavalcar els materials terciaris de la Conca de l’Ebre. L’encavalcament del front de la Zona d’Enllaç sobre la Conca de l’Ebre s’observa invariablement als voltants de Beseit fins a Fontespatla (al nucli de la virgació oriental), on aquest adopta una orientació WNW-ESE. De Fontespatla fins al S de Calanda l’encavalcament de la Ginebrosa marca el contacte entre la Zona d’Enllaç i la Conca de l’Ebre. A partir d’aquest punt, la Zona d’Enllaç entra en contacte amb la Cadena Ibèrica. Entre Calanda i Ejulve es troba la virgació occidental, on les estructures adquireixen una orientació SW-NE i els materials mesozoics de la Zona d’Enllaç s’encavalquen als terciaris de la cubeta d’Alcorisa.

A partir d’Ejulve i fins al Puerto de las Traviesas els encavalcaments frontals entren en contacte amb la prolongació sud-oriental de l’estructura, amb nucli paleozoic, de Montalbàn. Aquest contacte té unes característiques especials, ja que els materials mesozoics de la Zona d’Enllaç encavalquen sobre materials més antics, triàsics i paleozoics. Al S d’Ejulve ho fan sobre el Keuper i la seva minsa cobertora de Cretaci superior. A partir de la Zoma i fins al Puerto de las Traviesas, s’encavalquen en materials del Muschelkalk i, localment, sobre el sòcol paleozoic. A partir del Puerto de las Traviesas i fins als voltants de Portalrubio s’observa primer l’encavalcament de la Muela de Montalbán i després l’encavalcament de Portalrubio, que col·loquen el Mesozoic sobre el Terciari de la cubeta de Montalbán. A l’W de Portalrubio, el darrer encavalcament i les altres estructures E-W més meridionals s’acaben contra els plecs NW-SE de la Cadena Ibèrica. Hom parlarà més endavant de les relacions entre les estructures d’aquestes dues direccions.

L’àrea subtabular al S del front

L’àrea d’estructura tabular que es troba al S del cinturó d’encavalcaments de Portalrubio-Vandellòs és el resultat de l’esmorteïment cap al S de la deformació del marge nord de la Zona d’Enllaç. La fotografia mostra un aspecte d’aquesta àrea tabular, a la Muela de Monchén, prop de Cantavella (la població que apareix a la fotografia), formada pels materials del Cretaci inferior i del Cretaci superior (els cingles de dalt de la mola), amb les capes que romanen horitzontals.

Joan Guimerà.

A l’àrea subtabular situada al S del front les capes es mantenen horitzontals o molt poc inclinades, encara que al seu interior hi ha alguns plecs (el més important és l’anticlinal del Bovalar) i flexions falla (com l’alineació que s’estén des de Xert fins a Ares). Hi dominen materials del Cretaci inferior. Cap al N passa progressivament al feix frontal de la Zona d’Enllaç per augment de la intensitat de plegament a l’altura del paral·lel de Morella, mentre que cap a l’W el trànsit és més brusc per l’aparició sobtada, a Cantavella, dels plecs NW-SE. Cap a l’W el límit és més imprecís i arbitrari, ja que és obliterat per estructures posteriors. Cap a l’E es continuaria en les actuals fosses costaneres, en les quals la disposició de l’estratificació és poc inclinada, inclinació que pot atribuir-se a un basculament de blocs relacionat amb el moviment de falles normals d’escala pluriquilomètrica. Al S i a l’E de Catí es fa important el desenvolupament de falles que afecten la cobertora a escala hectomètrico-quilomètrica (NE-SW i E-W predominantment) i les grans falles NE-SW que limiten les fosses costaneres i que han d’afectar el sòcol. Aquestes falles devien actuar com a falles direccionals durant la compressió paleògena; això pot estendre’s a les falles de mida més gran, que degueren actuar també com a falles direccionals durant la compressió. Cap al S es produeix una situació semblant relacionada amb falles normals d’hectomètriques a quilomètriques que afecten la cobertora mesozoica, fins que s’arriba a l’alineació antiforme de Llucena-Vilafermosa, d’orientació NW-SE, que marca l’inici del trànsit amb la Branca Castellano-valenciana.

Les estructures NW-SE de l’interior

Els plecs NW-SE de l’interior de la zona d’enllaç es desenvolupen a la part occidental, entre Aliaga i Mosquerola, ja dins de l’Aragó. A l’extrem N, als voltants d’Aliaga, prenen una orientació N-S i són deformats per les estructures E-W del cinturó de Portalrubio-Vandellòs, que donen lloc a figures d’interferència espectaculars, com la disposició sinuosa de les capes subverticals de la fotografia.

Joan Guimerà.

A tot el cinturó frontal de la Zona d’Enllaç dominen, com ja s’ha vist, les estructures E-W, mentre que molt rarament hi ha estructures NW-SE; només a l’interior de la virgació occidental hi ha algun plec NW-SE aïllat, als voltants del pantà de Santolea, dins l’Aragó. És al S del feix frontal i a la part occidental de la Zona d’Enllaç on es desenvolupen els plecs NW-SE, que limiten per l’W la Zona d’Enllaç. Els plecs que es troben entre Aliaga i Mosquerola tenen al N una orientació pròxima de N-S en acostar-se a la banda E-W de plecs del S d’Aliaga, però cap al S van adoptant progressivament una orientació NW-SE, i es van fent cada cop més oberts fins que desapareixen als voltants de Mosquerola. Són uns plecs d’escala quilomètrica i de gran radi de curvatura; els anticlinals solen ésser més tancats que els sinclinals, i en el cas de l’anticlinal d’Aliaga els materials juràssico-cretacis arriben a ésser verticals als flancs, i hi ha acumulació plàstica de materials del Keuper al seu nucli.

Els plecs NW-SE limiten per l’W la Zona d’Enllaç des de l’W de Portalrubio (Alpeñés) fins —d’una manera contínua— Alcalà de la Selva. Als voltants de Llucena hi ha un anticlinal de la mateixa orientació que es troba cap al SE, a continuació de les estructures anteriors; podria ésser que aquestes estructures es continuessin almenys fins a Llucena i actualment estiguin mascarades per la gran quantitat de falles normals del S de la Zona d’Enllaç.

Al nucli dels anticlinals hi ha una acumulació plàstica dels materials del Keuper; a l’anticlinal d’Alcalà de la Selva arriba a aflorar el Muschelkalk en posició subvertical, cosa que pot fer pensar en l’existència en aquesta àrea de Muschelkalk mitjà, que no aflora.

Els materials paleògens de l’interior

Dins la Zona d’Enllaç, trobem les cubetes terciàries de la part meridional de la Conca de l’Ebre i els petits afloraments de Camp-redó (Baix Ebre) i de Rossell (Baix Maestrat).

La cubeta de Mont-roig de Tastavins-Aiguaviva

La cubeta de Mont-roig de Tastavins-Aiguaviva és situada sobre la làmina d’encavalcament de la Ginebrosa i, al S, és encavalcada per la làmina d’Herbers-Alfara i per les làmines que la relleven cap a l’W. D’altres afloraments de materials terciaris relacionats es troben a ponent del Bergantes, entre les Rases d’Aiguaviva, la Balma de Sorita i Olocau del Rei (els ports de Beseit). En la successió de materials d’aquesta cubeta es poden distingir diverses unitats.

La unitat inferior, paleocena, és formada per lutites vermelles amb nivells de «caliche» que jeuen en disconformitat sobre diversos nivells mesozoics. Aquesta unitat és equivalent a la formació de Mediona del marge oriental de la Conca de l’Ebre, i conté el nivell de Vidaliella gerundensis, gasteròpode terrestre que ha estat trobat en nombrosos punts de l’àrea. Aquesta unitat basal aflora al vessant meridional de la serra de la Ginebrosa i suporta un conjunt d’alguns centenars de metres de lutites vermelles amb intercalacions de nombrosos nivells de gresos i conglomerats de còdols predominantment carbonàtics, de fins a 10 m de gruix; les lutites vermelles sovint presenten petits nòduls dispersos de carbonat i de guix. Les Lutites i gresos d’Andorra (aquest és el nom que rep aquest conjunt) corresponen a una part del grup de Cornudella i tenen un origen al·luvial. Encara que no contenen fòssils característics, per relacions estratigràfiques amb d’altres unitats se’ls pot atribuir en aquesta zona una edat eocena.

Entre Fondespatla i Pena-roja de Tastavins, damunt la unitat de lutites i gresos d’Andorra es troba una successió de lutites amb intercalacions de conglomerats, gresos i calcàries. Les calcàries tenen el gruix màxim als voltants de Fondespatla, i disminueixen en nombre d’intercalacions i en gruix cap al SW. Aquesta unitat, descrita amb el nom de Calcàries de Fondespatla, també jeu sobre els conglomerats del pantà de la Pena (grup de Scala Dei), a la terminació periclinal sud-occidental de l’anticlinal frontal de la làmina d’encavalcament de Beseit. Les calcàries de Fondespatla, d’origen lacustre, es presenten en nivells d’escala mètrica, de vegades d’aspecte nodular amb intercalacions de lutites vermelles i margues grises. No contenen fòssils característics i per la posició estratigràfica deuen correspondre a l’Oligocè inferior o mitjà.

Els materials de la cubeta descrita fins aquí es troben afectats, conjuntament amb els mesozoics, pels encavalcaments i els plecs de la Zona d’Enllaç; per això poden considerar-se pretectònics.

Conglomerats terciaris d’aspecte massís, discordants sobre nivells carbonàtics mesozoics (a la dreta de la fotografia) de Cantal Badat a la carretera d’Aiguaviva a Sorita de Morella (Baix Aragó-els Ports).

Pere Anadón.

Damunt aquests materials es troba un conjunt de conglomerats, gresos i lutites i, localment, guixos i calcàries; aquest conjunt ha estat anomenat complex de Mont-roig de Tastavins-Aiguaviva. Els nivells inferiors d’aquesta unitat jeuen localment en concordança aparent sobre els materials paleògens, mentre que els nivells més alts resten discordants sobre els materials paleògens i mesozoics. Tot el conjunt mostra un dispositiu en sinclinal supraatenuat (que cap als nivells estratigràficament superiors es fa progressivament menys marcat, cosa que indica que la sedimentació de les capes d’aquesta unitat es feia simultàniament al seu plegament) amb discordances progressives a les vores. A la vora meridional, aquests dispositius són associats a discordances angulars i dispositius en «onlap», com a Herbers i al barranc d’Entrecost, al SE de Torredarques. Així, doncs, aquesta unitat darrera engloba un conjunt inferior, de materials sintectònics, mentre que els nivells superiors són posttectònics, és a dir, que es van dipositar després de la deformació principal d’aquesta zona. En aquest complex destaquen els materials conglomeràtics, més o menys massissos, que es van dipositar en zones proximals de cons de dejecció (Torredarques, la Mola de la Todolella, la Balma de Sorita, entre d’altres). Aquests conglomerats corresponen a dipòsits de colades d’esbaldregalls i colades de fang que alternen amb dipòsits formats a partir de corrents d’aigua. Els conglomerats passen lateralment —i de vegades verticalment— a successions formades per lutites, gresos i conglomerats dipositats en zones més distals dels cons de dejecció, principalment a partir de corrents d’aigua.

Entre Aiguaviva i el Mas de las Matas es presenta un tram d’uns 50 m de gruix de calcàries i margues amb intercalacions d’algun petit nivell de guix, que es va dipositar en llacs petits de les planes lutítiques associades a les zones distals o marginals dels cons. Alguns nivells de margues lacustres han fornit restes de micromamífers, principalment rosegadors (cricètids i eòmids) de l’Oligocè superior.

A Olocau del Rei i Bordón (Baix Aragó), com també a Palanques i Ortells (Ports), es troben successions gruixudes principalment detrítiques, amb dispositius semblants als esmentats anteriorment, que poden relacionar-se amb la part superior de les successions de la cubeta de Montroig de Tastavins-Aiguaviva. De vegades, dins aquestes successions d’origen al·luvial de conglomerats, gresos i lutites vermelles hi ha alguna intercalació de nivells de calcàries i margues lacustres de fins a 10 m de gruix, com per exemple 1 km al SE de Palanques, a la vall del Bergantes.

L’aflorament de Camp-redó

A Camp-redó, els materials paleògens es localitzen als voltants del turó de Redó; el tall de la via fèrria d’Aldea a Tortosa és el que mostra la successió més completa, que és formada per un nivell basal de crostes i «caliches» pisolítics amb Microcodium, de 2,5 m de gruix, que suporta un tram d’una desena de metres de lutites vermelles carbonàtiques amb nombrosos nòduls de «caliche» i algun nivell de còdols negres cap a la base. El nivell pisolític basal té unes característiques molt semblants a les dels «caliches» pisolítics de la base de la formació de Mediona de la Cadena Costanera catalana, per exemple del tall de Ca n’Estruc, a la vall del Llobregat, o bé de la base dels materials paleògens d’Estenas (serra d’Utiel). El conjunt descrit ha estat interpretat com a dipòsits al·luvials amb nombrosos paleosòls calcaris («caliches»), en graus diversos d’evolució. La presència del gasteròpode terrestre Vidaliella gerundensis en aquests materials permet d’atribuir-los al Paleocè superior. Finalment, damunt el tram descrit n’hi ha un altre de 55 cm de gruix de lutites vermelles amb nòduls carbonàtics i amb alguna intercalació de calcàries bretxoides. En d’altres punts hi ha intercalacions de conglomerats. Aquest tram podria representar part de l’Eocè inferior, però la manca de fòssils no permet d’assegurar-ho.

L’aflorament de Rossell

Els materials paleògens de Rossell, d’uns 60 m de gruix, són formats principalment per calcàries amb intercalacions de lutites i margues vermelles i versicolors, que es disposen en discordança sobre les calcàries del Cretaci inferior, en una estructura anticlinal de direcció NE-SW limitada per fractures. Les calcàries eocenes són fonamentalment micrítiques i contenen restes d’ostracodes, carofícies i gasteròpodes lacustres. Sovint presenten estructures atribuïbles a arrels i senyals de pedificacions diverses que són característiques dels dipòsits de medis lacustres litorals o palustres. Els únics fòssils trobats són restes del gasteròpode Dissostoma mumia i llavors de lledoner (Celtis eocenica), que permeten d’atribuir els nivells de Rossell a l’Eocè mitjà o superior, sense poder-ne fer més precisions.

Cinemàtica de la Zona d’Enllaç

La geometria i el desenvolupament dels encavalcaments

A la transversal dels Ports de Beseit el sistema d’encavalcaments imbricats del cinturó de Portalrubio-Vandellòs té l’encavalcament basal dins els materials del Muschelkalk mitjà. Aquest encavalcament basal aflora entre Vall-de-roures i Beseit (al vessant NW de la serra que es veu en darrer terme), mentre que, cap al SE, els encavalcaments que hi afloren es troben en nivells estratigràfics més superiors i afecten una sèrie mesozoica més gruixuda (com la de primer terme).

Jordi Vidal / ECSA

De les descripcions fetes anteriorment es dedueixen ja algunes de les característiques principals dels encavalcaments de la Zona d’Enllaç. Ara se’n farà una descripció més completa. Ja s’ha vist que hi ha dos nivells de desenganxament principals, on es localitzen els encavalcaments basals de les làmines d’encavalcament, que són el Keuper i el Muschelkalk mitjà; els primers segueixen majoritàriament la superfície de contacte entre el Keuper i la formació d’Imón, mentre que els segons es desenvolupen en el Muschelkalk mitjà. Aquests dos tipus d’encavalcaments afloren en àrees diferenciades. Els que tenen la base de la làmina d’encavalcament al Keuper dominen als sectors més frontals de la part central del feix, mentre que els que la tenen a l’interior del Muschelkalk mitjà dominen als sectors més meridionals i als seus dos extrems (Llaberia, Muela de Montalbán). Cal remarcar, però, que els dos encavalcaments més frontals del sector central del feix (Calanda, pantà de la Pena) tenen el seu nivell de desenganxament basal clarament al Muschelkalk mitjà, com es dedueix del fet que en tots dos aflora el Muschelkalk superior. Encara que aquests dos tipus d’encavalcaments se solen trobar en àrees diferenciades, hi ha algun cas visible de pas progressiu de l’un a l’altre: l’encavalcament de Paüls-Pratdip, amb base al Muschelkalk mitjà, puja (mitjançant una rampa lateral) al Keuper, i es divideix en diversos plans d’encavalcament al S de Beseit.

A partir de la geometria d’aquests encavalcaments i de les deformacions de les làmines d’encavalcament pot deduir-se la geometria d’ambdós per sobre i per sota de la superfície topogràfica, la continuïtat i el salt dels encavalcaments. Els anticlinals de rampa frontal del bloc superior que s’observen als termes més elevats de la sèrie estratigràfica indiquen l’avenç màxim de les làmines d’encavalcament; si es troba la posició de la rampa corresponent del bloc inferior, pot calcular-se’n la fletxa. Aquestes rampes del bloc inferior (que rarament afloren) poden identificar-se a partir de les inflexions produïdes en la làmina d’encavalcament en adaptar-se a la geometria en rampa del bloc inferior.

Els exemples de la geometria dels encavalcaments en rampes i replans es troben a diferents alçades estratigràfiques. Els dos nivells de desenganxament principals corresponen a replans a la base de la làmina d’encavalcament i, a través de rampes, poden enllaçar entre ells. A continuació es veurà una sèrie d’exemples —visibles al camp— on s’observa la geometria dels encavalcaments des dels nivells estratigràfics més inferiors fins als més superiors, a quins nivells estratigràfics es localitzen predominantment els replans, i a quins nivells ho fan les rampes.

Els encavalcaments del Muschelkalk mitjà

Són només tres els llocs de tot el feix frontal de la Zona d’Enllaç on pot interpretar-se la presència d’un encavalcament dins el Muschelkalk mitjà sense haver-hi repetició de la sèrie estratigràfica: entre Mas Riudoms i Fatges, a la franja de Muschelkalk mitjà aflorant que uneix aquestes dues poblacions; a l’E de Paüls; i al km 21 de la carretera de Tortosa a Gandesa. Aquests tres casos (ja esmentats en fer la descripció de l’encavalcament de Paüls-Pratdip) corresponen a una situació de replà en tots dos blocs de l’encavalcament.

De la situació en què un encavalcament amb replà de bloc superior al Muschelkalk mitjà talla els materials estratigràficament superiors en forma de rampes i replans, n’és un bon exemple l’encavalcament de Paüls-Pratdip entre Pratdip i Llaberia: les dues «klippes» que es troben entre el Coll Roig i Llaberia corresponen a una situació de replà en el bloc inferior (materials del Cretaci superior i del Paleogen basal) i en el bloc superior (Muschelkalk mitjà i superior, Keuper i Juràssic). Als voltants del Coll Roig hi ha la rampa del bloc inferior que, tallant la sèrie juràssica i cretàcia, fa pujar l’encavalcament des del Muschelkalk mitjà fins al Cretaci superior. Fins a Tivissa, aquest encavalcament presenta un replà en el bloc superior dins el Muschelkalk mitjà, base de la làmina d’encavalcament; en el bloc inferior tant hi ha una situació de replà sobre el Cretaci superior com de rampa, tallant el Juràssic.

En esmorteir-se l’encavalcament de Paüls-Pratdip cap al SW apareix l’anticlinal frontal de la rampa del bloc superior que, a l’altura de Benifallet, es transforma en un plec d’escala quilomètrica vergent cap al NW, i el pla d’encavalcament ja no aflora en superfície; sí que ho fa el pla que el relleva cap al SW que, al N de l’antiga estació de Benifallet, es troba en una situació de rampa tant en el bloc inferior com en el superior: en el bloc inferior talla els materials juràssics, mentre en el superior la rampa es manifesta en l’anticlinal vergent cap al NW que afecta el Muschelkalk superior i mitjà.

Les deformacions per sota de l’encavalcament basal del Muschelkalk mitjà

A l’interior del feix frontal de la Zona d’Enllaç només afloren materials anteriors al Muschelkalk mitjà a l’encavalcament de Paüls-Pratdip; aquests materials són exclusivament del Muschelkalk inferior, que aflora extensament entre Fatges i Pratdip, i en dos petits afloraments més, l’un al NE de Paüls i l’altre al quilòmetre 21 de la carretera de Tortosa a Gandesa.

En els dos darrers afloraments el Muschelkalk inferior surt al nucli d’un anticlinal i és envoltat pel Muschelkalk mitjà, a l’interior del qual se situa l’encavalcament de Paüls-Pratdip. Aquesta disposició implica en tots dos casos l’existència d’un nivell de desenganxament per sota el Muschelkalk inferior, que pot situar-se en la fàcies Röt del sostre del Buntsandstein.

L’estructura de l’àrea entre Fatges i Pratdip ja s’ha descrit en parlar de l’encavalcament de Paüls-Pratdip; en aquesta àrea el Muschelkalk inferior fa part de la unitat encavalcada, que hauria acabat tallant el pla d’encavalcament principal i va acabar encavalcant damunt del Muschelkalk mitjà. També cal situar el nivell de desenganxament d’aquest encavalcament del Muschelkalk inferior a la part superior del Buntsandstein. L’estructura d’aquesta àrea correspon a un estat més avançat que els dos afloraments prop de Paüls, on l’encavalcament de la base del Muschelkalk inferior no ha arribat a tallar el del Muschelkalk mitjà que té damunt.

Els encavalcaments del Keuper

Un bon exemple de replà de bloc superior dels encavalcaments amb desenganxament entre la formació d’Imón i el Keuper pot observar-se a la vall del Matarranya, a la primera làmina d’encavalcament al SE de Beseit. En aquest lloc, els materials de la formació d’Imón s’encavalquen als conglomerats paleògens mitjançant un pla d’encavalcament que cabussa uns 20° cap al SE i és paral·lel a les capes dels materials de la formació d’Imón. Aquesta és, com ja s’ha dit anteriorment, la situació més usual d’aquests encavalcaments, que es manté constant lateralment durant diversos quilòmetres.

Es pot observar a diversos llocs com els replans de bloc superior situats entre la formació d’Imón i el Keuper passen a nivells estratigràfics més inferiors o més superiors a través de rampes.

Un exemple de les rampes del bloc superior que enllacen replans de bloc superior situats al Muschelkalk mitjà i al Keuper ja s’ha esmentat anteriorment. Al SW de Paüls, els encavalcaments que es troben a continuació del de Paüls-Pratdip passen d’ésser situats sota el Muschelkalk superior a situar-se aproximadament al contacte Keuper-formació d’Imón. El més septentrional de tots és l’encavalcament del SW de Beseit.

A la làmina d’encavalcament del pantà de la Pena, la vall produïda per aquest riu en travessar-la permet de deduir la geometria de l’encavalcament, i com aquest puja en la sèrie mesozoica. Al fons del riu i al nucli de l’anticlinal principal afloren el Muschelkalk superior i el Keuper; la regularitat de la geometria del plec i la constància dela potència del Keuper —que no és engruixit tectònicament— permeten de suposar un desenganxament per sota del Muschelkalk superior que, lògicament, ha de trobar-se al Muschelkalk mitjà, nivell en el qual ha de localitzar-se l’encavalcament inferior. Un centenar de metres cap al NW s’observa l’encavalcament dels materials juràssics sobre els terciaris; en aquest pla d’encavalcament s’observa com, en el bloc superior, hi ha un replà a la base de la formació d’Imón i a continuació una rampa que talla tota la sèrie juràssica que es presenta com un anticlinal vergent cap al NW. Aquesta disposició pressuposa l’existència d’una rampa en el bloc superior que talli els materials del Muschelkalk superior i del Keuper i enllaci l’encavalcament visible en superfície amb el deduït per sota del Muschelkalk superior. Per tant, en aquest aflorament reduït, pot veure’s com un encavalcament puja en la sèrie estratigràfica des del Muschelkalk mitjà fins al Juràssic, com es formen replans al Muschelkalk mitjà i al contacte Keuper-formació d’Imón, i com es formen rampes que tallen el Muschelkalk superior, el Keuper i el Juràssic. Els dos anticlinals i el sinclinal que afecten la làmina d’encavalcament són producte de la geometria en rampes i replans del pla d’encavalcament. Aquests plecs són oblics respecte a l’encavalcament, ja que presenten una orientació una mica més pròxima de N-S que aquest. Així, doncs, les rampes que donen lloc als plecs són lleugerament obliqües.

Els encavalcaments als nivells estratigràfics superiors

A l’encavalcament d’Herbers-Alfara, entre Pena-roja de Tastavins i Herbers, s’observa una rampa en el bloc superior —anticlinal frontal en els materials del Cretaci inferior— i un replà al bloc inferior, al sostre de la sèrie del Cretaci superior. Aquest és dels pocs llocs on s’observen replans a l’interior de la sèrie del Cretaci inferior, en la làmina d’encavalcament formada per la divisió en dos de l’encavalcament d’Alfara-Herbers. Durant la construcció dels talls, la geometria de les estructures en superfície fa suposar l’existència de replans dins la sèrie juràssico-cretàcia (per exemple al S d’Herbers).

A tall de resum, pot dir-se que a causa de la variació de la sèrie estratigràfica juràssico-cretàcia —fonamentalment del Cretaci inferior—, la geometria dels encavalcaments, quan atenyen aquests nivells, varia força. En general els encavalcaments tallen aquests materials en rampa i, quan en algun nivell es desenvolupa un replà, sol ésser d’extensió reduïda.

Les relacions i la geometria dels encavalcaments

A partir de les observacions fetes més amunt sobre els elements geomètrics dels encavalcaments i sobre la seva geometria segons els nivells estratigràfics que afecten, pot fer-se un model de la seva disposició en tall. Ja s’ha vist que als dos extrems del feix, l’oriental i l’occidental, hi ha un sol encavalcament, mentre que a tot el sector central n’hi ha diversos. En ambdós extrems, hi ha un sol encavalcament, que té la base al Muschelkalk mitjà: a l’extrem oriental (encavalcament de Paüls-Pratdip) això és un fet evident a partir dels extensos afloraments de materials triàsics; a l’extrem occidental (encavalcaments de la Muela de Montalbán i de Portalrubio) els afloraments de materials triàsics són molt més reduïts, però hi ha petits afloraments de Muschelkalk mitjà a la base dels encavalcaments en superfície. El salt d’aquests encavalcaments és pluriquilomètric. En el cas de l’encavalcament de Paüls-Pratdip, a causa de l’existència de les dues «klippes» entre Pratdip i Llaberia, es pot observar al camp un salt de 5 km; el fet que aquest encavalcament hagi estat tallat pels encavalcaments més inferiors situats a la base del Muschelkalk inferior en dificulta l’avaluació del salt real, ja que la geometria de les estructures relacionades amb l’encavalcament queden obliterades o amagades. Pot suposar-se’n un salt mínim de 8 km. Al W de Fatges la fletxa visible és de 2 km, però el salt real pot ésser força més important, i va minvant progressivament cap al SE.

Al sector central del cinturó, entre Paüls i el Puerto de las Traviesas, ja dins l’Aragó, afloren en superfície diversos encavalcaments , la majoria amb un replà important al Keuper, però alguns amb la base al Muschelkalk mitjà, que ocupen una posició més meridional (encavalcament del Mas de Barberans).

Fer un càlcul del percentatge d’escurçament que ha sofert la cobertora mesozoica és una operació molt difícil atesa la impossibilitat de fixar un límit absolut al S; com que la deformació s’esmorteeix cap al S, el percentatge d’escurçament calculat a cada tall varia depenent de si aquest comprèn un segment més o menys llarg de l’àrea poc deformada. El que sí que s’observa és que la major part de la deformació (que indica el desplaçament de la cobertora cap al N) és produïda pels encavalcaments. A tall d’exemple, els escurçaments produïts pels encavalcaments i pels plecs a les transversals de Beseit i de Fredes són de 7 i 1,5 a la primera i de 6,5 i 1,3 a la segona.

La relació entre els encavalcaments i la successió estratigràfica segons un tall perpendicular a les estructures és la que cal esperar quan es tenen uns encavalcaments amb la base a dos nivells de desenganxament a diferent alçada estratigràfica: com que els encavalcaments es mantenen paral·lels a l’estratificació o bé pugen en la sèrie, els que tenen la base als nivells més superiors ocuparan una posició més frontal. Malgrat això, seguint el Muschelkalk mitjà, ha continuat l’encavalcament basal, que arriba a aflorar en la posició més frontal de totes: la làmina d’encavalcament del riu de la Pena i l’anticlinal de Calanda; entre aquestes dues estructures (a l’encavalcament de la Ginebrosa) no arriba a aflorar el Muschelkalk, i és plausible que mori per sota dels encavalcaments amb la base al Keuper.

Els plecs

En general, en tot el feix frontal de la Zona d’Enllaç existeix un paral·lelisme en les orientacions dels plecs i dels encavalcaments. Només al nucli de les virgacions i al terç occidental del feix s’observen plecs i, més rarament, encavalcaments de direccions diferents que interfereixen amb els E-W. La presència de plecs és més important al sector central del feix, entre els nuclis de les dues virgacions, i el seu desenvolupament és menor al NW de Fredes i a l’W d’Aliaga, a la part aragonesa. Hi ha plecs relacionats amb la geometria dels encavalcaments, produïts per l’adaptació del llavi superior a la geometria en rampes o replans tant del llavi inferior com del superior; se situen principalment a les parts més frontals del front, on la concentració d’encavalcaments és més gran (ja s’han descrit diferents exemples d’aquestes estructures).

Contràriament, a les parts més meridionals del cinturó frontal, on hi ha pocs o cap encavalcament en superfície, hi ha plecs formats per plegament de la cobertora mesozoica, però sense una relació tan evident amb la geometria dels encavalcaments. Aquests plecs sofreixen les mateixes virgacions que els encavalcaments, i els són aproximadament paral·lels. L’extrem oriental del cinturó, entre Miravet i Vandellòs, és l’únic punt on no es conserva el paral·lelisme entre els plecs i els encavalcaments: els plecs que afecten la cobertora de la Zona d’Enllaç tenen una orientació NE-SW, mentre que l’encavalcament de Paüls-Pratdip és aproximadament d’orientació E-W; alguns d’aquests plecs es desenvolupen clarament a partir del pla d’encavalcament (Muschelkalk mitjà) cap amunt, i no afecten la unitat encavalcada (unitat de Prades-el Priorat). Aquestes característiques permeten suposar que són plecs produïts per la propagació d’encavalcaments que no han arribat a aflorar en superfície (encavalcaments cecs), que formarien part del mateix sistema d’encavalcaments que s’observa a la part més frontal del cinturó.

Els plecs que afecten la cobertora mesozoica de la Zona d’Enllaç, de la Cadena Ibèrica i de la Cadena Costanera catalana (en aquesta darrera unitat són molt poc corrents) són isòpacs; es desenvolupen a partir dels mateixos nivells de desenganxament en què ho fan els encavalcaments.

Segons les dimensions relatives dels anticlinals i dels sinclinals es poden distingir dos tipus d’àrees plegades. En primer lloc, les àrees on els anticlinals i els sinclinals són de dimensions similars; la meitat meridional del feix d’encavalcaments i plecs de Portalrubio-Vandellòs (on dominen els plecs) presenta aquestes característiques. En segon lloc, les àrees on els anticlinals i els sinclinals són de dimensions diferents (els anticlinals tenen unes dimensions clarament més reduïdes i són molt tancats; els sinclinals són de fons pla i molt extensos); al nucli dels anticlinals, les capes poden arribar a ésser verticals i s’hi acumulen plàsticament els materials del nivell de desenganxament, Keuper o Muschelkalk mitjà fonamentalment; exemples d’aquest tipus són les àrees de plecs NW-SE de Cantavieja-Mosqueruela i d’Oliete-Alcorisa, a la part aragonesa de la Zona d’Enllaç.

Els plecs poden ésser concèntrics o en cofre. La geometria concèntrica és més corrent quan els plecs afecten els materials juràssics (Lias, Dogger i Malm inferior); la geometria en cofre s’observa més sovint quan els plecs afecten els materials del Malm superior i del Cretaci inferior. Les diferències litològiques entre els materials juràssics i els del Malm superior-Cretaci inferior poden explicar que majoritàriament els plecs presentin aquestes geometries quan afecten aquests materials. El nivell inferior fonamentalment juràssic és constituït principalment per materials calcaris massissos, mentre que en el superior l’estratificació és més fina i hi ha una proporció més gran de nivells margosos. En un mateix plec pot observar-se la transició entre plecs concèntrics i plecs en cofre. En són dos exemples l’anticlinal del Bovalar i l’anticlinal situat entre la Pobla de Benifassà i Bel; en tots dos casos aquesta transició es produeix lateralment, però pot ésser conseqüència d’una transició vertical, perquè es produeix quan afloren materials juràssics més antics. Els plecs en cofre tenen una geometria que es pot aproximar a la de «kink-bands» conjugats amb xarneres arrodonides.

Les falles E-W de l’interior del cinturó frontal

Travessant d’E a W la Zona d’Enllaç hi ha una alineació d’estructures que presenten algunes característiques diferents de les vistes fins ara. Formen una banda que s’estén des del SE de Castell de Cabres (a l’extrem oriental) fins a l’W d’Aliaga. A l’W de Villores aquesta banda es troba al límit meridional del feix frontal, mentre que a l’E d’aquesta població es troba dins el feix, i el límit meridional d’aquest és marcat pels plecs dels voltants de Morella i les estructures que els continuen cap a l’W.

Les característiques que defineixen aquesta banda varien, i la seva existència és més evident cap als dos extrems, on és marcada per estructures diferents. Entre Villores i Castell de Cabres és marcada per una alineació de falles N 100-110 E, en general força redreçades, que presenten en planta una disposició anastomòtica. Solen tenir un component invers; la vergència d’aquestes falles inverses de vegades és cap al N i d’altres cap al S, i aquestes vergències oposades arriben a produir-se fins i tot al llarg del mateix pla de falla. També pot observar-se que aquestes falles tenen una orientació lleugerament obliqua als eixos dels plecs i els tallen. La disposició anastomòtica de les falles subverticals entre Villores i Castell de Cabres i el fet que, quan són inverses, tinguin vergència tant cap al N com cap al S —fins i tot en un mateix pla de falla—, podrien ésser explicats suposant que haguessin tingut un desplaçament direccional.

El nucli de les virgacions

Els nuclis de les virgacions, tot i que formen part del cinturó frontal de la Zona d’Enllaç, presenten unes característiques que els en diferencien. Les diferències més importants són un desenvolupament més gran dels plecs i la presència de figures d’interferència de plecs. Aquestes dues característiques es troben molt més desenvolupades al nucli de la virgació occidental, a la part aragonesa de la Zona d’Enllaç.

El nucli de la virgació oriental

La superfície axial de la virgació apareix sobre el mapa com una línia sinuosa que passa per Fondespatla, Pena-roja de Tastavins, l’ermita de la Mare de Déu del Sargar (a l’E d’Herbers) i entre Coratxà i Castell de Cabres. El radi de curvatura de la inflexió que fan les estructures augmenta des del N cap al S: a Fondespatla la inflexió es produeix a l’interior del poble en poc més d’un centenar de metres i l’angle que fan les dues branques és de 100° aproximadament; a Castell de Cabres la inflexió es produeix en una distància superior als 10 km i l’angle que formen les dues branques és de 150° a 160°. L’angle que forma la inflexió de l’encavalcament d’Herbers-Alfara és més gran —i, consegüentment, també ho és el radi de curvatura— que els plecs que es troben immediatament al S.

Entre Pena-roja de Tastavins i Herbers, a més de les estructures típiques del cinturó frontal n’hi ha d’altres de característiques diferents. Aquestes estructures són plecs d’orientació pròxima a N-S que, per tant, formen un angle ben marcat amb les estructures típiques del cinturó frontal. Immediatament al S de Pena-roja de Tastavins hi ha un anticlinal i un sinclinal d’orientació, que interfereixen amb les estructures E-W; la intersecció de dos anticlinals ha produït un dom. Els dos plecs NNW-SSE continuen cap al N fins que moren periclinalment; cap al S s’esvaeixen tots dos i ja no s’intersequen amb les estructures E-W que s’hi troben. En aquest sector, els materials terciaris són gairebé sempre damunt els del Cretaci superior; al flanc occidental de l’anticlinal NNE-SSW els materials terciaris reposen cap al S sobre materials progressivament més antics fins a fer-ho sobre els juràssics, fet que podria tenir relació amb un desenvolupament del plec abans de la sedimentació dels materials terciaris, tot i que aquests són en part posteriors a un cert plegament; els materials terciaris són afectats pel plec i l’eix del sinclinal passa a través del contacte entre els materials mesozoics i els terciaris.

Per damunt del pla de l’encavalcament d’Herbers-Alfara i als voltants de l’ermita de la Mare de Déu del Sargar (a l’E d’Herbers) hi ha una cubeta sinclinal de característiques especials: és de forma molt irregular i els seus flancs són afectats per plecs hectomètrics, cònics, amb les xarneres fortament inclinades cap a l’interior de la cubeta i una orientació aproximadament N-S. És una geometria que es pot comparar, simplificant, amb la del paper que conté una magdalena, una mica allargada en la direcció E-W.

Dels tres casos d’estructures d’interferència descrits, en el primer es fa difícil d’identificar quina de les dues direccions de plecs és anterior; en els altres dos casos, del fet que les estructures E-W siguin d’una escala més gran que els plecs N-S i que aquests tinguin una geometria cònica, es pot desprendre que els plecs N-S són posteriors als E-W.

Les variacions de potència de la cobertora i la relació amb les macrostructures

Estudiant la variació de la potència de la cobertora mesozoica es poden deduir els grans accidents que van delimitar-ne la paleogeografía; comparant-ho tot plegat amb les estructures compressives produïdes posteriorment, pot arribar a veure’s fins a quin punt l’estructura compressiva ha estat influïda per les falles de sòcol intramesozoiques més importants, i per les variacions de potència de la cobertora que resultaren de la seva acció.

Les variacions del gruix de la cobertora juràssica terminal i cretàcia inferior de la Zona d’Enllaç (conques mesozoiques del Maestrat i d’Aliaga-Penyagolosa), tenen una clara relació amb la localització i l’orientació de les estructures compressives paleògenes, singularment el cinturó d’encavalcaments de Portalrubio-Vandellòs, que coincideix amb l’aprimament d’aquests materials fins que desapareixen.

Biopunt, original de J. Guimerà i R. Salas fet a partir de fonts diverses.

En el cas de la Zona d’Enllaç, les variacions de la potència de la cobertora pel que fa al Malm i al Cretaci inferior són íntimament relacionades amb les grans falles de sòcol que foren falles normals durant el Mesozoic. Al cinturó frontal s’observa com la desaparició del Cretaci inferior es produeix coincidint amb els encavalcaments més importants: Portalrubio, la Muela de Montalbán, Herbers-Alfara i Paüls-Pratdip. Entre els encavalcaments de la Muela de Montalbán i d’Herbers-Alfars, on aquests han desaparegut lateralment, la desaparició del Cretaci inferior es produeix als voltants de Castellote, coincidint amb els plecs i encavalcaments que enllacen lateralment els dos encavalcaments esmentats anteriorment. Els encavalcaments més importants poden arribar a posar en contacte làmines d’encavalcament amb sèries del Cretaci inferior de potències molt diferents; l’exemple més evident és l’encavalcament d’Herbers-Alfara, als voltants de la primera població, on la potència del Cretaci inferior de la unitat encavalcada és de 50 m, mentre que la unitat encavalcant fa 925 m. Aquesta variació de la potència es produeix per erosió de les parts superiors de la sèrie del Cretaci inferior en la formació d’Utrillas, i no per condensació de la sèrie: els 50 m de la unitat encavalcada corresponen a la base de la sèrie de la làmina encavalcant. Aquest fenomen s’observa en l’aflorament situat entre Jaganta i Seno (als voltants de Castellote); la manca d’encavacalments importants en facilita l’observació.

En la meitat occidental de la Zona d’Enllaç hi ha una coincidència clara entre l’orientació del llindar d’Ejulve-Mosqueruela i la cubeta de la Penyagolosa amb els plecs NW-SE de la cobertora; l’acabament occidental del cinturó de Portalrubio-Vandellòs coincideix amb l’alineació marcada per la vora sud-oriental de la cubeta de la Penyagolosa. La separació entre la cubeta del Baix Maestrat i la del Perelló és marcada per un llindar E-W, la prolongació del qual passa per la zona de falles de Torre-Miró i del S d’Aliaga. Aquestes coincidències ens indiquen una influència de les variacions del gruix de la cobertora sobre les estructures compressives, o sigui de la influència de les grans falles de sòcol que determinaren la paleografia del Mesozoic (en aquest cas, del Cretaci inferior) i l’estructura de la cobertora.

Exemples de relacions entre les estructures de la Zona d’Enllaç i els materials terciaris

Els dipòsits de la depressió de Móra

A la part meridional de la depressió de Móra, entre les estacions de Pinell de Brai i de Benifallet, s’observa la relació entre els encavalcaments frontals de la Zona d’Enllaç i els dipòsits terciaris de la depressió.

A la vora sudoriental de la depressió de Móra els encavalcaments frontals de la Zona d’Enllaç encavalquen el conjunt inferior dels materials terciaris i són fossilitzats pel conjunt superior. La fotografia (des de la pista de Gandesa a la Fontcalda), mostra a primer terme el flanc SE de l’anticlinori de la serra de Cavalls, sobre el qual es troben els materials terciaris de la depressió (rogencs) encavalcats per la làmina frontal de la Zona d’Enllaç (barra de la part central dreta) i tot fossilitzat pel conjunt terciari superior (part central esquerra); a darrer terme, les muntanyes del Cardó, constituïdes per un conjunt de làmines imbricades.

Joan Guimerà.

Els materials terciaris més inferiors són argiles laterítiques i calcàries d’edat del Cretaci terminal al Paleogen basal, sobre les quals descansen els materials lutítico-conglomeràtics del grup de Cornudella; en aquests darrers la proporció de conglomerats augmenta cap al sostre i culmina amb les Bretxes de l’estació del Pinell de Brai (conjunt mitjà del rebliment de la cubeta) que són encavalcades pel Juràssic de la primera làmina d’encavalcament de la Zona d’Enllaç. L’augment dins la unitat de Scala Dei de la proporció de conglomerats, conjuntament amb l’augment de la mida i la disminució de l’arrodoniment dels clastos fins a donar lloc a les bretxes superiors, indica l’avanç de l’encavalcament, fins que va emplaçar-se sobre les bretxes, d’origen molt local. Per tant, els sediments conglomeràtics de la unitat de Scala Dei i les bretxes del Pinell serien resultat de l’emergència en superfície i de l’emplaçament de les làmines d’encavalcament frontals de la Zona d’Enllaç; aquest procés deuria començar durant l’Eocè superior (unitat de Scala Dei) i es prolongaria com a mínim fins a l’Oligocè basal, edat atribuïda a les bretxes de l’estació del Pinell de Brai.

Els conglomerats calcaris del conjunt superior fossilitzen els encavalcaments frontals de la Zona d’Enllaç i l’estructura dels materials terciaris inferiors dels voltants de l’estació del Pinell, que fa part del flanc sud-oriental de l’anticlinori de Cavalls-Pàndols. Aquests conglomerats superiors són, cap al NE, moguts pel flanc sud-oriental de l’anticlinori i arriben a posar-se en vertical i a ésser afectats pels plecs esglaonats de l’interior de l’anticlinori de Cavalls-Pàndols; a més, el gruix d’aquests conglomerats al nucli dels sinclinals d’aquests plecs esglaonats és remarcablement més gran que als anticlinals (pot oscil·lar entre més de 100 m i menys de 20 m, respectivament). Caldeduir, doncs, que són posteriors als encavalcaments frontals de la Zona d’Enllaç i que se situen en una part del desenvolupament de l’anticlinori de Cavalls-Pàndols, però són afectats pel desenvolupament més tardà d’aquest. A partir de la relació amb l’estructura de l’anticlinori, es pot suposar que aquests conglomerats superiors són de la mateixa època que la part superior dels Conglomerats de Puig Cavaller (formació del Montsant, del sistema deposicional de Scala Dei) a la Conca de l’Ebre (vora nord-occidental de l’anticlinori); això faria pressuposar una edat oligocena inferior per als conglomerats calcaris superiors, ja que els conglomerats del Puig Cavaller es troben per sota del jaciment de Gandesa, que pertany a la base de l’Oligocè superior.

Com a conclusió per a aquest sector, els encavalcaments del front de la Zona d’Enllaç serien d’edat entre eocena superior i oligocena basal, mentre que el desenvolupament de l’anticlinori de Cavalls-Pàndols continuaria després, durant la resta de l’Oligocè inferior.

La Penyagalera i el riu d’Ulldemó

Relació entre les estructures de la Zona d’Enllaç i els materials terciaris, concretament entre els encavalcaments del feix de Portalrubio-Vandellòs, en la transversal del riu d’Ulldemó (NE de Beseit), i els dipòsits de conglomerats oligocens de la Penyagalera. La làmina d’encavalcament més frontal i inferior encavalca la part inferior dels conglomerats de la Penyagalera i és recoberta discordantment pels més superiors, mentre que la làmina d’encavalcament immediatament al SE de la primera encavalca els conglomerats més superiors; això indica, per tant, una seqüència de propagació dels encavalcaments de bloc superior.

Biopunt, a partir d’un original de J. Guimerà.

Al NE de Beseit, al tall del riu d’Ulldemó, pot veure’s molt bé la relació entre els Conglomerats de la Penyagalera (formació de Montsant, del sistema deposicional de Scala Dei) i els encavalcaments més frontals de la Zona d’Enllaç. L’encavalcament més frontal i més inferior emplaça els materials juràssics sobre els conglomerats més inferiors de la Penyagalera, mentre que els conglomerats més superiors els fossilitzen; l’encavalcament immediatament més superior a l’anterior encavalca els sediments que fossilitzen la primera làmina i els deforma redreçant-ne les capes fins a la vertical. És un clar exemple d’encavalcament en seqüència de bloc superior («out of sequence»). L’edat d’aquests conglomerats és oligocena inferior (estampiana).

Els voltants d’Herbers

Relació entre les estructures de la Zona d’Enllaç i els materials terciaris, en el cas concret dels dipòsits dels voltants d’Herbers, al barranc d’Entreflor. Els materials juràssics encavalquen la part inferior dels conglomerats oligocens que fan una discordança progressiva, la qual culmina en una discordança sintectònica dels conglomerats més superiors damunt dels més inferiors i damunt dels materials mesozoics; els conglomerats discordants estan també lleugerament plegats, cosa que mostra una continuació de la deformació després de la fossilització de l’encavalcament.

Biopunt, a partir d’un original de J. Guimerà.

A l’W d’Herbers, els materials terciaris del complex de Mont-roig, Aiguaviva i Alcorisa de la cubeta d’Aiguaviva es disposen discordantment en «onlap» sobre l’estructura d’encavalcaments i de plecs que afecta els materials mesozoics. Als voltants d’Herbers, però, els materials terciaris immediatament inferiors als anteriors són encavalcats pels materials mesozoics. Al barranc d’Entreflor, entre Herbers i la Pobleta, es poden observar les relacions esmentades: els materials juràssics s’encavalquen als conglomerats terciaris més inferiors i són fossilitzats pels més superiors. Dins els materials terciaris s’observa amb claredat una discordança progressiva sintectònica des dels conglomerats inferiors encavalcats —que arriben a disposar-se gairebé verticalment— fins als conglomerats horitzontals, que són l’equivalent lateral dels que es troben discordantment sobre el Mesozoic; entre aquests darrers i els conglomerats més inferiors s’observa una discordança angular sintectònica que desapareix cap al N, on és substituïda per la discordança progressiva. Dins la discordança progressiva, les capes de conglomerat tenen una geometria en tascó: augmenten de gruix cap al N. Aquesta disposició indica una disminució de l’activitat tectònica en l’estructura amb la qual es relacionen els sediments sintectònics.

Les Rases i el Mas de las Matas

A les Rases, prop d’Aiguaviva, s’observa també l’«onlap» dels materials conglomeràtics terciaris (del complex de Mont-roig, Aiguaviva i Alcorisa) sobre l’estructura que afecta els materials mesozoics. Els materials terciaris menys grollers que es troben damunt aquests conglomerats són plegats molt lleugerament (el cabussament de les capes arriba a un màxim de 20°); dins aquests materials, més cap al N —als voltants del Mas de las Matas— s’han trobat restes de vertebrats que indiquen una edat oligocena superior (Auversià superior). La major part de la deformació que afecta els materials mesozoics per sota de l’«onlap» és anterior.