Les dades disponibles sobre l’evolució precenozoica indiquen, malgrat l’escassetat i el caràcter local, que l’estructuració alpina fou condicionada per l’estructuració mesozoica prèvia. Així, les grans unitats estructurals compressives alpines se superposen a les conques mesozoiques, amb una disposició geomètrica similar. En aquest sentit, els estudis estratigràfics fets als materials mesozoics demostren que la Cadena Ibèrica (estructurada, com hem vist, en uns sistemes d’encavalcament NW-SE i E-W durant el Paleogen) coincideix amb una regió on, durant el Mesozoic, es van desenvolupar un seguit de conques d’orientació principalment NW-SE i de forma triangular o trapezoidal. Aquesta superposició estructural suggereix que gran part de les estructures alpines correspon a antigues falles normals mesozoiques reactivades durant el Paleogen com a falles inverses o direccionals.
Biopunt, a partir d’originals de J. Guimerà i E. Roca.
Les estructures que s’han descrit es van desenvolupar durant un període de temps prou ampli, que va, com a mínim, des de l’Eocè inferior fins al Miocè inferior. L’edat de l’inici és la menys definida; podria haver començat ja al Cretaci terminal. L’edat d’acabament del desenvolupament és, en la major part dels casos, de l’Oligocè terminal o del Miocè basal; algunes falles de sòcol destres —d’orientació NW-SE— de la Branca Aragonesa i l’encavalcament de La Demanda-Los Cameros van continuar actuant durant el Miocè inferior. S’observa que, durant el període de temps esmentat, les estructures de les diverses unitats de la Cadena Ibèrica van desenvolupar-se i actuar simultàniament; no es poden establir unes edats diferents per a cada unitat o per a les estructures de cada direcció. Com que les estructures d’orientacions i característiques diferents tingueren moviments diferents, tot i que es produïren simultàniament, cal pensar en un mecanisme de deformació que, actuant sobre la totalitat de la regió i de les estructures que conté, sigui capaç d’explicar-ne la formació i el desenvolupament. Aquest mecanisme pot deduir-se a partir de la majoria de les falles més importants que afecten la cadena, i ha d’explicar en primer lloc el moviment sinistre de les falles NE-SW de la Cadena Costanera catalana; en segon lloc, el moviment invers i destre de les falles NW-SE de la major part de la Cadena Ibèrica; en tercer lloc, els sistemes d’encavalcaments E-W a la Zona d’Enllaç i a la unitat de la Demanda-los Cameros; i, finalment, la simultaneïtat (almenys durant un llarg període de temps) de l’actuació d’estructures de les tres direccions amb els moviments indicats. Aquests moviments impliquen una direcció de compressió regional aproximadament N 010 E (perpendicular als Pirineus), i, per tant, un desplaçament relatiu cap al S de la Conca de l’Ebre respecte de la Cadena Ibèrica i la Cadena Costanera catalana. Tenint en compte el moviment més predominantment direccional de les falles NE-SW i la coexistència de desplaçaments inversos i direccionals a les falles NW-SE, la direcció de desplaçament del bloc de la Conca de l’Ebre hauria fet amb les falles NW-SE de la Branca Aragonesa i la Branca Castellano-valenciana, un angle més gran que amb les falles NE-SW de la Cadena Costanera catalana: per exemple, desplaçant-se cap al S seguint una direcció N 010 E, que formaria un angle d’uns 60° amb les falles de sòcol NW-SE (N 130 E) i d’uns 30° amb les NE-SW (N 030-050 E). D’aquesta manera s’explicaria el moviment globalment més invers de les falles NW-SE i la importància del component de convergència entre els dos llavis de la falla (transpressió) a la falla del Vallès-Penedès (N 070 E). El cinturó d’encavalcaments de Portalrubio-Vandellòs podia desenvolupar-se perfectament sota aquest mecanisme, ja que és a grans trets perpendicular a la direcció de desplaçament del bloc de l’Ebre i en constitueix l’extrem més meridional. De les dues virgacions que presenta aquest feix, l’oriental pot ésser explicada com a resultat de l’acció sobre la cobertora mesozoica del joc sinistre de les falles de sòcol NE-SW del S de la Cadena Costanera catalana. La virgació occidental pot explicar-se per un mecanisme semblant, suposant que al sòcol hi hagi una falla sinistra NW-SE, o com una conseqüència de les variacions en la geometria del sistema d’encavalcament.
La cinemática del conjunt de les estructures de la Cadena Ibèrica i el desplaçament cap al S de la Conca de l’Ebre que se’n desprèn són coherents amb la deformació dels Pirineus, tot plegat sota una direcció de compressió al voltant de N 010 E, resultat de l’acostament entre la Península Ibèrica i Europa. Això posa la deformació de la Cadena Ibèrica clarament en relació amb la deformació dels Pirineus, a partir de la cinemàtica de les estructures i de les edats de deformació —principalment durant el Paleogen— d’ambdues unitats.
Els encavalcaments que afecten el sòcol hercinià de la Cadena Ibèrica impliquen l’existència d’un encavalcament basal del sistema que, per tant, seria un sistema d’encavalcaments de tipus dúplex, amb l’encavalcament superior localitzat als nivells lutítico-evaporítics del Triàsic (desenganxament entre el sòcol i la cobertora). La profunditat a què es troba aquest encavalcament basal és difícil de determinar a causa de la manca d’estudis geofísics prou acurats; potser es localitza a la part mitjana de l’escorça, continua cap al N per sota de la Conca de l’Ebre i acaba enllaçant amb els encavalcaments pirinencs. Això implicaria en primer lloc que la Conca de l’Ebre no seria una conca autòctona, sinó que hauria estat transportada passivament cap al S durant la compressió alpina i segonament que la deformació produïda com a resultat de la col·lisió limitada entre Ibèria i Europa s’hauria estès cap a l’interior d’Ibèria, una part molt important de la qual n’hauria estat afectada, com a mínim fins a les estructures ibèriques més meridionals i occidentals, a l’extrem meridional de la Branca Castellanovalenciana i a la Sierra de Altomira, respectivament.