Se situa al S de la Zona d’Enllaç i al N del sistema d’encavalcaments bètics (d’orientació ENE-WSW) de les serres Grossa, de la Talaia, Gorda i de Gandia.
L’estructura actual d’aquesta àrea és el resultat de la superposició al llarg del temps i l’espai de les diverses estructures produïdes per les situacions tectòniques diferents, que se succeïren a l’àrea durant tot el Cenozoic i, fins i tot, prèviament, durant el Mesozoic. En aquest sentit, cal tenir en compte que s’hi superposen estructures que resulten de l’estructuració extensiva mesozoica i del desenvolupament de les tres grans unitats estructurals regionals que afectaren la part oriental de la Península Ibèrica durant el Cenozoic: els sistemes d’encavalcaments de la Cadena Ibèrica i de la Serralada Bètica (edificades respectivament durant el Paleogen i el Neogen inferior), i el sistema de fosses neògenes del solc de València.
Joan Guimerà.
La transició amb la Zona d’Enllaç es fa de manera progressiva: els plecs NW-SE que afecten la part occidental de la Zona d’Enllaç es continuen cap al SE, afecten la cobertora juràssico-cretàcia i fan aparèixer els primers afloraments triàsics entre Llucena i Vilafermosa. Aquest sector va formar el marge sud-occidental de la conca mesozoica d’Aliaga-Penyagolosa, i la cobertora del Juràssic terminal i el Cretaci basal s’aprima cap al SW; és, doncs, un límit estructural ja existent durant el Mesozoic.
La transició cap a les estructures bètiques, al S, es troba molt emmascarada per les estructures extensives neògenes, que en dificulten l’observació. Al N de la Valldigna hi ha encara encavalcaments i plecs d’orientació NW-SE a la cobertora mesozoica, mentre que a les serres que la separen de Gandia ja s’hi observen els encavalcaments i els plecs WSW-ENE bètics.
L’edat de l’estructuració ibèrica a l’àrea valenciana no és gaire coneguda, encara que hi ha criteris estratigràfics que fan suposar que aquesta estructuració es va produir principalment durant l’Oligocè. En primer lloc, la presència de dipòsits d’edat catiana-aquitaniana, que es disposen subhoritzontalment, fossilitzant les estructures compressives ibèriques que afecten tots els materials anteriors; una observació d’aquesta disposició pot fer-se a l’W de la serra de Martés (rodalies de Castilblanques), on certs materials detrítics i carbonàtics catians-aquitanians se situen discordantment sobre un seguit de plecs i encavalcaments vergents al SW, desenvolupats enel Mesozoic i el Paleogen. Segonament, les característiques estratigràfiques i sedimentològiques dels dipòsits paleògens mostren que es van dipositar simultàniament a l’edificació de les estructures ibèriques. En aquest sentit es constata que, si bé durant el Paleocè i l’Eocè la sedimentació detrítica continental ja indica la formació de relleus, a l’Oligocè aquesta sedimentació continental —més grollera— és fortament controlada per l’estructuració ibèrica: la sedimentació queda restringida a un seguit de conques d’orientació NW-SE paral·leles a les estructures ibèriques; com a exemples d’aquestes conques es poden citar les de Setaigües, Dosaigües o la del barranc de Bosna. En aquestes conques, localitzades preferentment en sinclinals i al davant d’encavalcaments ibèrics, s’observen discordances progressives i angulars en els dipòsits conglomeràtics adossats als encavalcaments i els plecs que les limiten al NE. Aquesta relació geomètrica indica que els sediments oligocens es van dipositar simultàniament a l’edificació de les estructures ibèriques. A partir de tots aquests criteris és possible d’atribuir una edat oligocena a l’estructuració ibèrica, dins l’àrea valenciana, sense excloure la possibilitat d’una estructuració precoç, durant el Paleocè i l’Eocè.
L’estructura de la Branca Castellano-valenciana al País Valencià es caracteritza per encavalcaments (i els plecs que s’hi associen) d’orientació NW-SE, amb una extensió lateral de diverses desenes de quilòmetres i vergència dominant cap al SW. Com a resultat, s’observen en superfície estructures antiformes de 30 a 60 km de llargada per 5 a 20 km d’amplada en què afloren els materials triàsics i del sòcol hercinià (corresponent als nivells estructurals inferior i mitjà), entre les quals hi ha àrees on afloren els materials juràssics i cretacis (el nivell estructural superior) amb una estructura tabular (les capes es mantenen aproximadament horitzontals) o de sinclinal laxa.
Els grans antiformes
Biopunt, a partir d’un original de J. Guimerà i J. Dinarés.
Els grans antiformes són els anticlinals produïts per rampes en el bloc superior d’encavalcament que de vegades afloren però que majoritàriament no ho fan (són encavalcaments cecs), o per apilaments antiformes d’encavalcaments. Exemples d’aquestes estructures són les àrees anticlinals de Llucena-Vilafermosa i de la serra d’Espadà. L’àrea anticlinal de Llucena-Vilafermosa s’estén entre Vilafermosa i Figueroles, al nucli de la qual afloren materials triàsics, majoritàriament del Muschelkalk, amb una estructura antiforme d’encavalcament, que afecten materials del Muschelkalk mitjà i superior; correspon, doncs, a un apilament antiforme de làmines d’encavalcament que fa part del nivell estructural mitjà. Unes bones seccions d’aquestes estructures es poden observar a Llucena i 1 km al SE de Vilafermosa.
Entre les serres d’Espina i d’Espadà s’estén una àrea on afloren els materials triàsics i, a la part central, del sòcol hercinià. Correspon, doncs, a un aflorament dels nivells estructurals inferior i mitjà. L’estructura en secció mostra un gran anticlinori complex, amb anticlinals de gran radi de curvatura al nucli dels quals afloren els materials hercinians i del Buntsandstein. Als materials triàsics s’observen encavalcaments amb una vergència cap al S o al SSW. Un bon tall d’aquesta estructura pot fer-se als voltants de Montán, tot seguint cap al NE i el SW la carretera que travessa el poble.
Eduard Roca
Altres estructures similars es troben a l’W de Sagunt i a Xelva, i una de dimensions més petites al NE de Xest. Una altra de dimensions semblants a les primeres, però d’orientació ENE-WSW, s’estén entre Santa Cruz de Moya i Manzanera, totalment dins l’Aragó, a la franja entre el Racó d’Ademús i la resta del País Valencià; presumiblement enllaça amb l’extrem NW de l’anticlinori de la serra d’Espadà, mitjançant una inflexió de les estructures de la direcció ENE-WSW a NW-SE. A l’àrea d’Albarrassí, al NW del Racó d’Ademús, hi ha afloraments extensos de materials del sòcol hercinià al nucli d’estructures antiformes que presumiblement tenen un origen similar a les del País Valencià; hi tenen unes orientacions que varien entre NW-SE (serra d’Albarrassí) i N-S (Sierra del Nevero, just al N d’Ademús).
Les àrees compreses entre els antiformes
Les àrees compreses entre els antiformes tenen una extensió més gran que les àrees de les estructures antiformes. Hi afloren els materials juràssics i cretacis del nivell estructural superior. Entre els antiformes de la serra d’Espadà i de Xelva, l’estructura és tabular (les capes es mantenen aproximadament horitzontals) a la serra de Javalambre i altres àrees del voltant.
Eduard Roca
Al S de l’anticlinori de Xelva, la sèrie juràssico-cretàcia es troba estructurada en un conjunt de làmines d’encavalcament amb salts d’uns quants quilòmetres i amb un desplaçament cap al SW; els encavalcaments corresponents hi afloren i limiten la làmina pel SW. Els encavalcaments principals i les làmines corresponents són, de NE a SW, el de Sot de Xera (Sierra de los Bosques), serres del Negrete i de la Cabrera, serres de Juan Navarro i d’El Tejo, de la rambla de Bosna (vergent cap al NNE) i de les serres de Martés i d’El Ave. A l’interior de la plana d’Utiel, formada per materials neògens posttectònics, s’hi observen també encavalcaments similars als anteriors, essent els principals el de la serra de la Bicuerca i el de serra de Rubial.
Internament, aquestes làmines es presenten deformades per plecs generats per la pròpia dinàmica d’emplaçament de les làmines d’encavalcament, de tal manera que s’observa una evolució en les característiques del plegament entre les làmines situades més al NE, que solament són afectades per plecs suaus sense una vergència clara, i les més frontals (situades més al SW), en què augmenta la importància del plegament, ja que els plecs passen a ésser molt junts i vergents al SW.
Un bon exemple d’aquesta variació geomètrica al llarg d’una d’aquestes làmines d’encavalcament pot observar-se tot fent un tall NE-SW a través de la serra d’El Ave o Dosaigües. Aquesta serra correspon, a grans trets, a una làmina d’encavalcament —encavalcada al N per la làmina d’encavalcament de la serra de Malacara— constituïda per roques carbonàtiques del Juràssic superior i del Cretaci, que encavalquen la conca paleògena de Dosaigües. Dins la làmina es constata com, de forma gradual, cap al SW, l’estructura interna evoluciona des de plecs d’orientació WNW-ESE, suaus i relativament espaiats —al vessant septentrional de la serra— a un conjunt de plecs molt junts, clarament vergents cap al SW, que es veuen ben desenvolupats a les parts frontals de la làmina (al vessant meridional de la serra). Al llarg de qualsevol barranc al N de Dosaigües poden observar-se exemples d’aquests plecs que, arran de l’encavalcament frontal, tenen flancs invertits afectats per falles inverses.
Les estructures preterciàries: la tectònica intramesozoica
Al sector valencià de la Branca Castellano-valenciana de la Cadena Ibèrica s’observen mostres clares d’una tectònica extensiva intramesozoica que produí variacions importants en la paleogeografía i en la distribució dels gruixos de la cobertora mesozoica.
Biopunt, a partir d’un original d’E. Roca i J. Guimerà
Un dels sectors on aquest fet és més evident és l’àrea compresa entre Benicàssim i Vilafamés, que se sol conèixer entre els geòlegs com l’àrea del Desert de les Palmes. Hi afloren principalment els materials del sòcol hercinià i el seu tegument del Buntsandstein i el Muschelkalk calcari, tot plegat basculat entre 30° i 50° cap al SE, tot mostrant l’existència d’unes falles normals d’orientació NE-SW amb cabussament cap al NW. En l’activitat de les falles es distingeixen dos períodes, un d’anterior a la deposició de les bretxes de la formació de Cortes de Tajuña (Juràssic basal) i un altre, el més important, anterior a la sedimentació dels materials del Barremià inferior en fàcies «weald». En tots dos casos hi va haver erosió abans de la sedimentació, i els materials posttectònics de cada període descansen en discordança angular sobre diferents unitats estratigràfiques; en el cas del Barremià inferior, aquests materials arriben a descansar directament sobre el sòcol hercinià, com s’observa al SW de Vilafamés, a la pista que des de la carretera de Castelló va cap al mas de Faina.
Joan Guimerà.
Encara s’observa en aquesta àrea un tercer període de fracturació intramesozoica. Entre Benicàssim i la serra de les Agulles de Santa Àgueda, una falla normal que actualment té un cabussament d’uns 40° cap al SE va produir la sedimentació localitzada de fins a 1000 m de materials calcaris aptians, que hom pot veure aflorar entre Benicàssim i Orpesa. La simultaneïtat entre el joc de la falla i la sedimentació dels materials aptians es dedueix clarament de la disposició en ventall de les capes aptianes, que cabussen cap al NW.
Altres indicis de l’activitat tectònica intramesozoica s’observen a l’interior i als voltants dels anticlinoris de la serra d’Espina i la de Xelva. A la serra d’Espina els materials del sòcol hercinià i els triàsics suprajacents són basculats cap al NNE (entre 30° i 50°) i són limitats al S per una falla normal amb cabussament cap al SSW; la possibilitat que aquesta falla normal sigui també intramesozoica és plausible, tenint en compte que a l’E de Montán els materials del Cretaci inferior en fàcies «weald» es troben sobre diferents nivells juràssics i triàsics, de manera similar al que s’observa al Desert de les Palmes. A l’estructura de Xelva també hi ha materials del Cretaci inferior que descansen discordantment sobre materials triàsics.
Els materials paleògens
Dins els dominis de la zona sud-oriental de la Cadena Ibèrica, els materials paleògens no apareixen gaire sovint i, quan ho fan, en general, es tracta de materials pretectònics o sintectònics que presenten dificultats de datació atesa la manca de fòssils característics i, de vegades, de fòssils de qualsevol tipus. Els materials paleògens d’aquesta zona jeuen en discordança sobre diversos nivells, generalment del Cretaci superior, i tenen en conjunt un gruix i una representació cartogràfica poc important.
El Paleogen inferior
La unitat de Los Cuchillos (Plana d’Utiel) és formada per lutites vermelles, gresos i conglomerats del Paleocè i l’Eocè inferior. L’aflorament es troba a prop del Los Cuchillos del riu Cabriol, pocs quilòmetres al S de Puerto Contreras, a les portes de la Manxa. Aquest indret rep el nom de Los Cuchillos per la forma peculiar d’erosió dels nivells carbonàtics del Cretaci superior amb les capes verticals. L’aflorament dels materials paleògens és de dimensions reduïdes (pocs quilòmetres quadrats), els materials jeuen damunt una successió de margues rosades amb guixos i nivells de conglomerats d’un centenar de metres de gruix, i un tram basal de bretxes calcàries d’uns 25 m de gruix. La successió margosa rosada ha estat atribuïda al Maastrichtià (Cretaci superior) en fàcies continental per la presència de carofícies (Saportanella maslovi). Damunt aquesta successió del Cretaci terminal jeu un conjunt d’uns 170 m de gruix de margues amb intercalacions de conglomerats silicis i gresos (a la part inferior) i de guixos (a la part superior). El tram inferior conté fòssils abundants del gasteròpode terrestre Vidaliella gerundensis, que permet d’atribuir-los al Paleocè, si més no pel que fa a aquest tram inferior. Aquesta unitat es va dipositar en unambient de tipus plana fluvial, que en alguns moments permeté el desenvolupament de zones mal drenades, on es formaren els dipòsits de guix de la part superior de la unitat. Tots aquests materials i la successió cretàcia infrajacent són recoberts discordantment pels materials detrítics miocens de la conca neògena del Cabriol.
Pere Anadón.
La unitat d’Estenas (serra d’Utiel) pot veure’s al tall de la carretera d’Estenas a Nogueras, pocs quilòmetres al NE d’Utiel, on s’observa una successió alternant de margues i calcàries en nivells d’escala mètrica amb alguna intercalació prima de gresos, que ha estat atribuïda al Paleocè-Eocè inferior (?). La potència d’aquesta successió és de més de 50 m. A la base es troba un nivell de pisoides de «caliche». Els pisoides, que arriben a assolir fins a 10 cm de diàmetre, es troben acumulats formant una textura de suport de gra. Associats a aquest nivell basal pisolític hi ha horitzons de crostes calcàries amb Microcodium, cosa que indica un origen edàfic, amb remobilitzacions en aquest nivell basal, que d’altra banda té una gran semblança amb els nivells basals de les successions paleògenes (base de la formació de Mediona) d’alguns punts del marge oriental de la Conca de l’Ebre (per exemple a Ca n’Estruc-Can Palomo, prop del Cairat del riu Llobregat, a Montserrat). La resta de la successió d’Estenas es va dipositar en un medi de plana lutítica, amb nombroses fases de desenvolupament de medis palustres amb sedimentació carbonàtica.
La unitat de Venta Gaeta - Los Herreros (vessant sud-occidental de la serra de Martés, Vall de Cofrents) aflora en una franja d’aproximadament 1 km d’amplada per uns 8 km de llargada, amb una orientació NW-SE, on els materials paleògens del SW de la serra de Martés formen un tram vermell predominantment lutític de més de 150 m de gruix que jeu sobre les calcàries del Campanià (Cretaci superior) de la zona nord-oriental de la Muela d’Abeitar; aquests materials són encavalcats pels materials cretacis de la serra de Martés. Els materials paleògens són formats per lutites vermelles amb intercalacions de gresos i conglomerats de grans i còdols silícics; s’ha trobat Vidaliella gerundensis cap a la part superior de la successió. Aquesta unitat, d’edat paleocena i eocena inferior i d’origen al·luvial, té unes característiques semblants a les de la part inferior de la unitat de Los Cuchillos, amb la qual es pot relacionar fàcilment.
El Paleogen superior
L’aflorament més important d’aquest grup de materials es troba al vessant sud-occidental de la serra de la Cabrera i les rodalies de Setaigües. Prop del Coll d’Uman i Iàtova, dins la serra de Malacara, hi ha altres afloraments menors. Aquests dos grups d’afloraments es troben en estructures sinclinals apretades, i en el cas de Setaigües, els materials paleògens són encavalcats pels materials mesozoics de la serra de Cabrera. La successió paleògena de Setaigües és formada per un conjunt de conglomerats i gresos vermells amb intercalacions de margues, de fins a 400 m de gruix. Localment, s’han trobat restes de gasteròpodes continentals que indiquen, en un cas l’Eocè mitjà (Dissostoma i Romanella hopii), i en d’altres l’Eocè superior (Ischurostoma formosum, I. minutum). Dins aquest conjunt predominantment detrític d’origen fluvial i de con de dejecció hi ha petits nivells prims de margues lacustres amb restes de carofícies que indiquen l’Oligocè inferior.
Un altre aflorament reduït (entre dos i tres quilòmetres quadrats) de materials probablement paleògens es troba a Castellblanc o Castilblanques (a la Vall de Cofrents), on hi ha una successió d’uns 40 m de gruix de margues grises i verdes amb intercalacions de calcàries; cap al sostre, passa a conglomerats. Els nivells margosos inferiors tenen restes de microfòssils (gasteròpodes, ostracodes i carofícies) que han permès d’atribuir aquests materials a l’Oligocè superior i/o l’Aquitanià, sense poder afinar més. Els nivells margosos es van dipositar en un medi lacustre salabrós, com ho indica part de la fauna de gasteròpodes (Hydrobia, Bithynia). Aquesta successió de Castilblanques fossilitza una gran estructura formada durant la fase compressiva principal, l’encavalcament de la làmina de la serra de Martés sobre la sèrie paleògena inferior de la Venta de Gaeta-Los Herreros.